JOSEP CLIMENT1-figura




JOSEP CLIMENT I AVINENT.







1.    Ressenya biogràfica i dimensions de la personalitat de Climent.

Josep Climent i Avinent (1706-1781) ha estat una figura històrica reconeguda pels estudiosos, especialment des dels àmbits de la pedagogia i de la dimensió religiosa. Una pedagogia humanitzada i pràctica alhora, defensada a més com a dret fonamental, anys abans de la reivindicació de la Revolució  Francesa. I una religiositat sentida i compromesa, en sintonia amb el moviment jansenista europeu del moment...
Justament en la celebració del III centenari del seu naixement, en els actes acadèmics i culturals celebrats a les universitats de València –UVEG-, de Castelló –UJI-, de Barcelona –UA-, Facultat de Teologia de Catalunya i Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, ha quedat palesa la rica i complexa personalitat de Climent, en el decurs d’una biografia relativament llarga -75 anys- per a l’època. Vegem-la en esquema:



JOSEP CLIMENT I AVINENT: CRONOLOGIA.

-1706: Naix a Castelló de la Plana: Josef, Frances, Gargori (sic)...fill de Josef Climent i Teresa Avinent.
-1719: Acaba es estudis de primeres lletres i de Gramàtica a Castelló i es trasllada a València.
-1722: Obté la condició acadèmica de Mestre en Arts.
-1726: Llicenciat en Filosofia, es prepara per a les oposicions a càtedres.
-1727: Aconsegueix el grau de doctor en Teologia.
-1728: Ocupa la càtedra anual de Filosofia Tomista.
-1738: Mestre de patges de l’arquebisbe Mayoral.
-1740: Rector de Sant Bartomeu, on funda una escola de primeres lletres.
-1744: Oposita a la canongia penitencial amb qualificació “meritisimus”, tot i que no l’aconsegueix.
-1748: Accedeix, finalment i per oposició, a la condició de canonge magistral
-1754: Construcció d’una escola de primeres lletres, a la placeta del Rosari o de Pescadors, a Castelló.
-1755: Obté, de l’ajuntament de Castelló, permís per construir dos forns de pa, amb què mantenir les escoles de primeres lletres del barri de Sant Fèlix i de la plaça del Roser.
1757: Comissionat pel Capítol viatja a la Cort per defensar el plet de delmes i roman fins 1760. Alguns canonges maliciaren que la llarga estada responia a la recerca d’una mitra.
-1757: Viatja a la Cort, comissionat pels canonges de la Seu valentina.
-1764: Creació de la càtedra de locis, a la universitat de València.
-1766: Es nomenat bisbe de Barcelona.
-1767: Fundació d’escoles de primeres lletres, a la ciutat de Barcelona.
-1769: Climent proposa a l’Academia de Buenas Letras de Barcelona, la confecció d’un Diccionari català-castellà-llatí
-1770: Escriu al papa Clement XIV, intercedint per l’església d’Utrech. Prologa la Retórica de Granada.
-1771: Renova el Col·legi Episcopal. Promou al llatinista Zamora, com a mestre de  Gramàtica, per a les Aules de Castelló.
-1772: Remodelació de l’Hospici de Barcelona.
-1773: Avalots de “les quintes” a Barcelona: paper moderador i pacificador de Climent.
-1774: Campomanes l’acusa de “separatista”. S’inicia la construcció del primer cementeri públic –de “Llevant” o “Poblenou”-.
-1775: Conformació de la Biblioteca Pública Espiscopal de Barcelona. Renuncia a la mitra barcelonina i es retira a Castelló.
-1776: Fa testament i nomena hereu universal dels seus bens, a la fundació del Col·legi dels Òrfens. Funda una librería pública.
-1779: L’arquitecte A. Gilabert elabora els primers plànols, per a l’ampliació de la casa de Climent, que es convertiria en el Col·legi dels Òrfens. Climent pateix de les febres tercianes.
-1781: Fèlix Amat fa l’última visita a Climent, a Castelló. El bisbe encara manté correspondència amb Clément.  Nou atac d’apoplegia i mor el 28 de novembre, el bisbe dimitit de Barcelona, Dr. Climent. Consternació popular a Castelló.


La personalitat “polièdrica” de Josep Climent.

     Val la pena parar esment en la rica personalitat del nostre personatge. I ho farem amb una aproximació a la seua figura, que destaca les facetes, dimensions o components de la seua complexa personalitat. Vegem-ho:
a)    Com a universitari i home “de lletres” –en el sentit global de la cultura il·lustrada- dedicat, com ell mateix diu : “...a seguir la carrera de las oposiciones a cátedras en la Universidad de Valencia...”. (Climent a Clément. Barcelona, 28-I-1768. Vid. Tort, 4). Sense oblidar, però, que: “...Para nuestra Universidad no sólo son menos —importants— los socorros que doy para que unos estudien, otros se gradúen y muchos sigan la carrera de las oposiciones...” (Climent  a  R.  Magi. València, 25-III-1766. Vid. Tort, 25).
b)    Com a eclesiàstic, se significà per la seua proximitat al jansenisme: gran cultura històrica i bíblica, rigorisme moral, episcopalisme, pensament sinodal, democratització de l’església...(Vid. Adell: El bisbe Climent i la pedagogia de la Il·lustració, on afirma que “els seus plantejaments s’atansaven cada vegada més al jansenisme —moral estricta, reivindicació del cristianisme primitiu, episcopalisme...—, tot recuperant i repristinant l’escolasticisme de Tomàs d’Aquino, front al probabilisme i les disputes teològiques del moment”).
c)    Com a europeista destacà en la seua relació amb l’església “cismàtica” d’Utrech, a favor de la qual intercedí davant del Papa i que li costà més d’un problema. Així mateix excel·lí en la correspondència amb clergues i bisbes francesos. Al respecte Climent es mostrà procliu a les idees renovadores europees, especialment paleses en la correspondència amb Clément i en la seua devoció per Bossuet, Fleury, Alexandre i altres. Corts insisteix en aquella correspondència: “...la seva relació, des de 1768, amb l’abbé Clément de Boissy i, a través d’ell, amb els jansenistes de França i Utrech.” (Vid. Corts Blay, en Adell: El bisbe Climent i la pedagogia de la Il·lustració). Les “gazetes” de París i Londres, l’esmentaven sovint. I es mantenia perfectament informat dels moviments religiosos i culturals, així com de les publicacions de tota Europa: “La debilitat de Climent per les edicions franceses, li venia ja de la seua època d’estudiant i opositor en la universitat de València, quan a ratos perdidos diu llegir a Alexandre, Bossuet, Fleury...” Així mateix Cabrera -citat per Mestre (1972, 411)- en referir-se al pare Mañes, procurador general dels mercedaris a la Santa Seu i corresponsal epistolar de Climent, reconeix que el mantenia informat de les edicions més novedoses: “el canónigo Climent, el qual tiene... aviso puntual de todas las impresiones que se celebran más en Roma, por cartas del P. Maestro Máñez...” (Vid. Adell: El bisbe Climent i la pedagogia de la Il·lustració).
d)    Com a home públic s’implicà en els temes del seu temps: fundacions benèfiques i escolars, modernització de l’agricultura, la indústria i el comerç, mitjancer amb el poder polític i militar, arran de l’avalot de quintes de Barcelona, impulsor de la humanització d’institucions com hospicis i presons...I tot i que fou respectuós amb el poder civil, hi mantingué algunes diferències importants i no s’afegí al corrent dels il·lustrats regalistes. Així “I si bé, la pràctica totalitat dels intel·lectuals del moment, acceptaren la monarquia —i la monarquia borbònica—, com a l’instrument adient per aconseguir transformar la societat, no tots s’adscriviren a un regalisme acrític: Climent, per exemple, es mantingué distant -quan no contrari- a determinades decisions de la corona. (Vid. Adell: El bisbe Climent i la pedagogia de la Il·lustració).
e)    Com a erudit disposava d’una magnífica biblioteca privada -ja de València estant- i se significà com un lector impenitent. Així “...aquella afecció de Climent —la de la lectura— li durà tota la vida. Alguns llibres, però, ensenyaven no tan a viure com a disputar, segons es dolia Climent. L’afecció a la lectura el féu començar a formar una biblioteca que serà de les més ben dotades i nodrides de València, constantment actualitzada amb les últimes novetats editades ací i arribades de fora. A Barcelona deixà formada, amb els fons de la diòcesi i dels jesuïtes –i dels seus propis- la primera biblioteca pública de la ciutat. Erudit i gran orador i, per tant, molt documentat com ho mostren els seus escrits, especialment les seues pastorals. “Al poc temps –d’arribat a Barcelona, Climent- se feren tres impresions diferents de la rethórica de Granada y a esta impresión, al zel y al exemple del Sr. Bisbe, que es lo millor o un dels millors predicadors de España, se ha mudat y millorat la predicasió en lo bisbat, singulariter en esta ciutat. (Vid. A.B.U. Lumen Domus..., fol. 454. Citat per Tort: Ib., 264). Al retrat de Climent –a les còpies conegudes de Castelló (dos) i de Castalla, es fa esment -en la llegenda al peu- a la seua “gran piedad y sabiduría” i a les “eruditas pastorales” que publicava. (Vid. Adell: El bisbe Climent i la pedagogia de la Il·lustració). A més, Climent participà plenament dels postulats de la Il·lustració i les seues decisions i escrits ho evidencien. Fins i tot el seu “jansenisme”, hom el veu, també, relacionat amb el pensament il·lustrat, com en el cas de la sobrietat de la teologia pastoral que defensava i practicava, en relació a les romeries, les processons -com la del Corpus, on s’oposava a la presència de figurons i músics-, les festes populars, etc.
f)     Com a personalitat del moment històric, mantingué una copiosa i interessantíssima correspondència, no només amb eclesiàstics il·lustres, sinó amb polítics de renom, com ara el Secretari de Gràcia i Justícia, Manuel de Roda i altres alts càrrecs de la cort, amb el mateix Carlos III, amb la comtessa de Montijo, amb el procurador general dels mercedaris a Roma, pare Mañes, amb Maians i altres il·lustrats... Puntualment coneixem la relació epistolar i la tramesa de llibres des de Roma, del procurador general dels mercedaris —Mañes— a Climent. En aquest context de relacions amb Europa, Mestre afegeix el contacte amb els corrents jansenistes o jansenitzants, amb figures com Mayans, Bertrán, Climent, Blasco... —entre els valencians— i el cercle de la comtessa de Montijo (12), a Madrid. (Vid. Adell: El bisbe Climent i la pedagogia de la Il·lustració).
g)    A més de amb corresponsals europeus, com ara el canonge d’Auxerre i bisbe proclamat de Versalles, Clément, amb l’arquebisbe de Lyon, amb Jeroni Espert de Perpinyà, amb Dupac de Bellegarde, entre altres. De Clément diu Mestre que “...el corresponsal de más altura de Clément es José Climent...” (Mestre, 1976, 208). També s’adreçà al Papa en una llarga i valenta carta defensant  els bisbes holandesos. Llidó aporta el document trobat a l’arxiu de Simancas que, amb data de 9 de maig de 1770, Climent adreça al mateix Clement XIV: una llarga carta en llatí. “En ella —diu Llidó—, tras reconocer y alabar la misión pastoral del Papa, como centro de unidad de la Iglesia...aboga por la comunión y la paz entre Roma i Utrech...” (Llidó, 1978, 393).

I sempre persona de gran humanitat, sensible i tendre amb els infants i els marginats, generós amb els que patien necessitat, ferm a l’hora de denunciar les injustícies, contundent per oposar-se a les arbitrarietats del poder, dialogant i atent a les opinions dels altres, però resolutiu a l’hora de prendre decisions. En resum, un personatge històric de gran interès al seu moment i encara ara. O ara més que mai.

-----------------



CLIMENT-SEMPERE I GUARINOS.






Algunes prèvies:
     1. He accedit, finalment, a Ensayo de una biblioteca… -de la que tenia referències, però no havia llegit- en l’edició de 1969. Està publicada a la “Biblioteca Románica Hispánica”, dirigida per Dámaso Alonso i es tracta d’una edició facsímil. Podria ser el referent o model per al nostre projecte d’edició de les obres de Climent? No es tracta, però, d’una edició crítica ni comentada, que caldria en el cas de Climent, ni apareix la biografia de Sempere i Guarinos, que he trobat a l’Enciclopèdia Catalana[1].
     2. Les pàgines dedicades a Climent –de la 189 a la 220!- caldria escanejar-les i incloure-les a la web, com a primera documentació de les enciclopèdies i diccionaris.
     3.La referència completa és:

SEMPERE I GUARINOS, J. (1969): Ensayo de una biblioteca española de los mejores escritores del reynado de Carlos III. 3 toms. Madrid. Gredos.

Pla de l’obra:
1. A partir d’una llarga Introducció de l’autor, van apareixent los mejores escritores, per ordre alfabètic, però no només persones, sinó institucions. Així hi trobem, ja des de bon començament, l’entrada ADADEMIAS i referències a l’ACADEMIA ESPAÑOLA, la de LA HISTORIA, la de BUENAS LETRAS DE BARCELONA i la de BUENAS LETRAS DE SEVILLA. En aquella introducció fa reflexions interessants –no exemptes d’un to irònic-:

a) Com quan es referia a què el prestigi de determinats autors, condicionava el dels estudiosos i investigadors que els seguien. Així diu: “Aristóteles, Escoto y Santo Thomas son para ellos –els filòsofs- oráculos infalibles, que si alguno pensara en no seguir ciegamente à uno de los tres, nunca podia aspirar a ser tenido por buen Filósofo”. I afegeix: “Y si un Médico no jurara por Hipócrates, Galeno, ó Avicena, los enfermos que enviara al otro mundo, no se creeria que habian muerto con formalidad” (Ib., 4). (Diguem, entre parèntesi, que Climent fou seguidor convençut d’Aristòtil i Sant Tomàs, mai però acrític).
b) És conscient, Sempere, de l’ambigüitat del qualificatiu mejores: “Dexando aparte el embarazo que ofrece por sí misma la palabra de mejores, y el resentimiento que puede causar á muchos el no verse comprendidos en aquella clase...”(Ib., 42)
c) Més endavant aclareix que “Mi ánimo es incluir en esta –llista de mejores- á todos aquellos que en sus escritos han manifestado algun gusto en su manera de pensar, en el estilo, método y otras qualidades, que aunque no lleguen á constituir á sus Autores en la clase de originales, manifiestan á lo ménos que han tenido algun discernimiento en la eleccion de libros, y en el uso de su doctrina...” (Ib., 25-46). (Justament açò li escau a Climent del tot: només cal recordar la carta als estudiants de teologia...)
d) I acaba la present reflexió –no només irònica sinó mordaç- dient: “Y así no deberá estrañarse el que haciendose á veces mencion de algunos Escritores de pocos pliegos, se vean omitidos otros que han publicado muchos tomos de todos tamaños. Los libros solo se estiman por el peso en las boticas y en las tiendas, donde se necesita el papel para envoltorios”. (Ib. 46)

2. Contingut:
-Abreu Bertodano -el primer que apareix- (Don Joseph Antonio de) Marques de la Regalía, Ministro honorario del Consejo de Hacienda, y Académico del Número de la Real Academia de la Historia...
Fins a
-Zamora (P. Fr. Bernardo) Carmelita descalzo, Doctor en Filosofia, y Catedrático de Lengua Griega en la Universidad de Salamanca...
Aquestes són algunes entrades d’interès:
-Bertran, (Excelentísimo Señor Don Felipe) Obispo de Salamanca, Inquisidor General...del Consejo de S.M...[2]
-Bayer (Ilustrísimo Sr. Don Francisco Perez) Preceptor de los Serenísimos Señores Infantes de Espanya, del Consejo y Cámara de S.M., Canónigo Dignidad de la Santa Iglesia de Valencia, y Bibliotecario mayor de S.M.[3]
-Blasco (Don Vicente) de la Real y Militar Orden de Montesa, Sub-Preceptor de los Serenísimos Senyores Infantres de Espanya y actualmente Canónigo de Valencia. Se dice que es el Autor del Prólogo sobre la necesiad de buenos libros para la instrucción del pueblo, que precede á la obra De los Nombres de Christo del M. Fr. Luis de Leon, reimpresa en Valencia en 1770...(Sempere no ho recull, perquè fou posterior, però es tracta del què protagonitzà el pla Blasco, per als estudis de la Universitat de València, essent Rector). Ho fa, però, més tard a l’entrada Planes de Estudios quan, en parlar de la de València esmenta l’existència d’onze càtedres de Teologia. Diu: “una de Locis Theologicis, otra de Historia Eclesiástica , quatro de Curso de Teologia  escolástico-dogmática, tres de Curso Moral y dos de Sagrada Escritura, con otras siete temporales...” En referir-se a la “de Locis” es diu que assistiran a ella, els estudiants, al primer any “...teniendo tambien presente para la explicación la obra de Melchor Cano” i es refereix a altres càtedres i normes de funcionament. Afegeix Sempere que “...el establecimiento de este plan
-Campomanes (El Ilmo. Sr D. Pedro Rodriguez) Conde de Campománes, Caballero pensionado de la distinguida Orden de Cárlos III, del Consejo y Cámara de S.M., Gobernador interino del Consejo, Director de la Academia de la Historia, Académico de la Española...[4]
-Capmani (Don Antonio de) individuo de la Real Academia de la Historia, -del qui recull les Memorias históricas sobre la Marina, Comercio, y Artes de la antigua Ciudad de Barcelona...de 1779, encara que destaca la component lingüística de Capmany en esmentar la publicació “Discursos analíticos sobre la formación, y perfeccion de las lenguas, y sobre la castellana en particular”.
-Cavanilles (D. Antonio) Sacerdote Espanyol, residente en París... Sembla que contestà un article de 1784, de l’Enciclopèdia “en el qual se pinta a Espanya con unos colores que le hacen poco honor...: Observationes de Mr. L’Abbé Cavanilles sur l’article Espagne de la nouvelle Encyclopedie.  I afegeix: “Durante el largo tiempo de su residencia en París, se ha dedicado el Sr. Cavanilles al estudio de la Botànica –que és el què li donaria fama- : Dissertatio botanica...on recull “el estado en que se hallaba descrito por el gran Linneo, en su última edicion de 1780, este genero...”
-Climent (Ilmo. Señor Don Joseph) -de la pàg. 189 a la 220 del segon tom, dedica Sempere al nostre il·lustrat- Obispo de Barcelona. I diu: El plan que me he propuesto observar en esta obra, no me permite extenderme sobre la vida de este Prelado venerable,  que hace honor al ministerio pastoral, y á España...[5]
-Feyjoó y Montenegro (Don Fr. Benito Gerónimo) Maestro General del Orden de San Benito, del Consejo de S.M. -i ja inclou tot seguit- “Teatro Crítico Universal...”. Més avant es refereix a “la firmeza en conmbatir las preocupaciones –supersticions més bé- vulgares” del P. Feyjoó. I ho concreta: “...contra la falsa devoción, contra las opiniones vulgares acerca de las brujas, duendes y energúmenos; contra los abusos de la autoridad y contra los vicios de la enseñanza de nuestras Universidades...” I esmenta les obres del P. Feyjoó per ordre cronològic, alguna de les quals hem trobat a la biblioteca de Climent.
-Finestres y Monsalvo (el Dr. Don Joseph) Catedrático de Leyes en la Universidad de Cervera. Molt amic de Mayans i tot la seua vàlua, sembla que no aconseguia prestigiar la universitat de FelipV.
-Florez (P.M. Fr. Henrique) de la Orden de San Agustín, catedrático de Teología de la Universidad de Alcalá. Es feu famosa la seua “Espanya Sagrada”.
-Jovellanos (Sr. Don Gaspar Melchor de) Caballero del Habito de Alcántara, del Consejo de S.M., en el de Ordenes, y de las Reales Academias Espanyola, de la Historia, y de San Fernando. I fa, Sempere, un exhaustiva relació dels “Discursos”, “Memorias” i “Informes”, que aquell renovador pronuncià i escrigué, sense oblidar la dimensió literària en esmentar el “Delinqüente Honrado”.
-Juan y Santacilia (Excmo. Señor Don Jorge) Comendador que fue de Aliaga...Capitan ...de Guardias marinas, Director del Real Seminario de Nobles...de la Real Sociedad de Londres, de la Real Academia de las Ciencias de Berlin, correspondiente de la de París...Esmenta Sempere les “Observaciones astronómicas, y físicas hechas de orden de S.M., en los Reynos del Perú, por Don Jorge Juan...y Don Antonio de Ulloa...”Així com l’Estado de la Astronomia en Europa...”I la “Disertacion Histórico Geogràfica sobre el Meridiano...”O el “Compendio de Navegación...” etc. etc.
-Lorenzana (el Excmo. Señor Don Francisco) Arzobispo de Toledo, Primado de las Españas...I esmenta “Coleccion de las Pastorales y Cartas...” La fama i el rang de l’arquebisbe eclipsa ací la del seu germà, el bisbe Lorenzana de Girona, de bon record i memòria –hi ha la casa de Cultura “bisbe Lorenzana” i el col·legi  del mateix nom, encara que conegut popularment com a “col·legi verd”-, que sembla que fou un prelat il·lustrat contemporani de Climent i impulsà a Girona, iniciatives com les de Climent a Barcelona: les conferències de Teologia Moral, l’Hospici etc.
-Lucuce (el Sr. D. Pedro de) Mariscal de Campo de los Reales Exércitos, y Director de la Real Academia Militar de Matemáticas de Barcelona. Escriu –diu Sempere- uns “Principios de Fortificación...”, on semblen confirmar-se les dots pedagògiques del militar i enginyer, que donà classe de matemàtiques a Fèlix Amat.: “En la obra se explica todo lo perteneciente á la Fortificacion con la mayor claridad, de suerte que es muy inteligible, aun de los que carecen de nociones matemáticas”. La bona relació amb Climent féu que li deixara en testament els seus bens –sembla que no tenia fills-, per als pobres.
-Mayans y Siscar (Don Gregorio) Alcalde de Corte honorario de S.M. Com correspon, Sempere dedica una atenció especial a qui fou, sens dubte, la figura més rellevant de la Il·lustració espanyola, si no europea. I es dol que “la fama de Don Gregorio Mayans parece que no ha sido correspondiente á su verdadero mérito literario, á lo menos dentro de Espanya...” I esmenta, successivament, la nombrosa producció mayansiana, com ara “El Orador Christiano...”, les “Cartas de Don Nicolas Antonio...” les “Cartas Morales...” o la dedicada al degà Martí: “Emmanuelis Martini...” o “Origenes de la Lengua Espanyola...” o “Advertencias á la Historia del Padre Mariana...” o “Avisos del Parnaso de Corachan...” o la “Retorica de D. Gregorio Mayans” o la “Gramatica de la Lengua Latina...” Així com la recopilació de les obres de Vives, en llatí: “Joannis Ludovici Vivis opera omnia...”.També inclou Sempere un espai per al germà i protegit de Mayans, Juan Antonio Mayans.
-Moñino (Excmo. Sr. D. Joseph) Conde de Floridablanca, Caballero Gran Cruz de la Real y distinguida Orden de Carlos III, Consejero de Estado de S.M. y su primer Secretario de Estado...Tot seguit Sempere enumera les bondats i excel·lències del moment històric –polític, económic, científic, literari...- i les atribueix “...principalmente á la prudencia, buen corazon é ilustración de nuestro Augusto Rey Carlos III, y en mucha parte al influxo y patriótismo del Excelentisimo Señor Conde de Floridablanca.” Destaca Sempere la intervenció de Moñino en l’affaire del “Monitorio de Parma” –“Representación Fiscal”...i “Juicio Imparcial...”- que sembla voler desautoritzar des de Roma –i per pressió dels jesuïtes-, la postura de l’Infant i Duc. Hi ha el doble xoc religiós –contra els regulars- i temporal –regalista, contra els poders del Papa-.
Entre altres, cites i finalment, hi ha la de la “Carta Apologética sobre el tratado de Amortizacion del Señor Campomanes...”
-Moratin (D. Nicolás Fernandez), Abogado, de la Academia Latina, y Sociedad Económica de Madrid...Esmenta i analitza “La Petimetra...” escrita amb intenció de renovar i regular la producció d’obres de teatre. I afegeix, entre altres, “Lucrecia”, “La Diana” etc. També inclou a Moratin  (D. Leandro Fernandez de), fill de l’anterior.
-Muñoz (D. Juan Bautista), Cosmografo Mayor de Indias, y Oficial de la Secretaria de Estado y Despacho Universal del mismo Departamento. Parla Sempere de que “La Universidad de Valencia fue una de las primeras de Espanya, en donde amaneció el buen gusto y la luz de la verdadera filosofia...” i denuncia que “...la preocupación, y particularmente los partidos de tomistas y suaristas, que en pocas partes han sido tan furiosos como en ella, sufocaban las buenas semillas...” (és la situació que vivia Climent, precisament).
-Noguera y Ramon (D. Vicente), Regidor perpetuo de la Ciudad de Valencia. I en esmentar una de les seus obres –D. Paciani Episcopi Barcinonensis opera..En Valencia. B. Monfort, 1780.”-, Sempere explica extensament que “Pensando el Ilustrísimo Señor D. Joseph Climent, Obispo de Barcelona, en reimprimir las obras de San Paciano, su antecesor en la misma Silla, en el siglo IV, le pareció que sería muy conveniente acompañarla con una traduccion al castellano, para cuyo efecto, y para el cuidado de la impresion se valió del Señor Noguera. La eleccion de aquel sábio y zeloso Prelado de un lego para esta comision, pudiendo haberse valido de algun Eclesiástico, muestra bien el concepto que le mereció su instruccion y literatura. Pero aunque la confianza del Señor Climent, quien como todo el mundo sabe, de nada tenia ménos que de adulador, podia haber hecho emprender desde luego al Señor Noguera la edicion que se le encargaba, con todo procuró exercitarse primero en la lectura de los Padres de la Iglesia...” Parla de que “...una copia exâctíssima del manuscrito, que fué de la Reyna Christina y existe en la biblioteca Vaticana...”
-Piquer (Dr. D. Andres), Médico de Cámara de S.M. I diu Sempere : “Los hombres grandes, desde pequeños, parece que anuncian el talento que los ha de distinguir del resto de los demás.  Así sucedió con el Dr. Piquer, pues á los 23 años de su edad, publicó ya la Medicina vetus et nova...Esmenta la Física moderna, racional y experimental, editada en València, en 1745, per Pasqual Garcia. Sempere diu que l’obra “carece  de muchas observaciones, con que se ha aumentado la Física experimental en este siglo...Pero en el pais  y tiempo que se escribió, era mucho ...dexar el peripatetismo y manifestarse eclectico, como lo hizo el autor”. Sembla que Climent li escriví el pròleg i el “nihil obstat”, la qual cosa l’enfrontà a Mayans –i a altres- una vegada més. També publicà la Lógica moderna ó arte de hablar la verdad y perfeccionar la razon...la Filosofia Moral para la juventud espanyola..., el Discurso sobre la apliacion de la filosofia a los asuntos de Religion...i altres més directament relacionades amb la seua condició de metge: Tratado de calenturas...la Praxis Medica...et. etc.
-Roda, Manuel de: No li dedica entrada específica a l’amic i conseller de Climent, encara que en parlar de Mayans, li reconeix alguna influència. Així, en glossar l’obra del d’Oliva “Observaciones sobre el Concordato...”, diu que “es la obra que hubiera acreditado mas á D. Gregorio Mayans, si se hubiera llegado a publicar...” i segueix: “Habiendo solicitado el Señor Mayans la licencia para la impresion de esta obra, se pasó á la censura del Excelentísimo Señor Don Manuel de Roda, que entonces era Abogado. La que dió fué muy favorable al mérito de las Observaciones; pero al mismo tiempo fué de dictamen que no convenia su publicación, porque la calidad de los asuntos que en ella se trataban, lexos de producir la utilidad que el Autor deseaba, esto es la instrucción pública, podia ser perjudicial, sujetando nuevamente á discusion, materias ya dedididas y declaradas...”I conclou: “...este famoso Abogado, Ministro, y gran literato al mismo tiempo, aunque no quiso, ó no pudo por sus graves ocupaciones, publicar ninguna obra, extendió con este motivo algunas reflexiones sobre las Observaciones del Señor Mayans, aumentándolas com mucha copia de erudicion y doctrina...”.
També en l’entrada Lardizabal y Uribe (Señor Don Manuel de) del Consejo de S.M....Académico de Número y Secretario de la Real Academia Espanyola, esmenta Sempere a Roca: “Quien ha dado mas calor á la empresa de reformar nuestro Código Criminal, ha sido el Excmo. Señor Don Manuel de Roda, Secretario de Estado, y del Despacho General de Gracia y Justicia.  Quando vino aquel sabio Abogado Espanyol al Ministerio, se encontraba pendiente una Consulta del Consejo á S.M. sobre la pena que debe darse a los hurtos, hechos dentro de la Corte...”
-Samaniego (D. Felix Maria) Señor de las Villas, y valle de Arraya, en la Provincia de Alava, Individuo del Número, y Literato de la Real Sociedad Bascongada...és l’autor de les famoses Fábulas en verso castellano...”
-Sarmiento (Rmo. P. Fr. Martin), Benedictino –com Feyjóó-. És autor d’una Demostracion crçitico apologética del Teatro crítico universal...També esmena les Obras posthumas del Rm. P. M. Fr. Martin Sarmiento, etc.
-Sisternes y Feliu (Sr. D. Manuel): Fou l’amic i confident de Climent, a Barcelona, mentre estigué a l’Audiència del Principat. Sempere diu que fou “Fiscal de Consejo y Cámara de S.M.” i cita l’obra “Idea de la Ley Agraria Espanyola...”, editada a València, en 1786 i per Benito Monfort, de la que diu que: “...abunda de excelentes másimas, tanto en el texto de la Ley como en las notas con que explica y extiende sus capítulos...Como era natural del Reyno deValencia –fill de Castelló, on té un carrer dedicat- y habia tenido muchos años el empleo de Fiscal en la Capital de Catalunya, que son las dos Provincias mas agricultoras de Espanya, y siendo por otra parte dueño de varias tierras en ambas partes, tenia conocimiento práctico de la Agricultura y de la legislación conveniente acerca de ella...”
-Sociedades Economicas...Dedica Sempere una especial atenció aquestes institucions, el seu naixement, la seua història, els seus estatuts...i analitza successivament les de “Bascongadas”, “Madrid”, “Valencia”... D’aquesta última diu: “ Valencia hace un gran comercio de sus frutos. De sus sedas saca mucho provecho...” De “sus manufacturas” diu que “son de mucha consideracion... Se cuentan en Valencia cerca de cinco mil telares...La Industria vá en aumento en la ciudad y Reyno de Valencia...á influxos de la Real Junta particular de Comercio y Agricultura, y de la Sociedad Económica de aquella Ciudad...” I esmenta  la publicació de les “Instituciones Económicas de la Sociedad de Amigos del País, de Valencia” editades per Benito Monfort i l’any 1777.
-Yriarte (D. Tomas de) Oficial Traductor de la primera Secretaria de Estado...Su ingenio, su fecundo numen, y notorios talentos lo han hecho muy célebre...Imprimio el Señor Yriarte la Coleccion de sus obras en vrso y prosa...Las Fábulas Literarias se imprimieron por primera vez en la Imprenta Real, año de 1782...”

------



De Climent en fa una glossa notable, el resum de la qual va a continuació: Quien quiera instruirse en ella, –en la vida de Climent- puede leer el elogio histórico, que se publicó en Barcelona juntamente con la oración fúnebre, y la relacion de las exêquias, que le hiciéron sus familiares, en el Convento de Predicadores de la misma Ciudd, en 19, y 20 de diciembre de 1781. Yo solamente daré por órden cronológico, como acostumbro, las noticias que he podido recoger acerca de sus obras. I comença pel “Sermon que el Ilmo. Sr. D. Joseph Climent predicó en su Iglesia Catedral de Barcelona, el Domingo tercero de Adviento de 1766. Afegeix, que “Juntamente con este Sermon se imprimió la primera Pastoral...para la celebracion de un Synodo... No transcriu textualment els documents de 1767, però esmenta la creació de les deu escoles a Barcelona on, “no obstante ser tan populosa y rica, no habia escuelas gratuitas de primeras letras...”
          Ara analitza la carta als Presidentes y Estudiantes de las Conferencias, ó Academias de Teologia Moral, de 1768 i diu que “en la Gazeta Eclesiàstica de París del año siguiente, se da noticia...” Continua amb els Mandatos...á las Religiosas Capuchinas de esta Ciudad i ara explica que “En 1769 mandó reimprimir el libro de las Costumbres  de los Israelitas, y de los Christianos, que escribió en Frances el Abad Fleury, y que habia traducido D. Manuel Martínez  Pingarron, en el año de 1737, con una Pastoral suya al principio...” I afegeix –fruit de la polémica que se suscità- “Algunos han notado en esta Pastoral un zelo sobradamente ardiente, y algo de ponderacion de la potestat Episcopal, respecto de la autoridad Pontificia, y aun de la de los Soberanos...” I esmenta “...el juicio que formaron los Prelados que examinaron sus obras...” Per acabar la referència: “El Autor de la Gazeta Eclesiàstica de Francia, despues de haber hecho un largo extracto de esta Pastoral del Sr. Obispo de Barcelona, lo mismo que de su Carta, sobre el estudio de la Teologia Moral, añade: ‘No puede dexar de destacarse que el zelo, y la sabiduria que anima á este respetable Obispo se comunique a otros muchos...’ ”
          Passa ara Sempere a referir-se a l’ Edicto...para la publicación del Jubileo, que nuestro Santissimo Padre Clemente XIV...de 1769 i esmenta, per ser del mateix any de 1770, la “Circular” als convents de la diòcesi transcrivint l’escrit de la Secretaria d’Hisenda sobre el contraban. Ara parla de l’Edicte de Climent, de 1771, per implorar rogatives pel bon part de la princesa d’Astúries i aprofita per lamentar “...los grandes males que afligieron a Espanya  por la falta de sucesion en Carlos II”. Ara glossa la Carta a la comtessa de Montijo, en la publicació –en 1774- de les “Instruciones Christianas, sobre el Sacramento del Matrimonio... de Nicolas de Tour-neux...” traduïdes per la pròpia comtessa.
          Nous “Mandatos” de Climent –de 1774-, ara per a les religioses “del Convento de Ntra. Sra. de los Angeles de esta Ciudad”, on canta les excel·lències del treball manual, al costat de l’oració, en les religioses. Ara hi ha l’Edicte, de 1775, de “...La oración de las quarenta horas”i la Plàtica a Santa Maria del Mar, per administrar el sagrament de la confirmació. Seguidament inclou l’ultima de les intervencions públiques de Climent prèvia a la seua dimissió: “Plática...en lo dia 13 de Març de 1775, antes de comensar la benedició del cementeri...” I continua amb les “Notícias”per a la constitució de l’Hospici de Barcelona, del mateix 1775, on diu Sempere que a l’informe de Climent “...se contienen los mas excelentes principios, y máximas sobre el gobierno de los Hospicios, y particularmente sobre el de Barcelona...”
          I, ja al final, justifica l’extensió dedicada a Climent “...porque siendo uno de los Obispos que han hecho mas honor a Espanya en este reynado...-i es dol- no se haya pensado en hacer una coleccion de sus escritos. En Francia ya se hubieran hecho tres o quatro reimpresiones”. I,  per acabar, refereix les dificultats de Climent perquè “La virtud de aquel sábio Prelado tuvo, como sucede freqüentemente, sus perseguidores”. I dona notícia que “en 14 de Octubre de 1769, por medio del Excmo. Señor Conde de Aranda, Presidente del Consejo, se encargó a los cinco Senyores Arzobispos, y Obispos ...y a los dos Generales de las Ordenes de la Merced, y del Carmen,  que examinasen con la mayor atencion, los escritos de aquel Prelado...”Finalment, conclou, “...Esta comision sirvió para realzar mucho más el justo concepto en que S.M. estaba acerca del mérito del Sr. Climent...”


-------------------



LES DIMENSIONS INTEL·LECTUAL I HUMANA DE JOSEP CLIMENT.
(Conferència al col·legi “bisbe Climent”: 29.11.06



          Josep Climent, com qualsevol il·lustrat –i com qualsevol personatge històric rellevant-, expressà bona part del seu pensament en forma d’escrits que –sortosament i en bona mesura- ens han arribat. Resten, amb seguretat, indrets recòndits de la seua personalitat que no arribarem mai a conèixer. El que disposem, però, conforma amb bastant exactitud el perfil psicològic i intel·lectual del nostre personatge, que ara estructurem en diversos àmbits i que palesen, alhora, la seua gran humanitat.

L’ESGLÉSIA
          Com a eclesiàstic, Climent excel·lí entre els seus contemporanis de forma notable i ho féu des de paràmetres de compromís amb la seua fe i amb una premonitòria visió de futur. I ambdues característiques amarades d’una erudició contrastada. Vegem alguns dels seus pensaments –sempre validats per les seues conductes- més destacats.

Comunió eclesial.
          Climent s’emmirallava en l’exemple de l’església primitiva i defensava “...que los bienes fuesen comunes...” a imitació de “...como lo fueron entre los Christianos de Jerusalén...” És el que diu, també, Andrea J. Smidt en referirse al “...sentido de hermandad cristiana, en compartir... todo lo que tenían con los menos afortunados”. I conclou: “Ése era el espíritu que Climent deseaba establecer en su diócesis...” (Vid. Smidt).(**)
          En referir-se a “la Iglesia de Holanda”, advoca per “la precisa obligación de socorrerla”. Cita els sants pares per defensar “la mutua correspondencia y asistencia de las iglesias particulares” i prefigura la que serà la seua decisió posterior: “...es cierto que los obispos, en casos semejantes, escribieron al sumo Pontífice...para rogarle que la tratara con misericordia sin faltar a la justicia...” I es lamenta que “aunque nos compadecemos del lastimoso estado en que se halla aquella iglesia, antes muy semejante a la primitiva, pobre de bienes i rica en virtudes, ¿qué podemos hacer para su consuelo...?” (Vid. Mestre).
          En la carta que, finalment li adreçà al Papa, s’expressava així: “Voy a hablar de la paz que hay que establecer y de la unidad de la Iglesia -de Utrech-, con humildad pero con confianza, como un hijo a su padre...” Ho fa desprès d’una llarga introducció i centra el tema de la pau, amb l’imperatiu “que hay que establecer” (Vid.Llidó).

Nomenament de bisbes.
          Segons Llidó, Climent estigué “...a favor de una cierta democratización de la Iglesia...” I això perquè en paraules del propi Climent “...por espacio de muchos siglos...los Cleros y Pueblos eligieron a sus Obispos...” i encara afegeix “...que si el Clero o el Pueblo de alguna Ciudad se resistiese a admitir por su Obispo a alguno, después de elegido y consagrado, debia este retirarse...” palesa en Climent un tarannà democràtic i participatiu. (Vid. Adell).

Episcopalisme.
Corts diu de Climent, “...l’accentuat episcopalisme i conciliarisme...que el mena a col·locar el Papa gairebé en un estat de primus inter pares, respecte del col·legi episcopal...” Pel que fa a la infal·libilitat del Pontífex, Climent no li la reconeix sinó juntament amb els bisbes i per això “...advoca per la convocatòria d’un concili general...” (Vid. Corts Blay).
          Climent es lamenta a Roda que “...ultimamente el Consejo ha dado saber a la nueva Junta de Gobierno, establecida en esta ciudad, que no me permite imprimir algun papel sin sujetarlo a su censura...” i conclou: “...siendo esta novedad bastantísimo motivo para renunciar al Obispado, pues no tengo fuerzas para defender el libre egercicio de mi Ministerio, al que en conciencia estoy obligado...” (Vid. Llidó).
          Climent es creia legitimat –com a bisbe- a intervindre en els assumptes públics i així ho manifestava a Ventura  Figueroa, president del Consejo de Castilla: “...Como V.S.I. sabe, los obispos estuvieron autorizados por los príncipes para que, todas las semanas, visitaran las cárceles, consolaran a los presos y se enteraran del estado de las causas, con el encargo de avisar al Soberano los descuidos que advirtieran en los jueces...” (Vid. Tort).
          I Campomanes, malgrat la seua animositat envers Climent li reconeixia ...haber entregado el mismo Rvdo. Ob. de Barcelona 500 libras de aquella moneda, para ayuda de costa de los gastos de los mismos colegios y gremios, como se leía en la Junta de 18 de julio de 1773, ofreciendo también a la misma Junta, pagar por los miembros pobres...” La qual cosa palesa, una vegada més, la intervenció pública i ciutadana de Climent, més enllà de la funció episcopal. (Vid. Adell)


LES IDEES
          Climent fou un pensador profund, fruit de les seues continues lectures, de la seua condició de catedràtic i de les reflexions a què ho sotmetia tot, sovint contrastant-ho amb els seus corresponsals epistolars. Vegem-ho.

La racionalitat.
Climent donà mostres del seu tarannà gens dogmàtic, quan no s’està d’afirmar als estudiants de teologia que: “Nos parece imprudente y desatinado el empeño...de defender todo lo que dice el Autor, solo porque el autor lo dice. Es muy justo diferir de su dictamen...siempre que hecho el devido examen, juzgareis que la opinión contraria està mas fundada en razón..,”(Vid. Adell) Hi ha, doncs, una clara adhesió de Climent a les tesis racionalistes del moment.

L’estudi.
          Es lamenta Climent que “...molts feligresos nostres, dotats de bellíssims talents, no fassan grans progressos en las ciencias y especialment en la Theologia, per ser dignes Ministres de nostra Iglesia...” (Vid. Adell).
          Novament Climent defensa –en el decret de creació d’escoles a Barcelona- la necessitat dels estudis, per a la infantesa i la joventut: “...Per no aver-hi en esta ciutat qui los ensenye als minyons pobres, no menos que per no aver-hi Universitat, tenim entés ser molt pochs, los que se dedican al estudi de las ciencias...” (Vid. Adell).
Ara és Salvador Puig qui li ho reconeix: ...Pero la Divina Providencia, benévola con nosotros, dispuso colocar a V.S.I. en la silla episcopal de esta iglesia para que, protegiendo y mejorando los estudios establecidos en su Colegio se supliera, en parte, la falta que hace a esta populosa Capital, su antigua Universidad...” (Vid. S. Puig).
          Novament Salvador Puig reitera: “...Conoce V.S. que no pueden florecer y perfeccionarse las Ciencias en una Provincia sin que antes todos, o casi todos, sus naturales aprendan las primeras letras...” (Vid. S. Puig).

Realisme.
En referir-se a l’obra de Fleury —Costumbres de los Israelitas y de los Christianos— que s’està reimprimint traduïda del francès, per iniciativa seua, diu “...Quantos son mas eficaces los egemplos que los preceptos...”, donant una vegada més el nivell de persona entenimentada i pràctica, en la línia d’una pedagogia allunyada de cert intel·lectualisme. (Vid. Adell).

LA POLÍTICA


          La figura episcopal de Climent és indestriable de la dimensió pública, que exercí amb dignitat i contundència. Efectivament, el bisbe no s’implicà en política, en el senti d’interferir de forma partidista en les decisions del poder. Es pronuncià, de manera inequívoca –i sovint crítica-, respecte a la moralitat i legitimitat d’algunes de les intervencions, preses pels polítics servils de l’absolutisme monàrquic. Heus ací alguns exemples.

Patriotisme.
En carta a Roda s’expresa així: “... que V.I. conozca que no es el amor del descanso y la comodidad propia, ni el amor sensual, digámoslo así, de mi patria, el que me mueve a suplicar al Rey Ntro. Sr. que tenga a bien permitirme que no admita el obispado de Barcelona, sino el deseo de acabar mis días sirviendo con algún fruto a Dios y a este pueblo. . .“ I a R. Magi : “Quizá dirá V.I. que mi patriotismo es griego, romano o inglés, más yo entiendo que también es cristiano, pues Cristo Sr. Ntro. amó con la mayor ternura y con un amor de preferencia a su patria y Sto. Tomás enseña que debemos preferir su bien, al que podemos hacer en otra parte... (Vid. Tort).
En relació a l’episodi de la seua dimissió, hem llegit: “Y haviendo sido nombrado para el Obispado de Málaga, renunció a este ascenso y traslación y por averle instado presentar su dimisión, renunció también al que tenía (Barcelona) y admitidas las renuncias se retiró a su Patria...”(Vid. Llibre Vert).

El despotisme.
          Amb aquestes paraules critica, Climent, la prepotència del poder “Sense sortir d’Europa, els qui freqüenten les Corts hi troben les majestats inaccessibles” i afegeix en relació als que pretenen atansar-s’hi: “Quines antesales no han de fer? Quines desatencions , quines humiliacions no han de sofrir, abans de posar a mans del rei un memorial...que no trigarà a ser deixat de banda i enterrat? Perden el temps, el patrimoni i la paciència i, avorrits, abandonen les més justes pretensions...”(Vid. Moreu Rey).

La guerra i la pau.
          Climent avorreix la guerra i predica la pau: “Cal compadir-vos del què pateixen, tots, en aquesta tragèdia universal del món -la guerra-... I, sobretot, cal que demaneu a Déu que pose fi a la guerra i establesca una pau perpètua...” (Vid. Moreu Rey).
          També i encara que ara en la dimensió eclesial, quan s’adreçava al Papa, en favor de l’església d’Utrech, hi torna: “Voy a hablar de la paz que hay que establecer y de la unidad de la iglesia...” “...mantengamos con amor de hermanos la paz de Cristo..” (Vid. Llidó).

Llibertat.
          Tort recorda que “...Climent, a diferencia de otros obispos no permanecerá callado. En su famosa pastoral de 26 de marzo de 1769, al hablar en concreto de los concilios provinciales y en todo el contexto de sus párrafos antirregalistas, se opondrá claramente a ésta y otras fiscalizaciones del Consejo”. (Vid. Tort)
          Climent es lamentà, en diverses ocasions, de la manca de llibertat. Així es queixava a Roda que “...ultimamente el Consejo ha dado saber a la nueva Junta de Gobierno, establecida en esta ciudad, que no me permite imprimir algun papel sin sujetarlo a su censura...”(Vid. Llidó).
Aquesta prevenció censora de les seues pastorals, que encara es reiteraria al final del dictamen dels fiscals —“...con tal de que antes de darlas al público las remita la Consejo para su reconocimiento...” — li doldria molt a Climent, i ho considerà “bastantíssimo motivo”, com per a dimitir. (Vid. Adell)

Justícia social.
En defensar que les hospicianes puguen guanyar-se la vida fora del recinte, demana la garantia de les condicions econòmiques adients: “...deve ajustarse el salario...” (Vid. Adell)
Sense oblidar-se del respecte degut a la dignitat de la persona de les empleades —“...ni los Amos ni las Amas han de tomarse la licencia de castigar a sus criadas...”— I tot això des de la intervenció i cura d’una persona “...que, amás de tomar...informes, tenga el (deber) de ir todos los meses à las casas à averiguar, como las tratan y como se portan ellas...” (Vid. Adell).
Així mateix proposa “...que los muchachos que salen del Hospicio para aprendices, deven eximirse del tributo que pagan en su ingreso en las casas de los Maestros...” perquè, atesa la seua precària situació econòmica, molts d’ells es podrien quedar sense ofici i això seria, en opinió de Climent, “con notorio perjuicio de los pobrecitos y de la República...” (Vid. Adell).
I, en qualsevol cas, Climent proclama “...la obligación de remediar la extrema necesidad no solo es de caridad, sino tambien de justicia”. (Vid. Adell).
I defensa que “...fuera mejor que los bienes estuviesen divididos entre los hombres, de modo que todos tuviesen lo preciso para mantenerse...” Una afirmació tal li ha valgut a Climent que Moreu-Rey li atribuïra la ideologia de “comunista utòpic” (Vid. Moreu Rey).

Atenció al marginats.
          Mostrà sempre Climent, un tarannà generós envers els més necessitats —“...que no se retarde el socorro de los pobres...”—, com quan oferia la seua col·laboració en l’organització i funcionament de l’Hospici de Barcelona. (Vid. Adell).
Salvador Puig es refereix a tot això amb aquestes paraules “...la gran misericordia que egercita V.S.I., en el socorro de los pobres... la gran afabilidad y mansedumbre con que V.S.I. recibe, oye y consuela a todos...” (Vid. Adell).
I quan feia provisió de textos per als estudiants del col·legi episcopal de Barcelona: “Hemos hecho traher de Valencia ducientos egemplares, para que distribuyendo algunos entre los Estudiantes más pobres, se vendan los otros a precio moderado...” (Vid. Adell).
O al seu testament, quan vol garantir la pervivència del Col·legi dels Orfes: “A fin de que la Casa de Educación, que abajo dispongo, tenga más caudales para la instrucción de la juventud pobre de esta Villa, a cuyo fin se instituye...” (Vid. Testament...)

Participació social.
Defensa Climent la implicació dels ciutadans, en les responsabilitats públiques, quan diu que “....convendrà que se forme una Junta de administración -de l’Hospici-, compuesta de Personas de todos estados, clases y gremios...”, defensant així una autèntica democratització i corresponsabilitat, en el govern de les institucions públiques, perquè d’aquesta manera “...tendrà mayor satisfacción el Pueblo...” (Vid. Adell).
          Defensa, també, Climent la idea de constituir una mena d’associació d’amics de l’Hospici, amb el nom de “Congregacion”, tal com “...se establecieron en Francia...” i suggereix “...dividir la Ciudad en barrios...” per fer més efectiva la recollida de “los dineros”. (Vid. Adell)

Economia.
          Salvador Puig no s’està de dir-ho: “...La gran misericordia que egercita V.S.I. en el socorro de los pobres, sin embargo de la cortedad de las rentas de esta Mitra, y sin embargo del excesivo gasto que le acarrea la edificación de su palacio episcopal que halló arruinado, no son milagros, como algunos piensan, sino efectos naturales de la gran moderación, frugalidad y economía con que V.S.I. ahorra todos sus gastos...” (Vid. S. Puig).
          I el mateix Climent escriu: “...He podido aumentar, en más de la cuarta parte, las rentas con algún cuidado en su recaudación...” (Vid. Tort).
Corts Blay, en referir-se al general Lucuce, diu d’aquell personatge: “...el tinent general Pedro de Lucuce, natural d’Àvila (1692-1779) matemàtic i militar, fou director de la Reial Acadèmia Militar de Matemàtiques de Barcelona.
Mantingué una gran amistat amb el bisbe Climent, a qui deixà com a administrador de la seva fortuna personal, per a ésser repartida entre els pobres...” (Vid. Corts Blay).
Revest explica com finançava, Climent, les escoles fundades a Castelló: “...las dotó señalando y donando unas casas que, para este fin, había fabricado en la ciudad...” També sabem -per la documentació de l’època- que Climent sol·licità, de l’ajuntament, permís per a construir dos forns de pa, d’on aconseguir ingressos per a les seues fundacions. I entre els papers dels mercedaris de València trobem: “...y el Señor Climent... hizo donación a la Comunidad de una Casa, calle de Gracia, Parroquia de San Martín, que compró él mismo (el canonge Climent, aleshores) por 1200 libras...”, per garantir el finançament de la de Sant Pere Nolasco, de València. (Vid. Adell)

Les Lleis.
          Tot i sense posar en qüestió que “...los Principes de la tierra promulgan leyes, que obligan à sus vasallos (a contribuir)...para el bien común del Estado”, adverteix que “...las leyes tributarias, como todas las demás, para ser justas, deven ordenarse al bien comun público, universal, à cuya conservacion estén en justicia obligados los contribuyentes”. I insisteix en “...la obligación de pagar los tributos...”, que tenen els ciutadans. (Vid. Adell)
Arran del contraban i la defraudació a la hisenda pública, manifesta que “...si todos los hurtos, quando la materia es grave, son graves y perniciosos pecados, los que se hacen à la Real Hacienda son gravissimos...” i dels contrabandistes diu que “...amàs de que perturban la publica tranquilidad...” la seua actitud i pràctica insolidària, fa que la contribució a l’Estat “...cae siempre sobre sus mas fieles Vasallos...” (Vid. Adell)

L’EDUCACIÓ
Virtualitat.
L’arquebisbe de Lyon li reconeixia a Climent que “...vuestras luces os han hecho descubrir el origen principal, en la ignorancia...” i lloa en Climent que “con el establecimiento de escuelas públicas y gratuitas –a Barcelona-, haveis proveido a la instrucción de los pobres y de la juventud...” (Vid. Rosa Mª Pacual).
El mateix Climent, en el seu informe sobre l’Hospici de Barcelona, defensava que “...el recogimiento de los niños y niñas, es un punto de suma importancia...”, argumentant “...el bien espiritual y temporal que se sigue de su socorro y buena educación...” (Vid. Adell).
I encara defensa, Climent, en una intervenció d’aquest tenor “un remedio radical”, per combatre la delinqüència i la “mendiguez”, que evitarà “...que muchos (niños) y muchas (niñas) se pierdan para siempre...”. Així que defensa l’escolarització dels infants com una necessitat  “casi extrema y ciertamente egecutiva” (Vid. Adell).

Dimensions.
En els sermons que predicà essent beneficiat de la Col·legiata de Sant Bartomeu de València, havia destacat especialment la racionalitat: “Y qué cuidado no ponen los padres de familia —en Europa—, en dar a sus hijos la más racional educación...?”. Habitualment, però, Climent —com en la pastoral de creació de les deu escoles gratuïtes de Barcelona i en moltes altres ocasions— parla de què “los minyons sian racionals i virtuosos”, reiterant així les dues dimensions que, segons ell, calia abastar en l’educació dels infants i joves.  (Vid. Adell).

Universalisme.
El dret universal a l’educació, defensat per Climent, en paraules de Salvador Puig, col·laborador estret de Climent a Barcelona: “...Entiende V.S.I. que la ignorancia y la barbarie es lo que más perturba la tranquilidad del Estado y que la racional i christiana educación de los niños es lo que más asegura su felicidad. Así quisiera V.S.I. que todos los niños, ricos y pobres, freqüentran en sus primeros años, las Escuelas...” (Vid. S. Puig).

Estudis.
Climent sentia per la Universitat (de València, la seua) una especial debilitat. I així ho palesa en carta al seu amic R. Magi: “Para nuestra Universidad no sólo son menos —importants— los socorros que doy para que unos estudien, otros se gradúen y muchos sigan la carrera de las oposiciones...” (Vid. Tort).
També a Barcelona se n’ocupà i, al respecte, Bonet i Baltà diu: “Sabem que el bisbe Climent, entre altres iniciatives tomistes, establí en un pla extens la restauració dels estudis del seminari que, en aquella època era, tancada la Universitat per Felip V, el centre intel·lectual més prestigiós de Barcelona”. (Vid. Bonet i Baltà).
No eren, però, els estudis superiors l’única preocupació i referent de Climent. Així, en referir-se als hospicians, maldava per l’acollida dels infants abandonats “...hasta que tengan edad competente para tomar oficio...” (Vid. Adell). I, en aquesta mateixa línia, proposa afavorir als mossos que prengueren per esposes les hospicianes, amb la possibilitat que “...se graduen de Maestros en los Oficios que aprendieron, sin costarles nada...” això sí “...precediendo el acostumbrado examen, para que conste de su habilidad...” (Vid. Adell).

Educació femenina.
          En referir-se a les hospicianes, que es trobaven a càrrec de las “...Monjas Terciarias del Convento, que se halla en el recinto de la misma Casa...”, Climent mostra la seua preocupació perquè així “...lograrán las muchachas la mejor educación...” i això des de dos components: “la virtud y la habilidad...” (Vid. Adell).

Paper de la família.
Vegeu com exhorta Climent les famílies, encoratjant-les perquè tinguen cura de l’educació dels seus fills: “...Pares de familia, amats germans... no podem presumir que siau tan resistens a la voluntad de Déu y tan cruels ab vostres fills que, per lo vil interés del escás jornal qu’ells poden guanyar des dels cinch als deu o dotse anys de sa edat, vullau malograr la ocasió que se us presenta de que sian racionals y virtuosos...”. (Vid. Adell).
          El bisbe equiparava la responsabilitat del matrimoni en l’educació dels fills i, en adreçar-se a la comtessa de Montijo -segons Tomsich- “Les exhorta a ella y a su marido a que repartan entre sí la pesada carga o encargo importantísimo de dar a sus hijos la más racional cristiana educación...”(Vid. Tomsich)

LA CULTURA.

Els llibres
          La lectura, la considerava Climent com un instrument imprescindible per a la formació de petitis i grans: “...Y siendo mi voluntad que se establezca o forme una librería pública, en la habitación del mismo clavario que lo será el eclesiástico que residía en la casa, quiero que se escojan si yo no los hubiera escogido y se coloquen en dicha librería, aquellos libros que a juicio de mis testamentarios se reputaren útiles para la instrucción christiana racional —novament les dues dimensions, ara aplicades a la població adulta— de los vecinos de esta villa...” (Vid.Testament...)

La llengua.
En el sermó que pronuncià Climent a la catedral, arran de la seua entrada oficial a la diòcesi, el 14 de desembre de 1766, lloà els barcelonins i els catalans en general, tant pel seu patriotisme actual com per l’històric. I tot i que en castellà —reminiscència del posat il·lustrat del moment—, demana que se’l tinga com a català: “...Que, si bien se mira, Valencia puede considerarse colonia de Catalunya, porque casi todos los valencianos son catalanes en el origen y con corta diferencia iguales son las costumbres y la lengua...” (Vid. Tort).

És només una mostra -obtinguda espigolant els textos de Climent-, que palesen el seu rigor intel·lectual i la coherència amb els seus actes. Una mostra exemplicant, però, a l’abast de tots nosaltres, amb especial incidència envers els qui tenen responsabilitats culturals, socials, educatives, polítiques...públiques, en definitiva, en la nostra societat. Encara ara –o ara més que mai- el nostre il·lustrat és un referent per a les nostres vides.

         














[1] Sempere y Guarinos, Juan (Elda, 1754-1830). Il·lustrat i jurista, estudià a Oriola. Es doctorà en teologia i es llicencià en dret, exercí d’advocat a València i, des de 1780, a Madrid. Traduí a Muratori i estigué de fiscal a Granada, on es trobà amb l’entrada del francès, tot mantenint una actitud ambigua: membre de la junta de defensa de la ciutat, afrancesat desprès, exiliat a França i retornat a Espanya “penedit” i perdonat per Ferran VI, es retirà a Elda . La seua biblioteca –de temes jurídics i econòmics- és a l’Academia de la Historia de Madrid. (Vid. Gran Enc. Cat., tom 21, p.45).

[2] És el canonge de la seu Valentina, company i amic de Climent, a qui sembla que aquest últim votà per a la seu de Salamanca. Castellonenc com ell, de La Serra Engarceràn... Independentment de l’exègesi que fa Sempere de l’obra escrita de Bertran, en 10 planes –a Climent li’n dedica 31!- ens interessa ara destacar la cita que fa d’ “un Viagero Frances, que en otras cosas hace muy poco favor á Espanya –Clément, pot ser?- hablando de sus Obispos...: Las grandes rentas considerables de que gozan, no las consumen en el servicio de la mesa...sino por las continuas limosnas que reparten á los pobres. Si no fuera por las señales respetables de su empleo, apenas se distinguirian, por lo que toca al trato, del resto del Clero...De lo que se toman muy exâctos informes es de si el tal Eclesiástico es pio, si sus costumbres son irreprensibles, y si se unen en él las qualidades del corazon y del espíritu...” Tot això li escau a Climent, fora de les grans rendes, ja que la de Barcelona era una mitra de “tránsito” –castigada des de la guerra de Successió- i prou es lamentava Climent de no disposar de més recursos. Fins i tot ni en las “señales repectables de su empleo” Climent era auster, atès que el nostre bisbe vestia amb total modèstia i allargava la vida dels seus vestits...
[3] Es tracta de l’amic i protector de Climent, sense la intervenció del qual, amb seguretat les Obras completas no s’haurien publicat, per la hostilitat encara vigent a la Cort, envers el nostre bisbe. D’ell diu Sempere: “...Muy acreditado por su pericia en las lenguas Orientales, de las que era Catedrático en la Universidad de Salamanca...” Afegeix que fou comissionat per Fernando VI, en 1750 per fer un viatge literari a la recerca d’inscripcions i documents antics. Tornà en 1752 i Sempere diu que “...visitó todas las Bibliotecas principales de Italia...recogió muchas monedas rarísimas...” i a Roma on s’establí fou reconegut pel P. Mamachi “ uno de los mayores sabios de Italia...” -les obres del qual les hem trobat, precisament, a al biblioteca de Climent- i destaca, entre la seua nombrosa producció, l’obra De Nummis Hebraco-Samaritanis.

[4] Ara esmenta Sempere a aquell “ministro de quien tendria mucho que temer”, com es dolia Climent. No hi ha cap dubte que fou una personalitat excepcional intel·lectualment i política, però es manifestà com un jacobí furibund, contra les vel·leïtats de Climent envers la llengua i personalitat del Principat. Recordem les acusacions a Climent de “separatista” i “usurpador de las facultades del trono”... arran de la intervenció conciliadora del bisbe, en el motí de quintes de 1773. Sempere recull la seua preparació en “Abogacía” “Jurisprudencia” i “Política” i destaca “su talento...en otros muchos ramos de Erudición, Lenguas, Historia, Política Económica etc.”Entre les nombroses obres que Sempere esmenta hi ha: Tratado de la Regalia de la Amortización... de 1765, antecedent i preparació dels fets que protagonitzà Mendizàbal un segle més tard. El Discurso sobre el fomento de la Industria popular... de 1774 –que hem trobat a la biblioteca de Climent-  i que s’edità “..en órden á desterrar la ociosidad y promover la industria popular y comun de las gentes...” “...y se remitió a todas la Chancillerias, Audiencias, Intentedencias, Corregidores y tambien á los Senyores Obispos...” Sempere diu que “Apenas se encontrarà obra alguna, que en tan corto volumen comprenda tanto número de principios y máximas...para el adelantamieno de la industria nacional, y de la felicidad pública. Está dividido en XXI párrafos...” Complementada a l’any següent -1775- amb el Discurso sobre la educacion popular de los Artesanos y su fomento. I un Apendice...del mateix any. I encara hem trobat una curiosa edició de “Avisos al Maestro de escribir, sobre el corte y formación de las letras, que seran comprehensibles a los niños”, de 1778, on Sempere diu que “inventó un nuevo sistema para enseñarles a escribir”, a partir de quatre traços bàsics per a totes les lletres de l’alfabet.

[5]  I el glossa, el resum el qual anà tot seguit.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada