19 de maig de 2014

Carta oberta PROGRAMES BUITS, CAMPANYES BRUTES





Determinada facció política que campa pel nostre país, amb la prepotència dels qui se saben amb adhesions “inquebrantables”, estan protagonitzant un espectable vergonyós, en les compareixences i debats previs a les eleccions europees.
Sembla que no és prou amb l’absència de programa –quan el tenen tampoc el compleixen-, que ara han d’afegir allò de “perdonavides”, doncs si mostraven la seua “superioritat intel·lectual” (?!) –Cañete dixit- els altres –dones i de partits democràtics- quedarien en mal lloc.
Així que programa no en tenen, però males formes sí. Tant de bo la ciutadania se n’adone a temps.

14 de maig de 2014

A cau d’orella (ssshhhttt...) VA DE LLIBRES...ENCARA



Enguany és una cosa mai vista per a u que no és “escriptor”: dos llibres publicats, amb el seguit de presentacions a València i a Castelló. Primer fou “Ética para adolescentes” –de què he fet sengles cròniques anteriors, en aquest “blog”-. Desprès l’ “Antologia de textos” de Josep Climent, a la seu del Consell Valencià de Cultura (CVC), a València. I ara a Castelló –a la seu de la Universitat Jaume I (UJI), a la Llotja del Cànem-, que glossaré tot seguit. I encara hi ha programada la presentació del llibre a Barcelona, segona “pàtria” de Climent.




Perquè portar a Castelló al bisbe Climent era del tot obligat, així que iniciàrem de bon començament els contactes amb el rectorat de la “Jaume Primer” i es determinà la data del 29 d’abril, la vespra precisament de la fira del llibre de Castelló i als locals –emblemàtics i del record de la meua infantesa, quan allà hi havia la botiga de “Tejidos Nebot” i uns maniquís exposats, a la primera planta, que es veien des del carrer-, de la Llotja del Cànem. 





De gent hi havia familiars i amics, una bona colla, a més d’autoritats, com antics membres del Consell Valencià de Cultura, el propi secretari general executiu –Jesús Huguet- que presidia l’acte, amb la vicerectora Fortanet, comissionada pel rector que, fins a última hora tenia intenció d’acudir. Hi havia també el sr. president del Consell Social de la UJI, la Dra. Beltran Escrig, antiga professora de la Normal i desprès de la UJI i estudiosa, també, de Climent; autors de textos publicats pel CVC, com Santiago Fortuño; el delegat de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), Vicent Pitarch; companys d’Inspecció –uns en actiu com Vicent Domènech, Salvador Martí i Robert Valls i altres jubilats, com Mª Socorro Mercé i Ferran Ferrús-; gent de la “Josep Climent”, com Vizcarro el seu president i el matrimoni Avel·lí Flors i Dolors; el company i amic José Joaquín Benàssar. També hi foren els qui formàvem part de la comissió del III centenari del naixement del bisbe Climent –Paco Marco i esposa i Manel Rosas-. I el meu ex alumne i ara il·lustre catedràtic de la UJI, Diego López. Amén dels familiars addictes –la meua dona i la nostra filla, així com els cosins de Castelló- i els amics insubstituïbles com els Ramos –Pepe i Mari Luz-, Bartolomé de l’Annexa i més gent que s’anà afegint a la presentació.



La vicerectora obrí l’acte i llegí un text de salutació del propi rector i Jesús Huguet es congratulà de trobar-se a Castelló –el poble de Climent- i subratllà la importància de l’edició del CVC que es presentava, d’una figura irrepetible de la Il·lustració i de tots els temps, com Josep Climent. Tot seguit se’m cedí la paraula i vaig glossar el personatge, de tots conegut en la seua vessant de fundador i mecenes –l’edifici del Col·legi dels Òrfens que fundà encara es troba en peu i en ús, bé que com a residència d’estudiants universitaris- però no tant com a intel·lectual, erudit i prestigiat escriptor, al seu temps i ara. Així mateix em vaig referir al contingut de l’edició facsímil que es presentava, que és una petita joia bibliogràfica, per com ha resultat d’acurada i atractiva la seua confecció.



Vaig fer-ho, per no cansar al públic amb un altre parlament, amb l’ajut d’un power del què s’inclouen algunes diapositives.



Acabada la presentació, departir amb els assistents fou un goig: familiars i amics en animada conversa, alhora que anava signant exemplars del llibre per als presents... i per als absents, doncs algú me’l demanà per a Josep Miquel Francesc -prior de Lledó i estudiós així mateix de Climent, de qui descobrí a Castalla, poble de naixença de Fèlix Rico, col·laborador de Climent a Barcelona, una nova còpia del retrat de mig cos de Vergara, l’original del qual es troba al despatx de l’alcalde, a l’ajuntament de Castelló- i que no havia pogut acompanyar-nos. També fou molt agradable la conversa amb José Luís Breva, president del Consell Social de la UJI, i no només perquè hem resultat companys d’estudis dels escolapis –ell un curs davant de mi-, sinó per l’acreditat parentiu de la seua família amb Pérez Bayer, amic íntim de Climent de “toda la vida”, com deia el preceptor dels infants, confessor del rei, hebraista prestigiat i il·lustrat com Climent. Quedàrem en seguir conversant sobre uns tals personatges i la seua relació.


Molt agradable, també, fou la conversa amb Manel Rosas i Diego López, que acudien “escapats” de l’acte on el rector encara es trobava “atrapat” i altres que s’atansaven a la signatura del llibre o s’acomiadaven.
En fi un acte entranyable i dens, amb l’afectivitat afegida de trobar-me al meu Castelló i a poques passes de l’església major –Santa Maria- ara concatedral, on Climent fou batejat –i figura la partida de baptisme- i on reposa, en la tomba a l’entrada principal del temple –amb la corresponent làpida en llatí que el recorda-.  



Laus Deo –els què encara tenim fe- perquè, sense el concurs de la Providència, hi ha certes coses que difícilment reeixirien.

Carta oberta RECULANT


 

D’un temps ençà, les multitudinàries –malgrat les (des)estimacions de la delegació del govern- marxes contra la política de Rajoy, acaben amb episodis de violència inusitada, provocats per topos del tot aliens als organitzadors, que són lamentats i condemnats per part dels convocants, participants i ciutadans en general, encara que sospitosament celebrats (!) per la cohort mediàtica cavernària, alhora que des de les tribunes del govern –és a dir del PP- s’intenta deslegitimitzar aquelles convocatòries, acusant-les de “polítiques” (?)
No n’hi havia prou, però, que el ministre opusdeísta del ram –Don Jorge Fernàndez- ha imposat manu militari un sistema de multes dissuasòries i amenaça amb una llei (!?) restrictiva de la llibertat d’expressió i manifestació, pròpia de règims dictatorials que els “populars” semblen enyorar. Ja és veritat allò de què “la cabra tira al monte”.

9 de maig de 2014

Dies feixucs... D’HISTÒRIES PER A NO DORMIR



          Al malson dels immigrants –mal son per a ells i les persones amb sentiments, com ara el papa Francesc- no es veu final. I això és especialment esgarrifós a les fronteres –tanques i murs entre pobles i nacions- de Ceuta i Melilla, on no passa dia que la desgràcia no s’abat sobre fileres de sub-saharians, desesperats i sagnants, penjats de les concertines del ministre opusdeísta –i barceloní de pro- Jorge –mai Jordi vade retro!- Fernández. I mentrestant i amb idèntica hipocresia –ara un ex alumne dels jesuïtes-, el cap del govern espanyol, Mariano Rajoy s’atreveix a escriure articles periodístics, donant lliçons de com afrontar (!?) el “problema” migratori d’Àfrica. A qui no posen cap dificultat –un i l’altre- és als capos enriquits de les màfies russes, en instal·lar-se a les urbanitzacions de luxe de la costa, als que –i a les seus famílies, sense que compte l’efecto llamada- se’ls garanteixen els “papers” que facen falta, per no ser molestats pels agents “fronterers”. Tones, doncs, d’hipocresia a l’hora d’extremar la vigilància en segons qui “entra” a Espanya –i a Europa-.


              
          Tampoc els desplaçats –eufemisme de foragitats de la seua llar i del seu país- tenen millor panorama: només procedents de la Síria d’El Asad en són un milió al Líban, sense que la Unió Europea ni els EEUU semblen massa preocupats. Tota la dialèctica europea i americana -pretesament diplomàtica- es gasta per qüestionar la decisió democràtica dels habitants de Crimea, d’annexionar-se a Rússia. Quan els interessos –poc confessables- són geopolítics i econòmics, de cap manera de defensa dels drets humans i de la legalitat internacional. I així segueix l’ocupació de Palestina per Israel, els vespers d’Iraq, Pakistan i ara Afganistan o la repressió a Egipte, Algèria o Marroc i el desgovern a Líbia i Somàlia. I tot amb milers de vides segades i milions de “desplaçats”, que no ocupen ni preocupen a les cancelleries occidentals ni als seus governs. Ara, però, la “prioritat” és Ucraïna.
          I clar, damunt les eleccions –ni que siguen europees-, cal “moure fitxa”. I quina fitxa mouen els “populars”? Doncs l’única que tenen: la populista i manipuladora. D’una banda graven un vídeo infantil i de mal gust, on –com sempre- critiquen als altres, fent oposició des del govern, en lloc de bastir un programa presentable i defensar-lo. I de l’altra, ressusciten els dimonis d’ETA, a la recerca d’uns vots que ja els tenen assegurats: ara és Bolinaga, l’ex-empresonat etarra, de qui l’Audiència acaba de trobar –quina casualitat!- uns documents de 1997, que l’acusarien d’haver participat en l’assassinat d’un guàrdia civil, en 1986. És així com uns luctuosos i lamentables episodis, que haurien de ser estrictament matèria dels tribunals de justícia, s’ “embruten” en manifestacions farisaiques al carrer i en declaracions públiques i institucionals interessades i partidistes. Molt propi dels qui fan de la política el seu modus vivendi, en lloc del servei a la ciutadania i a la democràcia. I si en faltava alguna el candidat “popular” és l’emblemàtic dels “canyetes”, que es féu famós en airejar l’expressió d’Aznar que el transvasament de l’Ebre es faria per... “canyetes”, s’ha passat les dues legislatures socialistes interpel·lant, al govern de Rodríguez Zapatero, sobre temes d’interès de les seues empreses. I, novament ministre, ha cancel·lat totes les moratòries de les constructores que han depredat el litoral. A un tal individu –no tenen a ningú mes presentable?- és al que Rajoy promociona com a eurodiputat i futur comissari europeu, en una exhibició –sense rubor- de què, a don Mariano, Europa li importa un rave.
          Una altra mostra d’exhibició –sense rubor- d’hipocresia la protagonitza la justícia –amb minúscula i gràcies- i ja en van unes quantes: ara amb un nou jutge –Elpidio Silva-, processat per haver gosat posar al seu lloc –a la presó- a qui ha estafat a mitja Espanya –i part de l’altra-, en l’affaire bankia: el tal Blesa. A Garzón ja se’l tragueren del davant, per haver destapat el cas gürtel i imputat a mitja plantilla del PP, mentre Correa campa per on vol. Ara és Blesa el què campa, mentre el jutge Silva s’asseu al banc dels acusats, en una paròdia de judici, que no mereix un altre qualificatiu que d’autèntica charlotada i on tot un president de tribunal multa i expulsa de la sala, a qui gosa d’increpar a l’expresident de bankia –ladrón!, estafador!-, que ara declara com a testimoni, afectat (!) i dolgut (?). I com que el poder -judicial, ara corretja de transmissió de l’executiu “popular”-, ni tan sols se n’ocupa de tenir cura de les formes, del tal tribunal forma part una magistrada, de qui se li descobreix una relació jurídica anterior amb l’entitat que Blesa ha portat a la desfeta i l’enfonsament. Es veu que, de les dotzenes de funcionaris a triar, per constituir un tribunal presentable, en un affaire que fa pudor, no hi havia ningú més que la tal jutgessa.                           
Encara com les estimacions de vot per a les properes generals posa en evidència que els del PP no tenen assegurada la “impunitat” electoral, en llocs tant emblemàtics -per a ells- com la Comunitat Valenciana O Madrid. Falta, doncs, que les forces democràtiques d’ “esquerra” – o democràtiques i prou-, al País Valencià, es comporten amb seny i treballen de valent per bastir un projecte presentable i honest. I si s’arriba a bon port i no perden les eleccions, que actuen amb les mires posades en el bé comú i no en el lluïment partidista. Altrament tornarem on sempre: la dreta monolítica recuperarà el poder i perdrem tots.

Carta oberta AMB AMICS...





          Amb amics com C.A.M. no calen enemics. Efectivament, el què fou ministre de cultura amb Rodríguez Zapatero –i escriptor a estones perdudes- s’ha despenjat, ara, en confidencialitzar als media una “intimitat” poc favorable a l’anterior president: que el seu cessament es degué no a la seua grisor i gestió maldestra –quan no obstrucció manifesta- a l’affaire dels “papers de Salamanca”, sinó al desig de Zapatero de nomenar per al càrrec a una dona jove –González Linde- i amb més glamour.
          Així recolza C.A.M. la campanya immoral del PP, de desprestigi –i culpabilitat afegida i “heretada”- orquestrada contra ZP des de fa anys i, ara, “actualitzada” contra el PSOE, amb ocasió de les eleccions europees.
          Decididament, amb amics com C.A.M. no calen enemics.