JOSEP CLIMENT3-esdeveniments





UN IL·LUSTRAT VALENCIÀ: JOSEP CLIMENT I AVINENT. TESI DOCTORAL.

     

           La participació en un tribunal de doctorat, de què m’han fet l’honor de ser-ne membre ha estat un esdeveniment significat, tant per al doctorant -Camil Vàzquez i Artès- com per a mi mateix: efectivament, desprès d’algunes tesis de llicenciatura –Rosa Mª Pasqual, Beatriu Segarra i la meua de Pedagogia-, dedicades a la personalitat històrica i humana de l’ “il·lustrat” valencià i europeu, Josep Climent i Avinent, s’ha defensat la primera tesi doctoral envers la figura del personatge, a càrrec del jove estudiós  ja Dr. Vàzquez –“magistralment” dirigit pel Dr. Mestre, catedràtic emèrit de la UVEG-  sobre el qual fa temps que hi treballa: primer fou una anàlisi exhaustiva de les “Plàticas”, és a dir de les prèdiques de Climent mentre fou prior de la col·legiata de Sant Bartomeu a València –de la què únicament es conserva la torre campanar, front al palau de la Generalitat, a la plaça de Manises- i, ara, amb un estudi completíssim dels anys de catedràtic de filosofia de la universitat valenciana, més la referència obligada a les dimensions social, cultural, educativa i política del nostre bisbe, una tesi que ha merescut la qualificació d’excel·lent cum laude.


          Climent ha estat un dels referents intel·lectuals de la meua vida, des que vaig abordar l’estudi de la seua vessant educativa: fou alumne avantatjat de les aules de primeres lletres i de gramàtica i llatinitat a Castelló, mestre d’arts, llicenciat i doctor per la universitat valentina de principis del segle XVIII, catedràtic i mecenes d’aquella casa, fundador de la càtedra “De Locis”...i “ocupant” –per tant i merescudament- d’un lloc, a les parets del paranimf, amb el seu retrat de l’il·lustre pintor Vergara. Passa, però, que per allò de “primum vivere, deinde filosofare” vaig haver d’aparcar la meua “devoció” a Climent, per dedicar-me primer a opositar a places d’Inspecció i, desprès, a exercir-hi durant 33 anys, compatibilitzant els últims,amb la condició de professor associat de la UVEG. Tan bon punt, però, em vaig jubilar em posí a recuperar aquella figura emblemàtica, “rescatant” la meua tesina, revisant-ne i actualitzant el seu contingut, que derivà en un nou treball o reescritura biogràfica –“El bisbe Climent i la pedagogia de la Il·lustració”-, promovent la celebració del III centenari (1706- 2006) del naixement de Climent a Castelló, a les universitats de València –UVEG-, de Barcelona –UB i Facultat de Teologia- i de Castelló -UJI-. Per cert la “Jaume Primer” prepara la publicació dels materials –conferències, ponències i comunicacions- generats en els actes acadèmics i culturals d’aquella commemoració. I, així mateix, el Consell Valencià de Cultura –CVC- ha promogut l’edició d’una “Antologia de textos” de tan il·lustre personatge. 




          I tornant a la tesi defensada –i com no podia ser d’una altra manera, en un subjecte de tan complexa personalitat-, a la magnífica exposició-resum de les més de tres-centes pàgines del treball, s’han afegit les valoracions dels components del tribunal i del propi director de la tesi, el Dr. Mestre –segurament el més qualificat especialista en il·lustració a Espanya i dels millors a Europa-. Així, el professor Pérez –secretari del tribunal- ha fet una magnífica glossa de l’època i posat de relleu la complexitat de les corrents ideològiques del moment –jansenisme, regalisme, probabilisme, tomisme...- Jo mateix he advocat per focalitzar la figura de Climent des d’una perspectiva integradora, doncs no ens trobem davant d’un bisbe a l’ús, sinó d’un personatge públic, de relleu social, econòmic, cultural, educatiu i, fins i tot polític singular i prestigiat. El Dr. Mas ha analitzat les contradiccions d’una personalitat tan complexa i assetjada des de tants fronts –especialment Roma i Madrid- i les funestes conseqüències que se’n derivaren, per l’animadversió de Campomanes i que culminaren en la dimissió del seu càrrec de bisbe de Barcelona. Per la seua part la Dra. Corona matisà alguns dels plantejaments del doctorant i suggerí nous enfocaments, a l’hora d’analitzar les obres socials i educatives de Climent. Finalment, el president Dr. Giménez, féu un recull integrador dels diferents enfocaments del tema i es detingué, especialment, en la referència a una de les intervencions emblemàtiques –i premonitòries del bisbe, en construir la primera necròpolis extramurs –a l’actual Poble Nou-, la benedicció de la qual s’escaigué en ambient de dimissió, amb el buit de les autoritats municipals i borbòniques...i amb una prèdica en català, emocionada i valenta. 



          Encara el director de la tesi, el Dr. Mestre, advertia que a personalitats tan riques i polivalents –ara Climent, però abans Mayans i tots els “il·lustrats” i, en general, intel·lectuals de tots els temps- cal atansar-se amb modèstia i sempre amb el benefici del dubte i la recerca permanent, perquè res sembla definitiu ni inamovible en tan complexos personatges. Així acomiadàvem Climent, en l’episodi acadèmic de referència, deixant obertes les portes de la continuïtat en la recerca de noves “aristes”, en una personalitat “polièdrica” com la de Climent i en una època tan emblemàtica com la Il·lustració.








A PROPÒSIT DEL LLIBRE SOBRE EL BISBE CLIMENT.





En el context de la fira del llibre de Castelló, s’esdevingué la presentació del llibre del III centenari del bisbe Climent i l’acte s’inicià amb una salutació al públic assistent, al magnífic Rector de la UJI, a l’il·lustre President del Consell Social de la Universitat de Castelló, al President de l’associació “Josep Climent” i associats, als components de la comissió organitzadora, als coautors, amics i familiars...molt especialment al de més edat dels presents –mon pare- que als seu 98 anys no es volgué perdre l’ocasió...
En els minuts previs, per la megafonia, s’anunciava l’inici immediat de l’acte i una vegada començat i aixoplugats a la “carpa” bastida a l’efecte, amb els plafons al·lusius a Climent i al llibre, he tingut la satisfacció d’adreçar-me al públic, com a promotor que vaig ser dels actes del III centenari i membre de la comissió organitzadora, referint-me a la publicació que es presentava i que recull les conferències, ponències, comunicacions...que es treballaren en aquells dies i a alguna altra aportació que completa el seu contingut. Així, professors i investigadors de les tres universitats -de la de Castelló, de la de València, de la de Barcelona i de la facultat de Teologia de Catalunya- abasten Climent des de diversos angles i perspectives. La nomenada del bisbe Climent, però, ha traspassat l’oceà i el llibre recull una col·laboració de la Dra. Andrea J. Smidt, de la Universitat d’Ohio i actualment professora del Geneva College, a Pensyilvania -EE UU-, que visità Barcelona per investigar el període episcopal i il·lustrat de Climent.
Tot i l’extensa panoràmica i amples perspectives del volum, però, encara no s’esgota la “polièdrica personalitat de Climent, doncs resten projectes immediats a l’entorn de la seua vida i obra. Com ara:
-Una nova monografia biogràfica, en el context del moviment il·lustrat.
-L’antologia de textos crítica i comentada.
-L’epistolari de Climent.
          Fem vots, des d’ara i ací, perquè puguen reeixir.




Qui fou, però, Josep Climent i Avinent, que concità i concita tantes expectatives? Fóra pretensiós presentar als castellonencs, una persona tan propera i tant estimada
-per la seua bondat,
-el seu saber,
-el seu compromís amb els més pobres,
-la seua preocupació social, cultural i educativa,
-el seu relleu històric com a il·lustrat…
Ho farem mitjançant el “recorregut” imaginat d’un breu itinerari històric als llocs que encara n’hi parlen:

-A quatre passes d’ací mateix hi ha el carrer bisbe Climent i la Casa dels Òrfens i he de confessar que en la llunyana història de la meua infantesa dels anys quaranta, a Castelló, les vivències personals es confonen amb els relats de la meua estimada iaia Antònia. Siga com siga el record és del tot precís i la visió diàfana: uns “coterets” amb una espelma a la mà, acompanyaven l’escolà que portava la creu processional, en soterrars i altres actes religiosos al carrer i sentia a la gent que deia “són els orfenets, són els orfenets...” Efectivament, els aixoplugats per la fundació de Climent solien fer-se presents en aquells moments i encara rebien algunes monedes, que ajudaven la precària administració de la Casa dels Òrfens. Una institució que tot i les previsions del fundador no deixà de passar “apretures” en la seua llarga existència fins als anys de la guerra que es reconvertí en col·legi dels escolapis, primer, de la Consolació desprès, Seminari diocesà i ara residència universitària femenina i guarderia infantil, a més de ser la seu de l’associació “Josep Climent”. Les “Constituciones” de què Climent la dotà són un exemple i model de text organitzatiu d’una pedagogia alhora assistencial i oberta al decurs dels temps.
Així resava la huitava d’hendecasíl·labs de la placa de la façana que el pas del temps s’ha encarregat d’esborrar:
“O tú, seas vecino o extrangero
                                   sabrás, al contemplar este edificio,
                                   que es por gracia del rey Carlos Tercero,
                                   de huérfana niñez, Real Hospicio.
                                   Erigióle Climent, gloria del Clero,
                                   de Vicente Ferrer baxo el auspicio,
                                   añadiendo à su patria, con tal hecho,
                                   después de grande honor igual provecho”.

-Un poc més enllà hi ha Les Aules de Gramàtica i Llatinitat, on d’infant –primer- i d’adolescent  -desprès- seguí els seus estudis a Castelló, per passar tot seguit a la Universitat de València on es féu batxiller en arts, llicenciat i doctor. I mai no s’oblidà d’aquell establiment- les Aules- al que prestà assistència al llarg de la seua vida, completant el sou dels mestres i manant-les reconstruir, quan el pas del temps les deteriorà, tal com resa la placa commemorativa del hall, que el qui visita aquell centre cultural –administrat ara per la Diputació-, com en el actes III centenari, quan la conferència inaugural del Dr. Tort i l’exposició subsegüent ens donà ocasió de comprovar.
-I de les Aules a l’actual col·legi “bisbe Climent” al barri de Sant Fèlix, hereu de l’antiga escola de primeres lletres, que Climent fundà i mantenia amb els guanys que li donava el forn del Pla, de la seua propietat, com l’altra escoleta de la Plaça del Roser també de fundació climentina. Sabeu, per cert, qui estigué de mestre -en la seua joventut- a l’escola bisbe Climent, en aquell edifici antic, que semblava un xalet amb un jardí a l’entrada?
Doncs Dn. Isidoro Andrès, el que mes tard, en llicenciar-se a la Universitat de Barcelona, es convertí en professor de Llengua i Literatura de tantes promocions de mestres de Castelló i director de la Normal molts anys. Es veu que l’esperit del bisbe l’inspirà en la pràctica d’un magisteri exemplar: primer mestre de xiquets i desprès mestre de mestres
-Tornem, però, als indrets més propers a on ens trobem i atansem-nos a l’escala principal de l’Ajuntament i en alçar el cap accedint a l’entrada principal a dalt al sostre de l’escalinata...contemplarem l’efígie de Climent, en actitud protectora de la infantesa desvalguda i òrfena de Castelló. I encara si hi accedim a dins de les sales del consistori ens trobarem de cara amb el retrat que el pintor il·lustrat Josep de Vergara féu a Climent només nomenat bisbe de Barcelona
I del què hi ha còpia a la Casa dels Òrfens, al col·legi “bisbe Climent”... i a la parròquia de Castalla –el poble d’Enric Valor- al costat del què fou el vicari general de Climent i més tard bisbe de Terol, Fèlix Rico, fill de Castalla.
-Per acabar visitem la tomba de Climent, a la concatedral de Santa Maria i fem una pregària per la seua ànima, tot i que estem segurs –els creients- que es troba al cel, com per ell pregàvem, amb ocasió del pontifical oficiat pel prelat de la diòcesi de Sogorb-Castelló, quan un estol de xiquets i xiquetes li feren l’ofrena de flors i espelmes, en un acte d’una emoció extrema.
-I un record per a la què fou l’alqueria dels Òrfens, avui lamentablement en runes, a la Partida de Fadrell i de la què els marmessors i albacees de Climent obtenien recursos per mantindre la seua fundació...

Però té, encara, vigència el pensament climentí? Més que mai, segons defensem alguns de manera del tot fonamentada. I només per resumir ho concretarem amb: 

-El seu testimoni i compromís –cívic i cristià alhora-,
-La seua generositat ajudant a tothom –especialment als més desafavorits-,
-Demostrant un sentit històric i premonitori excepcional: proclamant –i practicant- el dret universal de l’educació, albirant les propostes i debats del concili Vaticà II –segons el mateix bisbe de la nostra diòcesi- i sent capdavanter en projectes com: la consolidació del seu col·legi episcopal, el centre de més nivell acadèmic, suprimida la Universitat a Barcelona, per Felip V; creant la primera biblioteca pública de la Ciutat Comtal, bastint el primer cementeri “extramurs”, contribuint al manteniment de l’Hospici de Barcelona i iniciant l’elaboració del primer Diccionari llemosí-castellà-llatí que es coneix.
- Finalment, l’encarnació del seu projecte envers la infantesa i joventut es veu palesament, en l’associació “Josep Climent”, que fomenta la formació humana integral de xiquets i adolescents castellonencs, sense descurar una sensibilitat creient compromesa i actual. 

Per concloure i amb permís del Sr. Rector, ens hem de congratular de la feliç coincidència del mateix cognom: Climent- Dr. Climent, bisbe i il·lustrat i Dr. Climent, professor i Rector- Els matemàtics ho analitzarien des de paràmetres de la llei de càlcul de probabilitats, però alguns preferim atribuir-ho a la Providència... Felicitats i per molts anys!



----------------------









        Un nou episodi "climentí" ha estat la visita al Paranimf de l'edific de la Nau, local emblemàtic que fa impressió només accedir-hi i enllumenar-lo, amb ocasió de l'encontre de companys i companyes pels 50 anys dels estudis de Pedagogia a la Universitat de València. Accedíem a les escales de la tribuna i ens férem una foto als peus de la Verge de la Sapiència, patrona de la Universitat de València.





           Tot seguit i com a colofó de l'obsequi del llibre del CVC -"Josep Climent i Avinent: antologia de textos"-, em vaig posar front al retrat de Vergara del nostre personatge, per glossar breument la dimensió pedagògica –que és la que sintonitzava amb els presents i l’ocasió- d’aquell il·lustrat, que fou seguida amb interès pels meus col·legues.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada