22 de novembre de 2017

Carta oberta CALIA?



No era prou amb la fulminant destitució, des de les instàncies de l’estat –de dret?-, dels legítims representants de la ciutadania, escollits democràticament a Catalunya?
No era prou amb la seua detenció, ordenada per l’aparell judicial –independent, of course, de l’executiu-?
No era prou amb el “paseíllo” previ, per exhibir-los davant grups de curiosos cridaners, insultadors i molt constitucionalistes ells –banderes incloses-?
No era prou amb sotmetre’ls a un judici sumaríssim –si més no per l’escassa durada de poques hores-, amb la redacció d’una sentència que estava “cantada”?
No era prou amb amenaçar-los amb penes de presó, si no pagaven les corresponents fiances?
No. Calia humiliar-los, fent-los “jurar” la constitució espanyola, en una redacció que ara “declara” –o alguns ho interpreten?- delinqüents, als que no l’acaten i demà, si se la “revisa” pot no fer-ho –i aleshores se’ls rehabilitarà?-
Calia generar, en els familiars dels detinguts, un tal sofriment injust? I, en milions de ciutadans de Catalunya –no només independentistes, sinó simples demòcrates i persones de bé- una tal frustració i indignació, que no desapareixerà tan fàcil i que ens afectarà a tots i greument i, si no, al temps?
Calia afegir més llenya al foc?




Calia?




18 de novembre de 2017

Carta oberta




                                         INDEPENDÈNCIA?


Quina independència? La del poder judicial envers l’executiu espanyol? És això el què es dedueix de les paraules del ministre d’exteriors, que ha declarat públicament i sense amagar-se’n, en referir-se a com són de confortables les presons espanyoles, que  “cuando el Sr. Puigdemont sea extraditado a Espanya e ingresado en la prisión de... es trobarà la mar de bé? Com és possible que un membre de l’executiu es mostre tant maldestre i incompetent, usurpant el poder de la justícia i avançant la (hipotètica) decisió de l’ Audiència? Més encara, quan el tema del retorn a Espanya del president de la Generalitat i els consellers exiliats a Brussel·les es troba, encara, recorregut.


El Sr. Dastis –reprovat dues vegades pel Parlament espanyol!- està tardant en dimitir o Rajoy en cessar-lo, si es vol “salvar la cara” i la (poca) credibilitat que encara li queda al govern del PP.




12 de novembre de 2017

Dies feixucs CAP A L'ABISME2



No hi ha res com inventar-se un enemic –ni que siga “intern”- per distreure al personal dels autèntics i greus problemes. Vegeu si no, com l’astut –perquè encara que poc intel·ligent, d’astúcia no li’n falta- de Rajoy està sobrenedant a la precària situació política –greu deteriorament de la democràcia-, penal –de Gürtel fins als ulls- i parlamentària –majoria exigua al congrés-, que l’assetja i de la què n’és protagonista i responsable principal. I tot per obra i gràcia de l’aspiració democràtica de Catalunya i dels catalans, esgrimida com a “cortina de fum” de les seues pròpies misèries i de les del seu govern i partit.  Hem d’esperar que, algun dia, a propis i estranys se’ls obriran els ulls i castigaran a les urnes –i als tribunals- al cap de colla de la tropa més nombrosa i desvergonyida de corruptes de la història de Espanya. Esperem-ho.


I a l’altra part de món, un Trump histriònic i fals, li riu les gràcies al líder xinés Xi Jinping, al què havia desqualificat i amb qui s’havia enfrontat només arribar a la Casa Blanca. Ara, però, no s’està de qualificar-lo com a “home molt especial” i defensar les relacions amb Xina com l’assumpte més important... –per a qui?-, desprès d’haver-se referit al gegant asiàtic com un perill per a la humanitat (!) Clar que les evidències i les pròpies limitacions intel·lectuals –no té dos dits de front i encara se l’amaga amb el pentinat- l’han fet recular. On no ha reculat és en haver fet desdir-se al seu país, del pacte climàtic, sent -amb Xina- (i)responsable de més del 50% dels vessament tòxics a l’atmosfera. Per cert, heus ací l’única “promesa” electoral que ha estat capaç d’acomplir i totes a la contra, doncs –l’absència del- seu programa no ha estat una altra que desfer les –poques- coses presentables, a favor de la població dels EEUU i del context mundial, del seu predecessor, Obama, amb un infantilisme i fixació malaltissa lamentables. Quina desgràcia de persona!

D’altra banda i enmig del silenci culpable d’Europa front a l’agressió “constitucional” espanyola contra Catalunya i els catalans o de l’exhibicionisme d’en Juncker, avisant del perill dels “nacionalismes”, en rebre un segon “honor” en pocs dies, ara a la universitat de Salamanca; la Justícia europea  avala el govern de la Generalitat... ni que siga en l’aplicació d’un tribut especial a les grans superfícies, que l’havien recorregut. Qui sap si, amb el temps, la mateixa Justícia acaba avalant també al propi govern democràtic català, destituït i empresonat en un temps rècord, per la “legalitat” vigent a Espanya, mentre que les causes de delinqüents i corruptes “populars” s’eternitzen i desdibuixen.
I no és l’única sentència europea desfavorable al govern d’en Rajoy. També en l’àmbit social i laboral el TJ de la UE ha desqualificat la regulació “popular” del treball a temps parcial, que a més de la seua precarització en favor de les empreses, es denúncia com a sexista, per la Justícia europea que el considera discriminatori per a les dones. Així que l’assetjament sexual ara es practica des de dalt i s’ha incorporat a les pràctiques “legals” del govern espanyol. Un nou “lluïment” de la marca España.

I mentrestant, una herència –una més- d’en Franco –l’abandó de la població del Sàhara a la seua (di)sort, que aprofità ja el pare del mofletut del reietó actual de Marroc, per apropiar-se’l- segueix enquistada: l’ONU demostra, una vegada més, la seua ineficàcia front als estats i governs colonitzadors i els sahrauís continuen assetjats i ocupats, per l’estat opressor marroquinés, que no s’està d’amenaçar al comissionat de Nacions Unides i de proclamar que el “Sàhara serà del Marroc, fins al final del temps”. I          què ha fet Espanya des del seu vergonyant abandó d’aquella “província”, a mans del Marroc? Res o menys que res, doncs ha confraternitzat amb la monarquia alauita, ocupant il·legal –però efectiva- del territori dels sahrauís. Tot un honor!


Encara com hi ha comportaments democràtics presentables –ni que siga en l’era i la casa d’en Trump- que ens obren l’esperit. És el cas del batlle de Nova York, Bill de Blasio, que repeteix mandat –cosa inèdita des de fa 32 anys!-, per voluntat majoritària dels seus conciutadans, que li reconeixen la seua honestedat i compromís amb els més desafavorits d’aquella metròpoli i que, a més, és un exemple d’integritat afectiva i moral, en mantenir-se fidel a la seua esposa... negra, desprès d’una colla d‘anys, malgrat la pressió de les ideologies encara racistes, de bona part de la població dels EEUU.
Encara com.




10 de novembre de 2017

Carta oberta PURA COINCIDÈNCIA




Que el mateix dia que el Tribunal Suprem d’Espanya, condemnava als components de la Mesa del Parlament de Catalunya a penes de presó, la universitat de Salamanca homenatjava a Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, amb un “honoris causa”, fou pura coincidència. Més coincidència encara que el tal doctorat fou de dret –en un estat, l’espanyol, que se’n diu “de dret”, però que practica un autoritarisme post franquista, sense rubor.  La (pen)última de les coincidències fou que, en el seu discurs d’ “agraïment”, Juncker, condemnés els “nacionalismes” –quins nacionalismes, però, l’escocès, el cors, el macedoni, el català…o l’anglès, l’espanyol, el francès…?- com el verí d’Europa.


Llàstima que no enumerés –una vegada posats- quines són les “virtuts” esgrimides per la superposició d’estats insolidaris que composen la UE: democràcia real per a tots els territoris i pobles d’Europa?; generositat  i compensació envers els països perifèrics més empobrits?; acolliment als milers de refugiats, procedents de règims autoritaris, que la mateixa Europa recolza?; intermediació en conflictes sagnants, com ara l’ocupació del poble palestí?; aposta per la conservació del medi ambient i contra la depredació dels recursos naturals dels països tercermundistes? O encara es pot afegir alguna “virtut” més a una tal Europa, que tanca els ulls davant de l’agressió antidemocràtica i immoral –física, econòmica, mediàtica, diplomàtica...- d’un tal estat “de dret”, com Espanya?


5 de novembre de 2017

Carta oberta I LA GÜRTEL, QUÈ?




Com que, tot i les maniobres dilatòries del PP, els tribunals no s’obliden de la trama corrupta més gegantina de la història d’Espanya, heus ací que el govern de Rajoy ha fabricat una realitat virtual dels episodis de Catalunya –amb la complicitat del Psoe, del fiscal general reprovat pel Parlament Espanyol i de les cúpules judicials  de quota-, per tal de tapar aquella trama que implica a quasi –o sense quasi- un miler d’imputats –perdó “investigats”-, del partit del president del govern espanyol.



 Així doncs i com en els millors temps del franquisme, no hi ha res com distreure al personal, llançant-los carnassa –ara a costa de Catalunya-, per tal de fer-los oblidar els veritables i gravíssim problemes que patim. A saber: la perdurabilitat de la crisi econòmica, amb la proliferació de contractes-escombraria; un sistema educatiu a la cua d’Europa; unes polítiques i pràctiques migratòries tercermundistes i una Espanya dividida, gràcies a la manipulació barroera institucional, que llança per la borda més de mig segle d’esforços per redreçar la convivència i encoratja la presència violenta del feixisme hispànic.
Tant s’hi val “carregar-se” Espanya, si és en benefici del PP, amb l’oblit de les seues “vergonyes”.


 

2 de novembre de 2017

Carta oberta NI LES FORMES

                                


Rajoy, envalentit pel seguidisme dels partits espanyolistes i sense valorar les gravíssimes conseqüències –també per a Espanya- de l’aplicació del 155 sensu estricto –o pot ser més enllà-, ni ha reparat en què el fiscal al qui ordena presentar uns tals càrrecs davant la judicatura, contra els consellers i diputats catalans, està reprovat (!) per les Corts Espanyoles. 


Ni que la judicatura “entesa” en el cas és la hereva (!) del Tribunal d’Ordre Públic –TOP- del règim de Franco, ara amb el nom d’Audiencia Nacional.
Podria haver cuidat les formes, amb la substitució de Maza i ubicant la intervenció de la justícia espanyola al Tribunal Superior de Catalunya, atesa la condició d’aforats dels acusats. Però no. I una tal ceguesa política acabarà pagant-la, perquè com els qui li transcriuen al dictat  han escrit aquest dies “más dura serà la caída”. Al temps.


26 d’octubre de 2017

Carta oberta ELECCIONS JA!




A Espanya, clar, que és on cal aclarir la situació, tumultuària –“sediciosa”?- i confusionària –“constitucionalista”?- dels partits tardofranquistes i dels que els fan costat, pretesament d’esquerres algun d’ells. No a Catalunya, on la maldestra actuació del govern de Rajoy ha disparat l’independentisme, entre pacífica la ciutadania, fins a cotes insospitades abans i, per tant, el nou Parlament encara seria més majoritàriament procliu a la independència.
Fins i tot es podria aprofitar –la convocatòria d’eleccions generals- per preguntar als espanyols –no havíem quedat que en ells resideix la “soberania nacional”? si volem a Catalunya dins d’Espanya o no. “Soberania” que ens ha escamotejat Rajoy –pot ser tem una resposta raonable i democràtica dels ciutadans- i que ha “encomanat” al tribunal constitucional, amb els nefastos resultats que estem patint –a Catalunya i tant o més a Espanya-.
Així que ja està tardant, dn.Mariano, en convocar eleccions generals... a Espanya, clar.