12 de març de 2016

Carta oberta RAJOY I LA R.A.E.





La displicència –quan no la deixadesa culpable o manipulació perversa- de les paraules, ha esdevingut habitual en boca d’alguns polítics, el més emblemàtic dels quals ha resultat Rajoy. Recordeu, si no, la solemne declaració que féu, arran de l’esclat de l’affaire Bàrcenas: “Todo es falso...salvo alguna cosa...” Doncs ara, amb motiu del seguit d’episodis de corrupció que assetgen al seu partit, ha assegurat (?) que “No vamos a dejar pasar ninguna (!)...”  Expressió del tot contradictòria, perquè fins i tot els alumnes de la ESO –tan menystinguda- saben que dues negacions equivalen a una afirmació. O siga que SÍ que van a deixar passar-ne...
El més curiós de tot és que cap il·lustre acadèmic de la Real de la Llengua Espanyola ha aparegut, per posar ordre en el vocabulari dels “populars”, mentre que s’apressen -en tromba- a criticar les formes femenines agosarades –“membra”- o els doblets –“diputat/diputada”- per pretensiós (!) o reiteratiu (?).

ANIVERSARIS FEIXUCS


Com el què s’ha esdevingut el 23 de febrer, enguany el 35è aniversari...I sembla que fou ahir mateix, aquell episodi tercermundista del 23-f del 81, amb el colp d’estat –qualificat com a “golpe de mano” per les instàncies oficials, amb l’objectiu de rebaixar-li contundència- ordit per alguns militars –i civils- enyoradissos del franquisme i executat pel titella de Tejero amb un escamot de guàrdies civils, en assaltar el Congrés. I any rere any, des d’aleshores, ens hem anat fent “creus” de cóm pogué ocórrer un fet tant faceciós, si no fóra tan greu i és perquè havíem oblidat l’advertència de Fraga, quan posà en circulació allò de què “Spain is different”, pot ser com alguna cosa més que un eslògan turístic, quan era ministre –franquista- del ram.
Enguany, amb motiu d’una celebració tan “redona” -35 anys!-, se’ns ha brindat l’oportunitat d’escoltar uns testimonis d’excepció, a casa de l’Eliseu Climent, entre els quals hi ha hagut el de Ricard Pérez Casado, alcalde de València d’aleshores. I se’ns ha tornar a posar la carn “de gallina”, en participar de la rememoració de les humiliacions –i encara com que no passà la cosa a “majors”- de les autoritats democràtiques que es mantingueren fidels a la legalitat. Tot allò, però, venia de lluny i palesava la fragilitat d’una democràcia “transicional” o “transaccional”, que bona part de les forces vives no es creien i que atiava tant l’activitat delictiva de la vena terrorista ultra com la no menys perillosa del terrorisme d’ETA. El cas és que ara, deslliurats d’una i d’altra amenaça, ens en ve –o la tenim ja al damunt?- una no menys terrible i auspiciada per Europa, com la insolidaritat entre persones i territoris -nord/sud-, les directrius exclusivament econominicistes de Brussel·les, la malfiança respecte els nous vinguts immigrants, expulsats per les guerres que ajudem a bastir i un tractat de “lliure comerç” amb els EEUU, que és com vendre’ns al pitjor postor. Pérez Casado ens avisava i demanava mantenir-nos atents, sense abaixar la guàrdia, perquè ens trobem, novament en temps difícils...
Una altra cosa és dedicar temps al record de cadascú i rememorar què estava fent, a les 19 hores del fatídic 23 f., d’ara fa 35 anys, perquè a cadascú li agafà en un moment i situació diferents...Efectivament, en el meu cas, la “intentona” colpista m’agafà al lloc de treball, en una sessió convencional i rutinària... de consell d’Inspecció, que es reunia setmanalment a la seu de la Direcció territorial d’Educació de València, al carrer Jaume Roig, aleshores. Allà hi érem els funcionaris de la casa reunits i coordinats per l’inspector en cap, atenent les informacions que se’ns trametia, prenent notes al respecte i fent les intervencions que s’esqueien. Era ja al tard i s’havia fet fosc al carrer, quan ens interrompé el delegat del ministeri –encara- d’Educació, que tenia el despatx molt a la vora de la sala de juntes i amb preocupació ens comunicà la notícia que acabava d’escoltar per la ràdio: “...la guardia civil ha entrado en el Congreso...y hay mucha confusión. Parece ser que es una sublevación...” I afegí: “...será mejor que suspendáis el consejo y os vayáis a casa...” Ens quedàrem d’una peça i algú exclamà alterat: “...tenia que pasar..se veia venir...la situación se habia hecho inaguantable con tanto atentado terrorista...” Ho deia amb posar contundent i semblava complagut amb aquella “valenta” intervenció, que posaria fi a tot el què estava passant, en una democràcia que es palesava que no era del seu gust. No cal dir que molta gent culpava a la recent i fràgil democràcia –no als quaranta anys de dictadura franquista- dels assassinats d’ETA i de la inestabilitat i dificultats per les què estàvem passant. No semblava, però, el moment de seguir-li el discurs i, fins i tot els més majors –i conservadors-, d’entre els companys i companyes inspectors, optaren per fer cas al delegat, endreçar els papers i anar-nos-en, amb la preocupació a dins. 



En eixir, però, em vingué al cap que s’estava impartint el curs de Pedagogia Terapèutica i m’hi vaig dirigir. De camí, però, em vaig detindre al bar on hi anàvem a esmorzar, per cridar per telèfon a casa –encara no hi havia mòbils!- i avisar que, desprès de passar pel col·legi “Villar Palasí”, hi acudiria. Tere, la meua esposa ja en sabia alguna cosa, perquè s’havien suspès els programes de ràdio i tv, es llegien bans militars i es donaven notícies confoses. Així que em demanà que tornara ràpid a casa. Al moment em vaig presentar als locals del “Villar Palasí” i vaig entrar a classe, saludant la gent i al professor que la impartia, amb la màxima naturalitat que vaig poder. Inicialment no s’estranyaren massa, perquè com a director del curs, hi sovintejava per supervisar-lo o per impartir algun contingut del programa què tenia atribuït. En donar-los la notícia, però, restaren del tot sorpresos, els vaig recomanar de suspendre la classe, a l’espera d’esdeveniments i ens acomiadàrem.
Els treballs, però, foren meus per arribar a casa, doncs hi havia un embussament de trànsit bestial, al carrer botànic Cavanilles, per on intentava circular, malgrat el col·lapse general i que alguns conductors pujaven per damunt les voreres. No s’endevinava l’origen de tot allò, fins que a la ràdio del cotxe, vaig sentir que el capità general, Milan del Bosch, havia mobilitzat les tropes de Paterna i Bètera i les duia cap a València...És aleshores quan vaig mig entendre que haurien tallat carrers i originat el monumental embús...i jo sense poder comunicar-me amb casa, on la meua dona i el meu sogre – els fills eren menuts- estaven patint, de segur i molt. No sé el temps que varem estar col·lapsats allà quan, finalment, els cotxes començaren a moure, la qual cosa em permeté arribar a Blasco Ibàñez i enfilar cap a casa, on em vaig trobar a la família molt preocupada: primer per la meua tardança i desprès perquè allò pintava malament i el meu sogre que havia viscut de tot i es malfiava dels militars, no augurava res de bo. Efectivament, les marxes castrenses i els bans seguien i, finalment, aparegueren a la tele aquell seguit de tancs, per l’avinguda del Port, que feien impressió...
Mentrestant del Congrés arribaven imatges amb sorolls al fons i cap explicació, de l’espectacle penós de Tejero, pistola en mà amenaçant tothom i dels guàrdies metrallant el sostre de la Cambra... mentre els diputats es parapetaven als seus escons i es maltractava al general Mellado que s’enfrontà a Tejero i feren el mateix amb el propi Suàrez, que hi intervingué en la seua defensa. Fou vergonyós i d’evident perillositat per la vida dels parlamentaris i fou gràcies al coratge d’un operari de tv, que deixà les càmeres en funcionament, que es pogué documentar tot. No cal dir que la resta de la nit fou de malson, fins que el rei aparegué a la pantalla, amb posat seriós, vestit de militar i amb una notable pal·lidesa al rostre: intentà tranquil·litzar la ciutadania, defensant la Constitució i la legalitat i, per tant, desautoritzant la revolta. Les imatges, però, del Congrés no denotaven normalitat i a fora del recinte hi havia moviments de tropes –lleials al govern i al rei, suposàvem- i semblava que s’esperava la presència d’algun militar d’alta graduació per fer-se càrrec de la situació, no sabíem si amb connivència amb els colpistes. Mentrestant transcendí una conversa telefònica del rei amb Milans i amb altres capitans generals per mirar de desactivar el colp i a poc a poc semblava que s’albirava un principi de final...quan començaren a deixar anar a alguns diputats –la primera una embaraçada- i, més tard i per les finestres, anaven saltant guàrdies cap a fora. Fou, però, una llarga espera amb un Tejero entossudit en no fer cas més que de l’autoritat militar, que hauria de personar-se al Congrés i les paraules per telèfon –que transcendiren desprès-  de la seua filla dient-li allò de “papá te han dejado solo...” quan ja es veié que cap alt comandament donava la cara, fora del general Armada que es personà als voltants del Congrés, amb no se sabia ben bé quina intenció.
Així fou com a les tantes de la matinada ens anàrem, milions d’espanyols, al llit un pèl alleugerits, encara que no les teníem totes. A l’endemà la “intentona” semblava desactivada i tot i què el diari de JJ Pérez Benlloc estigué contundent en la defensa de la legalitat, alguns altres –com ara las Provincias- continuaven atiant la confusió, amb el sensacionalisme i l’ambigüitat que els caracteritzava... Mentrestant Fraga anava deixant anar declaracions, on “comprenia” –encara que deia que no compartia (!)- l’acció dels militars, farts de terrorisme i de desgovern, fins al punt de què alguns qualificaren de “psiquiatra” dels colpistes a Fraga, en esforçar-se per “entendre” el malestar dels generals. Pot ser esperava que, d’haver triomfat el colp d’estat, i haver-se instaurat una junta militar, una vegada dissolt el Parlament, se’l proposaria com president –civil, naturalment, per rentar-li la cara a la revolta-?
Finalment, la normalitat tornava a poc a poc a la vida ciutadana, amb la “resignació” dels qui havien posat esperança en el “colp de timó”, que necessitava Espanya i que s’havia frustrat. Del rei sabem que cridà als caps dels partits polítics, per demanar-los que prengueren bona nota i mirar de conjurar un nou episodi d’aquelles característiques...I què resulta evident que, a dia d’avui, alguns li feren –i fan- cas omís. I no perquè el perill d’alçament militar siga creïble, però la democràcia pot afeblir-se i pervertir-se de manera més contundent, per altres mitjans que –lamentablement- es practiquen sense escrúpols. Certament el perill d’un nou colp d’estat militarista sembla conjurat, però apareixen en la classe política –i se’n fa exhibició- determinades declaracions i pràctiques, que generen un passotisme majoritari de la ciutadania i posa en qüestió l’honestedat –i encara més l’eficàcia i, per tant, la credibilitat- del sistema democràtic actual, si més no el nostre.
Perquè, no qüestiona  l’honestedat i la credibilitat democràtiques, la implicació massiva i institucionalitzada en affaires de corrupció, -Gürtel, Brugal, Taula...- espionatges i malversacions mil...- de tants polítics en actiu, significats i en llocs de responsabilitat? O és que l’atac permanent i malintencionat als “altres”, amb mentides i calúmnies, que practica una determinada formació política, afavoreix la credibilitat de la democràcia de què ens hem dotat treballosament i a contra cor de sectors i població enyoradissa del franquisme? Pot ser les actituds i pràctiques xulesques de què fan gala, massa polítics, avalen un sistema –democràtic?- on la responsabilitat amb la ciutadania i el respecte a les lleis, haurien de prevaldre?  O es presentable i moral –i afavoreix i consolida la democràcia- fomentar l’odi a l’immigrant, al diferent, a l’altre i culpar-lo de tots els mals que ens assetgen? Serà que soterrar en l’oblit, la tragèdia de la guerra civil, originada per la sublevació dels militars encapçalats per Franco, processant al magistrat –Garzón- que ha tingut el coratge de demanar responsabilitats als revoltats, per dignificar la memòria dels ajusticiats, és presentable? I, finalment, és prou en proclamar la vigència –sacralitzada- d’una Constitució, interpretada sempre des de paràmetres restrictius i nacionalistes –espanyolistes-, demonitzant territoris i pobles que no encaixen en aquell “model” uniformista i uniformador?
Alerta doncs als consells de Ricard Pérez Casado: no podem abaixar la guàrdia. No.