20 de febrer de 2017

Per pensar-hi ESTRANYA JUSTÍCIA


                                                  

         
Efectivament, Montesquieu estranyaria la situació i pràctica de determinada justícia actual, ben diferent de la que ell imaginà i proclamà, per al bon funcionament de la societat civil, arran de la Revolució Francesa, de 1789: tres pilars sobre els què es fonamentaria l’estructura de l’estat modern. A saber, el poder democràtic o parlament, el poder polític o govern i el poder judicial o tribunals. Tots tres sobirans i independents.
         El temps transcorregut, però, i els interessos i conveniències de les forces vives i reals del món actual, han modificat aquell plantejament inicial i ja és un fet habitual –al que la ciutadania s’ha anat resignant, lamentablement- el transvasament de competències i mistificacions d’un poder a l’altre o als altres. Així en la competitivitat –no sempre neta i democràtica- de les diverses forces polítiques -no per millor servir els ciutadans i la societat, sinó per fer-se amb el poder- ens estem acostumant a la intervenció de la justícia per dirimir aquelles disputes: és el què s’ha vingut anomenant la “judicialització” de la política. L’exemple més evident ens el presenta el govern del PP, portant al Suprem i al Constitucional, qualsevol moviment dels partits independentistes de Catalunya i palesant la nul·la voluntat del poder central d’asseure’s a dialogar democràticament.     No és, però, l’única anomalia del sistema, perquè cada vegada amb més contundència assistim, els ciutadans, perplexos a la “politització” de la justícia i això des de les arrels formalment constitucionals del propi sistema democràtic, doncs el nomenament dels alts càrrecs judicials -que són els què, en definitiva, regulen i governen l’administració de justícia dels àmbits inferiors- es fa per “quota” de partits, amb l’ “argument” que així es representa més adequadament l’espectre social i ciutadà i, per tant, la justícia esdevindrà més “democràtica”.
El “procediment” però –i lamentablement- esdevé altament problemàtic i preocupant i no només perquè la justícia més que no democràtica ha de ser justa i, si es vol, equitativa i sempre independent, sinó perquè els individus així nomenats, a l’hora d’analitzar i decidir sobre els temes que els són sotmesos es comporten –majoritàriament- no com a experts juristes i persones documentades, sinó com a simples “corretges de transmissió” dels partits que els promogueren a aquells “càrrecs”: ja és un lloc comú “comptabilitzar” la composició aritmètica d’aquells tribunals o òrgans jurisdiccionals –tants membres “conservadors” i tants altres “progressistes”- per anticipar el resultat de la “sentència”. Això és especialment evident en els magistrats “promoguts” per la dreta, que “decideixen” -en bloc i mecànicament- en funció dels interessos dels seus “promotors”. En els anomenats “progressistes”, en canvi, el grup no es tan compacte, especialment quan hi ha algun membre proposat per les minories parlamentàries, que sol marcar perfil propi i comportar-se amb més independència i professionalitat.
         A aquesta lamentable –perquè desvirtua el sentit de la justícia- i evident -perquè és de domini públic- “politització” dels òrgans judicials superiors –Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional i Consell General de Poder Judicial-, encara s’afegeix una nova distorsió al funcionament de la justícia, doncs la realitat és que aquells organismes presenten majories afins als governs anteriors, doncs arrosseguen, per inèrcia la composició derivada de la majoria política que governava en legislatures passades. I així han mantingut una pràctica dilatòria –quan no directament beligerant- en relació a les decisions de l’executiu i a les iniciatives legislatives, aprovades per la majoria parlamentària. De manera que un executiu suposadament progressista no en té prou en aconseguir –mitjançant les negociacions pròpies de la dinàmica parlamentària- l’aprovació dels projectes de llei que proposa, sinó que ha d’enfrontar-se al seguit de recursos dels “altres”, que pretenen “guanyar” als tribunals –amb majories que els són fidels- el què no poden aconseguir al parlament.
No acaben ací, però, les “irregularitats” que, des de l’atenta mirada del ciutadà, ens ofereix la justícia cada dia i, especialment, en els últims temps. El cas de Garzón –per exemple- fou emblemàtic i palesa, a més, la contradicció permanent de la dreta, que aplaudia i victorejava a aquell magistrat, quan prenia mesures –de dubtosa legalitat i cap legitimitat- empresonant independentistes, prohibint manifestacions pacífiques i il·legalitzant partits nacionalistes petits, però incòmodes als dos grans partits “no nacionalistes” (!?) espanyols: PP i PSOE.
Aleshores sí. Però quan el mateix magistrat gosà processar a nombrosos càrrecs dels “populars”, per implicació en trames corruptes de gran abast –el cas Gürtel- o quan s’atrevia a iniciar un procés d’atribució de responsabilitats penals contra els individus més significats del règim franquista, aleshores es desfermà la persecució i les desqualificacions dels “populars” contra un jutge venut als socialistes i “roig”. Fins i tot el fundador del PP i ex ministre franquista, sr. Fraga, intervingué en la polèmica contra l‘ex jutge de l’Audiencia Nacional, no sabem si perquè s’hi sentí al·ludit i temé ser processat, com a col·laborador del general colpista i genocida.  
Igualment rebutjable fou la persecució del jutge Elpidio, que processà i empresonà a Blesa, amb motius més que evidents. Però els seus amics “populars” maniobraren, hàbilment, per apartar-lo del procés i fins i tot de la carrera judicial. I encara dura, amb l’obstrucció sistemàtica de la cúpula del PP, de totes les trames de corrupció què els posa en evidència, a Madrid i als territoris –València, fins al curull de populars “investigats”, com es diu ara-.

Mal panorama i mal presagi per a la credibilitat de les institucions d’una democràcia que, tot i els anys de la seua restauració, es troba en permanent “transició” no se sap ben bé cap a on. Cap a l’homologació europea sembla que no. 

8 de febrer de 2017

Carta oberta PACTE? QUIN PACTE?




A la fuerza ahorcan”, diu la dita castellana, però tampoc. Els successius revessos que els “populars” estan recollint al Parlament on, malgrat tot, són el partit majoritari els està fent abaixar els “fums” i fan veure que s’avenen a parlar amb les forces democràtiques, com ara per “pactar” un ample acord en matèria d’educació. Però no.
Una “força” política que des de 1978 –data constitucional emblemàtica i sacralitzada per molts “demòcrates”- s’ha oposat sistemàticament al pacte educatiu, amb la resta de partits, no és de fiar. Féu memòria, si no, com es comporten: des de l’oposició actuen com a única força discrepant front a la totalitat de partits i, des del govern, imposen –en solitari- a la resta de forces polítiques, la(es) seua(es) lleis, bloquejant tots els intents de pactar unes bases mínimes d’acord. La ideologia neoliberal, conservadora i tardofranquista, d’una tal formació és incompatible amb qualsevol acord de bases dialogants i democràtiques, tampoc en educació.
Així que, malgrat la “bona cara” que posa el substitut de Wert, del PP no se’n traurà l’aigua clara. I si no, al temps.




1 de febrer de 2017

Dies feixucs QUIN 2017 ENS ESPERA?


         A la vista de les primeres notícies, no millor que l’infame 2016 al què, pel seguit de desgràcies –naturals i provocades- que ens ha deparat, teníem ganes de perdre de vista. I no, el 2017 es presenta pitjor, que ja és dir. Vegeu, si no:
Per començar i que a l’endemà –i el mateix dia de la “proclamació”, amb una notable absència de famosos i públic- el nou president dels EEUU, es veu contestat i qüestionat, esdevé una fita històrica... que sembla no té aturador...Perquè no té aturador el seguit de despropòsits que està protagonitzant aquell personatge: l’enemistat amb Mèxic i la pretensió afegida de que els mexicans li paguen el “seu” mur;  el conflicte generat amb la Xina, pel descarat proteccionisme comercial que avala per als productes americans a l’orient; el malestar amb Europa per la lloa que en féu del “brexit” i el menysteniment de les polítiques de la Unió, alhora que flirteja amb individus com Putin i Netanyahu. I, a dins de casa, pel seguit d’escàndols que no para de protagonitzar des de l’inici de la campanya electoral a la presidència dels EEUU: el boicot als mitjans, en acusar-los de mentiders per denunciar les seues barbaritats; el masclisme barroer i sexista envers de les dones americanes. I, ara, el racisme militant, en barrar el pas als immigrants musulmans, que li ha valgut la crítica internacional que inclou a incondicionals com l’Aràbia Saudita.




Clar que què es podia esperar d’un megalòman paranoide, com ja l’han qualificat prestigiosos psicòlegs i psiquiatres? Una desgràcia planetària és el que ens ha caigut al damunt, amb un tal ros de panolla acomplexat i bordeline: no d’una altra manera s’entenen aquells comportaments.
Mentrestant als espanyolistes dels “populars” els ve de guinda que l’exjutge Vidal qüestione la legalitat –o és que hi ha res de legal, fora de la sacrosanta Constitució?- de la recerca de dades, per conformar el cens electoral català, amb vistes a la consulta democràtica pretesa –també il·legal, of course!- , perquè els habitants de Catalunya “opinen” sobre el seu futur. Ara la fiscalia –que sembla no té res més a fer-, com a corretja de transmissió del govern de torn, s’ha posat frenèticament al costat (!?) de Vidal per perseguir un tal delicte: el de conformar un cens per consultar a la ciutadania...
Del què no s’obliden els del PP és de “gratificar” als seus titelles i així  la “protegida” de Rajoy, en temps ministra del “transvasament” –la tal Rodríguez-, que s’exhibí a Vinaròs en la posada de la “primera canalització”, per portar l’aigua “sobrant” (!?) de l’Ebre als camps de golf de l’era Camps, amb presència de mes policies que públic; en haver estat rellevada de la CNMV, on protagonitzà una gestió nefasta, ara se la “premia” amb la presidència de l’empresa pública Tragsa, on cobrarà –per fer no sabem què- 210.000 euros l’any. Així, mentre els nostres titulats universitaris  han d’anar-se’n de casa, ves a saber a on, per trobar treball i viure justos, ací els “populars” recol·loquen als seus en llocs de responsabilitat (!) pública i sous d’infart. I, damunt, ens hem hagut de sentir –Rajoy dixit- que clar ens ha vingut la crisi al damunt, perquè hem viscut –qui, si se pot saber, Mariano?- per damunt de les nostres possibilitats (!?). Quin morro té el de Pontevedra!
I la violència arriba –o no se n’havia anat?- a l’escola. Ara en un institut de Villena –Alacant-: un adolescent, ganivet en mà, ataca sense motiu aparent, a cinc companys que resulten ferits lleus i el propi agressor n’és afectat, en ser reduït per la guàrdia civil. Fonts de l’institut informen que no era mal estudiant (!). El tema és prou complex com per despatxar-lo en una simple glossa, però el què és evident és que alguna cosa no estem fent bé: ens ocupem i preocupem prou -els docents i les autoritats educatives- del nostre alumnat adolescent –per definició conflictiu-? Estan les famílies prestant la desitjable –imprescindible més bé- col·laboració i complicitat amb els centres dels seus fills? Clar que en un context social, on l’agressió i la violència és present a diari, es fa difícil evitar que no es “cole” als centres, pertorbant i pervertint la convivència i el bon clima imprescindible a la funció educativa. Més, quan els media ens estan bombardejant literalment a diari, sense cap mirament, amb les (males) notícies de l’agressivitat de tot arreu i farcint els programes i les sèries d’una violència afegida i gratuïta, que esdevé letal.


Encara com, per a la cultura i la història, ens n’arriba una de bona –de notícia- i és la troballa d’un vaixell de l’antiga Roma que naufragà front a l’illa de Cabrera amb centenars d’àmfores al seu interior i 1.800 anys d’antiguitat, que transportava garum, una salsa cobejada del moment, fabricada a partir de budell de peix dessecats al sol.
Justament foren els pescadors de la zona, els que donaren la veu d’alarma, en trobar enganxades a les xarxes troços de ceràmica que han resultat ser de les àmfores del vaixell enfonsat.

Encara com...



20 de gener de 2017

Carta oberta CONCÒRDIA?





         La perversió lingüística –sense que els acadèmics de la RAE obren la boca per denunciar-ho– està arribant a límits increïbles, per part dels sectors més polititzats per la dreta tardofranquista. Vegeu, si no, com un nou (!) moviment cívic (?) s’oposa frontalment a què els catalans –d’origen i d’adopció, tots- siguen convocats,  democràticament, a decidir el seu futur, ni que siga el de seguir vinculats a Espanya. I d’això –d’oposar-se a que la ciutadania siga consultada- en diuen “concòrdia” (!?), quan qualsevol persona mínimament instruïda en diria discòrdia.
         I, encara, no contents amb aquella perversió, n’afegeixen una altra: “cívica”, quan -com en el cas del colp d’estat d’en Franco-, allò no fou sinó una terrible guerra incivil i, ara, la pretensió del nou (!) moviment cívic (?) és del tot incívica. Una vegada més, a la dreta la traeix el subconscient.







      











15 de gener de 2017

Per pensar-hi... HÀBIT LECTOR i QUALITAT DE VIDA.



Els psicòlegs defensem que una personalitat equilibrada és fruit de multitud  de factors i circumstàncies, entre les què de manera vertebral se situen les que contribueixen a consolidar una vida de qualitat, més enllà de la salut i la cobertura de les necessitats bàsiques. Òbviament la referència explícita és a la component afectiva del gaudi estètic i intel·lectual de la pràctica lectora.




Una pràctica a la que cal iniciar ja de bon començament als estudiants més menuts, fins i tot abans d’haver adquirit les tècniques de saber llegir, amb propostes i experiències lúdiques, gràfiques i estètiques, que el professorat d’educació infantil coneix bé. Lògicament aquella iniciació té la continuïtat indispensable –i l’increment de les intervencions compartides de tot el professorat i no només del de llengua- en el decurs dels estudis d’educació primària, secundària...i superior, clar.
Perquè llegir –i fer-ho bé, amb sentit, profit i gaudi- no és una qüestió menor ni accidental en la formació integral de l’alumnat del nostre sistema educatiu, sinó vertebral i del tot indispensable: els textos –encara en paper i cada vegada més digitalitzats[1]- són font d’informació valuosa en continguts –i no només en continguts- per als estudiants que, en cap cas, pretenen substituir l’acció professoral directa, però que hi afegeixen reforç i obertura d’horitzons, a més de fomentar la iniciativa personal de cadascú.
Així l’enriquiment derivat de la lectura de textos abasta la documentació i la instrucció, sense descurar el gaudi del descobriment, el neguit de seguir recercant i la satisfacció afectiva del plaer d’allò “trobat”, moltes vegades homologable a autèntics “tresors”, no només del coneixement, sinó del plaer estètic. Perquè, sense deixar de reconèixer la condició de “feixucs” de molts textos científics i escolars estrictes, fins i tot en ells es pot trobar el gaudi intel·lectual –i afectiu- del descobriment i la bellesa. A l’inrevés, en els textos “literaris” pròpiament, concebuts –i llegits- per al gaudi estètic, no pot deixar de trobar-se alguna mena d’enriquiment intel·lectual.



Això demana, lògicament, que, en considerar la lectura com a font de coneixement i oportunitat de gaudi intel·lectual i estètic, no es puga deixar a la improvisació o inèrcia del decurs escolar, sinó que  caldrà incorporar-ho com a projecte vertebrador del curriculum, als respectius plans educatius i curriculars de centre i programar les estratègies més adients, les intervencions professorals i tècniques més col·laboratives i entusiastes, així com garantir la dotació de recursos materials, bibliogràfics i internautes, suficients.
En aquell context, els programes de foment lector, ocupen un lloc d’excepció, motivant l’alumnat mitjançant activitats suggeridores, del tenor de les dramatitzacions, els debats amb autors, les lectures compartides, els intercanvis epistolars, els concursos literaris, les visites, les iniciatives musicals i estètiques variades...i un llarg etcètera. Però no només, perquè la metodologia activa i suggerent de totes i cadascuna de les matèries curriculars -o no-, envers la pràctica lectora i recercadora no és patrimoni del professorat de llengua, literatura o activitats plàstiques i culturals i extraescolars, sinó de la totalitat de l’equip docent de cada centre i, fins i tot, de la resta de personal.




Només així es podrà aspirar, amb alguna perspectiva d’èxit, a aconseguir “inocular” em l’alumnat un hàbit lector consolidat i assumit, com a instrument i tècnica d’accés a la riquesa incalculable –en ciència, narrativa, poesia, percepció del món i de la vida...- que contenen els textos escrits. I això bidireccionalment o, si més no, creativament. Perquè accedir a un text és iniciar una relació comunicativa amb algú –absent físicament, però present anímicament- que abans ha hagut d’escriure allò i, de vegades,  molt abans en el temps. I, amb tot, la relació és possible –i desitjable- establir-la. Aleshores el lector, la lectora, no només “entén” –o s’esforça per intentar-ho- allò que llegeix, sinó que comparteix –o no- aquella informació, es fa preguntes al respecte, recerca respostes en la resta de l’escrit i fins i tot es posa en el lloc de l’autor, de l’autora, mirant d’entendre el seu punt de vista o posicionament front al tema abordat. Finalment, la lectora, el lector, resulta enriquit pel contingut assimilat, sense renunciar a seguir recercant...altres continguts o altres perspectives de la mateixa temàtica.
Lògicament, a mesura que la pràctica lectora es va consolidant, la creació d’una biblioteca personal –primer modesta i, a poc a poc, generosa i no només en paper- s’anirà fent realitat. Això sense renunciar a l’habitualitat de la visita a les biblioteques institucionals –la del centre educatiu, com a primer referent i per proximitat i les de barri tot seguit o alhora-. Finalment seria desitjable sovintejar la consulta en biblioteques especialitzades, en funció de l’activitat professional o dedicació de cadascú. Perquè l’hàbit lector, adquirit i practicat en el decurs dels estudis de cada persona cal esperar que continue i augmente, en egressar del sistema educatiu i exercir l’autonomia pròpia de ciutadà, doncs si la formació rebuda –en coneixements científics, actituds, capacitats, predisposicions i sentiments...- ha estat l’esperable, la pràctica lectora consolidada ha de seguir el seu decurs, ara des de paràmetres vinculats a les ocupacions i dedicacions de cadascú –com hem dit-, però amb igual -o més encara- il·lusió i profit.


Llegir...i gaudir i enriquir-se en la lectura. Però, per què no, també, escriure...? De bon començament, acompanyant la lectura detinguda i còmplice –amb l’autor-, prenent notes i fent “apuntacions” –ni que siga al marge del text en paper-. Més tard, afegint valoracions i (contra)propostes a les que es van llegint. Finalment, per pròpia iniciativa a l’entorn de reflexions esdevingudes o personals.  Perquè l’expressió escrita de les pròpies experiències i sentiments –que ja ha hagut d’iniciar-se en la vida escolar- es converteix en la conseqüència natural d’aquell hàbit de recerca lectora i amb resultats polivalents, doncs no només pot significar l’assumpció de la condició d’ “escriptor” -professionalitzat o amateur-, sinó que, en qualsevol cas, aporta valors psicològics i afectius afegits, com a alliberament de les pròpies fixacions i exteriorització de les pròpies vivències i experiències –professionals, emotives, estètiques...-
I encara, si hem de fer cas de les recomanacions dels psicòlegs de la tercera edat, restaria considerar la pràctica lectora, com a teràpia i entrenament per tal de conservar actives les capacitats mentals associades a la lectura  -comprensió, criteri envers i assimilació d’allò llegit, qüestionament de les afirmacions de l’autor, proposta d’alternatives, memorització, esquematització...- Totes associades al gaudi estètic i intel·lectual. Així com la vessant transmissora de les vivències de cadascú, en forma de “memòries”, que afegeixen a la virtualitat de la lectura les de l’expressió escrita que incorpora el record, l’ordenació de situacions, la interpretació d’episodis, la perspectiva personal de les vivències relatades, fins i tot la pràctica muscular i de coordinació oculomotriu de l’escriptura.
En resumen una raonable qualitat de vida –ja des de la infantesa- no es comprèn sense una pràctica lectora consolidada, és a dir sense els llibres –en paper o digitalitzats- i el complement molt desitjable –també des de la infantesa- d’atrevir-se a escriure...
A què esperem doncs?







[1] Per cert les últimes dades, al respecte, denoten haver-se estabilitzat la davallada de lectors de llibres en paper a favor de la tablet, fins i tot un lleuger increment dels primers. I és que el plaer psicosomàtic afegit, en palpar i olorar el paper, la sensació de “propietat” en mantenir el llibre en les mans, anar passant les pàgines o recular, a la recerca de paràgrafs ja llegits i recordats en el decurs de la lectura, constitueixen tot un seguit d’incentius que fan de la lectura en paper “tota una altra cosa”. Si més no, una experiència vital que no es gaudeix igual amb la pantalla oberta,  només per la pàgina llegida. (Vid. L’edició d’El País del 09.10.16, al suplement Ideas)

13 de gener de 2017

Carta oberta MOLTÍSSIMS ANYS


Heus ací la resposta (!) de Rajoy, a la pregunta dels periodistes sobre què pensava del demolidor informe del Consell d’Estat que feu responsable al ministeri de defensa –i al seu titular aleshores, Trillo- de la tragèdia del “Yakolet-42”: “De eso hace muchíssimos años” (!)
Així d’una desgràcia provocada el 2003, pels seus –el govern popular d’aleshores-, en fa “moltíssims anys”. En canvi, d’una ideologia –el franquisme- que generà la guerra més cruenta i infame entre germans, a l’Espanya de 1936 i de la què en són hereus els “populars”, sembla que fou ahir, doncs bé que la practiquen en forma de polítiques antidemocràtiques, de maridatge amb el capitalisme més descarat i de complicitat amb la jerarquia eclesiàstica. Tal com el general.
El més lamentable és que cap partit ha demanat la dimissió d’un president que s’expressa de tal manera i que indultà als condemnats per la Justícia, arran d’aquell episodi. Doncs encara afegí –en la “declaració” de marres- que els tribunals ja l’havien “substanciat” –i ell burlat descaradament amb l’indult atorgat-.
Increïble.



19 de novembre de 2016

Dies feixucs NOTÍCIES QUE NO HO SÓN


         Per què és el “Pare nostre” de cada dia. Quina novetat! Vegeu, si no.
Com ara el panorama laboral de PRISA, que s’ha capgirat en pocs mesos: no fa massa els treballadors hagueren d’acceptar unes condicions restrictives gens afalagadores i ara l’empresa reconeix que ingressa més de mil milions (!) i en guanya 14 (?). Per descomptat que la progressiva –i, en ocasions descarada- dretanització del –en temps- “Diario independiente de la mañana” no té res a veure amb aquella posició privilegiada enmig del capitalisme militant. No. Però alguns ens havíem pensat que encara comptàvem amb premsa objectiva i fins i tot progressista, oblidant-nos que un dels fundadors d’El País fou en Fraga. Mala memòria!
         I encara al nostre voltant, s’afegeix cóm el que fou quasi un déu de l’arquitectura avançada –al menys en pressupostos que triplicaven o quadruplicaven els inicials- l’insigne Calatrava, no para de rebre “reconeixements”. Ara en forma de llibre –titulat Queríamos un Calatrava-, on l’autor dibuixa el meteòric ascens del de Benimàmet i el no tan meteòric, però continuat ensorrament, amb projectes gegantins i pressupostos i errades –amb càrrec als contribuents, si més no a València- més gegantins encara. Altres títols han estat menys suaus i  així, en referir-se a la seua obra, el New York Times el qualifica de “monument a un ego creatiu” i el Wall Street Journal d’ “obra pública vergonyosa”. Ja seria hora, a més, que pagara pels seus despropòsits.


Clar que l’indicador més simptomàtic del què ens passa és el comportament dels polítics d’aquest país: els de la dreta tardofranquista esperant pacients que les formacions –suposadament- democràtiques i –més encara suposadament- progressistes, acaben unes amb les altres pel personalisme d’alguns dirigents –i barons!- i pel pretès monopoli de l’esquerra. Amb enemics així no calen amics i Rajoy es troba més segur ara en minoria majoritària, que no amb la majoria absoluta anterior, amb un parlament fragmentat i una majoria parlamentària –d’esquerres?- barallada i irreconciliable. Llarga vida a la inèrcia endormiscada i al continuisme mediocre en política, enmig d’una societat perplexa davant de què dóna el mateix vote el què vote, que desprès els “escollits” ja faran “la seua”. Lamentable!
         I, en les europes, s’ha consumat la venda de la UE als interessos econòmics de més enllà de l’Atlàntic, amb el tractat de lliure (?) comerç amb el Canadà, trencades les resistències valones –que deixaven a Bèlgica en molt mal lloc (!)-, amb una pura i simple operació de maquillatge, sense cap consistència real, en presentar aquella operació com a molt favorable per a la creació de llocs de treball (?) i el desenvolupament i competitivitat de la UE. Així s’obre la porta al TIP –que acabarà de reblar la insignificança i dependència d’Europa, dels EEUU- i mentrestant -i de matute- el document signat amb Canadà ja en farà de passadís secret per a les operacions “lliures” amb Nordamèrica. I al mateix temps, les morts a la Mediterrània, dels qui tracten d’escapar de la misèria, l’opressió i el terror dels seus països, no s’atura: 4.000 ofegats en què va d’any i la repressió més contundent a les fronteres (!?) dels que se’n surten, convertint en un calvari de camps –de concentració?- de refugiats, la pretensió de sobreviure.  


Heus ací la pretesa Europa dels pobles i les cultures, de la solidaritat amb les persones, ara convertida en mercat genuflex i servil.


         Mentrestant el terrorisme de l’ISIS resisteix –en Iraq, Síria i per tot arreu- el càstig de les intervencions occidentals, en forma de còmodes bombardejos a distància, mentre les tropes de terra amb presència immediata als llocs dels fets, les formen kurds i altres milícies a sou: el resultat és de milers de morts innocents –criatures incloses- i milions de desplaçats, com mai en la història de la humanitat. Alhora que els dictadors es mantenen ben instal·lats –Al Assad no és l’únic-, amb la complicitat descarada de les nacions democràtiques (!) i civilitzades (?) d’Europa i Amèrica. Així que la colonització i depredació històriques d’aquells països desgraciats, no només s’ha acabat, sinó que ara s’afegeix la destrucció total del territori i l’assassinat massiu de la població. Vergonyòs!


Encara com el Papa Francesc, per si no n’hi havia prou en el testimoni de renunciar al palau del Vaticà, com a residència papal, ara fins i tot, obre a les visites el palauet de Castel Gandolfo, l’estança estival dels pontífexs, amb precioses vistes sobre el llac Albano i jardins dissenyats per Bernini. Així es podran visitar els espais, fins ara vedats, com el dormitori dels papes, la biblioteca, la capella i altres estances amb rica i artística decoració, reconvertit en museu.
Encara com...