31 de gener del 2013

Per pensar-hi... VOLUNTARIAT I LLENGUA



                                                       

          En un món globalitzat com el nostre i en un context social, polític i cultural, que fa seguidisme d’aquella tendència uniformitzadora, apareix com un respir i assossec de l’ànima, la iniciativa que l’AIV –Associació Internacional del Voluntariat- posà en marxa fa deu anys (!), en 2003, i s’anomenà Units pel servei i la llengua, on s’apleguen persones i col·lectius vinculats a accions voluntàries i desinteressades, altament compromeses en molts diferents àmbits socio-culturals, amb la llengua com a eina vehicular de les seues intervencions.
          Els compromisos assumits foren i són:
-Assumpció, com a l’objectiu fonamental, la vinculació de voluntariat i llengua.
-Conformació un projecte específic –Units pel voluntariat i la llengua-, en el marc d’AIV i en el context europeu.
-Difusió de propostes i activitats d’UNITS i afavorir la implicació de qualsevol col·lectiu que utilitze la nostra llengua en la vehiculació de les seues tasques.
-Organització de sessions formatives del voluntariat envers l’objectiu del projecte.
          Hem celebrat, doncs, la proposta integradora de l’AIV, perquè tot i l’existència de plataformes a favor de la llengua, es trobava a faltar una institució -amb projecció europea- aglutinadora de les diferents iniciatives, arreu del territori. Això ens permet:
-Unir esforços.
-Treballar en equip.
-Facilitar intercanvis entre els territoris i comunitats que compartim la mateixa llengua.
-Participar en programes europeus.
          I tot això amb l’aixopluc de l’AIV. Què és, però, l’AIV? L’Associació Internacional del Voluntariat és una entitat d’àmbit internacional, sense afany de lucre, apolítica i aconfessional. Està gestionada exclusivament per voluntaris, perquè creu en el voluntariat com a esperit de servei i de donar-se als altres a canvi de res i en els valors ètics, que han de conformar una societat humanitzada i humanitzadora. I són convidats a integrar-se tot tipus de persones –grans, joves, estudiants...- i d’institucions –famílies, escoles, grups, col·lectius...- disposats a prestar un servei desinteressat, a qui ho necessite.
          I com qualsevol projecte, el nostre té una petita història quan, des de la directiva d’AIV –Associació Internacional del Voluntariat-, es plantejà la creació d’una eina específica que s’anomenà “Units pel servei i la llengua” i que, ara per ara, s’ha consolidat al País Valencià, amb el nom d’ “Units pel voluntariat i la llengua”, per subratllar la prestació desinteressada del servei que, cada col·lectiu integrat, ofereix i en la llengua pròpia. Tot començà a la sessió celebrada el aquell 2013, a Barcelona, al C/ Pere Vergés, 1, seu de l’AIV i on es debateren entre altres qüestions:

-La conformació d’un projecte específic –Units pel servei i la llengua-, en el marc d’AIV i en el context europeu.
-La difusió de les propostes i activitats i la implicació d’altres col·lectius que utilitzen la nostra llengua en la vehiculació de les seues tasques.
-L’organització de sessions formatives del voluntariat envers l’objectiu del projecte.
Aquelles primeres propostes donaren com a fruit la integració al nostre territori dels col·lectius següents:
-La Societat Valenciana de Psicologia (SVP), com a grup inicial, impulsor principal i coordinador del programa.
-El grup Mar de Comunitats Cristianes Populars (CPPs ).
-El Moviment Cooperatiu de l’Escola Popular.
-El col·lectiu de docents “Cordaipoal”.
-L’Acció de Cristians per l’Abolició de la Tortura (ACAT) a l’àmbit del País Valencià.
-La Federació d’Escola Valenciana (FEV).
-L’associació d’Inspectors d’Educació del País Valencià (ADIDE).
-L’associació Josep Climent de Castelló.

Així doncs, a aquella primera pretensió d’aglutinar grups diversos a favor de l’ús de la llengua, s’afegia ara l’intent de contribuir a la vertebració del País, creixent cap als territoris de Castelló – associació “Josep Climent”- i cap a Alacant, on té la seu ADIDE. Posteriorment s’implicaren:

-Catequesi familiar, de Borriana.
-Col·lectiu resoldre.
-Mestres d’escoles d’immersió lingüística -C.P. “Rafael Altamira”. València.
-Voluntariat lingüístic-Universitat de València.

          Des d’aleshores -aquell 2003- que iniciarem el camí envers la conscienciació del voluntariat en la nostra llengua, hem anat adequant els nostres objectius i plantejaments, per fer-los operatius i realistes alhora. L’intercanvi d’idees i estratègies per mantindre l’esperit voluntari i la presència de la llengua, no ha qüestionat en cap moment la singularitat de cada col·lectiu adherit i, justament això, sembla haver donat continuïtat i visos de futur al nostre projecte.
1. I és que una tal diversitat de components ho fa imprescindible. Vegem-ho:
 -La Societat Valenciana de Psicologia (SVP), grup inicial, impulsor principal i coordinador del programa és un col·lectiu científic de psicòlegs que, justament, en la seua tasca divulgadora i afavoridora de projectes d’investigació –i la subsegüent publicació a l’ANUARI de PSICOLOGIA de la SVP-, empra preferentment la nostra llengua.
-L’Acció de Cristians per l’Abolició de la Tortura (ACAT), amb seu a Barcelona, és un moviment no vinculat a l’organigrama de cap confessió, però amb base cristiana, en contra de la tortura arreu del món i amb carta d’observador. Edita un butlletí íntegrament en la nostra llengua i el grup de Valencià és el què forma part d’UNITS.
-L’associació d’Inspectors d’Educació del País Valencià (ADIDE) és un col·lectiu de voluntaris, constituït en associació sense afany de lucre, per defensar i dignificar la professió d’inspectors d’ensenyament de l’àmbit no universitari. Publica un butlletí –“Fulls d’Inspecció”- amb notable presència de la nostra llengua.
-L’associació Josep Climent de Castelló, és un col·lectiu que treballa per la presència de la llengua en la litúrgia, en la catequesi, en les activitats culturals i de lleure i s’aixopluga en la figura de l’eclesiàstic i universitari il·lustrat del segle XVIII, Josep Climent i Avinent, que fou bisbe de Barcelona, els anys decisius de la revolta de les “quintes” -1773- i què se significà per la protecció que exercí envers l’ensenyament i la sensibilitat pel català.
          -Catequesi familiar és un grup de catequistes i pares, que treballen per l’edició de textos en la nostra llengua, superant els obstacles de la jerarquia local, no sempre sensible al tema.
-El col·lectiu Resoldre treballa en diversos fronts: ciutadà, de sensibilització mediambiental, de defensa de la professionalitat del nous egressats dels seus estudis etc.
-La Federació d’Escola Valenciana (FEV) té un predicament indiscutible entre la societat i entre els docents implicats i compromesos en la llengua. Organitza, cada primavera, les famoses “trobades” al llarg del territori que arriba a aplegar a fins a 200.000 assistents. Té també un servei de voluntariat molt actiu.
-El grup Mar de Comunitats Cristianes Populars (CPPs ) és el més sensible a la llengua entre els qui en formen part a València. És un col·lectiu de cristians compromesos i crítics envers els plantejaments involucionistes i atemptatoris contra el respecte que mereix la societat civil i els seus representants, que cert sector de la jerarquia exterioritza.
-Mestres d’escoles d’immersió lingüística conforma un col·lectiu especialment preocupat per difondre i prestigiar l’estratègia de la immersió, que s’adreça als fills de famílies castellanoparlants, per garantir un aprenentatge eficaç de la llengua i una integració social aconseguida i estable de la població immigrant.
-El Moviment Cooperatiu de l’Escola Popular, és un grup de seguidors i seguidores de la pedagogia de Célestin Freinet a València, que destaca per la seua proposta –i pràctica- a favor de la renovació pedagògica permanent a les escoles.
-El col·lectiu de docents “Cordaipoal” treballa en la metodologia de l’aprenentatge cooperatiu, amb adolescents que cursen els estudis secundària, per tal d’afavorir la seua integració acadèmica i social –llengua inclosa-.
-Finalment, el Voluntariat lingüístic a la Universitat de València, com el seu propi nom indica afavoreix i manté un grup d’alumnes  voluntaris que treballen com a “partenaires” dels nous alumnes universitaris, a tal de parelles lingüístiques.
Una tal varietat, doncs, obliga a aquella estratègia de respecte i integració de les activitats de cada col·lectiu, on la tasca prioritària és la que dona sentit al grup de voluntaris i es veu completada o enriquida, en la vehiculació de les intervencions –preferentment si més no- en la nostra llengua.

2.Una segona estratègia emprada pel nostre grup d’UNITS és, sense menyscapte de treballar per l’eixamplament de les bases, en forma de nous col·lectius que es puguen incorporar, la de fer present l’esperit del voluntariat -i la preferència per la llengua- en qualsevol moment i oportunitat que se’ns presente als membres d’UNITS. Vegem alguns exemples:
-L’ANUARI de Psicologia –íntegrament en la nostra llengua i amb abstracts en anglès- s’intercanvia amb revistes de l’altra part del planeta –Xile i Brazil- sense que semble que la llengua en siga obstacle. I sempre amb la participació voluntària i generosa dels seus responsables.
-L’acollida de becaris a la nostra Facultat de Psicologia Social, per part dels membre d’UNITS, profs. Martí i Adell, no només comporta l’atenció als seus problemes i necessitats personals -més enllà de la intervenció acadèmica convencional-, sinó que inclou l’oferiment de l’aprenentatge de la nostra llengua. En concret hi ha un becari xilé sensible al tema i dues becàries –una polonesa i una altra eslovena-.
-La presència de membres d’UNITS, al nou col·lectiu d’antics professors de la Universitat de València, li dona un to de participació i compromís envers el voluntariat gens menyspreable. Ara mateix s’estan recollint llibres, per a la dotació d’una biblioteca a la residència d’estudiants del projecte WATAN, a Guatemala.
-Els comunicats de La Veu de les CCPs comporten un doble compromís: a favor de causes justes i actuals –com ara la pràctica democràtica, la crisi econòmica, la població immigrant, la memòria històrica, l’educació, la laïcitat, la situació de violència planetària...- i en la nostra llengua.
-Com que una bona part dels adherits, treballen a l’àmbit educatiu –primària, secundària i universitat- les seues intervencions es veuen multiplicades pels nombrosos destinataris. Tal és el cas del col·lectiu de l’escola valenciana, les trobades anuals de la qual apleguen fins a dues-centes mil persones –entre alumnes, professors i pares i mares-.
-Etc.
I en això estem. Certament la responsabilitat és feixuga, atesa la precarietat de mitjans en què ens movem –humans i materials-. Els membres, però, implicats, com que desenvolupen la respectiva responsabilitat, en el marc dels seus projectes respectius, es mantenen fidels i actius, amb la sensibilitat afegida per la llengua compartida i des del seu voluntarisme –voluntarietat millor- ja històric, atès que alguns ja fa molt de temps que hi treballen.
És per això –segurament-, que el nostre col lectiu es manté viu, doncs no suposa per als adherits, més que la conscienciació –voluntària i lingüística- d’allò que constitueix la seua raó de ser –diferent per a cadascú i participada en UNITS-. Així restem a disposició de la seu i projecte d’AVI i del context social i lingüístic valencià i obert a noves propostes i suggeriments i –no cal dir-ho- a nous adherits.





Carta oberta PARTICULAR?




          Les reaccions dels “populars” a la petició del fiscal contra l’anterior tresorer del PP i senador, Bàrcenas, han estat variades i desnortades, encara que totes amb un denominador comú: l’escàndol farisaic davant un fet conegut “urbi et orbe” i negat sistemàticament fins ara pels seus confrares, com fou i és la conducta fraudulenta d’aquell personatge.
          La més curiosa de totes –les reaccions- ha estat la de la secretària general del PP i compatible, com a presidenta de Castella-La Manxa, Dolores de Cospedal: “lo de Bàrcenas es un asunto particular” (sic). De manera que el saqueig de diners públics –en quantitats industrials, a més- per part d’un alt càrrec del PP i alhora senador, és un tema “particular”? Els acadèmics de la Reial de la Llengua, ja estan tardant en denunciar la perversió lingüística que en fan certs dirigents polítics que, a més, tenen per estúpids als ciutadans.


23 de gener del 2013

dies feixucs REALITAT TOSSUDA

            Sí, tossuda, encara que sembla irreal...Perquè la notícia econòmica segons la qual la pròspera Alemanya comença a patir la crisi, no és de creure. Com això? La crisi de l’euro arriba a Alemanya? A l’Alemanya de her Merkel? No és possible! La teutona que ha fet passar per l’adreçador a tots els països de la perifèria –Espanya inclosa-, caldrà que es pose a la cua dels “retalls”?  El cas és que les notícies són clares i contundents: la crisi europea està passant factura als alemanys, tot i que fins ara la seua economia havia seguit creixent. Havien perdut de vista, però, la interdependència –també econòmica- de països i territoris i que asfixiant als potencials clients, aquells acabarien deixant de comprar als mercats alemanys, com així ha ocorregut: el producte interior brut –el PIB famós- ha caigut a l’últim trimestre de l’any. Ja li està bé a la cancellera, que s’ha mostrat –i imposat, que per això Europa no existeix- a la resta de territoris del continent, amb una tal prepotència i insolidaritat, condemnant a la misèria a milions de ciutadans, només per salvar els mercats i l’economia d’Alemanya. I encara l’il·lús de Rajoy li demana a la seua “protectora”, capitanejar la recuperació i el creixement.                                      
          Altrament ja és ben trist que determinats episodis bèl·lics, com ara l’avanç islamista cap al sud de Mali, generen respostes tan contundents com la del govern de França, que s’ha implicat directament enviant tropes al lloc dels fets, mentre altres ocupacions –enquistades i vergonyants-, com la de Ciscordània per part d’Israel, no mereix més que una tímida condemna verbal, per part de la comunitat internacional. Una tal desproporció i sectarisme en la vara de mesurar no s’explicaria només pels interessos econòmics –ara d’una expotència ocupant-, que regeixen les polítiques dels països “civilitzats”, sinó per la perversió en la jerarquia de valors que hauria de prioritzar les conductes d’una col·lectivitat, suposadament humana. I el més trist de tot –o ben trist, si més no- és que la decisió bel·licista i intervencionista de Hollande li ha fet pujar punts en la popularitat, que anava perdent mentre maldava en reflotar l’economia del seu país, amb mesures del tot justes, com la formació i projectes per a l’ocupació dels jóvens i la declaració d’impostos a les fortunes que s’escapoleixen –allà com ací- per evadir capitals. Ben trist.
I més a prop, alguna cosa no els està resultant favorable als “populars”, en la seua política d’assetjament als que no els són addictes. Fins i tot l’emblemàtic ministre barceloní, Fernández Díaz, ha hagut de prescindir del seu número dos, Ulloa, pels escàndols dels informes policials “fabricats” per desprestigiar a Convergència i Unió, en altre temps aliat natural i dretà, de les seues polítiques conservadores i ara “malson” per la proposta soberanista de Mas. La desautorització de fiscalia i judicatura dels tal “informes” i les contradiccions evidents i palmàries, malgrat la defensa que en feren alts càrrecs del PP –la dos de Rajoy, Sáenz de Santamaria es complagué en el tema i Montoro demanà la presència al Parlament dels qui tenien comptes en Suiza...- han acabat amb la dimissió per pèls de Fernàndez, que l’ha desviada al seu número dos. Tant de bo que el tal encara ministre aprenga la lliçó i es comporte d’ara endavant.
 Pel què fa al “retalls” de Rajoy –que negà reiteradament-, també en educació, que l’altre Fabra –el president actual de la Generalitat- i la consellera Català practiquen amb servitud i diligència, es cobra els primers ensurts amb l’esfondrament del terra en una aula del col·legi –públic of course!- de Santa Pola. Els portantveus oficials, però, s’han apressat a atribuir l’episodi no a la manca evident de mesures de manteniment i vigilància de l’edifici, no. Ho han atribuït a un excés d’humitat –l’humitat com el paper, sembla ser molt soferta- que ha pogut afectar el forjat de l’estructura. Una humitat que, en bona lògica, si l’edifici hagués estat sotmès a una mínima vigilància i manteniment podria haver estat detectada a temps i evitar la que podria haver estat una nova tragèdia. Per sort –per als (i)responsables que ens (des)governen- la cosa no ha passat d’un ensurt i podran continuar els “retalls” en temes bàsics –educació, sanitat, dependents...- mentrestant els –pocs o molts- diners de la hisenda pública es podran seguir destinant a necessitats tant perentòries com a l’adquisició d’armament, per part de l’exèrcit espanyol, a  generoses i descontrolades dietes per als polítics o a l’encara més descontrolat pressupost de la casa reial, on la tisora de Rajoy no té arrestos per arribar-
Fora d’això el serial de l’aeroport –sense avions- de Fabra encara dura. Ara és per l’anunci que l’ “aeropuerto del abuelito” com l’anomenava l’interfecte, en inaugurar-lo “en sec” i acompanyat dels seus nets, sembla que està en venda i “algú” –no identificat, com els ovnis- es troba interessat. Són 200 milions, tot i què els de la Generalitat –pontejats com sempre- parlen de 90 milions i la resta per posar-lo a punt... o siga una ruïna total o una estafa descomunal –com el cas bankia-, perquè ja pots posar la mà al foc –com ara es gasta en certes presumpcions d’innocència, com la de Bàrcenas- que ha costat el doble, bé que mai no se sabrà per la part que els toca als “promotors” populars que prou ho amaguen. En fi, un èpisodi més del PP en la història del saqueig d’aquest país.
Encara com el Constitucional –ni que siga “a toro pasado”- rebutja el recurs de Camps contra el transvasament de l’Ebre. Fou en juliol del 2004, en plena ofensiva contra el govern de Zapatero, perquè els havia neutralitzat les aspiracions demagògiques i de pur negoci que els menava a defensar el transvasament, a més de l’odi ancestral a Catalunya, que practica l’espanyolisme irredent. Una sentència més que posa en evidència la roïndat d’un tal Camps, d’infausta memòria.
Encara com.

carta oberta RAJOY RETALLAT


El “Marianotijeras” de Rajoy ha trobat el formó de la sabata, en les protestes públiques que li han dedicat, aquesta vegada, els funcionaris uniformats –policies, bombers etc.- Fou a València, feu dels “populars” on (des)governen des de fa anys i el ninot -de falla- protagonista ha estat el propi Rajoy, amenaçat amb unes motoserres de ser retallat.
 Ja li està bé a un tal personatge, per presumptuós, incompetent i mentider, que no s’atreveix més que amb els febles –dependents, estudiants, aturats...- però que no bada boca front als abusos de multinacionals i bancs, ni té esma per desautoritzar el gest d’aquells funcionaris. Típic d’un figurant i titella, com fa temps que es mostra.




dies feixucs TORNEM-HI

Certament el planeta es troba en crisi galopant i no es resol un tema conflictiu que no n’esclata un altre de majors proporcions. I això cada dia i sense aturador. Ara són els yihadistes –terroristes per definició, en la terminologia occidental selectiva-, que han ocupat per les armes una planta de gas d’Algèria i segrestat a dotzenes d’hostatges. La reacció el govern de Buteflika –president colpista, “revalidat” a les urnes- no s’ha fet esperar: l’exèrcit ha recuperat la planta “a sang i foc”, segons la versió dels media, sense cap intent civilitzat de negociar una sortida, perquè clar amb “terroristes” no hi ha res que negociar. Això ha costat la vida a dotzenes d’hostatges, molts d’ells tècnics europeus, els governs dels quals s’han limitar a “lamentar” el succés o a doldre’s de no haver estat informats, criticant –si de cas- l’ “opacitat”, no la brutalitat de la resposta del govern algerià. I així la “civilitzada” Europa prima –una vegada més- els seus interessos econòmics i de dependència de països de dubtosa catadura democràtica, per damunt d’altres valors democràtics i de defensa dels drets humans.
  També Montesquieu ha estat, novament, menystingut i la separació de poders proclamada en una època farcida de perspectives democràtiques i de defensa dels drets humans, agredida i burlada: el govern espanyol, es rebota contra aquelles sentències judicials que no els són favorables als seus –inconfessables i partidistes- interessos i ara indulta a un kamikaze que atropellà de mort a un jove i ferí greument a la seua núvia, conduint temeràriament i en sentit contrari, a l’autopista A-7. Fins al punt la decisió és escandalosa que, al si del mateix govern, hi ha hagut discrepància i Fernàndez Díaz, ministre d’Interior i gens sospitós de rigor procedimental –ha magnificat i manipulat acusacions contra manifestants, disculpant als antidisturbis dels seus excessos i brutalitats- s’ha mostrat contrari. I ho ha fet en declaracions públiques, dolent-se que el govern en el futur haurà d’estar més atent a unes tals qüestions.  Clar que s’ha sabut que al bufet del lletrat defensor del kamikaze –condemnat a 13 anys de presó per l’Audiència de València- hi treballa el fill del ministre de Justícia, Gallardón, en algun temps “verso suelto” del PP i ara ultraconservador i capdavanter de les mesures i propostes més retrògrades de la democràcia, en matèria de justícia i drets humans. I amb cara de pòquer, com si res, què és com apareixen front als media, uns tals personatges.
I com no podia ser d’una altra manera, la “tropa” popular valenciana (?) -més espanyolistes que ningú- es troben fins a les celles, emmerdats en la trama Gürtel, fent puntes als dirigents “nacionals” del PP. I ara, com que la cosa no s’ha confiat a cap jurat “popular” –com en l’escenificació (!) de Camps-, sinó que estan actuant els jutges, les condemnes demanades pel fiscal plouen: Milagrosa Martínez –quin nom, Senyor!-, exconsellera de Turisme i expresidenta de les Corts Valencianes-,  11 anys de presó i 34 d’inhabilitació; Angèlica –també amb nom emblemàtic- Such, exconsellera de turisme, 9 anys d’inhabilitació; Betoret, excap de gabinet de Turisme, 11 anys de presó i 28 d’inhabilitació. I altres “subalterns” –Vidal, Guarro, Grau i Bover- de l’Agència Valenciana de Turisme, similars peticions del fiscal. A més dels Correa, Crespo i “Bigotes”, capitostos de Gürtel, també condemnats. És el què passa quan la prepotència els fa perdre el rumb a una tal classe política corrupta i curta de gambals, que no se’ls passava pel cap que algun dia pagarien les seues malifetes. Fins i tot la secretària general del PP i compatible presidenta de Castella-La Manxa, Dolores de Cospedal, reconeix –més val tard que no mai- que “quien la hace la paga”, arran de l’affaire Bàrcenas.
I si en faltava alguna, la policia “nacional” inaugura un nou “rol”: el de psicòlegs clínics tranquil·litzant a la població de què “açò no és França”. Ho fa arran de l’ona de vandalisme que sacseja València, on escultures del segle XVIII apareixen mutilades, pintades al recentment inaugurat jardí del Muvim, ruixades amb àcid els aparadors de botigues de luxe del centre, cotxes cremats a diversos barris de la ciutat, així com contenidors d’escombraries i les flors dessecades del pont del mateix nom. Bé fora bo que els tals funcionaris policials feren la seua feina com cal, és a dir la vigilància i prevenció de delictes i la seua investigació, per portar als autors davant de la justícia. Perquè en tot cas, que açò no siga França és mes bé de lamentar, sobre tot perquè allà des que Sarkozy –ministre repressor primer i president desprès- no fou revalidat, Hollande i el seu govern treballen en esclarir els orígens reals –atur, marginació, desatenció social, manca de serveis educatius...- de la violència al carrer i posen en marxa mesures preventives per superar-la. No com ací que, des que el PP ha “recuperat” el poder –l’havia perdut mai, però?-, la màxima –i única- pretensió del govern “popular” és la repressió del dret ciutadà a manifestar-se i a criticar la (nefasta i partidària)política que practiquen.
  Encara com el Suprem encetà un seguit de resolucions contràries a l’arbitrària decisió del Consell de Camps, de tancar els repetidors de TV3 i multar al seu promotor l’Eliseu Climent. Ara l’alt Tribunal ordena tornar-hi els 300.000 euros d’aquella primera multa –que ACPV reclama amb interessos- i el de Justícia de València –TSJ- fa el mateix amb una segona del mateix import, restant encara una tercera multa que, per la doctrina jurídica acumulada, s’espera també favorable.
Encara com.