28 d’octubre de 2013

Dies feixucs MÉS ENCARA



Decididament, Europa es manifesta –cada vegada més clarament- com un club d’estats, on els interessos “nacionals” i el mercat econòmic, primen sobre qualsevol altra qüestió. Aquelles esperances -del tot utòpiques pel què es veu- d’una Europa dels pobles i de les cultures, on els valors i la lliure circulació sense fronteres seria moneda corrent, s’han estavellat  contra els interessos mesquins dels poderosos de sempre. Ara la “mostra” ha estat el(s) desastre(s) de Lampedusa, amb centenars de víctimes ofegades pel tràfic d’immigrants de les màfies internacionals i la incompetència de la Unió Europea, incapaç d’aprovar un pla d’acollida dels que fugen de la misèria i la guerra dels seus països d’origen –en bona mesura, misèria i guerres, “apadrinades” per Europa-. En un intent de salvar la cara, Durao Barosso, ha acudit al lloc dels fets, quan a la què li escau        personar-se, com a màxima responsable de les polítiques antisocials i mercantilistes és a la sra. Merkel. O no és ella qui “mana”, per damunt dels responsables de la Comissió Europea, del Consell i del Parlament?
I de Fabra –el polític qualificat d’ “exemplar” per Rajoy- què? Doncs “de Fabra nà”: el principal denunciant del cacic de Castelló, l’empresari Vilar, es desdiu ara en la vista que, desprès de deu anys de subterfugis legals, ha arribat a celebrar-se. Sembla que per consell dels lletrats que els defensen, doncs una condemna de Fabra, agreujaria la situació processal de Vilar. I tot i la tebior del fiscal en arremetre contra l’interfecte, encara  hi ha algú que confessa haver tingut que abonar-li a Fabra 66.000 euros, com a contraprestació a les gestions de l’antic president d ela Diputació de Castelló, en l’agilització de permisos i patents. La nota còmica, però, -si no tràgica- la donà Costa, l’encara diputat autonòmic, processat amb Camps pels negocis amb la Gürtel i imputat pel finançament il·legal del PP, en ser cridat a declarar (!?).  
Parlant d’imputats, el cas Nóos –els fets són tossuts- torna a trobar-se amb la infanta Cristina que, com la ministra Mato, sembla que no se n’adonava del què passava a sa casa i protagonitzava la seua –respectiva- parella. Efectivament i d’una banda el jutge instructor embarga el palauet de Pedralbes –residència fins fa poc a Barcelona dels ex-ducs de Palma- per tal de cobrir la fiança de responsabilitat –irresponsabilitat més bé- civil d’Urdangarin. I, de l’altra, el magistrat sospesa imputar novament a la infanta per un possible delicte de blanqueig de capitals i de malversació de diners públics, en haver-se transferit a comptes personals, efectius de la suposada oenagé del matrimoni.
I clar, com que als “populars” no els interessa gens la caiguda lliure del prestigi de la monarquia instaurada pel dictador –Franco proclamà a tord i a dret que no es tractava d’una restauració, sinó d’una instauració-, que els apuntala a ells, com a hereus d’aquella ideologia, ara els del PP tornen a remoure el “sainet” de Gibraltar. El motiu –l’excusa més bé- és la denúncia davant l’ONU del ministre principal del Penyal por l’odi fomentat per Espanya contra els ciutadans gibraltarenys i que el ministre Margalló –que s’amaga l’accent- qualifica d’inaceptable, que no de fals, perquè Picardo documenta la campanya espanyola contra els “llanitos” amb abundant documentació gràfica –fotos i vídeos- que recull la crema i altres desperfectes a vehicles amb matrícula de Gibraltar, a la Línea de la Concepción; la persecució de la guàrdia civil d’una motora gibraltarenya a tocar del port del Penyal; les pintades ofensives contra aquells ciutadans, al poble de Los Barrios i una paròdia d’invasió de Gibraltar amb la mort de gibraltarenys, exhibida per algun “patriota”. El govern espanyol sap que té les de perdre a l’ONU, però mentrestant estén una cortina de fum sobre els affaires de corrupció generalitzada, que li fan mal i desllueixen la “marca” Espanya (!?).
Finalment la majoria absolu(tis)ta “popular” ha aprovat la llei Wert, al parlament, redactada al dictat dels bisbes i de la dreta cavernària. Una vegada més, els del PP, promouen normatives ràncies i tardofranquistes, en solitari i contra tot l’arc parlamentari. I no només, també contra el Consell d’Estat –màxim òrgan consultiu- el dictamen del qual havia reclamat un acord general de les forces polítiques i socials, justament per atorgar-li estabilitat al sistema educatiu. Ni cas: tots els partits democràtics han quedat fora i el carrer fa temps que contesta la nova norma –ja des del primer esborrany- a més de la majoria de docents i les famílies. Tampoc ha estat escoltada la “prudència” demanada per aquella institució, a l’hora de tractar el tema lingüístic al curiculum, als territoris amb llengua pròpia. Ni que l’ “Educació per a la Ciutadania” hauria de ser obligatòria en algun tram del sistema. Tampoc, doncs fou foragitada del tot i de bon començament, només arribats al poder els del PP en “compliment” –ara sí compleixen- del seu programa electoral. Més, el Consell d’Estat mostra preocupació per la presència de la Religió –catòlica of course!- en el sistema educatiu d’un estat no confessional, sense que haja fet modificar el text de la nova llei. I encara l’alt organisme posa en dubte la disponibilitat de mitjans per portar endavant els canvis previstos. Res no ha fet pestanyejar a Wert: el major conflicte educatiu de la història d’aquesta país està servit.
 Encara com els partits democràtics del País Valencià desbancarien de la Generalitat, ara mateix, –segons un estudi d’intenció de vot- al partit que ens ha portat a la misèria econòmica i moral als valencians –i ara s’entesta en dur a la bancarrota total als espanyols-. Caldrà, però, que aquells partits es comporten civilitzadament i generosament, fent un front comú contra la corrupció i desgovern dels “populars” i treballant per refer la destrossa del PP, amb la recuperació de la cohesió social i la confiança de la ciutadania.

Carta oberta PELS PELS




Per una dècima: un 0.1 de “creixement” ha bastat al tàndem econòmic de Rajoy –Montoro i Guindos- per a llançar les campanes al vol, de la pretesa “recuperació” i subsegüent sortida de la recessió –que no de la crisi-. Així, exhibint terminologies críptiques i estadístiques fabricades a la “cuina” del govern, es confon a la ciutadania que contempla, perplexa, la desolació –atur, retallades, privatitzacions dels serveis públics, precarietat de les pensions, fallides bancàries, estafes gegantines...- que ens envolta i ofega.
Es veu que tornem a l’ “España va bien” d’Aznar, d’ingrata memòria.



25 d’octubre de 2013

Dies feixucs ULLADES




          El món occidental –amb els EEUU al capdavant- és el primer fabricant de terroristes: explotem els recursos naturals dels països del tercer món, imposem governs –algun de suposadament democràtic- dòcils i sotmetem a la població a la misèria i a la marginació. I quan –pura física- apareix algun grup que reacciona violentament contra unes tals atrocitats –les nostres-, ho bategem com a “terrorisme” i ens apressem a combatre’l (!). Així generem –interessadament i calculada a la recerca dels guanys econòmics- una endimoniada espiral de violència sense fi. Mireu si no com, des que Bill Laden fou “executat”, Al Qaeda no ha parat de créixer per tot el món i de perpetrar atemptats arreu.
En lloc, però, de fer examen de consciència i aprendre la lliçó, el món occidental –amb els EEUU al capdavant- s’entesta en respondre amb més violència, sense fer cas de les veus més assenyades –ara del propi Papa- que recomanen posar en marxa mesures per combatre la fam i la misèria al món i estendre la pràctica de la justícia per tot el planeta, per tal d’humanitzar-lo i fer-lo habitable.
Tampoc en el reconeixement dels errors del passat, ens signifiquem massa, a tot el món occidental. Els moviments ultres de tall feixista i nazi s’estenen perillosament per tot el continent –inclosa la insularitat de Gran Bretanya-, arribant als parlaments i el cas de Grècia no és sinó la punta de l’iceberg. Espanya no es deslliura i l’apologia dels símbols ultres –a València i a Madrid, especialment, encara que no són l’excepció- es va estenent, amb la indiferència –quan no amb la complicitat- dels enyoradissos del franquisme. Aquella nostàlgia, però, no només no és minoritària, sinó que contamina institucions i poders públics i la mostra més evident i lamentable ha estat l’expulsió de la carrera judicial de l’únic jutge –Garzón- que s’ha atrevit a instruir un procediment contra el franquisme. Ara. amb motiu de l’ordre internacional de detenció dels torturadors vius de l’època de Franco –i dels primers temps de la “democràcia”-, derivada de l’auto d’una jutgessa argentina, el govern del PP –amb una maldestra exhibició de subconscient culpable- posa totes les dificultats per detenir i processar aquells energúmens, amb el fals argument de la llei d’amnistia del 77 d’UCD, quan els crims contra la humanitat no prescriuen i la pròpia ONU ha demanat expressament al govern espanyol que la derogue.
I perquè quede clar que Espanya is different, s’ha difós –amb escàndol i hilaritat a parts iguals- que el ministre dels “canyetes” ha premiat a un “xiringuito” per suposats mèrits “turístics”, a Matalascañas –un indret al parc de Doñana-, l’amo del qual ha estat imputat, per reconstruir el local, sense llicència i a vint metres de vora mar, atemptant així contra el territori en un espai de domini públic. Ja se sap, però, com els “populars” –patriòtics que són- s’estan afanant en carregar-se la costa espanyola irremissiblement, indultant les construccions il·legals i afavorint la privatització dels escassos espais que hi resten. Tot per congraciar-se amb els empresaris del totxo i generar, de pas, una nova bombolla immobiliària, per si no n’havíem tingut prou amb la que ha fabricat la crisi que patim –nosaltres, no ells-.
Mentrestant l’informe PISA, arriba a la població adulta –entre 16 i 65 anys- i quedem, encara més en evidència que quan són els nostres estudiants el protagonistes: últim lloc en matemàtiques i penúltim en lectura, entre els 23 països testats i amb el Japó encapçalant ambdues llistes. Com era d’esperar, el ministeri de Wert s’ha afanyat a donar-li la culpa a Zapatero –vull dir als socialistes de sempre- i a la LOGSE. Experts consultats, però, qualifiquen de despropòsit una tal valoració “oficial” i proposen mesures reals i a peu d’aula que abaste tota la població escolar, doncs amb una llei d’educació elitista i privatitzadora com la imposada pel PP, el fracàs estrepitós per a la majoria de ciutadans –que és d’on s’extrau la mostra per a les enquestes- està assegurat. Encara que les proves del PISA, en lloc d’aplicades a la població espanyola, semblen haver estat contestades pel gabinet de Rajoy, on els ministres de la cosa econòmica i laboral –Guindos, Montoro i Báñez- ens han ofegat amb “números rojos” i el propi Rajoy és incapaç de llegir el què escriu.
Encara com el Papa Francesc, continua donant la “nota” humana i cristiana, ara qualificant de “vergonya” per a la humanitat, la pèrdua de centenars de vides d’immigrants, ofegats front a les costes de Lampedusa. La retransmissió de les seues paraules i del seu gest –profundament afectat- són una denúncia contundent contra les injustícies del moment actual, protagonitzades justament, pels països rics –i per a més inri cristians- i un evident canvi de direcció dels discursos vaticanistes a què estàvem acostumats. No debades fa temps que la cúpula de la conferència episcopal espanyola –Rouco i el seu portantveu Martínez Camino- han emmudit: les recents declaracions (!) de què no hi haurien declaracions de la CEE, sobre les paraules i manifestacions continuades del Papa Francesc, els retraten del tot.
Encara com.




Carta oberta NERVIS




Determinades conductes no resisteixen una anàlisi psicològica, ni que siga superficial. Tal és el cas de la sra. de Cospedal, amb l’embarbussament majúscul en què es mostra cada vegada que fa una  declaració o (no) contesta als requeriments dels media. El súmmum ha estat la pretesa prepotència mostrada, en la vista i subsegüent acarament amb l’extresorer “popular”, que l’han trasbalsada fins al punt de quasi estavellar-se contra un arbre, en sortir dels jutjats.
Tres quarts del mateix manifesta el subconscient del sr. Rajoy, que també el traeix quan afirma –en relació a les gravíssimes acusacions  formulades contra ell i el seu partit, per l’extresorer del PP- que “no pueden demostrarse”, que és com reconèixer clamorosament que són certes.
Heus ací com els gestos postissos i les paraules vanes, denuncien la evidència del pensament i les conductes d’alguns.





23 d’octubre de 2013

Dies feixucs MIRES ON MIRES




          Mires on mires, el panorama és desolador... o pot ser perquè els media no ens ofereixen més que males notícies, per allò de l’argot periodístic que “una bona notícia no és notícia”.
          Així, i en el context planetari, assistim perplexos a l’assetjament que els republicans –amb majoria parlamentària- venen sotmetent al president Obama, ara per dinamitar una poc més que tímida reforma sanitària a favor de milions de ciutadans, que mai no han tingut accés a assistència mèdica pública, per tal de seguir mantenint els privilegis i el control que exerceixen les grans companyies privades del sector, del tot afins a la dreta dels EEUU. Això, però, que ens escandalitza i indigna a la majoria de ciutadans dels països democràtics i civilitzats, ja comença a ser-nos familiar, a la vista de les mesures que el PP imposa ací, en la desassistència sanitària a centenars de milers d’afectats, amb brutals “retalls” als serveis mèdics, i a les prestacions farmacèutiques i amb la (des)atenció als dependents i els seus familiars. Es veu que la dreta, per tot arreu, és igual d’insolidària, agressiva i venuda al capital i desafecta a les persones i als drets humans.
          Vegeu si no, com –ara en l’àmbit de la seguretat (?) i l’ordre públic (!)- es comporta una altra dreta: la d’Hongria. Efectivament, allà el govern ultra de Viktor Orbán, recolzat en la majoria absoluta de què gaudeix al parlament, ha decretat una llei que criminalitza les persones sense sostre i els prohibeix (!?) viure al carrer, amenaçant-los amb multes, treballs comunitaris i fins i tot amb la presó. Ací no s’atreveixen a tant –no serà per falta de ganes, doncs Aznar ja amenaçà amb “netejar” els carrers d’indigents-, però gasten el mateix “argument” –l’ordre públic i la seguretat- per penalitzar les manifestacions pacífiques que qüestionen les mesures del govern –llegiu “retalls” generalitzats i burla descarada dels drets democràtics dels ciutadans-..
          I parlant de “seguretat”, la dels ferrocarrils que han detonat amb l’accident de Santiago, trobar-se sota mínims i que malgrat l’esfereïdora mortaldat -79 víctimes- no ha merescut la dimissió de la ministra del ram, la sra. Pastor, que durant la legislatura anterior s’ha significat per les seues males maneres demanant dimissions a tort i a dret, per situacions gens comparables a la seua manifesta incompetència, que ha generat la tal lamentable masacre. Lluny d’això, des del (des)govern de Rajoy han defensat la seguretat de les instal·lacions ferroviàries, fins que l’evidència els ha obligat a revisar-ne les mesures, amb la incorporació del frenat automàtic i les senyalitzacions subsegüents. Cap dimissió, però, dels responsables (?), començant per la titular del ministeri.
          Mentrestant la imatge de la justícia no apareix més ben parada que la del govern “popular” i com a “exemple” la jutgessa Alaya, ovacionada per la caverna mediàtica –perquè posa en dificultats al PSOE-, però que ha merescut un toc d’atenció de la cúpula del poder judicial i l’acusació directa de la fiscalia que ha presentat recurs. Així aquesta funcionària, sempre arrossegant una maleta portàtil amb rodes i entrant amb roba d’estiu tot l’any, a les dependències dels jutjats, acumula retards injustificables, “autos” poc o gents argumentats i una exhibició mediàtica i cronològica més que sospitosa. Sembla, però, que des que ha imputat a dos germans de la ministra Fátima Báñez, ja no se l’ovaciona tant a les tertúlies cavernàries ni  el PP es mostra tant cofoi amb ella.
I més a prop, a Cotino se li amuntona la feina: ja es feu “famós”, quan alhora que les ajudes als dependents i als col·lectius de malalts mentals eren escatimades o denegades per la seua conselleria, al seu nebot i per a les residències de la tercera edat de què era propietari, li plovien les subvencions de la Generalitat. Més tard aparegué implicat en l’affaire del metro de València -47 morts-, “comisisonat” per Camps, per aconseguir el silenci dels familiars, a canvi de certes compensacions, com donà a la publicitat el programa Salvados.  Ara es troba al bell mig de l’ull de huracà, en la investigació judicial de l’episodi de la visita del papa anterior, en 2006, pel desfalc de diners públics a favor de Gurtel i de què s’acusa a Cotino, conegut opusdeísta i, per tant, del tot pròxim als poders vaticans, en aquells moments.
I més a prop encara, la successió de sismes –ja es conten per centenars- que venen patint fa mesos les localitats del litoral castellonenc –Vinaròs. Benicarló, Peníscola...- i tarragoní –Alcanar, Sant Carles, Amposta...- per la pràctica del fracking, que rebenta els fons marí per trobar cru o, ara, emmagatzemar gas. Aquesta pràctica es veu qüestionada pels experts sensibilitzats amb la sostenibilitat i –lògicament- defensada pels pròxims als guanys de les explotacions, amb un galdós paper per al ministeri d’Indústria que no ha tingut més remei que ordenar la suspensió dels treballs de la plataforma. I com sempre el PP, en trobar-se assetjat per les protestes, va i li dona la culpa a Zapatero, perquè fou el govern anterior qui ho autoritzà, però ells bé que han mantingut l’autorització, fins que els ha esclatat a les mans.   
Encara com el papa Francesc continua fent de les “seues” i critica sense embuts el vaticanocentrisme i als cardenals de la cúria que es creuen viure en una cort, tot oblidant-se del món que l’envolta i els seus patiments.
Encara com.