13 de març de 2013

Carta oberta ACADÈMICS





          De la RAE, encara que els de la Història –amb els seu famós, per desacreditat, diccionario-, no es queden al darrere. Ara, però, els de la lengua española, tan amatents a desacreditar el llenguatge no sexista (!), mantenen un inexplicable silenci envers el “verb” dels polítics “populars”, que no paren de dir despropòsits: quan no és el portantveu al congrés, és la vicepresidenta i portantveu del govern. I si no la secretària general, la ministra de (des)ocupació o la de sanitat(privada). A cada qui la diu més grossa i amb un llenguatge inintel·ligible i trucat.
          La perversió lingüística, però, té el summum en el mateix Rajoy, quan s’atreveix a afirmar que “todo es falso... –en relació a l’affaire Bàrcenas- ...salvo alguna cosa” (!?), amb una impropietat que el faria suspendre la “revàlida” de la ESO que pretén aplicar Wert. I tot això amb el silenci còmplice  dels “garantistes” de l’español.



Dies feixucs A LA VISTA ESTÀ




          Sembla que certa productora de tv ja està pensant en iniciar les gravacions del nou serial –en format de culebrón- de l’affaire Bàrcenas, amb la foto promocional de la “peineta”. I és que la cosa s’ho val: són quasi vint anys de “relació laboral” del tal individu amb un tal partit –que no esmentarem per no fer-li publicitat-, on els diners bruts –és a dir en “b”- han sobreabundat i no només en forma de sous generosos, sinó de sobresous de repartiment i comptabilitats dobles i fotocopiades, que han generat la gens menyspreable xifra de 22 milions detectats a la banca suïssa, encara que l’interfecte rectifica als investigadors policials i fiscals i assegura que en són 38 (!). Ara, a les declaracions i contradeclaracions de la cúpula “popular” –i al silenci còmplice i culpable de Rajoy- s’afegeix la demanda per acomiadament improcedent, de qui els tribunals de la mateixa justícia que el jutja per evasor i altres delictes fiscals, podria reposar-lo en el càrrec de tresorer del PP –bé, a hores d’ara  ja heu endevinat de quin partit es tracta-. Ja els està bé als “populars”, patir en pròpia carn les insídies, manipulacions, mentides i maniobres rastreres que han practicat per desacreditar als altres. Ja els està bé que el què no fan les urnes –amb una població votant lenta de reflexos- acabaran fent-ho les corrupteles intestines i les lluites de poder de les faccions que es dibuixen al sí del partit de “Don Manuel”, l’exministre del dictador.
          Mentrestant Brussel·les es mostra preocupada perquè el poble italià s’ha plantat: ha dit “no” als retalls bèsties i injustos i als tecnòcrates transvestits de polítics. I ho ha fet de manera –per als mercats- “alarmant”, però del tot coherent i esperable: d’una banda la contestació al sistema (!) s’ha endut un de cada quatre vots i Bepp Grillo comanda la tercera força política d’Itàlia. I de res no val titllar-la d’antisistema, quan el “sistema” ha esdevingut injust i antidemocràtic i, per tant, immoral. Si de cas es tracta d’un nou sistema, que desqualifica la caducitat de l’encara imposat. Altrament el populisme del cavalliere ha fet forat en una població addicta a la corrupció i als favors i així els enyoradissos encara d’una política convencional i honesta –de centreesquerra-, tot i que han resultat guanyadors pels pèls ho tenen magre, per formalitzar un govern no només estable, sinó eficaç. Els analistes, però, podrien haver previst que de les antipolítiques de la UE, castigant a la majoria de la població i condemnant a la misèria i la desesperança a tants milions de persones i famílies, no podia derivar-se un resultat complaent per a les elits econòmiques depredadores i per als polítics titelles que les serveixen.
          El què no es mou, ni que Obama haja guanyat les eleccions per a un segon mandat, és la pressió del lobby jueu que fa dels republicans el seu ariet contra els demòcrates nord-americans, ara qüestionant la figura del secretari de defensa i cap del Pentàgon, Chuck Hagel, antic republicà –i “traïdor” per tant, en haver-se passat als demòcrates- i considerat “pacifista” (!) i crític (?) a la política expansionista i colonitzadora d’Israel. Així que no secundar les accions continuades d’agressió al poble palestí, amb invasions com la de Gaza, l’assassinat indiscriminat de persones, l’ocupació sense aturador del territoris dels palestins, amb colònies d’ultres jueus que no paren d’expandir-se, amb la protecció de l’exèrcit, és prou perquè la mà allargassada del govern genocida israelià pose entrebancs a la política  tímidament equilibradora d’Obama, que no contundent i justa com caldria. I és que es veu massa a les clares la capacitat d’influència, per tot el planeta, d’un govern genocida, d’un exèrcit totpoderós i d’un servei d’espionatge sense escrúpols, que ostenta –impunement de moment- Israel.
I si en faltava alguna el diputat d’UPyD, i actor guaperas, Toni Cantó –valencianet havia de ser- munta un “ciri” en manifestar –en twitter primer i en les “rectificacions” posteriors, tot seguit- una desinformació monumental –si no masclisme gens amagat- que el feu afirmar que la majoria de denúncies de maltractament de les dones són falses. Les dades oficials, però, del ministeri de Sanitat i del Consell General del Poder Judicial, que xifren en menys de l’u per cent les tals denúncies falses han deixat en evidència palmària al diputat d’afició. Si de cas, com ha manifestat el Secretari d’Estat de Igualdad y Servicios Sociales, el problema de la violència masclista rau en què el 80% de les dones que la pateixen, no la denuncien. Així salten als media, personatges com l’exactor, i no precisament per la seua dedicació parlamentaria, sinó per l’escàndol d’unes declaracions –emmerdades encara més en “rectificar-les”- que, de segur, amaga fosques inhibicions o traumes freudians i que ni tan sols ha estat desautoritzat per la cap de la seua formació, Rosa Díez.
Encara com, el Tribunal Suprem –espanyol of course!- ha avalat la immersió lingüística a Catalunya –com també a València, en la legítima i científica nominació de la nostra llengua-. No podia ser d’una altra manera, perquè la magistratura tot i la seua decantació a posicionaments conservadors i espanyolistes, són gent d’estudis i no poden ignorar la validesa atorgada des dels fórums científics universals, de manera inapel·lable, al sistema d’immersió lingüística i als efectes “col·laterals” favorables detectats, fins i tot per a l’altra llengua, que fa que els escolars bilingües, escolaritzats en català, mostren un major i millor domini del castellà que els castellanoparlants escolaritzats en castellà. Clar que contra la decisió d’algunes dotzenes de pares, de condemnar als seus fills a un empobriment lingüístic evident –ignorància del català i coneixement magre del castellà-, en exigir ser escolaritzats en castellà, l’alt tribunal no hi pot fer res i els reconeix que hi tenen dret (?)
Encara com la justícia ha hagut de reconèixer la validesa d’un model lingüístic –el d’immersió-, que els polítics populistes i curts de gambals qüestionen, només per esgarrapar vots entre la població desinformada.
Encara com

6 de març de 2013

Carta oberta RAJOY DEMACRAT




En rendir-se a l’evidència, Rajoy, que la crisi econòmica que patim –els pobres, que els rics no la senten- no era culpa del bleda de Zapatero, tal com ell i els seus havien proclamat a tot vent, i que cap de les seues mesures –ni el servilisme als mercats i a her Merkel- no han servit de res, a don Mariano se’l veu desmillorat, trencat de color, demacrat...malgrat seguir tenyint-se els cabells, en contrast amb la barba més canosa cada dia i la “corona” de novici que intenta amagar, quan compareix.
Ara, amb l’affaire Bàrcenas i tot el seguit de declaracions pretesament exculpatòries de la cúpula “popular”, Rajoy exhibeix de motu propio un estat de confusió mental i lingüística tal, com per afirmar allò de... todo es falso...salvo alguna cosa.
Decididament don Mariano està acabat.



Per pensar-hi... BENESTAR ACADÈMIC (i 2)





                                                        

Efectivament, les “notes”, les qualificacions, no ho són tot en l’actual concepció del “rendiment” escolar i que hi ha altres components. Altrament faríem una lectura i interpretació restrictiva del “producte” final de l'acte educatiu (Alvaro-Page, 1990), en deixar de considerar com a resultat o “rendiment”, la dimensió afectiva que acompanya a aquell decurs d’intervenció. Així, doncs, valorar la incidència que, sobre el tal “benestar”, presenta la tutoria és, també, comprovar el grau d'eficàcia de la funció tutorial envers tot el procés (Martín i al., 2003). Per això ens interpel·la l'activitat del tutor/a, la dedicació que hi posa en la tasca orientadora de l'alumnat i el grau de repercussió en la satisfacció acadèmica experimentada pels seus tutelats, mesurada en grau de “benestar” —o “malestar”—. I això des de la percepció que, de la funció tutorial, en tenen els propis alumnes.
Recordem que la tasca del tutor/a ha estat objecte de diverses consideracions i merescut una especial atenció dels investigadors. Així el rol del tutor esdevé peça clau per al desenvolupament personal i de progrés de l'alumne, que ja fou definit com «...una forma especial d’enfocar la relació educativa...» (Làzaro, 1991: 9), amb conceptualitzacions diverses i complementàries: a) en clau d'intervenció integradora prop d'un grup d'alumnes; b) atenent al seu progrés general i al seu desenvolupament com a persones; c) atribuint-li al tutor l'atenció a l'escolarització, a la vocació i a la personalitat de l'alumne o d) focalitzant la tasca tutorial en l'atenció a tot allò relacionat amb l'orientació de l'estudiant. En qualsevol cas, destaca la dimensió formativa de la intervenció del tutor/a, que intenta dotar als seus alumnes d'instruments, estratègies i recursos per fer possible l'eslogan “d'aprendre a aprendre (Lázaro, ib.)
Ara, però, ens interessa detectar la percepció que, de l’acció tutorial, en té l’alumnat de secundària i això amb referència  als següents àmbits o perspectives, en forma de constructes: “pràctiques del tutor/a”, “exigències tutorials” i “dimensió relacional i afectiva”. Pel que fa a les “pràctiques” que desplega el tutor/a, s’inclouen las variables: el tarannà dialogant, l’amenitat de les activitats proposades, el grau de participació i iniciativa de l'alumnat, la corresponsabilitat  en l'avaluació, l’assoliment d'hàbits i tècniques d'estudi, l’estímul envers el treball cooperatiu i l’atenció a la diversitat. En relació a les “exigències tutorials”, les variables considerades són: la interpel·lació  en forma d'exercicis i foment de les activitats, la disciplina i el rigor i exigència a l'hora d'avaluar. Finalment la “dimensió relacional i afectiva” percebuda, abastaria les variables de: comunicació envers els tutoritzats, freqüència de la relació, atenció prestada als suggeriments de l'alumnat i satisfacció obtinguda d’aquella relació tutorial [1].
I quina capacitat predictiva presenta la intervenció tutorial, en relació al “benestar acadèmic” de l’alumnat? Respecte als tres àmbits estudiats, obtenim:
1.           L’existència de relació directa entre les “exigències tutorials i la “dimensió relacional i afectiva” envers el “benestar”, i indirecta entre les “pràctiques envers el mateix “benestar”.
2.           Reiteradament, però,  és la “dimensió relacional i afectiva”, de la pràctica tutorial, la què es presenta com la variable predictora més contundent del “benestar” dels estudiants.
I si és veritat que les diferències de percepció de la tasca del tutor/a no resulten significatives en relació a l’edat dels estudiants, si que es detecta una certa tendència a dimensionar una major sensibilitat i receptivitat en la població estudiantil femenina, més que no en la masculina, a l’hora de valorar la intervenció tutorial i implicar-s’hi. Amb la qual cosa es confirmaria que elles es troben més segures i proclius, envers la dimensió relacional i comunicativa –ara amb el tutor o tutora- que no ells.
Així, doncs, en la mesura que les nostres estimacions en la intervenció del tutor/a confirmen la seua virtualitat evident, envers el “benestar acadèmic” de l’alumnat -que resulta, d’altra banda, la variable predictora[2] més significativa dels “rendiments”-, trobem que la relació indirecta i mediada –però no per això menys potent- de l’acció tutorial amb el mateix rendiment –notes o qualificacions- esdevé reconeguda. I és que l'esforç, la dedicació i la tècnica metodològica d’intervenció del professor tutor/a es tradueix –de forma directa i immediata- en un millor grau de “satisfacció” o “benestar acadèmic” de l'alumnat i així s’estableix una relació indirecta –mediada- positiva i significativa envers el “benestar acadèmic”.
Què podem concloure, al respecte, si més no provisionalment? Doncs que es consolida la funció tutorial (Rué, 1994), també –o pot ser especialment- la compartida (Bayot, 1994), com una de les variables fonamentals a tenir en compte, a l’hora de fer propostes per dimensionar i optimitzar els “rendiments” de l’alumnat. La qual cosa no és gens menyspreable, en un nou context de percepció global de la personalitat dels subjectes, on Goleman (2000) ha apostat, fortament, en considerar la dimensió afectiva —i la seua optimització des de la intel·ligència— com a vertebradora de l’èxit i experiència vitals –l’acadèmica inclosa-. Les autoritats educatives no ho haurien de perdre de vista.

Referències.
Adell,  M. A. i Sesé, Albert (2003): “Un model d’equacions estructurals sobre la relació tutorial envers el benestar acadèmic”. Anuari de Psicologia de la SVP, 8 (1), 17-40.
Alvaro-Page, M. (1990). Hacia un modelo causal del rendimiento académico. CIDE, Madrid.
Bayot, M. (1994). Una tutoría compartida. Cuadernos de Pedagogía, nº 231.
Goleman, D. (2000): Intel.ligència emocional. Kairós, Barcelona.
Lázaro, A. J. (1991). Proyección de la acción tutorial en la Reforma Educativa. Actas de las III Jornadas Municipales de Psipedagogía. Col.leció Hort de Trènor. Torrent.
Martín, X. i al. (2003): Tutoria: técnicas, recursos y actividades. Alianza-Ensayo. Madrid.
Rué, J. (1994). La nueva acción tutorial. Cuadernos de Pedagogía, 231.





[1]  Vegeu els detalls de l’estudi,  a:  Adell,  M. A. i Sesé, Albert (2003): “Un model d’equacions estructurals sobre la relació tutorial envers el benestar acadèmic”. Anuari de Psicologia de la SVP, núm. 8, vol 1, 17-40.
[2] Vegeu: Adell, M.A. (1995). “Les variables predictores del benestar acadèmic. Una investigació amb estudiants valencians”. Anuari de Psicologia de la SVP, 2 (1), 97-123.