dies feixucs COINCIDÈNCIES

          Hi ha coincidència –tan generalitzada, com interessada- en que les paraules del rei, on esmenta la “quimera”, com la pitjor opció a la què es pot aspirar, fa referència a l’iniciativa democràtica i pacífica de Catalunya de fer camí cap a la independència. No ens hauria de sorprendre. Perquè els partits majoritaris espanyol(iste)s –tot i que al PP més que no al PSOE, però també- no els convé, de cap manera, interpretar-ho –allò de la “quimera”- com l’intent de mantindre permanentment enganyat al poble sobirà –que no monàrquic- que ells practiquen, envers l’enganyifa de la crisi: originada pels poderosos –bancs i multinacionals-, de cap manera per haver viscut els ciutadans “per damunt” de les seues possibilitats i dòcilment compartida per la “casta” política majoritària. Perquè una tal “quimera” no es pot mantindre eternament i ara que el borbó ho deixa caure, ells s’apressen a atribuir-ho a Catalunya, boc expiatori habitual dels seus fracassos sonats i les seus pròpies vergonyes.

          On no s’ha pogut mirar cap a un altre costat ha estat en la mort de Santiago Carrillo, quan fins i tot el rei no només ha declarat sense embuts que fou un polític imprescindible en la transició democràtica, sinó que, amb la reina, s’han desplaçat al seu domicili per donar el condol a la família. Tot això mentre els altaveus ultres, afins al PP, arremetien contra el líder comunista que, molt al seu pesar, rebia els reconeixements públics de personalitats i institucions, molt per damunt dels postissos homenatges que la dreta dedicà a l’exministre de Franco, Manuel Fraga, fundador del què irònicament algú anomenà “afananza pandillar”, amb referència a AP, antecedent del PP. Com era d’esperar, tot i aquells reconeixements –inclòs el del propi rei- Rajoy, que encara viu de la ideologia tardofranquista i de l’ambient de victòria sobre l’Espanya roja –una altra “quimera”?- , no s’ha sumat, quedant en evidència meridiana.

          Per la seua banda, la justícia –què és un altre món- ens dóna un nou espectacle de solemnitat institucional, amb un fiscal general de nom ambigu quan no antagònic–Torres Dulce-, que s’ha volgut mostrar independent (?!) del govern que el nomenà i li marca el terreny, qüestionant ara l’agreujament de penes que promou el ministre del ram, Ruiz-Gallardón, per no ser la “resposta adient” a la delinqüència, que no para d’augmentar. I té raó el fiscal, tot i que no s’atreveix a afegir que bona part dels actes delictius tenen un origen socioeconòmic evident i què és en la millora de la situació, que cal treballar. I, tot seguit, per fer-se perdonar la “llicència”, arremet contra les formacions polítiques democràtiques i d’esquerres del País basc, alhora que es congracia amb les víctimes d’ETA -de cap manera amb les del franquisme i de la repressió policial que encara dura-. Una altra quimera: la de voler donar aparença legítima als procediments judicials que, en la majoria de casos, no passen de “legals”. I ja se sap que la llei es canvia quan convé –l’exemple més escandalós i recent és el del ministre Wert, que canvia la llei, que no afavoreix als col·legis sexistes de l’Opus-.

          Com quimèrica és l’esperança d’alguns en una (in)justícia si més no igual per a tots: ahí teniu a la Pantoja processada per figurar com a cotitular, en els documents de les empreses del seu home, empresonat per estafa i altres delictes, mentre que a la princesa Cristina, l’esposa d’Urdangarin en idèntica situació, no hi ha cap jutge ni tribunal, que faça el pas de processar-la. I no serà perquè un dia sí i un altre també, els diaris, publiquen noves i greus troballes dels “negocis” del duc sobrevingut i es reitera l’acusació de fer servir la seua condició d’antic membre de la casa reial, per a l’obtenció de substanciosos contractes amb els governs “populars” de València i Balears: 3.7 milions de la Generalitat Valenciana i 2.3 milions del govern Balear. La quimera s’eixampla al fet que Jaume Matas està processat pel cas, mentre que l’ínclit de Camps, no.

          Quimèric també és el discurs de Rajoy, que li fa verbalitzar al ministre Guindos, què “pot ser” no caldrà demanar el rescat de l’economia –del què queda què és ben poc- a Europa, perquè amb el “préstec” demanat per a la banca ni hauria prou. Coneixent, però, com les gasten els banquers que arramblen amb tot i més, no “podrà ser”, disposar del sobrant, perquè no quedaran sinó números rojos. Així que tornarem a patir els nous “ajustos” –eufemisme per anomenar els retalls brutals, clar-, que Europa pensa imposar-nos, amb l’excusa de reduir el dèficit, quan tots sabem que és per continuar alimentant al monstre insaciable dels “mercats”. La evidència és què qui està urgint a Rajoy a demanar el tal rescat no és el parlament europeu, ni el president del Consell de la UE, ni el comissari del ram...Qui, doncs? La banca internacional, clar, que es frega les mans amb els alts interessos que tot això els reportarà.

Encara com el tribunal constitucional ha admès a tràmit el recurs d’inconstitucionalitat, interposat per 50 senadors socialistes, contra el decret del govern “popular” del País Valencià, de mesures urgents per a la reducció del dèficit, aprovat una vegada publicats al DOGV els pressupostos de la Generalitat Valenciana i demanat al govern central ajuda econòmica, per afrontar el venciment del deute del Deustsche Bank. El tal decret sacrificava –una vegada més- als funcionaris de Sanitat, als què entorpia la continuïtat de la carrera professional, suprimia els anomenats moscosos, reduïa un 25% el sou de tots els interins de la funció pública, alhora que els suprimia la paga d’estiu. A més d’apujar els impostos dels carburants i acabar amb la bonificació en l’adquisició de nou habitatge –que Rajoy i el seu programa electoral(ista) s’havien cansat d’assegurar que mantindrien-.

Encara com, la justícia sembla rehabilitar-se.