Ara a Castelló, el meu poble...
Certament que la difusió
comercial del meu llibre, Ética para adolescentes ha de seguir el
seu decurs, però no he volgut desaprofitar l’oportunitat, per atansar-me al meu
Castelló i retrobar-me amb tanta gent estimada de temps passats: des del record
de les Carmelites dels “quatre cantons” –alguna “vedruna” s’hi presentà- fins
als companys d’Inspecció –Mª Socorro Mercè, Ferran Ferrús, Salvador Martí,
Vicent Domènech, Robert Valls...- passant pel temps de l’Escola Pía –Ximo Dols
hi acudí-; gent del magisteri de la nostra promoció de l’any 60 –Ramos, Melià,
Benjamín Barberà, Ximo Pujol..., amb les esposes i algunes amables companyes
que s’incorporaren, com Mari-Carmen i Pilar Boronat-; coneguts del temps de la
Conselleria –Pere, el de Babel-. Sense comptar a la família que s’hi presentà
al complet i amics de temps, d’Ares –Pasqual Troncho, mestre i alcalde que fou-
i d’Albocàsser –Lolita, mestra i esposa del recordat José Maria, el jutge- i
els de la “Josep Climent” – Avel·lí i Dolors, Vizcarro i altres de
l’associació...- I més gent que no esmentaré, per no oblidar-me’n d’alguns
noms.
Tots i totes ens retrobàrem a la
llibreria Babel, on ja havia jo presentat els anteriors llibres –“Els
adolescents i el repte de la LOGSE...”, “Estrategias
para mejorar...” i “Rodant, Rodant”- i ara repetíem amb José Joaquín
Bennàsar que ens recordà, en començar la seua intervenció, que feia onze anys!
–Senyor com passa el temps!- de la presentació d’ “Estrategias...”
I, com sol passar, ja els
prolegòmens foren emotius: m’havia citat amb el presentador un poc abans de
l’hora i tot i que havíem mantingut el contacte per e.mail, feia un grapat d’anys que no ens trobàvem. Es donava la
circumstància, a més, que havien tingut una neteta feia pocs dies, filla de la
metgessa que atengué al nostre pare a l’hospital general, l’estiu passat i de
la què quedàrem molt contents per la dedicació i el resultat del tractament.
Abans de l’hora començà a acudir la gent: el meu germà el primer i Mari Tere.
Les cosines Teresa i Lledó –la meua fillola-, Maribel i Ferran Ferrús, que feia
temps que no ens vèiem, els companys de la Inspecció de Castelló, els de la
promoció de magisteri, altres amics i familiars... Fins i tot una joveníssima
mamà, amb la criatura al carret, vinculada a la UJI –segons em digué i que
havia rebut la convocatòria-, que no volgué perdre’s la presentació, perquè em
coneixia de referències, tot i que li quedava lluny l’interès immediat dels
destinataris adolescents del llibre...
I en això que es feren les set,
hora de començar: estàvem a la planta primera, en un espai que jo no coneixia,
doncs abans els encontres “literaris” se celebraven a la planta baixa, enfront
de l’entrada. Així que s’instal·laren les cadires, la gent s’acomodà amb
dificultats perquè es feu el “ple” i Bennàsar demanà silenci per començar. Ho
féu amb el record de la presentació anterior i l’oportunitat d’enllaçar les
paraules de l’epíleg del meu llibre d’ “Estrategias...”
–que jo, la veritat, no recordava- i on sembla que em referia als valors, com a
continguts i comportaments a considerar, més enllà del deler pels rendiments
acadèmics estrictes. Seguí amb una lloa de la meua persona –immerescuda del
tot, però sembla tribut indefugible en qualsevol presentació-, que em gratificà
per la referència continuada a la meua condició de mestre, encara ara tot i
jubilat. També esmentà algunes paraules de la prologista del llibre, Adela
Cortina i, tot seguit, em donà la paraula, no sense dedicar-li, els presents,
un fort aplaudiment, que vaig iniciar jo.
No cal dir que em trobava
emocionat, pel moment, el lloc i la companyia de la família i els amics, a més
de la satisfacció d’haver omplit el local, pel que podia suposar per a la difusió
del llibre. Així que no vaig poder sinó agrair, de tot cor i reiteradament, la
presència dels assistents, en detriment del protagonisme del “power” que havia preparat i que vaig
passar per damunt damunt. Sobre la marxa anava fent reflexions i propostes de
complicitat i responsabilitat compartida entre els agents “educadors” dels
adolescents: pares i mares, professorat –especialment tutors- directius,
inspectors, monitors, scouters...i
minimitzant “anècdotes” com la d’haver de patir ministres del tot incompetents,
com l’actual, Wert, si la comunitat educativa i la professionalitat dels
docents assumien la responsabilitat que els pertocava.
Finalment vaig donar per acabada
la meua intervenció, per oferir la possibilitat de compartir preocupacions o
suggeriments al voltant del tema, que coordinaria el presentador. Mentrestant
algú s’animava, vaig aprofitar per accedir a la pàg. 104 del llibre, a la
unitat didàctica núm. 4, titulada “Nadie
vale más”, on es fa esment d’aquella professora de Física i Química que, més enllà de la seua condició
d’ensenyant de la matèria –en la què es mostrava molt competent, per cert-,
feia “incursions” a plantejaments i reflexions del tot formatives o morals...I
en donar algunes pistes al respecte, de seguida es palesà que la tal professora
era Dª Lola Fabra o la “señorita” Fabra, que alguns dels presents també la
recordaven, incloent-hi el propi presentador. S’evidenciava que aquella dona
havia assumit, plenament, la seua condició d’educadora amb majúscula i que en
un temps de precarietats materials, però també morals, apareixia com un exemple
a imitar pels professionals de la docència actuals. La presència d’un nebot seu
entre els presents, féu encara més emotiu el record.
I en això que començaren les
intervencions, la primera de les quals fou la del meu germà –que m’havia
consultat prèviament- envers la “homogeneïtat” –o no- entre els adolescents
dels diversos països europeus i si les característiques variaven molt o poc
entre els diferents territoris. Vaig referir-me a les dimensions culturals,
econòmiques i històriques que alhora ens defineixen i singularitzen entre els
països mediterranis i els nòrdics. També als resultats del programa avaluador
“PISA” i de les alternatives de millora dels resultats, incloent-hi la presència
del factor familiar. A continuació Vicent Domènech, inspector d’educació de la
promoció quan jo mateix formava part del tribunal de selecció –cosa que vaig
manifestar amb complaença-, per a reblar com en el moment àlgid de les
neurociències, la dimensió afectiva o emocional –on incloure els comportaments
morals- , complementa i optimitza els resultats acadèmics estrictes. La qual
cosa em donà peu a glossar la reiterada valoració del benestar acadèmic
–inclosa la meua aportació, en defensar la meua tesi doctoral- com a afavoridor
de les bones notes i com es pot contribuir a aquell benestar des de la
col·laboració familiar i la metodologia participativa i corresponsabilitzada
mestre-alumnes. Domènech encara s’afegia al record de Dª Lola, que corroborà
una altra companya de magisteri, Pili Boronat.
I vingué allò de signar el
llibre i es formà la cua subsegüent: a la majoria els coneixia i no calgué
preguntar-los pel nom, però vaig patir algun “lapsus”, com quan tenia als Flors
a prop i vaig començar a dedicar-los el llibre, quan desaparegueren i resultà
que es tractava de l’exemplar del meu germà (!) A tota pressa algú de la
llibreria els anà a buscar i bescanvià l’exemplar, que ara sí vaig dedicar a
Juanjo, esposa, fill i nets, Encara em van haver de fer memòria de l’amic i
company Valls, de qui me s’havia despintat el nom: “Alberto” –ai!-, Mentre Ximo
Puchol, en intentar llegir la dedicatòria, anava remugant que si jo hauria
aprovat la cal·ligrafia, en magisteri i que jo, sentint-ho, vaig contestar que
gràcies a la bondat de Don Manuel Ros, el nostre professor. I és que si,
habitualment, la meua és la il·legible lletra de metge, en moments de pujada
emocional, com aquells, encara més –d’il·legible-, així que vaig optar per
“traduir-los” el text a cada persona a qui dedicava el llibre...
Noves salutacions i abraçades
–com ara a Ximo Dols que no havia vist en arribar i que ara li recordava
episodis de la nostra companyonia als escolapis- i comiat de les cosines, amics
i companys. Encara Pere, el de la llibreria, em portà a la memòria el temps de
la Conselleria i programes com “premsa i escola”, on ell hi va participar i on
ens varem trobar i que també m’explicava el lamentable episodi de la mort del
fill adolescent de Joan Montañés, “Xipell”. I una trucada dels Ramos que se
n’acabaven d’anar amb el seu exemplar de llibre dedicat i que ara em demanaven
que en signara un altre per al Santiago, “de Serra”, el fill de Carme i José
Maria, que havia estat alumne seu a l’annexa de Castelló i ara salesià, a la
cantada de missa del qual assistírem “donya Tere” –la meua esposa i mestra
també de les seues germanes al poble de Serra D’Almos- i jo. I una última
comanda, ara de Paco Marco, que tenia UNED, a Vila-real, però volia un exemplar
per al seu fill “Fran”... Així que quasi varem tancar la llibreria entre unes
coses i altres, amb una sensació de “núvol”, per la quantitat de gent i el
seguit d’emocions, viscudes en tant poc de temps...desitjant que no hagueren de
transcórrer uns altres tants onze anys (!) per tornar-nos a trobar amb ocasió
d’un nou llibre. Cosa que no ocorrerà, perquè com deia la meua mamà –També
Tonica, com les “del Vall” que es presentaren: Lledó, la dona del Ximo Puchol i
la pròpia Tonica la seua germana- “cada
loco con su tema” i jo en tenia un altre de “tema”: Climent, que vaig
aprofitar per donar a conèixer, en forma d’antologia de textos, que acaba de
publicar el Consell Valencià de Cultura i que també volem presentar a Castelló,
d’ací a no molt de temps.
Laus Deo, doncs,
perquè com deia la Tonica, la meua mare, sempre hem d’estar donant gràcies a
Déu per alguna cosa...I tenia raó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada