21 d’octubre de 2017

Carta oberta ABANS GALLEC…








Així s’ha comportat Rajoy -“abans gallec que espanyol”- en respondre a la pregunta de Puigdemont amb una nova pregunta. Clar que a don Mariano ara se li dispensa tot: fins fa no res estava qüestionat per bona part de l’arc parlamentari, especialment per “ciutadans”, amb Rivera al capdavant, com a inepte i com a màxim responsable de l’affaire de corrupció més greu de la història d’Espanya. I, en conseqüència, se’l descartava com a president del govern.
Ara, però, està rebent el suport més fervorós -fins i tot dels que més el qüestionaven- i tot per no haver mogut un dit en encarrilar el conflicte de Catalunya cap a una solució civilitzada i democràtica, que la pròpia Constitució preveu i que els “constitucionalistes” no han volgut ni explorar.
“Cosas veredes” que deia aquell.




Carta oberta LA NOVA BÍBLIA



És en el què han volgut convertir alguns –massa-  la Constitució de 1978. Vegeu si no l’aferrissada defensa que han vingut fent alguns –massa- de la seua intocabilitat (!), tot i la evidència de les contradiccions escandaloses –i masclistes- que conté. O no heu llegit que, tot i proclamar –art. 14-, que tots els espanyols són iguals... i que no caben discriminacions per raons de naixement, raça, sexe... es priva a les filles del rei, de poder-ne ser i succeir-lo? Doncs encara hi roman, com una antigalla històrica, la periclitada llei sàlica dels borbons, que a tota Europa es troba foragitada, mentre que ningú ha mogut un dit per superar aquella –i “constitucional”- injustícia.



On sí s’han posat d’acord, a tota pressa amb nocturnitat i traïdoria, és en recollir -a la Constitució- la limitació del “sostre” de l’endeutament de la despesa pública en favor dels ciutadans, només perquè al capital no li interessa, demostrant -una vegada més- que els polítics –alguns al menys- han esdevingut uns titelles dels mercats.
En què quedem? És o no és modificable la tal Carta Magna? I si ho és, per què no s’ha abordat, des de fa temps, un encaix de les nacionalitats històriques -com ara Catalunya- en Espanya? Responsabilitat és, doncs –i tota-, dels polítics que ho han boicotejat, el què està passant. De ningú més.






6 d’octubre de 2017

Carta oberta PLURALISME i SERENOR


És el què s’ha trobat a faltar, escandalosament, en encarar l’espinós tema de Catalunya, enmig de la pluja d’informacions no contrastades –o volgudament falsejades- de determinats mitjans i de l’exèrcit d’opinadors que s’han llançat com a bojos a desacreditar –quan no a insultar directament i amenaçar- als que no defensen les seues “idees” –ideologies més bé i totes a favor de la “legalitat”. Encara que, enmig d'aquella "mar", es troba alguna assenyada i molt documentada reflexió (1).
Fins i tot en els diaris i mitjans suposadament d’esquerres –o si més no, plurals- fa de mal seguir la munió d’informacions “fabricades” en sèrie, al respecte. Els articles d’opinió -calcats un de l’altre- no paren de defensar que la llei està per acomplir-la –que és veritat encara que parcial, perquè la llei està també per a adequar-se als temps actuals i a les situacions noves, afavorint la convivència i el consens-. I ho repeteixen una vegada i una altra, amb la pretensió goebelsiana –més que desacreditada a hores d’ara-,  de fer-ho creure al personal. 


Altres comentaristes, però. s’ho prenen amb una nota d’humor i rebaixen la crispació, en malfiar-se del ministre Zoido quan diu que “també” els policies resultaren ferits (!) l’1-0, en els altercats que generaren els propis anti-avalots (2), quan agrediren brutalment  als pacífics ciutadans –preferentment persones d’edat- que feien cua pacientment front als col·legis electorals, doncs guarnits com anaven de cap a peus –amb casc, armilles, folrats de guata, amb guants i genolleres i botes per colpejar als agredits una vegada a terra...- els tires d’un setè pis i reboten...




Benvingudes les notes d’humor, ni que siga per sobreviure a la riuada de despropòsits i falsedats, que hem hagut de sentir fins ara –i que es multiplicaran els propers dies- i que omplen de vergonya a qualsevol. I tot en nom de la “legalitat” of course!

(1) Accediu a: https://www.uv.es/pla/legalref.htm

(2)Vegeu com ho han visionat a Europa i a tot el món:
http://www.bbc.com/news/av/world-europe-41463955/catalonia-referendum-violence-as-police-block-voting

3 d’abril de 2017

Dies feixucs ERRE QUE ERRE


         Una vegada més –“erre que erre”-, Rajoy fa gala de la seua incoherència, en l’intent d’acontentar a tots: d’una banda “promet” 4.200 milions d’euros a Catalunya per infraestructures –a bones hores!-, per mirar de desactivar el procés democràtic encetat per la Generalitat, en preguntar al catalans –naturals i nouvinguts- pel futur de Catalunya. I tot seguit, perquè ningú l’acuse de res, assegura que les “altres” autonomies no tenen res que témer, doncs també tindran la seua part. Que Espanya és una –i grande i libre, clar, només faltaria-.


         També els sindicats majoritaris –“erre que erre”- insten a tota pressa, -ara!- a mobilitzar-se contra el govern i els empresaris i la seua política de la (contra)reforma laboral, que ha empobrit –i atemorit- als treballadors que encara conserven el lloc de treball i ha enviat a les tenebres, directament, als milers i milers que no reben ni la misèria del subsidi de l’atur, perquè -segons la vicepresidenta- enganyen al govern i treballen d’amagat. Mobilitzacions que no haurien d’haver deixat de convocar-se, dia sí i dia també, des que els “populars” obtingueren l’absoluta, que massa que sabem com l’administren, com el seu mentor, Fraga, exministre d’en Franco.
         I nova batalla de València per la llengua –castellana- que el PP –“erre que erre”- vol recuperar com a llengua de tots (!?). Ara contra el projecte de plurilingüisme del govern Valencià. I, com no podia ser d’una altra manera, amb la connivència –i militància- dels “populars” del govern de Rajoy. Ja se sap que els monolingües castellans sempre s’han oposat a que qualsevol altra llengua –que no siga l’anglès-, li faça ombra a la de Cervantes -prou més obert i progressista que no ells, per cert-. I ja és històrica l’oposició aferrissada d’alguns grups –ideològicament manipulats per la dreta- al bilingüisme, que ara es revifa amb ocasió d’eixamplar-lo al plurilingüisme.


El més trist de tot és que un ministre d’Educació (?) –ara en funcions de portantveu del govern central- faça una tal exhibició d’ignorància culpable, en oposar-se al projecte de la Generalitat Valenciana i amenaçar de portar-ho als tribunals. Millor faria, el sr. Méndez, en assabentar-se -de part dels experts i investigadors de tot el món: psicòlegs, filòlegs, pedagogs, neuròlegs, sociòlegs...- dels avantatges d’un tal tractament lingüístic, el primer dels quals és la consolidació de la llengua pròpia dels castellanoparlants, l’enriquiment amb el coneixement i ús de la llengua del territori, a més d’afavorir la incorporació de la llengua estrangera. I és que, des de fa més de cents anys, les recerques i treballs dels estudiosos del tema, de tot arreu, reiteren que els escolars amb els resultats més brillants –en totes les matèries- són els bilingües, alhora que els més ben adaptats a la vida escolar, a la relació i integració social i a la vida laboral. I si això no fora prou, un recent estudi portat endavant per un equip d’investigadors al Canadà, ha detectat un retard de fins a tres anys i mig, en l’aparició del deteriorament cognitiu propi de l’edat, en la població bilingüe de Quebec–amb el francès com llengua pròpia-, en relació a la resta de la població canadenca –anglesa monolingüe-.


Què més necessita el sr. ministre per recórrer als experts –i obrar en conseqüència-  en lloc de als tribunals?
         Tampoc en la recuperació de RTVV ens estem lluint massa, doncs al costat de les crítiques de la dreta –responsable directa de l’enfonsament econòmic, de l’ús partidista i la pèssima qualitat dels programes-, que amb la RTVE en tenen més que prou, que  hem hagut de patir els “filiprims” dels de casa, des que fou nomenada una “locutora” –la corresponsal de TV3- com a directora. I què? No els semblà prou? O és que, algun dels que s’han dedicat a desacreditar-la, com a personalitats més “reconegudes”, esperava ser nomenat per al càrrec? I ara amb el seguit de “pegues” sobre la “marca”: que si la “à” –minúscula- o la “À” –majúscula-, que si l’accent, que si s’endevina o no allò de “a punt”... Fins a l’intent de ridiculitzar l’episodi comparant-lo a un sainet de Bernat i Baldoví. És que hi ha alguns, ni que siguen –o es pensen que són-  “progressistes”, que han de donar la “nota” –“erre que erre”-. Amb amics així no fan falta enemics, certament.


         Finalment –és un dir, perquè la retafila de “ruqueres” seria inacabable-, una vegada més i “erre que erre”, el centralisme es troba més reforçat que mai, en una Espanya pretesament democràtica i descentralitzada (!?): vegeu, si no, com les inversions que l’Estat havia destinat al corredor mediterrani –l’accés més practicable i econòmic de la Península a Europa- han estat, en el 80%, “desviades” a connexions amb Madrid. I no és la primera vegada –ni serà l’última- que es malbaraten els pressupostos en vials de luxe –autovies “gratuïtes”, que paguem tots, especialment els perifèrics- als voltants de la capital, en zones altament despoblades i que no porten enlloc. I és que ja se sap que Espanya “is diferent” –Fraga dixit-.
Encara com, unes bones persones han evitat la presó –quina barra d’ (in)justícia!- a una família del Cabanyal, que no podia pagar els rebuts de la llum, abonant-ne l’import. I ho han fet des de l’anonimat, doncs no volen “penjar-se” cap medalla, com acostumen a fer determinats polítics. Ha estat iniciativa de la Plataforma pels Afectats de les Hipoteques (PAH), que denuncia la crueltat d’un sistema, que condemna als pobres a la marginació i, per si no n’hi ha prou, a la presó.
Encara com algú s’ “encabota” en fer el bé, ajudant als qui ho necessiten i no, com tants d’altres –els polítics “populars”, especialment- que no paren -“erre que erre”- en manipular les consciències dels desinformats.

Encara com.

2 d’abril de 2017

Carta oberta A BONES HORES


A bones hores es “despenja” Rajoy, anunciant  4.200 milions en inversions per a Catalunya, ni que siga fins a 2020! –Cuán largo me lo fiáis... que diria aquell-.
De manera que, desprès d’anys i panys de paràlisi institucional, d’immobilisme polític i d’incapacitat manifesta del líder més incompetent de la democràcia espanyola, per enfrontar les legítimes aspiracions del poble català –d’exercir el dret democràtic al vot, ni que siga en contra de la independència-,  ara i emmirallat en l’estereotip més simplista –que els catalans són uns peseteros-, els ofereix  un feix de bitllets, per mirar de fer-los canviar de parer. La negativa no s’ha fet esperar, clar.
Definitivament, a Rajoy i als “populars” els ha traït -una vegada més- el subconscient “gürtelià” de pensar que tots són com ells de corruptibles i que “tot” es pot comprar amb diners.


5 de març de 2017

Per pensar-hi ESTRANYA JUSTÍCIA-2






         No n’hi havia prou amb les “singularitats” amb què se significa la Justícia al nostre país –vegeu “Estranya Justícia1”- que calia reblar aquella percepció amb el seguit de “resolucions” judicials d’aquests dies, la penúltima –sempre cal esperar-ne alguna de més de grossa- de les quals ha estat que l’infant consort se’n va “de rositas” –només “de  rositas” a aquell encara paradís fiscal?- a Suïssa. Com a mínim ha estat condemnat –de moment- pel tribunal a sis anys i escaig... de privació de llibertat, per dir-ho eufemísticament, pels delictes que els juristes han tipificat en el seguit d’expressions críptiques encapçalades per la de prevaricació...
Això mentre que la infanta ha estat, també, condemnada (!) a tornar els més d’un quart de milió d’euros, que havia sostret, mitjançant la(es) targeta(es) de l’empresa (!), de la que n’era cotitular, amb el seu marit. Sempre, clar, sense saber el què feia. O siga, finalment “absolta” (!?) dels gravíssims càrrecs de què se la imputava, en la instrucció del procediment. Evidenciant-se, una vegada més, que una cosa és la feixuga tasca protagonitzada per un jutge d’a peu, funcionari preparat i amb les mires només posades a objectivar els fets i emmarcar-los en la legislació i una molt diferent la “vista” del tribunal corresponent, amb components “designats” per a la tal comesa. La conformació d’una línia d’actuació i l’altra, pura coincidència... com no ha estat el cas, naturalment.
         Tres quarts del mateix està passant en la novel·la “per entregues” de l’affaire “Gürtel”, on la primera víctima fou el jutge que destapà la trama, Garzón, al què se l’apartà de la carrera judicial, de forma maldestra. Doncs, per distreure a la ciutadania, s’inventà allò de les escoltes telefòniques “il·legals”, que sí que es deixaren passar en les actuacions del jutge Pereira, que succeí a Garzón. I ara ens trobem en què els “empresaris” de la trama són a la presó, però els càrrecs públics investigats per l’Audiència de València –sense la connivència dels quals aquells no s’haurien lucrat i els contribuents, estafats- resulten, també, “absolts” (!?) Avisant-nos així per on aniran les successives “vistes” que s’anuncien. Féu memòria, si no,de la composició del tribunal “ad hoc”: el ponent un magistrat pròxim als populars, que forçaren el seu nomenament per al Constitucional, en contra dels reiterats dictàmens desfavorables dels juristes entesos i que hagué de dimitir, finalment, en ser detingut per conduir begut (!) I una jutgessa, també pròxima al PP -per variar-, íntima de Cospedal per més dades i condecorada (!) per aquesta. Ja em direu què es pot esperar.
         Mentrestant i si en faltava alguna, Blesa i Rato han estat finalment condemnats, com a promotors i  “beneficiats” de les targetes black, vegonyosa i exhibicionista estafa mil·lionària.  Tampoc, però, aniran a la presó, de moment, ni se’ls demana cap fiança ni se’ls retira el passaport, per com s’han portat de bé, segons el tribunal, mentre ha durat el procés. “Argument” que no entenen els ciutadans estafats –tots, doncs a més dels directament afectats  per les “preferents” i les black, el “rescat” de Bankia ha furgat en la butxaca de tots els contribuents-, ja que el què es jutjava no era el comportament dels processats, durant la “vista”, sinó el robatori monumental que perpetraren –inclosa la compra d’un banc nordamericà en fallida i els “safaris” estrafolaris, d’un i la falsaria “campanada” de l’altre i les estafes a l’erari públic en forma d’evasions fiscals i impagament d’impostos-. O no?
El què sembla no haver dictaminat ses senyories és la rehabilitació del jutge Garzón que tingué el coratge d’iniciar el procés contra Gürtel, tot i l’alçada dels “empresaris” implicats i la complicitat “popular” de què gaudiren –i encara gaudeixen-. Tampoc el magistrat Elpidio, instructor de l’affaire de les black, que fa mesos havia demostrat la culpabilitat de Blesa i l’envià a la presó pel mateixos motius que ara se’l condemna, novament.
A què esperen els polítics que promogueren aquella “caça de bruixes” -i els magistrats titelles que se n’avingueren-, a demanar públicament perdó als jutges Garzón i Elpidio i a la ciutadania enganyada i a restituir-los en les seues funcions, rescabalant-los dels danys i perjudicis ocasionats?
A què esperen –uns i altres- si se pot saber?

        



Carta oberta ABSOLTA?


Els media informen, a abastament, que la infanta ha estat condemnada pel tribunal que la jutja, a tornar els més d’un quart de milió d’euros, que havia sostret, mitjançant la(es) targeta(es) de l’ empresa (!), de la que n’era cotitular, amb el seu marit. La versió que es divulga, però, és que ha estat “absolta” i que la casa reial està reconsiderant “rehabilitar-la”.
No cal dir que -com ja resulta habitual entre els acadèmics de la RAE- cap d’ells ha denunciat una tal perversió semàntica, ocupats com estan en combatre els tímids intents d’assolir un mínim igualitarisme de gènere, també en el llenguatge.


Cosas veredes, que deia aquell.

20 de febrer de 2017

Per pensar-hi ESTRANYA JUSTÍCIA-1


                                                  

         
Efectivament, Montesquieu estranyaria la situació i pràctica de determinada justícia actual, ben diferent de la que ell imaginà i proclamà, per al bon funcionament de la societat civil, arran de la Revolució Francesa, de 1789: tres pilars sobre els què es fonamentaria l’estructura de l’estat modern. A saber, el poder democràtic o parlament, el poder polític o govern i el poder judicial o tribunals. Tots tres sobirans i independents.
         El temps transcorregut, però, i els interessos i conveniències de les forces vives i reals del món actual, han modificat aquell plantejament inicial i ja és un fet habitual –al que la ciutadania s’ha anat resignant, lamentablement- el transvasament de competències i mistificacions d’un poder a l’altre o als altres. Així en la competitivitat –no sempre neta i democràtica- de les diverses forces polítiques -no per millor servir els ciutadans i la societat, sinó per fer-se amb el poder- ens estem acostumant a la intervenció de la justícia per dirimir aquelles disputes: és el què s’ha vingut anomenant la “judicialització” de la política. L’exemple més evident ens el presenta el govern del PP, portant al Suprem i al Constitucional, qualsevol moviment dels partits independentistes de Catalunya i palesant la nul·la voluntat del poder central d’asseure’s a dialogar democràticament.     No és, però, l’única anomalia del sistema, perquè cada vegada amb més contundència assistim, els ciutadans, perplexos a la “politització” de la justícia i això des de les arrels formalment constitucionals del propi sistema democràtic, doncs el nomenament dels alts càrrecs judicials -que són els què, en definitiva, regulen i governen l’administració de justícia dels àmbits inferiors- es fa per “quota” de partits, amb l’ “argument” que així es representa més adequadament l’espectre social i ciutadà i, per tant, la justícia esdevindrà més “democràtica”.
El “procediment” però –i lamentablement- esdevé altament problemàtic i preocupant i no només perquè la justícia més que no democràtica ha de ser justa i, si es vol, equitativa i sempre independent, sinó perquè els individus així nomenats, a l’hora d’analitzar i decidir sobre els temes que els són sotmesos es comporten –majoritàriament- no com a experts juristes i persones documentades, sinó com a simples “corretges de transmissió” dels partits que els promogueren a aquells “càrrecs”: ja és un lloc comú “comptabilitzar” la composició aritmètica d’aquells tribunals o òrgans jurisdiccionals –tants membres “conservadors” i tants altres “progressistes”- per anticipar el resultat de la “sentència”. Això és especialment evident en els magistrats “promoguts” per la dreta, que “decideixen” -en bloc i mecànicament- en funció dels interessos dels seus “promotors”. En els anomenats “progressistes”, en canvi, el grup no es tan compacte, especialment quan hi ha algun membre proposat per les minories parlamentàries, que sol marcar perfil propi i comportar-se amb més independència i professionalitat.
         A aquesta lamentable –perquè desvirtua el sentit de la justícia- i evident -perquè és de domini públic- “politització” dels òrgans judicials superiors –Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional i Consell General de Poder Judicial-, encara s’afegeix una nova distorsió al funcionament de la justícia, doncs la realitat és que aquells organismes presenten majories afins als governs anteriors, doncs arrosseguen, per inèrcia la composició derivada de la majoria política que governava en legislatures passades. I així han mantingut una pràctica dilatòria –quan no directament beligerant- en relació a les decisions de l’executiu i a les iniciatives legislatives, aprovades per la majoria parlamentària. De manera que un executiu suposadament progressista no en té prou en aconseguir –mitjançant les negociacions pròpies de la dinàmica parlamentària- l’aprovació dels projectes de llei que proposa, sinó que ha d’enfrontar-se al seguit de recursos dels “altres”, que pretenen “guanyar” als tribunals –amb majories que els són fidels- el què no poden aconseguir al parlament.
No acaben ací, però, les “irregularitats” que, des de l’atenta mirada del ciutadà, ens ofereix la justícia cada dia i, especialment, en els últims temps. El cas de Garzón –per exemple- fou emblemàtic i palesa, a més, la contradicció permanent de la dreta, que aplaudia i victorejava a aquell magistrat, quan prenia mesures –de dubtosa legalitat i cap legitimitat- empresonant independentistes, prohibint manifestacions pacífiques i il·legalitzant partits nacionalistes petits, però incòmodes als dos grans partits “no nacionalistes” (!?) espanyols: PP i PSOE.
Aleshores sí. Però quan el mateix magistrat gosà processar a nombrosos càrrecs dels “populars”, per implicació en trames corruptes de gran abast –el cas Gürtel- o quan s’atrevia a iniciar un procés d’atribució de responsabilitats penals contra els individus més significats del règim franquista, aleshores es desfermà la persecució i les desqualificacions dels “populars” contra un jutge venut als socialistes i “roig”. Fins i tot el fundador del PP i ex ministre franquista, sr. Fraga, intervingué en la polèmica contra l‘ex jutge de l’Audiencia Nacional, no sabem si perquè s’hi sentí al·ludit i temé ser processat, com a col·laborador del general colpista i genocida.  
Igualment rebutjable fou la persecució del jutge Elpidio, que processà i empresonà a Blesa, amb motius més que evidents. Però els seus amics “populars” maniobraren, hàbilment, per apartar-lo del procés i fins i tot de la carrera judicial. I encara dura, amb l’obstrucció sistemàtica de la cúpula del PP, de totes les trames de corrupció què els posa en evidència, a Madrid i als territoris –València, fins al curull de populars “investigats”, com es diu ara-.

Mal panorama i mal presagi per a la credibilitat de les institucions d’una democràcia que, tot i els anys de la seua restauració, es troba en permanent “transició” no se sap ben bé cap a on. Cap a l’homologació europea sembla que no. 

8 de febrer de 2017

Carta oberta PACTE? QUIN PACTE?




A la fuerza ahorcan”, diu la dita castellana, però tampoc. Els successius revessos que els “populars” estan recollint al Parlament on, malgrat tot, són el partit majoritari els està fent abaixar els “fums” i fan veure que s’avenen a parlar amb les forces democràtiques, com ara per “pactar” un ample acord en matèria d’educació. Però no.
Una “força” política que des de 1978 –data constitucional emblemàtica i sacralitzada per molts “demòcrates”- s’ha oposat sistemàticament al pacte educatiu, amb la resta de partits, no és de fiar. Féu memòria, si no, com es comporten: des de l’oposició actuen com a única força discrepant front a la totalitat de partits i, des del govern, imposen –en solitari- a la resta de forces polítiques, la(es) seua(es) lleis, bloquejant tots els intents de pactar unes bases mínimes d’acord. La ideologia neoliberal, conservadora i tardofranquista, d’una tal formació és incompatible amb qualsevol acord de bases dialogants i democràtiques, tampoc en educació.
Així que, malgrat la “bona cara” que posa el substitut de Wert, del PP no se’n traurà l’aigua clara. I si no, al temps.




1 de febrer de 2017

Dies feixucs QUIN 2017 ENS ESPERA?


         A la vista de les primeres notícies, no millor que l’infame 2016 al què, pel seguit de desgràcies –naturals i provocades- que ens ha deparat, teníem ganes de perdre de vista. I no, el 2017 es presenta pitjor, que ja és dir. Vegeu, si no:
Per començar i que a l’endemà –i el mateix dia de la “proclamació”, amb una notable absència de famosos i públic- el nou president dels EEUU, es veu contestat i qüestionat, esdevé una fita històrica... que sembla no té aturador...Perquè no té aturador el seguit de despropòsits que està protagonitzant aquell personatge: l’enemistat amb Mèxic i la pretensió afegida de que els mexicans li paguen el “seu” mur;  el conflicte generat amb la Xina, pel descarat proteccionisme comercial que avala per als productes americans a l’orient; el malestar amb Europa per la lloa que en féu del “brexit” i el menysteniment de les polítiques de la Unió, alhora que flirteja amb individus com Putin i Netanyahu. I, a dins de casa, pel seguit d’escàndols que no para de protagonitzar des de l’inici de la campanya electoral a la presidència dels EEUU: el boicot als mitjans, en acusar-los de mentiders per denunciar les seues barbaritats; el masclisme barroer i sexista envers de les dones americanes. I, ara, el racisme militant, en barrar el pas als immigrants musulmans, que li ha valgut la crítica internacional que inclou a incondicionals com l’Aràbia Saudita.




Clar que què es podia esperar d’un megalòman paranoide, com ja l’han qualificat prestigiosos psicòlegs i psiquiatres? Una desgràcia planetària és el que ens ha caigut al damunt, amb un tal ros de panolla acomplexat i bordeline: no d’una altra manera s’entenen aquells comportaments.
Mentrestant als espanyolistes dels “populars” els ve de guinda que l’exjutge Vidal qüestione la legalitat –o és que hi ha res de legal, fora de la sacrosanta Constitució?- de la recerca de dades, per conformar el cens electoral català, amb vistes a la consulta democràtica pretesa –també il·legal, of course!- , perquè els habitants de Catalunya “opinen” sobre el seu futur. Ara la fiscalia –que sembla no té res més a fer-, com a corretja de transmissió del govern de torn, s’ha posat frenèticament al costat (!?) de Vidal per perseguir un tal delicte: el de conformar un cens per consultar a la ciutadania...
Del què no s’obliden els del PP és de “gratificar” als seus titelles i així  la “protegida” de Rajoy, en temps ministra del “transvasament” –la tal Rodríguez-, que s’exhibí a Vinaròs en la posada de la “primera canalització”, per portar l’aigua “sobrant” (!?) de l’Ebre als camps de golf de l’era Camps, amb presència de mes policies que públic; en haver estat rellevada de la CNMV, on protagonitzà una gestió nefasta, ara se la “premia” amb la presidència de l’empresa pública Tragsa, on cobrarà –per fer no sabem què- 210.000 euros l’any. Així, mentre els nostres titulats universitaris  han d’anar-se’n de casa, ves a saber a on, per trobar treball i viure justos, ací els “populars” recol·loquen als seus en llocs de responsabilitat (!) pública i sous d’infart. I, damunt, ens hem hagut de sentir –Rajoy dixit- que clar ens ha vingut la crisi al damunt, perquè hem viscut –qui, si se pot saber, Mariano?- per damunt de les nostres possibilitats (!?). Quin morro té el de Pontevedra!
I la violència arriba –o no se n’havia anat?- a l’escola. Ara en un institut de Villena –Alacant-: un adolescent, ganivet en mà, ataca sense motiu aparent, a cinc companys que resulten ferits lleus i el propi agressor n’és afectat, en ser reduït per la guàrdia civil. Fonts de l’institut informen que no era mal estudiant (!). El tema és prou complex com per despatxar-lo en una simple glossa, però el què és evident és que alguna cosa no estem fent bé: ens ocupem i preocupem prou -els docents i les autoritats educatives- del nostre alumnat adolescent –per definició conflictiu-? Estan les famílies prestant la desitjable –imprescindible més bé- col·laboració i complicitat amb els centres dels seus fills? Clar que en un context social, on l’agressió i la violència és present a diari, es fa difícil evitar que no es “cole” als centres, pertorbant i pervertint la convivència i el bon clima imprescindible a la funció educativa. Més, quan els media ens estan bombardejant literalment a diari, sense cap mirament, amb les (males) notícies de l’agressivitat de tot arreu i farcint els programes i les sèries d’una violència afegida i gratuïta, que esdevé letal.


Encara com, per a la cultura i la història, ens n’arriba una de bona –de notícia- i és la troballa d’un vaixell de l’antiga Roma que naufragà front a l’illa de Cabrera amb centenars d’àmfores al seu interior i 1.800 anys d’antiguitat, que transportava garum, una salsa cobejada del moment, fabricada a partir de budell de peix dessecats al sol.
Justament foren els pescadors de la zona, els que donaren la veu d’alarma, en trobar enganxades a les xarxes troços de ceràmica que han resultat ser de les àmfores del vaixell enfonsat.

Encara com...



20 de gener de 2017

Carta oberta CONCÒRDIA?





         La perversió lingüística –sense que els acadèmics de la RAE obren la boca per denunciar-ho– està arribant a límits increïbles, per part dels sectors més polititzats per la dreta tardofranquista. Vegeu, si no, com un nou (!) moviment cívic (?) s’oposa frontalment a què els catalans –d’origen i d’adopció, tots- siguen convocats,  democràticament, a decidir el seu futur, ni que siga el de seguir vinculats a Espanya. I d’això –d’oposar-se a que la ciutadania siga consultada- en diuen “concòrdia” (!?), quan qualsevol persona mínimament instruïda en diria discòrdia.
         I, encara, no contents amb aquella perversió, n’afegeixen una altra: “cívica”, quan -com en el cas del colp d’estat d’en Franco-, allò no fou sinó una terrible guerra incivil i, ara, la pretensió del nou (!) moviment cívic (?) és del tot incívica. Una vegada més, a la dreta la traeix el subconscient.







      











15 de gener de 2017

Per pensar-hi... HÀBIT LECTOR i QUALITAT DE VIDA.



Els psicòlegs defensem que una personalitat equilibrada és fruit de multitud  de factors i circumstàncies, entre les què de manera vertebral se situen les que contribueixen a consolidar una vida de qualitat, més enllà de la salut i la cobertura de les necessitats bàsiques. Òbviament la referència explícita és a la component afectiva del gaudi estètic i intel·lectual de la pràctica lectora.




Una pràctica a la que cal iniciar ja de bon començament als estudiants més menuts, fins i tot abans d’haver adquirit les tècniques de saber llegir, amb propostes i experiències lúdiques, gràfiques i estètiques, que el professorat d’educació infantil coneix bé. Lògicament aquella iniciació té la continuïtat indispensable –i l’increment de les intervencions compartides de tot el professorat i no només del de llengua- en el decurs dels estudis d’educació primària, secundària...i superior, clar.
Perquè llegir –i fer-ho bé, amb sentit, profit i gaudi- no és una qüestió menor ni accidental en la formació integral de l’alumnat del nostre sistema educatiu, sinó vertebral i del tot indispensable: els textos –encara en paper i cada vegada més digitalitzats[1]- són font d’informació valuosa en continguts –i no només en continguts- per als estudiants que, en cap cas, pretenen substituir l’acció professoral directa, però que hi afegeixen reforç i obertura d’horitzons, a més de fomentar la iniciativa personal de cadascú.
Així l’enriquiment derivat de la lectura de textos abasta la documentació i la instrucció, sense descurar el gaudi del descobriment, el neguit de seguir recercant i la satisfacció afectiva del plaer d’allò “trobat”, moltes vegades homologable a autèntics “tresors”, no només del coneixement, sinó del plaer estètic. Perquè, sense deixar de reconèixer la condició de “feixucs” de molts textos científics i escolars estrictes, fins i tot en ells es pot trobar el gaudi intel·lectual –i afectiu- del descobriment i la bellesa. A l’inrevés, en els textos “literaris” pròpiament, concebuts –i llegits- per al gaudi estètic, no pot deixar de trobar-se alguna mena d’enriquiment intel·lectual.



Això demana, lògicament, que, en considerar la lectura com a font de coneixement i oportunitat de gaudi intel·lectual i estètic, no es puga deixar a la improvisació o inèrcia del decurs escolar, sinó que  caldrà incorporar-ho com a projecte vertebrador del curriculum, als respectius plans educatius i curriculars de centre i programar les estratègies més adients, les intervencions professorals i tècniques més col·laboratives i entusiastes, així com garantir la dotació de recursos materials, bibliogràfics i internautes, suficients.
En aquell context, els programes de foment lector, ocupen un lloc d’excepció, motivant l’alumnat mitjançant activitats suggeridores, del tenor de les dramatitzacions, els debats amb autors, les lectures compartides, els intercanvis epistolars, els concursos literaris, les visites, les iniciatives musicals i estètiques variades...i un llarg etcètera. Però no només, perquè la metodologia activa i suggerent de totes i cadascuna de les matèries curriculars -o no-, envers la pràctica lectora i recercadora no és patrimoni del professorat de llengua, literatura o activitats plàstiques i culturals i extraescolars, sinó de la totalitat de l’equip docent de cada centre i, fins i tot, de la resta de personal.




Només així es podrà aspirar, amb alguna perspectiva d’èxit, a aconseguir “inocular” em l’alumnat un hàbit lector consolidat i assumit, com a instrument i tècnica d’accés a la riquesa incalculable –en ciència, narrativa, poesia, percepció del món i de la vida...- que contenen els textos escrits. I això bidireccionalment o, si més no, creativament. Perquè accedir a un text és iniciar una relació comunicativa amb algú –absent físicament, però present anímicament- que abans ha hagut d’escriure allò i, de vegades,  molt abans en el temps. I, amb tot, la relació és possible –i desitjable- establir-la. Aleshores el lector, la lectora, no només “entén” –o s’esforça per intentar-ho- allò que llegeix, sinó que comparteix –o no- aquella informació, es fa preguntes al respecte, recerca respostes en la resta de l’escrit i fins i tot es posa en el lloc de l’autor, de l’autora, mirant d’entendre el seu punt de vista o posicionament front al tema abordat. Finalment, la lectora, el lector, resulta enriquit pel contingut assimilat, sense renunciar a seguir recercant...altres continguts o altres perspectives de la mateixa temàtica.
Lògicament, a mesura que la pràctica lectora es va consolidant, la creació d’una biblioteca personal –primer modesta i, a poc a poc, generosa i no només en paper- s’anirà fent realitat. Això sense renunciar a l’habitualitat de la visita a les biblioteques institucionals –la del centre educatiu, com a primer referent i per proximitat i les de barri tot seguit o alhora-. Finalment seria desitjable sovintejar la consulta en biblioteques especialitzades, en funció de l’activitat professional o dedicació de cadascú. Perquè l’hàbit lector, adquirit i practicat en el decurs dels estudis de cada persona cal esperar que continue i augmente, en egressar del sistema educatiu i exercir l’autonomia pròpia de ciutadà, doncs si la formació rebuda –en coneixements científics, actituds, capacitats, predisposicions i sentiments...- ha estat l’esperable, la pràctica lectora consolidada ha de seguir el seu decurs, ara des de paràmetres vinculats a les ocupacions i dedicacions de cadascú –com hem dit-, però amb igual -o més encara- il·lusió i profit.


Llegir...i gaudir i enriquir-se en la lectura. Però, per què no, també, escriure...? De bon començament, acompanyant la lectura detinguda i còmplice –amb l’autor-, prenent notes i fent “apuntacions” –ni que siga al marge del text en paper-. Més tard, afegint valoracions i (contra)propostes a les que es van llegint. Finalment, per pròpia iniciativa a l’entorn de reflexions esdevingudes o personals.  Perquè l’expressió escrita de les pròpies experiències i sentiments –que ja ha hagut d’iniciar-se en la vida escolar- es converteix en la conseqüència natural d’aquell hàbit de recerca lectora i amb resultats polivalents, doncs no només pot significar l’assumpció de la condició d’ “escriptor” -professionalitzat o amateur-, sinó que, en qualsevol cas, aporta valors psicològics i afectius afegits, com a alliberament de les pròpies fixacions i exteriorització de les pròpies vivències i experiències –professionals, emotives, estètiques...-
I encara, si hem de fer cas de les recomanacions dels psicòlegs de la tercera edat, restaria considerar la pràctica lectora, com a teràpia i entrenament per tal de conservar actives les capacitats mentals associades a la lectura  -comprensió, criteri envers i assimilació d’allò llegit, qüestionament de les afirmacions de l’autor, proposta d’alternatives, memorització, esquematització...- Totes associades al gaudi estètic i intel·lectual. Així com la vessant transmissora de les vivències de cadascú, en forma de “memòries”, que afegeixen a la virtualitat de la lectura les de l’expressió escrita que incorpora el record, l’ordenació de situacions, la interpretació d’episodis, la perspectiva personal de les vivències relatades, fins i tot la pràctica muscular i de coordinació oculomotriu de l’escriptura.
En resumen una raonable qualitat de vida –ja des de la infantesa- no es comprèn sense una pràctica lectora consolidada, és a dir sense els llibres –en paper o digitalitzats- i el complement molt desitjable –també des de la infantesa- d’atrevir-se a escriure...
A què esperem doncs?







[1] Per cert les últimes dades, al respecte, denoten haver-se estabilitzat la davallada de lectors de llibres en paper a favor de la tablet, fins i tot un lleuger increment dels primers. I és que el plaer psicosomàtic afegit, en palpar i olorar el paper, la sensació de “propietat” en mantenir el llibre en les mans, anar passant les pàgines o recular, a la recerca de paràgrafs ja llegits i recordats en el decurs de la lectura, constitueixen tot un seguit d’incentius que fan de la lectura en paper “tota una altra cosa”. Si més no, una experiència vital que no es gaudeix igual amb la pantalla oberta,  només per la pàgina llegida. (Vid. L’edició d’El País del 09.10.16, al suplement Ideas)

13 de gener de 2017

Carta oberta MOLTÍSSIMS ANYS


Heus ací la resposta (!) de Rajoy, a la pregunta dels periodistes sobre què pensava del demolidor informe del Consell d’Estat que feu responsable al ministeri de defensa –i al seu titular aleshores, Trillo- de la tragèdia del “Yakolet-42”: “De eso hace muchíssimos años” (!)
Així d’una desgràcia provocada el 2003, pels seus –el govern popular d’aleshores-, en fa “moltíssims anys”. En canvi, d’una ideologia –el franquisme- que generà la guerra més cruenta i infame entre germans, a l’Espanya de 1936 i de la què en són hereus els “populars”, sembla que fou ahir, doncs bé que la practiquen en forma de polítiques antidemocràtiques, de maridatge amb el capitalisme més descarat i de complicitat amb la jerarquia eclesiàstica. Tal com el general.
El més lamentable és que cap partit ha demanat la dimissió d’un president que s’expressa de tal manera i que indultà als condemnats per la Justícia, arran d’aquell episodi. Doncs encara afegí –en la “declaració” de marres- que els tribunals ja l’havien “substanciat” –i ell burlat descaradament amb l’indult atorgat-.
Increïble.