12 de febrer de 2018

Per pensar-hi ... DE CONSTITUCIONS I ALTRES EXCUSES



       La Constitució Espanyola ha fet els quaranta anys –a què ens “sona” un tal període dilatat de temps?- immaculada i verge, sense que ningú gosara tocar-la ni en una coma –fora de l’episodi, amb nocturnitat i traïdoria, de limitar el sostre de despesa pública, a instàncies  del capitalisme militant-, quan heus ací que el poble català es convocat a expressar-se envers el seu futur, pels els seus dirigents democràticament escollits. I, aleshores, s’obre la caixa dels trons: Impossible! Això no ho permet la Carta Magna! La resta de “respostes” del govern central(ista) és ben coneguda: atrocitats policials el dia de la votació, detenció i empresonament dels legítims representants escollits democràticament, exili del president de la Generalitat, intervenció dels recursos públics de Catalunya, falses acusacions des del govern de Rajoy –els ministres d’Educació i Exteriors, encara que no els únics- envers els sistema escolar català i la “discriminació” (?!) del castellà i un llarg etcètera, que encara dura.


       Això sí, per apaivagar una tal repressió -“constitucional” of course!- contra Catalunya i el poble català, s’anuncia que la Constitució podria “revisar-se” (!¿) Com i envers què?
Pot ser per a reconèixer la retòrica buida –i, per tant, suprimir-los directament- d’articles com ara el. 35, que proclama allò de que “Todos los españoles tienen derecho al trabajo...” –els milions d’aturats forçosos, també-? O el 47, que s’atreveix a assegurar que “Todos los españoles tienen derecho a una vivienda digna y adecuada...” -inclosos els milers de desnonats i les seues famílies-? Podria ser.
       O, pot ser per matisar que, tot i que l’art. 18 defensa que “Todos los españoles tienen derecho al honor, a la intimidad personal y familiar y a la propia imagen...”, això no val per als catalans, que poden ser degradats des de les instàncies públiques, acusats falsament i qualificats de delinqüents i colpistes? Segurament.
      O serà per a aclarir que el dret d’expressió, que ara la Constitució reconeix explícitament a tots els ciutadans, a l’art. 20, quan proclama que es pot “...expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones…” I que “...el ejercicio de estos derechos no puede restringirse mediante ningún tipo de censura previa”, tampoc és d’aplicació als catalans –ni als espanyols, clar- si del què es tracta és de pronunciar-se sobre el futur i la forma política de govern, més enllà de l’unitarisme de la monarquia “instaurada” –Franco dixit-, pel dictador? Això serà.
Igual els hereus del franquisme que ara ens (des)governen, demòcrates entusiastes de tota la vida (!), des que han albirat que la Constitució del 78 ha substituït amb avantatge als “Principios Fundamentales del Movimiento Nacional”, s’avergonyeixen del masclisme militant –i altres virtuts- de què fa exhibició l’art. 14 - Igualdad de los españoles –les españoles no i, en concret, les princeses-  ante la ley-, quan tot i atrevir-se a proclamar que “Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión… -el subratllat és nostre-, s’exclogueren les dones del dret a heretar el tron i ara reina el seu germà menut. Això pot ser s’haurà de retocar i deixar sense efecte l’anomenada i històrica “llei Sàlica”, que apareix poc presentable.


      El que alguns pensem, però, és que la “reforma” de Rajoy i el seu partit –i els altres partits que el mantenen al poder, malgrat la seua  medocritat i poc entusiasme democràtic- envers la Constitució, no passarà d’algun retoc de maquillatge. I val a dir que encara podria ser pitjor, doncs el que satisfaria al de Pontevedra i als seus sequaços –propis i afegits- seria explicitar i reforçar l’art. 155, amb un art. 155 bis que advertiria: “A l’hora de votar, a tots els ciutadans se’ls exigirà jurar la Constitució –“braç en alt” o no, optatiu-. Als que no acaten una tal premissa se’ls aplicarà sensu estricto l’esmentat article 155 anterior”. Això seria tot i en això consistiria la proclamada reforma constitucional, que els partits espanyol(iste)s semblen disposats a acceptar. Perquè, quina millor ocasió de celebrar els quaranta anys –a què ens “sona” un tal període dilatat de temps?- de la Carta Magna, a l’espera d’uns altres propers quaranta anys venidors, desautoritzant -de passada- als que gosen acusar d’immobilistes als partits espanyol(iste)s i comparar la Constitució amb la Bíblia?





3 de febrer de 2018

Carta oberta PATÒLOGA ESDEVINGUDA







         El Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH)  ha incorporat –a proposta del govern d’Espanya- una nova membra –ai! els acadèmics de la RAE-, la principal virtut de la qual és la d’haver esdevingut patòloga convulsiva, des de la seua condició de magistrada, que sembla atorgar-li butlla a l’hora de pontificar sobre el què és o no malaltia, com ara l’homosexualitat o la transsexualitat.
         Així s’afegeix un nou episodi degradant de la “marca España” que, amb tant d’entusiasme, es defensa des de les instàncies pàtries, per tal de donar a conèixer arreu del planeta com “Spain is diferent”, eslògan encunyat per Fraga, en temps d’ambaixador a Londres.
         I així ens va.



14 de gener de 2018

A cau d'orella... CLIMENT RECUPERAT



                                                           


                                    


Presentació del llibre  El bisbe Climent i la pedagogia   de la Il·lustració de Marc Antoni Adell
Dimecres 10 de gener, a les 19:30 h al Menador. Espai Cultural. Plaça Hort dels Corders - Castelló de la Plana.
Amb la presència d’Amparo Marco, alcaldessa de Castelló de la Plana, Vicent Climent, rector de la Universitat Jaume I, Julia Beltrán, catedràtica de Pedagogia i Marc Antoni Adell, autor.

El castellonenc Josep Climent i Avinent (1706-1781) fou un bisbe il·lustrat, la trajectòria vital del qual ha estat estudiada per una autèntica munió d’historiadors. A més del seu caràcter ferm i personalitat forta, mostrà una especial sensibilitat envers els febles i marginats, com ara els òrfens, a qui llegà el seus bens, tot instituint l’emblemàtica fundació Col·legi dels Òrfens de Castelló, que ha perdurat fins a ben entrat el segle xx.
Així, d’aquell personatge excepcional i irrepetible presentem, ara, una nova i extensa monografia alvoltant de la seua vocació pedagògica indiscutible, l’obra i l’exemple del qual romanen intactes per a les futures generacions.
-----------------------
         
         Heus ací la magnífica invitació, que les institucions convocants de l’acte i coeditores del llibre han adreçat a la comunitat universitària i al públic de Castelló, per tal de presentar oficialment la nova publicació envers el nostre il·lustrat.



         I val a dir que ha resultat un èxit d’assistents i un exemple d’intervencions, començant per la prologuista del llibre, la Dra. Beltran Escrig  -catedràtica que fou de Pedagogia de l’antiga Escola Normal i més tard dels estudis de Magisteri de la Universitat “Jaume I- i pels representants institucionals, que presidien. Per la meua part jo mateix, com autor,em vaig adreçar, també, als presents amb unes paraules d’agraïment i presentació del llibre, que el públic seguí amatent. Donava jo les gràcies, sincerament, a les institucions coeditores -la Universitat “Jaume I” i l’Ajuntament de Castelló-, pel regal inestimable que ens ha fet -a l’autor i a tots els castellonencs i de més enllà-, amb la publicació d’aquest llibre, en la tasca de recuperació històrica de la figura del nostre il·lustrat, oficialitzada des que celebràvem el III centenari del naixement de Josep Climent, el curs 2006/2007, ara fa ja deu anys. I, òbviament, a totes les persones que hi ha al darrere del projecte, que no esmentaré explícitament, per no deixar-me’n cap que seria lamentable.


         Ara celebrem –deia- el final feliç –ni que siga provisional, perquè la figura del bisbe Climent resulta inabastable- d’un propòsit iniciat l’any 1968, fa doncs mig segle, en acabar l’autor els estudis de pedagogia a la Universitat de València i un pèl desconcertat a la recerca de tema per a la tesi de llicenciatura, vaig acudir a l’insigne professor Sánchez Adell, de grata memòria, per demanar-li consell. “Don José” em dugué a l’Arxiu Municipal –aleshores al carrer Major enfront dels Agustins- em mostrà una prestatgeria immensa plena de libres i em digué “Açò és la biblioteca personal –o el què queda d’ella- del bisbe Climent, ningú no l’ha estudiada en profunditat i de segur que podràs recercar el seu pensament i les seues inquietuds intel·lectuals, mitjançant les seues lectures”.


Dit i fet: el mateix estiu del 68 em vaig capficar en fitxar les dotzenes i dotzenes de volums –alguns de dimensions notables- i en fullejar-los detingudament. Paral·lelament vaig anar recercant dades de la figura de Climent en la documentació a l’abast d’aleshores, començant pel “Llibre Verd”, que inclou una petita biografia del bisbe i els articles i referències de Martín y Picó, Balbás, Gimeno Mitjavila i Revest –“Don Luis”, al que encara vaig arribar a conèixer-. Al poc de temps la professora Júlia Beltrán es doctorava en l’estudi de “Escuelas e Instituciones benéfico-docentes de Castellón, en el tránsito de la época foral a la borbónica” i, a Barcelona, l’historiador i teòleg, Dr. Francesc Tort, publicava una documentada biografia sobre Climent.
Finalment vaig confegir i defensar la tesina de Pedagogia envers la rellevància històrica i el perfil educador del nostre personatge i, des d’aleshores, en períodes més o menys actius, no he parat de recercar dades, informació, documents i materials relatius a Josep Climent, la seua vida i obra en el context de la Il·lustració, així com de promoure iniciatives com la del III centenari que molts recordaran. Fins arribar ací, en que veu la llum de la impremta aquell enyorat projecte.
I tot seguit passàrem a visionar un power dedicat a la figura i a l’obra del bisbe Climent, que resultà atractiu i d’interès als assistents fins al punt de premiar-lo amb un fort aplaudiment, passant a continuació a l’acte habitual de la signatura d’exemplars per als futurs lectores i lectors.









































I acabarem amb l’última diapositiva del power:


Llarga vida a la memòria d’en Josep Climent i Avinent!







                                                                                  Marc Antoni Adell, autor del llibre i cronista d’urgència

26 de desembre de 2017

Carta oberta I ARA QUÈ?



Com no podia ser d’una altra manera en un estat de dret (!) -on la justícia és independent del poder polític (?)-, només confirmar-se que les forces democràtics independentistes han rebut el recolzament majoritari de la ciutadania a Catalunya, és a dir han guanyat les eleccions –concebudes i orquestrades, des del govern de l’estat per arraconar-los-; el tribunal suprem -independent del poder polític, naturalment-, s’ha apressat a imputar els seus líders, amb Marta Rovira al capdavant; mentre Rajoy –amb un PP ridiculitzat i reduït a la mínima al Parlament- es qüestionava la formació del nou govern amb els caps a la presó o “fugits”.


 Per si quedava algun dubte de com els tribunals actuen, a Espanya, del tot independents del govern. Sobre tot del govern “popular”.

                   

Carta oberta RESULTAT




Per més que merescut, no menys inesperat: el del PP a les eleccions de Catalunya. I és que en una democràcia consolidada amb una ciutadania responsable, un partit tardofranquista –encara està per condemnar el colp d’estat del 36 i la repressió subsegüent- esdevé irrellevant i camí de convertir-se en una sigla extraparlamentària.


No era prou amb les pràctiques pròpies d’una dictadura –antidemocràtiques i corruptes- que calia afegir la prepotència en l’aplicació sectària d’una Constitució, en la que no creuen si no és per abatre als adversaris polítics. Ells, però, més amics de la raó de la força que no de la força de la raó, no semblen disposats a rectificar: erre que erre fins que acabaran enfonsant Espanya. Al temps.



Carta oberta ARA SÍ?




Ara sí que es podrà votar a Catalunya, el proper 21-D? Segur?
Ah! És perquè el proppassat dia 1-O, estaven els catalans convocats -democràticament i legítimament- a expressar-se en relació al seu futur i clar, això en una democràcia (?) consolidada (!) com l’espanyola, no podia acceptar-se pels garants de la “legalitat”. Ara, però, que els mateixos catalans són convocats –democràticament també, però de forma il·legítima-, per a consolidar el present, a l’empara de l’article 155 de la Constitució, podran fer-ho –anar a votar al mateixos llocs de l’1-O-, sense por a ser apallissats pels uniformats del ministeri de l’Interior.


Segur?

13 de desembre de 2017

Carta oberta BEN CERT


        

         

       Una vegada més, el col·lectiu de “rectors del dissabte” –ara seglars i tot- l’encerta de ple, en la seua declaració contra el fanatisme. Vegeu:


Efectivament, les seues paraules -entenimentades i del tot oportunes- haurien de fer reflexionar a més d’un –tertulians, polítics i, fins i tot, bisbes-, arran de la cursa de despropòsits desfermada arran dels episodis de Catalunya i la seua “relectura” a Espanya, amarada de ressentiments, odis, assetjaments, violència i fanatisme, promoguts pels que haurien de donar exemple de serenor i objectivitat –tertulians, polítics i fins i tot bisbes-.
La seua aposta és per la justícia i la pau, el respecte i la germanor, la reconciliació i el perdó... Tant de bo se’ls faça cas i recuperem el seny perdut. Tant de bo.