Dotze intervencions quirúrgiques, de les quals set en
els últims tres anys, ha patit el rei.
Ara li prescriuen entre dos i sis mesos de baixa... no sabem si amb el 50% de
deducció del sou, tal com se li aplica a qualsevol contribuent, arran dels
“retalls” patrocinats pel govern de Rajoy... Tampoc sabem si, tot i les
crítiques llançades contra el líder del PSC, Pere Navarro, per haver demanat
l’abdicació de Joan Carles i l’assumpció pel príncep, ara l’hereu de la corona
haurà de fer –tan si vols com si no vols- de rei. Amb la qual cosa es posa en
evidència als súbdits acrítics i servils –Rajoy, Rubalcaba i tuti quanti- que s’indignaren amb la
proposta del català. I és que un mandatari en crosses, assetjat pels foscos
negocis del gendre, quan no involucrat en caceres –no sempre d’elefants, pel
què se sap-, estaria bé que dimitira...abans que el deteriorament de la
institució –parella amb la “marca” España-
fera aigua pels tots els costats...
Per cert, la “marca”
España que els “populars” s’entesten en vendre més enllà de les fronteres
pàtries, no només ofereix la trista imatge del desori polític, la ruïna
econòmica, les actuacions descontrolades de la força pública –és a dir bruta-,
la venda d’armes a països dictatorials o la monarquia caducada, sinó una nova
nomenclatura, sobre la què els senyors acadèmics no han badat boca: així, ja fa
temps que l’oratge no s’aplica al paisatge sinó al paisanatge i així no plou o
fa sol a la península o al territori, sinó al “país”. Ara, des del (des)govern
del PP –Antonio Beteta, secretari d’estat d’administracions públiques dixit-, s’afegeix un nou tour de força lingüístic i es parla de
les regiones, en abordar el nou
sistema financer –llegiu nous retalls a les administracions autonòmiques-. I no
només s’ha ajustat el nom –de comunitat a región-,
sinó que a dues de les més endeutades –justament en mans del PP, des de temps
immemorial-, València i Múrcia se’ls ha monitoritzat (?) i corregit (!) el
pressupost per a 2013. És el què passa al final, que la realitat s’imposa a la
ficció: l’Espanya autonòmica fou un invent descarat de la dreta, per tal de
desdibuixar la personalitat històrica de les úniques dues comunitats –a l’estil
d’Escòcia i Gal·les, en gran Bretanya- que mereixien un tal nom i tractament.
Ficció, igualment –quan no engany cínic i culpable- ha
estat la proliferació d’hospitals
que romanen sense funcionar o a mig fer, resultat de promeses electoral(iste)s
d’ocasió o fruit de plantejaments clientelars orientats a la iniciativa privada
–de molts polítics “populars” o de les seues parelles-. Com el cas de la sra.
Aguirre que, en 2003, encetà la campanya electoral(ista) del seu partit,
prometent construir, no un ni dos, sinó set hospitals públics, sense més estudi
ni planificació, que la futura privatització a empreses i personatges addictes
als “populars” i que com els cas del de ColladoVillalba, resten tancats i
costen l’astronòmica xifra de 900.000 euros al mes, als contribuents. Un altre
tant passa amb els de Vigo, Càceres o Granada o el de Toledo –que s’havia
“venut” com el més gran d’Europa, amb 800 llits-. I més a la vora, Llíria i
Gandia, nou exemple del balafiament de la Generalitat de Zaplana i Camps, que
ni tan sols l’empresa privada els troba “atractius”. I enmig de tot aquest desori,
a la ministra de sanitat -inepta amb
ganes- no se li acut més que estalviar dels medicaments dels pensionistes, dels
programes de dependència i de l’assistència sanitària als més desafavorits: els
immigrants.
I si en faltava alguna, un altre ministre –Fernàndez Díaz-, desacreditat, per la burda manera amb
què tracta d’amagar l’actuació antidemocràtica i bèstia de la seua policia, ara
mira de distraure al personal des de Roma –s’ha pagat el viatge, per ventura?-,
on ha participat en una convenció beata, on es barrejava la religió –la
catòlica of course!- i l’espai públic
per -a imitació de Fraga- acabar atribuint la propietat del carrer al fet
religiós i qüestionat que les decisions del parlament espanyol haurien mal
“interpretat” el sentir –religiós- dels votants, en aprovar lleis com la del
divorci, l’avortament o les unions gays. Així l’ha emprés contra aquella
normativa –reconeguda constitucionalment-, alhora que defensava l’assignatura
de religió al curriculum i prioritzat
les creences religioses per damunt del dret a la igualtat. Tot això, en un estat reconegut com a no
confessional, a la Carta Magna. Fins a tal punt ha estat poc afortunat que no
ja entitats cíviques, tots els partits i col·lectius –cristians inclosos- l’han
criticat durament, sinó que el mateix PP ha hagut de desautoritzar-lo, per boca
del secretari “popular” de justícia, drets i llibertats. No espereu, però, la
dimissió d’un tal individu –incompetent i sectari- que, damunt, inclou en el
seu “horari oficial”, el temps dedicat a la missa diària (!).
Encara
com, la justícia dona la nota
–favorable, ara- processant a un alcalde –del PP, per variar-, el de Villanueva
de Gòmez, a Àvila, que pretenia urbanitzar un espai protegit, refugi de l’àliga
imperial, talant 10.000 pins, permetent la construcció de 25 kilòmetres de
vials i autoritzant l’edificació de 7.500 habitatges, en una localitat de 144
veïns. Acusat de prevaricació urbanística, una jutgessa valenta el fa asseure
al banc dels acusats i arrossega als promotors del projecte, per delictes
contra la ordenació del territori, que incloïa tres camps de golf (!) i un
hotel de 200 places (?)
Encara com.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada