23 de febrer de 2016

Carta oberta DOCTRINA BOTÍN (!)





          Sembla que el bon criteri s’ha imposat a l’Audiència de Palma, en denegar-se la pretensió del fiscal –corretja de transmissió de la defensa!- d’aplicar, a l’affaire Cristina –altrament Nóos-, la “doctrina (?) Botín”.
Ja són “ganes” les d’entrebancar l’acció de la Justícia -en un episodi que ens omple d’oprobi i qüestiona el bon nom de la monarquia- amb una “martingala” que, per a més inri, porta el nom d’un banquer.
 Encara com les decisions judicials –algunes al menys- reforcen més la democràcia, que no els comportaments de certs polítics, molt “constitucionalistes” ells.
Encara com.

14 de febrer de 2016

Dies feixucs ESPECTADORS



En això ens hem convertit els ciutadans i les ciutadanes d’aquest país, doncs no passa dia que no som testimonis d’un “espectacle” o un altre.
Si hi havia algun dubte de la concepció d’Europa que té el capitalisme neoliberal –i bèstia-, les insistències de Brussel·les prop del govern espanyol –encara “en funcions”- ho palesen, novament: més “ajustaments”... (!) i per a alguns anys (?) Així la UE s’ha convertit en una caricatura grotesca de la OCDE, només amb pretensions de “sanejar” l’economia del capital i no –de cap manera- d’afavorir un raonable –i just- benestar dels ciutadans, a més de servir de plataforma i àmbit cultural i democràtic compartit i solidari. Res d’això.
Tampoc en la presència internacional de la UE, es pot presentar res de positiu: mireu si no, l’exemple –tristíssim- de la guerra de Síria, on es compten per milions es desplaçats i per milers i milers els morts –majoritàriament civil i infants sobretot-. El bloqueig de Xina, la descarada intervenció de suport de Rússia al dictador El Asad i el “negoci” de la venda d’armes dels països occidentals han fet la resta. Només calia que el ministre d’afers exteriors espanyol “mediara” en la situació, defensant la condició d’interlocutor (!?) d’El Asad. El cas és que no només no amaina la tragèdia de la població sobre el terreny del conflicte, sinó que els qui aconsegueixen escapar d’aquell infern –famílies senceres en condicions dramàtiques- es troben amb el mur i la incomprensió d’Europa que una altra cosa no, però diners per bloquejar l’entrada dels refugiats, sí que en té ara “gratificant” la col·laboració de Turquia, que els reté en camps de refugiats a la frontera amb Síria. Tristíssim.

                                


I mentrestant l’herència d’Aznar –que també en té d’ “herència”, no només Zapatero- confirma que la seua “España va bien” no es cansa de deparar-nos notícies, com que la Seguretat Social tanca el 2015 amb la meitat de reserves que en 2011. Es així com la nefasta gestió de Rajoy ho ha empitjorat tot, no només l’economia que ells asseguraven que ho “arreglarien” –desprès d’haver contribuït alegrement a enfonsar-la-, sinó la convivència i el benestar treballosament aconseguits. Clar que d’una colla d’incompetents i maldestres, a més de predemocràtics –o són directament franquistes?-  i delinqüents corruptes, què es podia esperar? Lamentable.
Clar que l’espectacle que ens està donant la “classe” política, en gestionar la investidura del “nou” president del govern espanyol, es digne de millor causa. Vegeu si no com es comporten –a dreta i esquerra-. Els uns –la dreta del PP- jurant i perjurant que això de la corrupció s’ha acabat (!?) i que ara ells són els més “transparents”; mentre que l’altra dreta –“Ciutadans”- es presenta com a regeneradora i capdavantera de la unitat d’Espanya. Alhora l’esquerra, dividida com sempre –i gens intel·ligent- s’entesta en imposar la seua ideologia partidista, enlloc de recercar plataformes de pacte progressistes, facilitant així el retorn dels conservadors. I ja és de lamentar que els enemics els tenen a dins, més que no enfront: el cas emblemàtic l’exhibeix el PSOE, amb una colla de “barons” més espanyolistes que el propi PP i que mortifiquen a Pedro Sànchez, en la imposició de “ratlles roges” en la negociació, que res tenen a veure amb els principis de la democràcia, sinó més bé en la seua particular i napoleònica concepció del centralisme més pregó. Un panorama certament decebedor.
I enmig d’un tal panorama, el Tribunal Suprem es destapa amb la “novetat” –era vox populi des de fa temps-, de que la sortida a borsa de les accions de Bankia no tenen cap suport legal, doncs les informacions publicades i entregades –per escrit- als subscriptors d’aquells valors, apareixen amb greus inexactituds, amb dades trucades i pervertides -doncs fan aparèixer els deutes com a beneficis-. Sembla que la decisió d’aquell Tribunal afavorirà els litigis interposats pels perjudicats. Tant de bo.
Per acabar –de començar-, hem hagut d’assistir a la manipulació més barroera de l’espectacle de titelles a Madrid que, en posar a les mans de la bruixa malvada un cartell a favor d’eta, la fiscalia de Rajoy corre a acusar als titellaires de terroristes (?) i a empresonar-los, encara que per pocs dies, atès l‘escàndol majúscul desencadenat més enllà de les fronteres de l’Estat. I és que el PP, assetjat pels escàndols de corrupció per tot arreu –amb l’espectacle valencià més propi de carnestoltes-, el mal resultat a les urnes i la mediocritat i les indecisions del seu líder, en tot el procés post electoral, miren de jugar a les cartes distractores del terrorisme, que tants beneficis els ha vingut atorgant els últims anys. Vergonyós!
Encara com, el tribunal que jutja el cas “Nóos”, ha rebatut al fiscal –que ha equivocat de forma perversa la seua funció d’acusador públic- i es nega a acceptar l’ “ocurrència” de la doctrina Botín (!), obligant a la infanta Cristina a asseure’s al banc dels acusats. Així la Justícia es converteix, ara, en exemple d’independència i de coratge front a tanta estultícia dels “constitucionalistes” militants.


9 de febrer de 2016

Carta oberta VISIBILITAT



          L’arraconament de Podemos al “galliner” del Congrés, amb la pretensió de “invisibilitzar-los”, ha omplert de satisfacció als sectors més conservadors de l’espectre polític i bé que se’n fa exhibició als media afins.
Certament, però, més els hauria valgut als “seus” diputats ocupar aquells escons –els de Podemos- que no els del mig de l’hemicicle i així, en la informació gràfica de les activitats parlamentàries, no hauria estat a la vista de tots, l’absentisme descarat de moltes senyories del banc conservador. Ubicats al “galliner”, les seues absències haurien passat desapercebudes i ara no.
Tot és relatiu, doncs.



6 de febrer de 2016

Per pensar-hi... ÈTICA I POLÍTICA




Arran de l’escàndol Gürtel –un escàndol de proporcions gegantines, per més que alguns s’entesten en dissimular-ho i, lamentablement, no és l’únic-, sembla obligat reflexionar a l’entorn de com la política hauria de correspondre’s amb l’ètica o com l’ètica hauria d’estar a la base de l’exercici de la política.
Perquè és de tots conegut que l’ètica fa referència –fins i tot alguns la identifiquen- a la moral i els bons costums, mentre que la política apareix com la dedicació a la vida pública o la gestió dels assumptes que afecten a la ciutadania. Una i altra –ètica i política- no sempre van de la mà, però, i, en massa ocasions, alguns polítics ni tan sols superen el llistó del que es pot anomenar “ètica mínima”. Perquè la moralitat –l’exercici diari de l’ètica- no és només una qüestió relegada a l’àmbit personal o privat, sinó que presenta una dimensió social consistent i, per tant, política. Entesa la política com la forma de governar-se la societat, participadament, democràticament, al servei de la ciutadania i, per tant, èticament. És a dir, de forma moralment presentable.
Els fets, però, –alguns fets al menys- dels què són protagonistes els nostres polítics –alguns dels nostres polítics- sembla que van en sentit contrari: el “tot val” per aconseguir el poder i el despotisme –i altres martingales, com la manipulació i la mentida- per conservar-lo, una vegada aconseguit, semblen guiar la intencionalitat i les pràctiques de més d’un. Y és que, a l’“eròtica” del poder, sol afegir-se -entre els objectius “polítics” d’alguns- la pretensió de fer-se ric: omplir-se les butxaques, vaja, i aprofitar el pas per la política per “forrarse” –Zaplana dixit-.
Efectivament, el que un ciutadà d’a peu espera dels seus governants és, a més d’una mínima preparació per a l’exercici de les responsabilitats públiques, un grau de moralitat contrastable. Lamentablement, en més d’una ocasió, està absent una i l’altra: els episodis de corrupció urbanística, les prevaricacions, els suborns, les malversacions i complicitats inconfessables, que cada dia apareixen als media –i dels què els “populars” valencians” (!) n’és un pèssim exemple- esdevé esfereïdor; evidenciant que alguns polítics fan de titelles –o capitostos-, al servei de trames de dubtosa catadura ètica. I no es l’únic (mal) exemple: en la costa o en el interior, en la política municipal, autonòmica o estatal -i europea i fins i tot mundial-, la falta de respecte pels principis i valors, que hauria de ser el referent de l’exercici públic del poder, comença a ser norma habitual de conducta. 

Per això i a més del “correctiu” de les urnes –no tan contundent com caldria, lamentablement-, on la ciutadania ha de deixar sentir la seua veu, amb claredat, suggerim no la creació d’una escola de polítics –como la hi ha de jutges i altres-, però sí la incorporació de determinats paràmetres, per al “reclutament” de la classe política, el seu entrenament previ a l’exercici de l’activitat pública, la confecció de programes electorals creïbles, la seua publicitació en campanya i la seua aplicació fins a les últimes conseqüències, si es guanyen les eleccions. O la seua defensa -com alternativa de govern, en l’oposició- si es perden. Vegem alguns d’aquells paràmetres, en forma de decàleg:
1) Fer política és una cosa molt important i no serveix qualsevol persona, encara menys si s’opta per la política, davant la manca d’èxit en la vida professional.
2) A la preparació específica hi ha que afegir, necessàriament, un cert grau d’il·lusió: ni gestors estrictes ni militants utòpics.
3) El servei a la “cosa pública”, requereix una moralitat també pública –la privada cabria suposar-la-. Així que la veritat i la honestedat han de ser referents obligats, pels que se n’ocupen dels assumptes dels ciutadans.
4) Com que ningú no és perfecte, reconèixer els propis errors i limitacions i demanar disculpes per això, no hauria d’horroritzar a la classe política.
5) I menys encara fer de l’agressió i la desqualificació –“tu més”- dels oponents, l’únic “argument”: si es té programa es presenta i es defensa civilitzadament.
6) Ni anar sistemàticament a la contra –“què dius… que estic en desacord?”-, símptoma de buidor d’idees i projectes.
7) Mantindre el contacte amb la realitat i els votants, és una bona mesura per a no caure en la temptació d’inventar-se-la.
8) L’exercici de la política és una de les activitats humanes que no s’hauria de professionalitzar: temps limitat, servei prestat i donar pas als altres. Altrament podria semblar que u –o una-, si deixa el càrrec, ja no té on “deixar-se caure”.
9) I saber renunciar a temps pot resultar honorable, si les pressions apunten a comprar voluntats, a tergiversar situacions i a servir interessos impresentables o, senzillament, poc –o gens- ètics.
10) Ah! i si alguns han errat la “carrera”, encara estan a temps de rectificar: que es dediquen al circ o a fer malabarismes. A la política no.
Clar que hi ha qui pot pensar que aquells plantejaments són irrealitzables en el món –competitiu i sense entranyes- d’avui en dia. Doncs canviem el món entre tots –els polítics al capdavant-, per a que la política no el faça encara més competitiu i més sense entranyes: els ciutadans i les ciutadanes ens mereixem un millor tracte i tota la consideració i respecte, en un món més humà i habitable.