29 de gener del 2014

Carta oberta 6,37 EUROS




          En brut. Sis euros i trenta set cèntims... en brut, al mes –descomptes a banda- és l’ “augment” de la pensió d’un titulat universitari, funcionari públic d’una escala superior, amb més de quaranta anys de dedicació. A la sra. ministra, li ha faltat temps per publicitar als quatre vents, una tal “millora” de les pensions, per part del govern dels “populars”, alhora que la direcció general corresponent ha cursat una desmanegada i sobrera carta a cada jubilat, amb la subsegüent despesa de paper y franquícia... per no dir res.
          Encara com, en el programa de Rajoy –i en tota la parafernàlia discursiva del PP- es jurava i perjurava que les pensions no es devaluarien. Del tot fiables han resultat uns tals polítics, com per a tornar-los a votar.


Dies feixucs DERIVA




          Bé està que Rajoy, ni que siga pressionat pel seu propi tea party i algunes associacions de víctimes del franquisme –vull dir del terrorisme-, vol ara prohibir que els exetarres es presenten a les eleccions municipals. Llàstima que –com sempre- els “populars” miren cap el mateix costat i no s’apliquen a ells mateixos el què prediquen. Perquè, com s’entén que si a un exetarra se l’invalide com a candidat a unes eleccions democràtiques, a un exfranquista no? Com és possible que algú que escrigué pamflets contra la Constitució i encara no ha condemnat el genocidi franquista –Aznar- ha arribat a president del govern i encara “cueja”? Algú entén com el ministre més autoritari de Franco –Fraga- ha repetit de ministre de la democràcia, presidit l’autonomia galega i fou nomenat senador vitalici? O com el fill d’un militant del franquisme més conspicu –Ruiz Gallardón- ha arribat a alcalde de Madrid, president de la seua comunitat i ara ministre i de “justícia”? Sembla estrany -tant catòlics ells- que no recorden allò de la palla i la biga de l’evangeli.
          Tampoc està massa inspirat don Mariano en gestionar el retorn a la normalitat, al País basc: detencions sorprenents –i publicitades abans d’hora, per part del ministeri d’interior- de lletrats d’ empresonats bascos i prohibició –a petició de la fiscalia- de manifestacions pacífiques a favor de l’acostament –que no dels empresonats, com la propaganda del PP s’entesta en manipular- dels qui compleixen condemna en presons disperses i allunyades de les seues famílies. Pràctica, per cert –la d’acostar els empresonats al lloc de procedència- universalment acceptada i defensada per la Unió Europea. Però no, ells no busquen la pau, sinó la victòria i no la recuperació de la convivència, sinó la humiliació dels seus “enemics”. Una mostra més del seu tarannà predemocràtic, quan no directament autocràtic i excloent, (in)digna herència del franquisme irreductible que practiquen. També en això van a la deriva.
          Com a la deriva va, des que se li regalà un ministeri, la tal Ana Mato: no n’ha fet una “a derechas” –com diria don Manuel-: privatitzacions i més privatitzacions –paralitzades pels tribunals, per cert-; expulsions de la sanitat pública, als més desgraciats –immigrants sense “papers” i ara els aturats de llarga durada-; copagaments i repagaments de medicaments, els malalts crònics i els pensionistes; restricció de les ajudes –econòmiques i de personal- a les famílies dels dependents i, ara, càrrec pels desplaçament, en ambulàncies, pròtesis i (des)atenció als malalts d’afeccions digestives de llarga durada. Encara que açò últim ha hagut de rectificar-ho la ministra, però no pels informes desfavorables que qüestionen la mesura, ni per ser una decisió absolutament injusta i antisocial –i més encara anticristiana, tan beata què apareix la xica-, ni per les protestes ciutadanes, sinó perquè...què? No ho ha aclarit. Pot ser no recorda –ella i tota la tropa del PP- la sentència del seu fundador, Fraga, quan acusava als socialistes que “no aciertan más que cuando rectifican”? Doncs els ve ni que pintat a la deriva que protagonitza el gabinet de Rajoy, des que assaltaren el poder, ara fa ja dos anys: no l’encerten més que quan reculen.      
Ara en clau local i com que sembla anar de veres que els “populars” valencians deixaran de ser-ho a les properes eleccions autonòmiques i municipals, s’apressen a “trufar” els llocs de treball de gent de la seua corda, a l’efecte de perpetuar-se a les institucions, quan deixaran de (des)governar-les. Molt propi del tarannà predemocràtic dels hereus del franquisme. I això tot i que els tribunals, a València, ja havien desautoritzat una tal pràctica “digital”, en l’adjudicació de places de funcionaris. Ells, però, “erre que erre” i han convocat desenes de places en llocs clau -a les conselleries d’hisenda, educació i cultura i economia i ocupació, entre altres, per adjudicar-les als seus addictes. Deriva interessada, clar, com totes les seues.

                          


I no és l’única (mala) notícia de casa que salta als media: Blasco, assegut al banc dels acusats i processat per la justícia, amb motiu de la malversació de cabals públics, destinats a programes de cooperació en països sud-americans -Nicaragua en concret- i “desviats” a l’adquisició d’immobles i places de garatge, per als malversadors, a la ciutat de València. Les irregularitats ja s’iniciaren en adjudicar un import d’1,8 milions d’euros a una entitat –la fundació “Cyes”- que no acomplia els requisits de la convocatòria per a, tot seguit, “evaporar-se” els diners sense arribar a la destinació –“els negratas”, com menyspreativament els anomenaven els defraudadors-. Ara al camaleònic –de “bandera roja” al PSOE i del PSOE al PP- de Blasco, no li ha valgut la verborrea que es gasta a la tribuna de les Corts Valencianes i front als periodistes “agraïts”: els magistrats l’han assetjat a peguntes i, fins i tot, desprès d’un llarg discurs de l’acusat, com a “resposta” a una interpel·lació del fiscal, el funcionari ha hagut d’etzibar-li que “això” no era el què ell li havia preguntat.                         
Encara com la Justícia –ara sí, en majúscules- mira de posar les coses al seu lloc i torna a deslegitimar les privatitzacions del servei públic de sanitat d’administració de la comunitat de Madrid. I no només per les irregularitats detectades en el procediment, sinó per la perversió de transferir bens públics a administradors privats i , per a més inri, alguns alts funcionaris de sanitat, ara apareixen com a directius de les empreses adjudicatàries. Tampoc ha ajudat que un magistrat –Martínez Tristán- del tribunal superior de Madrid, ha maniobrat a favor del projecte privatitzador, més bé s’hi ha tornat en contra, en haver estat “promogut” al Consell General del Poder Judicial.
Encara com hi ha algú que els para els peus als “populars” –i la seua deriva-, tot i la majoria absoluta de què es vanten i la complicitat d’una llarga nòmina de magistrats conservadors.
Encara com.

23 de gener del 2014

Carta oberta A LA CONTRA




          Amb més de trenta anys de la recuperació de la democràcia a Espanya, els “populars” encara no n’han après i continuen exhibint els tics autoritaris pròpies del règim anterior. I ho fan, sense solució de continuïtat tant des de l’oposició, com quan accedeixen al govern, mantenint el tarannà negativista en contra de tots i de tot, imposant la seua línia, conservadora i retrògrada, amb la pretensió de què qui té majoria pot fer el què li “rote”.
És així com, als del PP, els traeix el subconscient i els gens autocràtics inoculats pel franquisme regeixen les seues conductes, lluny dels comportaments democràtics del debat civilitzat i de la recerca de la participació i el consens, propis d’una democràcia digna de tal nom.
És allò de que “vencen però no convencen”.

Dies feixucs DEGOTEIG



          El muntatge hídric d’Aznar, és a dir el transvasament de l’Ebre, tot i que ha estat oblidat per Rajoy –ara que a l’Aragó manen els seus i no es pot permetre obrir un altre front- encara cueja al País Valencià. Ha estat amb motiu de les “exigències” –pobrets!- dels partits a l’oposició –és a dir els partits democràtics- a l’altre –el PP, majoritari absolut a les Corts Valencianes- d’aclarir en què es gastà els 7,2 milions el Consell de Camps, en l’invent del fantasmagòric “Agua y Progreso” –en castellà, clar perquè el PP local és muy valenciano-. I demanen als “populars”, a les Corts, que expliquen i presenten les factures corresponents d’aquell muntatge pro-transvasament, Van ben servits, si encara és l’hora que el PP explique i justifique res, en un parlament on fa i desfà, amb l’excusa que són majoria –encara que amb un grapat de diputats, processats per diverses malifetes de corrupció-. Recordeu les declaracions orquestrades –Cotino, l’opusdeísta president de les Corts, encara no fa molt es queixava “del agua del Ebro que se pierde (!) en el mar- i els anuncis dels “gotets”, on es manipulava desvergonyidament, la minsa proporció d’aigua que es reclamava –un got dels deu que apareixien- per a “regar” els camps valencians –és a dir les urbanitzacions salvatges i els camps de golf de la costa llevantina-.

        


          Tampoc El País Valencià es deslliura de l’herència de la bombolla immobiliària que fa que, només a la província de Castelló, es comptabilitza el 25,84% dels habitatges nous sense vendre. A tot Espanya en són més de 600.000 –segons dades “interessades” del ministeri de Foment, que altres fonts eleven a 811.000-, molts abandonats, a mig fer o en procés d’enderrocament. Però no, no hi havia bombolla, segons el ministre d’Aznar, Álvarez Cascos, que sortia al pas de manera contundent als advertiments dels experts, que atribuïa a “conspiracions” de l’esquerra. Resultat? Una successió interminable de blocs deshabitats i desolació pels carrers amb papereres, faroles i parcs infantils buits i silenciosos, on creixen les males herbes per tot i una despesa afegida de manteniment i vigilància, per evitar el vandalisme destructor, quan no l’abandó total per manca de pressupost. I tot això amb una caiguda dels preus de més del 30%, sense que la població atribolada pels retalls, anime el “mercat” immobiliari.
          I mentrestant Rajoy, tan respectuós amb l’administració de justícia que es proclama, ha desmentit al magistrat Pablo Ruz, que ha emès un  “auto” on reconeix l’existència d’una comptabilitat “b” en el PP. Els seus ho han fet ací rebutjant l’ “auto” i (per)jurant que tots els comptes “populars” han estat justificats –bé que no aconseguiren una auditoria externa dels comptes, perquè cap expert s’hi prestà (!)-. I s’han emparat en el fiscal –funcionari governatiu i, per tant, de la “corda” del PP- per recórrer la decisió de Ruz i demanar-li que revise les factures que ells li facilitaran. Mentre a les europes Rajoy, amb el discurs buit i farfallós que el caracteritza. nega l’evidència i atribueix a Bárcenas –de qui tampoc tenia cap dubte de la seua honorabilitat, que acabaria demostrant-se (!?)- la manipulació dels comptes del PP. El jutge, però, ha fet comparèixer a l’arquitecte que féu les obres de la seu dels “populars”, al carrer Gènova i que cobraria en “negre” i a l’exgerent del PP del moment.
          No ve, però, de comptes milionaris: RTVV –la ja extinta Radio Televisió Valenciana-, la Generalitat per tant, haurà de pagar al magnat de la Fòrmula 1, el tal Ecclestone, 13,5 milions d’euros i no sabem quants a l’altre tal Agag el gendre d’Aznar, per haver trencat el contracte de celebració d’aquell evento. Així ho han entès els tribunals. I això que, en les declaracions triomfalistes de Camps i els seus titelles –com ara la Rita Barberà-, havien proclamat que “no costaria un euro a les arques públiques” i, entre cànons i infraestructures, la “broma” ja va pels més de 275 milions. I, per a més inri, en els anys que Canal9 competia amb la Sexta, en les retransmissions d’aquell “espectacle” no aconseguí mai superar-la en audiència, malgrat les quantitats astronòmiques -120.000 euros a l’any-, que se li abonaren al periodista argentí Víctor Seara, presentat ací com una “figura”, encara que absolutament desconegut. En fi ja es veu com acaben –com “camot”, doncs no podia ser d’una altra manera- els projectes “populars” mastodòntics i destrellatats, que no han fet sinó posar-nos al mapa de la corrupció gegantina i que han acabat amb el recursos públics dels valencians per a dècades.

                          


Encara com la justícia, tot i que tard i pacata, ha assegut a Fabra –el “político y ciudadano ejemplar” segons Rajoy- al banc dels acusats i l’ha condemnat a 4 anys de presó, per delicte fiscal –frau de 700.000 euros a Hisenda entre els anys 1999 i 2003- havent ingressat quasi dos milions d’euros no declarats i el multa amb 1,4 milions. L’exdona –en no ser princesa ni res de semblant- també resulta condemnada, a dos anys de presó i 540.000 euros de multa. Això deu anys desprès d’haver estat denunciat, per cobrar “comissions” milionàries a canvi d’agilitzar autoritzacions per al seu examic Vicent Vilar, en l’empresa de productes fitosanitaris que gestionava. I desprès de la presència fugissera de nou jutges i quatre fiscals en el cas. Així que tot i que tard i poc contundent, encara com la justícia ha fet alguna cosa.