19 d’abril de 2018

Carta oberta ORTIFUS GENIAL


                                               





            L’acudit d’Ortifus de Levante del 19.04.18, és impagable per genial i contundent. I més d’agrair, encara, quan massa comentaristes d’ocasió, obnubilats per la seua ignorància culpable, mala fe o complex d’inferioritat –o les tres coses a la vegada- no paren d’atiar la “qüestió” catalana, fent costat amb servilisme genuflex a la inèpcia supina de Rajoy i a les prevaricacions ostentoses de les corretges de transmissió, en que els tardofranquistes han convertit els tribunals de justícia (!), amb la complicitat –tot s’ha de dir, lamentablement- de partits, en temps democràtics i plurals.
            Ara, més que mai, val més una imatge inspirada –la d’Ortifus!- que mil paraules vanes d’alguns comentaristes. Felicitats al vinyetista.

                         

Carta oberta EL SUPREM TÉ RAÓ




            Per una vegada, en tot aquest tortuós i insòlit “viatge” judicial, el Tribunal Suprem té raó en “contestar” la decisió del Tribunal Superior de Scheleswig-Holstein, quan exonerava a Puigdemont del delicte (?) de subversió, argumentant que no són comparables els disturbis per l’ampliació de l’aeroport de Frankfurt, amb el episodis de Catalunya.
Efectivament el tribunal espanyol l’encerta de ple, perquè l’episodi de l’aeroport de Frankfurt, no deixa de ser una situació d’ordre públic convencional, al que s’enfrontaren els agents policials, en resposta als aldarulls que es promogueren; mentre que els greus desordres de l’1-O-17, a Catalunya, foren promoguts i protagonitzats per la policia estatal, en agredir brutalment als pacífics ciutadans –dones i ancians inclosos- que, pacientment, esperaven exercir el dret democràtic –i constitucional- d’expressar-se a les urnes.
            Té raó el TS, no són comparables.
  



15 d’abril de 2018

Dies feixucs CONTRA CATALUNYA



         Els lectors i lectores poc avesats es troben majoritàriament –encara- admirats o perplexos –va per ideologies- i excepcionalment indignats, pel comportament de l’estat espanyol –reaccionari i brutalment agressiu- arran de l’acord del President de Generalitat de Catalunya de convocar un referèndum, no per declarar la independència –com el govern de Rajoy s’ha encarregat de manipular descaradament-, sinó perquè tots els ciutadans i ciutadanes residents a Catalunya –d’origen geogràfic i ideològic del  tot diversos- exerciren el dret constitucional (!) d’expressar-se envers el seu futur. 


Un exercici, per cert, plenament democràtic i expressament reconegut i protegit en la Constitució, a  l’ apartat "a" de l’ artícle 20 –“Se reconoce y protege el derecho a expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio... "-.  Es veu –segons el govern de Rajoy i els tribunals que li fan costat- que expressar-se la ciutadania –de Catalunya o d’Espanya- sobre el futur polític que ens afecta directament, no cap en la concepció que ells tenen de la Carta Magna.


O pot ser les urnes –instrument específicament democràtic de consulta- no serien aquell “otro medio” que la Constitució reconeix. Es tracta, doncs, de la particular –i sectària- interpretació del text constitucional que el govern i alguns jutges fan i imposen, il·legalitzant (!?) la consulta popular de l’1-O-17, restant palès que no es tracta d’un referèndum il·legal –al menys des d’una interpretació asserenada i proporcionada de la Constitució-, sinó d’un referèndum “il·legalitzat”, que no és igual.
D’aleshores ençà l’aparell estatal –govern, tribunals i el propi cap de l’estat, el rei- no han mirat prim en mostrar-se contundents i repressors, no només contra els polítics escollits democràticament que, de forma pacífica, han seguit defensant l’opció majoritària que els reclamava la ciutadania, sinó contra el poble que, també pacíficament i democràtica, s’ha vingut manifestant en favor de la democràcia i la llibertat. 


La resposta ha estat  sempre la mateixa: tancament al diàleg constructiu, amenaces continuades, acusacions inventades, agressions brutals i indiscriminades a la població, per part de la policia espanyola i l’empresonament injust dels seus dirigents, convertits el presos polítics.


L’excusa afegida ara –una més- ha estat la violència (!?) dels manifestants –que ompliren de “pegatines” i trencaren els vidres del vehicle de la guàrdia civil, que envaïa i enregistrava la Conselleria d’Economia de la Generalitat. I sobre aquella “construcció” dels fets, Audiència Nacional i Tribunal Suprem han acusat, processat i empresonat a polítics i funcionaris –també policials, com els mossos- de sedició (!) i rebel·lió (?), en clara desproporció, quan no invenció directa d’uns delictes inventats, com els tribunals alemanys –i el posicionament dels belgues, suissos i escocesos-  desmenteixen en no reconèixer-los. Perquè l’única violència contrastada i soferta pels ciutadans, amb quasi un miler de ferits fou la dels funcionaris uniformats del ministre Zoido.


         Val a dir que el partit popular, amb Rajoy al capdavant, ha comptat amb la complicitat de bona part de la resta de partits, per emparar-se en la Constitució, a l’hora de procedir de la forma tant descerebrada com ho han fet, en interpretar el text de la Carta Magna de manera no ja estricta, sinó clarament sectària i partidista. Lluny de la generositat i intel·ligència que s’esqueia en abordar –políticament- un assumpte de tanta gravetat, el partit popular, amb Rajoy al capdavant, i la complicitat de bona part de la resta de partits i de la pròpia corona, han optat per trencar tots els ponts de diàleg i dinamitar qualsevol alternativa civilitzada i democràtica.


Per començar mai el partit popular -amb Rajoy al capdavant, i la complicitat de bona part de la resta de partits i de la pròpia corona- s’han dignat asseure’s a la taula del diàleg –com se’ls ha demanat, reiteradament, des de Catalunya i altres tribunes polítiques i periodístiques internacionals- per debatre pacíficament i democràtica les legítimes aspiracions de la majoria del poble català, com s’escauria a un estat de dret i democràtic. Lluny d’això s’han entestat en menystenir, amenaçar i (intentar) deslegitimar els plantejaments i propostes majoritàries –i pacífiques- del Parlament i de la Generalitat. On està, doncs, la “proclama” de l’encara president d’honor del PP, quan afirmava que en absència de violència, es pot parlar de tot? És aquest el cas que en fa Rajoy del què defensa(va) el seu mentor?
Tot seguit, es trasllada a la fiscalia –mal anomenada “de l’Estat”, doncs s’ha convertit en el “braç armat” del govern de torn- la persecució immisericorde de tota dissidència que, com no podia ser d’una altra manera, ha comptat amb la complicitat dels organismes judicials, els integrants dels quals, com tothom sap, són nomenats i promoguts pels partits i actuen en funció d‘aquella dependència.


La resta és pura mecànica, com sabem: l’instructor de torn –bé que exhibint una  escandalosa descoordinació entre l’Audiència i el Suprem- deté i empresona –sense judici- als polítics i líders socials que han romàs localitzables i emet l’euroordre de detenció dels que han buscat refugi a països europeus més fiables jurídicament, amb “arguments” que –en principi- han quedat posats en dubte pels tribunals de tres d’aquells països: Alemanya, Bèlgica i Escòcia, a més de Suïssa que ja advertí que no extraditaria a refugiats polítics, com és el cas.
Ara cal preguntar-se -ingènuament- si els tribunals espanyols s’atreviran a mantenir, amb els empresonats d’ací, els “delictes” que a Europa no han estat reconeguts, a reserva d’aparèixer com una justícia “particular” i no homologable a la UE i, per tant, com un estat (no tant) de dret ni democràtic com proclama.
Coneixent, però, el tarannà autoritari i gens procliu a la negociació civilitzada de la saga de polítics espanyols, històricament palesada de forma reiterada, es més que probable que, també ara, es desaprofite la lliçó rebuda d’Europa i en lloc d’obrir-se al diàleg i la raó, es tanquen en banda, maniobrant a la desesperada per tal de mantenir la unitat d’Espanya (!) tal com l’entenen ells, com a hereus ideològics del franquisme: uniformitzada i sotmesa, ni que siga al preu d’acabar amb la incipient democràcia real i un presentable estat de dret.


Al temps, si no.


14 d’abril de 2018

Carta oberta ACUDIT




         L’acudit d’en Kap de La Vanguardia del 7.04.18 és impagable i més expressiu que qualsevol article del millor comentarista polític: el “rodillo” judicial, que pretén aplanar tota discrepància democràtica del model totalitarista d’estat, es desinfla ostentosament, en punxar amb la xinxeta de la Justícia alemanya...Mentre que el conductor de l’artefacte, el jutge Llerena, s’ho mira atordit.


         Què es pensaven? Que Europa se’n passaria el manyac pretesament jurídic i més pretesament encara, constitucional, de combatre la pacífica dissidència política i democràtica, per mitjans purament repressius i de violència indiscriminada? Ells, però, no rectificaran, perquè rectificar és de savis i ja se sap que no és el cas.

                  

10 d’abril de 2018

Carta oberta TOCAR LA CRESTA




         Això és el que ha fet el tribunal de Scheleswig-Holstein al jutge instructor Llerena, del Tribunal Suprem i, de retruc, al govern de Rajoy, en alliberar Puigdemont i rebutjar el delicte de rebel·lió. Òbviament,aquells se n’havien passat de “gallets” –un i l’altre- exhibint el text constitucional espanyol –hàbilment manipulat per a l’ocasió- i amb comandes milionàries d’armament a Merkel.


Res, però, no ha doblegat la professionalitat i independència dels tribunals de justícia alemanys, la decisió dels qual ha estat rebuda pels “constitucionalistes” espanyols com un “desastre” per a Espanya. La “seua” Espanya, clar, tardofranquista i predemocràtica, no per a l’Espanya que queda de les aspiracions esperançades de la transició, cap a un estat i respectuós amb la participació ciutadana i els projectes polítics defensats pacíficament i democràticament que, no cal dir, ho té difícil, donat el baix nivell intel·lectual i tarannà poc democràtic, exhibits per bona part dels polítics espanyol(iste)s i la complicitatdels tribunals, nodrits a base de les “quotes” partidistes de torn.



18 de març de 2018

A cau d’orella (ssshhhttt...) INVESTIGACIÓ PUNTERA




Efectivament, els investigadors de la Universitat de Stanford, als EEUU, han demostrat que l’autoconfiança –autoestima- assolida per l'alumnat, afavoreix l'obtenció de bones notes, envers les matemàtiques, com apareix tot seguit:



Es confirma així una llarga trajectòria investigadora -inspirada en Goleman-, segons la qual l'equilibri emocional del subjecte estimula la intel·ligència i millora els resultats escolars. Alguns, a aquella disposició l'hem anomenada benestar acadèmic i hem comprovat que esdevé la variable predictora més potent dels resultats acadèmics exitosos i això envers tot el conjunt de continguts del curriculum, no només de les matemàtiques. Aleshores fem propostes d'intervenció, per tal d'aconseguir aquell benestar i aplicar-lo a l'obtenció de les millors qualificacions.
És el contingut del llibre: “Estrategias para mejorar el rendimiento académico de los adolescentes”, de la lectura del qual es podem extraure suggeriments i materials útils, per a la pràctica a l’aula, però també en la intervenció tutorial i orientadora.




4 de març de 2018

A cau d’orella (ssshhhttt...) CLIMENT, ARA A VALÈNCIA...




Presentació, a València, del llibre "El bisbe Climent i la pedagogia de la Il·lustració", d'en Marc Antoni Adell.

-Dijous, 1 de març, a les 19.00 h., a la Sala de Graus -1ª planta- de la Facultat de Geografia i Història, del Campus Blasco Ibàñez.
-Obre l’acte la Presidenta de l’Associació d’Antics Professors de la Universitat de València –APRJUV-, la Dra. Carmen Antolín.
-Presenta l’edició el Catedràtic Emèrit d’Història Moderna, Prof. Antoni Mestre.
-Finalment, l’autor glossarà breument la figura de Josep Climent, mentre que els assistents  podran fer les seues aportacions.

                                     



Josep Climent i Avinent (1706-1781), contemporani de Gregori Mayans, fou canonge Magistral de la Seu Valentina, catedràtic de Filosofia Tomista de l’Estudi General i, finalment, bisbe de Barcelona, on excel·lí com a pastor erudit, sensible als corrents renovadors del jansenisme europeu i intel·lectual de reconegut prestigi, així com ferm defensor de les legítimes aspiracions dels seu diocesans, contra les injustícies dels poderosos.
Especialment preocupat per l’educació de la infantesa i la joventut, fundà escoles de Primeres Lletres, recolzà les Aules de Gramàtica i Llatinitat i protegí als estudiants talentosos i amb pocs recursos, de la Universitat de València i del seu Col·legi Episcopal de Barcelona. Una tal nòmina de qualitats personals li generaren la malfiança de la Cort i de Roma, que acabà amb la seua dimissió forçada i el retir al seu Castelló nadiu, on continuà servint als seus conciutadans, fins al final de la seua existència.
-------------------------
           
        Efectivament, hem arribat al dia 1 de març per presentar a Climent a València. El què no havíem previst fou el mal temps: un oratge plujós i fred que féu desistir d’arribar a més d’un, especialment si venien de lluny o eren persones d’edat. Amb tot, l’acte es desenvolupà de forma agradable i els assistents han seguit amb atenció les diferents intervencions, començant per la presidenta del col·lectiu d’antics professors de la Universitat de València, Dra. Carme Antolín, que ha obert la sessió. I ho ha fet amb paraules afectuoses –immerescudes segons el destinatari- envers l’autor, glossant especialment la seua activitat i vinculació a aquell col·lectiu –APRJUV-, des de la seua fundació.




            Tot seguit el professor Mestre –més actiu i ocupat encara, que en els seus millors temps- ha fet la presentació del llibre, en referir-se a la figura de Climent com a il·lustrat valencià i la seua relació amb l’Estudi General, d’on fou catedràtic de Filosofia i contemporani d’en Mayans, el seu biografiat per excel·lència. Glossà la figura de Climent com a home d’escola –tomista- i incòmode, per la seua personalitat i honestedat, en els ambients on es desenvolupà la seua vida i dedicació: la Seu Valentina, la Universitat de València i la diòcesi de Barcelona, d’on hagué de dimitir,per pressions de la Cort de Madrid –amb la complicitat amb la Cort papal de Roma-, en no doblegar-se a l’autoritarisme borbó i pontifici. I és que Climent feu de la lluita per la justícia i la veritat, i el recolzament de les legítimes aspiracions dels seus conciutadans la bandera de la seua existència. Encara, des de Castelló estant, dimitit i marginat, seguí ocupant-se dels neguits dels seus “feligresos”, amb especial dedicació a l’ensenyament, que reivindicà, per a tots, sense distincions ni condició.



        Finalment, l’autor i per mirar de no allargar-se massa, projectà un power amb algunes diapositives, relatives al context il·lustrat de moment i a la presència i decurs vital de Climent, fent esment de la vocació pedagògica del bisbe, a qui qualificà d’ “educador total”, no només per la seua condició de professor universitari, sinó pel cúmul d’ensenyaments que ens deixà en la seua nombrosa producció escrita –que es recull en el llibre del Consell Valencià de Cultura “Josep Climent i Avinent: antologia de textos”, del mateix autor-, en les seues intervencions a la trona –com a canonge magistral i prior de Sant Bartomeu a València i com a bisbe de Barcelona a la catedral- sinó –i fins i tot- pels seus eloqüents silencis, quan no compartia determinats posicionaments o conductes dels personatges del seu voltant.



            L’atenció amb que els assistents seguiren les intervencions és d’agrair, com també ho és la dels que s’atansaren a l’autor, per demanar-li la dedicació del llibre, cosa que féu encantat.



       Fins la propera ocasió, doncs Climent ha demostrat -a abastament- que és una font inesgotable d’inspiració i recerca per als estudiosos. I si accediu a facebok, us trobareu amb un simpàtic vídeo de la sessió:

                                                                                              https://www.facebook.com/marcantoni.adellcueva