27 de desembre del 2013

Dies feixucs LLUM EN LA FOSCÚRIA




          Això de Bàrcenas s’ha convertit en un serial que trau la son al PP, per més que s’intenten tirar pilotes fora i distraure al personal amb tota classe de martingales. Encara que alguna, com la que se li ocorregué a Cospedal, de denunciar-lo per calúmnies arran de l’affaire que implica als “populars” de Castella-La Manxa, li ha resultat a la contra i l’ex-tresorer s’ha despatxat a gust –i amb un perfecte domini de la situació- front a una audiència expectant, ratificant-se en totes les seues afirmacions i documentant-les, en la vista televisada. Mentrestant la secretària general del PP a prou penes ha pogut mantindre “el tipo” i, en accedir al carrer i pressa dels nervis, ha estat a punt d’estavellar-se contra un arbre.
          Ara  aporta, al jutge Ruz, les seues notes manuscrites, de les cites i entrevistes mantingudes amb empresaris –de la construcció per més detalls-, per recaptar fons il·legals en les campanyes electorals, a favor dels “populars”. Com era d’esperar els afectats s’han apressat a negar-ho i el PP sembla respirar més tranquil, perquè és la paraula d’un –Bárcenas- contra un altre –ells i els empresaris-. Obliden, però, que hi ha altres causes obertes per la mateixa qüestió –finançament il·legal-, com ara al Tribunal Superior de València, que té tota la pinta de prosperar i que avalarien –de retruc- les acusacions de l’ex-tresorer.
          En el mateix front de la corrupció, el jutge Castro embarga el palauet de Pedralbes de la infanta Cristina, a la que sembla no poder imputar-se –de moment- en el cas Urdangarin, per no haver abonat la fiança de 6.1 milions d’euros i tot i que, finalment, els tribunals –estranyament- no imputen a Barberà i Camps en l’affaire Nóos, el magistrat Castro no s’està de censurar a les administracions Balear i Valenciana, a les que considera –i per extensió als seus responsables polítics- mereixedores del més intens retret ètic i jurídic, per haver trencat l’obligació de respectar la legalitat. I la saviesa popular –del poble, ara- fa costat al jutge, en trobar-te pels carrers de València rètols del següent tenor: “Rita Nóos roba” (!).
          I com les “bones” notícies no venen mai a soles, al costat –o, millor, de resultes- de les trames gegantines de corrupció, hi ha els retalls subsegüents i l’encara ministre d’Educació de Rajoy retira la beca “erasmus a milers d’estudiants, amb el curs ja començat, bé que havent generat una protestat sonada i generalitzada, s’ha hagut de desdir en 48 hores, perquè fins i tot el PP l’ha desautoritzat. En canvi, l’altre col·lega del mateix gabinet –Guindos- se n’ha sortit en la seua, al qüestionar l’elecció de Roldán, com a president de la patronal bancària, amb l’argument que havia estat alt funcionari del banc d’Espanya i no semblava ètic (!) passar ara al món empresarial. No fa res, però, que ell mateix haja fet el canvi des de l’empresa privada i multimilionària Lehman Brothers al ministeri d’economia, o que Morenés haja fet el mateix des de la patronal armamentística al ministeri del ram. O que consellers del govern d’Aguirre hagen passat a les directives de les empreses, a les què s’han venut les institucions públiques de la comunitat de Madrid. Així que Guindos, a més de portar-nos a la ruïna econòmica, fa una exhibició de cinisme digna de millor causa.
          Clar que el món no està més “presentable” i els fronts de sempre, segueixen oberts: Siria sense sortida possible ni a la democràcia ni a la justícia, amb el dictador i criminal de lesa humanitat Al Asad, reforçat. A Egipte, el govern colpista encapçalat pels militars, té el coratge de jutjar a Morsi, president legítim i democràtic, acusant-lo dels delictes que els uniformats cometen diàriament: “incitació a la violència” i pràctica indiscriminada de la violència més bèstia contra manifestants pacífics. A Irak continua la sagnia d’atemptats i corrupteles que enfonsen, encara més, un país ja prou massacrat pels EEUU, en una guerra il·legal i dramàtica. Mentre que el govern ultra d’Israel es trau la careta, enfront dels intents internacionals de resoldre per la via diplomàtica i pacífica el contenciós nuclear a Iran i amenaça amb “defensar-se” dels aiatol·làs amb el seus “recursos” –atòmics s’entén!-. La Rusia de Putin, a més de generar multimilionaris que es fan els amos d’urbanitzacions senceres al mercat espanyol immobiliari de saldo, atia l’odi als “estrangers” -i als propis amb opcions sexuals diferents de les “reconegudes”-.



Encara com als EEUU alguna cosa està canviant i la societat comença a fer un tímid gir cap a la normalitat cultural i democràtica, amb l’elecció d’un alcalde per a l’emblemàtica ciutat de Nova York -8 milions d’habitants, 300.000 funcionaris i 70 milions de pressupost- (molt)blanc i progressista i casat amb una dona (molt)negra –poeta i activista- i amb dos fills “afros” del tot. La història de Bill de Blasio –d’ascendència italiana que palesa en els noms dels fills, Chiara i Dante- ha estat espectacularment ràpida i el seu ascens es déu en bona mesura al costat que li ha fet Chirlane McGray, la seua esposa i els seus fills. S’ha proposat treballar a favor de la justícia social i millorar la vida de la gent.
Així, doncs, es troba a les antípodes del “Tea Party” nord-americà i del seu homònim espanyol, el PP, que malden per enlairar els poderosos i empobrir i marginar els ciutadans. A Rajoy i la seua tropa no els haurà fet gens de gràcia el gir novaiorquès. Tant de bo se’n surti.
Encara com es veu alguna llum enmig de la foscúria.
Encara com.

Carta oberta MONTORO DIXIT



L’obsessió malaltissa que afecta als “populars”, en atribuir tots els mals d’Espanya –també els econòmics que ells contribuïren a generar- a Rodríguez Zapatero, han portat al ministre “Mentira” –sobrenom de Montoro, en l’argot parlamentari- a qualificar de “socialistes” als tècnics de l’Agència Tributària, recentment dimitits o cessats pel director general nomenat pel PP.
Heus ací com els traeix el subconscient –o és que no tenen conscient i funcionen només per inèrcies?- a personatges tragicòmics com el titular –encara- del ministeri d’Hisenda, que acusa de “socialistes” als funcionaris competents que, com a bons professionals, no es deixen manipular per les consignes “populars”.


11 de desembre del 2013

A cau d’orella (ssshhhttt...) TEMPS DE GIRONA...




Encara que u no és massa afeccionat a les noves tecnologies, he hagut de reconèixer la seua vàlua, per a mantindre’s informat i comunicat. I així he tornat a tenir notícies de Sils..., el primer poble de Girona que vaig visitar –fora de Puigcerdà, on vaig arribar des de Barcelona, en tren, venint de Castelló. Rememorar Girona i Sils, s’ha produït en llegir una col·laboració de la Revista de Psicopedagogia, que l’intercanviem amb L’Anuari, signada per l’orientadora de l’IES de Sils. L’article m’ha resultat interessant perquè recupera l’antiga qüestió de continguts-formació i l’atenció a les actituds de l’alumnat; temes que han estat –i ho estan encara- objecte de la meua preocupació. Així que ho he llegit amb atenció i interès i m’he permès posar-li un e.mail a l’autora, fent-li algunes consideracions al respecte, alhora que he introduït reflexions personals del temps en què jo visitava l’única –i primària- escola de Sils, celebrant l’existència a hores d’ara d’un centre públic de secundària. Heus ací el text del meu correu:



El 15 de maig de 2012 15:05, marc adell <marc.adell@uv.es> ha escrit:

A/a. de la professora Glòria Garcia Urbina. IES de SILS.

Benvolguda i desconeguda Glòria ("més desconegut sou vos per a mi", de segur que heu afegit, no?)

          He llegit amb gust el vostre article a "àmbits", al núm. 34, revista que intercanviem amb la nostra -"Anuari de Psicologia"- des de fa un temps. Certament pel seu interessant contingut -encara que em permetreu matisar alguna afirmació-, però també per la feliç circumstància d'haver estat inspector d'ensenyament a Girona, els anys setanta, i visitat habitualment les escoles -aleshores no hi havia institut més que a Girona i Figueres!- de Sils. I és que quan u es troba ben bé a final de trajecte, rememora amb càrrega emotiva més contundent el temps passat i així em passa a mi respecte els anys de Girona: ja només acabat d'arribar -juny del 70- em feren a anar a Sils, a comprovar l'estat de preparació del menjador escolar que s'obriria al curs immediat i el Sr. Serra -aleshores director- em posà en antecedents i celebrava encara molt anys després que la primera escola visitada per mi fou la de Sils...També vaig comprovar que les obres de les noves cases dels mestres, anaven a bon ritme.
          No cal dir que vaig sovintejar les visites en els temps successius, fins i tot en activitats no ben bé escolars, com l'exposició de plantes i flors que es feia cada any, a l'escola, i en la què participava tot el poble. I és que varem romandre deu anys -fins al 80- a Girona, fins al nostre retorn a València i varem quedar marcats per les experiències viscudes, fins i tot ens nasqué el nostre tercer fill allà. Bé tot això -i més- ho estic escrivint a les meues memòries com fa  tot jubilat que es precie...
    Del vostre article m'ha agradat el tema de fons de la inclussivitat i la metodologia cooperativa, alhora que la dimensió aplicada dels coneixements i actituds -valors a la fi- assolits, l'atenció dedicada a la funció tutorial i un parell de temes que he seguit abordant durant els últims anys a la Inspecció Educativa, ja a València i a la Universitat -l'absentisme de l'alumnat i el benestar acadèmic-. I no cal dir que estic del tot d'acord en recercar "al màxim les potencialitats de cadascú", perquè tots som excel·lents en alguna cosa, fins i tots els més "negats".
    Bé el que volia matisar és la vostra afirmació de què "...els nois són avaluats en funció del seu rendiment i, en cap cas, en funció de les seues capacitats...", justament perquè a qui pot més i en fa poc, caldrà posar-lo alerta i a qui sense poder tant en fa molt, se li haurà de valorar com cal. En algun temps d’això em dèiem l' "actitud" i comptava a l'hora de "qualificar". En fi de segur que, pot ser, no ho entès bé el què volíeu dir.
    Finalment oferir-vos la nostra publicació: l' "Anuari" -va en pdf l'últim número- per si alguna cosa és del vostre interès. I si teniu curiositat envers la meua "desconeguda" identitat accediu a http://www.edu21.cat/ca/qui_som/persones
    Felicitacions a l'IES del "meu" Sils.

   
        Prof. Marc Ant. Adell

Dr. Marc Antoni Adell i Cueva-Prof. sènior-UVEG.
ANUARI de PSICOLOGIA de la SVP.
Col·legi Major Universitari  "LLvis Vives". Despatx núm. 26. Tel. 96.386.42.30
Avgda. Blasco Ibàñez, 23. 46010. VALÈNCIA.

http://blogs.levante-emv.com/en-marc/
http://marc-msblogdenmarc.blogspot.com/
http://dialnet.unirioja.es/servlet/libro?codigo=301925
http://dialnet.unirioja.es/servlet/autor?codigo=1698720


Passats uns dies vaig rebre resposta de la interessada, òbviament no amb la complicitat que, pot ser, jo esperava en haver-li fet les confidències del meu temps... entre altres raons perquè amb seguretat ni hauria nascut –i pot ser ves a saber d’on és- i no li dirien res les meues confidències, pròpies d’algú que si no desvarieja poc se’n falta...

----- Original Message -----

Sent: Friday, May 25, 2012 12:35 PM
Subject: Re: contacte


Benvolgut Marc Antoni,

Primer de tot, excusar-me per trigar tant a contestar (aquest curs, a més de les meves classes de castellà i francès m'encarrego de la Secretaria del centre, i com a inspector es deu fer una idea del volum de feina que comporta un càrrec directiu). Però no volia deixar d'agraïr-li el seu interès i les seves paraules, que per una professora com jo, que tot just fa els seus primers passos en l'ensenyament, són molt alentidores.
 

També li agraeixo haver compartit amb mi (amb nosaltres, doncs he fet saber al claustre la rebuda del seu mail) la seva trajectòria. Nosaltres som un institut molt jove, que tot just comença a rodar -aquest any graduem la primera generació- i sempre és un plaer conèixer algú que, com vostè, va contribuir a la construcció del camí que ara nosaltres estem recorreguent.
Respecte al seu comentari sobre l'avaluació del rendiment (el procés, com nosaltres li diem), és cert que sempre ha existit la valoració de l'actitud, amb la diferència que per nosaltres no és una eina més per avaluar l'alumne i matissar la seva nota final, sinó que és l'eix vertebrador del projecte, és a dir, si entenc bé el seu dubte, potser puc resoldre'l així: si tradicionalment s'ha contemplat l'actitud per modificar o, millor, matissar la nota final, ara aquesta actitud constitueix el 80 % de la nota. Per ser exactes, no seria només l'actitud, sinó la predisposició a la feina, la capacitat d'organització, l'autonomia, responsabilitat i maduresa que demostri a l'hora d'afrontar una tasca, ja sigui individual o en grup. Poc importa després el resultat, que sigui excel·lent o insuficient. Aquest, trobo, és el gran canvi que proposem.
 Un cop més, li agraeixo que s'hagi posat en contacte amb mi i el seu oferiment, el tindrem molt present. Tinc pendent de publicació un article a Cuadernos de Psicopedagogía sobre el treball competencial en llengua, un altre dels nostres reptes, per si fos del seu interès.
 
Ben atentament,


Glòria Garcia Urbina


Amb una última resposta meua:

A/a. de la Professora Garcia Urbina.
IES de Sils.

Benvolguda -i ja no desconeguda- Glòria:

    He rebut amb agraïment el vostre e.mail, perquè ja se sap que, en la (in)cultura de l'anonimat i de les presses que patim, rebre resposta a alguna interpel·lació no sempre ocorre. No cal dir que hi havia la dimensió afectiva en el meu correu, en rememorar el meu Sils -i la meua Girona- dels anys setanta, però també l'interès professional en llegir i comentar el vostre treball i ja m'ho semblava que anàveu per ahí, envers la consideració del posicionament actitudinal de l'alumnat -i del professorat!- De fet heu actuat com a la milícia, quan allò del "valor" per als soldats ja se'ls suposava i, per tant, no calia esmentar-lo expressament. Completament d'acord, es tracta d'una "conditio sine qua non..."
    Fora d'això m'alegrarà tornar a llegir-vos i encara em faria més goig que us animàreu a remetre'ns alguna col·laboració a l'ANUARI de PSICOLOGIA -vaig enviar-vos en pdf l'últim número-, amb alguna reflexió -personal o compartida- o algun treball o investigació de caire psicològic o psicopedagògic que porteu endavant.
    Mentrestant rebeu -vos i tota la comunitat educativa de Sils- una cordial salutació, de València estant.


            Prof. Marc Ant. Adell
   
 
Dr. Marc Antoni Adell i Cueva-Prof. sènior-UVEG.
ANUARI de PSICOLOGIA de la SVP.
Col·legi Major Universitari  "LLvis Vives". Despatx núm. 26. Tel. 96.386.42.30
Avgda. Blasco Ibàñez, 23. 46010. VALÈNCIA.



Bé és una vivència més, que denota que, a mida que passen els anys, ens arrapem més i més al temps passat que -com deia Manrique en les famoses “coples” a la mort de son pare- sempre s’ens entoixa  “millor”, –allò de “cualquier tiempo pasado fue mejor”-. En el cas de Sils s’afegia el haver estat el primer poble visitat, des de la seu de la Inspecció, ja incorporat i haver tornat sovint de visita – a les escoles antigues mentre duraven les obres i a les noves, desprès-, així com haver portat a la família, convidats amb ocasió de l’exposició de plantes. 





Justament encara hi ha per la senieta de Benicarló, algun cossiet d’aquell temps, amb què obsequiaren a Tere i una foto amb els nostres fills, a l’estació del tren del poble, un d’ells –Marc- amb barretina (!)[1] I no fou l’única vegada que, amb ocasió de visita ordinària, coincidia amb la celebració i els faltava temps –a director i mestres- per fer-me visitar, també, l’exposició que ja havia adquirit una certa fama pels voltants.
Altrament, el sr. Serra, director, era singular i el record que en tinc d’ell és fumant delerosament un cigarret –no a l’aula, clar-, amb els ulls mig tancats, darrere les ulleres que duia i, pot ser, amb un barret al cap ja notablement absent de cabells. El sr. Serra era un home pausat i corpulent, que quasi no faltava mai a la visita dels dissabtes a la Inspecció. Passava que el dissabte –com li agradava recordar al sr. Mestras- era “mercat” a Girona -encara que jo, al principi i confós pel seu accent, entenia “marcat” i volia entendre “senyalat”, per algun motiu que se m’escapava aleshores. I una bona part dels mestres i directors aprofitaven, també, per passar per la Inspecció, fer algun tràmit i parlar amb el seu inspector, amb la qual cosa indefectiblement la plantilla al complet érem al despatx. Doncs bé, el de Sils, era dels quasi segurs i l’Anna Maria Oriol que semblava el coneixia de temps, el tenia fitxat i assegurava que arribava “dinat” i així no tenia cap pressa en ser atès i aguantava bé la –de vegades llarga- espera al passadís, doncs en ser un pis convencional, el local de la Inspecció, no hi havia més que habitacions per a despatxos i el corredor central, així que el dissabte hi havia quantitat de gent recolzada a les parets, esperant el seu torn.
Encara tinc un altre record del sr. Serra i fou la de “protestar” en ser convocat a les sessions del centre de col·laboració pedagògica –anomenats a Girona “cercle d’estudis”- a Santa Coloma de Farners, “centre” geogràfic de la zona –IIIª crec recordar- que tenia jo atribuïda –com Ripoll  o Puigcerda, o la mateixa Girona-. Santa Coloma, val a dir que era una població modesta, tot i ser cap de partit i centre administratiu de la comarca i jo volia subratllar-ho. A més, m’havia trobat a la primera visita que vaig fer –acompanyat crec d’Anna Maria Oriol- amb ocasió d’una Junta Municipal, amb el bon i antic amic Xavier Caritg [2]. I també a l’escola del poble vaig fer bones relacions i el seu director[3] acollí de grat la meua proposta de trobar-nos, els mestres del contorn, de tant en tant. El centre era espaiós, encara que antic i estava situat als afores, en un passeig d’arbres gegantins –plàtans de jardí, crec- que duia el nom de l’escola –o a l’inrevés: “Sant Salvador” –i d’ “Horta”-, nom que ens acompanyà amb el de la nostra parròquia, a tocar de la segona casa que ocupàrem, a la vora de la Devesa i al carrer Joaquim Vayreda [4]. El cas és que, als locals el menjador, teníem les trobades i un bon dia vaig haver d’escoltar-li al director de Sils que la gent –els mestres- quan tenia que anar a Santa Coloma “tothom arrufa el nas” (?). En interessar-me pels motius, em digué que “tothom s’estima més anar a Girona”... No vaig fer calendari del tema i vaig seguir convocant els centres de col·laboració a Sant Coloma, on em trobava bé i cap queixa m’arribà dels assistents.
A l’escola –la pública, perquè hi havia un col·legi de monges que també visitava- encara vaig tindre una experiència de bon record i fou trobar-me amb un mestre, ja major, que feia substitucions i que era bon dibuixant i músic: el sr. Carbó. Efectivament, no tardà en obsequiar-me amb l’àlbum d’alguna de les sardanes que ell havia composat, al front del seu grup musical que s’anomenava “El bell esclat” i aviat em demanà si volia que li fera un “retrat” a la nostra filla, segurament de què parlaríem en algun moment. Així que li vaig donar una foto de Maria Rosa i, al poc de temps, tenia ja el dibuix fet, que emmarcàrem i posaríem a l’habitació de la nostra filla a Benicarló... El sr. Carbó també fumava en quantitat, fins a haver-se-li engroguit el bigoti i la seua situació d’interinitat la vaig atribuir al fet que es dedicaria de jove, del tot, a les seues afeccions i que en no donar-li per viure i mantindre a la família –crec recordar que tenia dos fills-, tornaria al magisteri...
Bé, tot ha començat en rememorar Sils i les trobades de mestres –amb el seu inspector-, que jo celebrava a Santa Coloma amb els de les escoles de la comarca. I és que ja és ben veritat el que expliquen els psicòlegs de la tercera edat, quan ens atribueixen una memòria fotogràfica del temps històric –sobre tot dels records agradables, perquè dels altres ja se n’encarrega el subconscient de xuclar-los- mentre les vivències immediates es desborren de la consciència amb facilitat. I Girona fou un lloc i una època de la meua –nostra i familiar també- vida, irrepetible i, per això, tan ben recordada...





[1] Com una premoció (?) de la seua militància –filològica si més no- en haver-se llicenciat, finalment, en filologia catalana i impartir-ne classes, en secundària.
[2]  Caritg Lluansí, secretari que fou de l’ajuntament d’Albocàsser, on el vaig conèixer i on vaig saber que era gironí i molt jove aleshores. Pot ser abans de visitar Santa Coloma ja me l’havia trobat per Girona i ens oferí casa, a la plaça de la Diputació que és on vivia, amb ocasió d’una ballada de sardanes i en presència del sr. Mestras, que ens ajudava a buscar pis i m’ensenyava la carta que havia escrit interessant-se per una oferta, que resultaria la casa de Pasqual i Prats.
[3] Sembla mentida la deformació professional –de mestre primer i d’inspector més tard- envers el noms, en haver llegit i rellegit, tantes vegades, els llistats o els respectius escrits. Amb el director de Santa Coloma dic, en ser castellà –de Zamora, crec recordar- el tracte era de “don” i pel nom –don Manuel-. A més, els seus cognoms –el segon sobre tot- eren singulars: Ferrero Avedillo. Així que el tinc ben present amb la seua cara més bé redona i el seus cabells llisos i pentinats cap arrere i molt cerimoniòs: “Sr. Adell” amunt i “Sr. Adell” avall.
[4] Efectivament fou una església de nova construcció i disseny modern, en un descampat pròxim i a la què ens vinculàrem –llegíem a la missa del diumenge i teníem els nostres fills en un local expressament, on campaven sense molestar els assistents- ja en temps del primer rector que morí prompte i jove, mossèn Pons, les exèquies del qual les presidiren sengles bisbes: Camprodón el de Girona i Cases de Sogorb-Castelló i molt amic de mossèn Pons. Desprès tinguérem de rector a mossèn Jaume Julià, del nostre grup dels equips de la Mare de Déu i, finalment, a mossèn Balateu. Ara el lloc es troba urbanitzat i tot de carrers i edificis al voltant.