19 de novembre de 2016

Dies feixucs NOTÍCIES QUE NO HO SÓN


         Per què és el “Pare nostre” de cada dia. Quina novetat! Vegeu, si no.
Com ara el panorama laboral de PRISA, que s’ha capgirat en pocs mesos: no fa massa els treballadors hagueren d’acceptar unes condicions restrictives gens afalagadores i ara l’empresa reconeix que ingressa més de mil milions (!) i en guanya 14 (?). Per descomptat que la progressiva –i, en ocasions descarada- dretanització del –en temps- “Diario independiente de la mañana” no té res a veure amb aquella posició privilegiada enmig del capitalisme militant. No. Però alguns ens havíem pensat que encara comptàvem amb premsa objectiva i fins i tot progressista, oblidant-nos que un dels fundadors d’El País fou en Fraga. Mala memòria!
         I encara al nostre voltant, s’afegeix cóm el que fou quasi un déu de l’arquitectura avançada –al menys en pressupostos que triplicaven o quadruplicaven els inicials- l’insigne Calatrava, no para de rebre “reconeixements”. Ara en forma de llibre –titulat Queríamos un Calatrava-, on l’autor dibuixa el meteòric ascens del de Benimàmet i el no tan meteòric, però continuat ensorrament, amb projectes gegantins i pressupostos i errades –amb càrrec als contribuents, si més no a València- més gegantins encara. Altres títols han estat menys suaus i  així, en referir-se a la seua obra, el New York Times el qualifica de “monument a un ego creatiu” i el Wall Street Journal d’ “obra pública vergonyosa”. Ja seria hora, a més, que pagara pels seus despropòsits.


Clar que l’indicador més simptomàtic del què ens passa és el comportament dels polítics d’aquest país: els de la dreta tardofranquista esperant pacients que les formacions –suposadament- democràtiques i –més encara suposadament- progressistes, acaben unes amb les altres pel personalisme d’alguns dirigents –i barons!- i pel pretès monopoli de l’esquerra. Amb enemics així no calen amics i Rajoy es troba més segur ara en minoria majoritària, que no amb la majoria absoluta anterior, amb un parlament fragmentat i una majoria parlamentària –d’esquerres?- barallada i irreconciliable. Llarga vida a la inèrcia endormiscada i al continuisme mediocre en política, enmig d’una societat perplexa davant de què dóna el mateix vote el què vote, que desprès els “escollits” ja faran “la seua”. Lamentable!
         I, en les europes, s’ha consumat la venda de la UE als interessos econòmics de més enllà de l’Atlàntic, amb el tractat de lliure (?) comerç amb el Canadà, trencades les resistències valones –que deixaven a Bèlgica en molt mal lloc (!)-, amb una pura i simple operació de maquillatge, sense cap consistència real, en presentar aquella operació com a molt favorable per a la creació de llocs de treball (?) i el desenvolupament i competitivitat de la UE. Així s’obre la porta al TIP –que acabarà de reblar la insignificança i dependència d’Europa, dels EEUU- i mentrestant -i de matute- el document signat amb Canadà ja en farà de passadís secret per a les operacions “lliures” amb Nordamèrica. I al mateix temps, les morts a la Mediterrània, dels qui tracten d’escapar de la misèria, l’opressió i el terror dels seus països, no s’atura: 4.000 ofegats en què va d’any i la repressió més contundent a les fronteres (!?) dels que se’n surten, convertint en un calvari de camps –de concentració?- de refugiats, la pretensió de sobreviure.  


Heus ací la pretesa Europa dels pobles i les cultures, de la solidaritat amb les persones, ara convertida en mercat genuflex i servil.


         Mentrestant el terrorisme de l’ISIS resisteix –en Iraq, Síria i per tot arreu- el càstig de les intervencions occidentals, en forma de còmodes bombardejos a distància, mentre les tropes de terra amb presència immediata als llocs dels fets, les formen kurds i altres milícies a sou: el resultat és de milers de morts innocents –criatures incloses- i milions de desplaçats, com mai en la història de la humanitat. Alhora que els dictadors es mantenen ben instal·lats –Al Assad no és l’únic-, amb la complicitat descarada de les nacions democràtiques (!) i civilitzades (?) d’Europa i Amèrica. Així que la colonització i depredació històriques d’aquells països desgraciats, no només s’ha acabat, sinó que ara s’afegeix la destrucció total del territori i l’assassinat massiu de la població. Vergonyòs!


Encara com el Papa Francesc, per si no n’hi havia prou en el testimoni de renunciar al palau del Vaticà, com a residència papal, ara fins i tot, obre a les visites el palauet de Castel Gandolfo, l’estança estival dels pontífexs, amb precioses vistes sobre el llac Albano i jardins dissenyats per Bernini. Així es podran visitar els espais, fins ara vedats, com el dormitori dels papes, la biblioteca, la capella i altres estances amb rica i artística decoració, reconvertit en museu.
Encara com...