13 de desembre de 2017

Carta oberta BEN CERT


        

         

       Una vegada més, el col·lectiu de “rectors del dissabte” –ara seglars i tot- l’encerta de ple, en la seua declaració contra el fanatisme. Vegeu:


Efectivament, les seues paraules -entenimentades i del tot oportunes- haurien de fer reflexionar a més d’un –tertulians, polítics i, fins i tot, bisbes-, arran de la cursa de despropòsits desfermada arran dels episodis de Catalunya i la seua “relectura” a Espanya, amarada de ressentiments, odis, assetjaments, violència i fanatisme, promoguts pels que haurien de donar exemple de serenor i objectivitat –tertulians, polítics i fins i tot bisbes-.
La seua aposta és per la justícia i la pau, el respecte i la germanor, la reconciliació i el perdó... Tant de bo se’ls faça cas i recuperem el seny perdut. Tant de bo.




3 de desembre de 2017

Carta oberta ANNUS HORRIBILIS?



         Doncs sí. L’any 2017, a casa nostra, ha estat un any farcit de tertulians –inclosos els ministres de Rajoy- que pontifiquen del què ignoren –massa vegades volgudament i sectàriament-, aliens –o còmplices?- a l’empobriment de la ciutadania, en recursos per a la subsistència i en el pensament i la pràctica democràtiques, reduïdes a l’imperi d’una “llei” caduca i –com totes- millorable.
I tot això immers en un panorama europeu entristit i degradat, pels que redueixen la UE a una suma d’estats, amatents -exclussivament- a les seues polítiques “nacionalistes” i ignorants envers els autèntics i greus problemes d’Europa i del món, com són: la regeneració de la democràcia, la justícia social, la defensa dels drets humans, l’acolliment dels fugitius dels règims corruptes i dictatorials –que la pròpia UE recolza i alimenta-, la llibertat de pensament, el respecte i recuperació del medi ambient planetari i una economia al servei de les persones i no del capital...I tantes coses més, a les que la UE està girant l’esquena.


Certament el 2017 ha estat un annus horribilis. I el què és més preocupant: el 2018 no s’albira millor.


1 de desembre de 2017

Carta oberta CAÑIZARES DIXIT



         El cardenal ens ha advertit  que l’independentisme “no és cristià” (¿)
Serà que la corrupció generalitzada que tenalla al PP, amb un miler d’imputats per tota la geografia espanyola, sí que ho és –de cristià-. O posar concertines al capdamunt de les tanques de Ceuta i Mellilla, perquè els desgraciats dels fugitius es facen encara més mal, també ho és de cristià. Pot ser és més cristià que l’independentisme, agredir de forma brutal, desconsiderada i impune als pacífics ciutadans –molts d’ells persones d’edat- que esperaven per expressar-se –dret constitucional reconegut, per cert-, a les cues dels col·legis electorals de Catalunya el dia 1-O. I més cristià encara pot ser, sr. cardenal, són les difamacions, calúmnies i falses acusacions dels ministres de Rajoy envers el sistema educatiu i el professorat de Catalunya?


 Però clar, aquestes conductes es practiquen des de la “legalitat” i per un partit, el president del qual –i del govern- se les dóna de “catòlic! (!) i no para d’esmentar a Déu –“...como Dios manda...- en va.






Carta oberta CRIMINAL?




La magistrada que ha enviat a la presó -incondicional i sense fiança- a mig govern de la Generalitat, renuncia –ara- a assumir el cas en l’Audiència Nacional, a favor del Tribunal Suprem. No sabem si per mala consciència en haver fet deixadesa de funcions i “instruït” el procediment al dictat del fiscal, en lloc d’haver-se implicat seriosament i detinguda, com li correspondria a un jutge competent i professionalment preparat.


Ho fa, però, intentant  influir negativament en aquella instància, en qualificar d’organització “criminal”, al govern de Catalunya, legítim i democràticament escollit. Alguns pensàvem que organització “criminal” n’és un altre –de govern-, amb un miler d’individus processats per corrupció i altres delictes majors, pertanyents al tal partit que, a més, està formalment imputat pels tribunals i que ha obligat a comparèixer al seu president –del govern i del partit-. Però no, els “criminals” sempre són els altres.
Mentrestant els acadèmics de la RAE   no baden boca, front a una tal perversió de l’espanyol –que és com anomenen al castellà-. I així ens va.




22 de novembre de 2017

Carta oberta CALIA?



No era prou amb la fulminant destitució, des de les instàncies de l’estat –de dret?-, dels legítims representants de la ciutadania, escollits democràticament a Catalunya?
No era prou amb la seua detenció, ordenada per l’aparell judicial –independent, of course, de l’executiu-?
No era prou amb el “paseíllo” previ, per exhibir-los davant grups de curiosos cridaners, insultadors i molt constitucionalistes ells –banderes incloses-?
No era prou amb sotmetre’ls a un judici sumaríssim –si més no per l’escassa durada de poques hores-, amb la redacció d’una sentència que estava “cantada”?
No era prou amb amenaçar-los amb penes de presó, si no pagaven les corresponents fiances?
No. Calia humiliar-los, fent-los “jurar” la constitució espanyola, en una redacció que ara “declara” –o alguns ho interpreten?- delinqüents, als que no l’acaten i demà, si se la “revisa” pot no fer-ho –i aleshores se’ls rehabilitarà?-
Calia generar, en els familiars dels detinguts, un tal sofriment injust? I, en milions de ciutadans de Catalunya –no només independentistes, sinó simples demòcrates i persones de bé- una tal frustració i indignació, que no desapareixerà tan fàcil i que ens afectarà a tots i greument i, si no, al temps?
Calia afegir més llenya al foc?




Calia?




18 de novembre de 2017

Carta oberta




                                         INDEPENDÈNCIA?


Quina independència? La del poder judicial envers l’executiu espanyol? És això el què es dedueix de les paraules del ministre d’exteriors, que ha declarat públicament i sense amagar-se’n, en referir-se a com són de confortables les presons espanyoles, que  “cuando el Sr. Puigdemont sea extraditado a Espanya e ingresado en la prisión de... es trobarà la mar de bé? Com és possible que un membre de l’executiu es mostre tant maldestre i incompetent, usurpant el poder de la justícia i avançant la (hipotètica) decisió de l’ Audiència? Més encara, quan el tema del retorn a Espanya del president de la Generalitat i els consellers exiliats a Brussel·les es troba, encara, recorregut.


El Sr. Dastis –reprovat dues vegades pel Parlament espanyol!- està tardant en dimitir o Rajoy en cessar-lo, si es vol “salvar la cara” i la (poca) credibilitat que encara li queda al govern del PP.




12 de novembre de 2017

Dies feixucs CAP A L'ABISME2



No hi ha res com inventar-se un enemic –ni que siga “intern”- per distreure al personal dels autèntics i greus problemes. Vegeu si no, com l’astut –perquè encara que poc intel·ligent, d’astúcia no li’n falta- de Rajoy està sobrenedant a la precària situació política –greu deteriorament de la democràcia-, penal –de Gürtel fins als ulls- i parlamentària –majoria exigua al congrés-, que l’assetja i de la què n’és protagonista i responsable principal. I tot per obra i gràcia de l’aspiració democràtica de Catalunya i dels catalans, esgrimida com a “cortina de fum” de les seues pròpies misèries i de les del seu govern i partit.  Hem d’esperar que, algun dia, a propis i estranys se’ls obriran els ulls i castigaran a les urnes –i als tribunals- al cap de colla de la tropa més nombrosa i desvergonyida de corruptes de la història de Espanya. Esperem-ho.


I a l’altra part de món, un Trump histriònic i fals, li riu les gràcies al líder xinés Xi Jinping, al què havia desqualificat i amb qui s’havia enfrontat només arribar a la Casa Blanca. Ara, però, no s’està de qualificar-lo com a “home molt especial” i defensar les relacions amb Xina com l’assumpte més important... –per a qui?-, desprès d’haver-se referit al gegant asiàtic com un perill per a la humanitat (!) Clar que les evidències i les pròpies limitacions intel·lectuals –no té dos dits de front i encara se l’amaga amb el pentinat- l’han fet recular. On no ha reculat és en haver fet desdir-se al seu país, del pacte climàtic, sent -amb Xina- (i)responsable de més del 50% dels vessament tòxics a l’atmosfera. Per cert, heus ací l’única “promesa” electoral que ha estat capaç d’acomplir i totes a la contra, doncs –l’absència del- seu programa no ha estat una altra que desfer les –poques- coses presentables, a favor de la població dels EEUU i del context mundial, del seu predecessor, Obama, amb un infantilisme i fixació malaltissa lamentables. Quina desgràcia de persona!

D’altra banda i enmig del silenci culpable d’Europa front a l’agressió “constitucional” espanyola contra Catalunya i els catalans o de l’exhibicionisme d’en Juncker, avisant del perill dels “nacionalismes”, en rebre un segon “honor” en pocs dies, ara a la universitat de Salamanca; la Justícia europea  avala el govern de la Generalitat... ni que siga en l’aplicació d’un tribut especial a les grans superfícies, que l’havien recorregut. Qui sap si, amb el temps, la mateixa Justícia acaba avalant també al propi govern democràtic català, destituït i empresonat en un temps rècord, per la “legalitat” vigent a Espanya, mentre que les causes de delinqüents i corruptes “populars” s’eternitzen i desdibuixen.
I no és l’única sentència europea desfavorable al govern d’en Rajoy. També en l’àmbit social i laboral el TJ de la UE ha desqualificat la regulació “popular” del treball a temps parcial, que a més de la seua precarització en favor de les empreses, es denúncia com a sexista, per la Justícia europea que el considera discriminatori per a les dones. Així que l’assetjament sexual ara es practica des de dalt i s’ha incorporat a les pràctiques “legals” del govern espanyol. Un nou “lluïment” de la marca España.

I mentrestant, una herència –una més- d’en Franco –l’abandó de la població del Sàhara a la seua (di)sort, que aprofità ja el pare del mofletut del reietó actual de Marroc, per apropiar-se’l- segueix enquistada: l’ONU demostra, una vegada més, la seua ineficàcia front als estats i governs colonitzadors i els sahrauís continuen assetjats i ocupats, per l’estat opressor marroquinés, que no s’està d’amenaçar al comissionat de Nacions Unides i de proclamar que el “Sàhara serà del Marroc, fins al final del temps”. I          què ha fet Espanya des del seu vergonyant abandó d’aquella “província”, a mans del Marroc? Res o menys que res, doncs ha confraternitzat amb la monarquia alauita, ocupant il·legal –però efectiva- del territori dels sahrauís. Tot un honor!


Encara com hi ha comportaments democràtics presentables –ni que siga en l’era i la casa d’en Trump- que ens obren l’esperit. És el cas del batlle de Nova York, Bill de Blasio, que repeteix mandat –cosa inèdita des de fa 32 anys!-, per voluntat majoritària dels seus conciutadans, que li reconeixen la seua honestedat i compromís amb els més desafavorits d’aquella metròpoli i que, a més, és un exemple d’integritat afectiva i moral, en mantenir-se fidel a la seua esposa... negra, desprès d’una colla d‘anys, malgrat la pressió de les ideologies encara racistes, de bona part de la població dels EEUU.
Encara com.




10 de novembre de 2017

Carta oberta PURA COINCIDÈNCIA




Que el mateix dia que el Tribunal Suprem d’Espanya, condemnava als components de la Mesa del Parlament de Catalunya a penes de presó, la universitat de Salamanca homenatjava a Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, amb un “honoris causa”, fou pura coincidència. Més coincidència encara que el tal doctorat fou de dret –en un estat, l’espanyol, que se’n diu “de dret”, però que practica un autoritarisme post franquista, sense rubor.  La (pen)última de les coincidències fou que, en el seu discurs d’ “agraïment”, Juncker, condemnés els “nacionalismes” –quins nacionalismes, però, l’escocès, el cors, el macedoni, el català…o l’anglès, l’espanyol, el francès…?- com el verí d’Europa.


Llàstima que no enumerés –una vegada posats- quines són les “virtuts” esgrimides per la superposició d’estats insolidaris que composen la UE: democràcia real per a tots els territoris i pobles d’Europa?; generositat  i compensació envers els països perifèrics més empobrits?; acolliment als milers de refugiats, procedents de règims autoritaris, que la mateixa Europa recolza?; intermediació en conflictes sagnants, com ara l’ocupació del poble palestí?; aposta per la conservació del medi ambient i contra la depredació dels recursos naturals dels països tercermundistes? O encara es pot afegir alguna “virtut” més a una tal Europa, que tanca els ulls davant de l’agressió antidemocràtica i immoral –física, econòmica, mediàtica, diplomàtica...- d’un tal estat “de dret”, com Espanya?


5 de novembre de 2017

Carta oberta I LA GÜRTEL, QUÈ?




Com que, tot i les maniobres dilatòries del PP, els tribunals no s’obliden de la trama corrupta més gegantina de la història d’Espanya, heus ací que el govern de Rajoy ha fabricat una realitat virtual dels episodis de Catalunya –amb la complicitat del Psoe, del fiscal general reprovat pel Parlament Espanyol i de les cúpules judicials  de quota-, per tal de tapar aquella trama que implica a quasi –o sense quasi- un miler d’imputats –perdó “investigats”-, del partit del president del govern espanyol.



 Així doncs i com en els millors temps del franquisme, no hi ha res com distreure al personal, llançant-los carnassa –ara a costa de Catalunya-, per tal de fer-los oblidar els veritables i gravíssim problemes que patim. A saber: la perdurabilitat de la crisi econòmica, amb la proliferació de contractes-escombraria; un sistema educatiu a la cua d’Europa; unes polítiques i pràctiques migratòries tercermundistes i una Espanya dividida, gràcies a la manipulació barroera institucional, que llança per la borda més de mig segle d’esforços per redreçar la convivència i encoratja la presència violenta del feixisme hispànic.
Tant s’hi val “carregar-se” Espanya, si és en benefici del PP, amb l’oblit de les seues “vergonyes”.


 

2 de novembre de 2017

Carta oberta NI LES FORMES

                                


Rajoy, envalentit pel seguidisme dels partits espanyolistes i sense valorar les gravíssimes conseqüències –també per a Espanya- de l’aplicació del 155 sensu estricto –o pot ser més enllà-, ni ha reparat en què el fiscal al qui ordena presentar uns tals càrrecs davant la judicatura, contra els consellers i diputats catalans, està reprovat (!) per les Corts Espanyoles. 


Ni que la judicatura “entesa” en el cas és la hereva (!) del Tribunal d’Ordre Públic –TOP- del règim de Franco, ara amb el nom d’Audiencia Nacional.
Podria haver cuidat les formes, amb la substitució de Maza i ubicant la intervenció de la justícia espanyola al Tribunal Superior de Catalunya, atesa la condició d’aforats dels acusats. Però no. I una tal ceguesa política acabarà pagant-la, perquè com els qui li transcriuen al dictat  han escrit aquest dies “más dura serà la caída”. Al temps.


26 d’octubre de 2017

Carta oberta ELECCIONS JA!




A Espanya, clar, que és on cal aclarir la situació, tumultuària –“sediciosa”?- i confusionària –“constitucionalista”?- dels partits tardofranquistes i dels que els fan costat, pretesament d’esquerres algun d’ells. No a Catalunya, on la maldestra actuació del govern de Rajoy ha disparat l’independentisme, entre pacífica la ciutadania, fins a cotes insospitades abans i, per tant, el nou Parlament encara seria més majoritàriament procliu a la independència.
Fins i tot es podria aprofitar –la convocatòria d’eleccions generals- per preguntar als espanyols –no havíem quedat que en ells resideix la “soberania nacional”? si volem a Catalunya dins d’Espanya o no. “Soberania” que ens ha escamotejat Rajoy –pot ser tem una resposta raonable i democràtica dels ciutadans- i que ha “encomanat” al tribunal constitucional, amb els nefastos resultats que estem patint –a Catalunya i tant o més a Espanya-.
Així que ja està tardant, dn.Mariano, en convocar eleccions generals... a Espanya, clar.







24 d’octubre de 2017

Dies feixucs CAP A L’ABISME


         Cap a l’abisme ens porta la burrera d’en Rajoy, en la seua dèria malaltissa contra Catalunya, quintaessencia dels seus complexos d’inferioritat i dels seus fracassos repetits, com a president del govern espanyol.
La “prova del cotó” de la democràcia (?) espanyola (!) no ha estat ben bé ni el colp de Tejero –que a alguns ja els anava bé-, ni la crisi econòmica  -volgudament i culpablement atribuïda als ciutadans i no a la cobdícia de bancs i polítics corruptes-, no. La “prova del cotó” de la democràcia (?) espanyola (!) està sent la resposta “constitucional” (!?) a les aspiracions de Catalunya de voler desempallegar-se del centralisme d’un govern tardofranquista “popular” i autogovernar-se, més enllà de la trampa de l’automia generalitzada –el “café para todos” de Suàrez-, para “regiones” i “provincias” –i ciutats com Ceuta i Melilla!- .



         A partir d’aquell primer despropòsit, amb la pretensió –vana com s’ha demostrat- d’aigualir l’autogovern dels únics territoris que el reclamen i l’assumeixen –el País Basc i Catalunya- s’han anat succeint els intents d’ofegar aquelles legítimes pretensions. El penúltim dels quals ha estat la retallada a l’estatut de Catalunya –per part del Constitucional davant el recurs presentat pel PP-, tot i haver estat votat pels catalans i aprovat per les Corts Espanyoles. Curiosament, ara, uns i altres –el Constitucional i el PP- es desfan en elogis i prenen com a referent, un estatut al què sotmeteren a tota classe d’agressions i menysteniments, per mirar de deslegitimar les decisions del Parlament de Catalunya.
Si no n’hi havia prou, però, ara en un context, on plana –permanentment- el fantasma de la Constitució, com a garantia de la unitat d’Espanya (!) –en la redacció actual, of course!- i que els “populars” argumenten, com a l’únic i suprem referent legal, fins a l’extrem de sacralitzar-la, han obviat –des del 78!- els mecanismes de modificació i adequació al moment actual, que la pròpia Carta Magna contempla i a la què es dedica un capítol sencer, el X: “De la Reforma constitucional”. La seua ha estat una devoció servil a un text que, no fa molt, personatges com Aznar el qüestionaven durament i ara li atorguen –com atorgaven  als Principios Fundamentales del Movimiento, la condició d’eterns i inamovibles-. Lamentablement aquell posicionament sectari i rígid –i, per tant, antidemocràtic- no és només atribuïble als tardofranquistes del PP: altres partits, suposadament progressistes i fins i tot d’esquerres s’han alineat amb Rajoy i la seua tropa, en aquella querència malaltissa i, clar, en contra dels que no pensen com ells –bona part dels catalans, també dels bascos i pot ser més espanyols que no es pensen-.
El què és més trist de tot és que d’haver-se abordat, en temps i forma, aquella reforma constitucional, a la recerca d’un encaix estable i acordat de Catalunya –també del País Basc- a Espanya, de segur que no s’hauria arribat a la lamentable i preocupant situació actual. Situació que s’agreuja cada dia, per l’unilateralisme de les actuacions del govern central que no entén més que d’amenaces, manipulacions i falsedats i de la repressió pura i dura per part de  les forces policials espanyoles anti-avalots (?), desfermades brutalment i indiscriminadament, contra el ciutadans, que esperaven pacientment a exercir el dret –constitucional!- a expressar-se, el proppassat 1 d’octubre. Dret  inalienable i reconegut per la pròpia Constitució, doncs, i totes les declaracions universals i democràcies consolidades –que no sembla ser l’espanyola-.



Així el govern “popular”, en lloc de treballar i comprometre’s a la recerca d’espais de diàleg i acords institucionals, en favor de la pau i oblidant les paraules premonitòries del rei emèrit, Joan Carles I -“Hablando se entiende la gente”, que també el seu fill ha obviat-, ha optat el PP per tota una escalada de mesures repressives i de l’aparell diplomàtic, al servei d’una campanya propagandística en contra de Catalunya, sense aturador i de molt dubtosa legalitat, a més d’una evident i palesa inmoralitat, que inclou el foment metòdic i generalitzat entre la ciutadania espanyola, del menysteniment –quan no de l’odi declarat- cap als “catalans”.


Finalment Rajoy, amb una temeritat forassenyada, confiat amb el seguidisme del psoe i la majoria absoluta al Senat s’ha precipitat a l’abisme suspenent l’autonomia de Catalunya i destituint (!?) als càrrecs representatius dels catalans, democràticament escollits. I, amb un colp d’Estat equiparable al de Tejero –però més maldestre, encara-, diu assumir-ne el “mando”.


 La seua ignorància –el cega la prepotència- i la seua ineptitud per a governar Espanya –palesa a des que “accedí” a president- l’inhabilita encara més per “governar” Catalunya i els catalans de qui ho desconeix tot. Compte don Mariano!, fareu mal a Catalunya, però més en fareu a Espanya i vos tampoc no us en anireu “de rositas”: el qui la fa la paga. I si no, al temps.


21 d’octubre de 2017

Carta oberta ABANS GALLEC…




Així s’ha comportat Rajoy -“abans gallec que espanyol”- en respondre a la pregunta de Puigdemont amb una nova pregunta. Clar que a don Mariano ara se li dispensa tot: fins fa no res estava qüestionat per bona part de l’arc parlamentari, especialment per “ciutadans”, amb Rivera al capdavant, com a inepte i com a màxim responsable de l’affaire de corrupció més greu de la història d’Espanya. I, en conseqüència, se’l descartava com a president del govern.
Ara, però, està rebent el suport més fervorós -fins i tot dels que més el qüestionaven- i tot per no haver mogut un dit en encarrilar el conflicte de Catalunya cap a una solució civilitzada i democràtica, que la pròpia Constitució preveu i que els “constitucionalistes” no han volgut ni explorar.
“Cosas veredes” que deia aquell.




Carta oberta LA NOVA BÍBLIA



És en el què han volgut convertir alguns –massa-  la Constitució de 1978. Vegeu si no l’aferrissada defensa que han vingut fent alguns –massa- de la seua intocabilitat (!), tot i la evidència de les contradiccions escandaloses –i masclistes- que conté. O no heu llegit que, tot i proclamar –art. 14-, que tots els espanyols són iguals... i que no caben discriminacions per raons de naixement, raça, sexe... es priva a les filles del rei, de poder-ne ser i succeir-lo? Doncs encara hi roman, com una antigalla històrica, la periclitada llei sàlica dels borbons, que a tota Europa es troba foragitada, mentre que ningú ha mogut un dit per superar aquella –i “constitucional”- injustícia.



On sí s’han posat d’acord, a tota pressa amb nocturnitat i traïdoria, és en recollir -a la Constitució- la limitació del “sostre” de l’endeutament de la despesa pública en favor dels ciutadans, només perquè al capital no li interessa, demostrant -una vegada més- que els polítics –alguns al menys- han esdevingut uns titelles dels mercats.
En què quedem? És o no és modificable la tal Carta Magna? I si ho és, per què no s’ha abordat, des de fa temps, un encaix de les nacionalitats històriques -com ara Catalunya- en Espanya? Responsabilitat és, doncs –i tota-, dels polítics que ho han boicotejat, el què està passant. De ningú més.






6 d’octubre de 2017

Carta oberta PLURALISME i SERENOR


És el què s’ha trobat a faltar, escandalosament, en encarar l’espinós tema de Catalunya, enmig de la pluja d’informacions no contrastades –o volgudament falsejades- de determinats mitjans i de l’exèrcit d’opinadors que s’han llançat com a bojos a desacreditar –quan no a insultar directament i amenaçar- als que no defensen les seues “idees” –ideologies més bé i totes a favor de la “legalitat”. Encara que, enmig d'aquella "mar", es troba alguna assenyada i molt documentada reflexió (1).
Fins i tot en els diaris i mitjans suposadament d’esquerres –o si més no, plurals- fa de mal seguir la munió d’informacions “fabricades” en sèrie, al respecte. Els articles d’opinió -calcats un de l’altre- no paren de defensar que la llei està per acomplir-la –que és veritat encara que parcial, perquè la llei està també per a adequar-se als temps actuals i a les situacions noves, afavorint la convivència i el consens-. I ho repeteixen una vegada i una altra, amb la pretensió goebelsiana –més que desacreditada a hores d’ara-,  de fer-ho creure al personal. 


Altres comentaristes, però. s’ho prenen amb una nota d’humor i rebaixen la crispació, en malfiar-se del ministre Zoido quan diu que “també” els policies resultaren ferits (!) l’1-0, en els altercats que generaren els propis anti-avalots (2), quan agrediren brutalment  als pacífics ciutadans –preferentment persones d’edat- que feien cua pacientment front als col·legis electorals, doncs guarnits com anaven de cap a peus –amb casc, armilles, folrats de guata, amb guants i genolleres i botes per colpejar als agredits una vegada a terra...- els tires d’un setè pis i reboten...




Benvingudes les notes d’humor, ni que siga per sobreviure a la riuada de despropòsits i falsedats, que hem hagut de sentir fins ara –i que es multiplicaran els propers dies- i que omplen de vergonya a qualsevol. I tot en nom de la “legalitat” of course!

(1) Accediu a: https://www.uv.es/pla/legalref.htm

(2)Vegeu com ho han visionat a Europa i a tot el món:
http://www.bbc.com/news/av/world-europe-41463955/catalonia-referendum-violence-as-police-block-voting

3 d’abril de 2017

Dies feixucs ERRE QUE ERRE


         Una vegada més –“erre que erre”-, Rajoy fa gala de la seua incoherència, en l’intent d’acontentar a tots: d’una banda “promet” 4.200 milions d’euros a Catalunya per infraestructures –a bones hores!-, per mirar de desactivar el procés democràtic encetat per la Generalitat, en preguntar al catalans –naturals i nouvinguts- pel futur de Catalunya. I tot seguit, perquè ningú l’acuse de res, assegura que les “altres” autonomies no tenen res que témer, doncs també tindran la seua part. Que Espanya és una –i grande i libre, clar, només faltaria-.


         També els sindicats majoritaris –“erre que erre”- insten a tota pressa, -ara!- a mobilitzar-se contra el govern i els empresaris i la seua política de la (contra)reforma laboral, que ha empobrit –i atemorit- als treballadors que encara conserven el lloc de treball i ha enviat a les tenebres, directament, als milers i milers que no reben ni la misèria del subsidi de l’atur, perquè -segons la vicepresidenta- enganyen al govern i treballen d’amagat. Mobilitzacions que no haurien d’haver deixat de convocar-se, dia sí i dia també, des que els “populars” obtingueren l’absoluta, que massa que sabem com l’administren, com el seu mentor, Fraga, exministre d’en Franco.
         I nova batalla de València per la llengua –castellana- que el PP –“erre que erre”- vol recuperar com a llengua de tots (!?). Ara contra el projecte de plurilingüisme del govern Valencià. I, com no podia ser d’una altra manera, amb la connivència –i militància- dels “populars” del govern de Rajoy. Ja se sap que els monolingües castellans sempre s’han oposat a que qualsevol altra llengua –que no siga l’anglès-, li faça ombra a la de Cervantes -prou més obert i progressista que no ells, per cert-. I ja és històrica l’oposició aferrissada d’alguns grups –ideològicament manipulats per la dreta- al bilingüisme, que ara es revifa amb ocasió d’eixamplar-lo al plurilingüisme.


El més trist de tot és que un ministre d’Educació (?) –ara en funcions de portantveu del govern central- faça una tal exhibició d’ignorància culpable, en oposar-se al projecte de la Generalitat Valenciana i amenaçar de portar-ho als tribunals. Millor faria, el sr. Méndez, en assabentar-se -de part dels experts i investigadors de tot el món: psicòlegs, filòlegs, pedagogs, neuròlegs, sociòlegs...- dels avantatges d’un tal tractament lingüístic, el primer dels quals és la consolidació de la llengua pròpia dels castellanoparlants, l’enriquiment amb el coneixement i ús de la llengua del territori, a més d’afavorir la incorporació de la llengua estrangera. I és que, des de fa més de cents anys, les recerques i treballs dels estudiosos del tema, de tot arreu, reiteren que els escolars amb els resultats més brillants –en totes les matèries- són els bilingües, alhora que els més ben adaptats a la vida escolar, a la relació i integració social i a la vida laboral. I si això no fora prou, un recent estudi portat endavant per un equip d’investigadors al Canadà, ha detectat un retard de fins a tres anys i mig, en l’aparició del deteriorament cognitiu propi de l’edat, en la població bilingüe de Quebec–amb el francès com llengua pròpia-, en relació a la resta de la població canadenca –anglesa monolingüe-.


Què més necessita el sr. ministre per recórrer als experts –i obrar en conseqüència-  en lloc de als tribunals?
         Tampoc en la recuperació de RTVV ens estem lluint massa, doncs al costat de les crítiques de la dreta –responsable directa de l’enfonsament econòmic, de l’ús partidista i la pèssima qualitat dels programes-, que amb la RTVE en tenen més que prou, que  hem hagut de patir els “filiprims” dels de casa, des que fou nomenada una “locutora” –la corresponsal de TV3- com a directora. I què? No els semblà prou? O és que, algun dels que s’han dedicat a desacreditar-la, com a personalitats més “reconegudes”, esperava ser nomenat per al càrrec? I ara amb el seguit de “pegues” sobre la “marca”: que si la “à” –minúscula- o la “À” –majúscula-, que si l’accent, que si s’endevina o no allò de “a punt”... Fins a l’intent de ridiculitzar l’episodi comparant-lo a un sainet de Bernat i Baldoví. És que hi ha alguns, ni que siguen –o es pensen que són-  “progressistes”, que han de donar la “nota” –“erre que erre”-. Amb amics així no fan falta enemics, certament.


         Finalment –és un dir, perquè la retafila de “ruqueres” seria inacabable-, una vegada més i “erre que erre”, el centralisme es troba més reforçat que mai, en una Espanya pretesament democràtica i descentralitzada (!?): vegeu, si no, com les inversions que l’Estat havia destinat al corredor mediterrani –l’accés més practicable i econòmic de la Península a Europa- han estat, en el 80%, “desviades” a connexions amb Madrid. I no és la primera vegada –ni serà l’última- que es malbaraten els pressupostos en vials de luxe –autovies “gratuïtes”, que paguem tots, especialment els perifèrics- als voltants de la capital, en zones altament despoblades i que no porten enlloc. I és que ja se sap que Espanya “is diferent” –Fraga dixit-.
Encara com, unes bones persones han evitat la presó –quina barra d’ (in)justícia!- a una família del Cabanyal, que no podia pagar els rebuts de la llum, abonant-ne l’import. I ho han fet des de l’anonimat, doncs no volen “penjar-se” cap medalla, com acostumen a fer determinats polítics. Ha estat iniciativa de la Plataforma pels Afectats de les Hipoteques (PAH), que denuncia la crueltat d’un sistema, que condemna als pobres a la marginació i, per si no n’hi ha prou, a la presó.
Encara com algú s’ “encabota” en fer el bé, ajudant als qui ho necessiten i no, com tants d’altres –els polítics “populars”, especialment- que no paren -“erre que erre”- en manipular les consciències dels desinformats.

Encara com.

2 d’abril de 2017

Carta oberta A BONES HORES


A bones hores es “despenja” Rajoy, anunciant  4.200 milions en inversions per a Catalunya, ni que siga fins a 2020! –Cuán largo me lo fiáis... que diria aquell-.
De manera que, desprès d’anys i panys de paràlisi institucional, d’immobilisme polític i d’incapacitat manifesta del líder més incompetent de la democràcia espanyola, per enfrontar les legítimes aspiracions del poble català –d’exercir el dret democràtic al vot, ni que siga en contra de la independència-,  ara i emmirallat en l’estereotip més simplista –que els catalans són uns peseteros-, els ofereix  un feix de bitllets, per mirar de fer-los canviar de parer. La negativa no s’ha fet esperar, clar.
Definitivament, a Rajoy i als “populars” els ha traït -una vegada més- el subconscient “gürtelià” de pensar que tots són com ells de corruptibles i que “tot” es pot comprar amb diners.


5 de març de 2017

Per pensar-hi ESTRANYA JUSTÍCIA-2






         No n’hi havia prou amb les “singularitats” amb què se significa la Justícia al nostre país –vegeu “Estranya Justícia1”- que calia reblar aquella percepció amb el seguit de “resolucions” judicials d’aquests dies, la penúltima –sempre cal esperar-ne alguna de més de grossa- de les quals ha estat que l’infant consort se’n va “de rositas” –només “de  rositas” a aquell encara paradís fiscal?- a Suïssa. Com a mínim ha estat condemnat –de moment- pel tribunal a sis anys i escaig... de privació de llibertat, per dir-ho eufemísticament, pels delictes que els juristes han tipificat en el seguit d’expressions críptiques encapçalades per la de prevaricació...
Això mentre que la infanta ha estat, també, condemnada (!) a tornar els més d’un quart de milió d’euros, que havia sostret, mitjançant la(es) targeta(es) de l’empresa (!), de la que n’era cotitular, amb el seu marit. Sempre, clar, sense saber el què feia. O siga, finalment “absolta” (!?) dels gravíssims càrrecs de què se la imputava, en la instrucció del procediment. Evidenciant-se, una vegada més, que una cosa és la feixuga tasca protagonitzada per un jutge d’a peu, funcionari preparat i amb les mires només posades a objectivar els fets i emmarcar-los en la legislació i una molt diferent la “vista” del tribunal corresponent, amb components “designats” per a la tal comesa. La conformació d’una línia d’actuació i l’altra, pura coincidència... com no ha estat el cas, naturalment.
         Tres quarts del mateix està passant en la novel·la “per entregues” de l’affaire “Gürtel”, on la primera víctima fou el jutge que destapà la trama, Garzón, al què se l’apartà de la carrera judicial, de forma maldestra. Doncs, per distreure a la ciutadania, s’inventà allò de les escoltes telefòniques “il·legals”, que sí que es deixaren passar en les actuacions del jutge Pereira, que succeí a Garzón. I ara ens trobem en què els “empresaris” de la trama són a la presó, però els càrrecs públics investigats per l’Audiència de València –sense la connivència dels quals aquells no s’haurien lucrat i els contribuents, estafats- resulten, també, “absolts” (!?) Avisant-nos així per on aniran les successives “vistes” que s’anuncien. Féu memòria, si no,de la composició del tribunal “ad hoc”: el ponent un magistrat pròxim als populars, que forçaren el seu nomenament per al Constitucional, en contra dels reiterats dictàmens desfavorables dels juristes entesos i que hagué de dimitir, finalment, en ser detingut per conduir begut (!) I una jutgessa, també pròxima al PP -per variar-, íntima de Cospedal per més dades i condecorada (!) per aquesta. Ja em direu què es pot esperar.
         Mentrestant i si en faltava alguna, Blesa i Rato han estat finalment condemnats, com a promotors i  “beneficiats” de les targetes black, vegonyosa i exhibicionista estafa mil·lionària.  Tampoc, però, aniran a la presó, de moment, ni se’ls demana cap fiança ni se’ls retira el passaport, per com s’han portat de bé, segons el tribunal, mentre ha durat el procés. “Argument” que no entenen els ciutadans estafats –tots, doncs a més dels directament afectats  per les “preferents” i les black, el “rescat” de Bankia ha furgat en la butxaca de tots els contribuents-, ja que el què es jutjava no era el comportament dels processats, durant la “vista”, sinó el robatori monumental que perpetraren –inclosa la compra d’un banc nordamericà en fallida i els “safaris” estrafolaris, d’un i la falsaria “campanada” de l’altre i les estafes a l’erari públic en forma d’evasions fiscals i impagament d’impostos-. O no?
El què sembla no haver dictaminat ses senyories és la rehabilitació del jutge Garzón que tingué el coratge d’iniciar el procés contra Gürtel, tot i l’alçada dels “empresaris” implicats i la complicitat “popular” de què gaudiren –i encara gaudeixen-. Tampoc el magistrat Elpidio, instructor de l’affaire de les black, que fa mesos havia demostrat la culpabilitat de Blesa i l’envià a la presó pel mateixos motius que ara se’l condemna, novament.
A què esperen els polítics que promogueren aquella “caça de bruixes” -i els magistrats titelles que se n’avingueren-, a demanar públicament perdó als jutges Garzón i Elpidio i a la ciutadania enganyada i a restituir-los en les seues funcions, rescabalant-los dels danys i perjudicis ocasionats?
A què esperen –uns i altres- si se pot saber?

        



Carta oberta ABSOLTA?


Els media informen, a abastament, que la infanta ha estat condemnada pel tribunal que la jutja, a tornar els més d’un quart de milió d’euros, que havia sostret, mitjançant la(es) targeta(es) de l’ empresa (!), de la que n’era cotitular, amb el seu marit. La versió que es divulga, però, és que ha estat “absolta” i que la casa reial està reconsiderant “rehabilitar-la”.
No cal dir que -com ja resulta habitual entre els acadèmics de la RAE- cap d’ells ha denunciat una tal perversió semàntica, ocupats com estan en combatre els tímids intents d’assolir un mínim igualitarisme de gènere, també en el llenguatge.


Cosas veredes, que deia aquell.

20 de febrer de 2017

Per pensar-hi ESTRANYA JUSTÍCIA-1


                                                  

         
Efectivament, Montesquieu estranyaria la situació i pràctica de determinada justícia actual, ben diferent de la que ell imaginà i proclamà, per al bon funcionament de la societat civil, arran de la Revolució Francesa, de 1789: tres pilars sobre els què es fonamentaria l’estructura de l’estat modern. A saber, el poder democràtic o parlament, el poder polític o govern i el poder judicial o tribunals. Tots tres sobirans i independents.
         El temps transcorregut, però, i els interessos i conveniències de les forces vives i reals del món actual, han modificat aquell plantejament inicial i ja és un fet habitual –al que la ciutadania s’ha anat resignant, lamentablement- el transvasament de competències i mistificacions d’un poder a l’altre o als altres. Així en la competitivitat –no sempre neta i democràtica- de les diverses forces polítiques -no per millor servir els ciutadans i la societat, sinó per fer-se amb el poder- ens estem acostumant a la intervenció de la justícia per dirimir aquelles disputes: és el què s’ha vingut anomenant la “judicialització” de la política. L’exemple més evident ens el presenta el govern del PP, portant al Suprem i al Constitucional, qualsevol moviment dels partits independentistes de Catalunya i palesant la nul·la voluntat del poder central d’asseure’s a dialogar democràticament.     No és, però, l’única anomalia del sistema, perquè cada vegada amb més contundència assistim, els ciutadans, perplexos a la “politització” de la justícia i això des de les arrels formalment constitucionals del propi sistema democràtic, doncs el nomenament dels alts càrrecs judicials -que són els què, en definitiva, regulen i governen l’administració de justícia dels àmbits inferiors- es fa per “quota” de partits, amb l’ “argument” que així es representa més adequadament l’espectre social i ciutadà i, per tant, la justícia esdevindrà més “democràtica”.
El “procediment” però –i lamentablement- esdevé altament problemàtic i preocupant i no només perquè la justícia més que no democràtica ha de ser justa i, si es vol, equitativa i sempre independent, sinó perquè els individus així nomenats, a l’hora d’analitzar i decidir sobre els temes que els són sotmesos es comporten –majoritàriament- no com a experts juristes i persones documentades, sinó com a simples “corretges de transmissió” dels partits que els promogueren a aquells “càrrecs”: ja és un lloc comú “comptabilitzar” la composició aritmètica d’aquells tribunals o òrgans jurisdiccionals –tants membres “conservadors” i tants altres “progressistes”- per anticipar el resultat de la “sentència”. Això és especialment evident en els magistrats “promoguts” per la dreta, que “decideixen” -en bloc i mecànicament- en funció dels interessos dels seus “promotors”. En els anomenats “progressistes”, en canvi, el grup no es tan compacte, especialment quan hi ha algun membre proposat per les minories parlamentàries, que sol marcar perfil propi i comportar-se amb més independència i professionalitat.
         A aquesta lamentable –perquè desvirtua el sentit de la justícia- i evident -perquè és de domini públic- “politització” dels òrgans judicials superiors –Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional i Consell General de Poder Judicial-, encara s’afegeix una nova distorsió al funcionament de la justícia, doncs la realitat és que aquells organismes presenten majories afins als governs anteriors, doncs arrosseguen, per inèrcia la composició derivada de la majoria política que governava en legislatures passades. I així han mantingut una pràctica dilatòria –quan no directament beligerant- en relació a les decisions de l’executiu i a les iniciatives legislatives, aprovades per la majoria parlamentària. De manera que un executiu suposadament progressista no en té prou en aconseguir –mitjançant les negociacions pròpies de la dinàmica parlamentària- l’aprovació dels projectes de llei que proposa, sinó que ha d’enfrontar-se al seguit de recursos dels “altres”, que pretenen “guanyar” als tribunals –amb majories que els són fidels- el què no poden aconseguir al parlament.
No acaben ací, però, les “irregularitats” que, des de l’atenta mirada del ciutadà, ens ofereix la justícia cada dia i, especialment, en els últims temps. El cas de Garzón –per exemple- fou emblemàtic i palesa, a més, la contradicció permanent de la dreta, que aplaudia i victorejava a aquell magistrat, quan prenia mesures –de dubtosa legalitat i cap legitimitat- empresonant independentistes, prohibint manifestacions pacífiques i il·legalitzant partits nacionalistes petits, però incòmodes als dos grans partits “no nacionalistes” (!?) espanyols: PP i PSOE.
Aleshores sí. Però quan el mateix magistrat gosà processar a nombrosos càrrecs dels “populars”, per implicació en trames corruptes de gran abast –el cas Gürtel- o quan s’atrevia a iniciar un procés d’atribució de responsabilitats penals contra els individus més significats del règim franquista, aleshores es desfermà la persecució i les desqualificacions dels “populars” contra un jutge venut als socialistes i “roig”. Fins i tot el fundador del PP i ex ministre franquista, sr. Fraga, intervingué en la polèmica contra l‘ex jutge de l’Audiencia Nacional, no sabem si perquè s’hi sentí al·ludit i temé ser processat, com a col·laborador del general colpista i genocida.  
Igualment rebutjable fou la persecució del jutge Elpidio, que processà i empresonà a Blesa, amb motius més que evidents. Però els seus amics “populars” maniobraren, hàbilment, per apartar-lo del procés i fins i tot de la carrera judicial. I encara dura, amb l’obstrucció sistemàtica de la cúpula del PP, de totes les trames de corrupció què els posa en evidència, a Madrid i als territoris –València, fins al curull de populars “investigats”, com es diu ara-.

Mal panorama i mal presagi per a la credibilitat de les institucions d’una democràcia que, tot i els anys de la seua restauració, es troba en permanent “transició” no se sap ben bé cap a on. Cap a l’homologació europea sembla que no. 

8 de febrer de 2017

Carta oberta PACTE? QUIN PACTE?




A la fuerza ahorcan”, diu la dita castellana, però tampoc. Els successius revessos que els “populars” estan recollint al Parlament on, malgrat tot, són el partit majoritari els està fent abaixar els “fums” i fan veure que s’avenen a parlar amb les forces democràtiques, com ara per “pactar” un ample acord en matèria d’educació. Però no.
Una “força” política que des de 1978 –data constitucional emblemàtica i sacralitzada per molts “demòcrates”- s’ha oposat sistemàticament al pacte educatiu, amb la resta de partits, no és de fiar. Féu memòria, si no, com es comporten: des de l’oposició actuen com a única força discrepant front a la totalitat de partits i, des del govern, imposen –en solitari- a la resta de forces polítiques, la(es) seua(es) lleis, bloquejant tots els intents de pactar unes bases mínimes d’acord. La ideologia neoliberal, conservadora i tardofranquista, d’una tal formació és incompatible amb qualsevol acord de bases dialogants i democràtiques, tampoc en educació.
Així que, malgrat la “bona cara” que posa el substitut de Wert, del PP no se’n traurà l’aigua clara. I si no, al temps.




1 de febrer de 2017

Dies feixucs QUIN 2017 ENS ESPERA?


         A la vista de les primeres notícies, no millor que l’infame 2016 al què, pel seguit de desgràcies –naturals i provocades- que ens ha deparat, teníem ganes de perdre de vista. I no, el 2017 es presenta pitjor, que ja és dir. Vegeu, si no:
Per començar i que a l’endemà –i el mateix dia de la “proclamació”, amb una notable absència de famosos i públic- el nou president dels EEUU, es veu contestat i qüestionat, esdevé una fita històrica... que sembla no té aturador...Perquè no té aturador el seguit de despropòsits que està protagonitzant aquell personatge: l’enemistat amb Mèxic i la pretensió afegida de que els mexicans li paguen el “seu” mur;  el conflicte generat amb la Xina, pel descarat proteccionisme comercial que avala per als productes americans a l’orient; el malestar amb Europa per la lloa que en féu del “brexit” i el menysteniment de les polítiques de la Unió, alhora que flirteja amb individus com Putin i Netanyahu. I, a dins de casa, pel seguit d’escàndols que no para de protagonitzar des de l’inici de la campanya electoral a la presidència dels EEUU: el boicot als mitjans, en acusar-los de mentiders per denunciar les seues barbaritats; el masclisme barroer i sexista envers de les dones americanes. I, ara, el racisme militant, en barrar el pas als immigrants musulmans, que li ha valgut la crítica internacional que inclou a incondicionals com l’Aràbia Saudita.




Clar que què es podia esperar d’un megalòman paranoide, com ja l’han qualificat prestigiosos psicòlegs i psiquiatres? Una desgràcia planetària és el que ens ha caigut al damunt, amb un tal ros de panolla acomplexat i bordeline: no d’una altra manera s’entenen aquells comportaments.
Mentrestant als espanyolistes dels “populars” els ve de guinda que l’exjutge Vidal qüestione la legalitat –o és que hi ha res de legal, fora de la sacrosanta Constitució?- de la recerca de dades, per conformar el cens electoral català, amb vistes a la consulta democràtica pretesa –també il·legal, of course!- , perquè els habitants de Catalunya “opinen” sobre el seu futur. Ara la fiscalia –que sembla no té res més a fer-, com a corretja de transmissió del govern de torn, s’ha posat frenèticament al costat (!?) de Vidal per perseguir un tal delicte: el de conformar un cens per consultar a la ciutadania...
Del què no s’obliden els del PP és de “gratificar” als seus titelles i així  la “protegida” de Rajoy, en temps ministra del “transvasament” –la tal Rodríguez-, que s’exhibí a Vinaròs en la posada de la “primera canalització”, per portar l’aigua “sobrant” (!?) de l’Ebre als camps de golf de l’era Camps, amb presència de mes policies que públic; en haver estat rellevada de la CNMV, on protagonitzà una gestió nefasta, ara se la “premia” amb la presidència de l’empresa pública Tragsa, on cobrarà –per fer no sabem què- 210.000 euros l’any. Així, mentre els nostres titulats universitaris  han d’anar-se’n de casa, ves a saber a on, per trobar treball i viure justos, ací els “populars” recol·loquen als seus en llocs de responsabilitat (!) pública i sous d’infart. I, damunt, ens hem hagut de sentir –Rajoy dixit- que clar ens ha vingut la crisi al damunt, perquè hem viscut –qui, si se pot saber, Mariano?- per damunt de les nostres possibilitats (!?). Quin morro té el de Pontevedra!
I la violència arriba –o no se n’havia anat?- a l’escola. Ara en un institut de Villena –Alacant-: un adolescent, ganivet en mà, ataca sense motiu aparent, a cinc companys que resulten ferits lleus i el propi agressor n’és afectat, en ser reduït per la guàrdia civil. Fonts de l’institut informen que no era mal estudiant (!). El tema és prou complex com per despatxar-lo en una simple glossa, però el què és evident és que alguna cosa no estem fent bé: ens ocupem i preocupem prou -els docents i les autoritats educatives- del nostre alumnat adolescent –per definició conflictiu-? Estan les famílies prestant la desitjable –imprescindible més bé- col·laboració i complicitat amb els centres dels seus fills? Clar que en un context social, on l’agressió i la violència és present a diari, es fa difícil evitar que no es “cole” als centres, pertorbant i pervertint la convivència i el bon clima imprescindible a la funció educativa. Més, quan els media ens estan bombardejant literalment a diari, sense cap mirament, amb les (males) notícies de l’agressivitat de tot arreu i farcint els programes i les sèries d’una violència afegida i gratuïta, que esdevé letal.


Encara com, per a la cultura i la història, ens n’arriba una de bona –de notícia- i és la troballa d’un vaixell de l’antiga Roma que naufragà front a l’illa de Cabrera amb centenars d’àmfores al seu interior i 1.800 anys d’antiguitat, que transportava garum, una salsa cobejada del moment, fabricada a partir de budell de peix dessecats al sol.
Justament foren els pescadors de la zona, els que donaren la veu d’alarma, en trobar enganxades a les xarxes troços de ceràmica que han resultat ser de les àmfores del vaixell enfonsat.

Encara com...