A cau d’orella (ssshhhttt...) ANIVERSARIS PENOSOS

Com ara l’episodi tercermundista del 23-f del 81, amb el colp d’estat –qualificat com a “golpe de mano” per les instàncies oficials, amb l’objectiu de rebaixar-li contundència- ordit per alguns militars –i civils- enyoradissos del franquisme i executat pel titella de Tejero i un escamot de guàrdies civils.

A cadascú li agafà en un moment i situació diferents i els “noticiables” –polítics, economistes o personatges de relleu social- ja han tingut ocasió de relatar-ho, en les entrevistes subsegüents dels media, amb més o menys indiferència -quan no superficialitat i inconsciència-, que de tot n’hi ha hagut. Altres, però, també tenim alguna cosa que contar, encara que no tan “original” pot ser. I és que a alguns la intentona colpista ens agafà al lloc de treball, en una sessió convencional i rutinària...de consell d’Inspecció, que es reunia setmanalment a la seu de la direcció territorial d’Educació de València, al carrer Jaume Roig. Allà hi érem els funcionaris de la casa reunits i coordinats per l’inspector en cap, aleshores Arturo Rodríguez, atenent les informacions que se’ns trametia, prenent notes al respecte i fent les intervencions que s’esqueien. Era ja al tard i s’havia fet fosc al carrer, quan ens interrompé el delegat del ministeri –encara- d’Educació, José Antonio Pérez –company meu d’oposició, per cert- que tenia el despatx molt a la vora de la sala de juntes i amb preocupació ens comunicà la notícia que acabava d’escoltar per la ràdio: “la guardia civil ha entrado en el Congreso...y hay mucha confusión. Parece ser que es una sublevación...” I afegí: “...será mejor que suspendáis el consejo y os vayáis a casa...” Ens quedàrem d’una peça i algú dels companys –una companya en concret- exclamà alterada: “...tenia que pasar..se veia venir...la situación se habia hecho inaguantable...” Ho deia amb posar contundent i semblava complaguda amb aquella “valenta” intervenció, que posaria fi a tot el què estava passant, en una democràcia que es palesava que no era del seu gust. No cal dir que –aleshores i ara- molta gent culpava a la recent i fràgil democràcia –no als quaranta anys de dictadura franquista- dels assassinats d’ETA i de la inestabilitat i dificultats per les què estàvem passant. No semblava, però, el moment de seguir-li el discurs i, fins i tot els més majors –i conservadors-, d’entre els companys i companyes inspectors, optaren per fer cas al delegat, endreçar els papers i anar-nos-en, amb la preocupació a dins.

En eixir, però, em vingué al cap que aquell dia hi havia classe del curs de Pedagogia Terapèutica, que teníem en marxa i m’hi vaig dirigir. De camí, però, em vaig detindre al bar on hi anàvem a esmorzar, per cridar per telèfon a casa –encara no hi havia mòbils!- i avisar que, desprès de passar pel curs de terapèutica, hi acudiria. Tere, la meua esposa ja en sabia alguna cosa, perquè s’havien suspès els programes de ràdio i tv i es llegien bans militars i es donaven notícies confoses. Així que vaig trobar-la preocupada i em demanà que tornara ràpid a casa. Al moment em vaig presentar als locals del col·legi públic “Villar Palasí” i vaig entrar a classe, saludant la gent i al professor que la impartia, amb la màxima naturalitat que vaig poder. Inicialment no s’estranyaren massa, perquè com a director del curs, hi sovintejava, quan no era per impartir algun contingut del programa què tenia atribuït. En donar-los la notícia, però, restaren del tot sorpresos i els vaig recomanar de suspendre la classe, a l’espera d’esdeveniments i ens acomiadàrem.

Els treballs, però, foren meus per arribar a casa, doncs hi havia un embussament de trànsit bestial, al carrer botànic Cavanilles, per on intentava circular, malgrat el col·lapse general i que alguns conductors pujaven per damunt les voreres. No s’endevinava l’origen de tot allò, fins que a la ràdio del cotxe, vaig sentir que el capità general, Milan del Bosch, havia mobilitzat les tropes de Paterna i Bètera i les duia cap a València...És aleshores quan vaig mig entendre que haurien tallat carrers i originat el monumental embús...i jo sense poder comunicar-me amb casa, on la meua dona i el meu sogre – els fills eren menuts- estaven patint, de segur i molt. No sé el temps que varem estar col·lapsats allà quan, finalment, els cotxes començaren a moure, la qual cosa em permeté arribar a Blasco Ibàñez i enfilar cap a casa, on em vaig trobar a la família molt preocupada: primer per la meua tardança i desprès perquè allò pintava malament i el meu sogre que havia viscut de tot i es malfiava dels militars, no augurava res de bo. Efectivament, les marxes castrenses i els bans seguien i, finalment, aparegueren a la tele aquell seguit de tancs, per l’avinguda del Port, que feien impressió...I del Congrés arribaven imatges amb sorolls al fons i cap explicació, de l’espectacle penós de Tejero, pistola en mà amenaçant tothom i dels guàrdies metrallant el sostre de la Cambra... mentre els diputats es parapetaven als seus escons i es maltractava al general Mellado que s’enfrontà a Tejero i feren el mateix amb el propi Suàrez, que hi intervingué en la seua defensa. Fou vergonyós i d’evident perillositat per la vida dels parlamentaris i fou gràcies al coratge d’un operari de tv, que deixà les càmeres en funcionament, que es pogué documentar tot. No cal dir que la resta de la nit fou de malson, fins que el rei aparegué a la pantalla, amb posat seriós, vestit de militar i amb una notable pal·lidesa de rostre: intentà tranquil·litzar la ciutadania, defensant la Constitució i la legalitat i, per tant, desautoritzant la revolta. Les imatges, però, del Congrés no denotaven normalitat i a fora del recinte hi havia moviments de tropes –lleials al govern i al rei, suposàvem- i semblava que s’esperava la presència d’algun militar d’alta graduació per fer-se càrrec de la situació, no sabíem si amb connivència amb els colpistes. Mentrestant transcendí una conversa telefònica del rei amb Milans i amb altres capitans generals per mirar de desactivar el colp i a poc a poc semblava que t’albirava un principi de final...quan començaren a deixar anar a alguns diputats –la primera una embaraçada- i, més tard i per les finestres, anaven saltant guàrdies cap a fora. Fou, però, una llarga espera amb un Tejero entossudit en no fer cas més que de l’autoritat militar, que hauria de personar-se al Congrés i les paraules per telèfon –que transcendiren desprès-  de la seua filla dient-li allò de “papá te han dejado solo...” quan ja es veié que cap alt comandament donava la cara, fora del general Armada que es personà als voltants del Congrés, amb no se sabia ben bé quina intenció.

Així fou com a les tantes de la matinada ens anàrem, milions d’espanyols, al llit un pèl alleugerits, encara que no les teníem totes. A l’endemà la intentona semblava desactivada, però alguns mitjans –com ara las Provincias, de la Consuelo Reina- continuaven atiant la confusió, amb el sensacionalisme i l’ambigüitat que els caracteritzava –al diari i a la directora-. I encara, durant uns quants dies més, Fraga anava deixant anar declaracions on “comprenia” –encara que deia que no compartia (!)- l’acció dels militars, farts de terrorisme i de desgovern, fins al punt de què alguns qualificaren de “psiquiatra” dels colpistes a Fraga, en esforçar-se per “entendre” el malestar dels generals. Jo afegiria que de “tapadora” perquè, d’haver triomfat el colp d’estat, i haver-se instaurat una junta militar, una vegada dissolt el parlament, no és difícil intuir que el president provisional –civil, naturalment, per rentar-li la cara a la revolta- hauria estat Don Manuel, que haguera acceptat encantat de tornar –la primera fou amb Franco- a “salvar” a Espanya, que com tothom sap, per a ell, “es lo único importante” –L’Espanya centralista, monolítica i nacionalcatòlica, clar, la seua i la dels enyoradissos del franquisme-.  La normalitat, però, tornava a poc a poc a la vida ciutadana, amb la “resignació” dels qui havien posat esperança en el “colp de timó”, que necessitava Espanya i que s’havia frustrat. Del rei sabem que cridà als caps dels partits polítics, per demanar-los que prengueren bona nota i mirar de conjurar un nou episodi d’aquelles característiques...I què resulta evident que, a dia d’avui, alguns li feren –i fan- cas omís. I no perquè el perill d’alçament militar siga creïble, però la democràcia pot afeblir-se i pervertir-se de manera més contundent, per altres mitjans que –lamentablement- es practiquen sense escrúpols.

 I no és prou que les institucions –amb les Corts al capdavant- rememoren amb solemnitat la superació d’aquell episodi colpista, amb discursos més de filigrana oratòria i autosatisfacció, que no de credibilitat i consolidació democràtiques. Certament el perill d’un nou colp d’estat militarista sembla conjurat, però apareixen en la classe política –i se’n fa exhibició- determinades declaracions i pràctiques, que generen un passotisme majoritari de la ciutadania i posa en qüestió l’honestedat –i encara més l’eficàcia i, per tant, la credibilitat- del sistema democràtic actual, si més no el nostre. Declaracions i pràctiques que suposen un perill prou més greu i preocupant, que una intentona colpista convencional.

Perquè, no qüestiona  l’honestedat i la credibilitat democràtiques, la implicació massiva i institucionalitzada en affaires de corrupció, -Gürtel, Brugal, espionatges i malversacions mil...- de tants polítics en actiu, significats i en llocs de responsabilitat? I no qüestionen, encara més,  l’honestedat i la credibilitat democràtiques, les actituds de menyspreu dels imputats i la cobertura dels dirigents polítics que els avalen? O és que l’atac permanent i malintencionat als “altres”, amb mentides i calúmnies, que practica una determinada formació política, afavoreix la credibilitat de la democràcia de què ens hem dotat treballosament i a contra cor de sectors i població enyoradissa del franquisme? Pot ser les actituds i pràctiques xulesques de què fan gala, massa polítics, avalen un sistema –democràtic?- on la responsabilitat amb la ciutadania i el respecte a les lleis, haurien de prevaldre?  O es presentable i moral –i afavoreix i consolida la democràcia- fomentar l’odi a l’immigrant, al diferent, a l’altre i culpar-lo de tots els mals que ens assetgen? Serà que soterrar en l’oblit, la tragèdia de la guerra civil, originada per la sublevació dels militars encapçalats per Franco, processant al magistrat –Garzón- que ha tingut el coratge de demanar responsabilitats als revoltats, per dignificar la memòria dels ajusticiats, és presentable? I, finalment, és prou en proclamar la vigència –sacralitzada- d’una Constitució, interpretada sempre des de paràmetres restrictius i nacionalistes –espanyols-, demonitzant territoris i pobles que no encaixen en aquell “model” uniformista i uniformador?

A tot això s’afegeix, ara, la desastrosa situació econòmica que ens tenalla i les pràctiques “pupulistes” que fan de la demagògia la carta de navegar de la política, negant les evidències de corrupció i degradant la democràcia fins a extrems d’immoralitat generalitzada. El govern del sr. Rajoy està sent prou més perillós i letal que la intentona colpista del 23F.