19 de novembre de 2016

Dies feixucs NOTÍCIES QUE NO HO SÓN


         Per què és el “Pare nostre” de cada dia. Quina novetat! Vegeu, si no.
Com ara el panorama laboral de PRISA, que s’ha capgirat en pocs mesos: no fa massa els treballadors hagueren d’acceptar unes condicions restrictives gens afalagadores i ara l’empresa reconeix que ingressa més de mil milions (!) i en guanya 14 (?). Per descomptat que la progressiva –i, en ocasions descarada- dretanització del –en temps- “Diario independiente de la mañana” no té res a veure amb aquella posició privilegiada enmig del capitalisme militant. No. Però alguns ens havíem pensat que encara comptàvem amb premsa objectiva i fins i tot progressista, oblidant-nos que un dels fundadors d’El País fou en Fraga. Mala memòria!
         I encara al nostre voltant, s’afegeix cóm el que fou quasi un déu de l’arquitectura avançada –al menys en pressupostos que triplicaven o quadruplicaven els inicials- l’insigne Calatrava, no para de rebre “reconeixements”. Ara en forma de llibre –titulat Queríamos un Calatrava-, on l’autor dibuixa el meteòric ascens del de Benimàmet i el no tan meteòric, però continuat ensorrament, amb projectes gegantins i pressupostos i errades –amb càrrec als contribuents, si més no a València- més gegantins encara. Altres títols han estat menys suaus i  així, en referir-se a la seua obra, el New York Times el qualifica de “monument a un ego creatiu” i el Wall Street Journal d’ “obra pública vergonyosa”. Ja seria hora, a més, que pagara pels seus despropòsits.


Clar que l’indicador més simptomàtic del què ens passa és el comportament dels polítics d’aquest país: els de la dreta tardofranquista esperant pacients que les formacions –suposadament- democràtiques i –més encara suposadament- progressistes, acaben unes amb les altres pel personalisme d’alguns dirigents –i barons!- i pel pretès monopoli de l’esquerra. Amb enemics així no calen amics i Rajoy es troba més segur ara en minoria majoritària, que no amb la majoria absoluta anterior, amb un parlament fragmentat i una majoria parlamentària –d’esquerres?- barallada i irreconciliable. Llarga vida a la inèrcia endormiscada i al continuisme mediocre en política, enmig d’una societat perplexa davant de què dóna el mateix vote el què vote, que desprès els “escollits” ja faran “la seua”. Lamentable!
         I, en les europes, s’ha consumat la venda de la UE als interessos econòmics de més enllà de l’Atlàntic, amb el tractat de lliure (?) comerç amb el Canadà, trencades les resistències valones –que deixaven a Bèlgica en molt mal lloc (!)-, amb una pura i simple operació de maquillatge, sense cap consistència real, en presentar aquella operació com a molt favorable per a la creació de llocs de treball (?) i el desenvolupament i competitivitat de la UE. Així s’obre la porta al TIP –que acabarà de reblar la insignificança i dependència d’Europa, dels EEUU- i mentrestant -i de matute- el document signat amb Canadà ja en farà de passadís secret per a les operacions “lliures” amb Nordamèrica. I al mateix temps, les morts a la Mediterrània, dels qui tracten d’escapar de la misèria, l’opressió i el terror dels seus països, no s’atura: 4.000 ofegats en què va d’any i la repressió més contundent a les fronteres (!?) dels que se’n surten, convertint en un calvari de camps –de concentració?- de refugiats, la pretensió de sobreviure.  


Heus ací la pretesa Europa dels pobles i les cultures, de la solidaritat amb les persones, ara convertida en mercat genuflex i servil.


         Mentrestant el terrorisme de l’ISIS resisteix –en Iraq, Síria i per tot arreu- el càstig de les intervencions occidentals, en forma de còmodes bombardejos a distància, mentre les tropes de terra amb presència immediata als llocs dels fets, les formen kurds i altres milícies a sou: el resultat és de milers de morts innocents –criatures incloses- i milions de desplaçats, com mai en la història de la humanitat. Alhora que els dictadors es mantenen ben instal·lats –Al Assad no és l’únic-, amb la complicitat descarada de les nacions democràtiques (!) i civilitzades (?) d’Europa i Amèrica. Així que la colonització i depredació històriques d’aquells països desgraciats, no només s’ha acabat, sinó que ara s’afegeix la destrucció total del territori i l’assassinat massiu de la població. Vergonyòs!


Encara com el Papa Francesc, per si no n’hi havia prou en el testimoni de renunciar al palau del Vaticà, com a residència papal, ara fins i tot, obre a les visites el palauet de Castel Gandolfo, l’estança estival dels pontífexs, amb precioses vistes sobre el llac Albano i jardins dissenyats per Bernini. Així es podran visitar els espais, fins ara vedats, com el dormitori dels papes, la biblioteca, la capella i altres estances amb rica i artística decoració, reconvertit en museu.
Encara com...



23 d’octubre de 2016

Dies feixucs NOU CURS, VELLES PRÀCTIQUES



Arrossegant l’episodi penós de la manca d’acord de les forces polítiques progressistes (?), que ha derivat en enlairament de Rajoy, ara calia “brindar” al respectable, l’espectacle vergonyós del defenestrament de Sánchez i el tancament a qualsevol alternativa al de Pontevedra. I calia fer-ho de la manera més burda possible: primer Felipe Gonzàlez –que calladet i dedicat als seus lucratius negocis d’ex, està millor- obria la veda contra el secretari general del seu partit. Tot seguit la Susana, organitzava el subsegüent muntatge, malparlant de “Podemos” (!), com a maniobra distractora de la càrrega de profunditat llançada contra Sánchez. Finalment, el gros dels barons –espanyolistes fins al moll de l’os- orquestren una dimissió massiva calculada, que acaba en la votació “majoritària” desfavorable a Sánchez, que acaba abandonant. Així se li ofereix, en safata, la presidència del govern, al cap de colla de la saga de corruptes més nombrosa i demolidora de tota la història, que els tribunals tenen asseguts al banc dels...investigats (!) i net polític de Fraga, el ministre més franquista de la llarga permanència de la dictadura del general.


I és que fins ara, teníem a l’esquerra –les esquerres millor- com a més intel·ligents, democràtics, llegits i coherents. Però no. La evidència ens mostra que, per damunt de qualsevol projecte ideològic mínimament presentable, estan els personalismes, les enveges i el sectarisme de les corrents del partit. Al què cal afegir la malfiança de la resta de grups –suposadament esquerrosos- que, finalment, acaben arruïnant qualsevol pacte de projecte, mínimament progressista, per recuperar la dignitat en política, amb un govern amb consciència de servei a la ciutadania, al benestar de la població i a la consolidació de la democràcia.
Mentrestant la dreta hereva del franquisme, les forces econòmiques del capitalisme més descarat, la rància ideologia d’un catolicisme preconciliar i la inèrcia de les coses –tots a la una- fa la resta, és a dir la consolidació d’una majoria minoritària que –a la majoria majoritària, però barallada- li passa la mà per la cara i es torna a fer amb el govern –el poder ja el té vitalici- per a desgràcia nostra.


Què més cal perquè l’esquerra, a més d’intel·ligent es mostre prou espavilada, com per a arraconar les baralles internes i la malfiança entre partits i prioritze el bé comú i el servei a la ciutadania?



14 d’octubre de 2016

Carta oberta AH!




         Amb ocasió de l’obertura del curs, el president del Consell General del Poder Judicial afirmà -amb una rotunditat digna de millor causa i adreçant-se als mitjans-, que els tribunals de justícia són del tot independents (?!) del poder polític. Ho féu, segurament, per intentar convèncer a la ciutadania -que fa temps es malfia- d’una tal independència, que quedà clarament en qüestió quan els “tribunals” inhabilitaren al jutge Garzón, que posà al descobert les maniobres fosques del PP arran del cas Gürtel i intentà processar als responsables encara vius, del genocidi franquista. O quan un altre “tribunal” foragità al jutge Elpidio, que s’atreví a empresonar a Blesa –íntim d’Aznar-, per l’episodi vergonyant de les targetes black.
         Ara el Consell d’Europa reprova la politització del sistema judicial espanyol i exigeix un Poder Judicial independent (!?), sense que el magistrat Lesmes haja dit ni “mu” per desmentir-ho –o per demanar disculpes per haver afirmat tot el contrari fa uns mesos-.



27 de juny de 2016

A cau d’orella (ssshhhttt...) VA DE LLIBRES...ara a Alacant



         Ara a Alacant, on –certament- encara no m’havia “estrenat”. Ha estat per les ganes de trobar-me amb els bons amics del sud, una vegada recuperat el contacte amb Daniel Riera, mitjançant un altre Daniel –Climent- i gràcies als bon oficis d’en Joan Albero. Així que, pensant amb una “excusa” per a l’encontre, l’he trobada amb l’últim llibre que m’han publicat... –Padres e hijos...adolescentes-. Vegeu la publicitat que es féu al respecte:




Dit i fet, he acomboiat a Daniel Riera per presentar-me’l -que ha acceptat encantat- i a Tudi Torró, bona amiga de temps i ara directora territorial de la Conselleria, per obrir l’acte. L’una i l’altre han, a més, difós la convocatòria entre amics,  antics companys i coneguts i, finalment, s’ha esdevingut la presentació el 15 de juny a La Casa del Libro.
Tere i jo havíem fet el pensament de fer el viatge en tren, per allò d’anar més relaxats. El què no preveiérem, però, foren els imponderables de la renfe, que, finalment, ens obligà a fer el viatge...en transport escolar (!). Bé, per carretera i en bus, però amb la placa identificativa del transport escolar. Sembla que ni temps els donà a traure els rètols, per la urgència del servei. No deixa de ser curiós l’episodi, ni que siga per recordar-me els temps de la meua estada a la Conselleria, com a cap de Servei de Programes d‘Alumnes, que incorporava la gestió –justament- del transport i menjadors escolars...
Finalment arribàrem a Alacant, ens instal·làrem a l’hotel i contactàrem amb Daniel Riera, acudírem  a  La Casa del Libro, on només arribar ja ens anàrem trobant a gent, com en Joan Albero –el qui em contactà amb Daniel- i amb qui havíem mantingut una regular comunicació per e.mail, doncs és un internauta i bloguer prestigiat en temes de botànica. I, successivament, -mentre anàvem preparant l’espai de la presentació- Tudi, Moratinos, Joan Albero, Cayetano, Vicent Castelló,Vicent Ramos, Gràcia, la dona de Daniel Climent, Pepe Garcia i Mª Àngels, Sánchez Ezcurra...i tants bons amics i amigues que hi acudiren.



Es féu l’hora i Tudi -com estava previst- obrí l’acte amb paraules afectuoses del record dels vells temps, quan il·lusionats portàvem endavant  el projecte d’un nou sistema educatiu, arrelat al País i en la llengua del País. Tot seguit Daniel Riera tirà mà (!) dels folis que duia preparats i ens obsequià amb el següent parlament:

 Bona vesprada a totes i a tots. Agrair la vostra presència a l’acte de presentació del llibre de Marc Antoni Adell “Padres e hijos... adolescentes”. I com no agrair també a la “Casa del Libro” i especialment a Tomàs la bona acollida que ens ha dispensat des del primer moment per a preparar aquest esdeveniment.
Per l'amistat i l'estima personal que professe a Marc Antoni Adell, em veig esta vesprada en la tasca de presentar l’ últim llibre  que ha publicat "Padres e hijos ...adolescentes”.
Amb l’aquiescència del poeta Antonio Machado i la del propi Marc Antoni Adell empraré com a marc de referència alguns tergiversats versos del poema "Retrato" del primer, per  fer-ne una semblança del segon, encara que ambdós siguen ja coneguts per molts dels presents.
Marc, em permetràs la llicència que,  parafrasejant al poeta i usant  com ell la  primera persona, tracte de dibuixar en unes pinzellades  el que seria l’auto-retrat  de ta vida i obra, si tu el pintares.

 Mi infancia son recuerdos de la casa familiar de Castelló de la Plana. “A mis padres, en el recuerdo” va la dedicatoria del libro.
Mi juventud, veinte años deambulando por las calles y por las aulas del Instituto y Escuela Normal de Castellón. 
Mi historia, la  académica,  ha sido  un plácido recorrido por las facultades de Pedagogía y Psicología de las Universidades de Valencia y de Barcelona.
A mi trabajo acudo y con mi dinero pago, actuando los primeros años de mi vida profesional como maestro de Primaria y profesor de Secundaria. Más tarde, ya como como funcionario de carrera, ejerciendo en  la Inspección Educativa hasta mi jubilación, con un paréntesis de ocho años al frente del Servicio de Ordenación Académica y Programas de Alumnos de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana.
Compaginé mi trabajo de inspector con el de Profesor Asociado del Departamento de Psicologia Social de la Universidad de Valencia y del Curso de Aptitud Pedagógica.
En la actualidad, aunque aparatado de la actividad funcionarial, por imperativos de edad, sigo activo en el Fórum Europeo de Administradores de la Educación; en la dirección del Anuari de Psicologia e investigando en  el Instituto Universitario de Desarrollo Organizacional, Recursos Humanos y Calidad de Vida Laboral – IDOCAL.
Hay en mis venas gotas de sangre jacobina, de donde brotan los valores de: la libertad, la autoridad, la igualdad, el compromiso, la sinceridad, la rebeldía, la fraternidad, el afán de colaboración, ... y  más que un hombre al uso que sabe su doctrina, soy, en el buen sentido de la palabra, bueno.
Un Brandomín he sido para muchos educadores y estudiantes de los lugares por donde he pasado y a ello, sin lugar a dudas,  ha contribuido Tere,  la flecha que me asignó Cupido.

Canviant de narrador diré que:
Marc Antoni Adell es per a mi per damunt de tot un bon amic. Ens vam conèixer l’any 1984 a la Inspecció Educativa, on ell ja hi era un veterà i Jo un recent arribat. Junts visitàrem i coordinàrem les actuacions a les escoles de reforma d’Alacant, Aspe, Benidorm, Mutxamel, guanyant-nos el títol de Lutero i Melanchthon” que ens assignà, qui aleshores hi era Inspector en Cap d’Alacant Joan Mingot (q.e.p.d).
Des del primer moment de conèixer-nos es creà una forta empatia que en el transcurs del temps i fins ara ha quallat en una sincera amistat. Marc Antoni ha sigut i és una persona “incombustible” que ha sabut aprofitar els valors propis i les vivències experimentades al llarg de la seua vida personal, familiar i professional per plasmar-les als nombrosos articles i llibres dels quals n’és autor, emprant amb gran domini i fluïdesa les dues llengües oficials de la Comunitat Valenciana.
Ha estat un investigador en l’ensenyament de la llengua, en la renovació pedagògica i en el món de la Psicologia, centrant-se especialment, dins d’aquesta deixuplina,  en l’etapa de l’adolescència:”un període de la vida difícil però apassionant”. En aquest sentit cal citar les seues publicacions:  “Els adolescents i el repte de la LOGSE”, “Estratègies per a millorar el rendiment acadèmic dels adolescents”, “Rodant, rodant”, “Ética para adolescentes” i el que avui presentem “Padres e hijos... adolescentes”.
Aquest últim llibre és, sens cap mena de dubte, un llibre d’investigació, reflexió i propostes per a conèixer el posicionament dels propis protagonistes – pares i fills- respecte a les qüestions vertebrals que els afecten. Donat que la família cobra nova actualitat com a col·laboradora necessària dels sistemes educatius  més exitosos, qualsevol projecte d’intervenció educativa amb adolescents, que es dissenye, haurà de comptar amb la complicitat i corresponsabilitat familiars, en el context global i comunitari de la vida escolar.
Així doncs, els experts – pedagogs, psicòlegs, sociòlegs, professionals de l’educació... i també els polítics hauran de prestar atenció al que pensen i viuen tant uns com altres per tractar de trobar, amb sensatesa, les línies mestres d’actuació i  aconseguir un raonable èxit en l’empenyiment de formar persones.
Els destinataris del llibre són en primer lloc els adolescents, xics i xiques que es troben en el millor moment de la vida, malgrat la problemàtica que comporta el període evolutiu pel què travessen. Ells i elles tenen tot el dret a conèixer les experiències familiars viscudes, pels seus col·legues adolescents que es prestaren voluntàriament a participar en la investigació i que no van a ser molt diferents de les seues pròpies.
Tot seguit,  són destinataris els pares i mares de fills i filles  adolescents als quals no serà necessari gran esforç per  convèncer-los de com n’és d’important la  informació analitzada. També va destinat al professorat- especialment tutors i tutores- als quals els aporta una valuosa bateria de situacions i alternatives per al seguiment de la vida acadèmica dels seus tutelats i alumnes.
Així mateix també s’ofereix la proposta a tots el professionals- monitors, educadors, animadors de temps lliure... que treballen amb adolescents i s’esforcen per fer creïble un projecte educatiu global, col·laborant amb la família i l’escola. Finalment als estudiants de les diferents carreres vinculades a l’àmbit de l’educació, de l’ensenyament i de la intervenció en el món de l’oci dels adolescents.
En “Padres e hijos… adolescentes” -per gastar la llengua del propi llibre- los contenidos se centran en las relaciones e interacciones existentes entre  hijos adolescentes y padres,  orientando ambas a la práctica cotidiana …En el libro encontraremos unos materiales muy bien trabajados con referencias científicas, resultados estadísticos, prácticas, cuestionarios,  y estructurados en tres partes:
1ª.  Hablan los adolescentes: en relación a variadas situaciones y problemáticas que viven y perciben como sujetos y protagonistas respecto de  la infraestructura familiar, la dinámica relacional, los valores y el estudio.
2ª. Hablan los padres: sobre cómo perciben y con qué grado de preocupación  viven  las situaciones y problemática de sus hijos adolescentes respecto  a los modelos de persona, sociedad, escuela,  plataforma cultural, implicación y satisfacción familiar percibidas.
3ª. Para concluir. No  desvelaré las conclusiones del autor para que se animen a leer el libro y porque tal como finaliza  un programa televisivo, del que no es mi intención hacer propaganda, les diré: Esta es la información y suyas son las conclusiones.

 Gràcies.



Certament entre una i l’altre aconseguiren emocionar-me i bé que ho notaren els presents, en prendre jo la paraula i agrair-los les seues d’afecte. Vaig reiterar, també, les meues vivències de temps a les escoles visitades, al encontres de programes i dels projecte de reforma i el bon record de totes aquelles experiències viscudes amb tanta gent entranyable, alguns del quals eren presents... 


Encara Daniel –que desconeixia l’estada de Tere a Sòria- es referí a Antonio Machado, en voler aplicar-me les paraules del poeta –i professor- recordant la seua expressió en referir-se a algú com a bona persona -“ en el sentido propio de la palabra ‘bueno’ ”-, que jo vaig aprofitar per recordar els nostres passejos d’enamorats  “...de San Polo a San Saturio, por donde pasa el Duero... en su curva de ballesta...”


Fetes algunes reflexions a l’entorn del contingut del llibre, per mirar –com deia la targeta d’invitació- de fer més profitosa la seua lectura, s’ha esdevingut la signatura, que ha estat una nova oportunitat per departir amb cada persona, interessar-nos mútuament, per la nostra vida i activitats, desitjar-nos el millor i mirar de què no fora l’últim encontre. 



Encara el bo de Pepe Moratinos ha “penjat” a facebook tot un reportatge. Vegeu-lo:

https://www.facebook.com/forcetycuqui/media_set?set=a.1221170684581680.1073742990.100000662794732&type=3


A poc a poc ens hem anat acomiadant i encara amb el matrimoni de Daniel Riera i la dona, hem fet un passejonet i ens hem assegut a la plaça dels Estels –quin nom més bonic-, on ha acudit l’altre Daniel –Climent-, pesarós per no haver pogut estar –tot i que envià la dona- a la presentació, per un problema domèstic, i amb qui hem departit una bona estona, doncs tenim molts temes i aficions en comú –inclosa la del seu cognom, que és el de l’il·lustrat castellonenc Josep Climent i Avinent, de qui no parem de preparar materials i publicacions-.




Finalment hem arribat a l’hotel –“Leuca”: blanc/a- de nom històric i evocador del d’Alacant –“Akra-leuque”: costa blanca-, on ens hem acomiadat... fins una altra, si Déu vol. I a l’endemà, de bon matí, retornàvem a València, ara sí, en euromed.

Una experiència emotiva, certament.



16 de maig de 2016

Carta oberta “MAGISTRADA” NO...




          ... “juez”. O, a tot estirar, “magistrat” i punt. Curiosament la funcionària judicial, sra. Robles, es deixa “dir” –ara- en femení, quan no fa tant interrompé a l’entrevistador en tv, de manera contundent i molesta, quan gosà adreçar-se a ella com a “jueza”: “Soy juez!” li espetà.
         Què li ha fet canviar d’opinió i es deixa dir ara “magistrada”, com és d’ús habitual –malgrat alguns acadèmics reticents- en altres oficis –metgessa, advocadessa, catedràtica, ministra...?-  Bona pregunta.
Encara que tot fa pensar que ens quedarem sense resposta.


8 de maig de 2016

A cau d’orella (ssshhhttt...) Joan LLuís Vives.












Homenatge a Joan Lluís Vives (1492-1539)



            Certament ha estat una experiència emotiva -i gratificant alhora- la d’ haver participat en l’homenatge al primer dels nostres intel·lectuals, Joan Lluís Vives, valencià europeu i universal, al claustre de la Nau, de la Universitat de València.
         Els actes s’han desenvolupat, conduïts pel vicerector Ariño, amb la intervenció del professor Daniel Benito, en la glossa –que es transcriu més avant- de la figura de l’humanista i la referència al decurs de l col·locació de l’estàtua del Claustre; i de Francesc Hernàndez, en la coordinació de la lectura de les cartes dels Jurats de València a Vives i al monarca Carles I, en demanda dels seus bons oficis –al primer- i del veredicte en favor de l’Estudi General –al segon-. Tot agradosament i artísticament amenitzat, a intervals, pel Cor Universitari i conclòs amb el “Gaudeamur Igitur” de rigor.
         Tot seguit encara hem fet l’itinerari al què al·ludeix el propi Vives al “Diàleg” XXII –que es transcriu desprès-, amb l’anècdota dels estudiants “perdularis” que fan tard a classe, per enjogassats i entretinguts camí de l’escola... fins arribar a la placeta de Valldaura –Margarida, l’esposa de Vives- on s’alçà la casa dels Vives, a València, amb una estàtua del “valentinus” i la llegenda que encapçala el text del Dr. Benito i que confirma allò de què “ningú no és profeta a la seua terra...” Va la intervenció del professor:
1.     Glossa biogràfica:


"Conmemoramos hoy en aniversario de su fallecimiento en Brujas, a los 48 años, pero nació un 6 de marzo muy cerca de aquí, en la calle de la Taverna del Gall, que hoy se llama de Luis Vives. En el cabo de esa calle frente a la actual plaza de Margarita de Valdaura, se levantaba la casa de su padre, junto a cuyos restos se ha de inaugurar en breves momentos el monumento que hoy le dedica su ciudad natal.
Luis Vives es sin duda alguna el valenciano más ilustre y universal de todos los tiempos, y a través de su nombre y su reivindicación personal de valencianía nuestra ciudad fue en su época, y es ahora conocida con el vínculo más honorable y admirable que pudiéramos desear. Egregio pensador europeo y decidido humanista  es autor de una obra amplísima, tan valiosa por su profundidad como por su apertura de mente y novedosa modernidad.
Fue no solo colega sino amigo de los mejores de su tiempo, desde el más reconocido de los intelectuales de entonces, Erasmo de Rotterdam, hasta el respetado humanista y hombre de estado Tomas Moro, superándolos a todos en el atrevimiento de algunas de sus concepciones, transformadas en convicciones. No solo por entender como nadie el sentido y funcionamiento de la ciudad, que en su tiempo empezaba a perfilarse como soporte fundamental de la civilización europea y la cultura moderna, sino especialmente en su consideración de la mujer y sus capacidades Frente a quienes estimaban necedad el intento de instruirlas, Vives alaba sin reparos en sus escritos a mujeres que consideraba modelos de la mayor altura intelectual y moral.
Defiende la consideración de las mujeres, con independencia del sexo, como personas, seres humanos tan dignos y dotados con las mismas capacidades y posibilidades que pudiera poseer cualquier varón. Reclama su derecho a la educación y la conveniencia de procurarles incluso estudios superiores a quienes fueran capaces de ello. En efecto, el Vives educador, es una de sus facetas más admirables y atractivas, y ejemplificó esta convicción ocupándose personalmente de la formación de mujeres que asombraron a sus contemporáneos por su refinada y completa educación, así como por su sensibilidad e inteligencia como: Mencía de Mendoza y María de Tudor.
Pertenecía a una distinguida familia de judíos valencianos obligados a convertirse al cristianismo para proteger su vida y propiedades, y para evitar ser expulsados o condenados, pero algunos siguieron practicando el judaísmo en lo que sus enemigos consideraron una sinagoga clandestina, dirigidos por Miguel Vives, un primo hermano de su padre. Tras ser descubiertos el 20 de marzo de 1499 tuvieron que soportar un largo y oneroso proceso por parte de la Inquisición.
Juan Luis había nacido en 1492, el mismo año de la conquista del Sultanato de Granada y de la expulsión forzosa de todos los judíos españoles. Entre los quince y los diecisiete años estudió en la recién creada Universitat,  pero en 1509, su padre alarmado por el cariz que iba tomando la investigación inquisitorial se decidió a enviarle a terminar sus estudios a Paris, y más tarde a Brujas, donde además desposó a Margarita de Valldaura, una dama bella, culta e inteligente que pertenecía a una de la familias de mercaderes conversos valencianos exilados y residentes en aquella ciudad, una mujer admirable que sin duda inspiró sus pensamientos y convicciones.
El angustioso proceso contra su familia continuaba y Vives, ya lejos de Valencia, se enteró de que su previsor padre había sido condenado y quemado en 1526, tras la confiscación de todos sus bienes, que se repartieron entre sus acusadores anónimos y el santo tribunal. Poco tiempo después, en 1529, cuando sus hermanas solicitaron el reintegro parcial de la dote materna e intentaron recomprar sus casas familiares, Blanca March, aunque fallecida en 1508, fue condenada a ser desenterrada y quemada.
A pesar de ello, y de no atreverse jamás a volver a su inhóspita ciudad natal, Vives, que desarrollo su brillante carrera por varios países de Europa, se dio a conocer como valenciano y firmó siempre con el apelativo valentinus sus notabilísimas obras literarias y otros escritos, en los que destaca la modernidad de su intención crítica y pedagógica. En una de ellas, redactada en su madurez, Lingvae latina exercitatio, compuesta por unos graciosos diálogos cuya intención es instruir a los jóvenes en la lengua latina al mismo tiempo que introduce amenas cuestiones sobre moral y conducta social, evoca sus recuerdos infantiles. En ellos aparecen sus camaradas, profesores y otros personajes en situaciones que tienen como marco, las casas, los edificios públicos, y las calles y plazas de la ciudad, que pinta con conmovedora precisión y vivacidad. Asombra la capacidad de memoria en lo minucioso y exacto de las referencias urbanas, así como su capacidad para lograr estar al día en cuanto a los progresos y novedades de una ciudad en la que faltaba desde su juventud temprana.
Aunque alejado de su patria se preocupó del florecimiento de los estudios universitarios y en su de carta en 1527 propuso el fomento del cultivo de las humanidades a los Jurats, en cuanto patronos del Estudi General de València, al que se refiere en algunas de sus obras."




2     Història de la col·locació de l’estàtua al Claustre:






       Hay un lugar nada más entrar en la Universidad, que habitualmente se llena de barro a causa de la lluvia, el polvo y el tránsito de los estudiantes. Apenas lo franqueas, encuentras unas empinadas escaleras, que conducen a unos aposentos y aulas bien equipados, en los que se da clase, un espacio ciertamente muy idóneo para los mejores profesores, que espero han de venir en el futuro.
El vestíbulo está en ocasiones en penumbra, no obstante el pórtico no deja de ser agradable. Al pie de las escaleras hay una gran piedra azul junto a la cual se reúnen los libreros, cuando tienen alguna novedad, para vender los libros.
Virginis Dei Parentis Ovatio


"És un gran honor parlar del més admirable dels nostres conmilitons i sent una gran alegria per participar en aquest homenatge al valencià més il·lustre de tots els temps, aportant algunes informacions.
La seua estàtua presideix aquest claustre de l'Estudi General de la Universitat pel designi i per l’obstinació personal d'un dels millors rectors que ha tingut aquesta acadèmia en els seus cinc segles d'existència: el Dr. D José Montserrat i Riutort.
Jose Montserrat (1814-1881), metge, químic i bioquímic insigne, promotor de la indústria química, a més d'eminent pioner de la fotografia amb finalitat científica, fou un dels introductors del darwinisme i la microbiologia a la nostra universitat. Impulsor de la construcció de la Facultat de Medicina, que s'alçava fins al 1960 al costat de l'antic Hospital General, al carrer Guillem de Castro, va introduir importants novetats tècniques i moltes mesures modernitzadores de l'ensenyament y de les instal·lacions de la Universitat, de la qual va ser rector entre 1874 i 1880.
Acabades les obres del claustre de l'Estudi General, va considerar que una estàtua de Lluís Vives havia de presidir des del seu centre la vida acadèmica, i va aconseguir dur a terme la seua intenció tot i la forta controvèrsia plantejada pels elements més conservadors. Per aquest efecte comptà amb la col·laboració dues persones de gran vàlua: el jove però prestigiós escultor Josep Aixa, que la va modelar, i el famós fonedor Vicent Ríos.
José Aixa Íñigo (1844-1920) fou professor de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. Personatge clau de l'àmbit artístic en la transició del segle XIX al XX, s'havia format a Alemanya i fou a més restaurador dels principals monuments de la ciutat, on va intervenir als edificis més emblemàtics.
L'escultura de Vives es fongué als tallers de La Primitiva Valenciana per Vicent Ríos Enrique (1841-1900), un professional de reconeguda mestria, màxim representant de la foneria artística valenciana del segle XIX. Era un artesà polivalent en l'àmbit industrial i l'artístic. De notable gust i d’acurada i minuciosa execució tècnica i estètica; el seu treball es va caracteritzar per la cura en els detalls i la perfecció dels acabats.
La realització en bronze de l’estàtua, d'una sola peça, malgrat la seua considerable grandària, (és molt més gran que jo)per a evitar les marques de soldadura, representà un gran repte per a la perícia en l'art de fondre de Ríos. Una dificultat que pogué resoldre a l'octubre de 1880 mitjançant un reeixit control tècnic de la colada que va entusiasmar els seus contemporanis.
La inauguració del monument tingué lloc el 6 de març de 1881, data del natalici de Vives, i des d'aquest moment la seua estàtua es convertí en un símbol molt estimat de la Universitat de València, amb una rellevància i una importància com a emblema que perdura fins els nostres dies."
Gràcies.

Daniel Benito Goerlich
06/05/ 16






I ara el simpàtic text del “Diàleg” XXII:





Per més documentar-vos, accediu a:





12 de març de 2016

Carta oberta RAJOY I LA R.A.E.





La displicència –quan no la deixadesa culpable o manipulació perversa- de les paraules, ha esdevingut habitual en boca d’alguns polítics, el més emblemàtic dels quals ha resultat Rajoy. Recordeu, si no, la solemne declaració que féu, arran de l’esclat de l’affaire Bàrcenas: “Todo es falso...salvo alguna cosa...” Doncs ara, amb motiu del seguit d’episodis de corrupció que assetgen al seu partit, ha assegurat (?) que “No vamos a dejar pasar ninguna (!)...”  Expressió del tot contradictòria, perquè fins i tot els alumnes de la ESO –tan menystinguda- saben que dues negacions equivalen a una afirmació. O siga que SÍ que van a deixar passar-ne...
El més curiós de tot és que cap il·lustre acadèmic de la Real de la Llengua Espanyola ha aparegut, per posar ordre en el vocabulari dels “populars”, mentre que s’apressen -en tromba- a criticar les formes femenines agosarades –“membra”- o els doblets –“diputat/diputada”- per pretensiós (!) o reiteratiu (?).

ANIVERSARIS FEIXUCS


Com el què s’ha esdevingut el 23 de febrer, enguany el 35è aniversari...I sembla que fou ahir mateix, aquell episodi tercermundista del 23-f del 81, amb el colp d’estat –qualificat com a “golpe de mano” per les instàncies oficials, amb l’objectiu de rebaixar-li contundència- ordit per alguns militars –i civils- enyoradissos del franquisme i executat pel titella de Tejero amb un escamot de guàrdies civils, en assaltar el Congrés. I any rere any, des d’aleshores, ens hem anat fent “creus” de cóm pogué ocórrer un fet tant faceciós, si no fóra tan greu i és perquè havíem oblidat l’advertència de Fraga, quan posà en circulació allò de què “Spain is different”, pot ser com alguna cosa més que un eslògan turístic, quan era ministre –franquista- del ram.
Enguany, amb motiu d’una celebració tan “redona” -35 anys!-, se’ns ha brindat l’oportunitat d’escoltar uns testimonis d’excepció, a casa de l’Eliseu Climent, entre els quals hi ha hagut el de Ricard Pérez Casado, alcalde de València d’aleshores. I se’ns ha tornar a posar la carn “de gallina”, en participar de la rememoració de les humiliacions –i encara com que no passà la cosa a “majors”- de les autoritats democràtiques que es mantingueren fidels a la legalitat. Tot allò, però, venia de lluny i palesava la fragilitat d’una democràcia “transicional” o “transaccional”, que bona part de les forces vives no es creien i que atiava tant l’activitat delictiva de la vena terrorista ultra com la no menys perillosa del terrorisme d’ETA. El cas és que ara, deslliurats d’una i d’altra amenaça, ens en ve –o la tenim ja al damunt?- una no menys terrible i auspiciada per Europa, com la insolidaritat entre persones i territoris -nord/sud-, les directrius exclusivament econominicistes de Brussel·les, la malfiança respecte els nous vinguts immigrants, expulsats per les guerres que ajudem a bastir i un tractat de “lliure comerç” amb els EEUU, que és com vendre’ns al pitjor postor. Pérez Casado ens avisava i demanava mantenir-nos atents, sense abaixar la guàrdia, perquè ens trobem, novament en temps difícils...
Una altra cosa és dedicar temps al record de cadascú i rememorar què estava fent, a les 19 hores del fatídic 23 f., d’ara fa 35 anys, perquè a cadascú li agafà en un moment i situació diferents...Efectivament, en el meu cas, la “intentona” colpista m’agafà al lloc de treball, en una sessió convencional i rutinària... de consell d’Inspecció, que es reunia setmanalment a la seu de la Direcció territorial d’Educació de València, al carrer Jaume Roig, aleshores. Allà hi érem els funcionaris de la casa reunits i coordinats per l’inspector en cap, atenent les informacions que se’ns trametia, prenent notes al respecte i fent les intervencions que s’esqueien. Era ja al tard i s’havia fet fosc al carrer, quan ens interrompé el delegat del ministeri –encara- d’Educació, que tenia el despatx molt a la vora de la sala de juntes i amb preocupació ens comunicà la notícia que acabava d’escoltar per la ràdio: “...la guardia civil ha entrado en el Congreso...y hay mucha confusión. Parece ser que es una sublevación...” I afegí: “...será mejor que suspendáis el consejo y os vayáis a casa...” Ens quedàrem d’una peça i algú exclamà alterat: “...tenia que pasar..se veia venir...la situación se habia hecho inaguantable con tanto atentado terrorista...” Ho deia amb posar contundent i semblava complagut amb aquella “valenta” intervenció, que posaria fi a tot el què estava passant, en una democràcia que es palesava que no era del seu gust. No cal dir que molta gent culpava a la recent i fràgil democràcia –no als quaranta anys de dictadura franquista- dels assassinats d’ETA i de la inestabilitat i dificultats per les què estàvem passant. No semblava, però, el moment de seguir-li el discurs i, fins i tot els més majors –i conservadors-, d’entre els companys i companyes inspectors, optaren per fer cas al delegat, endreçar els papers i anar-nos-en, amb la preocupació a dins. 



En eixir, però, em vingué al cap que s’estava impartint el curs de Pedagogia Terapèutica i m’hi vaig dirigir. De camí, però, em vaig detindre al bar on hi anàvem a esmorzar, per cridar per telèfon a casa –encara no hi havia mòbils!- i avisar que, desprès de passar pel col·legi “Villar Palasí”, hi acudiria. Tere, la meua esposa ja en sabia alguna cosa, perquè s’havien suspès els programes de ràdio i tv, es llegien bans militars i es donaven notícies confoses. Així que em demanà que tornara ràpid a casa. Al moment em vaig presentar als locals del “Villar Palasí” i vaig entrar a classe, saludant la gent i al professor que la impartia, amb la màxima naturalitat que vaig poder. Inicialment no s’estranyaren massa, perquè com a director del curs, hi sovintejava per supervisar-lo o per impartir algun contingut del programa què tenia atribuït. En donar-los la notícia, però, restaren del tot sorpresos, els vaig recomanar de suspendre la classe, a l’espera d’esdeveniments i ens acomiadàrem.
Els treballs, però, foren meus per arribar a casa, doncs hi havia un embussament de trànsit bestial, al carrer botànic Cavanilles, per on intentava circular, malgrat el col·lapse general i que alguns conductors pujaven per damunt les voreres. No s’endevinava l’origen de tot allò, fins que a la ràdio del cotxe, vaig sentir que el capità general, Milan del Bosch, havia mobilitzat les tropes de Paterna i Bètera i les duia cap a València...És aleshores quan vaig mig entendre que haurien tallat carrers i originat el monumental embús...i jo sense poder comunicar-me amb casa, on la meua dona i el meu sogre – els fills eren menuts- estaven patint, de segur i molt. No sé el temps que varem estar col·lapsats allà quan, finalment, els cotxes començaren a moure, la qual cosa em permeté arribar a Blasco Ibàñez i enfilar cap a casa, on em vaig trobar a la família molt preocupada: primer per la meua tardança i desprès perquè allò pintava malament i el meu sogre que havia viscut de tot i es malfiava dels militars, no augurava res de bo. Efectivament, les marxes castrenses i els bans seguien i, finalment, aparegueren a la tele aquell seguit de tancs, per l’avinguda del Port, que feien impressió...
Mentrestant del Congrés arribaven imatges amb sorolls al fons i cap explicació, de l’espectacle penós de Tejero, pistola en mà amenaçant tothom i dels guàrdies metrallant el sostre de la Cambra... mentre els diputats es parapetaven als seus escons i es maltractava al general Mellado que s’enfrontà a Tejero i feren el mateix amb el propi Suàrez, que hi intervingué en la seua defensa. Fou vergonyós i d’evident perillositat per la vida dels parlamentaris i fou gràcies al coratge d’un operari de tv, que deixà les càmeres en funcionament, que es pogué documentar tot. No cal dir que la resta de la nit fou de malson, fins que el rei aparegué a la pantalla, amb posat seriós, vestit de militar i amb una notable pal·lidesa al rostre: intentà tranquil·litzar la ciutadania, defensant la Constitució i la legalitat i, per tant, desautoritzant la revolta. Les imatges, però, del Congrés no denotaven normalitat i a fora del recinte hi havia moviments de tropes –lleials al govern i al rei, suposàvem- i semblava que s’esperava la presència d’algun militar d’alta graduació per fer-se càrrec de la situació, no sabíem si amb connivència amb els colpistes. Mentrestant transcendí una conversa telefònica del rei amb Milans i amb altres capitans generals per mirar de desactivar el colp i a poc a poc semblava que s’albirava un principi de final...quan començaren a deixar anar a alguns diputats –la primera una embaraçada- i, més tard i per les finestres, anaven saltant guàrdies cap a fora. Fou, però, una llarga espera amb un Tejero entossudit en no fer cas més que de l’autoritat militar, que hauria de personar-se al Congrés i les paraules per telèfon –que transcendiren desprès-  de la seua filla dient-li allò de “papá te han dejado solo...” quan ja es veié que cap alt comandament donava la cara, fora del general Armada que es personà als voltants del Congrés, amb no se sabia ben bé quina intenció.
Així fou com a les tantes de la matinada ens anàrem, milions d’espanyols, al llit un pèl alleugerits, encara que no les teníem totes. A l’endemà la “intentona” semblava desactivada i tot i què el diari de JJ Pérez Benlloc estigué contundent en la defensa de la legalitat, alguns altres –com ara las Provincias- continuaven atiant la confusió, amb el sensacionalisme i l’ambigüitat que els caracteritzava... Mentrestant Fraga anava deixant anar declaracions, on “comprenia” –encara que deia que no compartia (!)- l’acció dels militars, farts de terrorisme i de desgovern, fins al punt de què alguns qualificaren de “psiquiatra” dels colpistes a Fraga, en esforçar-se per “entendre” el malestar dels generals. Pot ser esperava que, d’haver triomfat el colp d’estat, i haver-se instaurat una junta militar, una vegada dissolt el Parlament, se’l proposaria com president –civil, naturalment, per rentar-li la cara a la revolta-?
Finalment, la normalitat tornava a poc a poc a la vida ciutadana, amb la “resignació” dels qui havien posat esperança en el “colp de timó”, que necessitava Espanya i que s’havia frustrat. Del rei sabem que cridà als caps dels partits polítics, per demanar-los que prengueren bona nota i mirar de conjurar un nou episodi d’aquelles característiques...I què resulta evident que, a dia d’avui, alguns li feren –i fan- cas omís. I no perquè el perill d’alçament militar siga creïble, però la democràcia pot afeblir-se i pervertir-se de manera més contundent, per altres mitjans que –lamentablement- es practiquen sense escrúpols. Certament el perill d’un nou colp d’estat militarista sembla conjurat, però apareixen en la classe política –i se’n fa exhibició- determinades declaracions i pràctiques, que generen un passotisme majoritari de la ciutadania i posa en qüestió l’honestedat –i encara més l’eficàcia i, per tant, la credibilitat- del sistema democràtic actual, si més no el nostre.
Perquè, no qüestiona  l’honestedat i la credibilitat democràtiques, la implicació massiva i institucionalitzada en affaires de corrupció, -Gürtel, Brugal, Taula...- espionatges i malversacions mil...- de tants polítics en actiu, significats i en llocs de responsabilitat? O és que l’atac permanent i malintencionat als “altres”, amb mentides i calúmnies, que practica una determinada formació política, afavoreix la credibilitat de la democràcia de què ens hem dotat treballosament i a contra cor de sectors i població enyoradissa del franquisme? Pot ser les actituds i pràctiques xulesques de què fan gala, massa polítics, avalen un sistema –democràtic?- on la responsabilitat amb la ciutadania i el respecte a les lleis, haurien de prevaldre?  O es presentable i moral –i afavoreix i consolida la democràcia- fomentar l’odi a l’immigrant, al diferent, a l’altre i culpar-lo de tots els mals que ens assetgen? Serà que soterrar en l’oblit, la tragèdia de la guerra civil, originada per la sublevació dels militars encapçalats per Franco, processant al magistrat –Garzón- que ha tingut el coratge de demanar responsabilitats als revoltats, per dignificar la memòria dels ajusticiats, és presentable? I, finalment, és prou en proclamar la vigència –sacralitzada- d’una Constitució, interpretada sempre des de paràmetres restrictius i nacionalistes –espanyolistes-, demonitzant territoris i pobles que no encaixen en aquell “model” uniformista i uniformador?
Alerta doncs als consells de Ricard Pérez Casado: no podem abaixar la guàrdia. No.