26 de febrer de 2014

Dies feixucs... NO SOM ELS ÚNICS




No som els únics. No som els únics en tirar mà de la família com a excusa. França, la pretesament progressista i fins i tot revolucionària, en fa exhibició de conservadorisme i, pot ser, ens passa al davant. La més que massiva manifestació a París ha empetitit les de Madrid i fa trontollar Holland -tocat per l’episodi de la seua vida privada-, que recula i retira la llei que pretenia aprovar al parlament francès. I és que si nosaltres tenim a Isabel la catòlica, ells tenen a Joana d’Arc i per més que ací alguns malden per “rescabalar” la figura del general Franco, allà no han deixat mai de mitificar la del mariscal Pétain. I això envers el passat, perquè en el present
a un costat i l’altre dels Pirineus, l’opus dei segueix exhibint la força mediàtica dels millors temps d’Escrivà de Balaguer. Mentrestant a uns i altres –els “populars” d’ací i d’allà- els importa un rave la greu situació d’atur, desnutrició, precarietat i desprotecció que pateixen milions de famílies –les tradicionals i cristianes fins i tot-.
          Tampoc som els únics en posar pals a les rodes, als intents de pacificació, en acabar amb el terrorisme. Ara és Colòmbia i envers de les FARC, on forces que operen en l’obscuritat –ací es mostren a les clares, descaradament: el tea party “popular” i alguns líders ultres desencantats per la política tèbia (!?) de Rajoy, certes associacions de víctimes, i la cúpula episcopal, envers ETA- estan entrebancant el procés. Normal i del tot esperable: els que fa anys que viuen de la “renda” electoralista obscena, de manipular sentiments i atemorir a la població, es trobarien –desaparegut el boc expiatori- sense arguments, programa ni legitimitat per seguir vivint de la “rifeta”. I això no estan disposats a tolerar-ho. Allà és l’oposició, amb Uribe al capdavant, qui orquestra la campanya contra el procés de pau. Ací, però, la cosa és molt més greu, perquè és el propi govern –amb un Rajoy titella dels seus propis errors-, el qui obstaculitza –quan no rebenta directament- els tímids avenços aconseguits, malgrat el PP, en el feixuc camí envers la pau.
Ni som els únics, en arrossegar passats històrics que ens pesen com una llosa. El Salvador també malda per superar l’episodi de la guerra civil salvadorenca, entre els anys 1980 i 1992, on també allà es promulgà una llei d’ “amnistia” que pretengué protegir els botxins i “passar pàgina”, com ací en intentar fer oblidar els crims franquistes de la guerra del 36 i els quaranta anys de repressió posteriors. La diferència entre la pretesa nació “europea”, que alguns ens intenten vendre en la “marca  España” i el petit país llatinoamericà, rau en què allà el tribunal suprem ha qüestionat la llei d’amnistia salvadorenca, mentre que aquí, els tribunals aixopluguen la llei de punt final espanyola, ignoren les demandes de les víctimes del franquisme i processen a l’únic jutge –Baltasar Garzón- que ha tingut el coratge d’enfrontar-s’hi al genocidi franquista i als seus “supervivents” –que encara n’hi ha-. I no hi fa res que la pròpia ONU ha desautoritzat una tal política judicial i governativa –ací la separació de poders és pura teoria-. Ells es mantenen ferms en la defensa de la impunitat dels culpables i sords a les demandes dels familiars de les víctimes.
                       
                                



Finalment, no només nosaltres –les forces de seguretat del govern, comandades pel ministre de l’opus, Fernández Díaz- assetgem immigrants, la policia marroquina ho fa a abastament i amb brutalitat parella a la d’ací: els vídeos “pirates” de l’episodi de Ceuta ho denuncien i mentre els gendarmes de Hassan maltracten els desgraciats que es trobaven a les platges de la part de Marroc, la guàrdia civil es despatxà a gust disparant –des de territori espanyol- boles de goma, cap els que encara estaven a l’aigua, provocant el pànic dels afeblits subsaharians, amb el resultat d’una dotzena llarga d’ofegats. Com era d’esperar el ministre del ram ha defensat l’actuació –i contradit, de pas, la versió del seu director general- de les forces espanyoles i exhibit un vídeo –retallat- al seu favor. No li ha valgut: ací ningú es creu les seues paraules i, a Europa, la Comissària de la Unió ha qüestionat una tal actuació i demana responsabilitats.
On sí que sembla que som únics és en la deriva del ministeri fiscal, personificada en el d’anticorrupció de Palma, que “porta” el cas de la infanta i que  defensa una cosa –la innocència de la imputada- i la contrària –el pagament de la multa corresponent-. En què quedem? És innocent o culpable? La incongruència del funcionari públic ja havia quedat en evidència des que, en lloc de representar i exercir l’acusació –com correspon al ministeri fiscal- es posà, de bon començament, a favor de l’acusada i en contra del magistrat que instrueix el cas, abonant les tesis dels advocats defensors o, millor encara, superant-los amb escreix
Encara com, la Justícia –ara també en majúscula- ha desmuntat el victimisme farisaic de “populars” insignes, com Sáez de Santamaria o González Pons, que s’havien sentit “assetjats” pels violents –proetarres, fins i tot, segons la delegada del PP, vull dir del govern, a Madrid-, que cridaven justícia i contra els desnonaments, a la porta de les mansions d’uns tals dirigents. Ara resulta que els tribunals han rebutjat la denúncia de delicte i s’han limitat a qualificar, aquelles manifestacions pacífiques –amb nom interessadament pejoratiu d’escratxes-, de dret constitucional a la llibertat de reunió i manifestació. A la caverna mediàtica –també “popular”- li ha faltat temps, per insultar –“socialista”! han cridat- a una jutgessa, dels tres magistrats que formaven la sala. I la premsa “amiga” –del PP s’entén- publica portades, dolent-se de què la justícia és “un desastre”. Quan algun tribunal -amb arguments i autos infumables- separava el jutge Garzón, que processava gurtelians “populars” i instruïa procediments contra el franquisme, cap queixa de la caverna –és a dir del PP-. Tampoc ara que s’ha expedientat un altre jutge –Elpidio- per haver gosat empaperar a Blesa –íntim dels “populars” pel què es veu-, s’ha sentit cap reprotxe al tribunal.
Ja se sap “ells” respecten la justícia –faltaria plus- quan els dóna la raó. Altrament, està contaminada pels “socialistes”. Quina barra!



Carta oberta ELS MORISCOS QUAN?





Ara que els jueus descendents dels sefardites argumenten el seu passat històric, per demanar la nacionalitat espanyola, seria hora d’atorgar el mateix tracte als àrabs descendents dels moriscos –repartits pels països de la costa mediterrània d’Àfrica- i, igualment expulsats de la Península ibèrica, per monarques tant catòlics com inhumans.
O és que set-cents anys de permanència, la laboriositat en el conreu de les terres, l’herència de figures emblemàtiques i universals com Averroes o Avicena i tresors legats com la Mesquita i l’Alhambra –entre altres- no es mereixen un gest d’acollida de l’Espanya actual?



19 de febrer de 2014

A cau d’orella (ssshhhttt...) VA DE LLIBRES





Ara va de llibres –o millor, torna a anar de llibres-, encara que siga d’un llibre escrit per u. Efectivament, desprès del pelegrinatge típic per les editorials, els de CCS de Madrid s’han avingut a editar uns materials –que fa temps que vinc treballant- amb el títol “Ética para adolescentes”. I val a dir que amb interès sostingut, al llarg de tot el procés i amb una molt bona “química” amb l’equip directiu i editor, fins al moment de traure al carrer el llibre i preparar la presentació a València.

                                


Dic que feia temps que treballava el tema, arran d’una convocatòria del ministeri d’Educació, per a projectes d’innovació i renovació pedagògica i que jo vaig titular, aleshores, “La vida moral i la reflexión ética: propuestas para la ESO”. I és que un tram evolutiu del nostre alumnat, que em preocupava –i em preocupa- és el de l’educació secundària obligatòria, per la complexitat del moment –conflictiu i delicat alhora-. I volia contribuir a la tasca –sovint desagraïda- del professorat, especialment els tutors, que han de “lidiar” amb aquell col·lectiu de preadolescents i adolescents.
El cas fou que el ministeri em seleccionà el treball i, juntament amb altres escollits, en publicà un resum, per donar-los a conèixer. Encara jo estava en actiu a la Inspecció Educativa i vaig seguir –de jubilat- donant-li voltes al tema i a aquell material, amb el resultat d’una extensa redacció –tres-centes pàgines- entre les referències bibliogràfiques i documentals dels dos àmbits referenciats –el món dels valors i la psicologia dels adolescents- i la col·lecció d’unitats didàctiques desenvolupades, per treballar aquella proposta, mitjançant una seqüència metodològica participada –amb els propis alumnes i les seues famílies- i una referència continuada al món i els esdeveniments del dia a dia. Amb la qual cosa -pensava jo- es feia avinent i atractiu el projecte i els materials i suggerent, a l’hora de recercar el compromís dels agents que hi intervenen en el procés formatiu dels nostres estudiants adolescents. 

                              


Dit i fet –que no “pensat i fet”, doncs vaig dedicar-li un grapat d’hores i més hores- l’edició estava al carrer i, independentment de transitar pels cercles comercials a l’ús, em semblava que calia provar de compartir allò amb companys –i malgrat tot “amics” com diu la dita, no sé si malintencionada- i coneguts, a més de amb la família, pobres, que esdevenen els acompanyants “obligats” en uns tals affaires. Així que comentant la cosa amb Vicent Barberà em suggerí –i posà en contacte- de presentar el llibre a “Biblio-café”, una mena d’establiment a l’estil de les antigues tertúlies literàries i allà ho muntàrem. Lògicament, havent-me ell aplanat el camí vaig demanar-li que, una volta posats, em presentara, com així fou, una vegada que distribuíem les corresponents invitacions, amb la complicitat dels antics professors de la Universitat i la seua presidenta, Carme Antolín, que s’implicà i acudí –i intervingué, clar- en el col·loqui de la presentació.

                                 


Al respecte, com tothom sap –i els psicòlegs evolutius ho documenten a abastament-, en arribar al moment cronològic en què ens trobem els jubilats, les compensacions afectives depassen -de lluny- altres gratificacions materials o intel·lectuals. I, així, trobar-me el “dia de autos” acompanyat de bona cosa de companys –antics i actuals-, d’amics i, fins i tot, de “desconeguts” –que havien portat els coneguts-, em compensà de sobres, les llargues hores de dedicació al tema i la -de segur modesta i en tot cas hipotètica- compensació econòmica de la distribució del llibre. I com que l’estructura de la disposició de l’espai –horitzontal i en taules i cadires de café- ho afavoria, els assistents hi participaren amb comoditat i confiança, en un ambient relaxat i afectuós, cosa que em gratificà doblement.

                          


Encara vaig deixar “caure” –en referir-me a la materialització de la seua aplicació a l’aula o en altres ambients formatius-, la meua disponibilitat per acompanyar-ho i col·laborar en fer el seguiment d’una tal experiència. Fins i tot tinc “embastades” unes notes, per afavorir la implicació dels agents –els propis adolescents, els seus tutors i professors, els pares i mares, els monitors o “scouters” etc.- i avaluar la posada en marxa d’aquells materials, doncs és ací on rau l’èxit d’aquell projecte.
I final de la “crònica”, perquè referenciar totes les intervencions –tant llargues com afectuoses- de bona part dels assistents – i assistentes!- i les respostes, amb els aclariments requerits i l’agraïment subsegüent de l’autor, requeriria quasi bé tornar a escriure un nou llibre i això –de moment- no em trobe en cor de fer-ho.


                             

Carta oberta ASSESSORS



         
Enmig de la superabundància d’assessors de què s’envolten els polítics -per aparèixer com a “documentats”, en tants temes com ignoren- sorprèn l’absència d’algú, per aconsellar-li a Rajoy no tenyir-se els cabells de forma tant ostentosa, en contrast amb una barba ja canosa.
Sembla que l’única preocupació dels assessors d’imatge del president, és amagar la incipient –i ja extensa- “coroneta” monacal que li significa el clatell i que, tot i les cauteles, alguna foto indiscreta ensenya, de tant en tant.
Segur que una tal negligència no es cobrarà més d’una dimissió?