MEMÒRIES-2ª part



Fer de mestre: un projecte de Memòries...

Fa temps que em balla pel cap escriure les meues memòries. I ara, jubilat, sembla que s’escau, si més no seguint el consell dels psicòlegs de la tercera edat, per tal de no deixar de fer funcionar el (poc) numen que ens resta, als qui ja estem “fora de joc”. I ja se sap, quan tota la vida no has fet una altra cosa que fer de mestre, arribats al punt que has de deixar-ho “per imperatius legals”,  trobes una mena de succedani en escriure-ho, rememorant-ho: la infantesa viscuda, el temps d’estudiant, quan u feia de mestre a l’escola, l’accés a la funció inspectora educativa, els anys de docència universitària...I les últimes experiències, encara a la Universitat –integrant el col·lectiu de “sèniors”: l’APRJUV- i “empentant” l’ANUARI de la SPV –Societat Valenciana de Psicologia-.
De tot això -benvolgudes lectores i lectors pacients- trobareu descripcions i vivències en les presents “memòries” i, al blog on us trobeu, altres experiències i testimonis, si us bé de gust endinsar-vos-hi.
          Que us siga agradosa la visita !

                                                           Marc




---------------




                  

                    FER DE MESTRE









                                                                                                  Marc Antoni Adell






------------------








      ÍNDEX

cap. 0-    A tall de pròleg.
cap. 1-    Temps d'infantesa.
cap. 2-    Adolescència adulta.
cap. 3-    L'estiu.
cap. 4-    Estudiar per a mestre.
cap. 5-    L'escola a poble i a ciutat.
cap. 6-    Seguir estudiant.
cap. 7-    La Inspecció, un altre magisteri.
cap. 8-    La universitat encara.
cap. 9-    I ara què.
cap. 10- Els dies trobats.


----------------



 2ª PART


cap. 7-LA INSPECCIÓ EDUCATIVA, UN ALTRE MAGISTERI



 





Inspector?
          Certament no és ben bé això, encara que alguns hem fet –ho hem intentat al menys- de la inspecció educativa, una altra manera de fer de mestre. I és que u sempre ha tingut clara la vocació docent, de manera que quan el professor Benavent, a la facultat de Pedagogia de València, ens passà una enquesta per allò de “què volíem ser de majors”, la meua resposta fou inequívoca: “càtedra d’investigació en escola Normal”, amb la pretensió de continuar la docència de mestre, encara que en una altra dimensió: contribuint a la formació dels futurs mestres, especialment des d’una dinàmica de recerca en el món de la pedagogia.
          Les coses, però, no resulten (quasi)mai com u les preveu o desitja i heus ací que, acabats els estudis de pedagogia l’any 68, s’obrí un període d’incertesa per l’anunciada reforma de la llei Villar i la seua discussió pública prèvia –el famós Libro Blanco para la reforma educativa-: les escoles normals –com la resta de centres de similars característiques- passarien a ser escoles universitàries i es congelaven sine die les oposicions d’accés. Fou així com, mentrestant, aparegué l’última convocatòria d’oposicions a Inspecció, a finals del mateix 1968. De manera que també quedaria aparcada, una nova alternativa que havíem estat covant, Miquel Pinilla i jo... “per si de cas”: la càtedra de llengua i literatura de batxillerat. Efectivament i en aquells mesos d’incertesa, havíem començat a preparar el temari, a partir del contingut dels llibres de text, de Gramàtica i Literatura, que havíem estudiat a la Normal i a la Facultat. L’activitat, però, es deixà en suspens per dedicar-nos, monogràficament, a abordar el temari d’Inspecció.
Aleshores em vaig trobar, pel carrer, al nostre professor de matemàtiques de magisteri: Dn. Felipe Sáiz Salvat, aquell home tan educat i cerimoniós, que saludava des de l’altra vorera, traient-se el barret. Jo no havia perdut el contacte, perquè l’havia visitat, durant els meus estudis de pedagogia i m’havia facilitat alguns materials per als treballs de la carrera. A més, vivíem al mateix barri i fins i tot, no sé ben bé arran de què, vaig estar a sa casa d’Artana, on passava els estius. El cas és que em preguntà i vaig dir-li que estava preparant les oposicions a Inspecció. “Hombre –exclamà-, la Inspección, el generalato del magisterio”...i és que, aleshores, la condició d’inspector tenia un reconegut prestigi. Ell, com a professor “numerari” d’escoles normals, em confessà temps abans amb una certa decepció, la polèmica de família que s’havia suscitat en relació a l’estatus d’aquell professorat: aspiraven a ser considerats catedràtics i es toparen amb l’oposició frontal dels de batxillerat dels que, fins i tot, es tingueren que escoltar frases de menyspreu com la que ell, dolgut, em transcrivia: “Ustedes nos tienen la envidia del mulo al caballo...” Els d’institut s’ho tenien molt cregut, pel que es veu, encara que finalment al professorat titular de les normals se’ls reconegué també la condició de catedràtics i, posteriorment, amb la reforma Villar assoliren la categoria de professors universitaris.


Tot és començar...
          Així que abordàrem el temari de les oposicions a Inspecció. Un temari, per cert, extensíssim: pedagogia general, didàctica, psicologia, legislació i organització escolar, que haguérem d’enfrontar “en equip”, un grup de cinc companys –tres xics i dues xiques-. Jo preparava els temes de legislació i em documentava al fons dels butlletins arxivats a la secretaria de l’escola Normal: B.O.E. i del MEC. De cada tema havies de “fabricar” cinc exemplars –un per a cada col·lega- i amb les precàries tècniques del moment resultava feixuc: sengles papers “ceba” i en mig uns altres tants papers “carbó”. I a teclejar amb força en aquella olivetti...Cada setmana ens trobàvem els companys i ens intercanviàvem el material. I així anàvem fent, mentre s’acostava l’oposició –llarga oposició!-, que es desenvolupà entre la primavera del 69 i la del 70. Les coses, a més, anaren complicant-se pel desànim d’alguns del col·legues del grup, que abandonaren, restant finalment Àngel Pitarch i jo...
          D’aquells materials –que anaren desapareixent amb els canvis de casa i altres incidències- resta, miraculosament, una carpeteta d’anelles, de mig foli, reciclada d’alguna altra utilitat, amb el resum de cada tema que vaig tindre el gust –i la paciència!- d’elaborar, classificats segons el temari: pedagogia general, didàctica etc., amb la referència del núm. corresponent. Així hi ha un D-96 –didàctica- que aborda el concepte –vulgar, etimològic, històric, analític...- de la Didàctica i el seu objecte: la instrucció, així com la seua evolució...Un D-131, dedicat a l’Aprenentatge en grup. O un P-52 –pedagogia general- que tractava de l’Educació femenina. O un Ps-61- per als Fonaments biològics de l’educació. Un L-167- dedicat a la Política, administració i organització escolars. O un O-250 –organització- que abordava el Treball docent i el discent...I què dic de gust i paciència? Necessitat! Perquè si el primer exercici de l’oposició era el desenvolupament d’un tema a sort per a tots els opositors, per escrit i durant 4 hores, el segon consistia en el desenvolupament de quatre temes en una hora. La qual cosa obligava, en el segon cas, a resumir i esquematitzar.
          El cas és que es convocà el primer exercici i els -més de set-cents!- opositors ens trobarem dins una immensa sala, com un teatre romà, a la facultat de Dret de la Complutense: els membres del tribunal eren allà a baix al lloc dels actors i nosaltres a les grades. Des d’allà baix la presidenta –Ana Maria García Armendàriz, inspectora central aleshores- que havia tingut un accident, es passejava amb la crossa amunt i avall –a dreta i esquerra més bé- amb una cama embenada i donant instruccions amb seguretat i aplom. Passat aquell episodi, el tribunal es prengué unes setmanes per corregir els exercicis i aparegueren els primers llistats fatídics i la següent convocatòria: ara per a l’oral i en grups reduïts i diaris, amb algun suplent. La cosa s’allargà mesos i havies de fer un seguiment total, perquè no et podies despistar i aparèixer quan ja t’havia passat el torn. Així que els contactes i telefonades eren freqüents i el desassossec diari, fins que et veies convocat i emprenies el viatge a Madrid a tota pressa. Els exàmens, ara, tenien lloc als locals de l’escola de Magisteri “masculí” Pablo Montesinos i et passaves el dia amunt i avall, dins l’aula escoltant a algun altre opositor i fora pels passadissos: en això un incident “trencà” la monotonia de la prova oral i fou una pedra. Una pedra, sí, que féu estralls en un vidre d’una finestra de l’aula, amb el consegüent ensurt per al col·lega que s’examinava en aquell moment, per al tribunal i per als pocs presents, entre ells jo. La presidenta, resolta, es posà dreta i anà directa a la pedra, l’agafà i guaità per la finestra que donava a uns jardins interiors o patis d’esport de la mateixa escola, assegurant que demanaria responsabilitats...El cas és que no varen  saber res més: si fou algun opositor dolgut o una bretolada pura i simple d’algú que estava per allà.
          Acabà, finalment, aquell pelegrinatge de la prova oral i els que tinguérem la sort d’aprovar-la, varen  ser convocats al tercer exercici de l’oposició, inèdit fins aleshores: “l’encerrona”. Consistia en què el tribunal ens proposava un tema i durant sis hores (!) calia desenvolupar-lo, per escrit i comptant amb tota la documentació que cadascú aportava. Al respecte alguns havien seguit els passos de la presidenta, en les seues anades a la llibreria del carrer major, on s’ubicava  l’editorial Escuela Española i sembla que algun empleat havia passat informació confidencial, sobre quins llibres la Sra. García Armendáriz havia anat encomanant. Perquè s’intuïa que d’allà podia extraure’s el tema per a “l’encerrona”... Siga com siga el cas és que el tema que ens presentà el tribunal per treballar-lo fou alguna cosa com Indicadores de calidad en educación... que cadascú va desenvolupar amb millor o pitjor fortuna, enmig d’un paisatge dantesc: teníem al nostre voltant muntanyes de llibres i materials diversos que havíem portat i que, tot i situar-los mínimament ordenats, ràpidament es desordenaren de forma caòtica, en ser consultats una vegada i una altra. A més, estava clar que si no tenies una idea ajustada del tema, la recerca difícilment t’aportava alguna llum...més bé et feia perdre els nervis. Finalment anàvem lliurant els exercicis...
Que com havien arribat al lloc de l’examen aquelles muntanyes de llibres? No sé els altres, però el cas de Pitarch i jo el coneixia bé: a bord del meu seat-850, adquirit recentment. Aquest vehicle s’havia convertit en el cotxe dels mestres de l’època i des de Castelló emprenguérem viatge de bon matí...amb la “baca” plena de maletes i paquets...de llibres! Encara, però, havíem de passar per València a recollir a un altre company –Ferrandis-, que contribuí a “saturar” el “portamaletes” del 850. Així enfilàvem la carretera de Madrid, una carretera que els anys seixanta i amb vehicles modestos com el meu, no resultava còmoda. Férem sense novetat –que no era poc- el pont de Contreres, a tocar de l’embassament del mateix nom i enfilàvem per la carretera –recta com un fil, però amb més clots del compte- que travessava les terres de Conca...el cas és que, en un moment donat, sentírem un soroll com d’alguna cosa que bolcava, el vidre de darrere quedà tapat i jo no veia res pel retrovisor...Les maletes! Atenció! Que les perdem! Vaig aturar el cotxe a una vora i, efectivament, tota la (sobre)càrrega que portàvem al sostre, “portamaletes” inclòs, s’havia desplaçat cap arrere. I encara com que la caixa del motor que sobreeixia féu de parapet i la cosa no anà a més. Ho tornarem a posar tot al seu lloc, asseguràrem els paquets i seguirem ruta, ara més a poc a poc, perquè els sotracs del vehicle –pel firme deficient- no ens tornara a jugar una mala passada...I així fins a Madrid, a la fonda on ens hostatjàvem i, a l’endemà, a la Complutense a examinar-se de “l’encerrona”.
          Siga com siga passàrem la prova...i encara en quedaven dues més!: la d’idiomes i la pràctica o de legislació. També en el tema dels idiomes –en plural-, la nostra promoció estrenà novetats: efectivament, fins aleshores, la llengua estrangera obligada als futurs inspectors era el francès. Des d’aleshores, però, seria el francès i l’anglès: sengles traduccions de documents de la UNESCO o del BIE –Bureau International d’Education, amb seu a Ginebra-. Ai que en aquella època no es cursava més que francès, als plans d’estudis! Òbviament i amb temps haguérem d’espavilar-nos i, en el meu cas, apuntar-me a una acadèmia, per familiaritzar-me, mínimament, amb la llengua de Shakespeare. Així que, quan s’escaigué la convocatòria, allà que acudírem els tres supervivents de la nostra colla: dos castellonencs –Pitarch i jo- i Ferrandis, de València. Passàrem la prova i a esperar l’últim exercici, que consistí en un “cas” que el tribunal preparà sobre temàtica pròpia de la Inspecció Educativa, en el procediment de creació d’unitats escolars. També el superàrem i heus ací que restarem pendents del procés administratiu que havia de seguir-se: primer de les notes del tribunal i l’ordenació final per puntuacions -jo, que en algun moment m’havia situat al capdavant dels aspirants, ara apareixia amb el número 11 dels aprovats, que tampoc és per queixar-se-. Desprès, l’aparició en el BOE del llistat dels nous funcionaris del cos i la convocatòria per escollir plaça...


Una nova etapa.
          Al respecte i una vegada conegudes les vacants, vaig anar a buscar consell a casa de Dn. Jaime de Juan, inspector en cap que havia estat a Castelló i que m’havia visitat a Albocàsser i amb el què vaig congeniar aviat i encara ara mantinc l’amistat. L’amic Jaume –aleshores encara Don Jaime- em rebé a sa casa del carrer Pizarro de València, en una saleta-despatx on hi havia dues taules de treball: una la seua i l’altra de Dª Consuelo, la seua esposa, que havia estat professora meua de l’assignatura Pràcticas de Inspección, dels estudis de Pedagogia. No era la primera vegada que ens vèiem allà: feia més d’un any, a l’inici de l’oposició, m’orientà en el temari i s’oferí per si em calia algun aclariment. Ell estava molt documentat en la temàtica legal – no debades presumia d’haver fet algun curs de dret- i tenia un arxiu molt complet. Fins i tot abans, a l’últim any de carrera de Pedagogia i a la classe de la seua dona, es presentà un dia per informar-nos del procediment d’accés a la Inspecció Educativa, atès que ell havia estat recentment en un tribunal...
El fet és que, amb la meua dona –Tere, la companya de l’acadèmia de Dn. Antonio- valoràvem què ens convindria més, a la vista de les places que apareixien: no calia oblidar que ja teníem dos fills menuts, Marc Vicent i Maria Rosa i que els seus pares –el pare Vicent i “la tia”- vivien amb nosaltres. Hi havia vacant al País basc –Bilbao en concret i Vitòria-, a les Canàries i a Girona, entre altres llocs. Bilbo i Gasteiz els descartàrem pel clima els dos i la contaminació industrial el primer i Canàries es presentava com una aventura: massa lluny, però, amb tota la família darrere. I, efectivament, Jaume anà directament al gra: “vols fer carrera o vols –voleu- estar bé?”. “Perquè si vols fer carrera, un xic estudiós com tu (!), ves-te’n a Albacete, a mig camí de Madrid, per estar en contacte amb la gent del Ministeri: dóna’t a conèixer i aviat pujaràs...” Deia Jaume i afegia: “Però si el que vols és estar a gust i ben instal·lat, amb la família darrere, Girona: és una província menuda, ordenada, amb un alt nivell de vida i de cultura...” Dit i fet, demanaríem Girona i així fou quan s’esdevingué el solemne moment d’escollir plaça, tots els qui havíem aprovat: Pitarch anà a Vitòria i Ferrandis a la comarcal d’Eivissa...
          Ara tocava una altra visita: Dn. Isidoro Andrés, antic professor nostre i director molts anys de la Normal, havia anat a Girona com a primera destinació, abans d’arribar a Castelló. Així que era qüestió de parlar-li del tema. Ell ja coneixia la meua trajectòria perquè –a més d’alumne durant els estudis a la Normal- com a director de la Normal, mantenia relació amb els mestres de pràctiques, que és el que era jo aleshores. Sabia que havia estudiat pedagogia i estava opositant a Inspecció i em rebé a sa casa de l’avinguda Casalduch, recomanant-me a un amic seu i company, aleshores també director de la Normal de Girona i professor com ell de llengua i literatura, Félix Caselles, al que jo recordava vagament del viatge de fi de curs de Magisteri, a Barcelona, que es perllongà fins a Girona. I em deia –Isidoro Andrés- que Girona no estava tan lluny i que dinant a Castelló podia sopar allà... I, efectivament, tot i la inexistència de TGVs aleshores, el viatge es feia còmodament.
També vaig anar a visitar al seu germà Dn. Fernando, capellà i professor de religió a l’institut Ribalta, que vivia a la plaça de Maria Agustina, en companyia de les seues germanes mestres i no sé si encara sa mare, ja molt major: una de les germanes era Dª Piedad, que feia de directora de l’Annexa femenina. El cas és que Dn. Fernando em donà un consell que no he oblidat: “Sigues, dels mestres, amic i conseller”. Així, amb aquella frase tan curta i densa alhora, em facilità la clau de l’èxit –bé, diguem de la meua bona química amb el magisteri-, de l’activitat professional que he desenvolupat, en els últims trenta tres anys de la meua vida.
          Abans, però, de moure res els companys de l’escola de Pràctiques, em prepararen una celebració: no passava cada dia que un dels col·legues obtenia una plaça d’Inspecció. Així que prepararen una trobada-dinar, als afores de Castelló en un famós aleshores restaurant –el mesón del cordero, crec recordar-: hi havia els mestres de l’Annexa i les mestres, també; el seu director-regent, Dn. Juan Palacios i senyora, mestra també. Així com algun altre consort, com ara Dn. Emilio Miralles, director escolar i marit de Dª Asunción, mestra del col·legi de Pràctiques. El mateix Dn. Isidoro Andrés i la seua esposa Dª Isabel i algun altre professor de la Normal, com Dn. José Sánchez...No cal dir que la trobada fou molt agradable i la meua dona i jo ens varen  sentir molt afalagats per l’atenció. I no fou l’única –d’atenció-, perquè els inspectors i inspectores del moment, amb els que m’havia relacionat en el curt període d’exercici de mestre, també em van voler fer objecte del seu afecte i ens varen  reunir a dinar, també, ara a un restaurant de la carretera de València, al terme de Borriana: Dn. Arturo Rodríguez i la seua esposa Isabel, Dª Mª Teresa Lázaro, Dª Maria del Carmen Gisbert, Dª Paquita Alemany, Dª Leonor Vilar...que jo recorde. I també amb la companyia de Tere,clar.
          Vaig haver d’ultimar els meus dies de docència al col·legi de Pràctiques i no vaig poder acabar el curs, perquè des del MEC tenien interès en què ens incorporarem de seguida a la Inspecció. A la Delegació Administrativa d’aleshores vaig haver de fer alguns papers –full de serveis, cessament de mestre, pas a l’excedència voluntària etc.- i prendre contacte amb Girona, on finalment viatjàrem Tere i jo a finals d’abril. Aprofitàvem una visita a la clínica Puigvert de Barcelona -perquè Tere havia de ser intervinguda- i, prèviament, ens allargàvem a Girona. Allà coneguérem els companys –Justo Fonseca, el Sr. Mestres, Anna Maria Oriol, Maria Serra...Sara Blasi se n’anava destinada a Barcelona i el Sr. Bastons estava pràcticament jubilat-. També ens varem presentar al personal de la casa, mestres adscrits a funcions administratives i de recolzament: el Sr. Sala, el Sr. Arnau, el Sr. Castro, la Sra. Oliver i la Sra. Besalú. I si la impressió dels companys i companyes fou excel·lent, la dels mestres “meoses” no ho fou menys.
També passàrem a la veïna Delegació on un altre company, Artur Calsina, n’estava al capdavant. I mentre deixàvem la meua credencial al Sr. Mestres, inspector-secretari aleshores, per a la presa de possessió curiosament en data d’1 de maig, “dia del treball”...-, Anna Maria Oriol se’ns emportà a dinar al restaurant “La República” de la carretera de Banyoles –que, estranyament, havia conservat el nom en el període franquista. Anàvem, també, en companyia d’unes professores de Barcelona, que estaven donant un curs d’educació especial a mestres de Girona: a una d’elles la vaig trobar uns quants anys més tard a València, al col·legi Marqués de Dosaigües, en una activitat semblant.


Preocupats.
          El retorn a Barcelona ens portà a una realitat no tan agradable: Tere havia d’intervenir-se, de resultes d’un procés que arrossegàvem des de feia temps a Castelló i que ens portà, finalment, a fer una consulta al prestigiós uròleg Dr. Puigvert. Així que ingressàrem a la clínica i es preparava el preoperatori: érem ja al maig i el primer diumenge –dia de la Mare de Déu de Lledó- Tere passava els moments més durs, immediatament posteriors a la intervenció. Foren uns dies llargs i feixucs –sobretot per a ella, pobreta- i passàvem unes males nits, especialment les primeres, amb les cures subsegüents i els calmants que li aplicaven. Des d’allà parlàvem amb els de casa: el pare Vicent i la tia Maria Teresa i poc o molt amb ells nostres fills –Marc Vicent i Maria Rosa-, aleshores molt menuts. També amb el meus pares de Castelló. En això que uns familiars nostres –germans del papà i nebots-, ens feren una visita un diumenge: eren la tia Júlia i el tio Ermini, la tia Carme i el tio Joanet i els cosins: Bibiana i l’home etc. Pot ser com que el tema anava ja de temps, els ho vaig anunciar i ens vingueren a veure i a interessar-se per l’estat de Tere. I és que jo durant anys, havia vingut a Barcelona, per seguir estudis de Pedagogia i m’hostatjava a Collblanc, a l’Hospitalet, a casa dels oncles Ermini i Júlia. I aquella relació ens féu més propers i es presentaren tots un diumenge: jo els vaig veure per la finestra de l’habitació, que donava als jardins de Sant Pau i vaig anar a trobar-los pels corredors de l’hospital...
          Encara restarem algunes setmanes més i, finalment, amb l’alta del Dr. Puigvert arribàrem en taxi a l’estació de França amb intenció de pujar al tren cap a Castelló. Hi havia, però, una tal gentada a les cues de la taquilla, que no vaig pensar-ho dues vegades: en taxi i au, cap a casa. És el que férem i desprès d’algunes hores –llargues però còmodes- arribàvem a la nostra casa del carrer Herrero: en tren, ens haguera resultat –a Tere, clar- prou més fatigós i incòmode. No cal dir l’alegria mútua en trobar-nos amb la família, enterbolida per la debilitat del postoperatori i el viatge i, sobre tot...perquè la nostra filla, Maria Rosa, de poc més de dos anys, es quedà mirant sa mare sense donar mostres de reconèixer-la: pobreta feia ben bé un mes que no ens vèiem...A poc a poc la situació es normalitzà i jo vaig haver d’incorporar-me a la plaça de Girona.


A soles cap a Girona.
          Aquell primer viatge “oficial”, però, també tingué la seua història: jo tenia previst arribar a Puigcerdà i començar, per allà, els contactes i primeres visites. I així a bord del 850 –el mateix de l’affaire dels paquets de llibres, camí de Madrid- vaig emprendre viatge des de Castelló, sense novetat fins entrar al port de l’Ordal, punt negre dels accessos a Barcelona venint de sud: camí costerut i congestionat de tot tipus de trànsit pesat, amb abundància de corbes i un dia feixuc de juny. En això que, els de davant, en una de les pendents més acusades del port, inicien una frenada brusca que anem repetint els de darrere i començà el “catacroc”: el morro de cada vehicle s’incrustava contra el vehicle de davant. I així una filera interminable de dotzenes de cotxes atrapats, camions inclosos. Sembla que un accident a l’inici del tram, originà tota la cadena de topades...Tothom aturat, amb gestos d’impotència en eixir dels vehicles, la preparació dels parts d’accident amb la presa de nota mútues...i la presència de la guàrdia civil: marededéusenyor!
El cas és que els agents s’anaven interessant per tots i posant ordre...alhora que repartien unes targetes de tallers de reparació, de Barcelona, per “si volíem” que les grues corresponents ens portaren els vehicles a reparar...Clar que volíem, teníem alguna altra alternativa allà atrapats, al mig de la carretera en lloc tan insòlit? Encara gràcies, doncs. Desprès vaig pensar que episodis com aquells, que completaven el sou dels agents, per la comissió esperada dels tallers beneficiaris, eren com les “permanències” dels mestres, que ens permetien un cert respir, més enllà de l’escàs jornal amb que l’administració ens pagava...
El que no recorde, ara, és com vaig arribar jo a Barcelona: si a la cabina de la grua, al costat del conductor o per algun altre mitjà. El que sí que tinc present és el talleret on anàrem a parar, en un carrer estret a la vora esquerra de la Diagonal: calia localitzar-lo bé per saber tornar a recuperar el cotxe...I què faig jo ara? Els de Puigcerdà que m’esperen, perquè els havia avisat, clar i jo allà tirat...Vaig cridar per telèfon al director –un company d’oposició precisament i que no havia reeixit-, per explicar-li el cas i que pujaria en tren...Ell, pobre, molt amablement es prestà a baixar a Barcelona, a buscar-me des d’allà dalt: em vaig negar a que fera un tal precipitat viatge i varem quedar per a l’endemà. Així que agafaria un taxi cap a l’estació de França (?) –una altra vegada l’estació de França!- i cap a Puigcerdà: un llarg i lent viatge cap a munt, passant per les estacions del camí de la que, ara mateix, tinc el record de la de Ripoll, on el tren es detingué una bona estona...I d’allà cap a Ribes i per viaranys complicats, collada de Tosses amunt, que semblava impossible arribar al pla de la Cerdanya, allà a dalt.
Finalment vaig arribar a Puigcerdà, desprès del panoràmic i calorós viatge, buscaria hostalatge i a l’endemà em vaig presentar a l’escola: el company director amabilíssim, però un pèl trist en ser visitat per algú, opositor com ell i que ara era el seu “superior”, encara que vaig mirar de treure-li ferro al tema...Em presentà la gent del centre: mestres més grans –com ara les famoses i prestigiades germanes Aluju- i altres més joves com jo mateix, cas de Vicens, futur director, en anar-se’n el meu company d’oposició. La seua decisió havia estat presa algun temps abans de la meua arribada: tan bon punt conegué el resultat dels exàmens, demanà el trasllat cap a les rodalies de Madrid, d’on sembla que era i se comprèn, perquè a ningú agrada que els seus coneguts i amics –entre ells els companys- conegueren el seu “fracàs”.
          Els edificis no tenien massa bones condicions i s’ubicaven en dos llocs diferents –per tant era el que s’anomenava aleshores una “agrupació escolar”-. Més tard el tema millorà, en adquirir el MEC l’antic col·legi internat dels escolapis: fou una bona gestió, que feu el nostre “delegat” a Girona, el company Calsina. Tenia unes magnífiques condicions d’estructura i distribució d’espais i una panoràmica magnífica: es dominava bona part de la Cerdanya i alhora es veia des de lluny, només culminaves la collada de Tosses. El cas és que, desprès d’aquest primer contacte, vaig fer cap a Girona, per incorporar-me a l’oficina de la Inspección de Enseñanza Primaria, del carrer Jaume I, que ja és coincidència que a Castelló i a Girona els locals de la Inspecció Educativa estaven al carrer del mateix nom! L’edifici era un primer pis antic i llogat que comunicava amb la Delegació: eren tot de despatxets, fora del del cap que tenia una certa prestància, on se situava el personal de recolzament i els inspectors: a mi m’atribuïren una mena de “suplement”, al final de tot, abans de passar al pis de la Delegació. Encara hi era el rètol de Sara Blasi, a la porta, però la cosa millorà aviat en jubilar-se, finalment, el Sr. Bastons, que havia tingut un despatx més digne, encara que compartit amb la biblioteca de la Inspecció. Saludats el companys –Fonseca, Mestres, Oriol, Serra- i els mestres de la casa –Arnau, Castro, Sala, Besalú i Oliver- i rebudes les primeres instruccions i pautes de treball, vaig haver d’instal·lar-me. On? Doncs mentre buscava pis, per portar la família, vaig acabar a la residència d’oficials. I és que jo, no feia massa, havia fet les pràctiques de milícies universitàries a Castelló i havia estat, per tant, alferes de complement. D’aquesta manera vaig solucionar temporalment –i a un preu mòdic, tot s’ha de dir- les primeres setmanes de la meua estada a Girona. De tot això tenia puntualment informada a Tere i ja pensàvem en el futur trasllat.
          Mentrestant jo anava prenent contacte amb la “zona”: m’atribuïren la III –Santa Coloma de Farners- i la VII –Ripoll/Puigcerdà-, a més d’un districte de la ciutat i m’anaven presentant als directors, inclosos els d’altres àrees, atesa l’estreta relació entre tots, en una ciutat i en una província recollides, encara que un pèl més poblada que la de Castelló. A més, al punt que vaig arribar a Girona, al final del curs 1969-70, s’esdevenien els exàmens de les “tècniques mercantils”, que era una mena de formació professional administrativa, no oficial i de la que els mestres –i els inspectors- es treien un sobresou. Aleshores vaig participar –a Girona i a diferents llocs: Banyoles, Figueres, Blanes, Olot, Ripoll...- dels “tribunals” examinadors.
Això em donà una coneixença molt completa de les escoles de Girona i els seus mestres i directors, només arribat allà. A més vaig haver de fer visites i mantenir, amb els centres de la “zona”, els intensos contactes propis d’un final de curs...i jo sense cotxe! Encara com a la Inspecció hi havia un 4L, Renault, que el MEC atribuí al servei de menjadors i que portava, habitualment, Julián de Castro. I en això que el Sr. Mestres en suggereix d’anar a visitar un menjador, les obres del qual estaven molt avançades, en companyia de Julián, mestre diplomat en alimentació i nutrició –i del qual i a la seua família, ens faríem bons amics, tot seguit-. Així que allà que ens presentarem: fou a Sils i, efectivament, estaven en obres fent un grup escolar nou, amb menjador inclòs i vivendes per als mestres. Saludàrem al director Sr. Serra a qui desprès tractaria habitualment, doncs era la zona que m’havien assignat. I, a més, ens convidaven a una festa-exposició de plantes que feien anualment: encara ara, a Benicarló, en tenim algun exemplar que ens obsequiaren aleshores. El cas és que ens explicaren com anaven les obres i varen  regressar a Girona, per informar al Sr. Mestres. El Sr. Mestres era l’inspector-secretari i atés que es quedava amb dues dones –Anna Maria Oriol i Maria Serra-, una vegada oficialitzat el trasllat a Barcelona del cap d’aleshores, Justo Fonseca, trobava en mi l’equilibri desitjat en la composició de l’exigua plantilla. Dic exigua perquè la dotació era de vuit places i no érem més que quatre i encara arribàrem a ser-ne tres...A part d’això, ell estava a punt de jubilar-se i jo acabava d’arribar, així que em prestava una certa dedicació paternal i es permetia aconsellar-me i assessorar-me contínuament. I no només en temes del treball i així començà a ajudar-nos a trobar pis. Calsina, el company delegat, amb un punt de gelosia deia que em tenia com un fill...


Preparant el trasllat.
          No sé ben bé quan ni com, però vaig anar a Barcelona a buscar el 850 que tenia en reparació i, segurament, aprofitaria per seguir ruta cap a Castelló, per estar amb la família. Tere s’anava recuperant bé, gràcies a Déu i posada al corrent de la situació a Girona i de la recerca de pis, decidírem fer un viatge junts. També, però, aquell viatge té la seua història: el temps es presentava un pèl insegur, però no ens aturàrem per això i amb el nostre 850 rodàvem per la 340, per terres ja de Tarragona. No estaríem molt lluny de la nuclear d’Ascó i l’oratge presentava mala cara: llamps, trons i visibilitat cada vegada més problemàtica, per la intensa pluja. Alguns vehicles havien optat per retirar-se a la vorera, amb els llums encesos i el nostre “netejaparabrises” no donava l’abast, així que decidírem canviar de direcció i desviar-nos cap a l’interior, cap a Tortosa.
Allà buscàrem un garatge on deixar el cotxe i seguírem viatge cap a Girona en tren. Arribats a Girona ens hostatjaríem, probablement, a l’hotel Peninsular del carrer nou, on no seria la primera vegada que faríem cap. Varen  fer algunes visites, entre elles a casa d’Artur Calsina, on ell i la seua esposa Margarida s’interessaren també en la recerca de pis i ens donaren algun consell. Per cert seguia el mal temps, perquè el record que tinc del moment, era també d’un cel molt tancat i de pluja continuada. Segurament, en aquella ocasió, visitaríem també al Sr. Mestres i a la Sra. Rosa, la seua santa esposa. Era la seua una vivenda unifamiliar, a la pujada Pedreres –aleshores encara, en el tardofranquisme rebatejada i traduïda “subida Canteras”!- amb una galeria molt agradable: “aquí darrere mateix viu el Sr. Caselles, el director de la Normal”, em deia. Jo li devia una visita, en atenció al seu company de Castelló “l’Isidoro”, con ell li deia i ho férem a sa casa, Tere i jo, quan ens trobàvem més assossegats. Abans, però, es fàcil que el saludara, amb motiu d’algun contacte oficial. El cas es que el Sr. Mestres estava fent gestions, per trobar-nos pis i ens parlà d’algunes alternatives que havia mirat. De fet el dia anterior ens havíem trobat a la plaça de la Diputació, en una ballada de sardanes i ens ensenyà la carta, per posar-la al correu, demanant informació arran d’un anunci de pisos, al diari Los Sitios.
També ens obsequià –era un oferiment invariable i obligat- a una copeta de ratafia. Òbviament nosaltres ni sabíem què era allò i ell, cofoi –més ample que alt i n’era prou una cosa i l’altra!- ens explicava que es tractava d’una beguda feta amb destil·lació d’herbes aromàtiques...i d’Olot! Olot era el seu feu professional i on el propi Calsina deia que tenia el “cartel” . El cas és que la zona d’Olot era la nineta del seus ulls i jo vaig poder comprovar-ho, quan em vaig fer càrrec de l’àrea, una vegada que ell es jubilà. I pot ser abans i tot, perquè no era infreqüent fer alguna visita compartida i no només pel “negoci” de les tècniques mercantils –les “permanències” de la Inspecció-, sinó per altres i variats motius: ajustament d’itineraris de transport, visita a centres d’educació especial, participació en “cercles d’estudi” –nom que rebien allà els centros de colaboración pedagógica-, reunions amb directors etc.
Perquè val a dir que, a més de la zona -o zones!- atribuïdes, ateníem a les “ponències” –educació especial, menjadors, transport, serveis psicopedagògics, colònies etc- i això ens donava molta mobilitat i el coneixement de la pràctica totalitat de la “província” i del professorat. Així que jo ja havia acompanyat al Sr. Mestres –també a Anna Maria Oriol i Maria Serra- en més d’una ocasió. Recorde, ara, haver estat amb ell, sobre tot a Olot, al col·legi “Malagrida”, el més característic i prestigiat i que havia estat caserna durant la guerra civil i encara es ressentia en la seua precarietat arquitectònica. També, però, al “Sant Pere” i altres de la ciutat i voltants: Santa Pau, Sant Joan les Fonts, la Vall de Vianya... i de camí cap Olot: Banyoles, Besalú, Castellfollit de la Roca...
          El Sr. Mestres i la Sra. Rosa eren afeccionats a rebre a casa els amics. De vegades coincidíem amb la –llarga- família de fills i nets, dels que es sentien molt orgullosos.- Allà ens trobàvem, també, els companys d’Inspecció i alguns directors –com ara el Sr. Bordas, del col·legi “Bruguera” i la seua esposa-, amb motiu de Sant Lluís: era obligat anar a provar una copa de cava a la salut del Sr. Mestres... Siga com siga aquelles seues gestions de recerca de pis, donaren resultat i, al poc de temps, signàvem un contracte per instal·lar-nos al carrer Dr. Pasqual i Prats, a la vora del riu Onyar, junt a la carretera de Sant Feliu i amb vistes a l’antic camp de futbol del Girona C.F. Això feu accelerar els preparatius de trasllat familiar i tornàrem a Castelló: una empresa transportista s’encarregaria del tema i nosaltres, altra vegada a bord del 850 –aquesta vegada, però, tots- faríem el viatge. El pis no era molt gran i varen  haver de fer alguns ajusts per poder instal·lar-nos: de moment no varen  traslladar tota casa, sinó el mobiliari imprescindible més alguna cosa adquirida a l’efecte. Varen  arribar a estar, però, molt a gust: el pare Vicent i la tia Maria Teresa de seguida es varen fer amb la gent del veïnat, especialment un matrimoni jove del replà i la botigueta de baix de casa, el telèfon de la qual, el propietari Sr. Feliu, molt amablement, ens el deixava per fer alguna trucada, mentrestant ens l’instal·làvem.
També vivien enfront mateix uns familiars d’un company, ja major, del Sr. Mestres –i meu, encara que ells eren molt amics- amb qui mantinguérem relació, fins i tot anys desprès de passar a València. Els havíem arribat a visitar –la mare i dues filles- a la casa que tenien a la Creu de Palau, passat el nou camp de futbol del Girona. També hi havia un taller a la vora, on solia dur el cotxe a revisió i que me’l atengueren quan l’anegada de l’Onyar...També ens integràrem en la parroquieta del barri, encara que els dies feiners solíem fer alguna escapada a la capella d’una clínica veïna: allà solíem trobar a una senyora, que resultà ser la mare de mossèn Modest Prats i on ell mateix celebrava alguna vegada. Mentrestant jo seguia integrant-me en la vida de la Inspecció i ja miràvem de demanar plaça, per al curs vinent, per a Tere.


Un estiu singular.
          Estàvem en plena canícula -juliol avançat- i començaven les vacances i els torns corresponents. Així que ens traslladàrem a Castelló i d’allà a Benicarló, on ens instal·larem alguns dies a la segona planta de casa Enriqueta, anant a la platja ben bé cada dia, amb els nostres fills: Marc Vicent i Maria Rosa, de pocs anys. Jo vaig haver d’incorporar-me uns dies d’agost a Girona a fer el meu torn d’estiu, combatent la calor amb alguna anada al GEIEG, entitat esportiva de la què ens férem socis, amb piscina i restaurant. I siga aleshores o siga des de Benicarló amb alguna trucada, el Sr. Mestres m’autoritzà a romandre la primera setmana de setembre amb la família, atès l’estiu tan ocupat que havia passat. Això ens oferia uns dies de relax afegit i varen  voler aprofitar-los, llogant una caseta a la carretera de Peníscola, front als apartaments “La caracola”, on passàrem quinze dies deliciosos, que ens feren obrir els ulls respecte a la possibilitat de recuperar “la sénia”, aleshores llogada i des de feia molts anys al tio Vicent de Càlig. Efectivament, parlamentàrem llargament, li oferirem una compensació econòmica i un any debades, de lloguer i aconseguirem recuperar la caseta i el tros: a l’any següent ja fèiem les mínimes obres d’adequació, per passar l’estiu. I, des d’aleshores, tots els anys hi passem la temporada...
          Transcorregueren els quinze dies “de gràcia” que m’atorgaren i ,ara sí i de veritat, tots cap a Girona: novament el 850 amb la tia, el pare, Tere, Marc Vicent, Maria Rosa i jo. Els peturros anaven al si de sa mare i la “iaia sosqui”, als seients de darrere, mentrestant el pare ocupava el seient de davant al meu costat. I el viatge no era còmode: les costes d’El Perelló a Tarragona, el port de l’Ordal de no molt bon record per l’accident del viatge inicial, el pas per Barcelona de punta a punta -per la Diagonal i la Meridiana- i encara un tros de carretera general interior, abans d’arribar a Girona. Gràcies a Déu, però, els dos o tres anys que encara mantinguérem el 850 no patírem cap incident.


Tots a Girona.
          Novament ens hostatjàrem al “Peninsular”, per instal·lar-nos a l’endemà al nou pis de Pasqual i Prats, on romanguérem pot ser dos o tres anys, fins que passàrem als edificis de la Caixa, a la Devesa, en un pis més espaiós.
          Aviat vaig començar a viatjar per la zona –per les zones, més bé-, alhora que Tere ocupava una plaça de l’escola Annexa, per a la qual cosa haguérem de recórrer a les gestions de Calsina, el delegat i de Caselles, el director de la Normal. Allà ella es trobà molt ben acollida, amb el Sr. Culubret com a director i férem amistats que encara duren –Mª Assumpció, Caterina...- En alguns dels meus primers viatges, vaig estar acompanyat per algun company i en altres casos no, encara que ja s’havia rebut la notificació de la incorporació del nou inspector i jo mateix començava a remetre el corresponent “saluda”, presentant-me i anunciant una propera visita. Val a dir que una impressió que vaig percebre i que em durà els deu anys d’estada a Girona, fou l’alt nivell professional i de tracte –gens servil, per altra banda- dels directors i dels mestres en general. Certament que es guanyaven bé la vida, perquè les classes complementàries i els repassos de batxillerat i altres, estaven instituïts des de sempre i molt abans que s’inventaren les famoses permanències. Portaven, doncs, un nivell de vida molt digne, que es comprovava quan et convidaven a sa casa i tenien el respecte i afecte de les autoritats locals i dels responsables d’entitats cíviques i associacions vinculades a l’ensenyament.
Alhora, per costum inveterat, t’anomenaven pel cognom: Sr. Adell amunt i avall. Així que jo vaig haver d’aparcar el “don” en adreçar-me a ells –als més grans, perquè aviat vaig aconseguir que els més joves em tutejaren- i tornar-los també el Sr.: Sr. Quintana, Sr. Romero, Sr. Tibau, Sr. Alcàsser, Sr. Roura, Sr. Bertranpetit, Sr. Cantal, Sra. Español, Srta. Ros, Sr. Bordas, Sr. Ferrer, Sr. Sels i un llarg etcètera. Alguns, directors de les zones encomanades i altres d’altres llocs, amb els que per motius diversos, hi havia una relació habitual. En un fet que van coincidir quasi bé tots fou en atribuir-me la procedència lleidetana: “Que vostè és de Lleida, Sr. Adell?” Val a dir que el meu accent de la Plana de Castelló i la flexió verbal en “e” els despistava un poc.
          Les visites no podien sovintejar tan com jo volia, perquè arribaren a ser, quasi bé, un miler de mestres en el conjunt de centres que tenia al meu  càrrec. Per això hi havia el dia obligatori de despatx a la Inspecció, perquè et pogueren fer personalment les consultes que calia en cada cas. I, a més, el dissabte al matí també romaníem allà i quasi bé teníem més visites que no el dia de guàrdia, perquè era dia firat a Girona i molts hi aprofitaven. No cal dir que, en deu anys, en vaig viure de tots els colors, però el balanç final és del tot positiu. Uns dies havia de matinar més que no uns altres, per la distància a recórrer, encara que de vegades em calia quedar-me a passar la nit i algun dia més. Tal era el cas de Puigcerdà, encara que també Ripoll i Camprodon. A més, hi havia la neu a l’hivern, per la collada de Tosses, que m’obligà a comprar unes cadenes per al 850: allò era nou per a mi, procedent d’un clima molt més suau. Certament no deixava de ser un risc viatjar en segons quines condicions.
Pot ser per això, en una de les trobades que férem a Madrid, convocats per la “Hermandad de Inspectores de Enseñanza Primaria”, s’acordà subscriure una pòlissa individual d’accidents que gestionà Ambrosio Pulpillo, president aleshores d’aquell col·lectiu. Curiosament ens la formalitzà per als inspectors de tot Espanya, la sucursal a Linares (!) d’una companyia del Principat: Catalana de Occidente. Segurament, ara, enmig de la burrera d’espanyolisme que els tardofranquistes estan generant i estenent per tot arreu, això no seria possible. Siga com siga, encara que la situació de risc millorà pel temps, alguns encara ara mantenim la pòlissa en qüestió que, per cert, segurament perquè jo els hauré donat peu, se m’adrecen en català...


Amunt i avall.
          Una “novatada” que vaig haver de pagar fou la pretensió de deixar constància de les visites, en el corresponent “Llibre”. Com que -al principi sobretot- en vaig fer moltes, per entrar en contacte amb el centres, vaig acumular tota una pila dels famosos “Llibres” i em costà setmanes per complimentar-los, mínimament, i tornar-los diligenciats a les escoles de procedència. Encara que el costum no el vaig abandonar mai i mirava d’aprofitar per fer alguna reflexió i donar alguna pista, desprès d’haver passat per les classes, a més de deixar constància de la situació: matrícula, distribució d’alumnat etc. D’això, precisament –de la visita a les classes- encara els últims anys a València, els de l’equip directiu de molts centres, s’estranyaven un tant: “Com és, Marc, que vols passar per les aules?” La meua resposta era sempre la mateixa: “Perquè vull acompanyar els profes, en la seua tasca, ni que siga uns minuts”. “A més em sentia i em sent –els deia- mestre”. I afegia: “Com voleu que valore el vostre treball si no estic present?” El tema podria ser objecte de llarga discussió tècnica, però de moment jo volia deixar caure alguns missatges:
  1. Com a inspector, volia comprovar el final del procés educatiu -l’acte didàctic- i no quedar-me en les qüestions administratives o purament formals.
  2. M’oferia a fer-ho des de paràmetres de complicitat –em sentia i em sent, mestre-, compartint l’espai i els moments claus: la classe.
  3. Creia i crec que s’ha d’introduir una certa avaluació –compartida, conjuntament reflexionada- de la tasca docent.
          En qualsevol cas, aprofitava per prendre el pols a la classe, departir amb l’alumnat, interessar-me pels seus treballs i intervencions a preguntes del seu mestre o meues. I instar a xicons i xicones a ser responsables –en funció de l’edat, clar- en la tasca que portaven entre mans –l’estudi- i a secundar l’esforç i dedicació dels seus professors. Era –i és- una manera de reforçar l’autoestima del professorat i una oportunitat per confidenciar-li cordialment, si alguna cosa no anava com calia, des de la meua percepció que, òbviament, no passava d’això- percepció- de moment.
          Això no privava, en absolut, d’atendre les qüestions més administratives, al despatx de la direcció: terminis i problemàtiques de gestió, temes de transport i menjador, incidències amb el professorat, relació amb els pares o autoritats etc. Justament el contacte amb els pares, tot i no ser sovint, perquè tot just s’iniciava l’associacionisme, no era infreqüent. Especialment per temes de concentracions escolar, possibles supressions d’unitats, trasllats o noves instal·lacions. I val a dir que, encara que en creava alguna incomoditat, l’actitud bel·ligerant de les famílies, quan segons la norma, la baixada de matrícula aconsellava “comarcalitzar” –suprimir, vaja- alguna petita escola rural i traslladar per transport els seus pocs alumnes a l’escola gran de la capital de la comarca, he de reconèixer, ara més que mai, el seu coratge en oposar-se i per què no? el seu encert en defensar la presència de l’escoleta, al poble que ja tenia prou desgràcia de quedar-se sense ningú: jo solia argumentar que en l’escola “graduada” rebrien millor atenció, els seus fills, per cicles i cursos i que es disposava de materials més complets i que s’equivocaven oferint resistència al projecte –aleshores- del MEC... “Deixe´ns equivocar-nos Sr. Adell” vaig haver de sentir-me més d’una vegada...
I no els faltava raó: ara ho veig prou més clar que no aleshores. A part que, en segons quins indrets, el trasllat diari de l’alumnat, era molt problemàtic per perillós: vials infames i neu a l’hivern. És quan els oferíem escolaritzar-los a la recentment creada i construïda escola llar d’Olot. Però la gent es resistia igualment: el trasllat setmanal era inevitable, l’absència de la família i dels carrers del poble també...I si, finalment, l’administració decidia tirar endavant el projecte, les famílies preferien vorejar la il·legalitat i quedar-se amb els seus fills al poble. Em vaig trobar amb un parell de casos: un al poble d’All, a la Cerdanya on, decidida la comarcalització abans de la meua arribada, les famílies contractaren un mestre pel seu compte: el delegat -el company Calsina- em comissionà per mirar de solucionar el tema i allà que em vaig desplaçar. Arribat a l’escola em vaig trobar, efectivament, un mestre impedit, que es movia amb crosses i un nombre menut d’alumnes –mitja dotzena, pot ser-. La conversa no fou cordial, encara que correcta i el mestre em remetia a les famílies, que no volien portar els seus fills a la comarcal de Puigcerdà. No puc recordar si, finalment, em vaig entrevistar amb els pares, encara que algun contacte segurament arribaria a mantenir. Vaig haver de transigir amb la “irregularitat” i vaig preferir donar temps al temps –i així ho vaig informar al delegat-: l’escola comarcal anava consolidant-se i millorant els seus serveis de menjador i transport.
A més s’adquirí, finalment, pel MEC, el magnífic edifici dels escolapis i, en ampliar el nombre d’unitats, vaig proposar el nomenament del mestre d’All, amb el seu consentiment és clar i la complicitat del director de la comarcal –ara ja Vicens- i del Sr. Calsina. Aleshores la resistència amainà, perquè el propi mestre es posà a favor del projecte i anà convencent els pares...Sí, fou una jugada no del tot presentable, però francament el record que tinc de l’edifici d’All és deplorable: de l’edifici, del mobiliari i de tot plegat. A més, la distància a Puigcerdà no era gran i, decididament, els pocs alumnes estarien més ben atesos, en aquest cas al menys. Hi havia, també, un altre factor: el mestre d’All era invàlid i, aleshores, la incorporació de persones amb defecte físic al funcionariat era molt complicat i de fet ell ja ho havia intentat sense èxit. Ara, amb la meua intervenció i les complicitats esmentades, li oferíem un futur per sobreviure, que no tenia gens clar. Així que, de moment es convertia en funcionari, bé que interí.
          L’altre cas es donà a Beget, encara més “irregular” perquè la mestra ni tan sols tenia títol. Allà que vaig arribar a aquella meravella de poble medieval, creuant el pont romànic i trobant-me, a l’escoleta, també només un grapat d’alumnes i alguns d’ells germans: la senyoreta en qüestió es trobà molt incòmoda i jo també, durant la visita. Vaig fer la vista grossa una temporada i, finalment, les famílies acceptaren anar a Camprodon, a l’escola Dr. Robert.


Itinerar.
          Algú havia definit la nostra professió com un ofici itinerant, pot ser fou Lavara en aquell curs que férem a Madrid, a la Complutense. I no deixa de ser veritat: la major part de la nostra activitat es desenvolupa fora del despatx: a les escoles, als centres educatius, però també a les oficines municipals, als centres de formació –abans CEPs: Centres de professors i ara CEFIREs: Centres de Formació I Recursos Educatius-, als SPEs: Serveis Psicopedagógics Escolars, a les dependències territorials o centrals de la nostra administració i altres llocs d’encontre i reunió amb directius, amb professorat, amb famílies...Si a més a u, la cosa l’agafa jove -27 anys, per exemple que li feia dir al Sr. Bordas: “vosté, Sr. Adell, és que ha arribat molt jove a la Inspecció...” no vaig saber si com una mena de retret per la meua inexperiència o per afalagar-me- i amb il·lusió el resultat era l’itineratge quasi permanent.
A més, en el meu cas i donada la precària dotació de la plantilla de Girona, singularment els primers anys, es feia precís moure’s bastant: dues zones completes –la III: Santa Coloma de Farners i la VII: Ripoll-Puigcerdà-, més un districte de la ciutat de Girona i algun terç de propina, no era per quedar-se quiet. No vaig saber organitzar-me com feia el Sr. Mestres: sector de primavera –al bon temps- i sector d’hivern –al mal oratge- i anava per tot arreu, en qualsevol època de l’any, en funció només del que calia en cada cas. I encara, abans d’apamar les zones i conèixer bé els camins em vaig arribar a perdre i despistar més d’una vegada...Com ara  anant a Riells del Montseny. Riells tenia l’escoleta al poble mateix i una altra a tocar de l’estació de Breda, també del municipi de Riells del Montseny. La segona era fàcil de localitzar, a vora carretera i prop del FFCC, però la primera em va costar perdre’m: jo ja notava que el suposat camí cap a Riells poble no era una autopista precisament, encara que les indicacions –“Montseny”?- hi eren. A bord de l’encara 850 anava pujant i fent revoltes per un vial que resultà, finalment, una pista forestal! En arribar a la corba més feixuga, vaig entreveure un casalici enmig del bosc i vaig aturar-me tot seguit, assegurant el cotxe amb el fre de mà. Em vaig atansar i allò semblava un santuari: el cos de l’ermita i una dependència annexa, a tall de casa rectoral.
Vaig donar alguna veu: “Ep!, bon dia! hi ha algú?” I en això que aparegué un mossèn, ja major, que m’atengué molt amablement, no sense exclamar: “Vostè s’ha ben perdut!” a la meua pregunta de si anava bé cap el poble de Riells...Vaig explicar-li qui era i què em portava per allà i m’indicà el camí, que m’obligà a desfer part del que ja havia fet, clar, perquè el poble estava en l’altra direcció...Ell també m’explicà qui era i encara que jo no en sabia res d’ell, recentment arribat a terres de Catalunya, resultà el famós poeta mossèn Pere Ribot: m’obsequià amb alguns fulls de poemes seus editats, vaig agrair-li l’obsequi i l’orientació i cap el poble de Riells, on encara vaig arribar a temps de visitar l’escola i la seua mestra, una senyora major, també –clar que a un inspector que encara no tenia trenta anys, bona part dels mestres li semblaven majors...-
Aquell 850 feia miracles, perquè hi havia gran nombre d’escoletes rurals en llocs ben recòndits: entitats de població menors o pedanies, com ara Brunyola, on vaig trobar-me de mestra molt jove aleshores, a la que arribaria a ser consellera, la Srta. Irene Rigau, passant per l’escola normal de professora, la Inspecció, la Direcció General de Formació Permanent i no sé si algun altre càrrec. Ben bé al mig del bosc o en lloc quasi inaccessibles, amb les carreteres d’aleshores, es trobaven, també, Joanetes, Llers, Sant Feliu de Buixalleu, Gombreny, Oix, Vidrà, Les Lloses...i a la Cerdanya Urtg, Bolvir, Ger, Isòbol, Guils, Maranges... A tots aquells indrets i a altres arribava jo, per mirar de prendre contacte amb alumnes –pocs, doncs eren llocs amb poca població- i el seu mestre –mestra habitualment-. La majoria dels quals acabaren –per la progressiva disminució de matrícula- concentrats al grup escolar més pròxim.
          Les visites a les escoles, però, solien incorporar l’anada a l’ajuntament respectiu, moltes vegades pedani o fora de la localitat. El motiu era doble: d’una banda calia comentar amb l’alcalde l’estat de l’edifici escolar, no sempre impecable i mirar d’aconseguir-ne la millora o alguna altra circumstància –instal·lació de menjador escolar, nomenament de mestre etc.-, a més òbviament de presentar-me i posar-me a disposició. De l’altra hi havia que justificar el viatge, per preparar el cobrament del desplaçament i calia la signatura de l’alcalde, en un model estandarditzat. La primera vegada miraves de saludar a l’alcalde –o alcaldessa que poques, però com a la Canya, era dona-, desprès despatxaves amb el regidor corresponent. En qualsevol cas, el contacte amb els consistoris era habitual i, normalment, correcte: allà vaig començar a rebre escrits adreçats a “l’il·lustre Sr. Inspector”... I no era infreqüent –més quan la vista era més solemne i s’incorporava el delegat o alguna autoritat més- que la cosa acabara en un dinar, en un lloc típic i agradable de la localitat o dels voltants. Un dels alcaldes més cordials fou el Sr. Nardi de Ripoll: treballava a la fàbrica d’aparells elèctrics Soler i Palau –SP- a la carretera en direcció a Ribas. El vaig conèixer perquè, Anna Maria Oriol –a la que nomenarien inspectora en cap, en traslladar-se Justo Fonseca a Barcelona- me’l presentà allà mateix. Desprès quedava amb ell a l’ajuntament, si calia alguna entrevista: l’edifici estava situat a la vora mateix del monestir i s’accedia per unes escales exteriors.
A part de la figura de l’alcalde hi havia regidors molt imposats i competents, com ara el jove Sr. Sacrest, d’Olot. L’alcalde, que deien havia estat militar, era molt reservat i es veia poc i ja en temps del Sr. Mestres, quan hi era inspector el despatx habitual el feia Lluís Sacrest i jo vaig continuar en fer-me càrrec de l’àrea: fou un curs complicat, doncs jo portava les dues zones de sempre –Santa Coloma i Ripoll/Puigcerdà, a més d’un districte de la capital- i vaig haver de fer-me càrrec d’Olot. Al curs següent arribaren Ferrús i Ramírez i la cos canvià un poc. Una altra figura important solia ser el secretari de l’ajuntament, tant en pobles grans com en menuts: en els primers pel volumen de la gestió i en els segons, perquè l’alcalde –majoritàriament pagès- solia estar ocupat i acabaves parlant amb el funcionari: això em passà, només arribat, a Riudarenes on si l’edifici de l’escola era precari, el de l’ajuntament encara ho era més...També vaig demanar pel secretari de Santa Coloma i ara per voler-lo saludar i reencontrar-me amb ell: Xavier Caritg havia estat de secretari de l’ajuntament d’Albocàsser, quan jo hi era mestre i desprès vaig saber que s’havia traslladat a la seua terra, era gironí.
Clar que de vegades, calia localitzar l’alcalde per algun tema urgent, com ho fou en el cas de les escoles del municipi dispers de la Vall d’en Bas i vaig fer cap a una casa de pagès i, allà mateix, vaig despatxar amb el jove alcalde que –pobre- es trobava enfeinat en la preparació de les seues noces. En atendre’m, però, amablement i fer-me passar a l’interior de la casa, vaig comprovar el bon nivell de vida –ja els anys setanta- en bona part de la societat gironina, inclosa la rural: mobiliari molt digne, calefacció, TV, llibres i diaris etc. No fou la primera vegada que em passava. També els mestres, per sort, gaudien d’una situació i d’una consideració social molt dignes: uns pocs –en els pobles més menuts- encara disposaven de vivenda annexa a l’escola. Altres no. I bona part d’ells –directors i pot ser benestants- vivien en unifamiliars, ben equipades per combatre el clima fred de l’hivern: el Sr. Bertranpetit, per exemple, de Camprodon tenia una magnífica vivenda als afores, on em convidà a prendre cafè, desprès d’una de les primeres visites al seu centre, que portava el nom del famós alcalde de Barcelona, Dr. Robert, que sembla que recomanava els seus pacients, per refer-se, anar a estiuejar a Camprodon.
          Aviat, però, jubilàrem el 850, perquè els xicons creixien i els viatges llargs de l’estiu, Nadal o Pasqua a Benicarló, es feien molt pesats, a més de la necessitat de disposar d’un bon vehicle per arribar amb comoditat a les escoles de la zona. Així que aconsellat per l’amic Julian de Castro –el mestre que em portà a Sils, només arribat a Girona-, que s’havia comprat un Renault familiar, vam adquirir un R-12. I notàrem la diferència, clar.


La tasca formativa de la Inspecció.
          Abans que res, vull dedicar un record al curs de formació que rebérem els opositors recentment aprovats. Efectivament, només prendre possessió varen  estar convocats, per la Inspecció Central, als locals de l’aleshores CENIDE –Centro Nacional para la Investigación y Desarrollo de la Educación-, a la Universitat Complutense. Així que vaig tornar a la fonda on m’havia anat hostatjant, en els diferents viatges a Madrid i on coincidia amb Àngel Pitarch, amb motiu de l’oposició i, des d’allà, cada dia al “campus”. Varen  escoltar a ponents de luxe, com ara el Dr. Garcia Hoz –“Don Víctor”- que era catedràtic de Pedagogia a Madrid i s’havia fet famós amb els seus escrits –llibre inclòs- sobre “Educació personalitzada”, a més de fruir d’una certa “aureola” i, en el meu cas -rural com era jo que a prou penes m’havia mogut de Castelló-, d’una confessada admiració, en haver-li llegit –i comprat- la seua “Pedagogia Sistemática” i la traducció del francès que féu de l’obra d’Emile Planchard “La Pédagogie scolaire contemporaine”, així com el “Diccionario de Pedagogia” de Labor, del què era director. Don Víctor apareixia com un home senzill, en el decurs de la seua intervenció –sobre educació “personalitzada”, precisament- i, tot i la seua “espiritualitat” –desprès vaig conèixer la seua vinculació a l’Opus-, en referir-se a la funció inspectora, no s’estava de defensar que en el nostre pas per les escoles, calia deixar alguna petjada material “por ejemplo –deia- un proyector de diapositivas...” No es referia el professor a que l’inspector o inspectora s’havia de convertir en un “dispensador” d’objectes, però si a la condició de “mitjancer” davant l’administració i a la capacitat de proposta per millorar les instal·lacions escolars i no només la renovació metodològica.
          Eliseo Lavara, aleshores molt jove i ben situat –era inspector central i membre de l’equip de “Vida escolar”- també ens impartí una conferència més lligada al dia a dia de la Inspecció educativa. Lavara era, també, un autor destacat, en dirigir la publicació “Tiempo y Educación” en quatre toms –“Didáctica”, “Organización”, “Psicologia Educativa-I” i “Psicologia Educativa-2”-, que s’havia anat publicant en fascicles i jo havia col·leccionat des del meu temps de mestre. Altres ponents intervingueren i ens cridà l’atenció la sessió sobre “micro teaching”, una tècnica que consistia –senzillament- en gravar una intervenció i visionar-la, tot seguit, per valorar-la des de diversos paràmetres: presentació, motivació, contingut, seqüència, coherència, discurs, conclusions i resum...així com el to de veu, direcció de la mirada, gestualitat, domini de l’espai i dels recursos –encerat, projector etc.- Això permetia introduir les oportunes correccions i repetir l’experiència. Bé, finalment, el curs de formació acabà i ens reincorporàrem als lloc de la nostra destinació, un pèl més preparats i amb una panoràmica més ampla, documentada i actualitzada del món de l’educació.
I és que, tradicionalment, la Inspecció Educativa havia assumit una part important de la formació permanent del professorat: d’una banda amb les observacions i suggeriments, derivats de la visita a les classes i, de l’altra –singularment, des de la creació dels anomenats centros de colaboración pedagógica- amb les intervencions directes o indirectes, en sessions de formació més estructurades, tipus conferències, xerrades, debats etc. Respecte a les primeres, en els llibres de visites famosos se solia deixar alguna constància: el Sr. Mestres, per exemple, ho feia de manera molt sagaç, en donar dades objectives de quants alumnes del “primer grau” llegien bé i quants no, per exemple. O si havien contestat -i com- o no, a les seues preguntes o a les del mestre. O en relació al nombre d’alumnes que havien aconseguit el certificat d’estudis...Mai, però, posava en evidència al mestre o mestra respectiu, encara que sí deixava entreveure alguna cosa, quan afirmava que... “el maestro -o la maestra- se esfuerza en conseguir...” Tenia molt clar els que eren “bons” professors –treballadors, puntuals, responsables, dedicats, prestigiats...- que eren la majoria -per sort- i els que no ho eren tant: a mi m’informava complidament, en deixar la zona que ell atenia, per la seua jubilació.
No sé si jo era tan diplomàtic, en mirar d’ajudar els mestres en millorar la seua tasca, tant a l’hora de conversar amb ells com a l’hora de deixar constància al llibre de visites. Tinc, però, encara a la memòria una frase del director aleshores del grup de Sant Joan les Abadesses –el Sr. Freixas Masoliver- que, en remetre’m un dels habituals escrits que intercanviàvem, començava dient: “Sr. Inspector: Siguiendo sus atinadas instrucciones...” No puc recordar quines foren les meues suposades “instruccions” –eufemisme, d’altra banda, perquè els inspectors feia temps que no en donàvem, d’instruccions. Ni tan sols jo n’havia rebut com a mestre!-. Ni tampoc com podien haver estat d’atinadas o no.
La veritat és que Don Juan Bautista –nom del bo del director de Sant Joan- era un pèl curt d’esperit i s’havia deixat prendre part de l’edifici del grup, per ubicar un colegio libre adoptado –els famosos CLA-, promogut per l’ajuntament, per raons purament d’imatge, quan l’escola primària la tenia abandonada completament. A més, la “partició” de l’edifici –que jo ja em vaig trobar feta- havia estat no per plantes, sinó compartint la mateixa escala d’accés, però separada per una tanca de dalt a baix! No vaig perdre ocasió de fer-li notar a l’alcalde una situació tan contradictòria, però el mal ja estava fet. Fora d’això, el Sr. Freixas era un bon mestre dins la classe, encara que poc enèrgic i encara menys en el govern de tot el grup. Però tenia, com tots els de la seua generació, una bona formació pedagògica i, en el seu cas i altres que hagueren de mig exiliar-se, en temps de la guerra (in)civil, un bon domini del francès.
          La formació continua més estructurada, però, l’havien establerta els centros de colaboración esmentats que, a Girona i a Catalunya, tenien una tradició anterior en forma de “cercles d’estudi”. Jo ja havia participat com a assistent –i com a ponent, gràcies a la pressió de Don Angel Pérez-, a Castelló. Ara em tocava a mi dinamitzar-los i com que les escoles eren moltes en tenia uns quants d’habituals: a Girona ciutat els compartíem alguns inspectors, singularment amb Maria Serra, que tenia afecció a organitzar-ne, com ara al col·legi Bruguera o, pel meu compte com a inspector de zona, a Salt. Desprès hi havia els de Santa Coloma, Amer, Ripoll, Camprodon, Puigcerdà...De tots tinc un bon record: els directors –i els mestres- dels centres on se celebraven, col·laboraven activament i, de vegades, fèiem grups de treball per debatre les “novetats” que comportava la reforma del 70. Solíem ocupar els locals del menjador, habitualment espaiosos, i ens auxiliàvem de micros per fer-nos sentir de l’auditori. La gent solia complir i acudia massivament.
Era, a més, una bona ocasió per conèixer-se i saludar-se els mestres d’escoles veïnes, que encara no havien tingut relació i, en algun cas, s’acabava amb un dinar si la procedència era llunyana: això ho fèiem sistemàticament en les sessions monogràfiques d’educació especial, que acollien professorat de tota Girona –i que em tocava organitzar, com a ponent-. N’havíem celebrat a la capital, però també a altres llocs, com a Caldas de Malavella o a Figueres: a aquesta última trobada vingué la doctora Carme Adalid, de València, que era coneguda del director de col·legi d’EE “Mater Dei”, Sr. Agustí Quintana. També em servia a mi, per despatxar amb algun director -desprès de les sessions- temes que no podien esperar a la meua pròxima visita.
          Un dels “cercles” conjunts de la ciutat de Girona, creà una certa polèmica, perquè la companya Maria Serra fou segurament malentesa pels directors de la seua àrea. I així el Sr. Bordas, ens  lliurà, abans de la sessió, un dossier feixuc argumentant que, com aquella trobada s’havia plantejat “com un pugilato entre inspectors” (!?), ells –els directors- s’havien posar a treballar dur i allà hi era el resultat. És veritat que Maria Serra era un pèl especial i buscava un cert lluïment, en els actes en què intervenia, però ho feia de bona fe i pensant més en els protagonistes –ponents, mestres i alumnes- i en els assistents, que no en una altra cosa. D’altra banda el Sr. Bordas també tenia les seues singularitats: era director dels d’oposició i dirigia el col·legi que, en temps, havia estat l’Annexa masculina i dels més prestigiats de Girona i província: el “Bruguera”, just en front de l’oficina de la Inspecció, a la Gran Via de Jaume I. També tenia el títol de professor mercantil i en base a això dirigia la secció de l’escola de comerç d’aleshores. Si això no era prou, els de l’empresa paperera “Torras” el tenien en nòmina, al departament de recursos humans.
Estava, doncs, molt ocupat i no sempre se’l trobava a l’escola quan se’l necessitava...Això creava una certa incomoditat i ell mirava de compensar-la, amb les seues bones formes –que les tenia- i la seua preparació –que també- i que es materialitzaven en una conversa agradable i un pèl pretensiosa. La seua dona també era mestra i ell lloava contínuament les seues capacitats. També parlava, sovint, dels fills: metges i farmacèutics a Barcelona. Pel que a mi respecta li vaig manifestar, sempre, la meua atenció i reconeixement, perquè el tracte era habitual tot i no haver tingut mai l’encàrrec de portar aquella zona. Ell fou qui em digué –com ja he apuntat- que jo havia arribat “molt aviat” a la Inspecció, no sé si amb segones: fou en un moment en que jo deixava l’oficina –pot ser a mig dia o a última hora de la vesprada- i me’l vaig trobar parlant amb el farmacèutic Folch. Òbviament em vaig aturar i vaig saludar-lo, aleshores ell em presentà al “Dr. Folch, farmacèutic de Girona i antic professor de l’institut de batxillerat”. A mi em donà a conèixer com “el Sr. Adell” i afegí allò d’haver arribat “molt aviat” a la Inspecció. Encara s’allargà una mica més la conversa i entremig deixà caure, amb un somriure, que jo em mostrava “correcte, però distant”. Segurament ho atribuiria a la meua discreció i fins i tot a una certa timidesa en el tracte. I ens acomiadàrem.
          Una altra activitat encomanada a la Inspecció i ara compartida amb el professorat de la Normal, foren els cursos de formació organitzats per la UNED. Fou arran de l’aprovació de la llei general d’Educació, del 70 –coneguda com a llei Villar i, pels malèvols, com “la bola” de Villar, perquè prometia un finançament que mai fou aplicat del tot–. Aleshores el MEC considerava que calia preparar el professorat per a una nova responsabilitat, com era la d’assumir tot l’alumnat des dels 10 fins als 14 anys. Efectivament, fins aleshores, en arribar als deu anys l’alumnat amb més capacitat –i mitjans, òbviament- es “desviava” cap els instituts, feia un examen d’ingrés –la qual cosa afavorí la creació d’escoles “preparatòries” als centres de secundària, servides per mestres- i cursava batxillerat. La resta es quedava a l’escola, seguint estudis “primaris”, fins als catorze anys. Fins i tot alguns cursaven allò de la iniciación profesional, un parell de cursos més, fins als setze, que donà peu al “negoci” de les “tècniques mercantils”.
La llei Villar acabà amb aquell doble itinerari: tots els alumnes de “primària” romandrien a l’escola, fins als 14 anys i, en acabar, es podria passar al nou batxillerat “unificat i polivalent”, els uns. I els altres –en la pràctica els menys dotats- a la nova també “formació professional”. Transformada, doncs, la fins aleshores “ensenyança primària” en “educació bàsica” de tres cicles: inicial -1r, 2n i 3r-, mitjà -4rt, 5è i 6è- i superior -7è i 8è-, calia “reciclar” els antics mestres –perquè els nous ja rebrien la formació adequada a les noves “escoles del professorat d’EGB”-. Això demanava un complex procés de formació permanent –especialment en el cas dels que impartirien l’últim cicle- i la Universidad Nacional de Educación a Distancia, l’assumí: els inspectors ateníem la component pedagògica de la formació i els professors de la Normal –segons la seua especialitat- la didàctica específica.
Hi havia uns materials de recolzament editats i se celebraven sessions periòdicament. Per cert, vaig haver d’espavilar-me en el canvi de xip lingüístic, perquè tot i que els materials de la UNED, els anys setanta, estaven editats en castellà –of course!- la gent intervenia habitualment en català i encara que jo, com a bon castellonenc, tenia de la llengua parlada un domini presentable –com a molt, algú em preguntava “Sr. Adell que vostè és de Lleida?”-, òbviament tota l’artilleria dialèctica la tenia jo assumida en castellà. Així que em vaig trobar de moment explicant Piaget en català...De resultes del curs corresponent i les proves subsegüents, el professorat participant es trobava equipat, amb el diploma adient, per impartir la nova ensenyança –des de Preescolar al cicle superior de la nova EGB-
          Una altra activitat formativa en què la Inspecció s’implicà, fou la setmana cultural del SEM. El SEM –Servicio Español del Magisterio- era la versió pròpia del sindicat vertical –i únic- del franquisme i jo ja havia mostrat el meu rebuig –ideològicament parlant- de Castelló estant. A part que el jefe provincial del SEM, alhora delegat de la Mutualidad Nacional del Magisterio no m’era gens simpàtic, des que fèiem les pràctiques al  grup Ejército i ell, mestre d’allà, arribava sempre justet de temps –quan no tard- i se n’anava escapat, per atendre aquelles “altres” obligacions. A més, tot plegat tenia un tuf de falangisme o addicció al movimiento que jo no compartia. Si això no era prou, Don Manuel quan es presentava a algun lloc públic o prenia la paraula, encara es vantava -jugant amb les paraules- de ser el jefe provincial del magisterio, eliminant allò de servivio español. La qual cosa li valgué algun enfrontament amb algú, especialment amb Pepe Roig, inspector d’aleshores i també un pèl presumit, com Don Manuel: el jefe del magisterio –en mi  zona- soy yo, contradia Roig. De manera que un dia em vaig arriscar a dir-li a Don Paco Roca –mestre jubilat que tenia una de les dues “habilitacions” per pagar el sou als mestres, que no em descomptara més l’apartat SEM, que jo no volia ser-hi. Don Paco em mirà un pèl incrèdul i m’advertí que la pertinència al sindicat era automàtica i que la meua decisió em podria portar algun problema.
Vaig mantindre l’actitud i, efectivament, ja no em van descomptar més la quota, encara que continuaven enviant-me el periòdic del sindicat. A Girona, però, per començar la cosa no estava tan polititzada i el “delegat” del SEM era un director intel·ligent i pràctic que sabia estar i tractar la gent, també els inspectors. Així que amb el Sr. Sels –Miquel Sels Güibas- la cosa anà diferent i jo ja me’l vaig trobar molt ben relacionat amb la Inspecció i amb un tarannà prou més obert i atent. A més, allà funcionava una mena de cooperativa del magisteri –COMAES-, la pertinença a la qual suposava una gens menyspreable economia, a l’hora de fer les compres, des de mobiliari a llibres i discs.
          Siga com siga, un bon dia, el Sr. Sels ens demanà col·laboració per organitzar una setmana cultural i li la prestàrem. La cosa anà prenent volada i la previsió de local es concretà en el teatre municipal, el lloc de més aforo de Girona, atesa la gentada –mestres i afins- que es preveia que assistirien. Tot i que les sessions es dissenyaren com a tècniques o pedagògiques, sembla que hagué de pagar-se algun tribut a l’estructura nacional del SEM i desembarcà el jefe nacional. Els dos ponents més prestigiats foren la doctora Galino, catedràtica d’història de l’Educació de la Universitat de Madrid, aleshores però directora general d’Ordenació Educativa del MEC i Don Jaime de Juan –l’amic Jaume-, aleshores delegat del MEC a València, que es presentà amb la seua senyora, Dª Consuelo Moreno. Jaume i Sra., com que eren molt amics del governador civil del moment, Victorino Anguera –Anguera havia estat delegat de Treball a Castelló, mentre Jaume fou inspector en cap-, fins i tot s’hostatjaren a l’apartament de la família del governador, al mateix edifici de Govern Civil.
Jaume féu la seua conferència i arribà la cloenda que pensava presidir el jefe nacional i que, finalment i per sorpresa –i malestar per a ell i problemes per a Sels-, presidiria la directora general d’Ordenació. Vull recordar que fins i tot anàrem a l’aeroport de Girona –al municipi de Vilobí d’Onyar-, a rebre-la: Calsina, Oriol, Sels, algú més i jo mateix. La Dra. Galino –a la que jo no coneixia més que pels llibres- em semblà una dona decidida –no debades fou la primera catedràtica d’universitat de la postguerra, crec- i de conversa àgil, mentre circulàvem pel recinte de l’aeroport. Tenia una bona i guanyada fama de professora i d’investigadora i tothom, en l’àmbit de la pedagogia, coneixia les seues obres. Ara, en plena reforma educativa, encetada per la llei Villar, era directora general i havia comboiat a Dn. Ricardo Marín a incorporar-se al seu equip, com a subdirector. No puc assegurar si fou el mateix dia o a l’endemà, que la professora Galino presidia la cloenda de la setmana cultural, omplint de gom a gom el teatre de Girona i pronunciava la seua conferència, acompanyada de les màximes autoritats i amb la cara de circumstàncies del jefe nacional del SEM, que sembla s’havia fet la il·lusió de fer-ho.
          Fora d’això hi havia les inauguracions de curs, amb discursos o ponències com la del Dr. Siguan, que no era tan optimista respecte a la reforma educativa recentment encetada. Sembla que al professor l’havia acomboiat Justo Fonseca i tinc a la memòria que l’acte tingué lloc a la Casa de la Cultura “bisbe Lorenzana” –un eclesiàstic il·lustrat com Climent i contemporani- i que varen  anar a dinar a un restaurant de la Devesa: el Sr. Mestres no parava de referir-se al professor com al Sr. Siguan, fins que Fonseca li insistí en anomenar-lo Dr. Siguan... Siga com siga no fou l’única ocasió, en què vaig tindre l’oportunitat de tractar, amb el que havia sigut professor meu -de Psicologia General- a Barcelona, als cursos comuns de la carrera de Filosofia i Lletres. Bé professor no exactament, perquè la meua vida universitària estigué sempre allunyada de la Facultat, com a alumne lliure –aleshores jo feia de mestre a Albocàsser- Més bé examinador meu, El cert és que la psicologia començà a agradar-me, fins que em vaig decidir a cursar-la específicament. I això fou des de Girona estant.
          Així que –parlant de formació- em vaig aplicar a l’autoformació, demanant el trasllat d’expedient de València -on havia, finalment, acabat els estudis de Pedagogia- a Barcelona, a l’autònoma, de la que depenia el col·legi universitari de Girona, per cursar la recentment creada llicenciatura en Psicologia. Em varen convalidar alguna cosa, poc. I vaig començar a matricular-me d’assignatures soltes i a anar a alguna classe, al tard, -poques també- si m’ho permetia l’horari dels meus freqüents i llargs desplaçaments a les escoles de la zona. Així vaig fer una Història de la Filosofia2, una Lògica, una Sociologia, una Estadística, una Psicologia experimental, una Hª de la Psicologia, alguna cosa de Psicoanàlisi i pot ser encara alguna assignatura més. Com que no tenia pressa, anava fent a poc a poc i desprès de dos cursos complets, vaig seguir estudis al campus de Bellaterra: allà vaig cursar –examinar-me, més bé, com sempre- la resta d’assignatures: Psicologia Educativa, Neuropsicologia, Personalitat etc. etc., durant dos cursos més, combinant-me, també, les anades a la Facultat, amb visites a les escoles del límit de la província: Hostalric, Breda etc. Finalment vaig acabar els estudis de Psicologia i un segon personatge encapçalà el nou títol: al de Mestre i llicenciat en Pedagogia figurava: “S.E. del Jefe del Estado Español”...i al de Psicologia: “S.M. el rey Dn. Juan Carlos I...”
          Una activitat lligada amb la formació, fou també els contactes que manteníem amb els I.C.E.s: justament el Dr. Siguan era director del de la universitat “central”, de Barcelona, mentre que el Dr. Noi ho era del de l’autònoma. Els I.C.E.s, creats per la llei Villar, assumien la formació permanent del professorat i alguns veien la fi de la tasca formativa de la Inspecció. I com que les “delegacions” del MEC tenien atribuïda tota la gestió escolar -inclosa la creació d’unitats escolars, la confecció d’itineraris de transport, la proposta de noves construccions etc.-, es veia clar que la Inspecció Educativa quedaria reduïda a la visita d’escoles. Que no era poc, però les decisions, passaven al “delegat” i, per tant, el paper dels inspectors era de difícil equilibri, sense capacitat de decidir res i desinformats, la majoria de vegades. Els “nous” no ho varen  notar tant –fora que, com a mestres, veiem a la Inspecció amb prestigi i autoritat i ara la trobàvem qüestionada-. Els “veterans”, però –el cas del Sr. Mestres era emblemàtic- es mostraven molt decebuts. Més quan, en realitat, el treball a l’oficina de la Inspecció no minvava i seguíem fent “papers” –de transport, de menjador, de creació agrupament o supressió d’unitats escolars, com sempre-, però la capacitat de decidir estava a l’altra casa –la “Delegació”- i no sempre a càrrec del delegat, sinó de -amb sort- de tècnics del nostre nivell i, sovint, de funcionaris de nivell inferior.
En el cas dels I.C.E.s, escoltàvem alguna frase poc afortunada, com la del director de l’autònoma: “...el I.C.E. bendice” (?), dita en to mig irònic i mig complaent cap a la Inspecció, perquè el Dr. Noi reconeixia que ens necessitava –si més no en aquell primer temps, quan a ells els mancava la mínima infrastructura- i ens animava a seguir “fent coses”...això sí, amb l’aixopluc de l’I.C.E. Amb la “central” varen  col·laborar, directament, en un projecte d’investigació arran de la introducció experimental del català a les escoles. El Dr. Siguán que s’havia prestigiat en l’àmbit de la psicologia industrial, s’acostava ara a la psicolingüística i tot i els bons resultats de la investigació, no deixava de reconèixer i proclamar que, el futur de la llengua, depèn del seu manteniment a l’àmbit familiar: “el dia que els pares joves deixen de parlar català als fills, s’haurà acabat”. El temps ha vingut a donar-li la raó, perquè tot i la introducció de la nostra llengua als curricula, de manera formal i consolidada, el seu ús social no acaba de guanyar terreny com s’esperava. Vicens, el que fou director de Puigcerdà, en una trobada molts anys desprès, arran de la nostra estada a Prada, a l’escola d’estiu, quan passàrem per Llívia, m’ho confessava: “...Quan tu eres per aquí i el català no l’ensenyàvem a l’escola, el senties que el parlava la majoria de nois i noies al pati...Ara que és oficial al pla d’estudis, el què sent a l’hora d’esbarjo és el castellà...”
          Al Dr. Siguan me l’he trobat desprès, en més d’una ocasió, perquè ell ha seguit aprofundint, investigant i publicant sobre el tema i jo, en la meua modèstia he anat fent alguna cosa, també, al respecte: el primer reencontre fou a Madrid, quan jo ja era fora de Girona i destinat a València, arran d’un encàrrec del Sr. Blat Gimeno, aleshores cap del gabinet del ministre. Ell acabava de publicar un article molt documentat –Educación y pluralidad de lenguas en España-, a la recentment reeditada “Revista de Occidente”. Fou al núm. extra (10 i 11) de febrer del 82. També hi havia col·laboracions d’Antonio Tovar –Bilingüismo en España-, de Zamora Vicente –Regiones con una lengua al fondo: un pèl sectari, per cert-, del basc  Michelena, de Vallverdú, de Rojo... i una reflexió molt ampla i documentada –Algunas consecuencias cognitivas y socioculturales del bilingüismo- de Wallace E. Lambert, que ja és un clàssic.
Sembla que, al Ministeri, estaven preocupats per la “moguda” lingüística de la perifèria, amb ocasió de l’aprovació dels diferents estatuts i es convocà algunes figures com ara Lázaro Carreter, Seco i Díaz Plaja, als que s’afegiren Siguán i Karmele Atutxa. També es cridà a funcionaris de les conselleries afectades: País Basc, Catalunya, València i no sé si Galícia. Del País Valencià anàrem Rico i jo. Rico perquè tenia “cartell” a Madrid, per les seues publicacions i coneixia a Blat Gimeno i jo perquè el meu delegat d’aleshores i company d’oposició, Pèrez Franco, em proposà en base a què m’havien atribuït la ponència de “valencià”. Rico i jo ens varen  reunir, amb anterioritat, per preparar algunes dades, però aviat aparegueren les discrepàncies: jo, recentment arribat de Girona, no em passava de “catalanista” i recercava fórmules “presentables”, com algú publicava en un diari local, però no volia jugar de cap manera la carta del secessionisme que, aleshores –com ara!- s’atiava des de la dreta governant –la UCD-, a Madrid i a València. Rico passava molt del tema i, tot i ser valencianoparlant, menystenia la llengua com a eina de l’àmbit acadèmic i es permetia fer bromes coma ara: “...y dos al cubo, com s’haurà de dir, dos al “poal”? 
Així que es convertí més en un aliat del centralisme castellanista, que no en defensor de la presència de la nostra llengua als curricula. Els bascos i catalans, òbviament, anaven més coordinats i pressionaven al MEC, mentre que els “acadèmics” estaven majoritàriament a favor: Siguán i Atutxa no cal dir-ho, però també Díaz Plaja i Lázaro Carreter que, fins i tot, defensaven la presència de les llengües no castellanes al curriculum general, amb un raonament impecable: es preferia (!) el coneixement d’una llengua estrangera –francès, anglès, alemany, italià...-, abans que alguna de les espanyoles (?).
Seco no els feia costat. Sembla que Blat Gimeno no ho veia clar i cridà a Maïllo, que feu una aferrissada defensa del castellà, per damunt de tot i presentà un vot particular llarguíssim, defensant la preeminència de la llengua d’Espanya (!) també en els territoris “bilingües”. Mentrestant Rico em deixà a soles i em vaig veure obligat a fer-li una carta al ministre d’aleshores, Major Zaragoza, explicant-li –si és que com a català i com a ministre no ho sabia prou!- el “merder” valencià. Em contestà amb bones paraules i, tot i que no s’aconseguí parar el tema, de la presència de les llengües no castellanes als curricula –gràcies a Catalunya i el País Basc, com sempre- la cosa quedà “tocada”: no debades Siguan –en petit comitè, clar- qualificà l’intent del MEC de “loapilla”, en el context general de la pretensió del govern central de  “reconduir” el procés autonòmic, amb la promulgació de la controvertida LOAPA –Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico-. Doncs això una petita “loapa” es gestava ara envers les llengües perifèriques
          Encara vaig trobar al Dr. Siguan, a València, un parell de vegades més: una a la Conselleria d’Educació –on jo estava de cap de servei, aleshores-, perquè sembla que els del servei del valencià li havien demanat alguna col·laboració. I l’altra a la universitat, perquè un any, amb motiu de la setmana Huarte de Sant Juan, de la facultat de Psicologia, fou el conferenciant convidat i vaig gaudir de la seua conversa posterior, a més d’escoltar la seua conferència. Per cert, que alguna de les seues al·lusions als anys de joventut a Sant Miquel del Reis, sembla que s’han materialitzat en un llibre de memòries del seu temps de combatent de la quinta del biberó, com a soldat de la República...I una altra encara –serien tres, doncs-, també a la facultat de Psicologia, parlant de la ciència psicològica arran dels 25 anys de la seua conformació com a llicenciatura independent i dels 20 d’existència de la facultat de València.
Arran d’això vaig fer un intent –frustrat- de tornar-lo a portar a València, convidat per la SVP -i ell acceptà encantat- perquè ens parlara del sentit de les societats científiques, en Psicologia, als membres de la SVP etc. Quan es va presentar, però, el moment –ell havia d’estar ací per altres temes i venia bé de combinar el viatge- no vaig trobar  prou recolzament dels meus col·legues de la SVP i vaig haver d’escriure-li una carta “xusca”, excusant-me (?). Ara Dn. Miquel ja és mort: faltà al 2010 i, lògicament, fins i tot la premsa diària –El País, l’Avui, el Periòdico...- se’n feu ressò i jo vaig ocupar-me’n de dedicar-li un record al nostre “Anuari”: ha estat al número doble 2010-2011 i ho he fet al pròleg.
          I encara es podria afegir, en el tema de l’autoformació –bé que es tractava, formalment, d’avaluar la formació del professorat...-, el fet d’haver format part de tribunals d’oposició de mestres, en tres ocasions, cosa que ensenya  molt: la primera i més solemne amb el Dr. Casasses de president, una companya de la Normal –la professora Boix, de Pedagogia-, jo mateix i dos mestres en exercici. Havia accedit a la Direcció General, un tal Messeguer, catedràtic d’universitat i se li posà al cap que els presidents de tribunals –també de mestres- havien de ser catedràtics d’universitat. La cosa durà un any, perquè a la convocatòria següent es tornà al sistema tradicional, on un inspector/a o un professor/a de la Normal, presidien els tribunals. Òbviament, a les capçaleres de districte universitari no era difícil aconseguir presidents –encara que no tots sabien de què anava el tema...-, però en altres llocs –com ara Girona- la cosa es complicava: el Dr. Casasses ens confessava que el seu rector li havia demanat, com un favor, “desplaçar-se” a Girona per presidir el tribunal i ell havia acceptat perquè estiuejava a la Costa Brava. A més ell era químic –catedràtic de química inorgànica- i desconeixia la mecànica i els programes de les oposicions de mestres...Ens varen  entendre, finalment, atès que era una persona molt oberta i ens escoltava molt als “experts” –a la pedagoga, als mestres i a mi mateix-.
Ara ve bé referir l’anècdota de la professora Boix: era de l’última promoció, abans de regularitzat el nou accés a les places de les escoles Normals, venia de Barcelona, era molt desimbolta i a tothom parlava de tu. Pot ser els dos mestres del tribunal –seguint la tradició- em parlarien de vosté: Sr. Adell amunt i Sr. Adell avall i jo els contestaria: –seguint la mateixa tradició- Sr. Lahoz etc. O, simplement, ens relacionàvem de manera formal i educada, encara que afectuosament. Així que la Sra. Mercè Boix no s’estigué de dir-me: “Marc, com és que les mestres et tracten amb tant de respecte”. “Vols dir?” vaig contestar-li i vaig afegir-hi: “...en tot cas amb el mateix respecte que els tinc jo a ells...” El que tots els membres del tribunal ignoràvem, aleshores, és que Dn. Enric Casasses i Simó –que tal era el nom complet del president- tenia un fill que, amb el temps, esdevindria un dels poetes més significatius, en llengua catalana: Enric Casasses, també, com son pare i amb una semblança física extraordinària: alt i estirat, prim i eixut de cara, amb el cabells desordenats i abundosos a l’estil “Einstein” i la mateixa mirada amb el ulls prominents. Al Dr. Casasses –que mentre s’estava a l’hotel, s’havia fet una taula per disposar al moment de la qualificació de cada examen, en funció de les preguntes contestades...- me’l vaig trobar un any a València, amb ocasió dels premis d’octubre i vaig tindre molt de gust de saludar-lo i recordar-li la seua “aventura” a Girona, com a president d’un tribunal de mestres...
          Una segona experiència la vaig viure amb Peribàñez, un catedràtic de Física i Química de la Normal i aleshores tres mestres més, en exercici. No tinc records especials del decurs de les oposicions aquell any, fora que també s’esdevingué als locals d’aquella escola: un edifici situat a vora riu que albergava, també i en la planta baixa, l’escola annexa –coneguda habitualment com “la pràctica annexa”-. Per cert que trigà anys en ser recepcionat i ho feu l’aleshores delegat Sr. Calsina, en nom del MEC. I això per defectes de construcció i acabat: alguns eren del tot visibles, com ara els tubs fluorescents inserits en uns “portalàmpares” robellats...per haver estat pintats en la mateixa pintura del sostre i les parets...Fora d’això, l’amic Peribàñez em demanà fer totes les gestions amb el MEC, perquè em suposava més “entès” en el tema de relacions públiques oficials... i així els contactes telefònics, les consultes, els escrits etc. els resolia jo i en deixava constància el secretari del tribunal. Cada vegada, però, tenia que aclarir als de la Direcció General que el president era el company Peribàñez, convençuts com estaven que era jo...
          I una tercera experiència, a Girona, la vaig compartir en un tribunal d’accés restringit, per a interins, amb la companya Anna Mª Oriol i tres mestres més. Els locals ens els cedí el Sr. Bordas, a l’escola de comerç que dirigia, a espatlles de l’edifici de la casa de la Cultura. La cosa anà més lleugera per als opositors i opositores –i també per al tribunal- doncs hi havia més places i el qüestionari era més accessible, atès que calia valorar –preferentment- la condició del professorat aspirant. El dia, però, que els membres del tribunal celebràvem el final de les proves amb un dinar, tot just ens va fer profit, perquè ens assabentàvem d’un dels atemptats a Madrid, que començaren a sovintejar en la transició i que posaven contra les cordes el govern d’Adolfo Suárez. Qui es mostrà més desficiòs –tristos i indignats ho estàvem tots- fou el Sr. Pi, director d’una escola de la perifèria de Girona –“Germans Sàbat”-, atès la seua condició de polític: era regidor de l’ajuntament de Girona i havia estat nomenat –encara vivint Franco-, en base a les eleccions municipals del terç anomenat “caps de família”. Com que algú li recriminava haver-se posat en política, legitimant un context encara mancat de llibertats, ell –ofès- es feu imprimir una targeta de visita on, en català, es podia llegir: “Joan Pi i Ventós, regidor de l’ajuntament de Girona, per votació popular”...


Ideologia i consciència de país.
          Els anys d’estada a Girona –la dècada dels setanta- foren uns anys intensos i decisius, en molts aspectes: estàvem assistint a les acaballes del franquisme i la societat es trobava convulsa. Amb freqüència, la Rambla de Girona era escenari de concentracions i les subsegüents càrregues policials. El governador Anguera Samsó mirava de controlar, amb ma dura, la situació i d’evitar la “presència” pública d’idees o missatges que no foren els oficials. Així havia amenaçat de tancar la revista que duia –i du- aquell nom: “Presència” i ho feu. Jo la comprava i llegia: una per estar informat de la cosa que es coïa i l’altra per guanyar fluïdesa en el català. El que comprava poc o gens, perquè em semblava molt fluix, era el diari –únic aleshores- de Girona Los Sitios. Llegia més, premsa de Barcelona, habitualment La Vanguardia i, al principi, també Teleexprès, diari de la tarda, que llegia cada dia el Sr. Mestres i acabà tancant.
          Pel que fa a les opcions polítiques, començava a notar-se una certa  presència dels partits, tot i que amb cautela perquè el règim mantenia els tics repressius de sempre i, en alguns moments, els accentuava: nosaltres, com a cristians conscienciats, varen  rebre informació i varen  tindre algun contacte amb la democràcia cristiana, que allà prenia cos amb la figura d’Anton Canyelles. Militància, però, no. Un bon amic nostre -l’Anton Suñé- sí que s’implicà.  Jo tenia una certa prevenció a significar-me políticament, per evitar qualsevol malentès en l’exercici de la meua recentment estrenada professió, al si de la Inspecció Educativa. Pensava –no sé si equivocadament- que això no m’ajudaria a ser independent i que alguns es podrien permetre certes confiances, per la suposada proximitat ideològica i altres es distanciarien o perdrien la confiança amb el funcionari –i fins i tot amic-.
Així que no em vaig –la meua dona, Tere, tampoc- apuntar a cap partit, la qual cosa no vol dir que ens era tot igual i no sabíem a qui havíem de votar i a qui no. Evident. Entre la gent de la docència vaig notar com a tres actituds: els mestres més majors, desenganyats o dolguts de l’experiència viscuda no se significaven. Els de mitjana edat es decantaven per les opcions catalanes moderades –convergència sobre tot- i els més joves per un socialisme que Pallach, gironí i pedagog exiliat que retornà aleshores, feu atractiu en allò que s’anomenà “reagrupament”, encara que els més “valents” s’apropaven al PSUC.
També hi havia els qui –funcionaris amb càrrec, especialment- s’apuntaren a la UCD...abans, però, havíem de viure moments convulsos: els tres inspectors d’aleshores –Anna Maria Oriol, Maria Serra i jo mateix, jubilat el Sr. Mestres i sense noves incorporacions-, ens trobàvem un matí al palau del bisbe, al despatx del Dr. Camprodón, recentment nomenat en substitució del Dr. Jubany que havia passat a Barcelona. Li varen  fer una visita de “compliment”, perquè la presència de l’església amb l’existència de col·legis era molt important, numèricament. En això un secretari interromp la visita i li feu una “escolteta” a l’oïda: ell ens demanà disculpes i s’absentà uns minuts. En tornar, visiblement afectat, ens comunicà que Carrero Blanco havia estat assassinat a Madrid...Ens acomiadàrem i l’enrenou ja es trobava al carrer. La reacció del règim fou de perplexitat, que intentà dissimular amb fermesa i la substitució de Carrero per l’enigmàtic... Calia, però, seguir fent vida normal i en això que s’organitzaren uns funerals oficials per l’almirall, als que com a funcionaris haguérem d’assistir. Aleshores ja el Dr. Camprodón donà mostres d’encetar una nova etapa en la diòcesi: començà per mostrar el seu disgust davant les càmeres de TV que l’incordiàven contínuament en la celebració. Més encara, al moment de fer les pregàries, demanà per les ànimes –en plural- dels tres assassinats: Lluís...-i els altres dos noms: l’escolta i el xofer que acompanyaven a l’almirall-. Òbviament això no agradà gens a les autoritats, que havien organitzat un funeral per Carrero i prou.
          Fou una primera mostra del tarannà del nou bisbe, però no l’única. Així un bon dia ens tornà la visita a la Inspecció, als nous locals i pot ser ja s’havia incorporat algun efectiu més: Manuel Ramírez i Ferran Ferrús. El cas és que ens deixà un pèl descol·locats, en no mostrar-se partidari –Déu meu, un bisbe!- de l’ensenyament de la religió a l’escola...Volia dir de fer catequesi d’una determinada confessió a l’escola, ni tan sols de la catòlica. Més bé defensava, el bo del bisbe Camprodon, l’ensenyament del fet religiós, com una formació de caràcter moral i cultural, útil per a tots i, per tant, generalitzable com a component del curriculum. Aquest és el punt de reflexió bàsic, que jo mateix -arran dels plantejaments del bisbe- i successivament he mantingut i mantinc en els media als que tinc accés –El Punt, Frontera etc.- i en les intervencions que em demanen –Fòrum de cristians etc.-
Encara ens sorprendria més aquell bisbe, quan no arribà a hostatjar-se a Palau, on només deixà les dependències del bisbat i ell se n’anà a viure a un pis de l’avinguda Jaume I. Em ve al cap que un bon dia vaig haver d’anar amb algú a sa casa, per fer no sé quina gestió, segurament relacionada amb el sínode diocesà que, tot just arribat a Girona, havia ell convocat. Varen  trucar a la porta...i ens obrí el mateix bisbe en persona, que ens convidà a passar i li explicàrem el què de la nostra visita. I més, perquè en acabar-se de restaurar un edifici civil medieval, a la part històrica de la ciutat, les autoritats -per la inèrcia del costum- el convidaren a “beneir-lo”. Efectivament hi acudí, però abans de procedir s’adreçà als assistents i demanà disculpes, per si algú no era creient, als que convidà a respectar en silenci la pregària dels altres...I, òbviament, el sínode fou tot un exemple del tarannà dialogant, obert, senzill i testimonial del nou bisbe, que si bé conquerí el cor i la voluntat dels gironins, no era del grat dels de l’Opus...perquè deien –bona excusa té el malalt!- que no calia dir-li Dr. Camprodon, perquè no tenia títols...Quina barra! Encara amb nosaltres –la família Adell/Ferré- tindria un últim detall, quan anàrem traslladats a València, en escriure’ns una lletra de comiat i de bons desigs “en tornar a casa”. Desprès i des de València estant hem seguit la trajectòria cívica del bisbe Camprodón, fins a la seua jubilació i tothom sap que ha estat exemplar i compromesa, no només amb l’església catalana i els seus fidels, sinó amb els ciutadans i ciutadanes i els seus afanys –inclosa la dimensió històrica, cultural i lingüística-.
          La nostra vinculació més directa, però, fou a la parròquia de Sant Salvador, a l’extraradi, a tocar a la Devesa, on ens vinculàrem i participàvem a les lectures del diumenge. Allà, amb mossèn Joan, tinguérem molta relació i els nostres fills, Marc Vicent i Maria Rosa prengueren la comunió, en un clima de senzillesa postconciliar que, malauradament, ha anat involucionant desprès i molt. També fou batejat allà mateix el nostre tercer fill, Pau, nascut a Girona. Però ja no fou mossèn Joan, que havia faltat poc abans, sinó mossèn Jaume Julià, conegut i amic nostre perquè era el consiliari del nostre grup dels equips de la Mare de Déu. Sobtadament emmalaltí jove i ja a les sessions del sínode apareixia molt desmillorat. Quan faltà, el funeral a la parròquia el celebrà el bisbe diocesà, acompanyat del bisbe Cases, que vingué expressament de Castelló: fou un acte molt emotiu i massiu i companys seus capellans portaven el fèretre amb les lletres de J.P.R –Joan Pons i Ribas-. Pel que fa als equips de la Mare de Déu –EMD- ens vinculàrem aviat i encara mantenim el contacte i l’amistat amb els components del nostre grup: Mn. Julià, el Suñé, els Cerdà, els Suquets, els Buch...Participàvem activament i alguna temporada fórem els coordinadors i viatjàvem a Barcelona.
          Un tema important, en el nou context cultural en què ens trobàvem, fou la llengua. Desinformats i manipulats com ens trobàvem pel franquisme imperant, manteníem la llengua en el nivell de relació oral i quasi domèstic i encara, perquè havíem començat a parlar –de Castelló estant- als nostres fills en castellà...per allò de “facilitar-los” la seua incorporació “còmoda” al món escolar i de relació social. Aviat, però, ens adonàrem que allò no tenia trellat i fou la nostra estada a Girona la que determinà el canvi progressiu. Val a dir que allà era tot molt normal: català al carrer, català a l’església, català al món cultural...i aviat català a l’escola. Jo feia per incorporar-me amb naturalitat al nou estatus encara que, aviat, em detectaven l’accent: “Sr. Adell, que vostè és de Lleida?...” A les escoles vaig començar a interessar-me pel tema i m’agradava conèixer els llibres –pocs encara: el de Martorell etc.-, que es feien servir per a l’ensenyament del català. Fins i tot amb Ferran Ferrús havíem participat en alguna sessió per a mestres...L’anècdota, però, més reconfortant me la proporcionà l’amic Solà, inspector de “bachillerato”. Ocorregué que, arran de la nova estructura del sistema educatiu implantat per la llei Villar, a la Delegació del MEC de Girona, s’incorporà -a intermitències- un inspector d’ensenyament secundari “de districte”, amb seu a Barcelona fins aleshores.
Així el company Solà apareixia per Girona de tant en tant i compartíem algunes gestions: per exemple a Ripoll, on s’havia començat la construcció d’un institut –i em vaig trobar d’aparellador a un antic company d’estudis de magisteri- i, degut a l’ampliació del nivell bàsic fins als 14 anys, per a tots els estudiants, ens faltava lloc a les escoles. Vaig pactar aleshores amb Solà la cessió d’algunes aules per ubicar l’alumnat de 5è, 6è, 7è i 8è –part del qual abans feia 1r, 2n, 3r i 4rt de batxillerat- i ens teníem que trobar allà: ell venia de Barcelona i jo pujava des de Girona. Despistat com era el company, jo no perdia oportunitat de recordar-li la cita i ell, cada vegada s’ho apuntava...la qual cosa em feia sospitar que no controlava el tema, perquè en anotar-s’ho una vegada a l’agenda n’hi havia prou. El cas és que, en alguna d’aquestes converses, se’m quedà mirant i distret i jo que li dic: “Ep Joan, què passa ara?” “Res, res, Marc –em contestà- és que has dit un enguany preciós”. “Guaita! Què com es diu?” vaig respondre i ell: “Així, així...però aquí ha caigut en desús i gastem la paràfrasi aquest any...Enguany ha quedat per al registre literari”.
Els Solà venien de Girona i a la Rambla, un d’ells, tenia una òptica a la que anàvem sovint: era un germà del meu company, alt i corpulent –per no dir panxut...- d’agradable conversa, que ens aconsellà un oculista a Barcelona. Era l’època de les visites per Marc Vicent i, finalment, anàrem per contrastar l’opinió dels Barraquer. Fins i tot l’òptic li feu al xicon unes ulleres de submergir-se, graduades i pot ser un fill o nebot seu estava de professor de Lògica, al col·legi universitari de Girona, quan jo em vaig reenganxar a fer Psicologia...Siga com siga aquell “bagatge” lingüístic m’acredità per a portar la ponència del “valencià”, en incorporar-me a València. Curiosament –i inconscientment, en la terminologia freudiana- la gent més conservadora -i “blavera”- de la Inspecció de València, fou qui “argumentà” que jo era la persona adient, per dur endavant la ponència del “valencià” (!)
          Del temps de Girona, també, ens ha quedat l’hàbit de llegir premsa en català: primer fou el setmanari “Presència”, en format de revista, desprès el diari EL PUNT que aviat s’imposà a Los Sitios  i, finalment, l’AVUI que aparegué estant nosaltres allà i significà tot un esdeveniment. I encara dura, perquè ara a València i des que hi arribàrem, estem subscrits a l’AVUI i rebem, així mateix EL PUNT, bé que com a setmanari, amb el suplement de “Presència”.


Tot no és bonic, a la Inspecció.
         Efectivament, la cara menys amable de la funció inspectora és la dimensió disciplinària i saber encarar les circumstàncies sociopolítiques del moment. Respecte a la segona qüestió val a dir que varen  viure, a Girona, una situació delicada per la descomposició del tardofranquisme i els ensurts de la transició, sovint amb convocatòria de vagues, del que el sector docent resultà, lògicament, afectat. Tan bon punt es veié que el règim estava a les acaballes, es feu present la pressió sindical i política, que continuà en augment en temps del govern d’Adolfo Suárez. Així, sovint, es convocaven aturades a l’ensenyament i la Inspecció rebia l’ordre de personar-se als centres i mirar què passava.
Comanda, òbviament delicada, doncs les relacions habitualment cordials amb els mestres –especialment amb la direcció dels centres-, es veia enfosquida per la cautela mútua: jo em preguntava què em trobaria i com em rebria la gent i la gent es preguntaria què venia a fer l’inspector i si em mirarien, aleshores, amb malfiança. Em venen al cap, ara, dues experiències puntuals: una la del “Dalmau Carles”, al barri de Santa Eugènia de Girona i l’altra de les aleshores “Escoles Graduades” de Salt. En el primer cas no hi havia alumnat al centre, per bé que els mestres hi eren a dins, suposadament reunits. Així que, en trobar tancada a porta, vaig donar un vol per l’exterior de l’edifici i, finalment, vaig provar de trucar el timbre de l’entrada, sense resposta. Vaig insistir amb el mateix resultat i, finalment, vaig tornar a l’oficina a donar compte a la cap, Anna Maria Oriol. Si em sentiren o no, no vaig voler esbrinar-ho, però en les vistes posteriors vaig notar una certa prevenció en Martí, el director, un antic i jove aleshores mestre de Les Planes, al que jo havia coneixia i havia visitat en aquell centre, que dirigia, també aleshores, el Sr. Pou. La gent estava sensible i no era difícil d’entendre. Nosaltres a la Inspecció també ho estàvem, pot ser per alguns motius compartits i altres específics del deteriorament de la nostra funció.
L’altra experiència –pot ser anterior, perquè hi havia encara alumnes pel pati- fou a Salt: efectivament encara estaven en peu les antigues escoles i, en veure’m des de dins, el Sr. Delgado vingué a obrir-me amb cara de preocupació. El vaig saludar mirant d’aparentar normalitat i en digué: “estem reunits”. Així que el vaig seguir i accedírem a un espai que feia de sala de professors: el detall de la trobada no el tinc enregistrat del tot. Crec recordar que els vaig saludar genèricament, doncs eren asseguts al voltant d’una taula i els faria alguna reflexió sobre que, malgrat la legitimitat de les seues reivindicacions, l’alumnat no en tenia cap culpa i apareixia “despendolat” pels patis de l’escola...Estigueren discrets –com jo, val a dir-ho- i als més majors se’ls veia un tant incòmodes, mentre la veu cantant la portava Mitjà –Josep Mitjà i Figueres-, un mestre jove i combatiu que ara és a la Inspecció, després d’haver passat per la direcció d’aquell centre, quan es feu l’escola nova i se li (im)posà el nom de “Menéndez Pidal”, que es canvià a la mínima oportunitat pel de “La Farga”. Bé, finalment i una vegada estigué tot dit, jo vaig haver d’anar-me’n i allà es quedaren “reunits” els mestres de Salt...
Uns quants anys més tard i amb els ànims més asserenats, li sentia explicar a Mitjà que “...encara com el Sr. Adell es presentà amb la revista Cuadernos para el Diálogo,  a la mà...” Volia dir que em tenien -malgrat el moment i la condició de “vigilant” atribuïda a la Inspecció- com una persona que escoltava...De manera que el meu gest inconscient –portar a la mà “Cuadernos”- contribuí a apaivagar els ànims dels mestres... Realment es tractava del monogràfic dedicat a la reforma educativa i l’havia adquirit de camí, segurament al quiosc que hi havia en front de l’oficina a l’avinguda Jaume I. I no fou l’única vegada que Josep Mitjà –tot i la seua actitud bel·ligerant envers l’administració- em dedicava alguna atenció. Açò ho contava Anna Maria Oriol, que feia més vida d’oficina –com a cap que era- que no jo: sembla que el ja director de les escoles de Salt, anà a reivindicar alguna cosa a la delegació d’ensenyament i, com que no se l’escoltaren com ell volia, anava irat per aquells passadissos dient “...aquí, amb l’única persona que es pot parlar és amb el Sr. Adell...” Òbviament -i en el fons- allò a mi no em feia cap favor, perquè deixava en evidència els meus superiors, que em miraven amb una certa desconfiança. I que conste que al tal Mitjà no vaig deixar de cridar-li l’atenció si convenia, com ara quan barrejat amb la legítima crítica al règim que acabàvem de soterrar –encara que ai! mai no s’acaba de soterrar una dictadura: els seus tics hi ha qui els ha heretat amb escreix-, hi posava ell els pobres mestres de la postguerra, que es veien obligats a guardar “les formes” tot i incloent als curricula els continguts de formación de l’espíritu nacional...
Pot ser vaig ser un pèl dur, però no vaig estar-me de dir-li i per escrit unes quantes coses. Malgrat això varen  mantindre unes relacions fluïdes i fins i tot cordials: ell s’implicà en la moguda de colònies d’estiu, juntament amb la seua xicota i a l’escola complia amb professionalitat, val a dir que amb la col·laboració eficient d’una mestra jove i llesta, que jo m’havia trobat anys enrere a Brunyola i que acabaria essent consellera de la Generalitat: Irene Rigau. Feien una bona “parella” i malgrat la seua militància política d’esquerres i la seua beligerància amb l’administració, mai no deixaren de ser respectuosos amb mi, alhora que cordials. Segurament perquè jo els donava peu: jove i no gens dretà, alhora que vocacionat per millorar l’escola i el sistema educatiu, mirava d’implicar-me fins a dalt de tot i d’acostar-me als mestres...malgrat que el Sr. Bordas em digué allò de “correcte però distant...”
El cas és que la Srta. Rigau donà un molt bon exemple de “saber estar”, en un centre de  col·laboració que fèiem a Salt, al menjador de les noves escoles: jo ja havia intervingut i vaig passar-li la paraula a Maria Serra, que també participava. Sembla que es produí un cert enrenou entre la gent, símptoma de cansament per la llarga durada de la trobada i en això que Irene agafà el micro i manà silenci amb autoritat, dient als seus companys mestres –el local estava ple a vessar- que allò era impropi i que calia “respectar a la Sra. Inspectora, que estava en ús de la paraula...” Amb el temps Irene Rigau fou directora general de Formació i consellera de Benestar a la Generalitat de Catalunya i val a dir que, en un viatge que féu a la conselleria d’Educació de València on jo estava aleshores de cap de servei, em localitzà i pujà al meu despatx a saludar-me. No cal dir que vaig estar molt content i agraït.
          En aquell context de Girona es produí, també, una situació de malestar generalitzat que val la pena recordar: fou el tema de les “permanències” o repassos. Val a dir que a Catalunya més que no en altres llocs, des de temps immemorial, l’alumnat aportava una quota econòmica -variable segons localitats i circumstàncies- a l’ensenyament ordinari. Això comportava, habitualment, la perllongació de l’horari escolar, que s’havia mig reglamentat en forma de permanències, en els últims anys i generalitzat per tot –a Castelló mateix nosaltres hi havíem participat, com a mestres-. La “reglamentació” suposava que s’havia de deixar el 10% de l’import, a l’escola, per despeses de material, en la qual cosa quasi ningú no gosava entrar. D’altra banda s’autoritzava (?) una hora, però majorment se’n feien dues –i es cobraven dues, es clar- i tot i la seua “voluntarietat”, es prestava a abusos i discriminacions.
Òbviament en un ensenyament per definició públic i gratuït, aquella situació grinyolava fortament, així que s’intentà des de la Delegació –Calsina ho promogué- “regular” el tema: primer reduint a una hora les tals “permanències” i desprès, arran d’una millora econòmica en els havers del professorat, que es mantinguera, però sense suposar cap despesa a les famílies. Allò provocà un daltabaix molt fort: la resistència dels mestres fou palesa i el malestar i les reunions amb directors i claustres se succeïen, fins i tot el Sr. Sels, del SEM intervingué de mitjancer –o millor de “defensor” dels interessos del professorat-. Jo mateix, que tenia amistat personal amb alguns mestres, vaig passar-ho molt malament. La cosa s’anà apaivagant, en la mesura que les millores econòmiques dels funcionaris eren més substancioses i, aleshores, es donà un fenomen curiós: aquelles dues hores tan “necessàries” als alumnes –i les seues famílies que les “demanaven”- no només es rebaixaren a una, de seguida, sinó que aleshores ni això tampoc. I, a poc a poc, aquella “gratificació” oficial incorporada al sou, per romandre una hora més i atendre als alumnes més endarrerits, “ja no calia” (!). Es reduí a la presència -sense alumnes- del professorat, una hora més al centre i també això s’anà deteriorant amb el temps, fins que quedà només en el record dels més antics...
          Una altra cosa eren les classes particulars, fora de l’escola, que a Girona –com per tot arreu- s’havien generalitzat, en forma d’acadèmies de preparació de batxillerat. I val a dir que, gràcies als mestres “de poble”, generacions senceres d’estudiants de la ruralia feren carrera, que d’una altra manera no haguera estat possible.
          Fora d’això, són de mal recordar els episodis en què es produïa alguna situació desagradable amb alguna persona en concret: només arribar a Girona vaig conèixer a un mestre de Ripoll, que estava temporalment separat acusat d’abusos a menors. El Sr. Mestres m’envià a seguir el tema i em vaig entrevistar amb ell: el mestre ho reconeixia i es trobava penedit. Finalment sembla que demanà el trasllat a Barcelona. El cas és que és una situació molt delicada i parlant del tema amb Justo Fonseca -que s’havia diplomat en Psicologia- era del parer de fer intervencions no només administratives o disciplinàries, sinó d’assistència psicològica a les persones afectades. I tenia raó, perquè lamentablement el cas no era únic i no se solucionava amb un desplaçament de destinació. Al poc de temps a Osor es donava la mateixa situació i vaig haver, també, d’intervenir, passant uns mals moments i fent-los passar també al pobre mestre. Perquè –en el fons- es tractava de personalitats turmentades i insegures, incapaços de controlar uns instints que, en presència dels alumnes indefensos –xiques en aquest cas-, els podien i es deixaven portar. Aquell mestre ja tenia antecedents i estava casat amb una molt bona mestra del mateix centre, per a més inri. No cal dir que l’episodi la deixà, també a ella, avergonyida i molt “tocada”.
Un altre caire tenien les situacions com la creada per un mestre, ara de Lloret, que tenia a tothom en un ai al cor, començant pel director aleshores Sr. Pau. Havia jo ja detectat alguna cosa, en la visita a les classes: pedant, agressiu i amb pretensions de graciós. El director m’ho confirmà: estava enemistat amb la major part dels companys, no tots perquè sempre hi ha algú que “passa del tema” perquè li puja la pressió (!) i d’altres perquè els cau simpàtic algú que munta “un ciri”. El Sr. Pau estava molt afectat i hagué de demanar la baixa mèdica i ser atès en consulta psiquiàtrica. A més, a la caserna local de la guàrdia civil s’havien rebut –per a vergonya nostra- denúncies contra el tal mestre, la qual cosa li donà al tema una dimensió pública desagradable i notòria, que no afavoria gens al necessari bon nom de l’escola.  En passar-li tota la informació al delegat d’aleshores i company inspector, Calsina, ordenà l’obertura del corresponent expedient i em nomenà instructor. M’acompanyà Rosa Maria Mestras, filla del Sr. Mestras i funcionària de la delegació d’Educació, en les vistes successives per realitzar les actuacions adients: “pren-te un cafetot”, em digué el matí que començàvem les entrevistes amb els mestres del centre, els pares, els alumnes i el propi interfecte, que no semblava conscient de la gravetat de l’assumpte i del moment.
Acabades les intervencions previstes en la llei de procediment administratiu, preparàrem la corresponent proposta de resolució, que varem traslladar al delegat del MEC, Sr. Calsina. Finalment la resolució fou la del trasllat forçós, durant un curs, a una altra localitat, Figueres en concret, una ciutat prou més gran que Lloret i la segona de la província, amb la qual cosa el personatge no se sentí, en absolut, “castigat” per la seua conducta i les persones de bé que patiren les seues agressions –morals, psicològiques i verbals-, es trobaren decebudes quan no burlades. Jo mateix tampoc estava d’acord amb la decisió del delegat.
No arribà a expedient –i pot ser millor, desprès de l’èxit de l’episodi de Lloret-, però a Puigcerdà haguérem de patir les rareses d’un mestre valencià, jugador i conflictiu amb els companys i les famílies: Vicens, el director, em féu la confidència, en una de les visites freqüents que hi feia a l’escola i el vaig entrevistar. Em va semblar un pobre home, atribolat per problemes familiars que derivaven en l’afecció al joc –en nomenà Monte Picayo de València- i en una mala relació amb la gent. Vaig mirar d’ajudar-lo i entendre’l, alhora que posar-li les coses en clar, per reorientar el tema i sembla que la resta del curs que estigué allà la cosa no passà “a majors”. Al curs següent ja no tornà, hauria concursat i, segurament tornat cap a València, perquè no vaig saber res més d’ell.
També a Puigcerdà, al poc d’arribar a Girona em vaig trobar amb un tema insòlit: la falsificació de les notes de batxillerat, per part d’una acadèmia. No vaig fer cap intervenció directa, però vaig parlar amb el jutge: Vicens m’acompanyà. El cas és que a l’acadèmia en qüestió es preparaven batxillerats lliures, que s’examinaven a La Seu d’Urgell, amb bona acceptació de les famílies perquè els “resultats” semblaven bons...fins que algú descobrí l’engany: es falsificaven les notes, senzillament. Hi hagué molt d’enrenou i els pares, desprès d’algunes visites i contactes amb l’institut de La Seu, denunciaren el cas al jutjat...L’acadèmia acabà tancant, lògicament.
I encara es podrien afegir alguns episodis més, no massa agradables: a Ripoll, per exemple, en una de les primeres visites vaig estar a l’escola d’educació especial –tema el de l’educació especial al què dedicaré algun deteniment en una altra ocasió- i vaig conèixer a les dues mestres, molt joves les dues. Una d’elles estava casada i esperava una criatura: pot ser vaig tornar alguna vegada més, però al poc de temps vaig rebre la notícia que la pobra mestra embarassada s’havia mort, la qual cosa m’impactà. Lògicament, a la primera oportunitat, vaig voler donar el condol a la família, directament i fou l’altra mestra la que m’acompanyaria –amb tota probabilitat- a casa de la difunta: feia poc de l’esdeveniment i vaig trobar els seus pares i el marit desconsolats, perquè a més el que jo no sabia és que la criatura que esperava, tampoc sobrevisqué. Vaig passar un mal moment, d’aquells que triguen a oblidar-se, davant la impotència i la tristor d’aquella gent. Finalment em vaig haver d’acomiadar amb les paraules formals habituals i molt afectat també...Anys desprès vaig saber que Pere Joan Serdà era parent seu.
Tampoc vaig passar-ho massa bé, en assistir al funeral d’una mestra d’Olot –d’on jo era inspector de zona, una vegada jubilat el Sr. Mestras-, que patí un fatal accident a l’escola, en perdre peu en una de les escales de l’edifici: el bac fou desafortunat del tot i no es pogué fer res per recuperar-la. En saber-ho i a més de les diligències oficials administratives pròpies, el delegat –Artur Calsina- em comissionà per assistir al soterrar: no cal dir que la parròquia d’Olot estava a vessar i jo no vaig gosar més que situar-me en un lloc discret al cap del temple, prop de la família, de renom a la ciutat, perquè hi havia algun metge i, fins i tot, algun pintor reconegut.


Girona encara.
          Foren només deu anys, però densos i viscuts amb il·lusió: d’entrada érem molt joves, amb el fills menuts –Marc Vicent i Mª Rosa- i encara ens nasqué el gironí de Pau –que fou una aventura i un risc, perquè Tere estava operada de ronyó-. De fet suposà un canvi molt gran en la nostra vida i tinguérem la sort de trobar un ambient molt bo, d’amistats, de religiositat compromesa –als EMD i a la parròquia- i de molt bons professionals: a la Inspecció i a les escoles, però també al món cultural de la ciutat. En concret Tere a l’escola –estigué a l’annexa, a Vila-roja, al Bruguera i al Dalmau Carles- i jo a la Inspecció, trobàrem molt bon ambient: el nivell del magisteri gironí era alt i la gent era respectuosa i atenta. Jo em vaig trobar afalagat, per allò de “Sr. Adell” amunt i “Sr. Adell” avall que, lògicament, m’obligà a mostrar-me igual de respectuós i atent amb la gent.
I encara s’afegia el tractament que ens donaven, per escrit, en rebre comunicacions oficials dels ajuntaments i altres institucions:  “Il·ltre Sr. Inspector...” Al respecte algú em féu un petit canvi al meu cognom, atès primer que hi hagué el primer conseller d’Educació –que féu una primera i discreta visita a Girona, per entrevistar-se amb Calsina i preparar el traspàs de competències: jo mateix me’l vaig trobar a la sala de juntes amb el delegat- i que es deia Guitart i “Agell” i segon, perquè el cognom Agell era també corrent a Girona i, en concret, a Salt em vaig trobar amb un comerç amb el rètol del propietari –“Agell”-. Així que tampoc em vaig estranyar massa que algú em diguera Sr. Agell...
Aquells anys d’estada i totes aquelles experiències feren que mantinguem –encara que afeblits, per la distància i perquè els anys no passen debades- els nostres vincles amb Girona: els Castro, els Vilamitjana, la vídua d’Adrián, Mª Teresa, els Sunyé i la resta de l’equip de la MD, de què formàvem part –Jaume Julià, els Suquets, els Serdà, els Buch...-, Anna Maria Oriol, Calsina, Mª Serra mentre visqué, el Sr. Sels mentre vivia...Com tampoc és rar que la sèrie “Ventdelplà” m’enganxà –a la primera època- pel record de Breda, que és l’escenari principal de la producció de TV3: els indrets que apareixien –especialment l’església romànica, de campanar inconfusible- i fins i tot l’escola, que vaig voler reconèixer en els accessos des del pati a l’edifici antic, que es veia remodelat. I lògicament en venien al cap records de les visites al col·legi, a l’ajuntament, a la parròquia –a la què anomenaven “monestir”- i on una vegada el mossèn, “pagat” de l’arquitectura del temple, en ensenyar-me’l per dins, em deia: “açò és una catedral...” i a fe que, en menut, ho era.
Així que, en aparèixer el paper de directora de l’escola, a la sèrie, em venia al cap, la primera directora que vaig conèixer a Breda: la Sra. Ruhí –i el seu marit també mestre de l’escola- i el que la substituí anys més tard: el Sr. Cortizo –Antonio Cortizo Cid!, desprès ja no he tingut tanta facilitat per memoritzar els noms dels centenars i milers de mestres que he conegut, clar-. I aquell matrimoni, que se’ls veia tan enamorats...i aquell altre mestre que abans de l’oficialització del català a l’escola ja el gastava amb naturalitat i que un dia, en entrar jo a la seua classe, parlava ell de “la Mediterrània, la nostra mar...”
També, des de València estant, vaig rebre una invitació de l’escola de Salt –ara “La Farga” i aleshores “Menéndez Pidal”- d’escriure alguna referència o record, arran dels 25 anys de la seua existència: ho vaig fer amb molt de gust i ho vaig titular “25 anys no són res...O sí?”, glossant aquella inoblidable cançó de Carlos Gardel. Desprès m’enviaren el llibre de col·laboracions que publicaren, incloses nombroses fotos de grups d’alumnes, a fe que molt diversos i “colorits” –sembla que és una de les escoles de Girona que més immigrants acull-. Al respecte em ve al cap una anècdota –o dues- de la seua inauguració als anys setanta, per substituir els vells edificis de l’escola: d’entrada la insistència i la proposta formal del nom “Menéndez Pidal”, venia de l’ajuntament de Salt i del seu alcalde, que tenia una forta semblança a José Maria Pemán...
I les dues anècdotes foren: la primera que “obligàrem” a les autoritats -el director general del MEC, aleshores Dn. Eugenio López y López, “Genín” per als amics, al governador civil, Dn. Victorino Anguera Samsó i altres, a recórrer amunt i avall el pati, amb gravilla, per demanar-los que calia asfaltar-lo o adequar-lo mínimament i que així no es podia quedar. La cosa sortí efecte, a la vista del polsim acumulat a les sabates de les autoritats i la incomoditat del recorregut, especialment perquè les “manoletines” de xarol del governador –un pèl presumit ell- quedaren desfetes... El Sr. Delgado ja havia deixat la direcció i la “passejada” pel pati la planejàrem Mitjà –Josep Mitjà i Figueres- i jo mateix. Josep, tan contestatari amb l’autoritat –encara que amb mi es comportà sempre- ha acabat fent d’inspector(!): m’agradaria recordar-li a ell i avisar els seus profes, com era de rebel en la seua joventut...La segona anècdota fou que s’acabà el xampany i esdevingué una aventura trobar-me, de fresc, i al moment, perquè a Dn. Eugenio, si no era molt fresc –i abundós: en tenia fama- no el volia...
I encara que no tant com voldríem, hem fet algunes escapades a Girona: amb motiu de la jubilació de Maria Serra, per trobar-nos amb la gent de l’equip de la MD, per visitar a la vídua de Sunyé, Anna Maria, a Maria Teresa –vídua d’Adrián- o a Rosa Vila –vídua de Castro-; en tornar de Prada, l’any que anàrem a presentar el llibre d’ “Autoestima i PPCC”; al casament de dos fills dels Sunyé...Lògicament aprofitàvem per anar a saludar a més gent: algun funcionari de l’antiga Direcció Territorial –com ara la Rosa Maria Mestres, filla del sr. Mestres-, els Vilamitjana, la família Calsina, la família Sels...Ens trobàrem, també amb Pi Ventós, el mestre-director de Germans Sábat, amb el fill del dr. Folch, el farmacèutic...i fèiem recorreguts, Tere i jo, per una Girona idèntica a la de la nostra època, tot i que molt canviada. Ja és coincidència que amb motiu de la boda de Maria, la filla menuda dels Sunyé, anàrem a hostatjar-nos al mateix hotel només arribats a Girona, quasi quaranta anys abans: el “Comptal”.
          Un dels primers viatges de retorn a Girona fou amb ocasió de la jubilació de Maria Serra, a la què també acudiren Ferran Ferrús i Maribel, la seua dona: fou un acte bonic i amb representació institucional important –hi era l’alcalde d’aleshores el Sr. Nadal, desprès conseller i l’aleshores conseller d’ensenyament Sr. Guitart-, a més de les autoritats acadèmiques del moment, com la srta. Irene Rigau -de la què he parlat en alguna ocasió- que estava de directora territorial, el sr. Arnau –director de l’escola d’enginyers i assessor de Formació Professional, en temps- i companys d’Inspecció antics –Calsina, Oriol- i nous –Mitjà, el director de Salt a la meua època, Otero i altres-. Hi hagué –Maria era molt catòlica- la missa corresponent a la parròquia dels claretians i, tot seguit, l’acte acadèmic i gastronòmic en un local dels afores de Girona –tinc algunes fotos-. El cas és que, a l’hora dels parlaments, em demanaren unes paraules com a antic company i en nom dels que ens havíem desplaçat a l’acte: fou emotiu homenatjar a Maria i dedicar-li unes paraules enmig de la gentada que hi havia –molts d’ells mestres, als que jo coneixia i em coneixien. I encara vaig fer-li un petó a Maria Serra, que no era gens amiga d’una tal manifestació d’afecte...Anys més tard varem saber -per Anna Maria Oriol- que estava internada en un centre per a la tercera edat i amb problemes de memòria i, al poc, va faltar.
          Una altra persona a la què visitàvem quan ens encontràvem a Girona, fou el sr. Sels, -Dn. Miguel Sels Güibas, quan el varen  conèixer-. De Miquel Sels ja n’he parlat i tot i la seua adscripció política al “règim” –era el delegat del SEM: Servicio Español del Magisterio- era una persona servicial i gens sectària. Amic, això sí d’estar en tots els llocs i de relacionar-se amb les autoritats. No deixà mai, però, d’exercir com a director escolar, primer del col·legi “José Antonio” del què jo vaig ser inspector i, desprès, del “bisbe Lorenzana”, conegut com el “col·legi verd”. El cas és que s’esforçava per quedar bé i això es palesava a la festa anual de Sant Josep de Calasanç, que cobrà al seu temps un relleu considerable: cada any es feia en un lloc de la “província”, des de la costa fins a l’interior, amb tot la solemnitat, com ara a Olot, on hi hagué de ponent –abans del magnífic dinar- l’aleshores jove professor d’economia i desprès president de la borsa de Barcelona, sr. Joan Hortalà. Sels, a més, era el representant de COMAES: Cooperativa del Magisterio Español-  molt implantada entre els mestres i amb ofertes molt interessants i variades.
          Fumador impenitent, però, hagué de sotmetre’s a una traqueotomia i feia patir sentir-lo “parlar”, quan el visitàvem: la seua esposa –la sra. Maria- també ens tenia afecte. Al respecte, Anna Maria Oriol, molt amiga de Sels, però un pèl burlona contava l’anècdota que, quan es casaren, aparegué a la premsa local  la notícia que “Dn. Miguel Sels etc.” havia contret matrimoni amb “la acaudalada señorita, Maria...” Justament per COMAES havien adquirit dos habitatges contigus, d’un edifici de nova planta i allà vivien, en bona part dels records, amb un ample despatx dedicat a les “orles” i objectes de reconeixement que conservava de l’època. Cada any, a més, ens felicitàvem per Nadal, fins que vam saber que havia faltat i varen  donar-li el condol a la seua esposa.      
          Amb Arturo Calsina varem mantindre una relació correcta, però no cordial, atès que acabava de ser nomenat delegat del Ministeri, un càrrec que suposà per a la Inspecció relegar-la a un segon terme. Calsina, a més, no volia ser acusat d’amiguisme amb el seus companys i encara accentuava més la funció directiva. De fet, la seua coneixença de la província, en temes escolars –dels seus anys a la Inspecció, alguns d’ells a la jefatura- feia que prenguera decisions o elaborara propostes –com la del mapa escolar- sense consultar als seus companys. I d’això es dolia –i no s’amagava- especialment, el sr. Mestres, inspector militant, molt treballador –s’enduia a la platja, en ple estiu, tasca de l’oficina i muntava una taula plegable al bell mig de la sorra i, mentre la seua dona, la sra. Rosa prenia el sol, ell allà que s’engrescava fent feina- i crític amb les “novetats” ministerials, especialment amb l’estructuració de les direccions territorials i l’arraconament de la Inspecció. Això ens ho feia viure i ens predisposava no del tot favorablement vers la tasca de Calsina, tot i reconèixer-li bona voluntat, dedicació i competència. Últimament Arturo es troba delicat de salut, encara que bé del cap. La Margarida, la seua esposa, que té millor salut física, comença a patir problemes de progressiva deteriorament mental.  Això féu que, tot i l’interès de l’Anna Maria Oriol de vindre a Barcelona els dos, quan varem celebrar els actes acadèmics a la facultat d’història a Barcelona, en el centenari del bisbe Climent –el 2006-, no ens acompanyà. Sí, en canvi, Justo Fonseca que, tot i la bona salut aparent, faltà a l’any següent.
          Amb qui mantinc un contacte si no sovint, regular és amb Vicens: Josep Vicens (Quintana...) era mestre de Puigcerdà, quan hi vaig arribar la primera vegada i aviat director, en un moment i una època delicada i complexa: estaven les aules en locals diferents i en edificis ja antics, així com també les cases dels mestres tenien alguns problemes i el MEC féu una l’operació insòlita –aconsellat per Calsina, com he explicat en un altre lloc- en adquirir el que deixaven els escolapis: espaiós, magníficament ben situat i funcional. Això ens permeté anar comarcalitzant la zona i portar, per transport, l’alumnat dispers i de les escoletes dels voltants, que acabàrem suprimint-les, amb l’episodi de Meranges, que també he explicat ja. L’edifici tot just adquirit pel MEC ens ho facilità, perquè es mantingué el servei de menjador dels escolapis: en realitat el centre era un internat –“de niños mal de casas bien” de Barcelona, com deia algú-...Amb Josep, dic, ens hem vist desprès, en un parell d’ocasions: la primera fou quan anàrem amb Juli i Lola, un cap de setmana i ens hostatjàrem a l’hotel-refugi dels “Isards”, que acollia a grups organitzats que feien excursionisme amb uns ajuts de la Conselleria de Cultura: férem un recorregut per la Cerdanya –Alp, la Molina, els llacs de Meranges, Puigcerdà, Llívia...-
I ens citàrem –amb Vicens-, justament a l’accés a Puigcerdà enfront de l’antic col·legi dels escolapis. El presentàrem als nostres amics i férem una llarga passejada, recordant jo els indrets del Puigcerdà del meu temps, amb alguns canvis lògicament: el llac, però, el famós llac de Puigcerdà –a la vora del qual hi havia l’acadèmia del Sr. Avellanet- amb cignes com els que jo havia vist vint anys enrere, allà hi era...També passàrem a Llívia, d’on Vicens era l’alcalde aleshores i no deixàrem de visitar la famosa farmàcia –segons els entesos, bé que addictes, la primera d’Europa-. Encara ens trobàrem una segona vegada, amb Vicens, quan férem el primer viatge a Prada, doncs des de Barcelona pujàrem cap a munt, en direcció a Ripoll i per la collada de Tosses a Puigcerdà i Llívia on ens hostatjàrem, precisament en un hotel, al restaurant del qual havia jo dinat, en alguna de les meues visites a les escoles del poble. Així en arribar, vaig trucar-li a Vicens que es va mostrar –no cal dir-ho- sorprès de sentir-me i varem quedar al mateix bar de l’hotel: jo entrava i ell estava d’esquena, però el vaig reconèixer de seguida i es produí el natural i afectuós encontre entre l’antic director –i sempre amic- i l’antic també inspector –i també sempre amic-. Parlarem de l’objecte del nostre pas cap a Prada –en participar a la UCE: Universitat Catalana d’Estiu-, de la seua vida de jubilat, també, de la família etc. I en això que baixà Tere i el saludà també. Ja es coneixien de la vegada què férem estada a Alp, amb Juli Moreno i Lola, quan també visitàrem a Narcís Salvador, del què he perdut la pista, doncs em tornaren la felicitació de Nadal de l’altre any, adreçada al poble d’All on vivia amb la seua dona. Bé ens acomiadàrem de Vicens amb salutacions per a la seua família i a l’endemà marxàvem cap a Prada.
          Un altre contacte que mantenim és amb Joan Domènech (i Moner), ni que siga, d’any en any per felicitar-nos el Nadal: Joan fou un mestre de Lloret, molt treballador i responsable, director un temps d’una escola d’allà, es llicencià en història i ha esdevingut un escriptor –i poeta- consolidat, fins i tot càrrec públic amb els de CIU, com a delegat de Cultura a Girona.
També -i des de València estant- vaig conèixer el desgraciat accident automobilístic del sr. Sala i sra. i vaig contactar amb la seua filla menuda, aleshores inspectora a Barcelona, encara que jo coneixia més a la major –Teresa- i al seu marit, Ramón, mestres de Salt, quan jo hi era per allà. Vaig lamentar-ho molt i ho vaig fer saber, perquè certament Francesc Sala fou un puntal a la Inspecció de Girona, autèntic cap de negociat i ànima de l’oficina d’Inspecció. La seua senyora Mª Teresa Sala havia estat de directora –i una directora amb caràcter- a Sarrià de Ter i crec recordar, fins i tot, haver estat a sa casa en una ocasió. El cas és que el cotxe del sr. Sala, en aquell temps, portava un adhesiu típic amb fotos i amb allò de “no corris...” Una llàstima de veritat.
Últimament, encara m’he trobat amb algú de Girona, a Barcelona: fou amb ocasió del Fòrum d’Administradors de l’Educació , que se celebrà allà, l’any 2004, crec. Intervingué al col·loqui Justo Fonseca i jo mateix, al fil de la conferència de Pérez Rubalcaba, que havia estat ministre d’Educació i sembla que algú em reconegué i en acabar se’m presentà una mestra...de Sant Hilari! Jo a prou penes la recordava però varem parlar d’allà, de l’escola d’aquell temps, del “camp de la mandra” què és com la gent li deia al pati, antic passeig públic, de l’antic director etc.


Cap a València.
          A Girona ens trobàvem tan bé que estiguérem a punt de comprar-nos una casa: primer miràrem a les zones d’expansió de la ciutat -Montillivi i Montjuic-, on s’havia iniciat la construcció d’unifamiliars i, més tard, als afores, fins i tot camí de la costa. Finalment, però, pesà més “la senieta” que ens esperava cada estiu, a Benicarló i decidírem el retorn: desprès d’alguna espera –València estava molt sol·licitada i davant de mi hi anava Miguel Gallego, aleshores cap de Cuenca, amb qui vaig parlar per telèfon, per confirmar la seua decisió a concursar-, em donaren València. Paral·lelament Tere anava demanant al concurs de mestres i, feliçment, coincidirem en l’adjudicació de vacants. Així començàrem a preparar el trasllat per a l’estiu, de cara al curs següent i a acomiadar-nos dels col·legis dels nostres fills: Marc Vicent als maristes –“se nos va el “che”, deia el pare director, referint-se al “valencià” del nostre fill- i de les dominiques on anava Mª Rosa ambdós col·legis que vaig visitar com a inspector, durant temps de la nostra estada a Girona-.
La directora d’aquest últim centre –que era valenciana- contestà a una carta meua d’oferiment de València estant i em deia, entre línies, que no estava contenta del nou inspector que les visitava en substitució meua i afegia, referint-se a mi i la nova destinació a València: “otros habrán salido ganando” i tot i l’afalac que em suposava, m’entristí que no tots –ni totes- a  la Inspecció Educativa, sabem estar a l’ “altura”, més enllà de la competència professional estricta que -si més no- se’ns suposava. Perquè la funció inspectora educativa és d’aquelles dedicacions  que demanen, inexcusablement, una forta càrrega humana i de relacions públiques, en el tracte amb directius, personal docent, pares, autoritats i fins i tot amb el propi alumnat. El cas és què vaig esquivar un comiat oficial amb àpats i discursos, però no vaig poder evitar que Maria Serra escrigués una sentida semblança meua, a un butlletí informatiu que editava la Inspecció...
          També la gent del nostre grup dels EMD –Equips de la Mare de Déu- ens trobarien a faltar i algú ens acomiadà amb allò de “apa! a València falta gent”. Fins i tot el propi bisbe, el Dr. Camprodón, ens féu –li redactà mossèn Iglésies, crec- una carta de comiat, lamentant la nostra absència, però celebrant que “...vostès tornen als seus...” La veritat és que estiguérem molt vinculats a la vida religiosa de Girona, com a parroquians de Sant Salvador d’Horta –primer amb Mn. Joan de grat record, que faltà jove i desprès amb el nostre Jaume- i participant en el sínode diocesà, a més de la nostra incorporació als EMD. A més, al bisbe jo el coneixia per temes de la feina: primer quan fou nomenat, en substitució del Dr. Jubany, que anà a Barcelona, els inspectors d’aleshores –Anna Mª Oriol, Maria Serra i jo- els visitàrem, com a part del protocol un pèl nacionalcatòlic. Desprès per la nostra participació al sínode i per algun encontre puntual, com quan ens trobàrem a l’escola d’Arbúcies i el Dr. Camprodón aprofitant segurament alguna seua gestió diocesana, passà al col·legi a saludar la què havia estat mestra seua, la mare de la directora d’aleshores Sra. Riumalló.     
Altrament, i preveient el retorn, ja ens havíem dedicat a buscar pis a València i, desprès d’algunes gestions, optarem per ubicar-nos prop de l’eixida cap a Castelló. Finalment, tinguérem la sort de trobar el dúplex on vivim i començà l’episodi del trasllat, amb les gestions per trobar “transport” i com que ens ho ensumàvem –que no ens cabria tot al nou pis-, ens descarregàrem d’alguns mobles i llibres a la casa del papàs a Montornés. I tot i això omplirem la nova casa: el transportista ens confessà que mai no havien traslladat tan de llibre, fora d’un altre client, metge, que també sembla que els féu anar “a tope”. I encara hi havia el piano, que ens donà “guerra” de valent perquè, desprès de totes les provatures possibles, no entrà als ascensors –i per l’escala era una bogeria pujar-lo a l’onzè pis-. Tinguèrem que anar a buscar una grua “amb pluma” i fou tot un espectacle per al barri.
          A poc a poc ens anàrem instal·lant i començarem els contactes: a la Inspecció per saludar els companys i companyes, al col·legi “El Carme”, on anava destinada Tere, a les escoles futures dels nostres fills: finalment a Marc Vicent el matriculàvem als marianistes –El Pilar- i a Mª Rosa a les monges de l’avinguda del Port, Pau aniria amb sa mare al “Carme”. I als veïns de l’edifici. I a la parròquia –San Prudencio- amb Fernando Asín de rector i als establiments del barri...


Més Inspecció, ara a València.
          “Necesitábamos con urgencia, un inspector con barba” amollà la bona –però amb caràcter- de Dª Encarna Pallarés, al primer consell d’Inspecció al què vaig assistir i on m’atribuïren zona(es). I és que eren temps “moguts”, per les reclamacions -més que legítimes- dels sindicats i altres col·lectius, en contra d’una transició tímida i un govern –el d’Adolfo Suárez- molt vinculat al franquisme encara. Aleshores la Inspecció –amb gent molt tradicional, encara que competent- apareixia com una institució incòmoda i còmplice del poder, per als “progres” del moment –Baltasar Vives, entre altres- que, òbviament portaven barba... D’ahí ve que Dª Encarna celebrava la meua arribada, perquè em podrien “mostrar” als díscols de torn, com a què la Inspecció també n’era de “progre”...
          Fora d’això Dª Encarna (Pallarés Ciscar... la dèria del nom complert) ja em coneixia dels temps de Castelló, fins i tot havia estat en el tribunal, quan jo  vaig aprovar l’oposició de magisteri a l’any 60 –del segle i del mil·lenni passat!-, com ja he explicat en un altre lloc. Una altra inspectora i bona amiga –dels temps de Castelló- fou Dª Maricarmen Gisbert (Fernàndez...) que estigué en el tribunal de les annexes i sembla que se’n portà una bona impressió de mi i ara me la vaig trobar a València, també. Hi havia, així mateix, Dª Maria Teresa Lázaro (Cantos...) de bon record de Castelló també, quan allò d’El Tormo i el curset d’iniciats en Alimentació i Nutrició, que férem a Sogorb... I Dn. Jaime de Juan (Castanyer...), especialment de bon record dels temps d’Albocàsser, com he referit.
Hi havia també el bo de Dn. Arturo Rodríguez (de la Torre), al que no vaig tindre mai d’inspector, però amb el què ens unia –a Tere i la seua dona, també- una bona amistat, des que vaig traure les oposicions d’Inspecció i em féu algunes gestions administratives que a mi, des de Girona, em resultaven més difícils, com ara el tràmit del meu expedient de mestre encara a Castelló. Finalment -dels coneguts- hi havia –de secretari, en aquell moment- Dn. Ángel Pérez (Rodrigo...) de no tan bon record i no per res, perquè tampoc l’havia tingut jo de zona, però era poc simpàtic: el seu posar era sistemàticament “mal carat” –com Rubén Darío, al nostre llibre de literatura, segons Tere- i el tracte distant, encara que no era mala persona i jo he d’agrair-li que em “defensà” públicament, quan em van “encolomar” una intervenció en un dels centres de col·laboració pedagògica de Castelló, que ell presidia i que jo vaig titular “La enseñanza de la astronomia en la escuela: posibilidades y límites”, amb uns materials que vaig trobar a “Vida escolar”, fitxes incloses. En acabar la meua –nerviosa- intervenció, en presència també de Dn. José Sánchez (Adell...) i ple de mestres i directors a la sala, algú –pot ser Dn. Emilio Miralles (Selma) feu un comentari displicent, dient que allò estava bé, però que als escolars els convindria més conèixer aspectes més propers i pràctics, com el temps que feia, el clima local etc., que no qüestions d’astronomia...I tenia raó, però Dn. Àngel em tirà un capot i salvà la situació.
          Finalment de les persones conegudes –encara que no com a inspectora pròpiament- hi havia Dª Consuelo Moreno (Tortajada), dona de Dn. Jaime i antiga professora meua de “Pràctiques d’Inspecció” a la Universitat. I més gent que vaig conèixer aleshores –Miguel Gallego, Cecilio Teruel, Rosa Soler, a més dels auxiliars “meoses” –Trini, Emiliano, Dn. Ricardo...- Aleshores la Direcció Territorial i la Inspecció Educativa estaven al carrer Jaume Roig i era delegada Solange Castro, filla d’un inspector de Barcelona, al què també vaig conèixer, de Girona estant. Però en anar a prendre possessió ja em vaig trobar amb un company d’oposició, com a  delegat: José Antonio Pérez (Franco de segon cognom!).
Amb José Antonio m’unia una bona amistat, des de temps dels exàmens, encara que no ens havíem tornat a trobar i li tocà una missió difícil, amb la transició política i el “pati” educatiu prou mogut. En el cas valencià s’afegia la posada en marxa de la preautonomia, amb totes les misèries que protagonitzaren els tardofranquistes de la UCD i una primera “consellera” –Amparo Cabanes- absolutament inepta i partidista, que tot i la seua condició de professora de la Universitat –col·lega del famós Ubieto-, mantenia tesis del tot acientífiques i valencianeres –és a dir espanyolistes- en relació al tema de la llengua i altres. A més buscava, de manera servil –el poder encara l’exercia el MEC i, per tant, Pérez Franco- la complicitat del delegat, per combatre els “catalanistes”. Jo mateix vaig haver de suportar una calúmnia del tot inversemblant, que s’atreví la tal Cabanes a denunciar al delegat: deia que jo havia amenaçat a un centre en retirar-li la subvenció, si no impartia l’assignatura de valencià. Absolutament fals i increïble, perquè la Inspecció ni aleshores ni ara tenia aquella facultat i si l’exercia, de segur que l’autoritat política no la secundava. Però jo era el ponent per a l’ensenyament del valencià, precisament i no m’havia doblegat a certes insinuacions dels col·laborador de la Cabanes, per secundar les tesis secessionistes que mantenia la conselleria. I per això deurien jurar-me-la i anaren amb el cuento al bo de José Antonio que, tot i ser castellanoparlant i coneixent la meua “adscripció” lingüística, no donà cap crèdit al tema i tingué, a més, el gest d’avisar-me del “complot”. I encara compartírem, Pérez Franco i jo, l’episodi de l’oficialització del valencià al curriculum, que relataré al seu moment.


Primeres intervencions.
       Érem, com deia, als locals que donaven a Jaume Roig, però no ben bé tots: efectivament, una “minoria” ens trobàvem al darrere on hi havia una placeta i els espais eren prou precaris, doncs en un despatx comú n’erem quatre o cinc inspectors i en un altre dues inspectores. A més hi havia un taulell, a l’entrada, que pertanyia a la Direcció Territorial i es feia servir de registre, de tant en tant. El cas és que, fins i tot per obrir i tancar les úniques i interiors finestres del nostre “cubícul”, ens jugàvem el físic, ja que calia pujar cada vegada, damunt la taula. Així que decidírem “protestar” i ho féu, en nom dels afectats, el bo de Jaume de Juan, en un consell d’Inspecció. Jaume tenia prestigi i començà en to d’humor dient que ...los inspectores que tenemos el despacho en la plaza Isaac Albéniz, sin número –remarcava-, porque aún fuera con número, pero es sin número!... queremos denunciar nuestra precaria situación, porque cada vez que necesitamos ir al servicio –i el consell al complet restava en silenci-...hemos de ir al bar de la esquina...Y, claro, te ves obligado a tomar algo...con lo que generas màs líquido y vuelta a empezar...
El secretari amb cara seriosa com sempre –Ángel Pérez- prengué bona nota i el bo d’Arturo Rodríguez digué que miraria de solucionar-ho. No fou immediat, però finalment passàrem a la part de davant, encara que en despatxos compartits i no massa còmodes per atendre a la gent...
          I tot i que la plantilla era nombrosa –una vintena- en comparació a Girona, on varem arribar a ser-ne tres –Anna Maria Oriol, la cap, Maria Serra la secretària i jo- hi havia alguna vacant per cobrir –com la de Bañares, que es mantenia com a delegat a Castelló- Així que, a més de la zona assignada sempre et queia algun “terç” de propina...com em passà a mi que, de “titular” vaig anar a Ontinyent i d’acumulada tenia Alaquàs i Paiporta. Foren temps moguts, els de la transició, però jo estava animat i feia visites sovint als centres, on em trobava bé enmig de mestres i alumnes. A Ontinyent m’acompanyà Gregorio Rozalén que deixava la zona i m’anà presentant als equips directius de les escoles públiques: “LLuís Vives” “Maestro Carmelo Ripoll”... i les privades –les monges i els frares-. Encara vaig conèixer al director d’aquella escola que es jubilava –li deien també Dn. Gregorio...- i que confessava que, tot i fer la tira d’anys que hi vivia, com no era del poble, encara el consideraven “foraster”. El “Lluís Vives” era l’escola de tota la vida, la més gran i amb l’edifici més solemne, on ens solíem reunir els directors i jo. La resta es distribuïa pels diferents barris i, en el meu temps, es planificà i es començà a construir una de nova, al barri de “Sant Josep”, molt populós.
          A Ontinyent solia anar amb certa freqüència, perquè com a poble gran que era demanava una atenció i dedicació evidents. Solia fer el camí convencional de la carretera d’Albacete i pujar pel port de l’Olleria que era “matador”: corbes i més corbes i amb un asfaltat deficient i si trobaves un camió al davant –que el trobaves segur- ho tenies clar, perquè no podies avançar en tot el temps...fins que arribaves a Ontinyent on solia –al començament del poble aleshores- carregar benzina a l’estació que hi havia –i que crec que hi ha- i prenia alguna cosa al mateix bar on, freqüentment, em trobava una colla de “garrulos” del veí col·legi dels frares i que, sistemàticament, demanaven el mateix: unes torrades gegants amb oli i sucre si no recorde malament. De vegades començava l’itinerari pels mateixos frares, dels que no tinc records especials, així que vull suposar que serien les visites ordinàries a les classes i el despatx de temes pendents amb la direcció. Si que recorde, en canvi, l’ample recinte d’accés al convent, ombrejat, on aparcava còmodament el meu R-12 d’aleshores, matrícula encara de Girona.
          De vegades començava per les monges de la part de dalt, circumval·lant la carretera i accedia a un espai boscós, amb els pavellons de les aules i altres edificis del col·legi: es tractava d’un centre d’élite amb internat i tot i tampoc tinc especials records fora de què tenia tota la pinta de ser una escola de gente bien i les monges ho tenien assumit, tot i que em tractaven correctament. Sembla que allà hi anà de menuda Maria Mira, la companya d’Inspecció i, abans, integrant del meu equip de Conselleria: els seus pares havien estat de mestres a Ontinyent i buscaren per a la seua filla el centre de més prestigi del poble i rodalies...privat, no públic com sembla que s’escauria al cas. Cadascú, però, fa el que li sembla millor i no es pot jutjar a ningú, per tals decisions. I encara hi havia un altre centre privat, vinculat a la parròquia, amb un rector grasset i amable, no molt major, però de cabells del tot canosos –Don Blas- que faltà al poc d’incorporar-me jo a la zona. El centre estava regit per religioses i no era molt gran: fou Gregorio, el company, -ara em ve al cap- qui em presentà la primera ocasió que m’acompanyava i la directora ens obsequià amb unes pastetes. Rozalén em confessà que ho feia sempre i ell hi accedia gustosament...
          On em trobava més còmode, però, era a les escoles públiques que crec recordar que eren tres, a més de la més antiga i cèntrica de “Lluís Vives”: allà departia amb directors i mestres, visitava les classes i convivia a l’hora d’esbarjo, atenia els temes de gestió –els menjadors n’era un d’habitual- i la qüestió lingüística que ja es plantejava, tot i que no estava formalment incorporada al currículum: com era habitual la gent més major –i més castellanitzada tot i ser valencianoparlant- tenia alguna prevenció, per la manipulació dels polítics tardofranquistes de la UCD, mentre els més joves es mostraven clarament “catalanistes” i bel·ligerants i un d’ells, mestre del “Lluís Vives”, estudiava filologia catalana amb el nostre fill Marc-Vicent i hi figura a l’orla de fi de carrera. Tinc bon record de les visites i les trobades, fora d’un episodi que em va impressionar: vaig fer el seguiment d’una llarga baixa per depressió d’un director, pobre, que quan es trobava en actiu i el vaig conèixer no ho aparentava. El cas és que em va semblar que deuria interessar-me pel tema i vaig contactar amb el seu metge psiquiatre, per telèfon: em deixà sorprès en dir-me que la cosa pintava malament i que qualsevol dia faria un mal cap, com així succeí, doncs algun temps desprès –jo ja no pujava a Ontinyent, per canvi de zona- m’arribà la notícia que, efectivament, havia acabat amb la seua vida. Sembla que el trobaren penjat, a la caseta de camp que la família hi tenia als afores del poble: una tragèdia.
          El cas és que passat un grapat d’anys –això era els anys vuitanta i el retorn fou el 2008- i, amb motiu de les intervencions en el programa d’escoles solidàries, vaig tornar a Ontinyent –“vam” perquè m’acompanyava Tere- i buscant l’escola on es feien les trobades...em vaig perdre! Vaig anar a parar a l’edifici del barri de Sant Josep, escola que jo no vaig conèixer en funcionament, perquè hi hagué el canvi de zona, encara que si que vaig intervindre en la planificació i en els primers moments de la construcció. El cas és que,  en veurem per allà, una mestra em reconegué i em preguntà si anava als actes d’escoles solidàries i com que ella també hi anava vam seguir-la. Efectivament, arribàvem a l’escola en qüestió, que ara aixopluga les aules de la UNED i fou la del mestre que es llevà la vida, encara que desprès vaig conèixer a més gent, com la directora –valenta i progressista- que el substituí, Maribel. Així que tot seguit passàrem a la sala on la gent ja hi era esperant: vaig haver d’excusar-me per haver-me confiat desprès de més de vint anys de no haver tornat a Ontinyent i haver-me perdut...I vaig començar la meua intervenció sobre “El valor de la cooperació i la cooperació com a valor”, que resultà completa, perquè jo anava descobrint entre el públic alguna cara coneguda d’aquell temps, amb qui vaig departir en acabar la xerrada. I com que portava algun exemplar de la revista OGE, del Fòrum –jo era president territorial aleshores- encara hi vaig fer publicitat. Així fou el meu retorn –bé que esporàdic- al meu Ontinyent dels anys vuitanta, famós d’altra banda per les seues mantes –que “abrigan y no pesan”- i pel Clariano, habitualment pestilent pels vessaments de les indústries tèxtils i de tiny.
          Rebobinant...Aquell temps, el mateix dia de visita -si no anava jo molt ocupat- m’atansava a Bocairent o a Font la Figuera o a Fontanars o a L’Olleria o a Aielo, fora d’alguna presència fugissera a alguna altra localitat de la Vall d’Albaida, amb ocasió dels terços vacants. I si a Ontinyent tenia temes que em requerien, tornava un altre dia.
Bocairent era un lloc agradable de visitar, per la seua dimensió mitjana i l’escola ben organitzada, amb una directora al capdavant, persona conciliadora i amb trellat que anava introduint el tema de la llengua a poc a poc i amb fonament: algun dels mestres que, a més, estava de regidor a l’ajuntament, m’informava que ells ho tenien clar –en un moment de confusionisme volgut i manipulador de la dreta del moment: la UCD- i que seguien les normes de la Universitat. En canviar, però, de direcció i accedir un jove mestre que semblava ben disposat i treballador, la cosa es complicà, segons vaig saber desprès: el tal mestre arribà a ser alcalde pel PP i mantingué una actitud bel·ligerant envers la llengua, fins i tot vaig arribar-li a sentir que –eren el primers temps de les emissions en valencià a “Aitana”- a la seua filla no li agradava (!) quan a la tele parlaven valencià i que preferia el castellà (?). El típic autoodi que denunciava Sanchis Guarner, atiat per una dreta espanyolista i acomplexada –que encara dura-. Els primers temps, però, quan encara el nou director no s’atrevia a qüestionar el tema, encara vaig assistir a una desfilada de moros i cristians, des del balcó de sa casa.
I, certament, resulta del tot colorit i original fins que t’expliquen que, sota els vestits dels desfilants, hi anava amagada més d’una ampolla de licor, que anaven buidant pel camí i acabaven tots “torrats”. També, en un poble amb forts desnivells –es deia que un ruc podia aguaitar pel balcó- entraves per la planta baixa d’una casa i, al final de l’estança, et trobaves al tercer pis del carrer de baix...- És el què passa també a Ares. I, a més, hi havia la lleona de Bocairent, un dels pocs “verracos” ibèrics que ja estudiàvem als llibres d’història –la “bicha de Balazote” i la “leona de Bocairente”- i encara tenim a casa una reproducció en miniatura, que em varem obsequiar aquella gent.
          Font la FigueraFuente la Higuera encara als anys vuitanta- és una localitat menuda a la què m’atansava, de tant en tant, i on el mestre –un home ja major- ja en deia “Font la Figuera”. També m’arribava a Fontanares –ara ja Fontanars dels Alforins-, on hi havia una mestra madrilenya que un dia em demanà permís –m’ho notificaria, perquè l’autorització li corresponia al delegat-, per fer un viatge a Madrid i aclarir un tema de l’aparcament del garatge de la seua casa allà... A un poble i a l’altre es podia anar des d’Ontinyent o fer la ruta per la carretera d’Albacete i trencar cap a Alacant, ruta aquesta última que hem fet alguna vegada en anar a buscar a l’Altet a Maria Rosa que venia de Londres, en anar cap a Rojales on estigué de mestra o en alguna altra ocasió.
          A l’Olleria també pujava sovint: hi havia un director competent, Vicent Castelló, i una escola gran, la “Isabel la Catòlica”, amb una colla de mestres treballadors, amb els que em trobava a la sala adjunta al menjador i on departia amb ells amb naturalitat. Justament aquell menjador immens –hi anaven escolars dels voltants per transport- fou escenari d’alguna trobada dels mestres de valencià de la comarca, atès que jo portava la ponència per a l’ensenyament de la llengua, com he avançat ja. No cal dir que, independentment dels plantejaments legals incipients i dels aspectes metodològics i de l’ús dels materials didàctics, jo insistia en l’ “estil” docent, per fer agradosa l’assignatura que patia molts entrebancs –entre molts mestres, entre alguns inspectors, autoritats dretanes, l’església tradicional i carca i una forta pressió social “blavera”- i que, lamentablement els més de trenta anys que han passat no ho han superat, més bé el tema s’ha agreujat o, si més no, empantanegat. I així els insistia als mestres de valencià, en considerar la matèria alguna cosa més que una assignatura convencional, despertant l’interès de l’alumnat i evitant la conflictivitat amb les famílies i l’entorn: es tractava, doncs, de prestigiar la nova matèria i treballar més per la seua acceptació i el seu ús i valor social, que no per l’aprovat i prou –o el suspens i el subsegüent rebuig envers el valencià-. A l’Olleria vaig visitar, també, en una ocasió unes dependència municipals amb un arxiu molt interessant i amb documents de la batlia –ajuntament- i de la condició del poble com a seu de l’artesania del vidre: m’obsequiaren amb algun objecte i encara un cendrer el tenim a Benicarló sobre alguna taula al jardí...
Ocorregué, però, que la població creixia i es plantejà una nova construcció escolar i ara Castelló, el director, estava un poc molest, perquè aspirava a assimilar la nova escola, com una extensió o agrupació de la “Isabel la Catòlica” i en, finalment, atorgar-li independència i nom diferent –“Sanchis Guarner”- es mostrà dolgut. Em sabé mal, perquè era competent i treballador, però jo més bé pensava que calia fer autònom el nou centre i crear una sana competència, sense renunciar a la col·laboració, clar. No em guardaria rancúnia, però, perquè alguns anys desprès, Castelló em vingué a visitar a la Conselleria, on jo estava de cap de servei: venia a demanar-me consell –ai els pares!- sobre la seua filla que estava acabant pedagogia crec i alhora em confessà que ell passava per un mal moment, perquè la seua dona es trobava molt depressiva. El vaig atendre tan bé com vaig poder, mostrant-li l’afecte que sempre li havia professat, com a bon professional que ell era i el vaig aconsellar de la millor manera que vaig saber.
          L’altra localitat d’allà dalt, visitada a l’anar o al tornar d’Ontinyent, fou Aielo. Aielo de Malferit: el veies només voltar de la pujada del port de l’Olleria que quedava a l’esquerra, mentre Aielo a la dreta. Tenia l’escola al seu edifici pròpiament, encara que el preescolar estava al voltant d’una plaça en uns locals enjardinats: el director –José Luís- era in xic discret i callat, amb un defecte a la ma esquerra que l’acomplexava un poc. Jo mirava de reconèixer-li la seua vàlua i esforç i sovint ens reuníem amb els mestres a una sala de professors que ja resultava menuda i que feia de biblioteca, alhora. L’anècdota del moment fou la d’aquell mestre contestatari amb pantalons de pana i sarró –seria el distintiu dels “progres” perquè Baltasar Vives anava igual...- i que, des del racó on se situava, no parava d’intervindre proposant un decurs acadèmic més adaptat a la “maduresa” de l’alumne: i “maur” munt i “maur” avall no parava. Jo l’escoltava i segurament tancaria la discussió, perquè no ens podíem passar tot el temps en aquell dilema...El cas és que, temps desprès, aquell mestre vestit de manera tan informal i contestatari, abaixava ara –ben entrajat- del cotxe oficial de la Diputació, a la plaça de l’Ajuntament de València, on teníem un acte sobre els programes de transició a la vida laboral que portava Paco Pons i Baltasar Vives havia convidat al president Blasco, però no podria assistir i envià a Joan Bravo, que era diputat provincial. En algun moment li vaig fer memòria del canvi tant notori –vestimenta inclosa- en relació als anys de mestre d’Aielo...ell em mirava somrient sense dir res.
El cas és que acabada l’etapa dels socialistes, Joan ha tornat de mestre al seu poble, on la seua dona Maria Chapí no ha deixat d’exercir, ni quan el seu home estava de càrrec a la Diputació. I encara ens veiem sovint, a alguna manifestació per causes tant nobles com perdudes –la llengua, el país...-, al Fòrum de cristians i en les trobades d’escoles solidàries, perquè en són dirigents. D’Aielo encara tinc un altre referent, perquè la nostra filla estigué de mestra –voltes que dóna la vida, la filla del què fou inspector d’allà- un curs, desprès de traure les oposicions i, lògicament, Joan i Maria l’acolliren afectuosament, li buscaren allotjament  -al carrer “Nino Bravo”, per més senyes que era nascut a Aielo- i Maria Rosa donava classe d’anglès a les filles del matrimoni.
          Al temps tenia jo que atendre un districte de la ciutat de València, on hi havia un únic centre públic –el “Lòpez Rosat”- i alguns de privats. El públic anava creixent i calgué habilitar uns baixos propers per ubicar les aules d’infantil. Hi havia director escolar, aquells mestres que opositaren a les vacants de direcció dels col·legis grans i amb els qui es constituí un cos de funcionaris que, finalment, no reeixí. Vaig mantindre bones relacions amb ell i amb els mestres, amb la sorpresa afegida que vaig trobar-me al què fou director de la Seu, en el temps que férem aquella escapada, els inspectors de Girona i Lleida, acomboiats per Bragulat, que portava específicament la comarcal d’Urgell i les escoles espanyoles d’Andorra. Aquella era una plaça atractiva, pel complement de sou que comportava i el prestigi afegit de les escoles del Principat.
Siga com siga nosaltres varem arribar un pèl tard a la Seu i, en preguntar per l’inspector, aparegué el director que tenia la comanda de portar-nos a Andorra a l’oficina comarcal, on ja hi havia els inspectors de Lleida que estaven celebrant un consell d’Inspecció. Doncs la mateixa persona -que era valencià pel què sembla- me la vaig trobar de mestre al “López Rosat” i, efectivament, recordava l’episodi. A més el centre fou considerat ubicació de l’assessoria de valencià i, en aquella època, feia la funció, Joan, l’home de la Montse d’Alaquàs. També la Carme Miquel i el Sequi Castellano, formaven part de l’equip, als primers temps.
          De centres privats n’hi havia alguns: un de gran, les monges del carrer Aiora –que me les vaig tornar a trobar temps desprès- i altres de més menuts –parvularis majoritàriament-, encara que del que tinc un millor record fou de l’ubicat al carrer Manuel Gago, detall que retinc a la memòria, doncs el tal Gago era dibuixant i l’autor del còmic “El guerrero del antifaz”, que devoràvem els infants i adolescents de la postguerra: el centre en qüestió estava començant i vaig assistir a la seua consolidació i un dels mestres d’aleshores –José Ramón- que formava part de la cooperativa i la direcció, me’l vaig tornar a trobar més de vint anys desprès, quan reincorporat a la Inspecció passat el parèntesi de cap de servei, encara hi era. Hi havia més gent i tots s’ho prenien seriosament, de manera que el centre prengué volada de seguida.
          A més, en aquell temps, una part de la zona incorporava també alguna localitat de la perifèria de València, pobles grans que tenien una problemàtica diferent dels de la “província” i més semblant a València ciutat: Alaquàs se m’atribuí, encara que també vaig portar una temporada Paiporta, acumulada. A Alaquàs m’acompanyà Gregorio Rozalén –com ho havia fet amb la zona d’Ontinyent que ara deixava- i val a dir que vaig “caure “ molt bé, començant per l’ajuntament, on hi havia d’alcalde un mestre –no d’Alaquàs sinó de “la Masia” de Musseros-: era Albert Taverner, d’esquerra unida, molt diligent, atent i preocupat pel tema escolar i, fins i tot, de més bona pasta que alguns cristians que s’ho –ens- pensen –pensem. Efectivament, vaig saber que algun indigent arribà a anar a sa casa en demanda d’almoina i ell –i la seua dona- el varen acollir...a sopar. El visitava a l’ajuntament, cada vegada que anava a les escoles, per parlar amb ell i decidir junts i programàrem un parell d’intervencions urgents. A saber: l’ampliació del “Bonavista” i l’habilitació d’uns baixos al carrer del costat del “Gonzàlez-Gallarza”.
També es projectà el nou centre “Sanchis Almiñano”, en un barri nou a la sortida cap a Torrent i la ubicació provisional del “Vila d’Alaquàs” als locals de la biblioteca municipal, perquè amb motiu d’uns pluges fortes es desprengué part del sostre. Ell sembla que també em tenia en compte i m’apreciava i vaig saber per Jaume de Juan que li confidencià que havien tingut molta sort amb “Don Marcos” que aviat fou Marc, doncs vaig aprofitar l’autorització que s’escaigué de posar-s’hi el nom en valencià, per recuperar el meu patronímic original. Albert no tingué, però, molta sort: aviat perderen l’alcaldia els d’EU i ell, tot i accedir a la secretaria de la formació, al poc de temps una moció dels pretesament nacionalistes –prou més sectaris i poc valencians que no ell- el descavalcaren i tingué que buscar aixopluc al PSOE. Els “seus”, per contra, no aixecaren més el cap –i ara encara menys-. Una llàstima de persona i de formació política.
          I tornant a les escoles n’hi ha prou que recordar: per començar el centre públic més gran –trenta i tantes unitats-, situat a l’entrada del poble venint de Xirivella, tenia director escolar –Don Francisco- i un nom solemne i comminador “Teniente Coronel Gonzàlez Gallarza”, algun militarot del alzamiento, segur. El visitava sovint i el director em tenia molta atenció –com jo a ell, clar-, passava a les classes en la seua companyia i al seu despatx ateníem els temes de gestió, com ara el menjador escolar –amb noves demandes permanents i necessitat d’ampliació- i l’obertura de noves aules –ara d’infantil-. És el què varem traslladar a l’ajuntament i Albert Taverner ens féu costat de seguida, comissionant el regidor d’educació un tal sr. Verdú. Finalment es feren les obres d’ampliació del menjador –a càrrec del municipi- i es llogaren unes plantes baixes al costat, amb la cautela d’accedir amb compte al pati per als esbarjos, creuant el carrer. Ara el centre es diu senzillament “Gonzàlez Gallarza” i he tornat per casualitat, en fer-me càrrec de la presidència valenciana del Fòrum, per celebrar la reunió del canvi de Manuel a mi, atès que la secretària era la directora del centre. I val a dir que em costà d’arribar, doncs en quasi trenta anys, lògicament el barri es troba molt més poblat i edificat i el centre que es veia de seguida en passar la benzinera, ara es troba amagat darrere els nous blocs de pisos.
          L’altra escola on férem intervencions i situada a l’altra banda, fou la “Bonavista”: en aquell moment, era directora una mestra ja major i amb prestigi –Dª Carmen- que ja es casualitat que vivia prop de casa, a València, a la cantonada de Ramon Llull amb Blasco Ibàñez i fou ella precisament la que em donà la informació per accedir a Alaquàs per la nova circumval·lació del Túria, en lloc de travessar València i passar per Xirivella. El cas és que calia ampliar en un pavelló sencer, si volíem solucionar la forta demanda escolar de la zona i com que era urgent i el Ministeri no se’n passava de ràpid ni generós, l’Albert assumí la despesa i s’ho carregà tot l’ajuntament, cosa que li ho agrairem de veritat...Al poc de temps, dissortadament, dª Carmen emmalaltí i faltà i la Montse, que ja estava integrada a l’equip directiu, la substituí...fins a data d’avui.
          L’altre centre que estigué d’actualitat una temporada fou el “ Vila d’Alaquàs”, situat al centre del poble, a la vora de l’ajuntament. Jo ja hi havia pres contacte i em vaig trobar una directora singular, filla de militar i espanyolíssima fins al moll de l’os, que ho manifestava amb el seu parlar andalús...no debades portava de cognom Urbano –germana de la periodista del règim Pilar Urbano, que ha sobreviscut a la transició i encara se significa amb biografies polèmiques com la del jutge Garzón o la reina Sofia-. El cas és que un bon dia ens criden a la direcció territorial, perquè el sostre de l’edifici, de resultes de les pluges, amenaçava en enfonsar-se i allà que ens personaren a tota pressa l’aparellador Rosselló i jo en el seu sis-cents, que el qualificava de “bicicleta”. Efectivament el tècnic desprès d’una valoració ràpida, aconsellà buscar nova ubicació provisional per al personal del centre i procedir a reparar els desperfectes. Em vaig cuidar del primer tema i d’acord amb l’ajuntament, ocupàrem els locals de la biblioteca municipal –just al costat de l’escola- mentre durà la intervenció, acabada la qual es tornà a l’antic edifici. Mentrestant la sra. Urbano es jubilà i l’equip directiu es renovà amb nou personal.
          Mentrestant la població creixia cap a Torrent i es projectà una nova escola la “Mestre Sanchis Almiñano”, de les dimensions típiques :16 unitats d’EGB –dos línies- i 4 de preescolar, accedint a la direcció Gregorio que, com Montse, s’ha perpetuat en el càrrec. Just al costat es construí també un centre de secundària –batxillerat- que en un temps –com el de primària- s’integraren en la reforma i aleshores la directora era Araceli Macián que, més tard, s’incorporà a la Conselleria i acabà de directora general: justament en alguna ocasió visitàrem ambdós centres amb gent dels dos equips i de la Inspecció Educativa –Alejandro Bañares i Arturo Rodríguez, crec recordar-. Encara, últimament, amb ocasió d’una visita a l’ajuntament d’Alaquàs, per presentar-los el projecte de l’AVL, sobre l’ús del valencià al comerç local, a la perifèria de València, mentre entràvem a preguntar per la regidora d’educació –Elvira, la mestra del “Bonavista” en algun temps i desprès directora del centre de professors de Torrent- ens la trobàrem al corredor, en companyia dels directors de les escoles, amb els quals s’acabava de reunir. I Gregorio amollà: “hombre, el mejor inspector que hemos tenido, Marc Adell. ¿Què haces por aquí?” Ens saludàrem, amb la complicitat d’Elvira i de Montse, i amb l’estranyesa de la resta d’acompanyants. Jo vaig treure “ferro” a les seues paraules, al·ludint a què, clar, com que jo em patien... m’havien idealitzat. Elvira i Montse em presentaren a la resta i, desprès d’uns moments, ens reunírem amb ella i amb el tècnic lingüístic per informar del projecte, establir les pautes de col·laboració i informar-la dels contactes amb els representants dels comerços.
Al poc de temps, en ser promogut Alarte -l’alcalde d’Alaquàs- a secretari general dels socialistes valencians, Elvira –primera tinent d’alcalde- accedí al càrrec. Certament que es tracta d’una persona intel·ligent, que sap estar i relacionar-se, bé que començà discretament com a mestra al “Bonavista”, un centre que ja es distingia als anys vuitanta com a capdavanter i progressista, amb multitud de projectes innovadors i integrat, també, a la reforma. Això em permeté no perdre el contacte amb ells, quan vaig deixar la zona, per passar a la Conselleria, cridat per Baltasar Vives i amb freqüència els visitava amb la gent del meu equip. Aficionat com soc a no quedar-me al despatx de la direcció, quan feia alguna visita, vaig passar a les classes i als tallers –un d’ells amb l’epígraf a la porta de “Maquinando”-.
I allà que em trobava jo interessat en com treballaven els xicons, quan un d’ells se m’’atansà i em digué: “Que vostè és el president Lerma?” Lògicament el vaig desil·lusionar en dir-li que no, que era un antic inspector del centre i que ara el visitava per comprovar com ho feien de bé alumnes i mestres, en la reforma educativa...I és que, en algun temps, el tall de barba i les ulleres em donava –Tere ja m’ho havia dit en paraules més atractives: “Lerma se sembla a tu...” una certa semblança amb l’aleshores president de la Generalitat...Encara vaig tornar quan, reincorporat a la Inspecció, fèiem aquelles visites compartides i ens estiguérem tot un matí, passant per les classes, parlant amb els profes i celebrant, finalment, un claustre, arran de la visita.
          A la vora del “Bonavista” –tornem als anys vuitanta- hi havia uns baixos on s’ubicaven les classes d’EPA, en unes condicions prou precàries d’instal·lacions i de mobiliari. Quan, anys desprès, vaig tornar a Alaquàs en fer-me càrrec dels centres –desprès de l’eta de cap de servei-, una de les novetats que em vaig trobar fou, justament, la nova ubicació de la EPA i el considerable augment de matrícula, en uns locals magnífics de l’ajuntament i dirigida per un mestre que n’era regidor. Lamentablement, al poc de temps, faltà d’una malaltia galopant, segons m’informà Elvira que ja hi era, també, regidora. Encara vaig promoure –en la meua primera etapa d’Alaquàs- la construcció d’un nou centre al barri contigu al del “Bonavista”, que s’anomenà “El Terç” i que no vaig arribar a visitar en el primer moment, pel periòdic canvi de zona: anà de directora una mestra jove del “Vila d’Alaquàs”, però la matrícula mai no fou nombrosa per la competència del “Bonavista”.
          I, clar, hi havia els centres privats que, en aquell temps, n’eren tres: el parroquial, el de les monges de l’Olivar i el de les altres monges, més elitista. Al primer em vaig trobar de director al què amb el temps seria col·laborador meu a la Conselleria i company d’Inspecció, Salvador Vivas. El centre era gran i tenia preescolar, primària i batxillerat i depenia de la parròquia, on hi havia aleshores Vicent Cardona, prevere “catalanista” i bon gestor. Salvador era competent i treballador i tenia molta atenció a l’inspector de torn: ens varem entendre bé i jo sovint visitava el centre. Aixó no li impedia, però, seguir estudis i, aviat, es llicencià en Psicologia i, al poc de temps, en anar jo a Conselleria, me’l vaig endur a ordenació acadèmica. Més tard, en convocar-se oposicions a Inspecció, ho va intentar i, finalment, aprovà. Llàstima que, en promulgar-se una sentència favorable a un inspector de batxillerat gallec, que recorregué el procediment de concurs de trasllat d’aleshores, de retruc, s’anul·laren les convocatòries de mèrits amb les places vacants, a una de les quals hi havia accedit Salvador.
          Dels altres dos centres privats, el vinculat a la parròquia de l’Olivar em resultava més proper i familiar i la directora –i el personal, tant religiós com laic- més sensible als nous temps de reforma i a la incorporació del valencià al curriculum. Hi passava sovint –es trobava front a l’ajuntament i em venia de pas, en anar a saludar a Albert, l’alcalde- i em trobava bé, visitant les classes i treballant amb la direcció. La direcció de l’altre centre –i tota la dinàmica de funcionament- em semblaven més distants i, a més, els costava d’adaptar-se –i d’acomplir estrictament- amb les noves normes de matriculació que primaven la situació econòmica familiar i la proximitat domiciliària, acostumades com estaven a portar la iniciativa en el tema i a primar altres components –antecedents familiars, confessionalitat etc.- I és que el centre tenia una certa fama d’elitista i jo els feia veure –també com a cristià- que haurien de canviar de xip i adaptar-se als nous temps i a les noves lleis, ja que es tractava de centres sostinguts amb fons públics i calia que donaren un servei públic.
          A Alaquàs encara he tornat en alguna ocasió, com en la jubilació de Joan, l’home de la Montse o per participar en unes sessions de cristianisme actual, a l’altra parròquia. A aquestes últimes ens convidà el que feia de capellà a Jesús Obrer, persona entregada a l’apostolat i als marginats –també passà pel barri de la Coma a Paterna, un lloc molt problemàtic per la forta immigració i la deixadesa de les autoritats. El cas és que els altres dos ponents foren: Joan Sifre –el de CCOO- I Cotino –aleshores director de la Policia, amb el ministre Major Oreja-: jo vaig abordar el tema de la pau, segons el pensament de Joan Pau II, que acabava de publicar un document al respecte. Joan, el de CCOO, féu una anàlisi bíblica molt documentada, que ens deixà sorpresos per la seua profunditat, pròpia més d’un teòleg que no d’un sindicalista. I Cotino –interromput contínuament per les trucades al mòbil- féu un totum revolutum, centrat a atacar al govern basc –ja hi havia Ibarretxe, crec- i a criticar la complicitat del bisbe Setién: una filípica partidista i del tot sectària, on els bons eren ell i els del PP i els roïns tots els altres, especialment els bascos. Val a dir que a alguns ens quedà un molt mal sabor de boca, que encara augmentà quan a l’hora de sopar, al què ens convidà la parròquia, Cotino seguia “despotricant” amb un somriure estúpid, intentant guanyar-se la nostra complicitat, mentre Joan i jo ens miràvem amb cara de circumstàncies.
          Pel que fa a la jubilació d’en Joan es féu coincidir amb els 25 anys del “Bonavista” i feren una festassa, amb un sopar a una sala immensa de la carretera de Torrent. Ens convidaren a Gregorio Rozalén i a mi de la Inspecció -i a la nova inspectora, de la fornada dels nomenats pel PP-, bé que els mestres tenien records diferents d’un i l’altre, però que semblàvem representar moments emblemàtics de la vida del col·legi: el d’un forta dependència del Ministeri i la difícil transició democràtica molt castellanitzada encara –el temps de Rozalén- i el d’una il·lusionada etapa renovadora i d’arrelament a la llengua i al país –que em tocà compartir a mi-. Convidaren també a Banyares, aleshores director general de règim econòmic, la visita del qual fou hàbilment aprofitada per Montse, la directora, Elvira la regidora i el mateix alcalde, Alarte, per aconseguir algunes millores per al centre i per als altres de la localitat. Es parlà un poc de tot durant el sopar i al final hi hagueren unes paraules encapçalades per Llorenç, mestre que tornà al “Bonavista” desprès del seu pas per la Inspecció i que glossà amb ironia les dificultats “administratives” per les que tenien que passar els mestres renovadors i “nacionalistes”. Parlà Montse, parlà l’homenatjat, Joan, i parlà l’alcalde: en conjunt fou un acte molt agradable i a mi, en concret, em féu recordar vells – i enyorats- temps.
          I així com a Alaquàs m’acompanyà per presentar-me, Gregorio Rozalén, a Paiporta -l’altra localitat de la perifèria de València que m’assignaren- ho feu Cecilio Teruel: visitàrem els quatre centres públics –el “Maria de la O” encara, el “Lluís Vives”, el “Blasco Ibànez” i l’ “Horta”- així com el de les monges, al centre del poble. També estiguérem a l’ajuntament i saludàrem a l’alcalde d’aleshores –i que es perllongà un grapat d’anys- el sr. Bertomeu Bas. Successivament vaig anar sovintejant les visites i val a dir que cada centre –com en cada lloc, però pot ser més que en cada lloc- era un mon: el “Maria de la O” –que aviat canviaria el nom per “Ausias March” era el més antic i tradicional, clar, amb un edifici de solemne construcció i una directora escolar –Dª Conxita- molt amant de l’ordre i del bon nom per a l’escola. Val a dir que s’esforçà en connectar amb aquell jove i “catalanista” inspector nou i em tenia molta atenció. Atenció que jo, lògicament, li retornava. La veritat és que el centre funcionava molt bé i la directora se sabé envoltar de gent jove i competent –a l’equip directiu-, alhora que sensible al tema de la llengua. Ella, per la seua part, no deixava passar oportunitat per mostrar-me els nous llibres –en valencià-, que anaven adquirint per a la biblioteca i així mantinguérem una molt bona relació. A més, com a persona major i entesa –el seu marit havia estat també director escolar d’un centre dels voltants-, sabia quedar bé i esbrinà que jo era –i soc of course!- casat i li faltà temps per obsequiar-me amb un joc de tovallons, amb l’encàrrec, òbviament, de dur-li-ho a Tere, destinatària del “detall”. I com que la població escolar anava en augment, també a Paiporta, haguérem d’ ampliar les instal·lacions, en un pavelló al pati, per a les unitats de preescolar.
          El segon centre més antic era el “Lluís Vives”, a l’altra banda de poble i pot ser no tan gran, però amb força matrícula també. Hi havia de director un mestre castellanoparlant i un pèl tradicional –Paco Gramage-, però l’escola també funcionava bé i hi vaig mantindre –com quasi sempre- molt bones relacions, també amb el professorat, les classes del qual –com sempre- visitava sovint. Acabà, però, el període de mandat del director i, tot i les ganes que hi mostrava de continuar, no presentà projecte ni petició formal, així que em va semblar que era el moment de provar de renovar l’equip i vaig promoure al què feia de cap d’estudis, un mestre jove i dinàmic i més en consonància amb el moment d’introducció de la llengua i la sensibilitat pel país: vaig notar que no li va caure gens bé, encara que jo no em vaig donar per al·ludit i vaig mirar de continuar la bona relació. I, efectivament, el nou director fou un encert: mantingué i augmentà el prestigi del centre i el tema de la llengua es consolidà. A més coincidí que la seua dona estava de cap d’estudis al col·legi de les monges i ho feia també molt bé. Així que la relació amb aquell matrimoni “pedagògic” fou excel·lent.
          Encara hi havia dos centres públics més: el “Blasco Ibàñez” i l’ “Horta”, ambdós als afores del poble i un prop de l’altre. Primer et trobaves el “Blasco Ibàñez” on hi havia de directora una mestra competent –Empar-, que em presentà Dn. Cecilio només arribar. Era un d’aquells edificis –com l’altre- convencionals de 16 unitats d’EGB i 4 de preescolar i funcionava bé, encara que amb població més perifèrica que els altres dos. Empar tenia caràcter i aviat passà a secundària i me la vaig anar trobant desprès en diversos llocs. La substituí un altre mestre treballador i sensible a la llengua, Paco, que es perllongà durant molt de temps i amb el qui vaig contactar de nou –i visitar- quan la “reforma”. El centre, finalment, com que estava al costat mateix de l’institut –aleshores de Formació Professional-, que també participava en la “reforma”, s’integrà i en formà una unitat, amb els mestres de la segona etapa de l’EGB del moment, anomenats burlonament “catedràtics”, pels seus propis companys dels altres cicles...
Finalment hi havia l’ “Horta”, on em vaig trobar a un tal Baltasar Vives que faria carrera en temps de Ciscar...Ja de camí, a punt d’arribar, Dn. Cecilio em féu notar la pintada monumental en una tanca: “Baltasar, la senyera  t’has de tragar...” i el meu antecessor em referia la condició de sindicalista “progre” de Baltasar i el seu catalanisme militant, que el feia respectar la de les quatre barres, però no la “blavera”. I el cas fou que la pintada tingué raó, perquè “normalitzada” la transició i ja el PSOE en la Generalitat, s’adoptà la senyera en blau, com a oficial i fins i tot el propi Baltasar, en assistir oficialment a una trobada d’autoritats autonòmiques, temps desprès, exigí que també la “blavera” hi figurara...-cosas veredes que deia aquell...- I en això que arribàvem al centre: era l’hora d’eixida per la vesprada i Baltasar, director aleshores, i altres mestres estaven a la porta acomiadant els alumnes, que els recollien els pares –mares, clar-. En veure’ns abaixà les escales i s’adreçà al meu company com a “Dn. Cecilio” que em presentà. Saludàrem a la resta i passàrem a l’interior i així vaig conèixer al famós Baltasar. Successivament vaig anar visitant el centre i val a dir que ens entenguérem molt bé, tot i que jo no era tan “progre” com ell, en ser jove i entenimentat, veia clara la situació i de seguida em vaig posar al costat de la raó i de les solucions “presentables” –com un periodista argumentava, en conèixer la meua postura en la subcomissió tècnica per al valencià-  en relació a la llengua i a la política –i a la imprescindible renovació pedagògica-. I en més d’una ocasió vaig haver de cobrir-li les espatles a Baltasar, davant els meus companys i superiors, quan es passava de la ratlla.
De tant en tant era ell el qui venia a la oficina de la Inspecció, situada en aquell temps al carrer Jaume Roig, amb la resta de dependències administratives de la delegació –encara- del Ministeri. Apareixia amb pantalons de pana, una casaca i un sarró i lluïa una espessa i fosca barba i un dia, només arribar, em digué: “vinc d’apuntar-me al PSOE”. “I això?” vaig inquirir. Ell m’explicà que era l’única manera de tocar poder i que els nacionalistes no ho farien mai. Dit i fet, desprès del caòtic parèntesi de Monsonís –i de la seua consellera Cabanes-, els socialistes desbancaren els d’UCD i aviat Baltasar fou cridat per Ciscar, alcalde del poble veí –Picanya- del seu i nomenat cap del gabinet de valencià, per passar desprès a la direcció general d’EGB, una vegada que Rafael Ferrer, el meu company de promoció i destinat a Castelló, la deixaria per passar a la condició d’assessor i home de confiança de Lerma, a la Generalitat.
I encara, a Paiporta, hi havia el col·legi de les monges, cèntric i prestigiat, al què visitava sovint i on em trobava bé: eren –supose que encara ho són- gent treballadora i responsable, capdavantera també en renovació pedagògica i la directora em tenia molta atenció. Com sempre, a més de les visites a les classes, hi treballava amb l’equip directiu en temes de gestió i acadèmics i ho portaven tot –programes, projectes...- molt al dia. Justament hi havia, de cap d’estudis, la dona del nou director del “Lluís Vives” que ho feia molt bé i tenia tota la confiança de la directora. Per això em dolgué, encara més, l’acusació –absolutament falsa i malintencionada- de la consellera Cabanes, que em féu davant del director territorial -Pérez Franco- d’haver amenaçat en traure la subvenció al centre, si no ensenyaven el valencià. El bo de José Antonio –el delegat- m’ho digué confidencialment, sense donar-li cap credibilitat i quan ho vaig fer saber a la directora, s’estranyà molt i ho rebutjà del tot. Sospitàvem que l’origen de la tal “denúncia” podria estar en el meu rebuig frontal, als col·laboradors de la consellera, que havien intentat “comprar-me”, per fer costat a les seues tesis secessionistes i, en connivència amb algú de la seua corda vinculat al centre, s’inventaren el bulo. Encara anys desprès em vaig trobar amb la directora, que continuava agraïda pel meu pas pel col·legi.


“Zones” i més.
Tocant a Paiporta hi ha Picanya que, no obstant, pertanyia a una altra àrea –“zones” en deien aleshores- d’Inspecció, però com jo era el ponent per a l’ensenyament del valencià hi mantenia contacte i així, en una ocasió, vaig acompanyar a Marta Mata i a l’alcalde d’aleshores, Ciprià Ciscar, a unes conferències que s’organitzaren. Intervingueren l’alcalde i la prestigiosa pedagoga catalana, que tingué el detall d’esmentar-me – “Sr. Inspector” digué-. També jo vaig dir unes paraules de reconeixement per la presència de tan insigne conferenciant –amb la que durant l’estada a Girona no vaig coincidir- i pel suport que, des de l’ajuntament prestava l’alcalde i pare -doncs tenia una filla al centre- Sr Ciscar i Casaban, aviat conseller de cultura i educació. En un altre moment vaig ser jo el qui donà als pares una xerrada sobre el tàndem família-escola, encoratjant-los a continuar una col·laboració que es feia evident entre pares i mestres. Justament aquella funció orientadora i col·laborativa la portava endavant, de forma molt competent Isabel Mingo, que resultà ser companya de la carrera de Pedagogia, però com jo feia els d’estudis, lliure, em vaig assabentar tard, quan ens integrarem en el grup “Mar” de cristians de base i varem recórrer a l’orla per “reconèixer-nos”, cosa no gens fàcil, doncs havien passat quasi quaranta anys...També mantenia bona relació amb la directora, Fina Masgrau, que resultà ser de Banyoles i estava casada amb Vicent Soler, professor d’economia de la UVEG i posat en política –fou vicepresident de les corts i conseller-.
Amb qui no vaig contactar aleshores fou amb Rafa Gargallo, director escolar de Picanya i que, pel temps i amb motiu de la supressió del cos de directors, me l’assignaren al servei d’ordenació acadèmica, fent una tasca eficient, actuant de secretari de les sessions que manteníem cada setmana, els components del servei i sent de gran ajuda en qüestions administratives i de gestió, donada la seua dilatada experiència. També ens assistí quan la comissió de selecció de places d’Inspecció, en la feixuga tasca de computar els mèrits dels aspirants. Rafael, que sabia de la meua condició d’inspector i estava agraït pel tracte que li dispensàvem, em féu un dia una confidència: “Marc, li dones prestigi a la Direcció General...” Lògicament vaig traure importància i vaig contestar que si en tenia de prestigi, la Direcció General, era gràcies a tot l’equip –ell inclòs- que no teníem hores i ens ho curràvem de valent, a més del predicament de què gaudia Baltasar Vives, el nostre director general.
El cas és que -i paral·lelament a les visites als centres- a la Inspecció desplegàvem altres activitats, com ara l’assessoria pedagògica al professorat en els cursos de la UNED –que ja a Girona havíem encetat-. Ho fèiem a la Normal i en col·laboració amb el professorat d’allà: ells portaven la part dels continguts, lògicament, -matemàtiques, geografia, llengua...- i nosaltres reforçàvem les unitats de caràcter psicopedagògic i didàctic. Fou una experiència interessant i, en el meu cas, em trobava ben ubicat, com una premonició de la docència universitària que vaig impartir alguns anys desprès, a la facultat de Psicologia. També hi havia els cursos de Pedagogia Terapèutica que, inicialment, els portava l’ICE –en el cas de València, el de la Politècnica- als que vaig prestar alguna col·laboració. Tot seguit, però, el Ministeri atribuí a la Delegació Provincial la seua organització i el consell d’Inspecció m’encarregà el primer, a oferiment meu –vaig esmentar la meua recent llicenciatura en Psicologia, com a aportació a la formació pedagògica que compartíem-. El varem situar al col·legi “Villar Palasí” prop de les oficines de Jaume Roig, la qual cosa em permetia desplaçar-me sovint amb comoditat i jo mateix vaig impartir una part del contingut. Em vaig buscar col·laboradors, clar, com ara Manuel Àvila, aleshores director del centre d’educació especial de Bancaixa a Xest, o Josep Lluís Doménech que portava el “Marquès de Dos Aigües” i desprès el gabinet municipal. O Pepe Moreno, un pedagog que havia fet medicina i el meu cosí Domènec, també pedagog. O Rosa, una psiquiatra infantil veïna meua. I més gent, com ara la Conxa Gómez, dona aleshores de Castillejo, que havien portat els cursos fins al moment del canvi i no vaig voler desairar-los i alguns més de l’ICE. Estiguérem ben instal·lats i el director del “Villar Palasí” ens donà facilitats, clar que ho fèiem fora de les hores escolars i, per tant, no els causàvem cap molèstia.
Les coses anaven succeint-se amb normalitat i jo anava passant pel curs, trobant-me de vegades al mateix Castillejo que portava a Conxa a impartir la seua classe, en un sis-cents...fins que en ple consell d’Inspecció a la vesprada del dia 22 de febrer, entrà el delegat, José Antonio Pérez i ens comunicà que s’havia produït un colp d’estat, que la guàrdia civil havia pres el Congrés i que suspenguérem i ens anàrem a casa, fins esperar en què podia acabar la cosa...Ens quedarem sorpresos i preocupats i la companya Marta Gil no s’estigué de fer un comentari -“tenia que pasar”- que confirmava les seues idees envers la recent i fràgil democràcia instaurada: eren moment difícils, s’havia produït un assassinat d’ETA, recentment, i els militars no amagaven el seu malestar.
Així que, mentre ens acomiadàvem, vaig pensar que calia avisar als del curs de terapèutica i allà que me’n vaig a tota pressa, vaig interrompre les classes, vaig donar la informació que tenia i varem suspendre la sessió fins a nova ordre. Tot seguit, i des del bar on solíem anar de matí, vaig cridar a casa que no sabien res del tema i, en desaparcar el cotxe de la vora, ja em vaig trobar atrapat pel trànsit pel carrer Botànic Cavanilles: la ràdio donava poca informació i, fins a l’endemà, no vaig entendre que l’embús es devia a que Milan del Bosch havia mobilitzat les tropes i, en aquells moments, travessaven València paralitzant la circulació. Patia més que res per casa, perquè els havia dit que anava i em vaig quedar una bona estona col·lapsat...i sense mòbil encara. Bé aquella nit fou d’insomni, amb el rei a la tele a les tantes i sense saber com acabaria la cosa, perquè a l’endemà res no estava clar encara. La qüestió, poc a poc es normalitzà, però afectà al desenvolupament de la transició, afegint una nova cautela –per no dir entrebanc seriós- i així tornàvem a la feina, curs de terapèutica inclòs.
No fou l’únic –no d’ensurt sinó de curs- i, successivament, se n’anaren organitzant alguns més, que també me’ls encomanaren incloent-hi les pràctiques al centre d’educació especial de Bancaixa a Xest i al “Marquès de Dos Aigües”. Ara, però. canviàvem de lloc, a oferiment de Doménech, que tenia uns bons locals al gabinet municipal, al Grau: justament a aquell segon curs participà Fèlix Estrela, que després s’incorporà al meu equip de Conselleria. I encara se’n feu un d’ “audició i llenguatge”, de curs, que el dirigí Miguel Gallego. En això que Manuel Ramírez, que dirigia el de Castelló, em demanà col·laboració i no vaig poder dir-li que no, tot i la molèstia que suposava de nit emprendre viatge cap a Castelló i tornar a les tantes. Vaig desenvolupar uns temes semblants als de València, sobre qüestions d’aprenentatge segons Piaget i els tractaments diferencials subsegüents: fou a la Normal del carrer Herrero i em féu il·lusió tornar a aquella casa, on jo havia acabat els estudis de magisteri ja feia alguns anys i d’on vaig ser mestre de l’Anexa un temps. Foren també unes experiències boniques que equilibraven la funció inspectora habitual.
I encara vaig participar en algun curs de l’ICE de la Universitat “Literària”: jo havia fet bona amistat amb Josep Iborra, que feia de subdirector –el director era Sanchis Guarner- i ajudat a què a la Inspecció –que Josep donava “per perduda”- es fera un curs de “valencià”, que varem començar alguna gent i es continuà, en tres anys successius, amb algun altre col·laborador més. Val a dir que hagueren de ser molt prudents -tot i que no podien amagar la catalanitat de valencià- perquè hi havia gent major molt reticent. Com a mínim, però, es mig normalitza el tema de la llengua entre nosaltres i jo hi vaig contribuir, perquè se m’atribuí la ponència corresponent, a les activitats de la qual em referiré més tard. El cas és que d’aquella activitat nasqué una bona relació amb Iborra i em va obsequiar amb alguns materials i m’oferí participar el algun curs de l’ICE, que finalment vaig impartir a les aules de l’actual facultat d’Història –on vaig anar a recollir el títol de Pedagogia, doncs s’hi traslladà la facultat de Filosofia i Lletres-. I clar, cada vegada que vaig en bus, en passar per davant em ve a la memòria...
Finalment hi hagué l’experiència d’estar en un tribunal d’oposicions, que ja coneixia de Girona, on havia estat en dues ocasions. Ara en formava part del presidit per Dn. Fernando Bravo, que ja coneixia de director del “Ribalta” de Castelló i recordava de professor frustrat de francès dels xics i de llengua i literatura espanyoles de les xiques –episodi que ja he relatat en un altre lloc-. Fou en arribar a València quan em vingué a visitar, al despatx de Jaume Roig i m’explicà que venia a interessar-se pel seu familiar, un mestre de Paiporta –que per coincidència vivia a prop de casa a València-, que s’havia llicenciat en llengua i que s’iniciava com a professor de la Normal, amb aspiració de consolidar-se en aquella casa. Lògicament li vaig donar tota classe de facilitats, sense faltar a la norma ni ell –el mestre- a les seues obligacions i horari a l’escola-. I, al poc de temps, em vaig trobar acompanyant a Dn. Fernando en un tribunal d’oposicions de mestres. Hi havia també altres tres persones: una mestra “progre” que desprès em vaig trobar al Saler i dos mestres més un de més jove i un altre més major –aquest últim ens contà el conegut  acudit del rei obrint una porta amb la clau i “con los dientes hacia arriba”...-
També fou una experiència interessant i el president tot i trobar-se molt major –es jubilaria tot seguit- encara estava ocurrent –deia que s’havia dedicat a la indústria “tèxtil”, en referir-se als llibres de text que havia publicat...- i mostrava la seua gran preparació com a filòleg. En un moment determinat perdé els estreps, però no per res del tribunal: es presentà on corregíem els exàmens un senyor molt major i ell l’escridassà per la temeritat d’haver vingut a soles...era el seu germà i semblava no estar molt bé, mentalment –a part del deteriorament físic que mostrava-. Vam entendre que el tenia al seu càrrec i no volia que anara sol pel carrer, perquè no prenguera mal... Alguns anys més tard em vaig trobar als seus familiars –els que vivien a prop de casa- i en preguntar-los per Dn. Fernando em digueren que havia faltat. Certament com és la vida: el que fou una figura –intel·lectual i acadèmica- en temps passats i que jo havia trobat ja prou desmillorat, ara era només un record. Record que hem recuperat en celebrar els cinquanta (!) anys de la nostra promoció de magisteri de Castelló i rememorat, amb l’edició d’un àlbum de memòries, les nostres vivències d’aleshores inclosos els nostre professors, amb l’enyor d’algunes companyes que estaven “prendades” d’aquell fadrí d’or –a fe que tenia un posar elegant, en aquell temps- que fou Dn. Fernando Bravo.


Més ideologia i país.
         Alhora que Dª Encarna Pallarés es trobava satisfeta de comptar amb un jove inspector “con toda a barba” per poder fer front als mestres barbuts i contestataris –cas de Baltasar i altres-, calia atribuir la recentment creada ponència de valencià a algú que poguera donar la talla...i me l’atribuirem a mi. La veritat és que fou una comanda enverinada i que no volia ningú, per estalviar-se conflictes. Jo, però, que venia de Girona i tenia sensibilitat pel tema ho vaig acceptar amb il·lusió: per començar em varen nomenar membre de la subcomissió tècnica per a la introducció del valencià al curriculum, atès que la comissió pròpiament es trobava col·lapsada per la burrera dels energúmens de la dreta que hi formaven part i tenien màrtir al bo de Sanchis Guarner. José Antonio Pérez ideà, aleshores, la creació d’un grup de treball “tècnic”, tot i que no es pogué evitar una certa politització, en haver d’acceptar la presència de l’Acadèmia Valenciana de Cultura, clarament secessionista, encara que en la persona d’una tal Laura, que estigué discreta.
La resta, però, érem professionals: un mestre de primària i un altre de secundària -professors de llengua- per província, dos representants de la Inspecció Educativa i un de la Universitat. Els docents, fora del catedràtic d’institut de Manises –amic de Roca, precisament...-, teníem claríssima la filiació catalana del valencià: de Castelló hi havia Paco Mariscal, a l’IES d’Almasora, que feia periodisme al País i Robert Valls, mestre que accedí més tard a la Inspecció-. I dels inspectors, Roca –de batxillerat- navegava i no volia comprometre’s, mentre que jo vaig trobar la fórmula en aportar el programa de llengua castellana del Ministeri, aplicant-lo al valencià, amb el suport explícit de la Universitat, respecte a la filiació filològica de la nostra llengua. Val a dir que de la Universitat es comissionà a Quico Mira, segon d’abord de l’ICE i persona de confiança de Sanchis Guarner, que estava molt “mosca” –Quico, perquè el bo de Don Manuel n’estava fart del tema- amb els secessionistes i, amb la boca petita, criticava a aquells “cafres” que volien inventar-se un valencià diferent del de tota la vida, és a dir diferent del català.
Jo, però, vaig anar “templant” gaites, finalment s’aprovà el meu “programa” i vaig ser l’encarregat de traslladar-li’l al delegat, cosa que vaig fer al moment, en portar-li el document a sa casa al vespre. Ja ho sabia, però, perquè l’ “espia” –la tal Laura- de l’Acadèmia ja ho havia informat als seus i els sequaços de la consellera Cabanes li ho advertiren al bo de José Antonio, alarmats. Així que, quan vaig arribar a sa casa, em posà en antecedents i em tranquil·litzà. El cas és que la meua proposta fou la què el Ministeri –que és qui mantenia les competències encara- beneí, finalment, i es posà en marxa la introducció de la nostra llengua al sistema escolar valencià. Al poc de temps la Generalitat passà a mans dels socialistes i fou quan a Baltasar se’l nomenà cap del gabinet.
          Mentrestant jo anava fent de ponent per a la llengua i, al poc de temps, des de Conselleria nomenaren alguns assessors per província i els de València me’ls atribuïren a la meua gestió. Fou un primer equip conformat per Carme Miquel, Sequi Castellano, Honorat Ros, Francesc Balanzà, Empar Arenes...i Joan, l’home de la Montse d’Alaquàs. Ens reuníem sovint i jo solia acompanyar-los a les trobades amb mestres i directors, no sempre “pacífiques” –el blaverisme irredempt s’enfurismà i anà a per totes-, però es feu molta llavor i, de fet, els components d’aquell primer equip s’anaren situant i millorant el seu estatus personal: la Miquel passà al gabinet de valencià –i fou fundadora del moviment d’escola valenciana-, el Sequi al setmanari El Punt, Honorat també al gabinet i desprès a l’Acadèmia, Balançà també a Conselleria, Empar a la Inspecció i Joan s’acabà de prestigiar com a escriptor.
Dic no sempre “pacífiques” les sessions amb el professorat i encara menys amb els directors, a les que assistien també els inspectors respectius, alguns poc o gens sensibles al tema de la llengua. Per exemple, només prendre la paraula jo, com a ponent i fer-ho en valencià, hi hagué un director escolar –Teòdulo, al què s’aixoplugà en la comissió de menjadors, més tard- que demanà gastar el castellà, per allò de què “lo entendemos todos”. Encara com de la Inspecció hi havia Leonor Vilar que, tot i els seus plantejaments gens esquerrans per cert, en ser valencianoparlant i sentir-se al·ludida, tercià al meu favor i al de l’ús de la llengua, en les intervencions previstes. Altres vegades la cosa estigué més tibant, especialment ho fou quan férem la del sector que tenia com a referent al col·legi Cervantes, on un parell d’assistents es manifestaren militantment en contra del valencià que gastàvem: un era un prevere d’un col·legi privat i l’altra la regidora d’Unió Valenciana que tenia una acadèmia. Varen arribar a interrompre les intervencions de la taula i a criticar a Jaume de Juan, acusant-lo de parlar “català”. Ell, però, reaccionà amb humor i els contradí dient-los que no, que de cap manera, que ell parlava mallorquí... Amb tot la sessió quedà marcada pel regust desagradable d’aquells dos elements, que representaven no tant el sector castellanoparlant, incòmode amb la presència del valencià, quan de la dreta “blavera”, que defensava el valencià estrambòtic de la “seua” Acadèmia de la Llengua Valenciana, que per a més inri gastaven el castellà.
Efectivament, amb la tal individua em vaig trobar anys més tard, a la Conselleria, amb motiu d’uns actes, les azafatas dels quals eren alumnes de la seua acadèmia. No cal dir que, tant a ella com a les xicones, no els vaig parlar més que en valencià i ella veient que es quedaven parades les animà –“¿Entendéis lo que os dice este señor? No os cortéis...” Podia jo haver aprofitat per posar-la en evidència, ella tan defensora del “valenciano”...però ho vaig deixar còrrer.
          Les sessions amb el professorat de valencià i els assessors, tinguérem, lògicament, un altre “to”. Jo solia insistir en plantejaments que em semblaven raonables, de cara a prestigiar la nova assignatura i facilitar la seua progressiva acceptació entre les respectives comunitats escolars. Així que els aconsellava no només treballar metodologies participatives i suggerents, sinó presentar la llengua com a eina de comunicació i cultura, alhora que com a referent històric del territori, evitant les polèmiques estèrils dels provocadors que n’hi havia per tot. Lamentablement algun profe “puntillós” s’encabotava en suspendre, per donar “exemple” i no feia altra cosa que crear conflictes innecessaris i predisposar negativament, amb aquell rigorisme que no tenia res de pedagògic. En general, però, esdevenien moments de trobada i recolzament mutu i s’avançà considerablement, segons la meua valoració. En passar jo a la Conselleria, es nomenà ponent -amb molt d’encert- a Jaume de Juan, que tenia tot el reconeixement dels companys d’Inspecció i un ascendent notable entre el professorat.
En aquell context esperançat –d’una bona part de la ciutadania i del professorat, encara que no de tots- es consolidaren els moviments de renovació pedagògica  i les escoles d’estiu. Jo no vaig estar-ne al marge, lògicament, encara que no vaig voler assolir cap protagonisme. Així vaig participar quan em varen requerir –especialment en el tema de la llengua-, atès que Baltasar Vives, a més, n’era un dels organitzadors. Clar que hi havia l’antecedent i el bon record d’un company meu de promoció, Diego Bejarano (Galisteo... ai!, la lectura de les llistes de l’oposició...), que anà destinat a València abans que jo hi arribés i que, tot i la seua condició d’andalús, -de València passà a Cadis- es mostrà sensible al canvi democràtic, que incloïa la llengua i així, a la Safor que és on exercí, assolia un gran predicament entre els mestres, especialment entre els progressistes, fins a l’extrem d’acceptar amb gust que l’anomenaren “Dídac”,  Altrament qui es va significar com a referent modèlic i ideòleg de la renovació fou el professor Gonzalo Anaya, ja major però del tot lúcid, que per aquell anys havia escrit una obreta titulada “¿Què otra escuela?” Dn. Gonzalo era catedràtic de filosofia de la Normal i passà a la Universitat, amb motiu de la nova estructuració dels estudis de magisteri i ja jubilat encara impartia cursos i seminaris, la qual cosa li valgué el reconeixement en forma de medalla al mèrit en el treball, concedida pel govern central a proposta de la pròpia Universitat.
Aleshores la Inspecció tenia mala fama i era considerada com un obstacle a la renovació pedagògica, inclosa la recuperació lingüística, la qual cosa no era del tot justa, encara que era veritat allò de que “cuando el rio suena...” La meua valoració –aleshores i ara- era –i és- que els funcionaris de la Inspecció eren uns professionals, escorats cap a plantejaments més bé conservadors –també per la edat, fora d’algunes excepcions-, però professionals. I com a tals, disciplinats amb l’autoritat, la qual cosa ens feia també aparèixer com a “autoritaris”. I sense voler discriminar ningú, hi,havia entre nosaltres gent molt competent i preparada que estaven al dia i afavorien la renovació pedagógica. Com ara Cecilio Teruel o Maria Teresa Làzaro que, sistemàticament, es trobaven vinculats als ICEs d’ambdues universitats, en cursos de formació i en la publicació de projectes. També hi havia Àngel Ramos –i la suea dona Angelita- que treballaven la metodologia de les matemàtiques i publicaren llibres escolars al respecte. I tots participàvem –amb millor o pitjor fortuna- en els encara vigents centres de col·laboració i en algun curs, com el de preescolar, al què m’acomboià Maria Teresa. Eren, però, altres temps i primava la contestació com a pauta, inclús a la Universitat en figures com Sacristán. Pepe Sacristán havia substituït, en la càtedra de Didàctica, a un company nostre –Rodríguez Dièguez- que passà a Salamanca. I la seua “modernor” es manifestà aviat, convidat pels moviments de renovació pedagògica, on si participava algun inspector era per a “contestar-lo”, com passà en el cas d’Àngel Ramos, que defensava una metodologia més convencional, però contrastada, mentre que Sacristan es deixava portar fàcilment per la demagògia oportunista del moment i havia obtingut la condició d’assessor del ministre Maravall.
Això feia que les postures dels companys d’Inspecció, ja de per sí conservadores, es feren encara més resistents al canvi –pedagògic i polític- i ben bé enmig em trobava jo...Com quan vaig ser convidat a una trobada a Pobla Farnals i, en un moment de la meua intervenció, vaig deixar caure que la nova situació neguitejava a algun dels meus companys d’Inspecció que, fins i tot, els treia la son, doncs es trobaven acostumats –incloent-hi a mi mateix- a uns altres plantejaments i contextos, més estables i convencionals que els dels canvis que vivíem... En mala hora, perquè el periodista ho sobredimensionà i, a l’endemà, el tema estava sobre la taula del consell d’Inspecció, on vaig haver d’excusar-me i aclarir-ho.
Encara Arturo Rodríguez, cap d’aleshores em demanà que ho fera arribar al periodista del Diario de Valencia: un “número” vaja, de què tinc molt mal record. Encara com Albert Taverner, que era present a la trobada, féu la gestió amb els del diari i els meus companys respiraren tranquils...No cal dir com vaig haver de fer equilibris per preservar la dignitat de la llengua i la progressiva implantació, perquè ajuda no en tenia massa: alguns companys, com el propi Àngel Ramos protagonitzà un conflicte a la Vall d’Albaida, per manca de tacte; Marta Gil, telefonava des d’una escola al nou cap, Gregorio Rozalén, en trobar la presència del valencià excessiva i Nieves Escamilla en prohibia l’ús a l’hora d’esbarjo en una escola de la seua zona i ho féu per escrit (!).
No cal dir que tals intervencions no ens afavorien gens, fins i tot la d’Escamilla fou recollida per Francesc Ferrer, en el seu llibre sobre la persecució del català, que incloïa la nota fotocopiada...Encara com la “burrera” dels ultres –feren esclatar un artefacte dirigit a Sanchis Guarner-  em donà peu per a demanar un pronunciament del consell d’Inspecció contra un tal acte terrorista i així l’acord es traslladà a la Universitat, doncs Don Manuel era aleshores director de l’ICE de la UVEG.
Amb tot la malfiança dels meus companys envers els nous plantejaments democràtics i d’afirmació territorial –que no nacionalistes- es mantenia a flor de pell, com quan ens arribà una comunicació de l’ajuntament d’Alaquàs –pot ser encara Taverner n’era alcalde- notificant l’acord de l’adopció del nom valencià –“Alaquàs”, abans era en castellà: Alacuás- i en llegir-lo el secretari del consell, Àngel Pérez, feia broma amb Arturo –el cap- aclarint el canvi de la “c” en “qu” i afegint “pero lo más grave es el acento...- perquè, efectivament, l’accent és obert i, per tant “greu” i ells no eren uns ignorants, amb l’anuència i somriure de bona part dels components del consell.
El tema, però i malgrat tot, anava consolidant-se i jo, com a ponent, vaig fer un viatge a Madrid –que en un altre lloc apareix esmentat- convocat pel Ministeri, per valorar la progressiva incorporació de la llengua pròpia als curricula respectius. Així ens varem trobar, a la seu del MEC, els de Galícia, els bascos, els catalans i els valencians. I dic valencians perquè em feren acompanyar per Manuel Rico, d’Alacant, molt prestigiat aleshores pels llibres publicats –cap d’ells de llengua, però, ni en valencià- i amb molt bona relació amb la gent de Madrid. Rico, tot i ser valencianoparlant, mantenia al respecte una actitud del tot hostil i, en alguna reunió a la seu de la Direcció territorial d’Alacant, ja s’havia significat per la seua ironia, quan algú dels intervinents empràvem el valencià, no amagava la seua malfiança en demanar estudis sobre com el valencià podia interferir el castellà i rebaixar els rendiments (!) i feia sorna en referir-se a com en matemàtiques caldria dir, en valencià, “tres al cubo: tres al poal?” En fi, tot un poema. Aleshores, però, uns tals plantejaments tenien predicament i una bona part dels docents –inspectors inclosos- els compartien.
El cas fou que anàrem a Madrid i mantinguérem algunes sessions a la seu del MEC al carrer Alcalá, en companyia d’il·lustres personatges, doncs a més dels tècnics respectius del territoris “bil·lingües” –com els agradava dir als del ministeri- hi havia autoritats com ara el Dr. Siguan i els acadèmics, Manuel Seco i Díaz Plaja, i Carmele Atutxa, del País basc. Justament Siguan, en trobar-nos a la porta del ministeri, duia a la mà l’exemplar del monogràfic de la “Revista d’Occidente” dedicat al tema, amb una col·laboració seua i ja aleshores insinuà si se’ns havia convocat per dissenyar una mena de “loapilla” lingüística, que posara les coses al seu lloc, preservant l’hegemonia del castellà. No anava desencaminat, perquè el mateix Blat Gimeno –cap del gabinet del ministre Mayor Zaragoza- que havia convocat la sessió, hi estava a l’aguait, pel que vaig esbrinar desprès. Seco també compartia el neguit de Blat, però no Díaz Plaja que n’era més liberal, ni Atutxa, per descomptat, ni Siguan que ja feia temps que treballava en la incorporació del català a l’escola i jo havia col·laborat, des de Girona estant, com he esmentat, en un altre moment. Un nou reforç, però, a les tesis de Blat i Seco, s’uní en la persona d’Adolfo Maïllo que, tot i estar ja jubilat, mantenia una intensa activitat encara. Els tècnics, per la nostra banda, aportàvem plantejaments organitzatius i donàvem les primeres dades disponibles al respecte –estadístiques enquestes etc.- que, en el cas de Rico, diferien de les meues...sobre tot en el plantejament: ell anava a la contra i jo a favor. Finalment, es consensuà un document que apostava per la presència de la llengua, als territoris on era pròpia –no es podia defugir un tal mandat constitucional- però insistint en la presència irrenunciable del castellà per tot arreu. Maïllo, però, no en quedà prou satisfet i redactà un vot particular llarguíssim amb l’aferrissada defensa del castellà, als territoris “bilingües”. Mentrestant jo m’havia permès adreçar-me al propi ministre al què, com a català, el suposava sensible al tema i coneixedor de la “burrera” valenciana del blaverisme –que patrocinava, lamentablement i precisament el seu partit, la UCD, a València-. Em contestà, però amb termes més bé ambigus, és a dir “polítics”, no volent comprometre’s.
En accedir, però, els socialistes a la Generalitat, es tancà –amb dificultats i resistències, no cal dir-ho- l’etapa nefasta de la UCD a València i, en fer-se càrrec de la conselleria d’Educació, Ciprià Ciscar les coses prengueren un altre rumb: es consolidà el valencià a l’escola, es nomenaren nous professors i es tragueren a oposició places de primària i de secundària, es publicaren bons llibres i material escolar adient i s’albirava un altre horitzó. I fou en aquell context, quan a Baltasar Vives se’l nomenà director general, que em cridà per oferir-me el càrrec de cap de servei d’ordenació acadèmica “perquè tu tens molt de prestigi entre els mestres...”


El parèntesi de cap de servei.
       I així fou com vaig viure una nova experiència professional...En això que ens traslladaren –a la Inspecció- a Navarro Reverter, en unes condicions prou precàries d’espai –jo compartia un despatx mínim amb Alejandro Bañares i Carme Arqueros i la resta prou semblant- i fou al poc de temps que em cridà Baltasar...Ell i la seua gent estaven ubicats a un edifici del carrer Forns dels Apòstols, a la vora de la plaça de la Mare de Déu i estaven a l’inici de la nova organització: Baltasar portava en gabinet del valencià amb alguns col·laboradors –inclòs el borrianenc Josep Palomero...-, havia cridat a Manuel Àvila –que sembla ja era del PSOE, com ell- per portar els temes d’educació especial i a algú més. Jo no vaig saber negar-me, tot i que li vaig recordar que jo no era socialista de carnet i que no oferia més que dedicació a una tasca on em semblava prioritari l’alumnat. Així que vaig acceptar i ho vaig comunicar a la Inspecció, aleshores Rozalén era el cap i de director territorial hi havia Josep Lluís Tomás.
Durant unes setmanes anava compartint una cosa i l’altra, em passava sovint pel despatx de Baltasar, per començar a treballar amb la seua gent i anava tancant temes de la Inspecció amb els companys que s’hi farien càrrec i amb Jaume de Juan, el tema de la ponència de valencià. Finalment i com que no hi havia lloc a l’edifici del Forns dels Apòstols, m’habilitaren un despatx a la planta superior de la pròpia direcció territorial i allà vaig començar a treballar com a cap de servei, primer a soles i al poc de temps, amb dos col·laboradors: Daniel, al que vaig conèixer en les reunions de treball amb la gent de la reforma i em semblà un bon element, i Empar Blat que me la recomanà el propi Baltasar i m’explicà que era cunyada de Ciscar (!). No calia, però, que me la recomanara, perquè de seguida vaig comprovar la vàlua, d’Empar. Daniel venia de l’escola, però s’havia anat especialitzant en temes de formació i treballava amb els de l’ICE de la Politècnica. Empar venia de Barcelona –on son pare havia estat notari-, on havia fet també de mestra i cursat pedagogia i resultà ser neboda de Dn. José Blat. Així –primer en la precarietat del despatx de l’última planta de Navarro Reverter i desprès ja a l’edifici de Campanar- anàvem conformant el nostre servei que s’anomenà d’ “ordenació acadèmica” i comportà tres grans línies de treball: el programa de reforma del cicle superior de l’EGB –paral·lel al de secundària que portaven els de l’altra direcció general-, el nou sistema d’oposició de mestres i l’inici i antecedent de les transversals, que anomenàvem “programes d’extensió educativa” –educació ambiental, educació per a la igualtat de sexes, educació per a la salut i el consum etc.-
      Aviat, però, se’ns incorporà el programa d’introducció del valencià a l’àrea d’experiències i, en successius moments de remodelació de la Conselleria, la supervisió de les edicions de llibres de text, els programes de transició a la vida activa i les pràctiques en empreses, així com altres que s’anaven encetant, com el de “Policia i escola”, a més del paquet de beques de transport i menjadors...Un feix, vaja. Vaig tindre sort en anar reforçant l’equip amb persones com Fèlix Estrela, Maria Mira, Salvador Vivas...com a tècnics i administratius ben preparats, com Rafa Sellés i...també amb funcionàries com Mariví, Rosa...
      El primer gran camp al què ens dedicàrem, intensament, fou la reforma del cicle superior que comportà una notable activitat pedagògica, organitzativa i de gestió, així com de contacte habitual –amb reunions freqüents- amb el personal del MEC i Catalunya. No cal dir que –quina novetat!- els catalans anaven al davant, no només perquè el seu gabinet oferia propostes, dissenys i materials de qualitat i els responsables de les autonomies ho valoraven i se’n beneficiaven, sinó perquè al propi Ministeri una bona part de l’equip era català, destacant entre tots César Coll, el catedràtic de Psicologia Educativa de la Universitat de Barcelona. Així que es va bastir una xarxa de centres per treballar els nou curricula, a les tres províncies: València, Alacant i Castelló, al front dels quals vaig tindre cura –amb alguna malfiança de la meua direcció general- de posar a sengles inspectors: Arturo Rodríguez i Alejandro Banyares, a València, Daniel Riera a Alacant i Pepe Roig a Castelló, algun d’ells, òbviament, per què no ens desvirtuara la reforma, anant a la contra...
      Editàrem un fullet de divulgació –“La reforma escolar ara i ací”- en bilingüe i la cosa funcionà molt bé: els contactes amb ells eren habituals, les nostres visites als centres, freqüents i les sessions participatives i amb molt de contingut, amb el professorat sovintejaven. I tot això en el marc d’unes relacions fluïdes amb el Ministeri i la celebració freqüent de sessions d’intercanvi amb els responsables de les comunitats –particularment amb Catalunya-. Especialment es treballava una metodologia participativa i oberta, no només la renovació i actualització dels continguts, amb un esforç afegit, per part del professorat, de programació, revisió i avaluació continuades. Per la meua part, a mi, aquella experiència em permeté conèixer el sistema educatiu valencià molt millor que amb la clàssica visita als centres, en la meua època d’Inspecció.
          La reforma, lògicament, incloïa el tractament de la llengua i així nasqué una proposta d’incorporació progressiva del valencià, més enllà de la simple implantació de l’assignatura, que es concretà en el tractament de l’àrea d’experiències –natural i social-. S’iniciava a partir del segon any, a l’inici del cicle anomenat aleshores, “mitjà” i es justificava per tal de donar temps –en preescolar i cicle inicial- a haver començat la introducció del valencià, absent fins aleshores del curriculum escolar valencià. Altrament el maneig de la llengua més enllà de la classe de valencià, li donava una presència eixampladora als programes i d’aplicació d’allò après a l’assignatura, a més de què –lògicament i psicològica- l’àrea escollida resultava la més adient, com a contextualitzadora en l’ús del valencià, aplicat a l’entorn –geogràfic, antropològic, natural...- que envoltava els infants.
Al respecte constituirem un grup de treball i d’investigació alhora on hi destacava Joan Escrivà i elaboràrem tot un programa de continguts i tractament didàctic, que servia de pauta per a l’edició de nous materials curriculars, tema en el què també intervinguérem, ja que fou una de les competències que el Ministeri ens havia transferit. Paral·lelament a la direcció general de secundària es treballava també la reforma dels antics batxillerats i la FP en la nova ESO, els nous batxillerats i la nova FP, en forma de cicles formatius. Lògicament estàvem molt coordinats i començàrem a treballar plegats i a visitar centres conjuntament, per tal de garantir el pas adient dels ensenyaments bàsics als mitjans, en l’alumnat que seguia la reforma.
Les dificultats, però, no tardaren en aparèixer, especialment quan al govern de l’Estat accediren els socialistes i una forta oposició –parlamentària i social- s’orquestrà, per part de la dreta de sempre –antidemocràtica i enyoradissa del franquisme-: al parlament, les lleis orgàniques –LODE, LOGSE, LOPEGCE...- que desenvolupaven l’article 27 de la Constitució, relatiu a l’educació, foren sistemàticament rebutjades per la dreta i hagueren de ser aprovades per la resta de forces polítiques, a proposta dels socialistes. Mentre que l’oposició social es veia afavorida per els atacs mediàtics –l’ABC se’n significà- que, fins i tot, feien broma de mal gust en inventar-se –sense cap rubor- enunciats de problemes de matemàtiques que atribuïen a la reforma, com ara “Un jodío capitalista explota a sus trabajadores con sueldos de misèria del siguiente tenor...” Més a prop hi havia un grup de pressió que, amb l’excusa de reclamar la segregació de Les Alqueries, del municipi de Vila-real, només per anar en contra dels socialistes –que governaven a Vila-real i a la Generalitat- l’emprengueren contra el col·legi públic de Les Alqueries i feien la vida impossible als mestres que treballaven la reforma...encara com a Pepe Roig el teníem a favor, en formar part del nostre equip.
Encara en el tema de l’àrea d’experiència la cosa fou més conflictiva i des dels dos extrems del país –Alacant i Castelló- es contestà amb força: des d’Alacant grups castellanitzadors –també entre els socialistes- es feien creus (!) que s’ “obligara” els escolars –ni que foren valencianoparlants- a dir “núvol” al que ells anomenaven “nube”...I, des de Castelló, en no poder-se plantejar tal despropòsit perquè el valencià és més habitual, s’inventaren allò de la “voluntarietat” i un desconegut i castellanoparlant “Gimeno” capitanejà la revolta “popular” -com a estendard de la seua campanya electoral- contra l’alcalde socialista, el bo de Daniel Gozalbo. Finalment Gimeno aconseguí el seu propòsit, no de paralitzar l’ordre d’implantació de l’àrea d’experiències, sinó d’accedir a l’alcaldia de Castelló, on ha romangut no fins que els altres han guanyat les eleccions, sinó fins que al totpoderós de Fabra li ha convingut promocionar a un altre candidat, del mateix cognom seu. Fora d’això es generà una renovació important, també en l’edició de llibres de text, en els què, passat el període de Conselleria i tornat a l’activitat inspectora, jo mateix vaig participar com a coautor de la mà de Josep Lluís Doménech i en companyia de Carles Rodríguez i Jaume de Juan, a l’editorial Marfil, d’Alcoi.
          Altrament també treballàrem el nou sistema d’oposició de mestres, que incorporava fórmules més creatives que no les habituals i memorístiques de sempre, amb casos pràctics que calia resoldre i amb exercicis on es demostraria la capacitat didàctica –ni que fora incipient- dels aspirants. Així mateix, en el cas dels idiomes moderns, s’incorporaren gravacions especialment preparades pel professorat de l’escola oficial i s’inclogueren continguts del programa de valencià, que havíem elaborat en la subcomissió tècnica per a la llengua.
          Finalment el tercer gran bloc de la nostra responsabilitat fou l’antecedent de les transversals, que anomenàvem “programes d’extensió educativa” –educació ambiental, educació per a la igualtat de sexes, educació per a la salut i el consum etc., als que afegíem efemèrides del tenor de “Dia de la dona” “Dia de la Constitució”, “Dia de la Comunitat Valenciana”... en forma, a més, de publicacions didàctiques, com a carpetes documentals i de treball, per l’alumnat de primària i de secundària. En aquest apartat hi varem comptar amb la valuosa col·laboració dels “Pepes” –Montesinos i Martí- que es convertiren en experts documentalistes i didàctics. I amb la complicitat de Jesús Huguet, en aquell moment cap de publicacions, que ens facilità enormement la tasca de disseny i d’impressió dels materials. De fet, n’editàrem, una considerable col·lecció que desprès, en tornar a l’activitat inspectora, vaig tindre la satisfacció de trobar-me’l pels centres. Totes aquelles propostes suposaren una renovació didàctica important, de tal manera que la “reforma” els deu bona part de l’impuls en les noves maneres de fer escola des de la motivació, la participació, la implicació, l’aplicació pràctica, la interdisciplinarietat etc. I no haguera estat possible sense l’equip estable de què disposava –Daniel Jimènez, Fèlix Estrela, Empar Blat, Maria Mira, Salvador Vivas...- i de les col·laboracions dels equips de reforma –Joan Escrivà i altres-.
          Un d’aquells programes es materialitzà en la creació de centres de Natura, com a llocs de treball i de visita dels escolars, el primer dels quals fou el d’el Saler, a l’indret anomenat “Racó de l’Olla”, que generà una activitat notable d’exposicions i d’itineraris per l’indret. Tot seguit i per mirar d’equilibrar territorialment l’oferta obrírem -a terres de Castelló-, el centre d’ “El Termet” de Vila-real, en un indret excepcional –el santuari de la Mare de Déu de Gràcia, vora el Milllars- gràcies a la bona disposició de l’alcalde d’aleshores, sr. Ayet i dels dos mestres excepcionals –els “Vicents”- que s’incorporaren. Ràpidament la fama del centre cresqué fins a depassar l’àmbit territorial estricte i incorporar visitants de tota la Comunitat, com li passava també al del Saler.
Un poc més tard obrírem l’ “Aula de la Mar”, de Benicàssim, on ubicarem a l’Hermini Segarra, l’ànima de la reforma al seu centre de Les Alqueries, que es prestigià, ràpidament, com a lloc de Natura singular. I a terres d’Alacant aconseguírem obrir el “Benacantil” a tocar de la ciutat i el de Benidorm. Aquells centres, a més, es convertiren en llocs de formació i sovint tenien lloc sessions d’encontre i estudi de mestres de la contornada i més enllà i, sovint també, eren la seu de les sessions que celebràvem de contacte i coordinació, amb presència de vegades d’algun director general –Baltasar o Pere Vilches- i dels directors territorials respectius. La seua vitalitat i dinamisme es recullen en l’obreta –“Rodant, rodant”- del propi autor d’aquestes memòries, en descriure el recorregut d’uns estudiants adolescents, pel territori del País Valencià.
          Una altra de les “transversals” que generà contactes institucionals i creà una ampla xàrcia de participació, fou l’ “Educació per a la salut i el consum”, que treballàvem amb la gent de Sanitat i ja des de temps del conseller Colomer, des de la direcció general de la Salut i el seu equip d’experts –dones sobre tot, un parell de metgesses joves-. Teníem reunions sovint i encontres compartits amb el professorat, per divulgar campanyes sanitàries i bones pràctiques alimentàries i saludables i també s’editaren materials “ad hoc”, nosaltres aportant la component didàctica i lingüística...Al respecte d’aquesta última, Don Joaquín –el conseller- que solia fer-se present a les sessions quan les teníem a la seua conselleria, ja em coneixia i en una ocasió no s’estigué de dir que, en estar jo a les reunions, feia parlar a tots en valencià incloent-hi els seus funcionaris...Jo li vaig restar importància però, lògicament, no vaig abaixar la guàrdia...I encara, al fil d’aquella col·laboració institucional, se situà la campanya d’Insvacor –Institut  Valencià del Cor- i la de la salut renal. Ambdues anaven prenent cos i estenent-se per les escoles, que hi participaven activament, en els concursos que s’hi convocaven.
          També varem col·laborar activament en el programa “Policia i escola”, a iniciativa d’ells: era el temps de la transició i les forces policials que s’havien guanyat una merescuda mala fama per les càrregues freqüents contra els manifestants –ni que foren pacífics o, per això mateix, encara més-, volien millorar-la i un bon dia se’m presentà un funcionari simpaticot i directe –Enrique Brisa- i em presentà la proposta, que vaig escoltar amb gust i vaig traslladar al director general, aleshores Baltasar. La cosa s’acceptà i iniciàrem els contactes: agents uniformats visitaven les escoles i instituts i donaven a conèixer les funcions del cos i el sentit constitucional de les seues funcions, que aconseguí en bona mesura anar canviat la (mala) imatge tradicional.
Els xicons feien preguntes i els agents tractaven de contestar-les, amb proximitat i amabilitat i la cosa anà consolidant-se, fins al punt que a la revista de la Policia es donava puntual informació del programa i el nostre apareixia com a modèlic, entre els desenvolupats a la resta de l’Estat. Es feien actes institucionals i de reconeixement, compartits amb les autoritats acadèmiques i, finalment, em comunicàrem que ens donaven una medalla –la del mèrit policial amb distintiu blanc, atès que amb distintiu roig era per als civils que havien prestat col·laboració a la policia amb risc de la seua integritat...- Em telefonà Brisa i em convocaren a la delegació del govern, a la plaça del temple i, en un acte solemne, el delegat acompanyat del conseller Bono, em posà la tal medalla, juntament amb altres persones que sembla que també es feren mereixedores. Fins i tot i donada la bona relació amb Brisa, ens oferiren unes places per viatjar a Grècia que compartírem amb Josep Lluís Narciso -que havia promocionat el programa a l’àmbit dels serveis territorials de València- i la dona. Així, Tere i jo, varem intimar amb el matrimoni, bé que jo ja coneixia a Josep Lluís de la Inspecció. Fou l’any,a més, que el nostre Pau feia la selectivitat i estàvem pendents del resultat: Narciso tenia algun contacte a la Politècnica i des d’una illa de l’Egeu i per mòbil varem saber que ho havia superat.
          Encara varem abordar l’elaboració d’una proposta de programa d’ètica, atès que les normes de desenvolupament d’una Constitució d’un estat si més no, no confessional (!), deixava un buit en l’atenció als alumnes, els pares dels quals decidiren no cursar religió, matèria que havia estat obligatòria durant quaranta anys...Tot i que jo no compartia la idea d’una assignatura “substitutiva”, perquè entenia -i entenc- que l’estudi, reflexió i pràctica ètiques són d’obligada aplicació a tot l’alumnat i de cap manera només als que no cursaven religió. A part que alguns pares enteníem que, sent creients, era responsabilitat nostra i de la confessió respectiva –el cristianisme en el nostre cas i les parròquies, com a institucions- els qui teníem la responsabilitat de la formació religiosa dels nostres fills i no l’escola. I així els nostres fills –Mª Rosa, per exemple no cursà religió a l’institut “Ramon Llull”- escolliren, amb plena consciència l’ètica.
          El cas és que em vaig posar a la feina i vaig contactar algunes persones que em semblaven les més adients, per treballar aquell objectiu: Adela Cortina i Jesús Conill, de filosofia moral, Esteban... de psicologia, l’aleshores presidenta d’AI –Amnistia Internacional-, que era docent de secundària...I varem iniciar la confecció d’un programa bàsic per als estudiants de primària i secundària, encara que quan es va completar jo ja no estava com a cap de Servei i havia tornat a la Inspecció, però vaig conèixer l’edició d’uns materials “ad hoc” –“un món de valors”-. També havia contactat amb Peiró, recent vingut de Madrid, però declinà en favor d’Esteban que considerava més vinculat al tema i amb Emília Serra que en arribar al meu despatx es presentà com a “catedrático” –així en masculí- de psicologia evolutiva i que, finalment, no s’incorporà al grup. En bona mesura aquell projecte es convertiria en l’antecedent de l’actual EpC –Educació per a la Ciutadania- que tantes dificultats està tenint, mercè a la burrera dels bisbes i el sectarisme del PP.
          Encara varem abordar un parell més de temàtiques importants: els programes de transició, junt o coordinadament amb les pràctiques en alternança i els programes de música: “Tallers de música popular” i “Música a l’escola”. El primer paquet fou novedós en la component de “transició” a la vida activa, per a l’alumnat de Formació Professional –FP-, que generà moltes expectatives i fou molt motivador per als centres de FP, mentre que l’altra component –les pràctiques en alternança- ja tenien una tradició. D’aquest últim en tenia cura José Maria Maté, professor d’aquell nivell i, un temps, associat a la facultat d’Economia: era molt resolutiu i directe i tot i ser del PSOE, com que pertanyia a la corrent crítica d’esquerra socialista, reconeixia ell mateix que era com estar-ne fora. De tal manera que no gaudia de simpatia entre els que manaven i li varen fer una mala jugada, en atorgar la plaça que ell ocupava interinament, a un altre candidat del partit, més addicte. Va fer recurs i arribà al propi conseller d’administració pública d’aleshores, Emèrit Bono, reconeixent-li finalment la raó. El programa consistia, bàsicament, en garantir unes pràctiques profitoses –amb un tutor acadèmic i un altre de la pròpia empresa- per a aquell alumnat, amb un sou simbòlic que semblava els motivava més. Les mateixes empreses rebien una subvenció per col·laborar-hi de la què, habitualment, feien transferència a l’institut de procedència de l’alumnat en pràctiques, en un acte públic de relleu social i institucional.
          Per a la nova proposta –“Transició a la vida activa”- es contractà a Paco Pons, un antic professor de taller de l’escola “La Florida”, molt posat en la vida de les empreses, que desplegà una intensa activitat en presentar i dinamitzar el nou programa. Una de les activitats centrals del mateix consistia en la creació de “miniempreses”, simulant una realitat econòmica i empresarial a escala reduïda. Un atractiu afegit fou l’intercanvi d’alumnat i professorat amb altres països, singularment França i Anglaterra. I, lògicament, com en la resta de programes que gestionàvem, es generà una notable quantitat de publicacions i carpetes documentals. A l’inici i per tal garantir-ne un bon començament varem fer – Pons i jo- un parell de viatges a fora: l’un a Lyon i l’altre a Belfast. El primer per preparar els intercanvis amb professorat i alumnat d’allà i el nostre. I això amb la gestió d’un inspector francès –monsieur Guy- que era tot simpatia i activitat. Una vegada arribats en tren, amb puntualitat castrense –ja se sap que els chemins de ferro francesos són exactíssims-, ens desplaçàvem en la voiture de monsieur l’inspecteur i, de camí, anàvem fent projectes: era, a més, el costum d’aquell funcionari i mentre conduïa anava pensant en la feina i, en arribar a l’oficina, començava a “dictar” cartes i documents als auxiliars...
Visitàrem alguns centres, departírem amb directius i professorat i mantinguérem reunions amb els pares. Respecte als primers, ens obsequiaren amb unes ampolles de vi elaborat –i etiquetat- pels propis alumnes, en una petita bodega adjunta al liceu. En els encontres amb el professorat es produí un fet insòlit i molt gratificant personalment: fou que, en la conversa informal, en parlar de la nostra procedència geogràfica jo, a més de València, vaig esmentar Castelló i segurament Benicarló, on passàvem els estius i d’on és Tere i, en això que una de les professores presents s’emocionà i ens explicava que, de xiqueta, i fugint la seua família dels estralls de la segona guerra europea, anaren a parar, justament, a Benicarló, on son pare treballava de químic a la fàbrica de laques i pintures. Donats detalls de la meua dona, s’enrecordava, així com d’altres amiguetes d’infantesa.
Així resultà que ella fou la tal “Juanita –Jeanet- Fresnau” de la què Tere em donà testimoni en tornar del viatge i explicar-li-ho. Finalment, en les sessions amb el pares, vaig haver d’improvisar unes paraules de salutació, una vegada que monsieur l’inspecteur obrí la sessió i vaig haver de fer un esforç recòndit de memòria del meu mal francès del batxillerat i adreçar-m’hi com vaig poder. Encara hi ha una anècdota final i és que les autoritats locals ens obsequiarem amb un sopar i decoraren la taula amb les corresponents ensenyes franceses i espanyoles, encara que les segones duien... l’àliga franquista. Semblava que el canvi de símbols constitucionals no havia estat del tot detectat pels amfitrions i, discretament, els ho feren notar. Al respecte el propi Guy ens explicava que en un anterior viatge a Espanya s’allotjà, precisament, en un alberg falangista...de Benicàssim. El viatge, finalment, conclogué de forma profitosa i Pons i jo ens tornarem a València, també en tren i fent una bona matinada, perquè el trajecte era llarg.
          L’altre fou a Belfast, on hi havia una mena de congrés sobre temes de “transició”, que durà un parell de dies i se celebrà a la Universitat d’Irlanda del nord, amb conferències i debats molt interessants i en els què participàrem. L’itinerari fou Manises-Heathrow, per començar, fent nit a Londres i, a l’endemà, direcció Belfast amb el primer ensurt. Efectivament, desprès d’una llarga espera –per un avís de bomba a l’aparell- embarcàrem i, en arribar a Belfast i passar els controls de rigor, ens allotjàrem en una residència universitària d’estudiants, a les afores i, a l’endemà, s’iniciaven les sessions. I segon ensurt: només començar avís de bomba i desallotjament general: els d’allà i els que vivien més directament  la situació s’ho prenien amb calma, nosaltres estàvem impressionats allà als jardins del recinte, mentre policies amb fusells i gossos ensinistrats regiraven l’edifici.
Finalment es reiniciaren les conferències i no es produí cap altre episodi més, però ens reallotjaren a un hotel pròxim i havíem de passar estrictes controls, cada vegada que ens movíem. Encara férem alguna excursió oficial pels voltants i ens arribàrem a Derry, que els ocupants anglesos anomenaven –amb evident humiliació per als irlandesos- “LondonDerry”, on fórem rebuts per l’alcaldessa de la ciutat i la visitàrem amb molta vigilància: els carrers estaven transitats per efectius de l’exèrcit anglès en vehicles i els edificis públics amb protecció de filferro. Quedàrem impressionats i encara més en llegir alguna informació que denotava la divisió, fins i tot religiosa de la població, amb dos bisbes: un anglicà, depenent de la metròpoli i un altre de catòlic. Estava el tema en plena conflictivitat i la tragèdia d’Irlanda del nord apareixia en tota la seua cruesa: pocs dies abans i a Belfast hi havia hagut un atemptat i els carrers cèntrics es trobaven tancats en reixes de ferro, que no s’obrien més que per unes hores i amb una forta vigilància. Acabat el congrés i ja de retorn ens deturarem a Londres al Hayde Park on la gent s’estenia sobre la gespa...
          En això que, en haver rebut les primeres transferències la Conselleria, es convocà el primer concurs de mèrits de places d’Inspecció: el tribunal –més bé comissió avaluadora- anava presidida pel director general, aleshores, Baltasar i un delegat territorial –la d’Alacant, ara- també en formava part. Es buscà un mestre de prestigi, que donà satisfacció al col·lectiu i finalment fou la Montse d’Alaquàs. I com que es presentava la dona de Pepe García, el cap de servei d’Inspecció i ell no en podia formar part, em comissionaren a mi. També s’incorporà com a secretari, Rafa Gargallo, el director escolar que teníem a la Direcció General, una vegada que se’ls suprimí el cos. Fou una experiència interessant i tinguérem aspirants de tot tipus: des de l’alacantí què venia de Catalunya on ja havia fet d’inspector allà, fins a persones significades en els moviments de renovació i la política del moment –com Toni Roderic- i un parell de directors escolars –la del “Cervantes” i el del “Magisterio Espanyol”-, passant per mestres llicenciats de reconeguda trajectòria –Empar Blat, Maria Mira, Salvador Vivas...- Calia haver presentat la corresponent carpeta de mèrits –que donava una determinada puntuació prèvia- i una memòria que es defensaria davant de la comissió que actuava a la sala de juntes de la Direcció General.
          Val a dir que, com sempre passa, el nombre reduït de places ens obligà a ser exigents i, lamentablement, tot i que varem “aprovar” els que consideràvem millors, en quedaren fora alguns com Maria Mira, a la què molt aviat varem cridar per incorporar-se al meu equip, atesa la molt bona impressió que ens féu. Més problemàtic fou el cas d’Empar Blat, que ja treballava al Servei amb mi quasi des del primer dia: el cas fou que era germana de la dona de Ciscar i Baltasar no volia ser acusat d’amiguisme –els eterns “miraments” de l’esquerra- en aprovar la cunyada del conseller i, fins i tot, la considerava massa jove i podria esperar-se a la propera convocatòria.
Així que, tot i que féu un bon examen -i alguns la qualificarem alt- no passà. A la nit d’aquell mateix dia, el sr. Blat em cridava a casa i lamentava la decisió del tribunal i com que ja havíem contactat i em tenia més confiança que no al president, vaig haver d’aguantar el xàfec, com vaig poder. Empar ho superà perquè és una persona de molta vàlua i seguí treballant en els programes d’extensió educativa, amb la mateixa competència i dedicació d’abans. Finalment no es tornà a presentar. Aquella promoció, però, es veié afectada –com he dit en un altre lloc- per una sentència judicial que, en donar la raó a un antic inspector de batxillerat gallec, que havia recorregut la primera convocatòria de trasllat, de les autonomies amb competències, prèvia a les oposicions d’aquell any, restaren anul·lades aquestes i els aprovats foren deixats en suspens i hagueren de tornar als seus llocs inicials de la docència. Amb gran satisfacció dels “populars” que, aleshores, ja governaven (?) la Generalitat i feren de l’aplicació de la sentència, una revenja contra els socialistes i els “seus” escollits, volent ignorar que foren seleccionats amb criteris absolutament objectius i contrastables. Amb això, clar, tenien les mans lliures per nomenar –ara sí- els seus addictes, sense cap tipus de convocatòria i, quan més endavant tragueren oposicions, nomenaren un tribunal titella que atribuí les places a aquells addictes nomenats, rebutjant els pocs aspirants suspesos arran de la sentència –com ara Estañán- que gosaren presentar-se i que es trobaven molt més preparats sense comparació que els “seus”, així com a algun director competent  d’IES –el de Manises, per ex.- que no els reia les gràcies. Un procedir absolutament sectari, que ha marcat l’inici del desprestigi d’un cos abans prestigiat i respectat fins i tot per la pròpia administració i ara convertit en una massa informe i anodina, sense nivell ni consideració social ni acadèmica. Una llàstima!
          Fou també l’època en què vaig recuperar el contacte –com he esmentat més amunt- amb Dn. José Blat, que s’acabava de jubilar com a funcionari –cap del gabinet del ministre i abans director general- desprès d’haver acabat, també, la seua tasca a la UNESCO, que havia servit durant una colla d’anys. Aleshores vaig saber del parentiu amb Empar Blat i ell mateix tractava a Ciscar de “nebot” i fora de l’episodi d’Empar en la convocatòria de places d’Inspecció, vaig fer bona amistat amb Dn. José, gràcies especialment a la seua neboda i vaig –varem- visitar-lo repetidament a la seua casa del carrer de Sant Vicent, on vivien, i conegut el nodridíssim arxiu documental de què disposava –bàsicament del temps de la UNESCO- que, finalment, el donà a la facultat de Pedagogia. Val a dir que, per al nostre projecte de programes d’extensió educativa, ens donà moltes pistes i referències i fruit d’aquella relació fou que em vaig atrevir –uns anys més tard- a demanar-li que em prologara el meu llibre “Estrategias...” Cosa que féu amb molt d’encert, superant i millorant els suggeriments que vaig fer-li al respecte.
Abans –i per mirar de fer-li oblidar el disgust de què Empar no passà l’examen d’Inspecció- vaig fer els possibles per atendre’l de la millor manera: vaig estar present, acompanyant-lo a ell i a la seua senyora –Dª Vicentica-, a la inauguració de l’escola que porta el seu nom al seu poble –Vinalesa-. Fou un acte senzill i emotiu, amb alumnes, professors i famílies i s’inaugurà una exposició de dibuixos i altres treballs del més menuts, amb l’aperitiu de rigor i les converses a l’entorn de la figura del sr. Blat. Aquell reconeixement trencava l’aïllament en què vivia Dn. José i que, tot i ser merescut com a descans del jubilat, entenia jo que suposava no haver-li fet prou cas, en tornar a València: pensava que una persona de la seua vàlua –internacional, val a dir- hauria d’haver estat reconegut com a assessor o consultor de la Conselleria, especialment en uns moments d’inici d’un projecte de tant d’abast. Així que com això no es produïa, vaig dedicar-li un llarg article de benvinguda i reconeixement, a “Papers”, el periòdic d’aleshores d’Educació que, lògicament agraí i li compensà de la solitud en què es trobava.
          I així anà passant el temps amb canvis de consellers: Ciscar fou defenestrat per Lerma i enviat a Madrid, com a diputat, atès que no suportava gent de vàlua al seu costat i la cosa venia d’abans, quan la introducció del valencià i les protestes dels “valencianos”, aleshores el president rebé a una comissió de pares contestataris, al propi palau de la Generalitat i cridà a Ciscar, que es trobà en una situació prou incòmoda. Sembla, a més, -davant del conseller- que oferí els serveis jurídics per “assessorar” els pares dels seus drets lingüístics...A més, la progressiva volada que prenia Ciscar –de tracte amable i elegant: “florentí” en dia algú- mortificava Lerma, que es trobà un bon dia –mal dia i mala intenció dels periodistes- amb una pàgina sencera de “Las Provincias” amb la foto de Ciscar i el palau de la Generalitat al fons. Aquell muntatge pervers de l’aleshores directora del diari, Consuelo Reina, fou el final de Ciscar. El substituí Antoni Escarré, aleshores director general d’universitats, que, tot i ser un científic –ecòleg- prestigiat i molt treballador, no tenia l’atractiu de Ciscar i retret i modest com era, passava per poc educat o un pèl deixat.
De la primera situació vaig ser testimoni involuntari, quan el conseller entrava a la Conselleria, amb el cap cot i, havent-hi uns operaris que hi treballaven, passà pensant en les seus coses, sense dir res. Jo, que estava aparcant, encara vaig escoltar el seu comentari: “fes-te compte que ha passat un gos...” L’altre episodi fou quan hi hagué un lamentable accident de trànsit a l’eixida de l’autopista a l’altura de Torreblanca i un autobús s’estavellà, en una volta molt tancada, amb nombroses víctimes, que feien la ruta des de Catalunya cap a Andalusia. Lerma era fora de València i envià a Escarré, que sembla estava també de vacances i es presentà en xancles a l’acte del funeral, que presidia l’aleshores bisbe Cases i el periodista, ho destacà –l’absència de Lerma i les xancles del conseller-, quan Jordi Pujol s’hi havia desplaçat expressament des de Barcelona, on procedien les víctimes. El gabinet de premsa de Lerma, en voler arreglar-ho ho emmerdà encara més, justificant l’absència del president en explicar que els morts no eren valencians (?)...Fora d’això el professor Escarré féu el seu paper de bon gestor i ens avalà la iniciativa del centre de natura de la “Font Roja”, la sostenibilitat del paratge, havia estat estudiada, precisament, per ell i el seu equip de la universitat d’Alacant. Fins i tot en cotxe oficial, vaig acompanyar-lo a ell i a Pere Vilches –aleshores director general- a Alcoi, per consolidar el projecte i visitàvem el paratge i l’enorme edifici que hi havia, per mirar de transformar-lo en centre d’estudi i residència d’escolars. Finalment la cosa es quedà en un muntatge més modest d’aula de Natura, encara que atractiu i molt visitat per les escoles.
          I desprès d’Escarré encara vaig conèixer -molt fugisserament- al conseller Andreu, que havia estudiat i obtingut el doctorat a Munich, en el seu temps de clergue, pel que se sabé més tard i com sembla que fou, també, el cas de Cabedo, de Castelló. Andreu ja preludiava un canvi de govern, com efectivament ocorregué en accedir Zaplana a la Generalitat, no tant pels propis mèrits, quan per la situació lamentable del socialisme valencià, que no paí el liderat discret de Romero –ja havia estat director general amb Ciscar- i per les lluites intestines de les faccions que apareixien –lermistes, ciscaristes, asuncionistes...- i fou aleshores que vaig cessar de cap de servei i em vaig reincorporar a la Inspecció: em cridà Pere Vilches al seu despatx, per comunicar-me-ho “argumentant” el volum administratiu que havia assolit el meu servei –per les beques de menjador i transport i altres convocatòries-, quan tothom reconeixia que el “gros” del contingut d’ordenació acadèmica seguia sent pedagògic i algú es preguntava qui assumiria –en la meua absència- una tal preocupació, en les reunions dels caps de servei.
Siga com siga, Vilches col·locà al seu amic Verdú de cap de servei, però la cosa durà ben poc, perquè als pocs dies em trucava Pepe Martí a la Inspecció, començant amb la dita “Marc, donde las dan las toman” i “Arrieros somos i en el camino nos encontraremos” sense que jo entenguera res del què em volia dir. Aviat, però, s’explicà: “Pere Vilches cessa de director general  i Rafa Verdú no tardarà a fer-ho de cap de servei”, com efectivament passà. No hi hagué cap relació entre la meua marxa i els nous esdeveniments, clar, si no la coincidència temporal, però ja és coincidència...
          
Una altra vegada la Inspecció.
          Passat aquell període de “construcció” de l’autonomia en el món escolar, en el què modestament vaig participar com a cap de servei –d’ordenació acadèmica primer i de programes d’alumnes desprès-, s’esdevingué el retorn a la Inspecció. Val a dir que la primera trucada que vaig rebre fou d’Alejandro Bañares –aleshores secretari de la Direcció Territorial-, interessant-s’hi per com em trobava, cosa que vaig agrair-li: amb Alejandro he mantingut, des de sempre, una bona amistat –encara que no soc l’únic, perquè és una gran persona i compta amb l’afecte de tothom-. I “des de sempre” vol dir des dels anys seixanta, quan ell cursava l’últim any de magisteri i jo, acabats els estudis l’any anterior, estava amb altres companys –Arenós i Ramos, entre altres- fent escola a l’Annexa i treballant com a “mestre de pràctiques”. Bañares passà també per la meua classe i no cal dir l’interès amb què participava i preparava les lliçons que havia d’explicar.
Alhora festejava ja a Sari que vivia davant de la meua casa de l’avinguda de València i me’l trobava tot sovint. Més tard estudià, també, pedagogia, accedí a la Inspecció una promoció darrere de la meua i ens retrobarem a les reunions que a Barcelona fèiem, convocats per la Inspecció central. Fins que varem coincidir, novament, a València. Una altra persona que s’interessà fou Paco Ferrer, que havia estat director general primer i aleshores era president del Consell Escolar Valencià, amb qui em vaig trobar a la porta de la Conselleria: ens saludàrem i vaig dir-li que cessava, a la qual cosa es preguntà si era el principi del final i en seguirien d’altres de cessaments... I afegí: “Tienes, Marc, mi admiración”, paraules que vaig agrair-li, tot traient-hi importància. Val a dir que jo no havia intimat realment amb ell, encara que vaig mantindre les relacions cordials i degudes a qui tenia un càrrec de responsabilitat i que procedia, a més, d’un institut emblemàtic per a mi: el “Sorolla”, als afores de València, quan vaig fer les pràctiques de secundària d’un curs antecedent del C.A.P  -amb el nom de “Ecuela del Profesorado de Grado Medio”-, en acabar els estudis de Pedagogia. Ara –coses de la vida- visc molt a la vora i sovint passe pel davant. Pot ser Paco Ferrer em coneixia com a inspector i sabia alguna cosa més de mi per Baltasar i em tindria en consideració, encara que l’expressió exacta seua fou “admiració” (!).
El cas és que em vaig incorporar a la Inspecció i aleshores els efectius estaven dispersos: una part de nosaltres ens ubicàvem al carrer arquebisbe Mayoral, a tocar de l’ajuntament, mentre que uns altres estaven a Jaume Roig i encara alguns a Navarro Reverter. M’assignaren despatx a aquell casalici antic i m’atribuïren algunes localitats de l’Horta Sud –Catarroja, Massanassa, Silla, Paiporta...- i del marquesat: Alfarp, Catadau i Llombai o Benifaió i Alginet i vaig recuperar l’hàbit de la funció habitual de contacte i de visites a les escoles. Òbviament hi havia diferència entre les localitats grans i les menudes, tant en la dimensió dels centres com en la relació amb els ajuntaments: el marquesat més amanós i familiar, mentre que Silla apareixia com una localitat urbana important. A més, a Llombai em vaig trobar amb Joan Peiró, de director, que havia estat al gabinet de valencià i pot ser encara era regidor del seu poble, Aldaia.
No cal dir que vaig continuar una molt bona relació anterior i el visitava sovint, mirant també de recolzar la seua gestió prop de la regidora que, per a més “inri” era d’Unió Valenciana (!) Catadau tenia també una escoleta simpàtica, tot i que la directora era castellanoparlant i un pèl “eixuta”, encara que la cap d’estudis era més dialogant i salvava la situació. Anys desprès, estava jo a la porta del local on hi havia el minicurs d’escoles solidàries, a punt de fer la meua intervenció i passà un matrimoni, que em saludà efusivament –ella- i em presentà al marit: de moment no vaig “caure”, però tot seguit vaig reconèixer a la directora que fou de Catadau, que també s’havia jubilat. M’alegrà la seua afectuositat que demostrava que no en tenia mal record, tot i el meu valencianisme... Allà a més –a Catadau- hi havia l’alcalde-president de la mancomunitat, que crec recordar era professor d’un institut de secundària del voltant –ara tenen IES al mateix Catadau- i amb el què em duia molt bé, fins i tot en saber del meu llibre sobre els estudiants adolescents, n’adquirí un per a la biblioteca de cada escola de les tres del marquesat. El centre més menut era el d’Alfarp i també funcionava molt bé, amb pocs mestres, però conscienciats.
D’allà solia passar a Benifaió, on hi havia un centre públic gran –amb un director d’esquerres, però que estava decebut de la política- i on hi havia un mestre –Folquès- que coneixia dels nostres programes d’extensió educativa, perquè ens havia presentat un projecte de cura d’abelles de mel, que generà també una publicació –“Les abelles de la mel i l’home”-. I encara tenia el “rusc” en l’aula laboratori amb eixida a l’exterior...En alguna ocasió fins i tot em vaig quedar al menjador i vaig mantindre alguna sessió amb tot el claustre. També hi havia un centre privat que visitava sovint i on costava d’introduir el valencià, donada la nul·la sensibilitat d’alguna orde religiosa que s’encabotava en destinar-hi efectius de l’altra part de la península. A poc a poc, però, alguna cosa s’anà fent, gràcies a la meua insistència i a què la directora, tot i ser castellanoparlant, entengué que tenia que moure’s.
D’Alginet tinc, també, molt bons records, inclosa la jubilació d’una mestra jove –esposa de mestre- per raons de salut i a la què ens acompanyà Miguel Gallego, aleshores cap. Miguel, tot i la seua condició de conquense, encaixà bé la recuperació del valencià i en l’ambient fins i tot nacionalista del dinar, es permeté fer algun acudit –en castellà clar- desenfadat, però i ocurrent, enmig d’una conversa continuada en valencià dels assistents. En un altre moment, havent-li nascut un nou net, s’apressà a comunicar-me que li havien posat de nom “Jordi”, pensant que em complauria, com així fou, no tant pel meu tebi nacionalisme, quant per la intel·ligència de la seua família, que sabia estar i comportar-se on vivien.  A Alginet vaig mantindre –per variar- molt bones relacions amb l’ajuntament i el consell escolar i amb les escoles tant amb les públiques, com amb les privades –la parroquial i l’altra-. De les públiques n’hi havia una la vora de l’estació, amb un equip directiu tot de dones, molt treballadores i eficients. I una altra, a l’altra vora de poble on havia estat de mestre l’home de l’Empar, d’Alfafar, dels CCPs, que faltà per aquells anys. De les privades, funcionava molt bé la parroquial amb un director -Vicent-, seriós i atent, que semblava talment un apòstol, amb la seua barba poblada i l’altra s’esforçava per estar al dia i introduir, també, el valencià.
A Alginet vaig tornar quan feia de coordinador, acompanyant a Josep Emili Castelló al consell escolar i amb ocasió d’una ampliació amb pavellons provisionals, del nou IES, on hi havia de director, justament, un professor que havia perdut a la seu dona, jove com ell i professora a l’IES de F.P., “La Marxadella” de Torrent. Fou un episodi molt trist, no cal dir-ho i com a coordinador vaig haver d’assistir al sepeli a “la Fe”, a soles a més, perquè Pedro, l’inspector del centre, estava fora de València. Jo coneixia als de l’IES i ells em presentaren al marit de la difunta, en donar-li el condol.
Més dimensió i problemàtica tenien –com he dit- els pobles del voltant de València, Silla per exemple. Aleshores amb un govern municipal d’esquerres i un tècnic preparat i voluntariós que facilitava molt els contactes i sessions amb l’ajuntament i el consell escolar. També hi havia un equip psicopedagògic treballador, amb el coordinador del qual, Rafa, encara coincidim a les trobades de les CCPs –Comunitats Cristianes Populars-. Hi havia uns quants centres públics grans, amb ampliacions i millores en marxa que visitava sovint i amb els directors dels quals mantenia bona relació. També varem posar en marxa una comissió d’absentisme que, donada la meua preocupació pel tema, em resultà profitós participar. I com sempre ocorre algun conflicte afegit, com el d’aquell mestre del col·legi “Reyes Catòlicos”, amb problemes d’autoritat –i d’autoestima- que feren concentrar-se al carrer un grapat de pares i mares, mentre jo estava reunit amb el professor en qüestió,per mirar de traure’n trellat.
Encara com vaig trobar un equip directiu –tot dones!- col·laborador i prudent, la cap d’estudis del qual –ara directora-, he reencontrat en algun sopar col·loqui del Fòrum Europeu...i recordem aquells episodis. El més desagradable de tot, però, fou la EPA –Educació Permanent d’Adults- de la localitat que tenia una triple composició: ajuntament, diputació i nosaltres. I era la mestra de la diputació la que creava problemes contínuament –retards, baixes, absències...- a més de dubtosa eficàcia quan estava en actiu. Això, lògicament, desprestigiava l’escola i el seu funcionament esdevenia precari: la vaig cridar a l’ordre, sense massa èxit, aixoplugada com estava per la “dipu”, vaig oficiar als seus superiors i elevar un informe al cap d’Inspecció...fins que vaig perdre el contacte per canvi d’àrea.
L’altre poble gran que atenia era Catarroja, on el regidor d’educació era mestre del “Rei en Jaume”, escola veïna de la Florida –aleshores centre de primària i secundària i ara extensió universitària de la facultat d’Economia-. Visitava el centre sovint i vaig trobar gent molt al dia en renovació pedagògica i en reivindicacions sindicals i valencianistes. També hi havia el mestre regidor a aquell col·legi que, de tant en tant, “desapareixia” amb la natural preocupació del director i meua: sempre, però, acabava justificant per escrit les seues absències. Hi havia també alguns altres grups escolars grans, com el “Joan XXIII”, on el director era un aragonés que havia perdut la “y” al seu cognom: “Castan”: un edifici precari que contínuament necessitava intervencions per goteres i altres incidents. I el “Paluzie” el més antic, al centre del poble, on hi havia de director un tal Robert que, a la seua singularitat en el tracte afectuós, unia la condició de “jutge de cants d’ocells” (!)... I així un bon dia em sorprengué demanant-me permís per assistir a un concurs de canaris...Tenia bones relacions i Banyares n’era una, així que tot i no compartir la proposta, crec que se’n sortí amb la seua: volia remodelar l’edifici, mentre jo pensava que amb el nou centre que es construiria al poble i els existents n’hi havia oferta escolar suficient i el “Paluzie” podia quedar com a biblioteca pública i centre cultural de Catarroja.
El director, però, argumentava que aquell edifici –“buque insignia” li deia al bo d’Alejandro, per convèncer-lo- havia estat deixat a tall de fundació, pel seu propietari i només per a ús escolar i que si es modificava l’ús es perdria...Calia haver-ho esbrinat millor i ocorregué aleshores el canvi de zona, així que vaig perdre la pista al tema. Mentrestant havíem tingut alguns consells escolars, amb assistència dels directors de primària i la directora de l’IES, que visitava aquell temps Roc Filella, un dels “defenestrats” per la perversa interpretació de la sentència, a què he al·ludit en un altre lloc. I es donava el cas que les sessions es feien a la sala de plens, amb el mestre regidor allà dalt presidint amb la secretària i la resta tots a baix amb el coll torçut...es veu que no havien trobat un lloc més acollidor i funcional on reunir-nos.
De mides intermèdies hi havia Massanassa, amb un gran centre públic, amb una directora valenta –Mª José- i un parvulari també gran que funcionava com a centre d’infantil independent, bé que coordinat amb el de bàsica i dirigit per una altra bona mestra, Rosa Raga. El centre privat era de monges i tot i el seu castellanisme militant no eren insensibles –tenien algunes mestres seglars que hi ajudaven- al valencià, com tampoc eren alienes a introduir una pedagogia renovada i una programació presentable. Amb els tres centres –i l’ajuntament- vaig mantindre molt bones relacions i em vaig desplaçar en algun moment, per donar alguna conferència als pares i mares, als locals del menjador del públic.
I Paiporta. Pot ser encara em vaig trobar a l’alcalde Bertomeu Bas, que ho deixaria al poc temps i l’ajuntament era nou, en un edifici modern i funcional, res a veure amb aquell casalici antic a la vora del pont de la riera, mentre que els centres es mantenien prou estables, encara que el “Maria de la O” havia canviat el nom i es deia ara “Ausiàs March” i Dª Conxita ja no hi era. Funcionava, també, un bon centre d’EPA que el vaig conèixer millor quan coordinador de l’Horta sud i vaig acompanyar a Maria Mira, a visitar-lo.
En això que es varen reorganitzar les àrees i les circumscripcions, sent Manuel Àvila encara el cap, tot i que no havent-hi consolidat el lloc, ell mateix deia que hauria d’haver estat substituït ja. El cas, però, és que l’exercia amb ganes amb el suport d’Estañan de secretari. I per a mostra dos botons, no un: en arribar al centre infantil de Massanassa, tot just de la reincorporació a la Inspecció i en presentar-me i saludar a la directora, em diu que l’inspector en cap havia cridat preguntant per mi i que només arribara el truqués (?). Ella m’ho deia sorpresa i jo també em vaig quedar estranyat. Vaig fer-ho tot seguit i no m’agafaven el telèfon, així que vaig desistir i em vaig dedicar a la visita, tot el matí. Finalment vaig saber que era una nova rutina del cap, agafar el pla setmanal (?) i anar trucant als llocs, per tal d’assegurar-se (!) d’on estàvem els inspectors...
Clar que a alguns això ens venia molt de nou, acostumats com estàvem a fer més hores que un rellotge, però amb una relativa autonomia i confiança dels caps. El nou estil organitzatiu de la Inspecció, d’ençà que els socialistes havien accedit al poder, però, incloïa certes “novetats”, com la referida. L’altra mostra fou que, arran d’alguna situació irregular que detectaria en alguna visita, vaig elaborar un llarg i exhaustiu informe adreçat al cap, “per al seu coneixement i efectes” com havia estat habitual en la Inspecció. Doncs no: tot seguit em fou retornat amb una nota del cap dient que ell no havia ordenat cap informe al respecte (!?). No vaig tardar gens en personar-me al seu despatx i informar-li que, a més del que es podia requerir d’un funcionari de la Inspecció, des de sempre hi havia la iniciativa i els informes “d’ofici” i li’l vaig deixar sobre la taula. El cas és que amb Manuel m’havia dut sempre la mar de bé –i també desprès-, des del temps que col·laborava en els cursos de terapèutica i més tard, com a cap de servei -ell d’educació especial i jo d’ordenació acadèmica-: havíem treballat junts molts temes i fins i tot compartit algun viatge a Madrid, al ministeri. Ara, però, semblava que es volien donar “lliçons” exemplificants, des de l’autoritat envers el funcionariat, singularment de la Inspecció i més singularment encara amb els “antics” inspectors (!), per allò de la fama que teníem de conservadors, quan no de parafeixistes, cosa que en el meu cas era difícil d’entendre, però calia -pel què es veia- mantindre la “disciplina”.
Aquestes intransigències i altres errors dels socialistes –com suprimir el cos d’inspectors, limitar l’autonomia dels inspectors, obviar l’existència del consell d’Inspecció i augmentar la discrecionalitat de les decisions de l’administració- s’intentaren corregir tard i malament i el ministre Pertierra –en l’últim govern del PSOE- el tornà a crear, el cos, en un intent desesperat –i inútil- de represtigiar la Inspecció educativa.
Tot aquell cúmul d’errors –inclosa la supressió de les oposicions a Inspecció i la substitució pel concurs de mèrits- fou perversament utilitzat pel PP, tan bon punt accedí al poder, per col·locar els seus addictes i convertir una institució prestigiada i independent, en un reducte d’enxufats incompetents –amb les excepcions que sempre es donen-, servil amb el poder polític i simple corretja de transmissió administrativa de les dèries dels que manen en cada moment: la persecució –mediada per la Inspecció addicta- d’algun director agosarat, que penjà cap per avall el retrat del conseller Font de Mora, arran del seguit de despropòsits que aquell forense reciclat a docent s’inventa cada matí i l’ intent d’imposar manu militari –també amb el concurs de la “nova Inspecció-  l’EpC –Educació per a la Ciutadania- en anglès, amb la intenció de boicotejar la nova assignatura, són mostra evident del propòsit de convertir els otrora funcionaris prestigiats i independents en comissaris polítics, amb escassa resistència dels interfectes, condicionats per un nomenament digital primer –amb absència de les garanties de publicitat, capacitat i mèrit- i per una mascarada d’oposició, presidida per un director territorial titella que com era d’esperar “aprovà” a tots els ja nomenats i s’atreví a suspendre a prestigiats exinspectors i a directors d’IES reconeguts i competents...però –ai!- amb personalitat i independència ideològica .Tot això em donà peu per publicar, al PUNT, un article titulat “Inspecció Educativa: RIP” que, òbviament tot i l’enrenou que generà, ningú s’atreví a contestar.
Tornant a aquella reorganització d’àrees anunciada, la cosa no resultà el què alguns havien previst i havent-me comunicat que em nomenaven coordinador de l’Horta Sud, sense que en tinguera cap notícia ni ho hagera demanat, Àvila –en demanar jo explicacions- em remeté al director territorial –Juli Moreno en aquell moment- que em digué directament que era cosa seua i que li havia “desmuntat” a Manuel –que tot i ser també del PSOE sembla que no anaven massa fins- la proposta que li portava. Vaig haver d’acceptar-ho tot i que li vaig mostrar a Juli la meua estranyesa i em vaig haver de posar a treballar en la nova responsabilitat, ocupar un nou despatx –ara en Navarro Reverter- a l’ala dels coordinadors i a la vora del despatx del cap, que aviat fou Miguel Gallego, substituint a Manuel Àvila. Cada circumscripció, doncs, abastava una part de la província –Safor, camp de Morvedre, els Serrans etc.- i a la nostra hi havia dos àrees de secundària, que portaven Pedro i Roc i cinc de primària que atenien: Mari Carme Gisbert, Ximo LLorens, Marino Cuerda, Pere Vilches –“Arrieros somos” que deia Pepe Martí: l’antic director general meu, ara de component de l’equip- i Maria Mira.
Foren uns anys interessants i crec que treballàrem coordinats i amb bons resultats: teníem una sessió de treball setmanal i em mantenia en contacte habitual amb els companys, compartint alguna de les seues visites. Jo atenia directament els centres d’EPA de la circumscripció, els Spes –Quart i Torrent- i el Cep –Torrent- i mantenia una activitat sostinguda, de visites i contactes habituals, cosa que m’omplia, participant a més en algun curs de formació a Torrent i en les sessions dels Spes que, com a psicòleg, també em gratificaven. Així vaig acompanyar a Maria Mira i a Pere Vilches –que treballaven molt units, fins a despertar algun recel injustificat- a Torrent i Picanya, en temes d’escolarització i de construcció de nous centres; a Marino Cuerda a Manises i al col·legi de Sant Vicent, l’hereu del fundat a València alguns segles abans i que fou el model, perquè el bisbe Climent establira el seu a Castelló.
Anàrem en el seu cotxe –un  citroën “tiburón” d’aquells tan solemnes- i visitàrem amb deteniment el centre docent i la residència i ja al despatx del director de la fundació ens mostrà el reglament històric de la institució –en el valencià de l’època i que arribava a detallar la dieta dels internats- que ens encantà. Marino, que coneixia la meua dèria envers Climent, aprofità per dir-li amb satisfacció al director que jo havia treballat la meua tesi –tesina aleshores- envers el col·legi de Sant Vicent, de Castelló... Lamentablement vaig haver de tornar en alguna ocasió més, perquè les relacions entre l’equip directiu de mestres i el director de la fundació no eren bones i aquest últim no parava de posar entrebancs i de promoure un nou director pedagògic, del tot servil als seus propòsits, a la qual cosa li ajudava la intransigència i la  contestació suposadament progressista de l’equip d’aleshores.
Amb Mari Carmen Gisbert –amb qui m’unia una vella amistat ja des de Castelló, on ell formà part del tribunal de l’Annexa- vaig visitar alguns centres de Quart i val a dir que, tot i major, conservava un humor excel·lent i un molt bon nivell de supervisió,com a persona intel·ligent i preparada que era. Justament en uns temps de “transició” amb nova normativa –no sempre reeixida- no demanava dels seus directors sinó que foren –i es comportaren- com a persones “lògiques”, així que front a qualsevol aparent contradicció legal que li plantejaven, els requeria que actuaren amb “lògica”. L’única cosa que anar en el seu cotxe era un perill: m’oferí el seu, amb ocasió d’una visita i per no desairar-la vaig acceptar. Anàrem al garatge on el tenia, a la Gran Via i ja li costà d’arrancar “porquè lo uso poco...” es va justificar i de miracle arribàrem a Quart i més de miracle encara tornàrem a València: distreta com era canviava la marxa tard i malament, amb frenades brusques i accelerons fora de lloc...en fi un encant de persona, però un perill públic al volant.
Amb Ximo Llorens vaig fer una visita curiosa a Paterna, a una escoleta infantil que funcionava molt bé i vaig notar que ell es trobava molt a gust allà...fins que ho vaig entendre, quan em van ensenyar unes fotos, on hi havia un pare Noël enmig de les criatures...i era ell! Passà que, al poc de temps, ocorregué el cessament dels qui havien aprovat en el concurs de mèrits immediat al de trasllats recorregut i vaig haver de fer-me càrrec de l’àrea de Ximo i visitar Paterna amb regularitat –incloent-hi La Coma-. Em sobrecarregà de feina, però vaig haver d’enfrontar-ho fins als nous nomenaments, no sense mostrar el meu descontent i la meua solidaritat amb el cessats –tots els de la promoció on jo hi vaig estar a la comissió seleccionadora-, arribant a fer-li signar al cap –Miguel Gallego- un escrit de protesta adreçat al conseller, que també signaren alguns companys del cos, com la pròpia Mari Carmen i Maria Jesús.
Allà em vaig trobar amb la Tere Pitxer, parvulista insigne i capdavantera de l’escola valenciana dels temps històrics i amb una mestra que es deia –i es diu- Rosa Adell...i que no és la nostra filla. Coincidència. Allà vaig conèixer, també, al cunyat de Pablo Crespo –Vicent, director d’una escola pública-, company d’Inspecció i director territorial uns anys: al poc de temps ja el teníem a la Inspecció, cosa que ell ja va anunciar en una de les meues visites i reunions de claustre, quan notificà que anava d’ “inspector”...jo ho vaig confirmar dient que, efectivament, venia a la Inspecció “en comissió de serveis”, cosa que ell corroborà així. Paterna era i és una ciutat ja gran i hi havia alguns centres més, públics i algun de privat important, especialment el de religiosos que també tenia batxillerat i que em donà alguna guerra, pel tema de la matriculació: i és que en l’inici del nou sistema de baremació algunes famílies es resistien a acceptar les valoracions de la comissió corresponent i “exigien” el “dret” –com ara encara els farsants del PP- a matricular els seus fills, per davant de qualsevol altre consideració legal (!) El tema passà al cap –Miguel Gallego- que hagué de suportar un autèntic assetjament de la família reclamant i que qualificava la meua intervenció d’estricte respecte a la normativa, de “empecinamiento” (?)
En canvi, amb l’alcalde –del PP aleshores- vaig mantindre una relació cordial,en tots els temes escolars de Paterna i La Coma i més directament que amb el regidor corresponent, que em donà una curiosa targeta de visita seua, com a filatèlic. De La Coma ja coneixia l’EPA, que visitava regularment i que, instal·lada en un edifici municipal multiusos, funcionava bé. Ara hauria de visitar l’escola, dirigida aleshores per un mestre entenimentat, però molt progressista –Vicent- que encara ara me’l trobe per València, en mogudes i manifestacions. El barri tenia una -no sé si merescuda- fama de perillós: Camil hi havia estat de director en temps i el dotaren d’un “walki-talki”, per comunicar amb la policia qualsevol incident o robatori i ell mateix explica que, per aconseguir cobertura havien de pujar a la part més alta de La Coma.
Així que la primera visita que vaig fer, en aparcar el cotxe i entrar a l’escola em van preguntar de seguida on havia l’havia deixat i m’urgiren a posar-lo a dins...El barri anava creixent i calgué dotar-lo d’un nou centre, que s’ubicà on hi havia uns tallers dependents de l’escola i que, finalment, no rebé el nom de “Camaron de la Isla” com es proposava pels propis mestres i la gent del barri, sinó “Actor Ferrandis” –fill de Paterna-, el de la famosa sèrie televisiva de “Chanquete”. No vaig ser consultat i, per tant, no vaig fer cap intervenció a l’efecte, fora de lamentar que una proposta de la base no fora acceptada, amb l’ “argument” que el famós Camarón sembla que es drogava i això podria ser un mal exemple (!) per als escolars...L’episodi, però, de la inauguració oficial fou encara més singular i la presidia –en exclusivitat-  Concha Gòmez, recentment nomenada directora general: ella estava al cap i la resta d’autoritats amb la gent, així que em vaig permetre indicar-li al director territorial –Pablo Crespo- que passara a posar-se al costat de la directora general, que és on li tocava estar, mentre ell em mirava indecís. Quasi bé vaig haver de “manar-li-ho”, recordant-li la seua condició de primera autoritat acadèmica “provincial”. Finalment, mentre la directora feia el seu discurs, es col·locà discretament al seu costat.
 Als companys de secundària acompanyava, també sovint, i em coneixia els centres que visitaven. Amb Pedro, per exemple, vaig anant recorrent els instituts de F.P., en un dels quals –“La Marxadella” de Torrent- hi havia instal·lat provisionalment el CEP –ara CEFIRE-, abans d’anar als locals de l’ “Hort de Trénor”, i que dirigia Enric Juan. O el de Silla, on vam haver-nos d’esperar (!) perquè el director no havia arribat encara...O el de Manises –el “Pere Boïl”- i l’Escola de Ceràmica, en procés de conversió en centre superior, però encara de secundària. El de Paiporta, on l’escola “Jaume I” es coordinava amb l’IES, en la reforma de la LOGSE. Amb Roc Filella vaig visitar també els instituts de batxillerat, on es notava la diferència amb els de F.P., que maldaven per entrar a la reforma i “semblar-s’hi”. Estiguérem al de Torrent, l’institut de tota la vida, al costat de l’Hort de Trénor i enfront del col·legi de religiosos, on m’hi vaig trobar amb Alfred, antic cap de servei de formació i ara retornat a la seua condició de professor de filosofia i director. També al de Manises i a algun altre més. En tots es notava la “diferència” d’estil, de clima i d’alumnat, clar, respecte als de formació professional, més “laborals”, per l’existència dels tallers i amb alumnes de més edat i d’un altre “perfil”.
Com que el professorat era del mateix nivell, els de FP, envejaven als de BUP i això explicava –al meu entendre- la pressa en incorporar-se al nou sistema que els “homologava”, delerant la creació de grups experimentals dels nous batxillerats i desitjant desfer-se dels antics de formació professional, cosa que fou –segons la meua percepció- un gran error, que estem pagant i pagarem. Perquè el que calia –per minorar el fracàs i la desafecció de bona part dels estudiants adolescents: els menys dotats intel·lectualment- era, justament, el contrari: fer més pràctics i operatius els estudis de batxiller i implementar els tallers i les pràctiques als que seguien estudis professionals aleshores ja massa “intel·lectualitzats” i “assignaturitzats”. De fet calia –i cal, crec- recuperar per a bona part de l’alumnat els antics mòduls de “maestria industrial”, que han hagut de recrear-se, extraacadèmicament,  en forma de programes de garantia social, de dubtosa aplicabilitat.
Lamentablement el què tenim ara és un sistema pretesament igualitari, on una minoria notable –majoritària?- no segueix el ritme esperat i ha de ser tractat en grups de reforç i recuperació on, tot i els esforços d’adaptació l’alumnat no troba estímul. I és que –pot ser des de primària- caldria anar introduint propostes d’activitats i projectes en forma de tallers, per tal que l’alumnat més lent o poc dotat, anara trobant la motivació mínima –inclosa la de “fer” coses- per no desconnectar del món escolar. Això no és discriminar, sinó personalitzar, perquè al costat  d’aquells plantejaments de tipus pràctic i preprofessional –on les matèries instrumentals hi estarien presents de forma motivadora-, hi hauria, a més, activitats compartides amb la resta de l’alumnat, en les matèries més “assequibles”: socials, artístiques, esportives... 
I al final de l’educació obligatòria ens trobaríem amb la pràctica totalitat de l’alumnat, ben equipat: uns per a consolidar la seua vocació laboral immediata, en els cicles formatius i els altres per continuar els estudis convencionals, propedèutics a l’accés a la universitat. El què ara tenim és una massa d’estudiants de secundària obligatòria –ESO- de difícil governabilitat, per un professorat que –majoritàriament- no està vocacionat per fer de mestre, sinó per “impartir” matèria, amb els resultats de fracàs –acadèmic- més que notable i educatiu i social més notable encara. En fi, m’he enrotllat, sense voler-ho –o volent?-
Aleshores –amb motiu de les visites compartides amb Roc i Pedro- fou quan vaig iniciar l’estudi de l’absentisme en els estudiants adolescents, tasca a la que vaig comprometre, també, als psicopedagogs dels IES i d’alguns centres privats de la circumscripció. Fou una tasca feixuga, no només per la recollida de dades –no sempre amb l’ “entusiasme” dels tutors i equips directius-, sinó pel seu processament, que em costà hores i hores de tractament estadístic i de reflexió –aquesta compartida amb els psicopedagogs-, amb trobades freqüents amb els centres i la tramesa de la informació subsegüent. I això durant alguns cursos per seguir la tendència de la situació. Finalment vaig aconseguir publicar alguns articles a la premsa diària, a “Cuadernos de Pedagogía” i a l’ “Anuari de Psicologia” –com a coordinador i en nom del grup d’absentisme-  i un capítol del meu llibre de “Estrategias...”[1] dedicat al tema, sense que la Conselleria –a la que vaig temptar en més d’una ocasió, presentant el projecte a les convocatòries ordinàries d’investigació- mostrara el més mínim interès per un tema preocupant –en FP l’absentisme era superior al 25% i promitjat en tota la secundària, del 18%-... Fora de quan els de Canal 9 em varen convidar a parlar del tema, en una edició matinal de notícies i m’enviaren un taxi a casa a les 7 del matí...Acabat el programa als estudis de Burjassot, vaig anar-me’n a les oficines de la Inspecció de Navarro Reverter, per iniciar les tasques del dia.
Doncs ja tenia esperant-me (!) el “motorista” enviat pels de Campanar: el propi cap del servei d’Inspecció s’interessava –educadament això sí- pel tema i  vaig haver de recordar-li que la Conselleria tenia -de temps- informació del meu projecte i no n’havia fet ni cas, fins que aparegué a la tele i els “sobresaltà” per les xifres que vaig donar. Típic de la manera de fer política educativa -i de l’altra- dels “populars”. Òbviament no vaig tindre cap inconvenient en cedir-li la documentació que portava al damunt i se n’anà agraït.
Efectivament –com dic- tot no era gratificant ni senzill a la Inspecció, especialment si volies fer les coses amb responsabilitat i professionalitat. Així vaig haver d’afrontar algun conflicte afegit, com el de l’EPA de Xirivella, per la mala relació de la directora –poc hàbil- i una professora –un pèl incordiant-, una incipient contestació (!) en els Spes, a la supervisió de la Inspecció Educativa, que anà a més i la suspensió dels inspectors afectats per la sentència al·ludida que, de moment no foren substituïts i vaig haver de gestionar directament les seues àrees i, una vegada substituïts, monitoritzar als nous, durant un temps. Aquell segon moment de la meua coordinació fou feixuc i compromès, com explicaré més endavant.
Abans, però, dimitia l’equip directiu de l’IES de Picanya, quan Roc Filella, l’inspector del centre, es preparava per anar a Madrid, comissionat per un concurs de la seua especialitat –anglés-. Així que no podent-se demorar l’anada, m’informà de la situació i em demanà personar-me jo al centre, per mirar de reconduir la situació, cosa que vaig fer d’immediat. Lògicament, a l’institut, tot i que em coneixien com a coordinador, s’estranyaren de la meua presència i de la urgent convocatòria de claustre que vaig demanar. Així que allà em teniu, enmig d’una aula abarrotada per una setantena de profes, amb l’equip directiu dimitit al capdavant, intentant convèncer a uns de reconsiderar la seua decisió i als altres d’oferir alternatives, convidant-los a presentar-se... La sessió –ben bé a migdia- fou tensa, però jo vaig aguantar l’ “estiró” i a posta m’ho vaig prendre amb calma, tot i el desfici i la pressa d’alguns dels presents.
Finalment la cosa es neutralitzà temporalment, amb el meu compromís de què la Inspecció els faria costat, tant a l’equip directiu, com al conjunt del centre i el d’ells de col·laborar-hi per salvar la situació i el bon nom de l’institut –al què vaig apel·lar, en la meua intervenció-. Varem quedar amics i encara vaig romandre una bona estona pel centre, pels passadissos amb l’alumnat un pèl desassossegat perquè es temien alguna cosa i amb l’equip directiu per tancar alguna qüestió puntual. El cas és que en tornar Roc, de Madrid i assabentar-se’n em felicitava i agraïa la intervenció, afirmant que ell no ho hauria fet millor...Bé, per alguna cosa era el coordinador i tenia més edat i experiència (!)
A més de l’activitat habitual i diària que compartíem, de tant en tant, s’esdevenia algun acte al que calia assistir, com les inauguracions de nous edificis, ara a Quart, on un nou institut es posava en marxa. Ocorregué que es presentà el conseller Joan Romero amb el seguici propi de la Conselleria i de la Direcció Territorial, del què formàvem part Roc i jo, discretament situats a prop del professorat i de l’alumnat. I en rebre al conseller i saludar-lo en va sorprendre que em diguera pel meu nom “Hola Marc”... Lògicament vaig contestar-li amablement i que ens complaïa molt poder saludar-lo etc. El cas és que jo no havia tingut contacte directe amb ell, que ja havia estat a la Conselleria de director general d’universitats, amb Ciscar, el primer temps, i d’alt càrrec desprès al ministeri i ara tornava. Pot ser vam coincidir en algun acte –no ho recorde bé- o el mateix Císcar o Baltasar o Pere Vilches li diria alguna cosa.  No ho sé, el cert és que em vaig trobar sorprès –agradablement, clar-.
Amb el canvi de “color” polític de la Generalitat, es produí l’episodi lamentable de la destitució dels companys afectats per la sentència al·ludida, en la nostra circumscripció Roc, Pedro i Llorenç i val a dir que vaig passar-ho malament, no tant com ells, clar. Primer per les maneres de la Conselleria –maldestres i revenjoses- que s’encomanaren als funcionaris administratius de la direcció territorial –Emili López, el de personal, anava amunt i avall emprenyat i qualificant els inspectors cessats reunits en assemblea de “esos professores”-. Desprès pel malestar compartit i especialment patit pels companys afectats que argumentaven -amb raó- que la decisió de Conselleria havia estat la pitjor possible, quan a Catalunya per exemple –i per a variar!- a l’endemà del cessament, els recuperaven a tots en comissió de serveis.
Per la meua part vaig preparar un escrit de solidaritat, en termes molt durs i adreçat al president Zaplana, que arribà a signar el cap, Miguel Gallego i alguns altres companys del cos, a més dels companys no afectats pel tema. Encara vaig enviar una carta a la premsa denunciant el fet i qualificant la mesura de Conselleria de “baixesa” i en mostrar interès pel tema Marisol Gonzàlez –neboda del director general, Felip- recentment nomenada inspectora, li vaig donar detalls que ignorava –jo havia estat membre del tribunal que els aprovà i garantia la seua professionalitat, per damunt de tota sospita ideològica partidària- i li vaig preguntar si el qualificatiu de “baixesa” –ella és filòloga i no tardà gens a ser nomenada membra de la nova Acadèmia de la Llengua- s’adia amb el comportament de la Conselleria. La seua resposta incloïa la frase contundent: “baixesa és la paraula...”
Finalment, varen ser substituïts Roc i Pedro –no així Llorenç-. Roc per una psicopedagoga –Maria Luisa- i Pedro per un professor de belles arts –Pedro també-. Vaig haver d’ explicant-los en quines lamentables circumstàncies es produïa el seu nomenament i vaig haver de fer-me càrrec de tutoritzar-los, posant-los en contacte amb les àrees respectives i presentant-los a les direccions dels centres, “a cara de perro” com es diu, perquè la situació de cessament dels companys fou denigrant, tot i que ells, lògicament, no tenien cap culpa. Encara es produí un episodi més lamentable, en visitar l’IES d’Alaquàs, per presentar a la nova inspectora a l’equip directiu i conèixer –informació que desconeixia- que el propi Roc hi era allà, doncs era el seu centre de procedència. En demanar per saludar-lo, me’l vaig trobar a soles a la biblioteca del centre, “de guàrdia” –en realitat sense fer res- i amb posat seriós, cosa del tot comprensible. Així que la presentació de Maria Luisa resultà del tot freda. Perquè l’operació de destitució dels companys, per la Conselleria, fou a més d’indigna maldestra: efectivament, la pressa per foragitar-los i retornar-los a la seua destinació anterior com a docents -amb el curs ja avançat-, suposà ocupar-los en activitats complementàries i alienes a la seua especialització, ja que les classes estaven ateses. Així es trobaren, a més, en una situació de “sobrant” que agreujava el neguit del seu cessament: una vergonya.
Calia, però, seguir endavant i mentre els companys cessats presentaven un recurs contra una tal mesura, la circumscripció havia de seguir funcionant, jo portant la coordinació, atenent les EPAs, els SPEs i el CEP, l’àrea de Ximo i el tutelatge dels nous nous, als que vaig passar i explicar els arxius de cada àrea. Mª Luisa, més agosarada, anà prenent-li el pols a la nova tasca i aviat se situà. A Pedro, en canvi, li costava més i algun tema pendent que vaig passar-li del temps de l’interinatge, mentre vaig atendre les àrees directament, s’eternitzà i no se solucionà satisfactòriament. Finalment ell no durà a la Inspecció i retornà a la seua activitat anterior, de paràmetres ben diferents de la tasca inspectora.
S’acabà, finalment, el període de coordinació i vaig tornar a l’àrea, compartint despatx amb Jacinta Garcia Caselles, que ja coneixia de Castelló dels anys seixanta i on s’havia guanyat l’apel·latiu de la inspectora “minifaldera”. Ara, però, passats quaranta anys i alguns episodis desagradables –s’havia divorciat del seu home, enginyer d’autopistes i pel qui ella havia demanat el trasllat de Castelló a Alacant- Jacinta era una persona amb tot el seny i molt més assossegada. Professionalment sempre havia estat competent i ja li vam sentir parlar d’ella a Consuelo Moreno –dona de Jaune de Juan i professora meua de pràctiques d’Inspecció a la Universitat-, en visitar el primitiu col·legi “Rodríguez Fornos”, on son pare n’era el director per oposició. Consuelo, en presentar-nos comentà que “Don Juan” tenia una filla llicenciada –i quasi doctora afegí- en pedagogia, a la què, efectivament, em vaig trobar d’inspectora a Castelló, com he dit. Jacinta, que ja havia perdut a son pare –de posar solemne, que em fa pensar en el germà de Jacinta, Juan, el notari de Jesús Obrer, també del mateix estil-, estava molt preocupada per sa mare, que anava perdent el coneixement i els donava molts problemes. Així que cada matí, en arribar a l’oficina, m’interessava de com havien passat la nit...Ara, jubilada fa temps, sé pel seu germà que està repetint l’episodi de sa mare, molt desmemoriada i decaiguda. És llei de vida –feixuga per cert- que persones tant actives i competents van –anem- perdent capacitats i tornant-nos ni ombra del què fórem...
Finalment s’acomplí l’amenaça de traslladar-nos al PROP des de Navarro Reverter i allà vaig passar els últims anys en actiu i encara vaig poder aprofitar la convocatòria de les beques “Arion” per anar a Noruega en visita d’estudis. Un viatge que em semblava una oportunitat que calia aprofitar. Així que em vaig inscriure i em varem acceptar: primer ens convocaren a una reunió a Madrid, on varem haver de sentir-nos alguna impertinència, d’un funcionari del ministeri que ens “advertia” de què érem españoles i no cabia fer cap altra consideració al lloc on aniríem. Semblava que alguns catalans que haurien participat en alguna visita anterior, remarcarien la seua procedència –Barcelona, Catalunya etc.- i això sentà malament als funcionaris del centralisme impenitent de sempre...Ja aleshores vaig sentir-li un comentari a una assistent que deia que al tal funcionari li feia falta un curs de dret constitucional, referint-se que ja no ens trobàvem en l’estat unitari –o, pitjor, franquista- en què alguns s’havien instal·lat i que no passava res en detallar la procedència...
          El cas és que d’ España anàrem tres persones: dues inspectores de Barcelona –que desprès m’he trobat en encontres del Fòrum Europeu...- i jo. El trajecte vaig fer-lo des de València a Amsterdam –un aeroport impressionant, on no em vaig perdre de miracle- i d’allà a Oslo. Vaig arribar de nit al lloc on hi tenia preparat l’hostalatge i feia un fred que “pelava”. Així que, com ja era tard, vaig anar-me’n a descansar i a l’endemà al matí a l’hora de desdejunar em vaig trobar a les companyes, que ja les coneixia de la trobada prèvia, a Madrid.
          En realitat el nostre lloc de referència era Osfolt, la capital d’un dels “comptats” de Noruega, on ens esperava un funcionari que ens atengué i acompanyà en les diverses visites que férem. Allà estiguérem tots hostatjats al mateix hotel i, a l’endemà, iniciàrem els contactes: hi havia un jove inspector francès; un director jubilat holandès, que coordinava l’escolarització a la ciutat de la Haya; dos ciutadans anglesos, tot i que un d’ells era escocès... i exercia. Dues ciutadanes alemanyes, encara que una d’elles procedent de l’est, tot just desprès de la  reunificació. I una professora finesa que es trobava com a casa, naturalment –a l’enquesta que emplenàrem, en arribar a Noruega, se’ns demanava si era la primera vegada que arribàvem a la península escandinava i prou-.
          De visites en férem vàries i variades: estiguérem en escoles infantils, de primària i de secundària. I d’entre aquestes últimes en visitàrem una de secundària obligatòria –equivalent a l’ESO d’ací- exclusivament, que semblava funcionar bé i que -encara ho crec ara- ha estat un error no haver adoptat un tal sistema a Espanya, perquè la ubicació al mateix recinte d’alumnes primerencs d’ESO -12 anys- i dels dels últims cursos o mòduls de FP o Batxillerat, no és una bona opció, per raons òbvies. El director ens ensenyà les classes i les dependències del centre, com ara una gran sala per al professorat amb uns escriptoris i lleixes individuals, però en un ambient obert. També em cridà l’atenció que, entre els despatxos, n’hi havia un per a Mr. Inspector, així que em vaig interessar, però no corresponia a la figura nostra de supervisor d’àrea, sinó a la del funcionari docent del propi centre, que atenia funcions de vigilància i disciplina.
També visitàrem un centre de Formació Professional, amb magnífiques instal·lacions i tallers –odontologia, mecànica, automobilística, informàtica...- i amb un extensíssim parc de motos...i és que l’alumnat, en procedir de població dispersa de diversos indrets, es trobava motoritzat. Ens cridà l’atenció que tots els alumnes –això era l’any 1995-, sense excepció, anaven equipats amb mòbil i l’explicació que obtinguérem fou que esdevenia una eina de seguretat en els desplaçaments, front a qualsevol incidència, doncs la pràctica totalitat de la població allà viu enmig ben bé del bosc. Encara que els xicons –alguns, no tots, clar- gastaven el mòbil per evadir-se de la classe, parlant amb les noietes  de les altres aules. La dispersió poblacional era evident i el mateix coordinador del nostre grup, l’últim dia i com a comiat, ens convidà a sa casa a una simpàtica vetlada i, efectivament, allà hi vivia al bell mig del bosc. Allà varem saber el sentit de les espelmes a totes les finestres de cada casa quan es feia fosc: el mateix motiu, el de servir de “guia” a algú que podia haver-se perdut enmig de l’espesura. Així la “ciutat” d’Osfolt, estava constituïda per uns pocs carrers amb establiments propis –botigues, bars, l’ambulatori, alguns hotels i els centres escolars-, sense que visquera ningú, pràcticament. Per cert, que a l’hotel on ens hostejàvem ens obriren els equipatges i ens robaren. Així mateix: fou en tornar l’últim dia i trobar-nos les maletes –que ja teníem preparades i a punt de marxa, obertes i amb les coses per terra. Demanàrem explicacions als de l’hotel i es mostraren estranyats, perquè no havien notat res (!) No poguérem fer, sinó presentar una denúncia –i per telèfon-, una vegada arribats a Oslo, ja que fèiem tard i ens anàvem a tota pressa a l’estació. Fou desagradable i mai haguérem pensat que en un país, tranquil i civilitzat, també hi havia una tal delinqüència.
Encara havíem fet la visita a les dependències del departament d’educació del territori, on ens atengué el seu responsable i celebràrem una sessió amb personal tècnic del ministeri, que ens facilità informació estadística i de funcionament del sistema. Informació que, respecte a la coordinació universitat-empresa, ens completaren en una indústria de tecnologia química avançada, que visitàvem un altre dia. Allà a més de conèixer les instal·lacions, mantinguérem també una sessió informativa a una acollidora sala de juntes. I allà ocorregué l’anècdota del “hatxís”...Passa que, des que Antolí Candela –i d’això ja n’he parlat en un altre lloc- m’operà de les amígdales, els anys quaranta –i pot ser dels carnussos també- a Castelló i donada la meua professió de parlar prou –no sé si massa i tot-, vaig sempre amb una caixeta de “juanoles” al damunt. I, en obrir-la en plena reunió i oferir-la als qui ocupaven els seients immediats al meu, a la taula, vaig sentir una remor de comentaris que em  deixà en la incògnita...fins al final de la sessió que, en interessar-me per la cosa, les col·legues de Barcelona –on es fan les pastilles del Dr. Juanola-, m’explicaren divertides que els assistents ho havien pres per trossets de “hatxís”...(!) Increïble. Anècdota a banda, una de les informacions més interessants que ens traslladaren fou la participació de professors universitaris, en activitats formatives dels quadres de l’empresa. Bé, finalment ens feren un reportatge –foto inclosa-  que llegíem a l’endemà al diari local i que tots conservaríem, amb seguretat.
Això la dimensió acadèmica de l’estada, encara que hi ha alguna cosa més, del què podríem anomenar dimensió lúdica, dins d’uns límits absolutament normals. Per exemple a Oslo, visitàvem el port, per la nit, a la busca d’un lloc on sopar i finalment ens quedàrem a una mena de taberna, amb tot de fotos per les parets en blanc i negre i ja engroguides del rei Olaf, crec recordar, que sembla que havia visitat l’indret. El “menú” incloïa carn de cérvol que jo no el vaig tastar: una perquè valia un “ou” i una altra perquè em feia cosa, menjar-me un animaló que hauria d’haver estat respectat i deixat tornar al bosc.
Al mateix port i al matí vaig poder contemplar un espectacle insòlit per a mi i al mes de març –a València estaven en falles-: un vaixell enorme feia l’entrada a port...seguint l’estela i el lloc que deixava un altre vaixell que anava trencant el gel...Sí, en ple mes de març el port d’Oslo estava glaçat. I no només el port, sinó tota la costa, de tal manera que, en fer el viatge en tren des d’Oslo a Osfolt, que es troba més al sud, es podia contemplar l’espectacle de patinatge, pels fiords que se’ns oferien a la vista: quantitat de patinadors -i patinadores clar, encara que equipats com anaven no es podia esbrinar- feien curses i exercicis per damunt de l’aigua gelada...Mentre que la resta estava tot nevat: neu a Oslo en arribar a l’aeroport i en marxar i per tota la ciutat, neu a Osfolt, durant els dies de la visita i en passejar amunt i avall per l’únic carrer principal. I neu a l’estació de tren amb un termòmetre que marcava el 7 graus negatius. Feia, doncs, un fred que “pelava”, encara que de matí feia bon estar, sobre tot els dies que apareixia el sol, que en foren alguns.
Justament, en un parc immens, on s’ubicava un museu d’art modern que vaig visitar, en  asseure’m i gaudir de la natura vaig començar a sentir uns crits per damunt dels arbres altíssims que coronaven l’indret i, en fixar-me més i escoltar-los atentament em vaig dir a mi mateix: “juraria que són garses, encara que ací a milers de kilòmetres de casa i amb aquell fred...” No vaig poder acabar les meues reflexions quan, efectivament, les vaig veure saltar d’una branca a l’altra allà a l’altura...les mateixes garses que jo havia conegut de menut, en les nostres estades a Ares –saltant de carrasca a carrasca- i que, fins i tot, n’havia intentat criar, quan n’agafàrem alguna de joveneta, que encara romania al niu...I les mateixes garses que mon pare havia ensinistrat, en temps de guerra, als fronts de Terol i Guadalajara, com ell explica i alguna foto històrica, que encara conserva, en dona testimoni.
Amb l’anècdota afegida que succeí, quan un company seu que miraculosament havia aconseguit tabac per a una cigarreta i l’estava embolicant –embadalit-, en anar a donar-li la “llepada” al paper de fumar per tapar i tancar aquell “tresor”, heus ací que una garsa -de les de mon pare- aparegué no se sap ben bé d’on i d’una becada li furtà la cigarreta al company i se n’anà escapada cap als teulats, seguit del fumador frustrat que no parava de blasfemar contra la garsa i de cridar contra mon pare, al que culpava de la malifeta de l’animal...No sé com acabaria la cosa, però vull suposar que mon pare hauria d’acontentar al company, regirant-se les butxaques, per trobar algun polsim de tabac i donar-li’l.
I poques distraccions més –a Noruega-. Acabada l’estada i de regrés a València, vaig anar participant a la meua família les vivències d’allà, que ja havia avançat en resum, amb la tramesa d’alguna postal. També vaig preparar per als companys d’Inspecció, una crònica amb fotos, de les experiències viscudes en les visites i del sistema educatiu noruec. Lògicament vam haver de remetre al ministeri d’educació –que ens becava en viatge- el corresponent i exhaustiu informe. I així acabà l’estada “Arion”.
         
L’ultima “alcaldada”.
          Fou l’últim període de la meua activitat professional a la Inspecció Educativa i -per primera vegada (!)-  vaig haver de fer ús d’un certificat mèdic de l’oculista, per evitar el despropòsit del cap de torn que, violentant –transgredint per tant- la legislació vigent i amb la complicitat d’altres graons administratius, decidí -manu militari- atribuir les àrees d’Inspecció per se i sense “escoltar” prèviament als funcionaris. Això creà –fora del seu cercle d’addictes, que li rigueren la gràcia, com a manifestació d’autoritat (?)- un malestar generalitzat, que arribà a les oïdes de la directora territorial. Com que la cosa anà a més i la contestació prenia cos, la directora es veié obligada a intervenir i ho feu entrevistant-se un a un –i una a una- amb tots els inspectors de la casa: això portà setmanes, perquè bona part de nosaltres aprofitàrem per argumentar àmpliament el nostre malestar i posar en evidència una conducta inèdita en la història de la Inspecció Educativa: l’assignació d’àrees per cañetes –en la terminologia eufemística que l’aleshores ministre Arias Cañete posà de moda, arran de la seua afirmació segons la qual l’expresident Aznar havia assegurat que el transvasament de l’Ebre es portaria endavant...por cojones-
El cas és que, desprès de llargues esperes i antesales, em tocà a mi ser entrevistat i vaig accedir al despatx de la directora, que es trobava acompanyada del subdirector d’educació, raonable i competent que mirava de suavitzar la tensió existent, mentre que la directora feia esforços per controlar-se, no sempre reeixits; com quan asseguts a la taula redona del despatx, sonà el telèfon de la seua i es precipità a agafar-lo, amb un moviment fals que féu rodar l’aparell per terra... evidenciant la situació tensionada que vivia, també. I com que jo era dels més antics –i dels pocs del “cos” que quedàvem-, em vaig permetre fer-li algunes reflexions sobre la progressiva involució i l’augment de l’autoritarisme –en la gestió de la Inspecció Educativa- que, ni en temps de Franco, s’arribà a produir: vaig “il·lustrar-los” del procediment d’atribució de les aleshores anomenades “zones”, en una sessió de consell d’Inspecció –ara desaparegut i que garantia una notable participació i democratització de la tasca inspectora-, convocat expressament i on, per rigorós ordre d’antiguitat, es procedia a escollir àrea. És a dir hi havia un procediment –discutible com tots, però que encara és vigent a la Universitat en l’elecció d’horaris i grups-.
Altrament el nomenament del cap o la cap de la Inspecció “provincial”, el feia el ministeri a proposta del consell que votava una terna. O siga que es tenia en compte l’opinió del col·lectiu. Ara ni això, perquè el cap és de nomenament directe, sense cap participació dels funcionaris. En fi que érem –i són encara, els que resten en actiu- el col·lectiu del món de l’educació tractat amb més desconsideració. Pot ser em vaig passar, però vaig etzibar-li a la directora que la dictadura fou més respectuosa amb nosaltres i que, en un temps d’absència de llibertats, les inspectors en podíem exercir algunes més que no ara. La directora, pobra –perquè es trobava amb un “merder” desagradabilíssim- escoltava atentament, encara que amb posar de pomes agres.
I això no fou tot, perquè vaig deixar sobre la taula el certificat mèdic de Rahhal, que em desaconsellava, de totes totes, la conducció en llargues distàncies i a deshora, per la meua queratitis. I és que, com un despropòsit més de “l’ocurrència” del cap, en la distribució completament arbitrària de les àrees –o no tan arbitrària, perquè es tractava de comarques castellanoparlants i jo m’havia significat com a defensor del valencià a les escoles-, a mi me n’havien “tocat” en (di)sort dues de les més allunyades de València, amb localitats a més de cent kilòmetres... La directora i el subdirector feren protestes de no necessitar cap certificat per reconduir la situació, tot demanant disculpes per tot l’affaire que s’havia muntat. Finalment es féu una atribució d’àrees més raonable i l’últim període vaig estar atenent un districte de la ciutat de València i la zona escolar d’El Saler.
El Saler el coneixia del temps en què s’instaurà l’àrea d’experiències en valencià, perquè fou un dels centres que visitàrem i col·laborà més activament. Ara, lògicament, no hi havia la mateixa gent, però em vaig adaptar aviat, tot i els problemes que em generava en època de matriculació i alguna història més afegida: en efecte, aquella escola per la ubicació -en plena Devesa- i la fama que havia anat adquirint –Lerma hi havia portat els fills- tenia un allau de peticions...sobre tot de València ciutat, per a la qual s’hi havia muntat un servei de transport –que comportava el de menjador, clar-. A més, era centre de destinació dels alumnes de secundària –ESO- de les escoletes del voltant i, per tant, les peticions desbordaven la capacitat del centre i les reclamacions i mals “rotllos” eren la nota dominant durant les setmanes –i mesos!- següents.
També em vaig trobar amb el pas dels professors de la ESO al nou institut –inclòs el director de l’escola- i la necessitat de substituir-lo, proposant un nou nomenament, cosa que resultà feixuga, perquè ja se sap que la gent no està per la labor. A més, l’antic director de l’escola aspirava a ser-ho del nou i recentment creat IES i ni que fora provisionalment –que a mi m’haguera agradat-, no se m’acceptà la proposta: raons? Doncs que no hi havia “tradició” en designar un mestre, com a director d’un institut i que valia més (?) esperar els nomenaments de professorat del cos de secundària, per proposar-ne...com efectivament ocorregué, encara que de forma ben “original”.
El cas és que la companya del despatx, Mª Àngels Porter –de la què vaig ser tutor en aprovar les oposicions i és una de les excepcions a què m’he referit en un altre lloc, dels actuals components de la Inspecció-, havia de tancar una secció d’un dels instituts d’Abastos i com que estava satisfeta del treball de la directora em proposà presentar-la per a la direcció del Saler...sense saber que es tractava de la meua cosina Loreto –dona del meu cosí Domènec Cueva-. No cal dir que em va semblar molt bé i s’emportà una agradable sorpresa en saber-ho, així que vaig iniciar les gestions pertinents, amb Loreto, per conformar l’equip directiu i fer la proposta corresponent. I quan teníem la cosa prou avançada i Mª Àngels i jo fèiem el tràmit, ens trobàrem amb la sorpresa –ara desagradable del tot- que la directora territorial tenia una candidatura de la pròpia Conselleria (!?), a la què jeràrquicament –que no lògicament, perquè les propostes venen de baix i es raonen- donà preferència, amb el natural despit nostre i la decepció de l’equip proposat: es tractava, segon semblava, d’una “enxufada” més dels de la casa gran, amb tan poca traça que ni tan sols havia fet els cursos de direcció, la qual cosa varem argumentar des de la Inspecció per desbaratar aquella pretensió.
Finalment els de Conselleria li donaren a la directora territorial un nou nom –per què ja se sap que els què manen no solen reconèixer els seus errors i acaben imposant-se- i quan se’m presentà el nomenat, per posar-se a disposició, vaig advertir-li de l’assumpte i que, per descomptat, tindria tota la meua col·laboració professional, però cap simpatia: no cal dir que es quedà de pedra i volia renunciar, però li ho vaig treure del cap, perquè Loreto –i el seu equip- estaven prou decebuts, com per acceptar cap canvi. Finalment, amb el director nomenat, em vaig posar a treballar amb tota normalitat i, val a dir, que ell es comportà  amb la major atenció: així varem anar superant les dificultats pròpies de la posada en marxa d’un nou centre, en temes de personal, de dotacions, d’espais  i serveis –transport i menjador- compartits amb l’escola i de la continuïtat en anar adequant l’edifici a la nova funció. Això sí, amb els “morros” de l’antic director de primària, que me’l trobava sovint pels passadissos de l’IES.
I un parell d’anècdotes al respecte: la primera fou que oblidat l’affaire –Loreto, finalment, s’avingué bé a la seua nova destinació, a un IES del complex educatiu de Xest- el nou director -que era professor de llatí- em traduí la carta íntegra del bisbe Climent al papa Clement XIV, amb ocasió de l’episodi de l’església d’Utrech. La qual cosa li vaig agrair expressament, perquè Llidó no en publicà més que alguns fragments, a l’hora de constatar la seua existència i “contradir”, fins i tot, a l’historiador Appolis que deia que el bisbe no s’atreví a fer-ho, tot i que ho havia insinuat en prologar el llibre de Fleury. La segona fou que un bon dia –ja jubilat- em localitzà una professora d’aquell IES –que estava des del principi quan el vaig obrir- que impartia una optativa sobre “premsa” em convidà a anar a la seua classe, atès que jo publicava al PUNT un article periòdic –“El brollador”- i parlar del tema amb els xicons –i xicones-. No cal dir que vaig fer-ho, amb molt de gust i els féu gràcia connectar “en persona” amb l’articulista: clar cap d’ells sabia que jo havia estat l’inspector –i “fundador”- del seu IES, encara que la profe s’encarregà d’explicar-ho.
A més d’El Saler atenia els centres del voltant incloent-hi el col·legi d’educació especial “Sebastián Burgos”, amb el què ja havia tingut contacte anterior, arran dels cursos de pedagogia terapèutica que vaig dirigir als anys vuitanta: passava sovint i a gust, perquè tot i que hi havia molta gestió i alguns problemes, l’equip directiu –tres dones- ho feia molt bé i et podies refiar. En una ocasió i mentre anàvem la secretària i jo pels corredors, visitant les aules, ens varem fer a un costat per deixar passar a una auxiliar que duia un xicon molt deteriorat, en una cadira de rodes...era “Eduardo Zaplana” com em digueren tal qual, és a dir el fill de Zaplana, afectat d’oligofrènia en grau profund. Em vaig quedar sorprès, perquè no coneixia el fet. Hi havia també, entre el professorat, un antic conegut, l’Enric, de psicopedagog adscrit i teníem bona relació. A més, ell era també professor del CAP i això encara ens feia més propers, fins que ja jubilat vaig perdre el contacte i un dia ens passà una nota Cantarero notificant-nos que havia faltat l’Enric, sobtadament. Vaig sentir-ho però no vaig arribar a temps i no vaig poder connectar amb la família.
Aquell últim any de la meua condició de funcionari vaig atendre, també, un districte de la ciutat de València, el de Patraix que mirava de visitar en bus, sempre que em venia bé i quan no en cotxe: el centre d’operacions era el “Rodríguez Fornos”, de grata memòria com he explicat en algun altre lloc, encara que hi havia altres centres grans com l’ “Eliseo Vidal” o el “Nicolau Primitiu” i, de mitjans, com el ciutat de Bolonya i algun altre. De privats tenia un centre “macro” –amb infantil, primària i secundària-: les monges del carrer Aiora, el del carrer dibuixant Manuel Gago –el del “Guerrero del antifaz”- i algunes guarderies a la plaça de Patraix i voltants –com la del “Trenet” i “El Niu de Sant Isidre”, al barri del seu nom-. Alguns d’aquells centres ja els coneixia d’èpoques anteriors, quan la meua arribada a València i em trobava bé visitant-los, cosa que feia sovint.
Al “Rodríguez Fornos” li tenia aquell afecte d’haver estat, com a estudiant de pedagogia dels anys seixanta i vaig explicar-ho en el primer claustre al què em van convidar, davant de la seixantena de mestres assistents: el centre funcionava molt bé, malgrat la dimensió i els problemes d’una pública en un barri difícil, gràcies a un equip directiu eficient i dedicat, encara que Miguel complí el seu mandat i em demanà per deixar-ho, substituint-lo Pilar que hi feia de cap d’estudis. A Pilar –que tenia una retirada a una de les “musses” de Woody Allen- me la vaig trobar en una manifestació, a l’altura de la plaça de la Verge, contra el despropòsit de Font de Mora d’implantar l’EpC en anglès (!?). Hi havia també l’Empar Arenes i Fina Mesquida, que havien estat assessores de valencià i inspectores, en temps.
Fora del “Rodríguez Fornos”, on fèiem les reunions de la junta d’escolarització del districte, hi havia l’ “Eliseo Vidal” que jo el recordava del temps d’haver estat en la Conselleria, perquè col·laborava en els programes d’extensió educativa i el visitàrem Salvador Vivas i jo –i pot ser Empar Blat-. Hi hagué algun problema en no voler-se tornar a presentar el director del moment –Ximo- i vaig haver de fer les consultes de rigor, sempre feixugues. L’anècdota fou que, un bon dia, vaig fer ballar la trompa, al pati: visitava el centre i, en entrar, vaig preguntar pel director al conserge i mentre el buscaven vaig accedir al pati, on hi havia la xicalla a l’hora de l’esbarjo,on alguns feien ballar la trompa. Jo pensava que això havia desaparegut, doncs des de la meua infantesa al camí Lledó de Castelló, li havia perdut la pista.
Però no: allà hi havia alguns xicons que en practicàvem i no m’ho vaig pensar dues vegades, vaig deixar la cartera a la vora de la porta de ferro del pati i els vaig demanar per provar (!). Encara que sorpresos no es negaren i allà que vaig embolicar –fort- el cordó roig a la trompa i, demanant lloc per no fer-los mal, vaig llançar-la amb gràcia –es interessant detectar que hi ha habilitats que no es perden amb el temps- i encara em vaig ajupir per posar-me-la a la palma de la mà, amb cares d’admiració de la xicalla que m’envoltava...En això que apareix el director i em trobà en una tal “guisa”, cosa que ni als núvols de la mar es pensava d’un inspector...I ara, amb ocasió dels 25 anys del centre, em localitzaren i em van convidar a acompanyar-los, cosa que vaig fer amb molt de gust i vaig aprofitar per recordar-li-ho al propi Ximo –que imparteix ESO a l’IES “Juan de Garay” i comentar-ho amb José Antoni Acosta i Salvador Vivas que hi eren als actes –i ambdós es jubilaven tot seguit- i amb Valentí, que encara vol aguantar algun temps més –és més jove, clar-.
Vaig tindre també ocasió de visitar el “Nicolau Primitiu” i allà em vaig trobar a la què havia estat directora a Picassent, quan vaig dur també aquella àrea. I amb ocasió de rememorar la figura de l’erudit –acte al què també convidaren a Leonor Vilar que havia estat inspectora del centre- vaig aprofitar per obsequiar a la biblioteca d el’escola, amb el meu llibre de relats, acabat de publicar –“Rodant, rodant”-. El centre, a més, em queia simpàtic pel seu titular Don Nicolau, doncs és de la seua col·lecció –donada a la Biblioteca Valenciana del monestir de Sant Miquel- que vaig trobar un exemplar –únic fins on tinc notícia- de les “Constituciones” del Col·legi dels Òrfens, de Climent i del què he fet un estudi detallat. I encara, recercant la primera edició de la “Física Moderna” de Piquer, on s’insereix l’aprovació de l’aleshores canonge magistral –que generà la coneguda polèmica de Mayans i els seus, contra Climent-, vaig trobar-la també al fons “Nicolau Primitiu”. Així que, en les visites que hi feia a la Biblioteca Valenciana –també per demanar autorització per reproduir les “Constituciones”, en l’edició del Consell Valencià de Cultura- em vaig familiaritzar amb els funcionaris i em van obsequiar amb una edició dedicada al mestre, on es donava compte del què hagué de passar, Don Nicolau, per sobreviure durant la guerra civil i la postguerra, amb aquell règim genocida –també amb la llengua i cultura dels valencians- i es reprodueix alguna carta dels empleats del “Movimiento” adreçada a “Don Nicolás Primitivo” (!): kafquià. I vaig gaudir de l’oportunitat de conèixer i compartir oficina amb una neta de l’erudit, professora d’anglès de secundària i nomenada inspectora un temps.
Un altre centre que visitava sovint –per grandària i activitats vàries- fou el de les monges del carrer Aiora: treballaven bé, l’equip directiu i el professorat i el gabinet d’orientació amb una psicòloga i una pedagoga. A més, vaig intervindre en la creació d’una aula d’educació especial i la introducció de cicles formatius i departia amb freqüència sobre programacions i metodologia, fins i tot vaig donar-los una petita conferència al professorat en ple, a la què assistí també la superiora de la comunitat –a més de la directora pedagògica que era, també, una monja-. Per cert que a sor Pilar –la directora- el company Josep Emili Castelló la rebatejà com “ciutadana Pilar”. Amb Castelló -bon historiador i un pèl volterià- vaig compartir una alumna problemàtica d’un IES de la seua àrea, que acabà al col·legi de les monges i d’ahí ve la gestió compartida amb sor Pilar, que ell anomenava la “ciutadana Pilar”.
Hi havia també algunes escoles infantils, com he dit, entre la què destacava “El Niu”, amb una directora –Elena- molt dedicada i competent i un bon equip de mestres que li feien costat: vaig ajudar-les a aconseguir subvenció de la Conselleria, perquè era un centre modèlic i, a més, feia de parvulari de 3 anys  del “Nicolau Primitiu”, de manera que passaven pràcticament tots els menuts egressats, a les unitats de 4 anys de l’escola, que tenien enfront. Tot, però, no fou bonic en aquell centre, perquè vaig haver d’intervindre en un assumpte desagradable de suposat abandonament i maltractes d’una criatura escolaritzada, els pares de la qual eren guàrdies civils, els dos (!). A més jo –i la direcció- ho varem saber per la notificació del jutge, arran de la denúncia presentada pels pares i vaig haver d’estar a l’aguait`, fins que el jutjat resolgué i de forma desfavorable per als pares i favorable al centre, cosa de la què em vaig alegrar, perquè se’m feia difícil entendre l’episodi, donat el bon funcionament que jo detectava i el què sabia per la resta de mares.
Per cert que al fil de tot l’affaire, i contestant a una petició del jutge vaig haver de convocar les mares del grup en qüestió, a l’escola i encara algunes em vingueren a visitar al despatx: les companyes dels pares en qüestió. Resulta que pare i mare de la criatura en qüestió pertanyien a la guàrdia civil, cosa que feia més feixuc l’episodi i s’havien dedicat a filmar les conductes del fill a casa, incloent-hi les preguntes que li feien per esbrinar el què podia haver passat a l’escola i això ho presentaven com a “prova” inculpatòria de la mestra i de l’escola.
El cas és que les mares que em visitaren, em digueren que també eren guàrdies –fou al principi de la incorporació de dones al cos-, cosa que m’impactà i, confidencialment, em confessaren que, tot i que no volien parlar malament dels seus companys, no tenien confiança en la parella en qüestió, que presentaven comportaments molt estranys i reservats. Finalment el jutge desestimà la demanda i ells s’ho prengueren molt malament, retirant la criatura del centre. A Elena, la directora, he continuat veient-la, a les sessions i sopars del “Fòrum”, on vaig convidar-les a participar i sempre em recorda el costat que els vaig fer, per al bon funcionament de l’escoleta i per aconseguir ser centre subvencionat.
Encara i tornant a l’àrea de la perifèria de València, em vaig retrobar amb dos centres prestigiats i coneguts: foren l’ “Escola Comarcal” i “Les Carolines” de Picassent, ambdues de cooperativa: havíem col·laborat des del meu temps de Conselleria i treballaven molt bé en renovació pedagògica i eren capdavanters en la introducció de la llengua. Els visitava sovint i vaig recuperar el contacte, amb satisfacció els últims temps, fins i tot hi vaig portar als meus alumnes del “Pràcticum” de Psicologia i jo mateix vaig donar una conferència als pares que tingueren el detall de gravar i fer-me arribar desprès: encara mantinc algun contacte i m’informen d’activitats i setmanes culturals. Ambdues estan al terme de Picassent fora del poble i camí de Torrent, mentre que les altres escoles hi eren al recinte urbà i aviat s’obrí un institut on estigué de director el malaguanyat Francesc Baixauli que procedia, precisament, d’una d’aquelles escoles capdavanteres. Justament, a la pública, hi havia de directora la tal Marisa, que desprès em vaig trobar al “Nicolau Primitiu”: el centre funcionava bé i la directora era molt pacient i eficaç, intentà dimitir –o no renovar- perquè ja n’estava cansada i jo, que no vaig trobar a ningú per substituir-la, vaig insistir en que continuara, cosa que féu durant un temps més, mentre s’hagué de desallotjar l’edifici, per fer-hi obres i ens instal·làrem en unes prefabricades típiques als afores. L’altra escola era parroquial i també funcionava bé, al bell mig del poble i amb unes instal·lacions saturades per l’excés de matrícula.
També hi havia directora i jo n’estava content. I encara, fent memòria, em ve al cap que ja havia estat a Picassent, un parell de vegades temps abans: una enviat per Baltasar a parlar de la reforma, a un grup de persones interessades, en una mena de casino o bar, a la plaça del poble. I l’altra en un encontre d’escoles que participaven en la reforma i amb presència també d’algun company d’Inspecció –segurament els de les zones corresponents-. Clar que també vaig haver de fer de “roïn”, en detectar falsedats documentals en una família que s’empadronà sense viure-hi, per tal de matricular-s’hi, com comprovà la policia local, en les repetides visites que hi féu, a instància de la Inspecció. Òbviament els varem excloure i els varem remetre als centres de la localitat on residien.
I com els anys no passen debades jo anava “madurant” i acusant-los –els anys, clar- encara que la il·lusió no la perdia. Però amb els nous “llogaters” de la Generalitat, la cosa es feia més feixuga: continuaven significant-se pel seu poc entusiasme envers la participació democràtica, el reconeixement i foment de la llengua i la seua al·lèrgia a suportar que algú no els riguera les gràcies, a més d’anar omplint la Inspecció d’ “afectes”, per nomenament directe –“digital”-, sense cap respecte a un mínim procediment objectiu –públic i de mèrits, ni que fora provisional-. Així que, d’acord amb la meua dona –Tere també estava pensant en avançar la seua  jubilació- vaig decidir apuntar-me a l’anticipada –anomenada “logse”, perquè fou aquella llei la que ho propicià- . I, en complir els seixanta, ho vaig deixar estar: és veritat que també influí la meua vista, cada vegada més problemàtica, amb la queratitis de marres, que em dificultava la visió i les recidives continuades, però d’haver estat a gust –és a dir, d’haver pogut treballar amb dignitat- segurament hauria aguantat algun any més, ni que fora amb l’horari disminuït, com després han fet alguns companys, com Carles Rodríguez. No em trobava en cor, però, d’estar “en guàrdia” permanent, tornant papers –a Concha Gòmez, per exemple o a la directora territorial, pel seu monolingüisme militant- acompanyats dels subsegüents raonaments i referències legals que incomplíem sistemàticament. També hi havia molta picardia en els períodes de matriculació, per la passivitat –quan no complicitat- de les autoritats, en afavorir a determinats casos, ni que fora amb augments de ratio injustificades.
Altrament algun “marrón” que m’havien encomanat –llegiu expedient disciplinari i, en concret, el d’un professor de l’IES “Marítim”, de València- no era prou que resultava feixuc, que en un moment delicat del procediment, quan estava jo a l’espera del dictamen de la comissió corresponent, per si procedia una jubilació mèdica o, pel contrari, la proposta disciplinària corresponent, el cap de personal de la casa s’interferí: el declarà jubilat d’ofici sense més i, clar, en recórrer, l’expedientat –que en sabia prou d’això- per la via judicial, aconseguí deixar sense efecte l’acte administratiu en qüestió i, de pas, a mi sense capacitat de continuar l’expedient. Un desastre, que comportà haver de reintegrar-lo a la docència, desprès dels mesos que portava jo amb el desagradable assumpte i apunt de donar-lo per acabat, amb la subsegüent alarma de les famílies i el malestar del professorat de l’IES en qüestió. El tema, però, que m’acabà de decidir fou la postura que prengué el cap, acabat el període corresponent, d’atribuir les àrees de la manera més arbitrària possible, no només sense ni tan sols consultar-nos, sinó com es veié palesament, amb tota la mala intenció, tal com he relatat més amunt.


Jubilat, finalment.
          Ara sí. I fórem tres: Leonor Vilar que en feia 65, Marta Gil que havia perllongat fins als 70 i jo, en complir els 60. Com és de rigor s’organitzà el dinar corresponent de comiat i vaig haver-me de sentir que algun company m’haguera acompanyat gustós si no fora per la companyia que duia...Siga com siga es féu el dinar, ens obsequiaren –a mi amb un rellotge que és el què duc i ara que no tindria que fitxar...- i férem els discursos corresponents: les dones a la seua manera i jo amb un pèl de sorna, perquè vaig començar per preguntar que qui es jubilava. I és que acostumat a assistir a actes de jubilació dels “altres”, ara em trobava jo com a protagonista... –coprotagonista per les dues companyes- I vaig seguir amb allò de què... “a cada puerco le llega su Sanmartín...”, tot afegint “amb perdó de l’animal, que no en té cap culpa...” i glossant breument la meua trajectòria, la meua encara il·lusió per l’ensenyament i “amenaçant” de no estar sense fer res, ara des de la Facultat de Psicologia, tot desitjant bona tasca las qui es quedaven.
I sembla que em vaig lliurar de més d’un ensurt, perquè els “populars” continuaren en la seua política de (des)prestigiar el sistema educatiu -públic si més no-, “comissionariant” als nous funcionaris de la Inspecció, en comandes poc presentables. Així he sabut –els media n’han anat plens- que han maniobrat per aconseguir una aritmètica favorable a l’administració, en el consell escolar valencià i així no haver de patir la contestació del màxim òrgan de participació de la comunitat educativa. Envers la –poca o nul·la- presència del valencià, ja es mostraven del tot escadussers i raques, en l’obertura de noves línies i aprofitaven qualsevol episodi menor de “protestes” de famílies castellanoparlants –en zones valencianoparlants!-, per limitar l’abast dels programes d’immersió. I sense protestes, segueixen combatent la normalització lingüística, amb ocurrències com la d’introduir el xinés-mandarí al curriculum escolar o –vist que no podien seguir oposant-se- obligar a impartir l’EpC en anglès (!), mesura que suscità el rebuig unànime de la comunitat escolar, generà manifestacions massives en contra del forense Font de Mora, en funcions de conseller i la decisió de l’equip directiu d’un IES, de penjar la seua foto, cap per avall, a imitació de la de Felip V, a Xàtiva.
Cosa que, al·lèrgics com són els del PP a que els critiquen, es castigà amb l’obertura d’expedient disciplinari encarregat al comissari polític de torn –un funcionari de la “nova” Inspecció Educativa-, que acabà en sanció per al director contestatari, amb la protesta generalitzada de la comunitat educativa i dels sindicats i la revocació judicial del despropòsit censor, que el propi jutge invalidava per anar en contra de la llibertat d’expressió, un dret constitucional, massa oblidat pels “populars”, quan manen. Fora d’això i com crec que he esmentat en un altre moment, vaig instar a Concha Gòmez –que ens visità a la Direcció Territorial de Navarro Reverter, com a nova directora general- a què afavorira la continuïtat de la presència del valencià a l’escola. La bona senyora no tingué millor resposta –en castellà of course!- que dir-nos als reunits que a ella li “preocupava” el valencià, però també li preocupava el francès i l’anglès (?) A Concha la conec des dels anys vuitanta, com a dona de José Luis Castillejo i jo mateix la vaig mantindre en l’equip dels cursos de Pedagogia Terapèutica, quan em van atribuir la direcció, desprès d’alguns anys que ho portaven els de l’ICE. Concha és catalana –com Castillejo- i encara en parlava un tant, fins que la nomenaren càrrec els del PP que es passà al castellà radicalment i sistemàtica. Clar, per amagar el seu accent, cosa que no evita, perquè tot i parlar castellà se li nota molt.
Últimament me la vaig trobar a la jubilació d’alguns companys d’Inspecció –Acosta, Maria Mira, Salvador Vivas, Montañés i Iñigo- i fou ella que s’adreçà a mi, no per res sinó perquè no la vaig reconèixer i ella sí. Vaig saludar-la, lògicament, encara que retrotraient-me al temps dels cursos de terapèutica...Pot ser per això ella, en el seu discurs, reiterava a cada punt la seua condició de “secretària autonòmica”, perquè jo m’enterara...tot i fent-se la “màrtir” de com s’esforça i treballa, alhora que disculpant-se per manar tanta feina a la Inspecció...convertida –això és afegitó meu, no de la Gómez Ocaña- en simple corretja de transmissió de les “ocurrències” del poder, quan no en còmplice desvergonyit de les polítiques repressives contra els dissidents, com hem vist i seguirem veient. 
Anys, però, els meus de la Inspecció feliços i gratificants que els trobe a faltar, doncs l’escola ha estat la meua segona casa i l’he viscuda intensament.


-------------------


cap. 8-LA UNIVERSITAT ENCARA.








Al temps de la nostra joventut, arribar a la universitat era alguna cosa important, molt important. Ara les coses estan més planeres, els centres més propers i els pares poden ajudar més que no abans: per això –pot ser- la cosa tenia aleshores més mèrit, per l’esforç de tots. Siga com siga -i sense voluntat de simplificar- hi ha qui “passa” per la universitat, amb la pretensió -legítima d’altra banda- d’aconseguir una titulació professional i dedicar-se, tot seguit, a exercir-la. Altres hem vist la universitat com alguna cosa més i no necessàriament amb la pretensió d’instal·lar-s’hi. Més bé com un referent, on no es para mai d’aprendre i d’afavorir el creixement personal i col·lectiu: en humanitats, en ciències, en tecnologia, en civisme...i en el millorament professional dels ja titulats, conformant així una nova dimensió del saber i del viure.


 Tornar a fer de mestre...


El cas és que jo vaig afegir a aquella “addicció”, la mai descartada vocació de la docència directa –bé que la Inspecció comporta una docència indirecta o mediada...pel qui la vol descobrir, clar- i que –en el meu cas- no es materialitzà aleshores, en un moment de transició reformista amb la llei Villar, en què es paralitzà la convocatòria de càtedres a les escoles Normals, que era la meua aspiració aleshores. No així les oposicions d’Inspecció Educativa, que es mantingueren i a les que vaig presentar-me, finalment, deixant de banda aquella primera preferència. I a la Inspecció ja se sap que, fora d’algunes “escaramusses” paradocents –cursos de formació de mestres, centres de col·laboració, trobades informals, participació en programes dels centres de professors...- no es la docència l’activitat ordinària ni –lamentablement- la preocupació i l’avaluació tècnica del seu control.

Fou, molts anys més tard i arran de la lectura de la meua tesi en Psicologia, que vaig pensar en dedicar-m’hi, bé que a temps parcial, a la docència universitària, enllaçant amb aquell vell somni de jove. El cas és que jo havia programat llegir la tesi a Pedagogia, com a continuació i aprofundiment de la tesina sobre Climent i vaig proposar-li-ho a León Esteban que havia estat el meu director. Justament, la Gramàtica de –Salvador Puig –que jo tenia a l’abast- i com a referent de llibre de text del temps de la Il·lustració, em feia il·lusió treballar-la i, fins i tot, em vaig fer un guió que enllaçava amb la meua tesina: l’ensenyament reglat a l’època il·lustrada, col·legis, seminaris i universitats, formes d’ensenyar –escolàstica o teòrica i pràctica-, assignatures a l’abast, materials i llibres de text, el cas de la Gramàtica de Salvador Puig –estudi monogràfic-, el bilingüisme aleshores i ara, estudi comparatiu amb textos actuals, etc. A León, però, no li “féu el pes” i vaig haver de deixar-ho córrer i fou algun temps desprès quan, amb Salvador Vivas i Empar Blat, ens embarcarem en la preparació de la nostra tesi –compartida- i que ens dirigiria una professora de Psicologia que coneixia Salvador. D’acord amb ella preparàrem el projecte i elaboràrem un qüestionari per a estudiants adolescents, que començàrem a aplicar a diversos centres de València ciutat –com a mostra “urbana”- de la província –com a mostra “rural”- i del centre integrat de Xest, l’antiga universitat laboral amb internat –com a mostra “mixta”-. Fou una tasca feixuga i més encara l’elaboració de dades, que ens feien els d’ODEC, de Gandia i ens obligava a fer viatges contínuament.

El cas és que entre que la nostra directora se n’anà a Barcelona -i ens passà a Josep Maria Peiró- i que la cosa es féu pesadeta, Empar i Salvador anaren abandonant a poc a poc i em vaig quedar a soles. Pot ser perquè alguns valencians portem sang aragonesa –de tossuts- em vaig proposar no deixar-ho estar i vaig seguir amb Peiró, que –val a dir- ja estava superocupat i era quasi miraculós trobar-lo i despatxar amb ell. La meua insistència, però, féu la resta i, al cap d’un parell d’anys més –amb pròrrogues i altres entrebancs acadèmics-, vam enllestir-la per a la seua lectura: Oto Luque era el secretari i allà el vaig conèixer, vinculant-me desprès a laSociett Valenciana de Psicologia que ell presidia. De president del tribunal estava el professor Carpintero i hi havia també Vicent Gonzàlez Romà, que m’havia ajudat a treballar els resultats estadístics d’ODEC, una professora de la UNED, antiga alumna de Peiró –Empar Osca-, i una altra de la UJI, també col·laboradora de Josep Maria Rosa Mª Grau-, amb Oto Luque de secretari.

La cosa anà bé, fora de què la matinada anterior estàvem el meu director i jo preparant la presentació, encara, perquè Peiró no havia estat disponible els últims dies i començàrem per la vesprada i acabàvem de matinada. Fou quan Pepe Ramos -molt jove i tot just incorporat a l’equip de Josep Maria- ens ajudà a preparar les transparència per al dia següent... botant per damunt de la paret mitgera de l’antic departament, perquè no teníem les claus per accedir al local on hi havia l’ordenata. Una vegada dins, Pepe ens obrí, a Josep Maria i a mi, i ens posàrem a preparar les transparències, a les tantes de la matinada. I ocorregué que Tere i Mª Rosa, des de Benicarló on eren, aquella nit em cridaren a casa per saber com m’anava tot...i clar jo no contestava, perquè em trobava en tot l’ affaire dels preparatius i a punt estigueren d’agafar el taxi de Marquès i presentar-s’hi, a les tantes, perquè pensaven que m’havia passat alguna cosa. Finalment tot s’aclarí, vaig anar-me’n a dormir unes hores i, a l’endemà, a la Facultat de bon matí, per a la lectura i defensa de la tesi. La cosa, finalment, anà bé i les transparències de Pepe Ramos ho feren més agradable i interessant. Una vegada feta l’exposició, els membres del tribunal m’anaren fent preguntes i suggeriments, que vaig anar responent, agraint-los-ho i, per acabar, Peiró féu la seua intervenció, com a director, glossant el procés i les expectatives de la investigació. Així que el tribunal es quedà sol per deliberar i, al cap d’uns moments, em cridaren i dempeus tots, Oto llegí el “veredicte” que resultà ser l’atorgament de la qualificació de cum laude i els aplaudiments protocol·laris de rigor. Tot seguit ens anàrem a dinar al Santa Barbra i així vaig superar el tràmit acadèmic que em restava de la meua “carrera”.

   Aleshores i esperonat pel desig de fer docència, mai no apaivagat, vaig començar a fer el seguiment de les convocatòries d’associat, a les universitats de València, Castelló i UNED. Finalment i coneixent el professor Josep Maria Peiró la meua intenció, em féu telefonar per la seua secretària des de Madrid –on es trobava de viatge-, perquè em posara en contacte amb ell, immediatament. I és que es convocava una plaça d’associat, al departament de Psicologia social...i en valencià. I Peiró coneixia la meua sensibilitat per la llengua, doncs no debades havia estat el meu director de tesi i vaig reivindicar fer-la en català. De manera que vaig presentar curriculum i vaig accedir a la plaça en qüestió, havent-me dedicat -els últims deu anys- a compatibilitzar la funció inspectora i la funció docent.

Val a dir que la figura del professor associat s’adiu molt bé, a més, amb la pretensió d’oferir a l’alumnat una perspectiva versemblant, des de la pràctica, dels estudis escollits, incorporant als departaments a professionals “prestigiats” –això diu la normativa- que, justament, estan exercint aquella carrera al món laboral extern. Alhora actua de feed-back, doncs el professional que fa docència té accés a documentació, bibliografia i investigacions que, d’altra manera, és difícil d’aconseguir: la universitat, doncs es beneficia i la professió també...i això per un preu mòdic: en el meu cas el “sou” d’associat era la desena part –aproximadament- que el sou d’inspector d’educació. Per tant per diners no era... Però per esforç sí, perquè la dedicació docent –de tres o sis hores segons el cas-, suposava  tot de “malabarismes” per quadrar horaris...

Al respecte era al vespre i nit –fora del temps ocupat en la tasca inspectora, de matí i tarda- que hi podia dedicar-me. Això obligà al personal –inclosa la direcció- del departament a tenir molta paciència amb mi, fins i tot el professor Musitu, director aleshores i una vegada feta l’elecció d’horaris i matèries, s’avingué a “cedir-me” classes seues, en hores de la meua conveniència. Ocorria, a més, que algunes classes se situaven en una franja horària gens còmoda per a l’alumnat: per exemple en una ocasió impartia jo una classe teòrica de 20 a 21 hores...divendres! al multiusos. Ja les classes teòriques, per se, no tenen una assistència massiva, perquè no són obligatòries i, damunt, a l’última hora del divendres...No vaig defallir, però, i vaig demanar-li al delegat dels alumnes –Omar, un xicon de procedència marroquina- que esbrinés el motiu o motius de tan minsa assistència, a una classe suposadament important –troncal- i que jo m’esforçava en fer atractiva i “pràctica”, per si calia canviar d’estratègia, revisar el programa o introduir alguna altra novetat a suggeriment seu...

A la propera classe estava jo expectant sobre la resposta i Omar, desprès d’un moment de dubte m’espetà, “Los hay peores –de professors- i no hay nada personal contra ti, de parte de mis compañeros...aunque un poco asertivo sí que eres...Pero no son horas!” -de 20 a 21 hores...divendres! Així que vaig resignar-me a seguir de la millor manera les classes que faltaven del quadrimestre –amb assistència, això sí, del delegat del curs i un grapat d’alumnes més, de les dotzenes que s’havien matriculat... I en això que vaig trobar-me un dia d’aquells amb el que havia estat director del departament –Juan Luis Chorro- i no vaig estar d’explicar-li-ho. Amb un somriure em digué que no es mal qualificatiu dir-li a un psicòleg, assertiu...i així quedà la cosa. També la companya Empar Escartí, que compartia local i teníem les classes seguides, un altre any a l’aulari de Dret, em deia que els psicòlegs no tenim dret a deprimir-nos per això –la escassa assistència a les classes teòriques, que patíem la pràctica totalitat del professorat- i que, fet tot l’esforç per atraure l’assistència, no calia capficar-s’hi.

Les classes “pràctiques” eren una altra cosa: d’assistència obligatòria -es recollia la signatura cada dia- amb una tercera part de matrícula que les teòriques, en aules-laboratori més assequibles i dotades, òbviament més atractives en absència de la faramalla de les teòriques i on, a més, s’incloïa en cada cas o situació, una mínima documentació teòrica...la presència de l’alumnat era nombrosa. A més, era l’alumnat el qui treballava de valent, amb les propostes del programa exposades pel professor i sota una supervisió gens estricta, però seriosa, amb intervencions flexibles i plantejaments més oberts. El secret estava, pot ser, en articular bé una modalitat de classe –la teòrica- i l’altra –la pràctica- i sota la responsabilitat d’un mateix professor, cosa que no passava sempre i afavoria la divergència i de vegades la contradicció. Jo vaig experimentar -en pròpia carn- una vivència molt satisfactòria, en impartir una assignatura “nova” de la titulació de psicopedagogia: la teoria i la pràctica. Una seixantena d’alumnes tots madurs –últim any de carrera i alguns titulats de magisteri i de psicologia o pedagogia- en la classe teòrica i dos grups –d’uns trenta- de “pràctiques”. A més i a partir del mer contingut del BOE, vaig haver d’”inventar” el programa teòric i les unitats de les “pràctiques”. Vaig, a més, demanar autorització al departament, per suprimir l’examen final i per comptar l’assistència a les classes teòriques, per a nota, a més dels treballs personals i col·lectius i vaig pactar amb els alumnes una certa corresponsabilitat, per tirar endavant la matèria.

El cas és que la cosa funcionà: la pràctica totalitat de l’alumnat assistia a les classes –teoria inclosa- i aconseguirem una bona harmonia entre una classe i l’altra, amb feed-back entre elles; la tutoria estava concorreguda, per a tancar temes i consultar aspectes del programa i les unitats i dels treballs personals i grupals. I tinc present ara un parell d’anècdotes molt il·lustratives: la primera la d’un alumne que no podia assistir a classe, perquè residia en un poble de l’alt Millars on, a més, era regidor. Ho solucionàrem amb contactes espaiats a la tutoria –a més del que mantenia amb un col·lega que l’informava i facilitava els materials- i amb la presentació de treballs. L’altra fou una alumna que deixà d’assistir, perquè la cridaren de la bossa de treball d’Albacete per incorporar-se a un SPE –Servei Psicopedagògic Escolar, aleshores-, com a psicòloga.

Però no volia deixar perdre l’assignatura i pactàrem un sistema semblant de contactes periòdics i continuïtat de treballs. Fou, a més, l’any que vaig tindre com a alumna una xicona sordmuda que, en entrar jo cada dia a classe, em posava al coll una petita emissora que li facilitava la comprensió de les meues explicacions...majoritàriament en valencià, a més: una de les matrícules d’honor fou per a ella, perquè, a més de molt treballadora era superintel·ligent. I en això vaig coincidir amb algun col·lega que també la tenia d’alumna. Llicenciada ja, l’he trobada per la Facultat, treballant al gabinet d’atenció als disminuïts. Aquella experiència palesa que, amb una certa imaginació, alguns problemes de la Universitat podrien solucionar-se...

Paral·lelament encara vaig fer de tutor extern, alguns cursos: es tractava d’una figura extra acadèmica, per acompanyar a l’alumnat del “Practicum” de Psicologia, doncs a l’últim curs els alumnes havien de preparar un projecte treballat i monitoritzat des de la tutoria acadèmica, d’algun professor de la Facultat i, en paral·lel des de la vida professional. Jo, que també impartia docència i exercia a la Inspecció, vaig acceptar el suggeriment del deganat de col·laborar-hi i durant uns anys, dedicava un matí a compartir-lo amb el grup d’alumnes del “Practicum”, de vegades en la pròpia seu de la Inspecció i, en ocasions, amb visites programades i contactes amb centres, als què m’acompanyaven. Tinc molt bon record de tots ells i elles i em venen al cap alguns com Amèlia –el contacte amb la qual he recuperat i amb Mònica ha publicat a l’Anuari de Psicologia- o Anna o Salvador...
I és que l’alumnat –com jo mateix he defensat des de sempre- es troba ben bé enmig de tot el procés educatiu, clar. O millor encara ells i elles esdevenen els primers i principals protagonistes de la seua pròpia formació. I això des del temps d’El Tormo, d’Albocàsser, de l’Annexa de Castelló i de l’acadèmia Akademos, també de Castelló i de què n’he parlat en un altre lloc. En Psicologia en vaig tindre de tots els cursos i no només de la Facultat, doncs impartíem docència en “Tarongers” a l’escola de Treball Social i a la de la diplomatura de Relacions Laborals. No cal dir  que els dels primers cursos anaven un pèl justos i immadurs, de forma que en ocasions vaig haver de tornar a fer “de mestre” en temes elementals de vocabulari, ortografia, redacció i no cal dir d’iniciació a la recerca i assoliment dels aspectes més formals o pròpiament educatius. En canvi els dels últims cursos –especialment els de psicopedagogia a què m‘he referit abans- i fins i tot els de les escoles del campus de “Tarongers” apareixien com a més interessats i formals. Fora de què les relacions eren normals i jo m’esforçava per atansar-m’hi, tinc recollida alguna anècdota, com la de què un funcionari que teníem a la Inspecció –encara no disposava jo dels llistats del curs- i que es trobava a la classe el primer dia –em contava desprès-, distret com estava ell fullejant el programa se sobresaltà en escoltar la meua veu, quan jo m’adreçava a ells, en saludar-los i oferir-me com el teacher de l’assignatura: “Ostres! És Marc”.
Al respecte vaig viure experiències majoritàriament agradables, encara que en algun moment em vaig mostrar dur, quan algú(na) no parava de xarrar i distraure a la resta i no un dia sinó cada dia. Jo anava prenent paciència i mirant de reconduir la cosa, fins que arribat al límit, vaig interrompre la classe, es féu el silenci i vaig comminar a la interfecta a atendre i treballar o a sortir de classe.  Anys desprès, algú em buscava en demanda d’informació, per escolaritzar la seua menuda...i no us pensaríeu qui era: la Mònica a la que vaig posar “firmes”, aquell dia històric, convertida en una personeta d’allò més formal i amb la què he mantingut contacte fins ara i que amb Amèlia -aquesta la mar de dòcil i estudiosa- han treballat el tema del TDAH –Trastorn de Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat, en anglès-.
En un altra ocasió –em repetiré, però fou un episodi curiòs- i atès que a la classe teòrica del divendres a la nit –era l’última classe de 20 a 21 hores- no m’acudia massa gent, vaig interrogar al delegat del curs, Omar –un xicon marroquinés- que n’esbrinara els motius i a la setmana següent ja em donava la resposta, desprès d’haver intercanviat opinions amb els del curs. Ho féu un cert circumloqui... “Marc, no és personal i no tenemos nada contra tí... –encara com, vaig pensar jo- ...aunque eres algo assertivo... –vaja!- ...Pero –seguia ell- no son horas...el viernes por la noche no son horas y a la gente le cuesta acudir a clase...” I així acabà la cosa: vaig mirar d’esforçar-me per fer atractiva l’assignatura, però l’horari de la classe no vaig poder canviar-lo, clar i en acabar nosaltres venia el conserge a apagar les llums i tancar les portes...
Encara me’n va passar una altra, amb ocasió de revisar notes –els dies següents dels exàmens obríem un torn, desprès de publicar-les-. Jo tenia alguns alumnes esperant-se i vaig anar atenent-los i confirmant o no les qualificacions i com que l’espai era obert els veia allà que parlaven entre ells...En això que una de les xicones que s’esperava se n’anà i jo vaig seguir atenent a la resta, un a un, clar i encara a l’endemà em quedà algú més. Així que vaig acabar la revisió i l’alumna que se n’havia anat no comparegué i com que tenia la seua fitxa vaig tirar mà i vaig marcar el telèfon que hi constava: vaig reconèixer la seua veu i ella la meua abans que li diguera “Pilar, soc el professor Marc Adell...”
I com que es quedà un pèl sorpresa, em vaig limitar a dir-li que vaig veure com se n’anava el dia anterior i no havia comparegut al següent, per a la revisió... Ella, però, s’excusava per la seua tardana reacció i comença dient-me: “...Es que pensava, profesor, que eso no pasava...” “El què? vaig contestar-li”. “Llamarme para la revisión, porque ayer perdia el tren a Zaragoza y tuve que marcharme”... -era la vespra de les vacances de Setmana Santa i viatjava a passar-les amb la família-. El cas és que vaig traure-li importància i varem revisar el seu examen per telèfon. Un parell d’anys més tard, entrava jo a les dependències del departament cap al meu despatx i me la vaig trobar de cara... “Pilar, què fas per ací?”. Anava a gestionar alguna qüestió acadèmica que ara no recorde i no només s’alegrà –i jo- de trobar-nos, sinó que li faltà temps per anar explicant per tot el departament, l’episodi de la meua trucada...
Bé, alguns episodis més em passaren i la tònica fou majoritàriament favorable, de manera que no tinc consciència ni record de cap enfrontament seriós, fora d’alguna cridada a l’ordre a algun “garrulo/a” que sempre n’hi ha. Així que aquella convivència em gratificà de les dificultats d’horari i dedicació que, en haver d’alternar la funció inspectora amb la docent, em demanava un esforç afegit.


Fer de mestre, malgrat tot.
 
Això, però, s’ha acabat per a mi –la docència- perquè ara, en accedir a la condició de jubilat, he hagut de renunciar a la plaça d’associat, molt al meu pesar perquè, justament, pensava jo dedicar-me amb més comoditat –sense la pressió dels horaris de la Inspecció Educativa- a la docència universitària, vessant la meua experiència dels anys dedicats a la professió inspectora, a unes classes –les impartides a la Universitat- massa allunyades de la realitat. Però no i és que, al seu moment m’informaren malament: d’entrada, com que la meua era jubilació voluntària LOGSE, m’asseguraven que no m’afectaria a la compatibilitat, cosa que no passà. Altrament semblava haver un projecte de llei que autoritzaria la continuïtat de la dedicació a temps parcial, per als pensionistes. Cosa que no es materialitzà, finalment.

Així que vaig haver de fer efectiva la meua renúncia i deixar la docència del departament, per la incompatibilitat de cobrar dues “nòmines”: la de pensionista notablement disminuïda, per cert, en comparació amb la de funcionari en actiu i la d’associat, realment ridícula per l’escassíssima compensació econòmica. Encara com El CAP –Curs d’Actualització Pedagógica- no suposava relació contractual amb la Universitat, sinó el pagament d’unes hores puntuals de classe, així que no vaig haver de renunciar. De moment. I això em mantenia mínimament ocupat en una activitat intel·lectual, que resulta fonamental per estar raonablement “en forma”. Altrament el CAP era un “argument” per no desvincular-me, del tot, del Dep. de Psicologia Social, mantenir el correu electrònic i l’accés al meu antic despatx, encara que ara compartit.

El cas és que al CAP vaig romandre alguns anys més, encara en actiu i ho estava fent a gust. Mentre durà, perquè un vell projecte de reconversió en postgrau, que no acabava d’arrancar, ho féu, finalment, el curs 2009/10. Costà d’implantar-se, al meu entendre per dues raons: una és d’índole econòmica, perquè efectivament, la llargària del nou CAP –un curs sencer mínim, ara és un quadrimestre- i l’atribució de les classes a personal de la Universitat –que cobrarà en hores de docència del respectiu departament- encarirà, segur, el seu finançament. L’altra dificultat que hi veia era d’ordre organitzativa: qui coneix mínimament la Universitat, sap com funciona l’atribució de docència. Així que les classes del CAP les demanarà qui –en funció de la seua prelació, és a dir antiguitat- li convinga l’horari o alguna altra circumstància o es quedaran marginades, per als últims en escollir.

Això dificultarà garantir l’estabilitat necessària i la cohesió, en els “equips” de docents que arriben a dedicar-s’hi. I, en conseqüència, no serà garantia d’una millora substancial de la qualitat del nou CAP. Altrament -i derivat de la dinàmica anterior- el professorat, per tant, no serà el més vocacionat per la docència en Secundària, ni el més expertitzat –ni per experiència, ni per preparació específica en la didàctica respectiva, per més que puga aportar el més alt nivell científic respectiu –en matemàtiques, química, medicina, dret, filosofia, història, informàtica, economia...-. Perquè del què es tracta és de formar professors de...tot això, no experts en –només- una determinada matèria que ja han cursat els aspirants i aprovat, al seu moment, i per això en són titulats. Crec que s’ha perdut una magnífica oportunitat per, des de les facultats de Pedagogia –ara un pèl desprestigiades i endogàmiques- haver coordinat el nou CAP, “seleccionant” els millors professors universitaris “didactes” -dels respectius departaments i facultats- per impartir les matèries que interessen els futurs docents de Secundària i els millors, també, professors d’àmbits com ara pedagogia general, sociologia de l’educació, didàctica general, metodologia i programació, organització i legislació escolar, psicologia de l’aprenentatge i evolutiva etc. A més de professionals en actiu –inspectors d’educació, directius, psicopedagogs, assessors de CEFIREs etc.- que li donen el “to” versemblant i aplicat, a les matèries impartides.

Així que, amb la nova implantació del master de secundària vaig haver de desvincular-me del Servei de Formació, de la UVEG, i no vaig poder seguir impartint el mòdul general de “Psicopedagogia i Sociologia de l’Educació”, del què tenia ja acumulat un bon “dossier” de materials, que anava renovant cada any: normativa, capítols de llibres –també dels meus: “Els adolescents i el repte de la LOGSE...” o “Estrategias para mejorar el rendimiento académico...”-, articles de revistes i diaris, esquemes i documents varis –PISA, IVAQUE, INCE etc.- Ni en les noves tecnologies –power point,- a més de les transparències típiques que havia anat elaborant, a poc a poc. Si més no amb l’intent de fer la classe amena i pràctica, afavorint la participació i buscant referents –notícies, situacions concretes etc.- que motiven l’alumnat, majoritàriament “passota” o, el què es pitjor, “desencantat”.

Això ja és història. Jo els deia, el primer dia de classe, que no en volía cap de fracassat/da, que Unamuno estigué maquiavèlicament mal intencionat –i injust- quan digué allò de què -en Amor y Pedagogía, pot ser?- “...el que sepa hacer que haga y el que no sepa hacer que enseñe”. Perquè  no hi ha cap bon “ensenyador” que no siga competent en allò que sap i que només els qui saben fer (bé) poden aspirar a ensenyar-ho. Els deia, a més, que vindre a la docència a guanyar diners, és errar el camí i que a la fi, fer de mestre sense vocació és condemnar-se, de per vida, a la infelicitat...i condemnar a tots els del voltant, alumnes –especialment- inclosos...I així anava acompanyant-los, dia a dia, amb plantejaments, continguts, informacions, propostes, debats i treballs que vaig demanant-los al llarg del quadrimestre, en sintonia –més o menys- amb el programa “oficial” del mòdul. Fins que la cosa féu “fins” i, com a jubilat, ja no vaig poder seguir en el nou màster...Cosa que em dolgué i encara em dol.

També, ara, l’alumnat del C.A.P. em donà moltes satisfaccions i algun maldecap. Satisfacció en trobar-me gent madura, amb els estudis acabats i amb ganes de treballar i preparar-se per a la docència. Maldecap, perquè amb l’excusa que alguns treballaven es feien un tant el “ronso”, clar que vaig haver de dir-los que jo també “treballava” i que s’havien d’organitzar –com jo ho havia hagut de fer-. Fins i tot, en algun cas, vaig oferir-los canviar a l’altre grup que també impartia i així s’acabaren acomodant els pocs que tenien el problema.

Vaig tindre gent de més edat i de més joves, més xiques que no xics –ja se sap que a la docència elles tenen més tirada-. A la majoria els he perdut de vista del tot, encara que amb alguns vaig mantindre alguns contactes per e.mail, posteriors, amb motiu d’alguna consulta puntual, com el cas de Rosa, filòloga, que em demanava opinió sobre el seu projecte docent... o les germanes Silvia i Rosa Almenar, de dret, ben diferents una de l’altra: una més afectiva i directa, l’altra més assenyada. Les he trobat per València alguna vegada i mantenim contacte per correu electrònic... I encara em vaig trobar amb el fill d’una bona amiga, metgessa del col·legi d’educació especial d’El Saler i coneguda des dels anys vuitanta: ell m’ho explicava, desprès de cridar pel mòbil a sa mare, en un descans de les classes del C.A.P., per “confirmar” que el seu professor –Marc Adell- era l’inspector conegut de sa mare, com efectivament ocorregué. La mare em confidencialitzà –en un altre moment- que havia tingut problemes amb el xicon, amb motiu de la separació dels pares i de què sa mare havia iniciat una nova relació...Com la vida mateixa.

Així que també al C.A.P. vaig viure experiències i contactes enriquidors amb l’alumnat –per allò que els repetia jo: “mal mestre el qui no aprèn...fins i tot dels seus alumnes...”- I clar havia de donar exemple... llàstima que només de l’últim curs d’impartició –previ al “màster”- tinc testimoni fotogràfic, que he inclòs en la coresponent “galeria” de “Fer de mestre”...



Més coses, però... 
 
Una altra excusa per seguir passant-me per departament, és alguna col·laboració puntual que se’m demanà: per exemple una intervenció prop de l’equip directiu del Projecte “Hombre” de l’arquebisbat, en forma de sessions de treball, per aconseguir superar els conflictes interns i assegurar la consolidació del col·lectiu. També els vaig ajudar en la selecció dels aspirants a una plaça de tècnic, en el programa d’intervencions contra la droga, que desenvolupen els del tal Projecte. Una altra col·laboració que he prestat al departament, ha estat en la recerca de centres, distribució de qüestionaris, visites de contacte per explicar la proposta als directius, atenció a consultes i recollida de materials, per al seu processament, del projecte PSYCONES, una investigació del benestar psicològic percebut, que abastava professionals de diversos àmbits i un d’ells el docent: durà dos anys i sembla que no vaig fer un mal paper. A més i una vegada garantida “l’explotació” de les dades pels responsables europeus del projecte, la informació subsegüent ens ha permès publicar un parell d’articles a l’Anuari de Psicologia de la SVP –Societat Valenciana de Psicologia-.

També m’he interessat i he mantingut algun contacte i participat en alguna sessió de treball -per invitació de la coordinadora, Dra. Escartí-, en el projecte de socialització d’adolescents problemàtics, del qual és autor el professor dels EEUU, Don Hellisson, de la universitat de Chicago. Alguna de les sessions amb presència de l’autor, convidat per l’equip de la universitat de València...I sembla que algun tipus de col·laboració podré seguir prestant, als nous projectes que s’albiren. Així, al juliol de 2008, he tingut oportunitat de participar en la IIª Conferència Internacional sobre “desarrollo positivo de los jòvenes, desde la educación física”, amb una miniponència que vaig presentar a la seu de la Fundació Universitat-empresa, de València. I durant el curs 2007-08 he tingut una intervenció –la primera que aperturava les sessions-, en les jornades dels SPES de Secundària, que s’han celebrat a la nostra Facultat: “La difícil convivència a les aules” vaig titular-la i em vaig ajudar de la presentació en power point –pp-, que m’elaborà Violant Estreder, investigadora i doctoranda del departament que em fa, a més,  de secretària de l’Anuari. Així com varem participar en la setmana cultural de la nostra Facultat, amb la presentació del projecte UNITS, també en power point i amb la col·laboració, també, de Violant. Encara, per al curs 2008-09, presentàrem una comunicació al congrés sobre Salut laboral, que presidia Pedro Gil, un altre professor del departament que és, a més, membre del consell de redacció de l’Anuari. Fou, també, a la seu de la Fundació Universitat-empresa i tingué una bona acceptació entre els assistents llatinoamericans.

Una dedicació també interessant i que demana temps és la direcció de l’Anuari esmentat. Fou amb ocasió de la dimissió del primer director Josep Lluís Melià, superocupat en múltiples projectes i dedicacions. Així que, a falta de candidats, m’adjudicaren la “plaça”, que jo vaig acceptar “en funcions” i que aviat em consideraren “director” i prou. I ja portem alguns quant números editats i uns altres tants anys de subvenció de la Conselleria, a l’efecte. Tema aquest últim complex i fins i tot incòmode, per haver de demanar justificants de l’edició, abans de rebre els diners per a la publicació (!) Seguim, però en la bretxa, primer amb Toni Cots de secretari i ara amb Violant Estreder. I és evident que sense la seua col·laboració l’Anuari no apareixeria, perquè no tenim cap suport administratiu i sense una mínima infraestructura, no es pot publicar una revista científica.

A part del número ordinari anual –de vegades de dos anys seguits-, hem aconseguit editar un monogràfic, sobre un tema de tant interès com “Psicologia, Llengua i Societat”, amb col·laboradors de luxe de tot l’àmbit lingüístic –inclòs l’Alguer- i ara n’estem preparant un sobre “mediació”. Bé, encara que amb combinació de satisfaccions i ensurts alhora. Però bé, creixem modestament i publicitem el nostre Anuari arreu dels PPCC –Països Catalans, sí-: València, Castelló, Alacant, Elx, Barcelona...- al CINDOC, que és l’organisme del Consell Superior d’Investigacions Científiques que controla les revistes d’investigació i estem presents en altres xarxes de publicacions prestigiades. Així com hem iniciat un projecte d’intercanvi amb altres revistes de Psicologia d’arreu. Tampoc es pot oblidar la col·laboració que ens presta el Servei de Publicacions de la Universitat de València i la mateixa Llibreria de la pròpia Universitat, en la maquetació i distribució de l’Anuari, on es féu la primera de les presentacions i fou un èxit de públic. Ara estem mirant d’ampliar la pàgina web de l’Anuari als esdeveniments de la SVP...En fi que és un no parar mai, de vegades per pròpia iniciativa i d’altres per que u es deixa acomboiar. Com quan al desembre del 2007, quan el desficiós de Francesc Beltran, bon amic, d’ascendència torreblanquina, soci de la SVP i professor de metodologia a la Facultat de Psicologia de Barcelona i amb qui portem una altra moguda: els “autòmats cel·lulars”. Doncs Francesc, ens féu arribar una informació de l’Institut d’Estudis Catalans –IEC-, per a la convocatòria d’un congrés de revistes científiques i allà que ens apuntarem per fer present l’Anuari...

I com sol passar en els col·lectius minoritaris –com ara la SVP-  i les revistes de difusió limitada –L’Anuari, sense anar més lluny- anem sempre justos de “possibles”. I des del 2011 més encara, per la manca de subvenció. Els últims anys ja ens trobàrem en dificultats, perquè l’ajut de la Conselleria d’Educación a les publicacions en valencià, que jo vaig aconseguir per primera vegada, amb un muntant inicial dels 500 euros, aproximadament,  i que arribà als 700, deixà de rajar del tot, desprès d’algun exercici amb poc més del 200. Això ens permetia abastir –bé que parcialment- el pagament de l’edició. Al març del 2011, però, en interessar-me per la convocatòria anual, que solia aparèixer a l’abril, em sorprengueren els de Conselleria, dient-me que ja havia passat el termini que s’acabà a finals de febrer. Lògicament vaig exterioritzar la meua sorpresa i malestar al responsable del tema, Vicent Moreno, conegut meu des del temps en què jo havia fet de cap de servei –d’Ordenació primer i de Programes d’Alumnes desprès- a l mateixa Conselleria. Vicent m’explicà que l’avançament es devia a les properes eleccions autonòmiques (!) de maig i que ja ens ho havien avisat per e.mail (?), cosa que vaig comprovar al detall en el meu correu i no. Certament que la correspondència del Anuari, en tant que SVP, la rebia Oto com a president –a qui vaig preguntar i en digué que no-, encara que a ell podria haver-se-li passat, però jo hauria d’haver rebut la relativa a UNITS i no la vaig trobar en lloc.

El cas és que, amb el termini tancat, ja no hi havia res a fer i tot i que l’ajut hauria estat simbòlic per la retallada –encara més- de les subvencions al valencià, ara no teníem ni això. Amb Oto, però, vaig acordar seguir endavant amb la publicació, justament quan teníem en marxa el número ordinari del 2010 i el monogràfic –tercer que publicaríem- sobre el centenari de la Psicologia Social, encara que finalment, en un sol volum un pèl gruixut. Número en el què ens férem ressò de la desaparició  del Dr. Siguán, un dels pares de la Psicologia a Espanya, que havia estat professor meu a Barcelona, els anys seixanta, quan jo feia Pedagogia i que vaig trobar-me en diverses ocasions, com he explicat en un altre lloc d’aquestes memòries. Jo havia intentat dedicar-li un record més documentat i sentit i vaig recórrer a algunes persones amb ell vinculades –a Barcelona i a València- perquè li dedicaren tot un assaig. Finalment no hi hagué sort i la cosa ha quedat en una referència al pròleg del número.

També hem mogut algun fils, per donar a conèixer la nostra revista per les vies habituals i cada vegada més informatitzades, com ara el portal de dialnet. Així vaig connectar amb una veïna meua –Empar Costa-, bibliotecària de la Gregori Mayans i per la seua mediació amb els administradors, amb qui em vaig entrevistar a la seu de la Nau, vaig portar-los alguns exemplars de l’Anuari, varem accedir a la nostra web i a la de dialnet, em donaren instruccions de com procedir i encara els vaig fer arribar –en pdf- els últims exemplars. Caldrà, també, la col·laboració de la biblioteca de la Facultat –en tractar-se d’una revista de Psicologia-, per escanejar els exemplars que no tenim en pdf i això ens crea un nou problema, perquè no serà fàcil aconseguir una col·lecció completa en paper...Però estem en això. Encara que les dificultats, per a l’Anuari, no s’acaben, atès que no tenim seu pròpia per a la revista –ni per a la SVP-, quan resulta imprescindible disposar-ne. Mentrestant jo podia accedir a l’antic despatx d’associat –bé que compartit i en precari- allí hi havia la “seu” de l’Anuari, però en enderrocar tot el pavelló per obres vaig trobar-me a la intempèrie. Finalment i molt provisionalment vaig instal·lar-me al despatx que el degà té, com a professor del departament de Social i que em cedí molt amablement, mentre ell romania uns mesos al deganat. La cosa es complicava, però “providencialment” i atesa la meua condició de secretari de l’associació de professors jubilats, vaig situar-hi, també, els materials de l’Anuari, al local cedit pel rectorat al Col·legi Major “Lluís Vives”.

Una altra “moguda” a la què m’he incorporat ha estat a la de la recuperació de la figura de Josep Climent i Avinent, antic “conegut” –i reconegut- meu, arran d’haver-lo fet motiu i raó d’estudi de la meua tesina, en Pedagogia. Ara, amb ocasió del III centenari del seu naixement (1706-2006) vaig promoure la implicació de l’estament universitari. De bon començament vaig intuir que caldria comprometre les tres universitats afectades: València, Castelló i Barcelona. València perquè fou la universitat de Climent –i ara la meua-, on estudià i d’on fou catedràtic i mecenes. Castelló per la condició de “pàtria” de Climent, on nasqué, de qui s’ocupà sempre i on es retirà, bé que aleshores no hi havia estudis superiors i el centre de més entitat acadèmica foren les Aules. I Barcelona, perquè és d’on Climent fou bisbe i persona pública rellevant, especialment en el camp de la cultura i l’ensenyament, en un moment on la capital de Catalunya es veié privada de la seua universitat i on el col·legi del bisbe en feia, en part, la suplència d’aquella mancança. Així que vaig iniciar els contactes ja molt abans –des de 2004-: la professora Júlia Beltrán fou la primera a qui li ho vaig comentar i aviat a Joan Llidó. Al poc vaig parlar, també, amb Vicent Gil i amb Díaz Manteca, arxivers els dos. El primer de Vila-real i que havia treballat la figura de Climent i el segon que em facilità una foto de l’alqueria dels Òrfens.

Òbviament vaig visitar a Elena Sánchez i al el seu pare, el meu antic professor Dn. José Sánchez Adell: els vaig dur la primera impressió del meu material a partir de la tesina de Pedagogia. La veritat és que feren poc de cas i em perdérem el document, tot i que Elena m’atengué en les distintes visites que vaig fer i em féu buscar els llibres de la biblioteca de Climent, que romanen a l’arxiu municipal i em vaig fer algunes fotocòpies, de portades i altres materials. Cosa que em costà temps i paciència, perquè sovint era fora de l’horari del meu treball i suposava alguns desplaçaments de València a Castelló. A part que em prometé algunes coses, com ara posar-me en contacte amb el seu marit, Olucha, tècnic de la Diputació, pel tema de l’edifici dels Òrfens o fer-me algunes fotos de llibres de Climent, posats damunt la taula, a tall de documentació gràfica. Res de res: nombrosos e-mails i trucades telefòniques –sovint difícils perquè no se la localitzava al seu despatx- i cap resposta. Tampoc es mostrà massa col·laboradora quan volguérem comptar amb una mostra del fons documental per a l’exposició del centenari: jo feia temps que li ho plantejava i encara amb Flors li férem una visita més formal –ens haguérem d’esperar perquè tampoc hi era a l’arxiu...- i tot eren “pegues”.

Paco Marco féu alguna intervenció i, finalment, sembla que hi hagué que recórrer directament a Mulet, el regidor i diputat, per tancar el tema. També li demanàrem que, com a “patrona” de la fundació Dàvalos-Fletcher –heretada del seu pare, com la condició d’acadèmica de la Història i la plaça de l’arxiu- ens recolzara, per fer arribar a bon port la proposta –inicialment acceptada en la visita que la comissió féu a la fundació-, de publicar una edició commemorativa de Climent, amb el meu material, que incloïa una nombrosa col·lecció d’il·lustracions. No sabem com “defensà” la proposta, però el cas és que al poc de temps varem saber que la junta de la fundació va considerar el projecte d’edició commemorativa –del fill més il·lustre de Castelló !-, com a “no prioritària” i el contingut del material com a “poc científic” (?). Això ens ho comunicava Agustí Flors als membres de la comissió, segons informació verbal del secretari de la Dàvalos-Fletcher. Jo em vaig quedar “molt tocat”, pel fons i les formes i la comissió ho lamentà, però no es feu cap gestió, al respecte, ni tan sols demanar una confirmació per escrit, com a resposta a la proposta feta per la mateixa comissió –també per escrit- i la devolució del meu material...

   Per tal de donar-li operativitat a la gestió del III centenari jo havia proposat la constitució d’una comissió organitzadora, a la UJI –Universitat Jaume I-, centre que, al meu parer, hauria de portar la iniciativa i coordinar les altres universitats. I per això vaig acomboiar a Manel Rosas, amb el qui havia contactat, arran del centenari de l’escola de Magisteri de Castelló: ell com a degà de la facultat de Ciències Humanes i Socials presidia la comissió, de la que formava part també Agustí Flors i Paco Marco, matemàtic molt interessat per Climent i que assistí a la meua conferència de l’any anterior sobre l’il·lustrat, a una llibreria de Castelló. Paral·lelament vaig fer contactes, també, en València i Barcelona. En València amb León Esteban, company de curs i director de la meua tesina sobre Climent i amb el professor Mestre i quan la cosa estava més propera, amb el vicerector del Cultura professor Gil, per mirar d’organitzar els actes a la seu del carrer la Nau...A Barcelona em van posar en contacte amb Joan Bada, de la Universitat i de la Facultat de Teologia i estudiós de l’època de Climent i amb Ramon Corts, autor d’una biografia de Fèlix Amat, el deixeble predilecte de Climent. Vaig visitar-los i vaig poder contactar, finalment, amb Tort Mitjans, el biògraf de Climent.

A poc a poc anava prenent forma, també l’organització dels actes “climentins” a Barcelona. Altrament i a l’any anterior, per tal d’anar creant un cert ambient, vaig proposar a l’ “associació Josep Climent” –de la que soc membre des del principi- fer un parell de conferències envers el personatge: la dimensió eclesial a càrrec de Joan Llidó i la social i educativa a càrrec meu. La primera s’impartí als locals de Santa Maria i hi hagué gent: Llidó ho fa bé, encara que no despunta, precisament, en competència lingüística –valencià pedestre i castellanismes abundosos-. Però bé. Als pocs dies vaig intervindre jo, a la llibreria “Apòstrof” del carrer Sant Vicent. No havia estat mai i fa goig el local al soterrani, per a conferències: hi hagué gent de l’associació –com en el cas de Llidó-, a més de Manolo Rosas i Agustí que em feren la presentació i, entre el públic, la professora Júlia Beltran i familiars i amics.

Em vaig esplaiar en la dimensió civil del bisbe: cultura, escoles, temes socials, economia, política...amb algunes transparències de reforç i al final, en conversa amb els assistents, se’m presenta algú: “Soc Paco Marco, del departament de matemàtiques de la UJI” –i em donà la seua targeta-. Em vaig quedar sorprès i se’m va ocórrer “...I què fa un xic com tu, en un acte com aquest...? Perquè no deixa de ser, com a mínim xocant, que un matemàtic s’interesse per la figura i obra d’un humanista i il·lustrat com Climent. I encara vaig voler donar-li “canxa” en recordar que un bon amic del bisbe, a Barcelona, fou el general i enginyer Dn. Pedro de Lucuce, bon matemàtic i professor del patge de Climent, Amat, del qui el bisbe i el general coincidien en que tenia talent...El cas és que contactarem i acabà sent –Paco Marco-, coordinador de la comissió organitzadora del III centenari, per renúncia de Rosas...

Finalment, arribà el moment i es portaren a efecte els diversos actes: la inauguració a Castelló, al juny, a les Aules, amb la conferència de Tort; els actes a València, a l’octubre, amb la lliçó magistral de Leon Esteban i altres intervencions; les sessions i vistes a Barcelona, en novembre i, novament, a Castelló en l’exposició i cloenda al desembre  [1]La cosa, però, no acaba ací: d’una banda hi ha les “actes” que recullen les conferències, les ponències i comunicacions presentades en cada seu –València, Castelló i Barcelona- i que edita la UJI. I, de l’altra, la recreació de la figura de Climent, des de paràmetres més enllà de l’estricta biografia –cosa que ha fet magistralment, ja, Tort Mitjans- i que he titulat “El bisbe Climent i la pedagogia de la Il·lustració”, en coedició de IEC i la UJI, encara que lamentablement està ajornada. Sembla, a més, que la comissió de recerca, al si de la pròpia Jaume I, tampoc va endavant i per a la què jo havia acomboiat a la professora Carmen Corona que la coordinaria i de la que formarien part: Flors, Marco, Llidó, Gil i jo mateix, amb l’assessorament de Mestre i Tort. Se’ns havia afegit una alumna de doctorat d’Antoni Mestre, que s’ha atansat a la figura del bisbe il·lustrat, amb un treball interessant, com a tesina de llicenciatura i Violant Estreder.

Que Climent és viu, però i malgrat tot, està fora de dubte: un nou estudi de tesi –el de Camil Vàzquez- del tribunal del qual he tingut l’honor de formar part he explicat en un altre lloc de les presents memòries. I, finalment, s’ha publicat el llibre commemoratiu del III centenari, amb una presentació lluïda a la fira del llibre de Castelló, al maig del 2011, que també he glossat en un altre lloc. Finalment, mantinc la proposta de donar a conèixer una “Antologia de textos” de Climent, que tinc preparada i per la què s’interessà el Consell Valencià de Cultura i un nou projecte d’ “Epistolari” en col·laboració amb Camil i Bea, precisament...
El mateix 2006, quan ja havíem engegat els actes climentins, amb la conferència del Dr. Tort a Castelló, al juny, encara ens varem desplaçar –Tere i jo- a Prada, a l’agost, a la UCE –Universitat Catalana d’Estiu- per participar en els debats a l’entorn a “La inculturació de l’església catòlica en les terres de parla catalana”, organitzats per l’Associació Cristianisme al Segle XXI. La nostra ponència es titulava: “La inculturació de la fe a l’església valenciana” i anàrem desplegant-la a la par la meua dona i jo, en les següents punts:
     -A recer del Vaticà II.
     -La reacció espanyolista i dretana.
          -Els grups resistents. 
-L’apoteosi de la vinguda del Papa.
-Tenim remei?
En acabar la nostra estada a Prada, ens dirigírem cap a Arles, en un viatge que havíem programat per terres de la Provença i passarem per Montpeller, lloc de naixement del rei en Jaume, així com ens arribàrem a Avinyó per visitar la ciutat i el palau dels papes “cismàtics”: una passada la ciutat i la fortalesa on s’aixoplugaven els pontífexs, que en fa tres o quatre del castell de Peníscola. També, des d’Arles, varem visitar  la Camarga fins a la mar, inclòs el santuari de les “Santes maries”, del què parla Frederic Mistral, el poeta provençal, que té un monument a Aix-en-Provence, ciutat que també varem visitar, però no poguérem accedir –per l’allau de visitants- a l’exposició que se li dedicà a Cézan. A Arles, en canvi, sí que varem visitar la casa de Van Gog, a més d’altres llocs emblemàtics com l’anfiteatre, que fa de plaça de bous i les restes del teatre romà i altres indrets històrics d’interès.
A Prada ja havíem estat, amb ocasió de presentar el llibre de conferències: “Autoestima i Països Catalans”, editat per la Busca, on hi ha el fill de Fèlix Caselles -Fèlix Caselles, també- l’antic director de la Normal de Girona, al que varem saludar, precisament, i donat records per sa mare que encara viu. El manifasser de la trobada fou el Quim Gibert i allà coneguérem a Bernat Joan i a Guillem Chacón, entre altres participants. Desprès dels actes també férem una tournée, ara a Perpinyà, on en tots els anys que havien viscut a Girona, no havíem anat i visitarem –entre altres coses- els castellet i el palau dels reis de Mallorca.
Altrament, amb els veïns de Pedagogia, a València, mantinc algun contacte: pel tema Climent, no cal dir-ho, amb León Esteban i el matrimoni Irene Palacio i... També amb Alejandro Majordomo que em proposà participar en les “Jornades d’Història de l’Educació” de la Universitat –ara internacional- de Gandia: com que no sé dir que no, vaig anar-hi –amb Tere, of course!-, vaig coordinar la taula redona que em proposaren i vaig presentar una comunicació “històrica”, sobre el decurs de les meues investigacions sobre absentisme dels estudiants adolescents. Ara també hi vaig a la facultat de Pedagogia, de tant en tant, perquè els d’ “escoles solidàries” han dissenyat un projecte de col·laboració amb llatinoamèrica i faig algunes aportacions –incloent-t’hi l’obsequi del meu llibre Estrategias... per al professorat d’allà, atès que està editat en castellà.
El cas és que la facultat de Psicologia continua sent el meu referent diari: m’arriba correspondència i tinc la “bústia” de l’ordenata plena, cada dia, de diferents procedències. A més estan les investigacions que em demanen atenció quasi bé continuada, com  apuntaré al capítol següent: són temes del meu interès de sempre –la llengua, els adolescents i joves, la prospectiva amb els autòmats cel·lulars com a instrument, en el context de la intel·ligència artificial...- Òbviament sense el concurs i la col·laboració de persones competents i dedicades, com Violant Estreder o Doris Ferreres no seria possible, com tampoc sense el guiatge i estímul de Francesc Salvador i Salva Herrando, de Barcelona. Això em manté actiu, m’obliga a llegir i estar al dia, que no és poc, retirat de l’activitat acadèmica ordinària i de la professió. A més, tinc bon ambient al departament, malgrat que ja no en soc membre: tant la directora anterior –Rosario Zurriaga- com l’actual –Oto Luque- no em fan mala cara i mantinc l’accés a l’antic despatx, bé que compartit amb algun becari.
Especialment atent amb mi fou Hugo Carrasco, que estava fent la tesi, lluny del seu país –Xile-. Hugo em trau de més d’un compromís informàtic, doncs la meua imperícia amb l’ordenata és palesa. També hi ha altres persones per dalt i per baix –professorat i becaris- que em tenen atenció: el mateix Josep Maria Peiró, Empar Escartí, Pedro Gil, les “Isabels”, les “Pilars”, l’Ana Zornoza, Empar Cavaller, Núria Tordera, Paco Gràcia i Vicent Martínez, Marina, Mª Àngels Molpeceres...i Juan Antonio, un administratiu nou, així com Felisa i Cristina –la primera del país i l’altra de centreeuropa. I gent d’altres departaments: Enric Carbonell, Ramiro i...que eren mestres quan jo vaig arribar a València, a la Inspecció, Josep Lluís Miralles –fill de “Moleta”, el sr. Miralles que fou alcalde d’Albocàsser quan jo vaig anar-hi de mestre, els anys seixanta-...També amb Edurne i Eva Lira, del Laboratori i amb Manel Martí, amb qui mantinc un contacte quasi diari, pel tema d’UNITS i perquè ens facilita materials d’oficina –inclòs el portàtil que tinc a l despatx-. Finalment amb el degà, Pepe Ramos, també m’uneix una bona amistat, des del temps que vaig llegir la tesi i ell –a petició de Peiró que el trucà a casa a les tantes- m’ajudà a confeccionar quadres i esquemes per a la presentació, amb l’anècdota afegida d’haver de saltar per la paret de separació del despatx, per accedir a l’ordenata, atès que no portàvem la clau (!)
I parlant de tesis, encara vaig arribar a temps de formar part del tribunal d’Albert Sesé: fou iniciativa del seu director, Josep Lluís Melià, que coneixent la meua història anterior de cap de servei de la Conselleria i el programa de seguretat i evacuació de centres escolars que posàrem en marxa, em convidà a ser-ne membre, ja que la tesi de l’Albert analitzava justament el tema, en centres de treball. Fou una experiència interessant i per a mi la primera: presidia el tribunal, Paco Tortosa –amb qui m’uneix també bona amistat- i hi havia un professor de Balears –Sànchez Pareja-,on precisament Albert Sessé s’hagué de “refugiar”, perquè tingué problemes amb el tribunal d’oposicions a una plaça de València, que es decantà pel candidat del departament. Pot ser fou una sort per a ell, perquè es convertí en titular, aviat, allà i en degà de la facultat de Balears al poc de temps. L’exposició de l’Albert fou brillant i anà contestant a les successives preguntes dels membres del tribunal.
El president tingué el detall de dir que, en un article que havia escrit recentment, ja incloïa en la bibliografia la tesi de l’Albert. Una segona ocasió la vaig viure inesperadament, encara que amb molt de goig: freqüentava jo el despatx del professor Mestre, perquè estava preparant un monogràfic de SAÓ[2], dedicat al bisbe Climent i volia aconseguir una col·laboració seua, com també finalment la vaig obtindre de Tort, de Llidó i d’Andrea Smidt, a les que vaig afegir-ne una de meua. A més estava jo treballant una antologia de textos sobre Climent i volia conèixer la seua opinió al respecte. De resultes, doncs, d’aquells contactes em comunicà que hi havia una estudianta de tercer cicle –Bea Segarra- que feia la seua tesi de llicenciatura sobre el nostre il·lustrat i ell li la  dirigia. La xicona tingué el detall de fer-me arribar el seu treball i jo em vaig permetre de fer-li alguns suggeriments. No acabà la cosa ací, perquè tot seguit em parlà d’un altre llicenciat que preparava la tesi...també sobre Climent i em posà en contacte: Camil Vàzquez –nom del futur doctor- m’envià, primer, un anàlisi exhaustiu de les “plàtiques” de Climent, que vaig llegir amb gust i on vaig aprendre molt, perquè val a dir que el xicon s’ho treballà amb ganes. Al cap de poc temps em remeté també el treball de la seua tesi -en pdf-, que vaig començar a llegir amb interès i, en això, que Mestre em proposa estar al tribunal (!), cosa que em va sorprendre: una perquè no soc titulat en aquella facultat i una altra per la meua condició de jubilat. “Don Antonio”, però, no veia inconvenient ni en una cosa ni el l’altra i, efectivament, feta la consulta al negociat corresponent del rectorat, m’informaren positivament. Així que vaig haver de preparar un curriculum i aportar dades al departament, de la meua “dedicació” a l’estudi de la figura de Climent, per fer creïble la proposta...
Finalment s’esdevingué la defensa de la tesi per Camil, un dia de setembre de 2010, davant un tribunal presidit pel professor Jiménez Lòpez, de la Universitat d’Alacant, amb Pérez García, de secretari, de la de València i Corona de la UJI, Mas de la d’Alacant, també, i jo. Fou interessant i agradable: Camil ens projectà un “power” amb esquemes i al fons Climent i anà desgranant els aspectes més significatius del seu treball, que culminà amb les intervencions dels membres del tribunal que li plantejàrem diverses qüestions i un petit parlament del director, el Dr. Mestre, que sembla havia estat “mestre” de tots els membres del tribunal...amb la meua excepció, doctor en Psicologia, no en Història. Encara que també meu, si es té en compte les nombroses visites que li feia, els materials que em facilitava i la bona relació que havíem consolidat. Desprès ens anàrem a dinar, com és costum, a “costelles” del doctorant, clar. Jo vaig fer una “croniqueta” del dia, amb fotos de la defensa, que a falta de poder-la penjar a la web de Climent a la UJI –com seria desitjable- l’he penjada al meu blog i tramès al doctorant –que em digué que els seus pares em demanàvem permís per difondre-la-, als membres del tribunal i al director.
Altrament, un tema que, lamentablement, està sota mínims a la nostra universitat –tot i ser titllada de “catalanista” per la dreta espanyolista local- és el de la llengua: costa Déu i ajuda oferir grups suficients en valencià, en funció de la demanda –que tampoc és entusiasta-, per la inèrcia del professorat, quan no bel·ligerància declarada. Hi ha alguns professor addictes –pocs- i l’impuls del servei de normalització –ara de política lingüística- va fent camí, a poc a poc, però estem travessant un desert inacabable...
La vinculació amb la Facultat de Psicologia, però, es va afeblint cada vegada, per raons òbvies.  Ara ja no hi soc físicament, per manca d’espai, encara que amb motiu de les obres que encara duren, caldria replantejar novament el tema, doncs he manifestat en diverses ocasions que la Societat Valenciana de Psicologia i l’Anuari, també de Psicologia, si han d’ubicar-se en alguna dependència de la Universitat –com s’escauria arran del conveni del temps del rector Lapiedra- és en la facultat del mateix nom. Tampoc les convocatòries –l’absència més bé- de l’AVL  i de la pròpia Conselleria, en temes d’investigació envers la llengua em manté inactiu al respecte: no ha continuat el projecte que impulsàvem Doris, Violant i jo paral·lel a l’SLAC. Tampoc els que encetàrem sobre els joves i la llengua Violant, Edurne i jo i continuàrem amb Manel Martí. Només en situacions puntuals mantinc algun contacte, quasi sempre vinculat a l’Anuari i la SVP, com el de presentació del número doble de la nostra publicació -13, ordinari i monogràfic del centenari de la Psicologia Social, que s’esdevingué de manera notablement exitosa, especialment per la presència d’alumnat jove...
Fora d’això i espaiadament m’arriba alguna satisfacció, com quan des de Perú algú em demanava consell i bibliografia...I últimament des de Rosario –Argentina- de la Universitat Interamericana, una llicenciada que fa el “cap” d’allà i ha de defensar la “tesina”, com a final del seu màster, en haver llegit el meu llibre “Estrategias...”, em demanava opinió sobre la investigació que preparava. Vaig contestar-li molt amablement, posant-me a la seua disposició i fent-li algunes aportacions al seu treball -que m’envià-, tal com he recollit en un altre lloc de les presents memòries.
I en això estem, estic, obert a les col·laboracions que calguen, per si encara u pot fer alguna aportació i esdevindre útil als qui es troben al peu del canó.


------------------




cap. 9-I ARA QUÈ?







Jubilar-se...

...és una decisió feixuga. I això tant si et “toca” per l’edat, com si has d’avançar-la per algun motiu, ordinàriament de salut. Si per la primera raó, és evident que et veus obligat a reconèixer que et trobes en l’etapa final de la teua existència, per més que la situació es vulga suavitzar, socialment: “tercera edat”, etapa de gaudi i llibertat, maduresa personal i creativa etc. Si per la segona raó -com en el meu cas-, amb una vista precària des de menut, forçada per la contínua activitat “lectora” d’estudiant i disminuïda, ara, per una queratitis herpètica que em portà a fer contínues visites a Barraquer, tampoc és una “ganga”.

La cosa s’inicià quan jo, tot just, havia començat a anar a l’Escola Pia de Castelló, als vuit o nou anys i mon pare -no sé ben bé com- descobrí que amb un ull –el dret- em veia prou menys que no amb l’altre. Jo pensava –com una concepció més, de les què ens creiem en la infantesa- que això era així, de natural: amb un ull es veia més que no amb l’altre. El cas és que amb un calendari d’aquells típics, amb els números grans i penjat a la paret, mon pare em feia preguntes i proves, que evidenciaren la cosa: “Marquitos, i éste quin número és? Ara amb l’altre ull. Una miqueta més a prop. Ara, més lluny. Tornem a provar...”

A l’endemà els meus pares em portaren amb preocupació al metge, un senyor major, vestit de negre i amb barret que, efectivament, confirmà la necessitat de posar-me ulleres. Allò era a les dependències del “Seguro”, un edifici destartalat, en el Castelló dels principis dels cinquanta, on visitaven els “especialistes”. Els meus pares, però, varen voler confirmar el diagnòstic –una hipermetropia genètica amb estrabisme afegit- i em van dur –pagant- al millor metge dels ulls de Castelló, d’aleshores: el Dr. Menezo, que em féu les proves adients i diagnosticà també la necessitat de dur ulleres, encara que modificà la graduació del del “Seguro”. Així que em feren unes d’ulleres de pasta clara, amb graduació –sobre tot- a l’ull dret, però també a l’esquerre i, des d’aleshores, m’acompanyà un nou look que, algun “amiguet” maliciós –que sempre n’hi ha-, batejà de cuatro ojos. Si en alguna foto d’aquells anys i posteriors no en duc, d’ulleres, és per allò de l’etern masculí –com a mínim tan intens com el femení, si no més- que em feia pensar que, sense ulleres, resultava més afavorit...Senyor!




Els ulls encara.
 
Així que, en aquella classe preparatòria de l’hermano José Maria i del padre Riera –i a la d’ingrès del padre Manuel-, em vaig acostumar a dur ulleres de per vida, amb els episodis propis i inevitables dels trencaments periòdics de “l’armassó” –quan no dels vidres que era més greu i costós-. De manera que, aviat, la ullera apareixia plena de “grapes”... fins que no en cabien més i aprofitant alguna revisió a l’oculista, ulleres noves. Siga com siga allò m’alleugerí de la fatiga ocular, en la tasca permanent d’un estudiant que darrere d’un curs en feia un altre, perquè sembla que hi havia estudi per a anys...

De metges en vaig conèixer uns quants més –que anaven afegint cauteles: atenció a la llum del sol, compte amb la llum artificial...- i de models d’ulleres –muntura més lleugera, quasi invisible, o més grossa i fosca, segons la moda etc.-, també, fins als anys noranta, quan vaig patir un episodi virulent de presència viral a l’ull bo –l’esquerre - i vaig pelegrinar pels oculistes de València, algun dels quals i honestament em confessà que “no en sabien més” i em condemnaren a anar trampejant amb cortisones i a anunciar-me un futur trasplantament de còrnia. Açò últim m’ho vaticinà el fill major de Menezo que, a més de ser una “eminència” -segons sembla-, és més animal que un pont –i això no ho sembla, és palès-: de bona fe i amb el bon record que jo tenia de son pare, en la primera vista que vàrem fer-li al fill, tot i posant-lo en antecedents del tema vaig mostrar la meua satisfacció de ser visitat “pel fill del Dr. Menezo de Castelló”.

Em contestà amb una “brofegada” del següent tenor i amb cara de gos: “El fill del Dr. Menezo, no. El Dr. Menezo fill”. No fou l’única que n’amollà, en el temps que vaig tindre la paciència d’anar al seu consultori. Curiosament –i infantilment- en trobar-nos a l’aeroport, esperant el vol cap a Londres, on Tere i jo anàvem a visitar a Maria Rosa, la nostra filla, fou ell –“El Dr. Menezo fill”- qui s’atansà per saludar-nos i en saber que anàvem a Londres, començà a cantar lloances d’aquella ciutat... i del seu bon anglès (?). Ell ara anava a París, a una reunió “dels que manem”(!): un encontre de metges, sembla que molt influents...

Finalment i a València, des de fa algun temps, m’he posat en mans de l’equip de Rahhal i estic content del tracte i del tractament, a l’espera de nous episodis –una cataracta incipient i un possible trasplantament de còrnia-. Perquè a Barcelona, tot i la fama –i la qualitat indiscutible- dels Barraquer, no han afegit gran cosa a l’atenció de la clínica Rahhal: el mateix Don Joaquin, desprès d’una setmana d’estada a Barcelona, amb proves mil i visites compartides amb metges del seu equip, em confessà “Sr. Adell, jo no m’operaria” i em donà les raons del seu consell, resumides en què la investigació no ha avançat tant, com per garantir la implantació d’una còrnia resistent al virus herpes, que tinc “acantonat” als vasos limfàtics i temporalment neutralitzat, però no eliminat. Més encara: la recidiva del virus podria atacar la nova còrnia amb virulència i malmetre-la més del que ja està l’actual...

Així que, de moment, vaig decidir estalviar-me les molèsties afegides d’haver de viatjar, periòdicament, a Barcelona, a la clínica Barraquer i mantinc la consulta periòdica a la de Rahhal. I habitual, de vegades sense visita concertada, perquè la queratitis es recidiva a la mínima i cada vegada en episodis més propers. A més, la cataracta que em pronosticaren a Barraquer –efecte natural de la medicació corticoide- ja la tenim ahí i, cada vegada m’és més dificultós llegir i treballar a l’ordenata, amb les conseqüents molèsties i dificultats, per tirar endavant les coses que duc entre mans. I ja m’ha advertit el metge de la clínica Rahhal que ens porta a Tere i a mi –i que és un encant de persona i de professional: el Dr. Alonso-, que s’haurà d’anar molt en compte quan arribe el moment de l’operació, per l’estat delicat del meu ull...Caldrà esperar... amb esperança, també cristiana, ara.

Finalment ha arribat el moment de la intervenció, perquè la cataracta m’impedeix quasi del tot la visió de l’ull esquerre: visita de control prèvia i preparatòria, coliris a dojo els dies anteriors i intervenció, amb la companyia de Tere i Mª Rosa que també volgué fer-nos costat, demanant permís a l’escola...Cosa que vam agrair sa mare i jo, clar. M’intervingué el propi Rahhal, encara que Luis Alonso hi era per allà i em veié abans de l’operació. No cal dir que es passa malament, no tant per la intervenció en sí, quan pel fet que el mateix Alonso ja m’havia advertit que soc un pacient “de risc”, per la meua queratitis herpètica. Et seden suament i en 15-20 minuts estàs: jo sentia la conversa dels operadors i com Rahhal anava demanant instrumental, em netejava l’ull de la cataracta i m’implantava una lent permanent a dins la còrnia i un altra temporal a fora. I llest. Encara en bata, Rahhal ens atengué als tres –Tere, Mª Rosa i jo- i dient que havia anat molt bé, em suggerí que m’emportara a les xiques a esmorzar al Corte Inglés, com a compensació de la companyia i haver estat pendents de mi...

El postoperatori anava bé i em tornà a visitar Rahhal, però aparegué la recidiva vírica temuda i vaig haver d’anar de pressa al consultori i demanar per Luís –del què em refiava més que no de Rahhal, senzillament perquè era qui em tractava habitualment i coneixia bé la meua afecció-. Efectivament, en visitar-me Alonso, ja diagnosticà la presència virulenta de l’herpes que, aprofitant la delicada situació postoperatòria, es féu present. Luís em medicà adequadament –zorirax etc.- m’anà controlant en visites successives, fins que la cosa remeté i tornà a la “normalitat” –amb la disminució visual per la cicatriu de la còrnia, però amb millor visió per haver extret la cataracta. Fins a la pròxima, perquè açò meu és de per vida...i me´s mal que no vinga, com deia aquell.



Jubilat, però no desocupat.
 
 Bé tot passa i, normalitzada la situació, vaig acabar en pau i salut el llarg trajecte dels 33 anys d’exercici de la funció inspectora. Suficients –afegint els 9 de docència anterior- per poder-me jubilar anticipadament al seixanta, d’acord amb la LOGSE, perquè vaig començar molt jove a fer de mestre. Encara que l’anticipació no resulta cap bicoca, si més no econòmicament. Efectivament, la “bufanda” que reps, com que tributa a hisenda l’any següent, es queda reduïda a la meitat o menys. I la mesada es veu afectada en de l’ordre de nou-cents euros menys. I no és tot, perquè de la Mutualidad de Enseñanza Primaria, desprès de molts anys de cotització, no reps un duro amb l’excusa que cobres la pensió màxima (!). Tampoc pots seguir fent de professor associat, perquè la legislació que semblava es projectava modificar, encara manté la incompatibilitat amb el cobrament de la pensió. Clar que, amb els fills emancipats, tampoc és que necessites gran cosa per viure. Que és el que cal seguir fent, de jubilat: viure.

I ara es té una magnífica oportunitat per viure d’una altra manera, començant per la vida de parella, massa castigada per la dedicació als fills –d’altra banda gratificant i necessària- i pels horaris del treball –i algunes seqüeles afegides, quan es perllonga a casa inconscientment alguna neura professional-. És com un nou festeig, com tornar a començar d’una altra manera: temps per parlar, per compartir idees i projectes, per passejar, per llegir –també llibres diferents de l’àmbit professional, en un mateix ambient i recolliment- amb comoditat i relax, temps de viatjar, d’estimar-se i estimar els fills d’una altra manera...i de recuperar afeccions i hobbies: Tere la música i la pintura, així com les classes d’art, d’història...a la Universitat Senior. I jo escrivint alguna cosa: col·laboracions a la premsa, articles de revistes i algun llibre i tot.

Per cert, d’un d’ells -Estrategias para mejorar el rendimiento académico de los adolescentes- s’ha fet més d’una reimpressió -amb el suport del ministeri d’Educació- i ja va per la segona edició. No deixa de ser una satisfacció per a qui no és “publicador” habitual ni d’ofici. Aleshores he aprofitat per ampliar el contingut del capítol de “violència a les aules”, amb l’experiència de Don Hellison, amablement facilitada i documentada per la professora Escartí i algunes referències a noves addiccions dels adolescents, així com per a revisar la bibliografia, les webs relacionades amb la temàtica del llibre i alguns e-mails de referència.

Al respecte he de confessar -amb una certa tristor- que el llibre en qüestió fou inicialment concebut i redactat en català, pensant que a alguna editora del país li faria gràcia. Però no. Acabat el manuscrit, vaig fer alguns intents –a València i a Barcelona-, sense èxit. I fou la casualitat la que afavorí l’edició...bé que en castellà. La cosa anà així: m’arribà a les mans un catàleg dels de Piràmide, que vaig recollir a la bústia de la Facultat, amb les publicacions més recents de l’editora, que és del grup Anaya i vaig pensar en contactar amb el delegat regional i fer-li oferta del meu material. Dit i fet, l’amic Genovés em visità, recollí la meua proposta i la traslladà als directius. Al poc de temps em demanaven el text complet –en català, clar que és com el tenia redactat- i, tot seguit, em deien que començara a traduir-lo al castellà, que l’editarien.

Així les “Estratègies...” es convertiren en Estrategias...L’editorial féu el seu camí comercial, però a mi em feia gràcia presentar el llibre i finalment fou a Castelló, a la “Babel” –acompanyat del psicopedagog José Joaquin Benàssar- per on ja havia passat anteriorment, amb ocasió de donar a conèixer l’altre llibre meu sobre els adolescents –“Els adolescents i el repte de la LOGSE”-, que em presentà Guillem Badenes i un llibre de relats –també per a adolescents- “Rodant, Rodant”, amb el què m’acompanyà Isabel Ríos. Ambdós en català, per cert. Fora d’això i en l’àmbit de les publicacions, no m’he desvinculat de l’“Anuari de Psicologia” de la SVP –Societat Valenciana de Psicologia-, com a director i això em manté informat i actiu, fins i tot com a col·laborador d’articles i investigacions, al mateix Anuari.

L’ avantatge, però, de l’edició en castellà és –cal reconèixer-ho-, la major difusió i així em vaig trobar amb la sorpresa de rebre la invitació per fer un minicurs, al professorat d’un IES de Canàries, de l’illa de la Palma i de la ciutat de Los Llanos de Aridane. Fou un matí que jo estava a la Facultat i em trucà Pilar Barreto, professora del departament de Personalitat i antiga vicedegana del Practicum, a la que coneixia precisament d’això, doncs els últims anys a la Inspecció vaig fer de tutor de pràctiques d’alguns alumnes de Psicologia. El cas és que a  un IES de l’illa de La Palma -que porta el nom de son pare: “Eusebio Barreto”, mestre, advocat i alcalde de la ciutat- havien llegit el meu llibre i com que portaven endavant un programa de millorament de rendiments, la cap d’estudis –cunyada seua- em volia convidar a anar-hi...

Fou realment una sorpresa molt agradable i, finalment, anàrem. I dic “anàrem” perquè vaig demanar a la meua esposa que m’acompanyara. I fets el contactes previs i acordat el contingut –al voltant del tema del llibre “rendiments escolars”-, la llargària del curset –tres dies- i els destinataris –equip directiu, claustre, departament d’orientació, equip d’intervenció i famílies de l’alumnat, a part d’una entrevista amb la inspectora del centre, una a la ràdio local i un sopar “de treball”-, agafàvem l’avió a Manises rumb a Madrid, per  seguir vol cap a la illa de La Palma. Fou un viatge un pèl incòmode per les esperes i retards, tant a l’anada com a la tornada, però l’estada fou molt agradable: un hotel a vora mar i un cotxe llogat a la porta per desplaçar-me cada dia a l’IES.

L’experiència també fou enriquidora, amb una cap d’estudis il·lusionada –Pino- en un projecte de millora, amb el suport del govern de Canàries i del propi MEC; un director –Salva- amb “taules” per governar la casa i un professorat si més no respectuós amb el projecte i el ponent, amb alguns elements molt valuosos i implicats. També la xerrada amb les famílies fou agradable i amb notable assistència i participació. I amb els alumnes que omplien la sala d’actes  i no eren fàcils de conduir –cosa perfectament normal en adolescents, que es troben amb un “profe” que ve de la Península i es passeja tot el dia per l’IES amunt i avall i es reuneix amb tothom...qui serà? Què voldrà aquest míster?-. Encara com la cap d’estudis estava present...Però bé, vaig sobreviure a l’experiència i, acabades les intervencions, varem fer una sessió final de valoració del minicurs, que sembla resultà molt positiu per a tots –per a mi el primer-.

Tot, però, no fou activitat acadèmica. Així que les vesprades-nit lliures i el cap de setmana  el dedicàrem a conèixer la illa bonita, com  se la coneix a La Palma. Així que visitàrem els llocs més emblemàtics, com ara la Caldera de Taburiente -un parc natural espectacular d’origen volcànic- i el volcà de San Antonio, per tota la vora de la xemeneia. També estiguérem a la capital de l’illa Santa Cruz de la Palma, una ciutat colonial amb regust portuguès i anglès més que no castellà...I alguns altres indrets més. Així resultà un coktail de treball i oci ben equilibrat. Fins i tot, a pesar de les meues protestes, em varen pagar les “classes” impartides, perquè altrament es perdia la subvenció, si jo renunciava...

Una altra activitat que he mantingut són les classes del CAP –Curs d’Actualització Pedagògica-, de novembre a març. És una manera de no desconnectar del tot del sistema educatiu i d’estar al dia de les novetats i incidències en el món escolar. Estic mirant d’implicar els alumnes més enllà de la simple funció “ensenyadora”, en classes participatives i “pràctiques”, que inclouen debats sobre temes d’actualitat, treballs creatius i lectures impactants –Chomsky, Goleman, Mac Court...-, sense deixar de banda els continguts convencionals –legislació, organització escolar, programacions...- I això durant els últims anys, quan encara estava jo en actiu a la Inspecció Educativa fins a sis anys més: el 2009. El tema, però, -com he dit- ha fet “fins” en el format actual i, aprofitant la incorporació del pla Bolonya, es posa en marxa el nou màster de secundària, al què he fet un seguiment discret, especialment perquè des de l’ “observatori” que aglutina al ministeri, als col·legis de doctors i llicenciats i a l’agència estatal d’avaluació i que coordina Marià Royo, m’han demanat col·laboració. Finalment el què he fet és posar-los en contacte amb l’equip rectoral –Vicenta Mestre primer i Mª Lluïsa Fortes, desprès- i la direcció del màster –la professora Ruano-, mantenint-me en un segon pla, bé que oferint la meua disponibilitat, que no ha estat considerada,per cert i hi estic totalment desconnectat.

 I com que –al menys en teoria- un jubilat té molt de temps i aprofitant que el 2006 s’esqueia el III centenari del naixement del bisbe Climent –un il·lustrat del què jo havia fet la tesina en Pedagogia- he promogut la celebració de l’esdeveniment a les universitats de València, Castelló i Barcelona: ha estat una dedicació permanent i des de dos anys abans, per bé que he tingut algunes col·laboracions: contactes, reunions, propostes, projectes, viatges etc. Finalment la cosa reeixí amb dignitat, materialitzant-se en la publicació de les “actes”, per part de la UJI –Universitat Jaume I-, amb les conferències, ponències i comunicacions de les tres seus -València, Castelló i Barcelona- i en la pàgina web corresponent [1]. També s’ha comptat amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Catalans –IEC-, ja a Barcelona, en la visita que férem a la Casa de la Convalescència –seu de l’entitat-, com a part de l’itinerari climentí pel casc antic de la ciutat i en la coedició ICE-UJI, d’una nova biografia del bisbe Climent, reescrita expressament per a l’ocasió.

Així mateix estic treballant en una antologia de textos, edició crítica i comentada, de Climent aixoplugada pel Consell Valencià de Cultura i, mentrestant, hem publicat un quadern monogràfic a Saó (núm. 334, gener 2009, 15-28), amb articles de Mestre, Llidó, Smith, Tort i jo mateix, a més d’una presentació i d’un quadre cronològic del nostre il·lustrat. No és tot, però: els de Llengua Nacional ja ens havien publicat un article titulat “El bisbe Climent i el compromís per la nostra llengua” (núm. 60, 2007, 34.36) i s’han presentat sengles estudis [2] sobre el nostre personatge, signe evident de l’actualitat de la seua figura i de la seua obra.

Justament a l’aixopluc de Climent m’ha estat reconeguda la condició d’investigador (!) i amb el carnet de la UVEG –primer en actiu i ara amb el de l’Associació d’Antics Alumnes  i Amics- tinc un fàcil i còmode accés als fons bibliotecaris de la Universitat i amb el de la Biblioteca Valenciana al de Sant Miquel dels Reis. Dels primers he obtingut molta informació i documentació per als materials de l’ “Antologia de textos”, com ara la Colección de las obras del Ilmo... i altres edicions. I dels segons l’únic exemplar que he localitzat a data d’avui, de les Constituciones...i encara, perquè l’edició de 1794 i en Tarragona –amb la intervenció de Fèlix Amat, segur, canonge aleshores de la seu tarragonina- és del fons Nicolau Primitiu. Com també, del mateix fons, és la primera edició -de 1745- de l’obra de Piquer, Física Moderna, amb l’ “aprovació” de Climent, les opinions del qual no agradaren a Mayans i fou un dels motius de la poca simpatia que el d’Oliva sentia per Climent...
Això, però, i altres aspectes cal recercar-ho en la referència que hi faig al III centenari del naixement del nostre personatge i la documentació que s’hi ha generat. I així com de la tesina de Beatriu Segarra vaig tindre notícia i vaig conèixer el text, en el cas de la tesi de Camil Vàzquez he tingut la satisfacció de ser consultat per a formar part del tribunal, cosa que fetes les oportunes consultes al negociat de tercer grau  -per si la meua condició de jubilat ho impedia- i en resultar favorables, he acceptat encantat. Això m’ha permès anar llegint el treball de Camil i fer-li, fins i tot, alguns suggeriments previs, alhora que felicitar-lo –a ell i al seu director, el professor Mestre- en el moment de la defensa de la tesi, per l’acurada investigació duta a terme, en favor de la pública coneixença del nostre il·lustrat, especialment de la dimensió acadèmica en la seua condició de catedràtic de Filosofia de l’Estudi General[3] .
Fora d’això hi hagut el meu pas per pa presidència del FEAE –Fòrum Europeu d’Administradors de l’Educació- valencià. Fou arran de la renovació de càrrecs del 2004, quan cessava Manuel Àvila i així, a la trobada estatal de Barcelona del juny d’aquell any, em vaig estrenar. La veritat és que les sessions de Barcelona foren molt interessants –ai Catalunya!-, ubicades a la facultat de pedagogia de la UA, al campus Mundet. Un dels intervinents fou l’exministre d’Educació, Pérez Rubalcaba, que feu una conferència molt documentada, en contrast amb la que ens oferí una excàrrec del MEC, del PP, que havia cessat recentment. I com que no puc estar-me callat, acabades les intervencions, vaig demanar la paraula, entre altres assistents que també parlaren i això feu que alguns dels presents –la sala estava a vessar de gent- em reconeguera. Fou una mestra que havia estat a Sant Hilari i em tenia present dels meus anys a la Inspecció de Girona i l’ara professor de la universitat gironina i aleshores de l’ICE de l’Autònoma, Salomó Marquès.
Per cert, algun temps desprès Marquès apareixia a TV3, en el programa de debat “Mil·lenium”, dedicat als mestres de la República, perquè acabava d’escriure un llibre sobre aquells benemèrits docents de la Catalunya de l’època. Hi havia altres contertulians, com ara Carme Agulló de la facultat de Pedagogia de València  que també ha treballat el tema. A Salomó encara me’l vaig tornar a trobar a Gandia, a les Jornades d’Història de l’Educació, organitzades per la Universitat de València, a les que Alejandro Mayordomo em convidà a moderar una taula redona i on també vaig presentar una comunicació, sobre el decurs d’una recerca de dades i les subsegüents reflexions, a l’entorn de l’absentisme dels adolescents, que he esmentat en un altre lloc.
Al Fòrum hem fet els habituals sopars-col·loqui i el primer del curs 2004-2005, el dedicàrem a homenatjar els presidents anteriors: Baltasar Vives, Pere Vilches, Laura...i Manuel Àvila, amb el record entranyable per a Francesc Baixauli que faltà sobtadament i ens deixà tot un projecte de renovació pedagògica estroncat, que havia iniciat a l’Escola Comarcal i aleshores continuà com a professor de secundària i director de l’IES de Picassent. Hi hagueren altres sopars-col·loqui, no només a València, sinó a Torrent i Vila-reial. De moment ens hem quedat amb les ganes de fer alguna cosa a Alacant: la condició de País allargassat i les inèrcies de la gent –que tampoc en som molts- ho mantenen en suspens...
Segons com venia la cosa -Tere i jo- intentàvem compaginar els viatges “oficials”, amb visites culturals o de plaer. Així aprofitant el meu període de president del Fòrum Europeu a València anàrem a l’Escorial, a una assemblea anual i a Oviedo a un encontre. Primer fou Oviedo i  travessàrem tota la península: prèviament i per internet varem reservar l’estada, a una casa nobiliària reconvertida en hotel, als afores d’Oviedo i el dia abans de la trobada emprenguérem viatge via Madrid, sense entrar a la ciutat i seguint rumb cap al nord. En això que ja al tardet, tot i que estàvem esgotats de tot el dia de cotxe, veiérem la indicació cap a León i ens entrà ganes de conèixer-lo. Així que varem enfilar-hi i tot i trobar una entrada polsosa i amb molt de trànsit valgué la pena la curta visita: estiguérem en San Isidoro, un romànic excepcional que vam poder visitar per dins i tot, amb els llums ja encesos.
També arribàrem al parador de San Marcos, una passada de palau reconvertit, en una explanada enorme i uns interiors magnífics –quadres, escales, mobles, cortines...- I encara la monumental catedral, que no vam poder visitar per trobar-se en obres, però amb els famosos vitralls a la vista ja era impressionant la perspectiva. I, ja de nit, seguirem rumb cap a Oviedo... i a fe que se’ns feu feixuc la resta del viatge: era un no arribar mai fins a les tantes de la nit, que entravem a Oviedo. I encara no havíem arribat, perquè la casa solariega, on ens havíem d’hostatjar, quedava als voltants. Finalment aparcarem a la vora i, amb les maletes a la mà, ens presentàrem a recepció. Efectivament era un lloc agradable i redecorat amb gust, encara que també còmode i a l’endemà, a l’hora del desdejuni, ja em vaig trobar a gent del “Fòrum”, procedent d’altres indrets.
Tot seguit se’ns indicà l’itinerari per trobar el lloc de les sessions, que era a la mateixa conselleria o dependència d’educació del Principat, atès que el president del moment n’era funcionari. Tere, desprès de saludar feu la seua, mentre nosaltres ens capficàvem en la reunió que ens portà allà: era un final d’etapa i procedia la renovació de càrrecs, con efectivament succeí; també abordàrem la rutinària revisió de comptes, que sol resultar poc simpàtica, perquè ja se sap que n’hi ha més despeses que no ingressos i subvencions, així com el tema de la revista Organización y Gestión , que s’enduu una bona part de les quotes. En acabar, ens varem trobar Tere i jo als jardins d’enfront de l’edifici on estàvem, per anar a dinar tots plegats i, mentrestant, ella m’anava explicant el seu deambular per la ciutat i la visita a un museu de pintura, on s’embadalí amb uns magnífics llenços del nostre Sorolla i altres pintors, ara del nord. Encara per la vesprada, acabades les sessions de la trobada del Fòrum, donarem un vol, per Oviedo, pels nombrosos i ben cuidats jardins, amb aquella estàtua del viatger amb les maletes que, un dia boirós, sembla ben bé de veritat. I encara ens atansarem a la catedral de “Vetusta” i visitat el seu tresor, per acabar ja al final, passant enfront del rectorat de la universitat, al pati del qual accedírem, admirant les columnates i arcs del claustre de dues plantes.
I, seguidament, la ruta cap al País Basc –a Bilbo-, on arribàvem ja de nit i buscàrem aparcament i lloc on passar la nit i els dies subsegüents que romandríem allà. Finalment ens instal·làrem a la vora del riu Bidasoa, en un hotelet enfront d’una gran plaça amb una ikurriña monumental –per començar-, on estiguérem la mar de bé: era un lloc petitó i acollidor i  la nostra habitació hi donava directament al carrer peatonal adjunt, on no parava de passar gent –com diria la tia Maria Teresa, era “un cotxe parat”-. Ens programàrem visitar la ciutat, però també els voltants: la ciutat la passejàrem amunt i avall, per unes avingudes magnífiques i per vora riu; anàrem al Guggenheim que ens sorprengué per la quantitat de sales i l’arquitectura moderna de l’edifici que tot i estar dins, semblava estar fora, per les escales obertes i espais amples per tot arreu.

Coincidirem amb una exposició monogràfica sobre Rússia, que ens impactà, perquè a més dels quadres històrics i convencionals n’hi havia d’altres simbòlics de la revolució russa i la repressió posterior. Així que ens varem saturar de sales i estils, baixàrem al jardí i les places dels voltants, tot admirant l’aranya monumental que hi ha a l’entrada del museu. Indrets que passejàrem els dies successius que encara romanguérem a Bilbo, com quan accedírem al sancta sanctorum, l’estadi de l’esport basc i el centre de convencions i trobades artístiques El Kursal. Tot en la prolongació dels passejos i zones enjardinades, vora riu –o millor vora “ria”-.

També visitàrem el santuari de la Mare de Déu de Begoña, patrona de la ciutat i ens vingué a la memòria que a la filla dels nostres cosins d’Ulldecona –Mª Assumpció, la filla de la padrina i Felipe- , li posaren, precisament Begoña, per haver nascut al País basc, mentre Felipe hi era destinat a la Renfe i hi visqueren allà. Pujàrem en ascensor, perquè des del barri on érem hi havia molt de desnivell, encara que desprès baixàvem a poc a poc per un altre indret i ens topàrem directament amb la casa on havia nascut Unamuno, que era basc i bilbaí. El santuari era preciós i vam visitar-lo, amb unes panoràmiques molt boniques des de dalt. Encara, en un altre moment, visitarem la catedral, compacta i estil fortalesa, encara que dins es trobava ben enllumenada, per la claror que donava l’entrada del sol pels vitralls. No varem poder evitar recordar al bisbe Blàzquez, tan mal rebut en principi per la seua condició de castellà –“un tal Blàzquez” li espetà Arzallus que era així de fi, parlant-, però que es guanyà als seus diocesans, implicant-se, no només en la pastoral basca sinó en la defensa dels legítims interessos i reivindicacions d’Euzkadi, que li valgué la malvolença de la CEE i les crítiques dels polítics espanyolistes –PP sobretot, però també d’altres-.

De fora de Bilbo, visitàrem Santurce –Santurzi- i Sant Sebastià –Donosti-. Fou en dies diferents i per mitjans diferents: a Santurzi anàrem en tren. Justament l’estació era enfront de l’hotel i a l’altra part de la ria i tenia molta activitat, així que traguérem bitllet i hi pujàrem. Pensàvem trobar –com insinua la cançó “desde Santurce a Bilbao... vengo por toda la orilla...”- això, una ribera i no: tot d’indústries tancades i un paisatge desolador d’herbes i abandó. Finalment hi arribàrem i abaixàrem tot seguit, per donar un vol pel poble, un poble mariner amb port i barques i gavines per l’entorn. Passejàrem amunt i avall i trobàrem una plaça acollidora amb un monument i el nom en basc, del poble. Precisament i per un passeig marítim que unia vàries poblacions costaneres de vora ria, ens trobàrem amb un punt d’embarcació i una mena de transbordador que passava gent i vehicles a l’altra part de la ria. Un plafó informatiu informava que aquella mena de pont elevat, que aguantava la plataforma i la traslladava d’una banda a l’altra, havia estat dissenyada per Eiffel, el de la torre del seu nom de París. Finalment anàrem a dinar a un lloc típic, a la vora del port i encara passejàrem una bona estona, fins que tornàrem a l’estació per regressar a Bilbo.

L’altra sortida fou a Donosti, en el nostre cotxe i per un pont que es veia des del Guggenheim i que menava a l’autovia direcció Donosti. Fou un viatge agradable enmig d’un paisatge verd i, finalment, hi arribàvem a la ciutat, amb grans dificultats d’aparcar, per cert. Érem a la vora de la “Concha”, que recorreguérem des de dalt del passeig fins al port i la part històrica de Donosti, amb carrers empinats que menaven cap a muralles i esglésies –una dels jesuïtes-. En abaixar ens trobàrem amb uns jardins esplendorosos, tornàrem a travessar la “Concha” i, a l’altra banda, topàrem amb la catedral. Això ens féu pensar amb Setién, aquell bisbe testimonial i valent, batallador i que posava en evidència el nacionalisme espanyol i acabà resultant incòmode també per al Vaticà que el feu dimitir. Pot ser aleshores ja hi havia Uriarte, el seu successor i suposat amic de Mayor Oreja –“Major Orella” com se li escapà al beato de Cotino, a canal9 en certa ocasió- i que prompte se significà per posar per davant els principis d’una església compromesa i arrelada sobre altres interessos partidistes i políticament (in)correctes.

I així tampoc satisfeu ni al govern de Madrid –al ministre de torn, Mayor, que el promogué, segons deien- ni al Vaticà, que no el recolzà front als atacs –el mateixos que a Setién- de la CEE. Finalment han aconseguit uns –el govern espanyol- i altres –Rouco i els seus sicaris- situar a Donosti a Munilla, un bisbe jove i ultra –molt propi dels temps actuals- que ha posat en peu de guerra als capellans, però satisfà i té tot el recolzament d’aquells “uns i altres”, actuant amb bel·ligerància contra la personalitat basca i afavorint un espanyolisme militant, digne de millor causa. Com, a més sembla que és basc, s’acompelix allò de que “no hay mejor cuña que la de la misma madera”. Tornant-hi, van acabar anant a dinar, novament, a la plaça enjardinada que donava a la “Concha” i, al tardet, emprenguérem viatge de retorn a Bilbo.

Encara ens permetérem anar al teatre –que el teníem just enfront de l’hotel-, doncs els cartells anunciaven a dos actors emblemàtics: Josep Maria Flotats i Carmelo Gómez, en una obra d’època molt ben interpretada pels dos, encara que Flotats es manifestà, una vegada més, com a mestre d’actors. L’ “Arriaga” –que desprès van saber que fou un jove músic basc romàntic, del nivell del nostre Martí Soler, en l’època de Mozart- és un teatre impressionant, de vàries altures i un pati de butaques immens: així gaudírem del doble –l’obra representada i l’edifici- espectacle i de la gentada que hi acudia per les escales i accedia als palcs... I encara a l’endemà ens varem trobar a Flotats pel carrer...No cal dir que l’actor brodà el personatge, acostumat com està a fer filigranes interpretatives des del seu temps de París. Pot ser per això –per què té molt assumit que és excepcional- xocà amb els responsables de cultura de la Generalitat i partiren peres...

En fi, un viatge complet i ben aprofitat, només que, per poc, no ens quedem a Bilbo... i és que, en anar a buscar el cotxe per marxar, ens trobàrem amb una vaga de personal d’aparcaments i els operaris que ens atengueren mostraren el seu cabreig contra l’alcalde –“cacic” en digueren- del PNB. I que si volíem traure el cotxe –les portes eren bloquejades- hauríem de trucar a la policia local...Finalment la cosa se solucionà i poguérem recuperar el nostre León i partir cap a casa, per la vall de l’Ebre a poc a poc. Aquella ruta ja la coneixíem de quan pujàrem cap a Santander amb els xicons i a Astúries sols. Així que ens armàrem de paciència, bordejàrem Navarra, travessàrem La Rioja i tot l’Aragó i enfilàrem cap a València, per unes carreteres encara prou infames, fins que s’ha obert l’autovia Mudèjar, que ja varem recórrer de retorn de l’Almunia de Doña Codina, quan participàrem en la trobada estatal de CCPs del 2010...

L’estada a l’Escorial es degué a la “moguda” del Fòrum, mentre vaig ser-ne president del col·lectiu, al País Valencià. Vingué també Tere i ens hostatjàrem a un hotelet, a la part alta de Sant Lorenzo, des d’on es veia la planícia amb el monestir. La trobada tingué lloc als locals d’una extensió universitària de la Complutense regida pels agustins –com també el monestir-. Crec recordar que el centre es deia “Maria Cristina” i constava d’aules i residència: allà varem romandre un parell de dies en debatre els temes de la trobada, a la que s’afegí un càrrec del MEC al que convidaren els de Madrid i que, per cert, no es lluí massa. Parlava dels acords de Lisboa i de la societat del coneixement, de manera que vaig entendre un pèl intel·lectualista i desconnectada de l’escola. Altrament el coneixement, en la vida acadèmica –ni en cap àmbit- no ho es tot si no incorpora el conjunt de components de la personalitat del subjecte, dimensió afectiva inclosa: pot ser vaig fer algun comentari al respecte i la Nèlida Zaitegui, directora aleshores de la revista del Fòrum “Organización Educativa”, em demanà unes reflexions escrites per publicar-les, cosa que vaig fer en tornar a València.

En l’estada hi hagueren, també, espais per a l’esbarjo i férem una visita guiada pels indrets del monestir menys coneguts a càrrec, justament, d’un frare agustí del col·legi i hi passàrem per l’accés privat des del centre on hi érem. Així accedírem a un jardins i d’allà al recinte monacal, part del qual estava en restauració: el refectori i algunes sales dels monjos, així com el què el nostre guia anomenà necesarias on –en temps- confluïen les aigües brutes del monestir, mitjançant una instal·lació soterrada complexa de canals i conductes. Això em féu pensar en la intervenció de Climent al monestir de Pedralbes  –més a petita escala segurament-, en ocupar-se –durant una de les seues estades estivals- de sanejar l’edifici amb la millora del què el relator anomenava les “necessàries”, precisament. Tot seguit passàrem al cor, des d’on es veia una perspectiva magnífica de la cúpula i del creuer de l’església i seguirem per diversos indrets, fins arribar a les estances privades de Felip II: ens destacava el guia –i era veritat- la sobrietat de la cambra reial i la senzillesa del mobiliari.

D’allà accedírem a una ampla estança, ben enllumenada –i amb una certa concavitat del sol de rajoles-, que donava als jardins i que el frare que ens acompanyava ens explicà que la feia servir el monarca per donar llargs passejos en companyia del que seria Felip III, encara infant, al que segurament fatigaria amb també llargs i tediosos consells. Accedirem pels patis interiors al soterrani del monestir per visitar el panteó dels reis, on hi són els cossos dels monarques en sumptuosos sarcòfags i on també hi reposaven les despulles del pare del rei Joan Carles, el compte de Barcelona, que tot i no haver regnat, renuncià expressament a la seua legitimitat a favor del seu fill, quan ja era “rei” per designació de Franco. Fou aquella –pensava jo- una filigrana institucional i jurídica que donava continuïtat a una restauració monàrquica, que el dictador havia tingut molt d’interès en presentar com a “instauració” o siga com a monarquia franquista i prou. L’accés al recinte –com saben els qui s’ha atansat- és estret i incòmode i una vegada llegits els rètols de la tirallonga de monarques de la casa d’Àustria i de la de Borbó, passàrem al soterrani on hi ha multitud de petits sarcòfags amb els cossos dels infants que no arribaren a grans i és que la mort –malgrat els esforços de la medicina reial- igualava a tots els mortals: de sang blava o no, als fills dels reis i als dels vilatans.

Així acabàrem aquella visita guiada que completàrem Tere i jo l’últim dia, abans d’emprendre viatge de retorn, per les sales més convencionals, dedicades a cantar les glòries de l’armada espanyola i dels exèrcits castellans, en uns murals gegantins, on s’exhibien multituds d’estris de guerra. Pot ser la vista més interessant fou la de la sala que exposava la història de la construcció, amb detalls i dibuixos descriptius del diferents moments des de la confecció dels plànols, a les maquinàries d’enginyeria utilitzades per a la construcció i aixecament dels alts i gruixuts murs de la fàbrica del recinte. Finalment i desprès de travessar el patis interiors accedírem a fora.

Abans d’acomiadar-nos encara férem el recorregut a peu des del monestir a la “casita del príncipe”: un petit palauet, construït com a pavelló de caça, a poca distància d’El Escorial i enmig del bosc. Ara s’accedeix per un ombrívol passeig d’arbres, no sabem com seria el sender que hi conduiria en temps dels àustries, com tantes coses que ignorem d’aquell temps i d’aquella gent, encara que últimament la literatura i el cinema han posat al descobert que les conductes d’aquells “exemplars” –i “catòlics” per a més inri- monarques no ho fou gens d’exemplars. La història novel·lada de l’època a càrrec d’Antonio Gala que reprodueix els escrits secrets d’Antonio Pérez, secretari privat de Felip II, posa en evidència les intrigues –que freqüentment acabaven en assassinats- protagonitzades pels personatges de la cort, on el rei “prudente” queda prou malparat, tot i que ja ens malfiàvem des de fa temps: un fill seu que no es comportava com ell voldria i que podria haver conspirat contra ell, morí sobtadament –enverinat, segur-. Igual camí seguiria el seu germanastre, “Don Juan de Àustria”, que acumulava massa fama i èxits amb les dones i en els episodis bèl·lics europeus i que, d’unes misterioses febres, expirà. I, de pas, el secretari i home de confiança del d’ “Àustria”, Escobedo, també fou eliminat en un dels viatges a Castella amb missatges i exigències del seu senyor. El propi Antonio Pèrez –que estava en el secret de tot- se salvà de miracle o, més ben dit, gràcies a l’habilitat que hi posà i als documents comprometedors què custodiava.

Finalment s’escapà pels pèls dels esbirros de Felip II i es refugià a l’Aragó –d’on era oriünd- i es posà sota la protecció del “Justícia” del regne aragonès, per a passar posteriorment a França. Bé, finalment férem el viatge de retorn a València i en llegir el “Jardín de los Frailes” de Manuel Azaña, un d’aquest estius a Benicarló, he rememorat l’estada a l’Escorial, perquè tinc el convenciment que aquell col·legi universitari, que preparava per a l’accés a estudis superiors i on Azaña estigué intern, és el mateix edifici –amb les remodelacions subsegüents- que el què ens aixoplugà en la trobada estatal del Fòrum i els jardins dels voltants els què ell descrivia amb minuciositat i enyorança, anys més tard de la seu estada. Una llàstima de personatge, demonitzat per la dreta ultra d’aleshores –i de sempre- i pels revoltats franquistes i la jerarquia eclesial que el secundà –i ara recolza al PP-: una propaganda infame l’ha fet aparèixer, fins i tot, com antireligiós i antiespanyol, quan no era ni una cosa ni l’altra. I així ens va, en un món on donem la “nota” de continuar sent una anomalia de país i on la democràcia i la civilitat són un horitzó massa llunyà.
Finalment hi hagué la trobada estatal a Torrent, que organitzàrem nosaltres i de la què férem d’amfitrions. La cosa portà la seua feina i els preparatius foren feixucs: previsió d’allotjaments, visites culturals i encontres, conferències i debats, tallers i conclusions. I ja des de temps abans, on line, a la pàgina corresponent, on es penjà el programa. Val a dir que l’ajuntament de Torrent -encara socialista- es volcà i Joan Tamarit, el tècnic d’educació gestionà amb eficàcia tot el tema d’infrastructrures, oferint-nos l’auditori per a les conferències. Finalment ens ubicàrem al conservatori, on tenint al Toni a la Junta del Fòrum i fent de director, ho tinguérem tot molt a la mà. Especialment còmodes i participatius resultaren els tallers i institucionals els actes oficials d’obertura i cloenda en un saló molt confortable i capaç: allà hi hagué també la intervenció de Fernando Delgado, famós periodista i conductor de programes de ràdio i tv, ara aveïnat a València, que donà la conferència principal –desprès d’alguns intents frustrats de portar a Federico Mayor o a Ramoneda- i que quedà francament bé, doncs féu una semblança del seus records d’estudiant i de les lliçons rebudes pels seu mestres, que encaixà bé en el “to” general de l’encontre.
També la intervenció de Jesús Conill fou de nivell: tot hi girava a l’entorn de l’eslogan de la trobada: “Democràcia, ciutadania i participació als centres educatius”. Com que jo l’havia acomboiat –inicialment havíem pensat en –Adela Cortina, la seua dona- i encara abans de la seua intervenció parlàrem una estoneta, no vaig estar de fer-li algun suggeriment en la línia del què esperàvem i ens vindria bé per a reforçar la línia del Fòrum. El cas és que només saludar als assistents, desprès de presentar-lo, em posà en un compromís, adreçant-se’m i glossant la conversa i el seu desig de complaure’ns, com així fou i no només a mi sinó a tot l’auditori. Fora del moment en què Paco Beltran, al torn del col·loqui, tingué una intervenció polèmica, que el ponent capejà, amb la mestria que el caracteritza i la cosa quedà solucionada.
Fora dels actes “acadèmics” s’havia muntat una gira per la “València turística”: Ciutat de les Ciències”, el Saler etc. I un sopar de cloenda a la muntanyeta d’El Vedat amb música inclosa als jardins del restaurant, que fou molt agraïda i reconeguda per tots els assistents. Encara a l’hora del sopar i com a cloenda s’obsequià, als assistents, amb un “socarrat” alhora que es glossava la trobada i es feien vots perquè haguera resultat profitosa per a tots, com així semblava. Quedava –i ho abordàrem els dies següents- la recollida de les principals intervencions, conclusions i propostes de l’encontre estatal, a la revista “Organización y Gestión”, que vaig haver de coordinar jo mateix i em portà uns quants dies més de feina, fins que finalment el publicà el número, amb l’anècdota afegida que una foto de la taula on hi érem els directius, en un dinar de les jornades i què aparegué aleshores, ja forma part del “mosaic” de la contraportada posterior de la revista. Així concloïa la feixuga trobada nostra anual i al poc de temps, també, la meua responsabilitat, que vaig deixar en mans de Santiago Estañán que havia fet de vicepresident durant el meu mandat...


No saber dir “no”.

 No com Raimon que sí ho sabé i ho sap....”dir no”. Així que no vaig saber negar-me a la participació en el projecte “UNITS...pel voluntariat i la llengua”. La cosa començà quan Manel Martí, professor de Psicologia Bàsica i delegat aleshores de l’Associació Internacional del Voluntariat –AIV-, ens buscà per substituir-lo en una trobada a Barcelona: era l’intent de formar un front comú, des dels diversos territoris de parla catalana, harmonitzant la tasca dels voluntaris amb la presència de la llengua. Inicialment hi havia molta il·lusió i participació i Joan Armangué, des del Alguer, presidí durant un temps les actuacions d’UNITS. La cosa, però, anà baixant i ara mateix no resta sinó el País Valencià en el programa: no fem grans coses, però ens fem presents en algunes mogudes de la Universitat, fem alguna declaració pública i ens reunim una vegada a l’any, els col·lectius què en formen part.

El cas és que aquell projecte ambiciós que abastaria la totalitat del territori de parla catalana, ha anat minvant fins a sobreviure només al País Valencià. De tal manera que els de Barcelona em demanaren de fer-me càrrec de la seua coordinació global, pensant en un possible revifament. Invitació que vaig declinar perquè no la veia realista. Ara, amb ocasió del canvi de color polític del Principat, Lluís i els d’AIV –que no amaguen les seues simpaties convergents- han promogut una entrevista amb els nous responsables de política lingüística, en petició d’ajut econòmic i tècnic i em demanaren assistir-hi. Així ens varem entrevistar-hi i estem en el tema. No serà fàcil, perquè València és l’única supervivent i la Generalitat de Catalunya hauria de vehicular les ajudes mitjançant Barcelona...

Ni a altres actuacions compartides, com ara la investigació Simulació Lingüística amb Autòmats Cel·lulars –SLAC- he sabut dir-ne que no: la iniciativa fou del professor Salvador Beltrán, de la Universitat de Barcelona -UB-, d’origen torreblanquí i membre, també, de la SVP. Francesc és un metodòleg desficiós que, amb un altre company d’allà –Salva Herrando-, han inventat un mecanisme diabòlic –l’autòmat cel·lular- capaç de fer prediccions del decurs de determinats fenòmens socials, com ara l’ús de la llengua. De la part valenciana som la professora Doris Ferreres –de Vinaròs, per cert-, també metodòloga, la doctoranda Violant Estreder –secretària de l’Anuari de Psicologia- i jo mateix. Així que ens hi hem posat i, a partir de dades que hem recercat –del País Valencià, inicialment-, estem obtenint els primers resultats predictius, en la interpretació dels comportaments de les cel·les, que semblen d’interès. Així doncs, amb el guiatge de Francesc, ja hem publicitat les primeres dades: en edició digital a un portal anglès i en edició convencional, a un handbook de Canadà, que recull l’aplicació de metodologies avançades a diversos àmbits de la investigació –en el nostre cas psicolingüística-.

També a l’Anuari presentem un article de divulgació. I, en eixamplar el camp, hem començat a treballar dades del Principat: ha estat arran de la informació que la Secretaria Gral de Política Lingüística de la Generalitat -de Catalunya, doncs la nostra a prou penes té una modesta oficina a cura dels temes lingüístics i encara- ha fet pública sobre l’estat del català en els diferents nivells d’ús. Això ens ha donat peu per presentar-los el nostre projecte SLAC, cosa que hem fet al titular del departament Sr. Bernat Joan, conegut nostre i col·laborador també de l’Anuari.

I no és l’únic camí de recerca que hem encetat, doncs hem estat becats per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua –AVL- en un projecte d’investigació de les actituds i pràctiques lingüístiques, al comerç local, a l’àrea metropolitana de València i el referent específic de la localitat d’Alaquàs. També estem abordant –becats per la mateixa institució- les conductes lingüístiques dels nostres joves i encara hem aconseguit una ajuda econòmica, de la convocatòria anual de la Generalitat –ara sí de la nostra-, que aplicàrem al projecte SLAC. Ho hem hagut de fer forçant el contingut, per adequar-lo al text de la convocatòria i així ha quedat presentat com un estudi “contrastiu valencià-castellà” –ai!-

Tornant a l’Anuari i el seu context –la SVP-, hem estat presents al congrés dels de la Societat Catalanobalear de Psicologia, celebrat a Tortosa, en abril del 2009. Tere m’ha acompanyat i de retorn hem fet estada a Benicarló: val a dir que ens ha agradat tornar a Tortosa, on feia temps que no anàvem i l’hem trobada més gran i més ciutat: justament l’auditori on s’han celebrat les sessions és nou i en una avinguda, nova també, a la vora de l’Ebre. He presentat la nostra revista i he fet una intervenció, bé que des del públic, al respecte; hem obsequiat amb l’Anuari als directius del congrés i hem muntat un “stand” amb exemplars en companyia de Tere, que ens ha fet algunes fotos. Precisament aquells contactes han derivat en la signatura d’un conveni amb els de la “Pesset” de València que, alhora, està conveniada amb els de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut, on s’inclouen els psicòlegs de Catalunya i Balears. En principi cal valorar-ho favorablement i, si es consolida, ens trobarem aixoplugats i estimulats, doncs els de la SVP no ens signifiquem, precisament, per fer coses...com els de la Pesset, per exemple, que no paren de presentar temes i conferències al Centre de Cultura Contemporània.

Justament vaig assistir –comissionat pel nostre president, Oto Luque- a una xerrada sobre la grip nova, amb notable audiència i vaig aprofitar –en conversa amb el qui fa d’enllaç amb nosaltres- per manifestar que, d’haver-ho sabut amb temps, la SVP podria haver col·laborat analitzant, precisament, l’impacte psicològic de la situació. El handicap podrà presentar-se si no fem sinó anar a ròssec dels metges, perquè podria semblar que no hi ha més psicologia que la de la salut. I això ha jo vaig detectar al congrés de Tortosa.

Precisament, al monogràfic sobre “mediació” ha tingut cabuda –lògicament- un article a l’entorn de l’actuació mitjancera en l’àmbit de la salut, però també de la resta d’àmbits o camps de la Psicologia, com ara l’educació, el món laboral i organitzacional, el de parella, de família, social i lingüístic, etc. Ara estem preparant el tercer monogràfic, amb ocasió del centenari de la Psicologia Social com a ciència diferenciada del comportament i tenim un responsable del número –Rafa Xambó-, com Pedro Gil, era del de mediació. El primer fou sobre “Psicologia, Llengua i Societat” i marcà perfil, pel nivell i varietat dels col·laboradors –Bernat Joan, Quim Gibert, Àngel Velasco, Ferran Suay, jo mateix...- Fora d’això la mateixa pervivència de l’Anuari és una tasca feixuga: dificultat en aconseguir col·laboradors, lentitud en l’elaboració dels referees, necessitat de controlar tot el procés –revisió lingüística inclosa- i el final de la maquetació dels de Publicacions, la distribució etc. etc. A més de la gestió amb els del CINDOC, del Consell Superior d’Investigacions Científiques, intentar difondre la publicació i augmentar els intercanvis...I això a càrrec de dues persones: Violant i jo mateix. Ferran Suay, temporalment, se’n cuidà dels referees, però es disculpà, al poc de temps, per no poder abastir-ho i tornem a ser Violant i jo a soles. Tema pendent és el de la remodelació de la web de l’Anuari –que elaborà Melià, el primer director, fa temps- per convertir-la en de la SVP i donar-li agilitat: allà hi cabria tot el material de les nostres presentacions i les notícies com la participació en congressos etc.

Una altra activitat o ocupació, a què em vaig dedicant arran la jubilació, és la col·laboració amb els d’escoles solidàries: estàvem a Montblanc, passant uns dies d’esbarjo, quan sonà el mòbil i era Joan Bravo (i Escuriet! ...deformació d’inspector...) Feia temps que no parlàvem, encara que mai no varem perdre el contacte del tot i en veu que cridà a casa i el contestador li donà el número del mòbil. Que què volia? Doncs acomboiar-me –i a mi em costa poc- per participar en unes jornades d’escoles solidàries, que es farien inicialment a València, però amb previsió de repetir-les a Castelló i pot ser a Alacant: Resulta que ell –i Maria Chapí, la dona i Joan Bou, mestre també- hi estava implicat en un projecte d’ajut a escolars i mestres d’Amèrica Llatina i una activitat específica era la d’impartir unes sessions de conscienciació, a mestres d’ací.

Efectivament m’hi vaig estrenar aquell any i, successivament, els següents: a València a la seu de l’stepv –sindicat també implicat en el projecte-, a terres d’Alacant al propi cefire –centre de professors- i a Elx. També a Castelló i a Ontinyent. El meu tema fou –i és, perquè desprès d’un parèntesi, es torna a recuperar- “El valor de la cooperació i la cooperació com a valor”, com a introducció de la presentació pròpiament, del projecte –ara ja molt consolidat-  d’escoles solidàries que hi fan els Bravo, Chapí i Joan. No és res de l’altre món –una sola sessió, bé que de tres hores, que dona per a una part teòrica i una altra de treball, a tall d’unitat didàctica- però em permet no restar del tot “aparcat” i sol donar-se una bona empatia entre els assistents i jo mateix. Últimament encara he participat en les sessions del propi col·lectiu, que s’ha instal·lat a la facultat de Pedagogia i estic més al dia de les anades i vingudes dels responsables, per visitar el projecte a Llatinoamèrica.

També m’he vist implicat en la constitució d’una associació d’antics professors de la UVEG –Universitat de València/Estudi General-, on hi és Empar Martínez i el polèmic Vicent Barberà: he preferit oblidar passades diferències i m’he incorporat. Vaig saber del projecte per J. Vicent Díaz, metodòleg jubilat i conegut de Gonzàlez Romà, que me recomanà: hem elaborat uns estatuts i està el tema consolidant-se. Abans i per tal de no perdre l’accés a les biblioteques de la Universitat i conservar el correu electrònic, em vaig apuntar a l’associació d’Amics i Antics Alumnes i encara ens hem beneficiat de l’anada a Madrid, per visitar el monogràfic del museu d’El Prado, amb motiu dels dos-cents anys del 2 de mayo (1808-2008). Val a dir que el viatge valgué la pena i visionàrem, amb comoditat, la restauració dels quadres de Goya que fan reviure aquells episodis, a més d’altres sales que visitàrem –Velázquez. Murillo...- També estiguérem al Thyssen que és una passada de quantitat de sales i de varietat de materials exposats...El cas és què la tal associació de jubilats va endavant i ja hem tingut la nostra primera assemblea anual, a la sala de Graus de l’edifici del carrer la Nau, amb foto a l’aixopluc de Lluís Vives, al vell claustre, entrevistes a la premsa i dinar a la mateixa cafeteria de l’antiga universitat.

Una dedicació que he pogut implementar ara és la d’escriure: faig cartes als diaris, sovint –L’Avui, Provincias, Levante, ADN...- amb sort diversa, encara que alguna cosa em van publicant. Als setmanaris “El Punt”, “La Veu” i “El Dissabte”, amb més regularitat en aquest últim i on tinc més oportunitat de posar en evidència algunes situacions locals i generals, de la política encara “franquista” –dels què es diuen “no nacionalistes”- que hem de patir...Clar els qui no estan acostumats a que els hi diguen les veritats –i a més en valencià i en valencià presentable-, es revolten bé que sempre en castellà –of course!- inclent-hi algú que defensa (?) la llengua valenciana –vivir para ver que deia aquell-. També faig alguna incursió a “Llengua nacional” i ja en són us quants els que m’han publicat, d’articles –a més d’una entrevista que em féu Quim Gibert-: sobre els mestres valencianistes de la República, el bisbe Climent, l’escola valenciana i altres. I, per descomptat, a l’ “Anuari de Psicologia”, on últimament quasi a cada edició apareix alguna col·laboració meua.

I com que els temps avancen m’he donat a conèixer a la web dels d’Edu21 i m’han acceptat com a col·laborador i vaig publicant alguna opinió al seu diari digital. I, ara, per a sorpresa meua, els de Levante m’han ofert obrir-me un blog (!?) i encara no entenc per què. La periodista que m’ha escrit l’e-mail convidant-me, sembla que m’ha localitzat pel correu electrònic de les cartes al director, que faig arribar al diari i no ha haurà rebut –dic jo- moltes respostes positives d’altres col·laboradors consultats –o sí- quan ha insistit... i ja tinc el blog en marxa: s’encapçala amb un Encara com... i es completa amb un...el blog d’en Marc.
Aquell “Encara com...” em dona l’oportunitat per fer els meus comentaris d’actualitat i, segurament, tot serà anar rodant i mirar de sobreviure en una tal “maranya” telemàtica, perquè poc destre que és u en el tema cibernètic com per, damunt, disposar d’un blog propi i anar omplint-lo de contingut presentable. De moment ja he demanat –a la periodista en qüestió, que s’ha posat un nom propi de la mitologia grega, però sembla que no: Esiva- que m’ajude a estructurar alguns “racons” com ara: “llibres”, “cartes”, “per pensar-hi”. “dies feixucs”,i “confidències...ssssshhhhh”, per tal d’anar omplint-los de contingut. I a fe que ho vaig fent, perquè només des que s’estrenà en gener, fins a juny, he “penjat” una cinquantena d’articles i altres materials –congressos de Psicologia, publicació de l’Anuari, “mogudes” com Units etc.- fotos incloses, per ajudar a situar-se en cada cas... La cosa s’ha anat consolidant, encara que en desaparèixer la “finestra” bloguera d’aquell diari, he optat per obrir-me’l en l’àmbit internatua de g.mail...


Més afeccions...

I, enmig de tot, l’antiga afecció de ben jovenet, la de llegir, encara que no amb massa comoditat, per la vista: a més de la queratitis –que ja em resta visió- hi ha la formació d’una cataracta justament al mateix ull esquerre. Vaig fent, però, a l’espera que s’haja consolidat prou, com per a operar-me i encara així amb compte, atès que els de Rahhal em consideren pacient de risc...Així a més de la premsa, vaig llegint alguna revista –OGE, Illa Crua, Rev. Psicopedagogia, l’Anuari, òbviament...- o setmanari –El Punt, Presència, El Dissabte, La Veu, El Temps...- A més d’algun best-seller que m’interessa, com ara el llibre de Mc. Court, “El professor”, en edició acurada dels de Bromera, “La catedral de la Mar” de Falcones o “El pedestal de las estatuas” de Gala. També he acabat el “Papa maleït” del malaguanyat Manel Garcia i alguna “novetat” com el llibre de Valentí Fuster i  Luis Rojas Marcos –“Cor i ment”- o el de Pagola sobre “Jesús”. I algun altre que vinc arrossegant de temps, com “L’enamorat de l’Osa Major” de Piasecki o els assajos de “País Valencià i segle XXI” dels de Valencians pel canvi i la UVEG. I poca cosa més. El que sí que he encetat és la relectura de llibres i he començat per la “Filosofía” de Díez Blanco, de text a Barcelona en els cursos comuns de Filosofia i Lletres: una perquè m’agradà molt ja, al seu moment, com enfoca la disciplina i l’altra per anar “refrescant” coneixements i panoràmiques, ara que tinc una major perspectiva del saber i de la vida –ui! m’he posat transcendent...- I no vull renunciar –sense abandonar del tot l’anglès- a recuperar el llatí, bàsic d’altra banda per entendre millor i enriquir el català i el castellà, en uns textos bilingües de Càtul...I el francès, tan pròxim i tan oblidat...
 I per tornar als orígens de la Psicologia he obert el text de l’assignatura que ens impartí el Dr. Siguán –“Manual de Psicologia”, de Paul Guillaume, què ha esdevingut un clàssic i resitua una ciència que -al meu entendre- s’ha esmicolat tant, que ha perdut el referent. I això no és bo –novament al meu entendre, clar- per a cap àmbit científic. Guillaume recorda l’objecte i mètodes de la Psicologia, aborda la dimensió fisiològica del comportament, inclosa la component intel·lectiva i emocional, inclou el tractament de la voluntat i l’anàlisi de la personalitat i afegeix una reflexió inestimable sobre el pensament i el llenguatge. I l’enèsim intent d’accedir a un nivell intel·ligible de l’anglès, repassant antics manuals i vocabularis, per mirar de millor entendre els textos, on es tracta el nostre projecte d’investigació d’autòmats cel·lulars, penjat ja a un portal anglès i publicat com a capítol d’un handbook dels canadencs...
Altrament hi ha la vessant de creients que fa la seua via, doncs ens mantenim –Tere i jo- en actiu, com a components del grup “Mar” i això comporta alguns compromisos i un calendari, a més d’algunes activitats col·laterals, com ara la celebració del “Nou d’octubre” dels cristians valencians, a la què, desprès d’una colla d’anys fent itineratge pel País, hem hagut d’adoptar un format més modest i així, des de 2006, ens apleguem al Puig, compartint diada amb els de l’Oratori i assistim a la missa per la pau, la pàtria i la justícia. Nosaltres –les CCPs- organitzem algun acte cívic o cultural, com fou la conferència d’Abelard Saragossà del 2007, la rememoració del 800 aniversari del naixement del rei en Jaume, al 2008 o la taula de polítics per preguntar-los “per què us hauríem de votar els cristians valencians?...Una altra activitat que hem encetat últimament és “La veu de les CCPs”, que consisteix en donar a la publicitat el nostre parer –manifest- en relació a algun tema d’actualitat: l’apostasia, les declaracions de la Conferència Episcopal, la vinguda del Papa, la invasió de Gaza etc. etc. El “manifest” l’enviem als diaris i a la web de CCPs estatal, a la de Xarxa i a la d’Església Plural.
Una experiència interessant –i d’afirmació patriòtica, tot s’ha de dir- és l’anada a Montserrat, per part del grup i altres “pelegrins”: s’esdevé cada dos anys i ens acomboiàrem amb ocasió de què Llorenç Gimeno –un prevere i mestre, amic nostre- se n’anà de monjo, encara que a alguns no ens era desconegut l’indret. La nostra família hi havíem anat, des de Girona, amb Tere embarassada de Pau i jo mateix havia estat, fa quasi mig segle, en el viatge de fi d’estudis de magisteri. Ara la “romeria” forma part de les nostres activitats, com a grup Mar: aterrem el divendres de la setmana de Pasqua i tornem per Sant Vicent. En cada ocasió abordem un tema de reflexió i debat que condueix un monjo, com fou el cas del pare Evangelista, un monjo ja major aleshores i que ha faltat ja, molt intel·lectual, amb el tema de la new age. O el pare Hilari Raguer, historiador, que ens parlà del concili vaticà i l’esperit de Joan XXIII. Casualment, uns dies abans de l’estada d’aquell any, varem visionar per tv3, un reportatge de la postguerra que tractava de la censura i persecució franquistes i hi apareixia un jove nacionalista cristià...el què desprès seria el monjo montserratí que ens parlava.
Hi hagueren altres ponents i un any fou “ponenta”: la que ha esdevingut famosa i polèmica Teresa Forcades: ens parlà de la trinitat i altres qüestions, que ella estava treballant en el seua tesi de teologia. Ho féu molt atractiu i participat. Desprès encara baixàrem al seu convent de monges benetes, pròxim a Montserrat i féu una segona intervenció. Al col·loqui se li preguntà pel tema de l’eutanàsia, que és el què inicialment nosaltres varem demanar i fugí d’estudi de forma molt evident. A l’any següent se la convidà al Fòrum i féu també una intervenció singular –el tema era la participació de la dona en l’església i el món-, amb la toca de monja i pantalons, movent-se per l’escenari, guix en mà. Últimament –com a metgessa, doctorada en salut pública- ha protagonitzat una polèmica –culpant a l’OMS i la indústria farmacèutica- envers el tema de la grip nova i la validesa i oportunitat de la vacuna preparada a l’efecte: primer en un vídeo casolà i desprès en alguna altra intervenció televisiva. Experts en epidemiologia –ella no ho és- l’han rebatuda, però el seu “ganxo” ha fet forat. Tot seguit i pel sol fet de demanar que s’escolte a les dones que avorten, abans de condemnar-les, ha merescut un toc d’atenció del Vaticà que l’ha obligada a fer pública professió de fe i d’adhesió a l’església...
Fora d’això –de les sessions de reflexió- Montserrat té altres atractius afegits, com ara escoltar el “Virolai” o participar en alguna celebració, en el marc solemne del temple montserratí. O fer excursions com la dels degotalls –fàcilment pronunciat com a “degollats”...-, on varem “entronitzar” a la geperudeta, entre les nombroses capelletes que s’hi troben. O la primitiva ermita de Montserrat, per un camí llarg i tortuós, farcit d’escultures, muntanya avall i passant per baix del telefèric...i per damunt del “cremallera” Per cert, un any hi hagué una tempesta forta amb esllavissaments i inundacions considerables i, a l’any següent, quan hi anàrem nosaltres, encara estaven en obres. Una visita obligada, també, és al museu, a sota de la plataforma o plaça principal: conté valuoses mostres de pintura i escultura d’artistes catalans i universals. I les projeccions sobre el monestir i altres temes que es poden visionar a l’espai comercial. Un any –el primer de la nostra jubilació- allargarem l’estada a Montserrat, férem alguna caminada més i ens arribarem als voltants fins a Manresa: visitàrem la seu que és una  passada, però no tinguérem sort en l’accés a la cova de Sant Ignaci –al recinte dels jesuïtes-, doncs ho trobarem tancat. Visitarem en canvi un museu d’història local molt interessant i donarem un vol per la ciutat.
I, lamentablement, els últims anys Ximo i Pilar no ens acompanyen, no saben del cert si és perquè no els va –tant- allò del nacionalisme, que –ben discretament per cert- es pot practicar a Montserrat: Àvila els atrau més i és que per a ells –Ximo- té més “tradició”, doncs es reuneixen els “històrics” de la transició i del postconcili, bona part d’ells secularitzats. Nosaltres –Tere i jo- ens varem unir, un any, a l’expedició valenciana, amb el reclam d’abordar el tema del nacionalisme –perifèric, clar, perquè del nacionalisme espanyol no se’n parla-. Es convidà com a ponent a Comín –jo mateix li vaig posar un e-mail- i crec que se li explicà molt bé el sentit i contingut del tema: el nacionalisme com un fet legítim, expressió del sentir d’un poble, des de perspectives històriques, socials, lingüístiques, filosòfiques...i cristianes. Ell, però, es deixà portar per la seua militància pròxima al PSC –ciutadans pel canvi- i anticonvergència i es dedicà a remetre contra CiU –s’estava en la gestió del nou estatut- fins al punt que Pep Chapa i jo tinguérem que mostrar la nostra disconformitat pel desenfocament del tema. Comín, però, té la seua simpatia i els habituals d’Àvila –esquerrans per definició- l’acceptaven bé. Les qüestions del debat i el treball en grups encara es desenfocarem més i les úniques intervencions sensates foren les d’aquell militant d’IU, ceguet, que cridà a perdre la por i a ser demòcrata fins a les últimes conseqüències –en relació a l’autodeterminació etc.-
La resta –Albarrán inclòs- feren exhibició d’un conservadorisme –espanyolisme militant i obcecat- centralista contundent: així ens convencérem que aquells cristians suposadament progressistes, estaven –en el tema del nacionalisme- al costat de la dreta més recalcitrant i antidemocràtica espanyola de tota la vida. Aparegué el tema de l’ “obligatorietat” del català en el debat i altres “imposicions” i alguns haguérem d’intervenir –inútilment- per aclarir les coses i haguérem de suportar algunes bromes de mal gust, com quan Albarrán, des de la taula volgué frivolitzar demanant per a Carabanchel, també “autonomia con vistas al mar”. Abans ja ens havíem enfrontat, al grup de treball –que ell coordinava- quan un exaltat –cristià “progressista”, of course!-, nomes presentar-nos i, en abordar el tema del nacionalisme, començà a parlar d’eta i de terrorisme, sense que Albarrán moguera un dit. Vaig haver d’intervenir molest, per la manipulació barroera que s’estava fent del tema. L’esperit, però, compartit per la majoria d’assistents era aquell o prop. I encara sort que els que defensàvem la postura de respecte a l’opció nacionalista érem valencians –amb fama de fallers i espanyols-. No vull saber què haguera passat amb presència de bascos i catalans –cristians clar- a les sessions. No hem tornat a Àvila, naturalment.
 I tenim el Fòrum de cristians –que hem esmentat abans-, que animen els Chapa i alguns més i al què solem assistir habitualment: tot i el seu format convencional i que fa més de vint anys que dura, es manté actiu i amb una assistència estable, entre la què es sol comptar –a més de gent d’arreu del País- de Barcelona –Església Plural, Cristianisme i segle XXI...-
Així, doncs, la nostra vida “espiritual” es manté també activa, bé que al marge de la parafernàlia eclesial que hem deixat de banda fa temps, en constatar l’involucionisme de la doctrina i de la jerarquia, que s’ha traduït en unes parròquies anodines i de pràctica purament formal i hipòcrita, ben lluny del projecte esperançat del concili Vaticà II, que ha estat arraconat pels últims pontificats populistes i neoconservadors de Joan Pau II i Benet XIII. Què lluny del temps de la nostra joventut! Tere amb una espiritualitat sentida i viscuda als moviments d’acció catòlica i jo amb l’activitat desenrotllada als cursets de cristianitat, tal com he explicat en un altre lloc. Tot i això la nostra vinculació al grup “Mar”, en el context de les ccps i altes experiències com al de Fòrum o Montserrat, ens manté il·lusionats, que no és poc
         

Més Benicarló.
Ara, jubilats, passem més temps a Benicarló que no abans –també durant el curs, amb caps de setmana més llargs-: això ens permet –i ens obliga-  a tindre la casa més condicionada i el jardí més a punt. També ens permet dedicar-nos a recollir les ametles –que abans teníem que donar-ho a fer, amb els inconvenients subsegüents- i les poques olives que tenim. Així a finals d’agost ja movem el tema i, amb l’ajuda d’un immigrant del Marroc –Aissa-, emprenem la tasca -feixuga, per cert-: cal preparar les “perxes” –unes bones canyes- i les “borrasses” o grans teles, en algun temps de “borra” o teixit bast, el carretó i uns cabassos i allà que anem –sense oblidar una ampolla d’aigua fresca, embolcallada en un drap humit- “crac, crac, crac...” i ametles a terra –algunes es resisteixen!- i de la “borrassa” al carretó. Encara queda repassar el terra perquè sempre en cauen fora... i a per un altre ametler: així tres o quatre matins. Les deixem al sol perquè s’eixuguen bé i, a poc a poc, les anem pelant –que també és feixuc-.
De vegades plou i ens entreté i dificulta la tasca, perquè hem de posar-les a cobert. Acabada la “pelada” i ensacada la collita, la portem a la Cooperativa, que és una altra litúrgia, en posar-se en contacte, determinar el dia, carregar-les al cotxe i dur-les allà on les pesen, però encara no les cobres. Això triga uns quans dies més i has d’anar a la Caixa Rural...en fi tota una cerimònia. Per ben poca cosa, perquè fent números a prou penes en tens per a una tractorada i, normalment, se’n fan tres a l’any, més les despeses de recollida, més la contribució...una ruïna total: els pobres agricultors que viuen d’això van ben servits!
Per les olives fem una cosa semblant: ens torna a ajudar Aissa de manera similar: “borrasses”, carretó, cabassos...i entre Tere i jo les preparem –rentar, xafar o tallar i posar en pots amb herbes-. Si ens en sobren les portem al molí d’oli, de la Cooperativa. La resta d’activitats de gardening, les convencionals de regar i expurgar i, de tant en tant, de passar la màquina de tallar gespa.  Clar que, de tant en tant, hi ve Vicent, el jardiner, per fer les feines més feixugues –tallar branques als xops, aclarir l’enredadera i fer llenya dels troncs o d’algun ametler sec. I el palmer cada dos anys, per netejar de palmes seques, les dues palmeres del jardí...
Una activitat diària –o quasi- típicament benicarlanda és anar a la mar –una tradició, a més, des que els nostres fills eren menuts- i que ara hem estabilitzat al “Morrongo”: sort que matinem i a les nou estem allà si no, en ple agost, els “turistes” no ens deixarien accedir-hi, alguns dels quals són veritablement “enganxosos” i se’t posen ben bé al damunt de la teua ombrel·la...
 L’estiu és també temps de convivència, tot i que nosaltres fem poca vida social i ens “refugiem” a la senieta a la recerca de la tranquil·litat i l’ombra: tot i això ens veiem amb algú: per exemple la gent del grup Mar s’ha aficionat a fer-nos una visita a l’estiu, també el professor Salvador de la facultat de Psicologia de Barcelona i la seua família, que estiuegen a Torreblanca –un any anem nosaltres i l’altre venen ells-. El que fou alcalde, Enric Escuder i la dona, MariCarme, ens solen fer una visita –acompanyada de melons de la collita!- i les amigues de Tere, de la infantesa, des de fa uns anys no falten a la cita: es bonic sentir-les parlar de les seues coses i recordar les anècdotes de quan eren xiquetes i joves...
 També Benicarló cobra actualitat, per motius no tan agradables: la gent es fa -ens fem- grans i van anant-se’n –i Pedro el d’Enriqueta, Enriqueta mateix, els seus pares abans (el “tio” Enrique i la tia Asunción) i també la “padrina” i el seu germà Jaume. I últimament Pedro Enrique al 58 anys! i gent coneguda de temps com el pare d’Escuder, Mn. Tomàs, Mn. Almela, Dn. Vicent Far...-
Siga com siga hem anat condicionant la casa, la reforma de la qual ja iniciàrem tot just arribar a Girona, en recuperar-la del tio Vicent de Càlig, que l’havia tinguda en lloguer molt de temps. Primer fou aquell contractista conegut com l’ “habanero” –segurament tindria algun antecedent familiar que aniria a Cuba, pot ser per la guerra-, amic de casa, però fou Tico Escura i el seu fill Carles, arquitecte, els qui ens feren la reforma més important: justament es “buidà”, pràcticament, deixant només les parets mestres i tot seguit es redistribuí de manera còmoda i funcional. Ara tenim un habitatge de dues plantes amb la zona de dia baix i les habitacions a dalt, amb una terrasseta –la de baix l’hem tancada amb grans finestres de vidre i hem guanyat un espai molt còmode i funcional: gràcies a la insistència i intuïció de Tere, s’ha de reconèixer-. El què passa és que per a nosaltres dos se’ns fa gran i pesat de mantindre...encara de tant en tant venen els fills i l’ “omplen”. Ara, finalment, hem fet “papers”, per legalitzar l’existència de la casa, perquè curiosament –encara que té sentit- en l’escriptura de propietat de la finca no hi figurava, atès que en el passat el què tenia valor era el terreny i no la caseta –molt precària al principi- on es guardarien els atifells del camp. Així que hem hagut d’anar a cal notari –notària en aquest cas- i, amb la corresponent certificació de l’arquitecte –que acreditava alhora l’existència anterior de l’habitatge-, amb la descripció actual, l’hem escripturada.  A més, de Benicarló estant, tenim més facilitat per accedir a Freginals o –a l’estiu- pujar a Benassal i a Ares, amb ocasió de portar a mon pare a passar uns dies allà...
També hem pogut atansar-nos a Tortosa, amb ocasió de la mort de la tía Encarna, de 93 anys, la dona del tío José –germà gran de mon pare- que faltà ja fa uns anys-. Feia temps que es trobava delicada i ingressada en un centre de la tercera edat, segons ens informava periòdicament Josep –en cartes un pèl singulars, per cert-, l’home de Maricarme, neta seua i filla de Dalieta. Nosaltres érem a Benicarló i rebérem una trucada al mòbil: era Maricarme que havia cridat a València i, en no trobar-nos i com que avisem del nostre mòbil al contestador, ens trucà i ens ho diguè. No ens resultà complicat atansar-nos, a més de l’afecte que, tot i el pas del temps, encara ens tenim. Així que férem cap a l’església dels Àngels de Ferreries i allà ens trobàrem amb la família. Feia temps, dic, que no ens vèiem, tot i que al principi de la seua arribada, procedents del mas de la Lloma de Castellfort, els visitàrem: vivien en una casa de camp a l’entrada de Tortosa, tal com vens de Castelló, a la vora d’aquella carretera que, encara ara, conserva bona part dels plataners gegants. I no tingueren massa sort, pobres, treballant com a negres –com ho feien ja a la Lloma- i encara patiren l’accident de José Miguel...José Miguel era un poc més jove que jo –jo, pot ser soc de l’edat de Dalieta- i un pèl “curtet” que en diem, producte -en bona mesura- de l’aïllament de tants anys al mas i del treball continuat i feixuc al camp, sense massa anys d’escola i amb un pare exigent, que els feia treballar a tots –la tia Encarna i Dalieta incloses- durament. Féu la mili a Castelló i s’estava algun cap de setmana a casa de la tia Demetria -germana també de son pare i del meu- i del tio Toni. Jo el veia de tant en tant i encara en tinc el record: més major que quan érem menuts, clar, i els visitàvem al mas o venien ells –poc- al poble d’Ares, a l’estiu, però igual d’innocent, amb aquell posar tímid, la cara enrojolada –“de poble” en diríem-, ros com era –ben bé pèl-roig-, amb els ulls blaus i aquella veueta que a prou penes la senties...
Ara em fa pensar, pobre, que ho passaria malament al quartell, amb les maneres un pèl bèsties d’alguns militars, sense gaire experiència de la vida ni preparació per encaixar tot allò...Acabaria, finalment, la mili i se n’anà a Tortosa i no estic segur d’haver-lo tornat a veure, fins que ens arribà la notícia de la seua mort, sembla que per un mal cap que féu i, la veritat, mai no hem volgut remoure la pena d¡aquella família amb més indagacions. Varem anar al soterrar i tinc el record de sa mare, la tía Encarna –la que faltava ara, als 93 anys- plorosa però sencera i encara li sentíem allò de què es trobava conhortada –així ho deia pobra, amb una expressió del tot correcta, quasi literària, malgrat el seu analfabetisme, com tantes persones grans-, en trobar-se en companyia de la família que els feia costat...
Altrament la seua germana –i cosina meua com ell- Dalieta, anà fent alguns tombs afectius i familiars, casant-se -amb oposició dels pares- amb una persona prou més gran que no ella, enviudant més tard i tornant-se ara a “ajuntar”. Dalieta també patia del mateix “mal” que el germà: aïllament de molts anys, treball de sol a sol i no massa llargs intel·lectualment. Sembla, però, que, finalment, se’n sortí tenint –crec- quatre fills, amb la desgràcia també de perdre’n un –xic- en un accident, del què tampoc hem tingut notícies exactes. Ara li viuen les tres filles: Maricarme, la major, és la dona de Josep i havien viscut temps a Suïssa, com també l’altra germana que li segueix, que encara hi viu amb l’home i els fills. Encarna és la tercera i té un fill, encara que no és casada. I l’altre germà, Julià. A tots ells ens els varem trobar al soterrar de la seua iaia i es mostraren agraïts per la nostra presència: estiguérem al funeral i els acompanyàrem al cementeri, al capdamunt de la ciutat.
Desprès estiguérem una bona estona junts i ens preguntaven per mon pare, el meu germà i tota la família de Castelló i Barcelona. Fou un retrobament afectuós, donada l’ocasió encara que trista. Especialment ens varem alegrar de saber de la bona marxa dels estudis del xicon de Maricarme i Josep i dels de Suïssa i també de veure a Dalieta, pobra, desprès de tot el què havia patit i ara tan afectada per la mort de sa mare...Quan Tere i jo estàvem esperant l’entrada del seguici funerari a la parròquia, em vaig emocionar en veure-la, plorosa darrer el fèretre i se’m va representar sa mare, la tia Encarna: ella no ens reconegué i, en oferir-li un kleenex des del banc de darrere, vaig intentar dir-li qui era, sense èxit, perquè a més està malament de la oïda i em deia: “no el conec a vostè, no el conec...” Acabada la cerimònia i, en donar-los el condol, em reconegué i ens abraçà –a Tere i a mi- molt sentidament i plorosa.
Finalment ens acomiadàrem i tornàrem a Benicarló, per la mateixa carretera d’Ulldecona, en obres en aquell moment. Desprès ens hem escrit i comunicat –amb els de Suïssa- per e-mail...

I més viatges.
És el que té la jubilació: temps o més temps que no abans –tot i què s’hauria de parlar molt sobre el tema-. Així ens hem pogut permetre algunes escapades...i no sempre en ple estiu, com quan estàvem en actiu...
La Rioja fou un dels viatges ja jubilats i –of course!- també fent estada a un parador: ja havíem passat, camí del nord per terres d’Aragó, però ara hi faríem estada: escollírem el parador de Calahorra, encara que n`hi havia un parell més: era un edifici nou, d’obra vista i estiguérem ben instal·lats. Des d’allà anàvem fent les sortides previstes: cap a nord –Logroño, Sto. Domingo de la Calzada, Nàjera...-, cap a l’interior per la ruta de Sòria i els Cameros i cap a sud –Haro-. De tots aquells indrets guardem fotos, incloent-hi la visita al parc de dinosaures i al centre d’interpretació, construït a l’efecte. Fou una visita bonica, plena de monuments: monestirs, catedrals, palaus, museus...però també de paisatge, un paisatge verd i ufanós, amb la riquesa de l’aigua que feia florir una agricultura pròspera, que ha fet famoses per tot arreu aquelles conserves del “Cidacos”...Ara que, com a nota d’impressió, els centenars de cigonyes al teulat de l’immens temple d’Haro: es vanten de que tenen la major colònia d’Europa d’aquelles aus i, francament, et deixa bocabadat l’espectacle.
Bé a Madrid no anem sovint, però ja hem vist com aprofitant el centenari del dos de maig de 1808, varem visitar “els Goya” restaurats del Prado, en un viatge organitzat pels antic alumnes de la UVEG. Últimament, com a coordinadors de les CCPs de València, hem hagut de fer el viatge de rigor, cada trimestre i hem aprofitat per visitar algun indret: per exemple el “Reina doña Sofia” o el “Thyssen” i a fe que valen la pena un i l’altre. També ens hem perdut pel Madrid dels Àustries, a la nit, que incloïa sopar en un restaurant italià i anar al cinema als “Callao”: la diferència de soroll d’un indret i l’altre era abismal: el primer et portava als jardins del palau reial, per carrers i places peatonals, mentre que el segon s’ensordia per la proximitat de la voràgine de la Gran Vía. Encara una altra nit varem arribar a la Cibeles, per Alcalà –passant enfront de l’edifici del ministerio de educación, de records històrics- anant al teatre –“Llama un inspector”, de policia, però- amb els inefables Valladares, Galiana, Cueto i altres- i sopant per allà. I és que havíem trobat una pensió discreta, a prop d’Atocha i ben bé al centre de Madrid i això ens permetia moure’ns amb comoditat i accedir als llocs emblemàtics com la Puerta del Sol, fàcilment. I ja és sorpressiu que un matí, quan anàvem a la sessió de la coordinadora estatal de les CCPs, ens crida algú ben fort per darrer nostre: Marc!... Caramba! ja ens han descobert. Era Josep Emili Castelló que s’estava a Madrid, temporalment, mentre la seua dona feia un curs d’inspectora...d’hisenda. El cas és que, preparant-nos per baixar del tren el dia abans, va i trobem a una assessora de valencià –la Dolors- del meu temps en actiu, que em digué que ja havia tornat a la docència, al seu institut i anava a Madrid de cap de setmana a trobar-se amb la seua parella. Coincidències que passen, encara que molt de tant en tant.
A Barcelona, també hi anem últimament: d’entrada tenim a Marc i això sempre és una bona excusa i el projecte SLAC, del què he parlat en un altre lloc, ens demana contactar amb l’equip d’allà –Francesc i Salva- de tant en tant: així que ja hem fet dues estades oficials, la segona de les quals, visitant a Bernat Joan, de Política Lingüística, per presentar-li el nostre projecte ara que abordem l’anàlisi de les dades del Principat, una vegada que hem abordat les del País Valencià i la cosa ens ha donat per a un capítol d’un handbook dels canadencs i una col·laboració en una  revista digital anglesa. Lògicament aprofitem per passejar per les Rambles, anar a sopar, al cine o al teatre i, últimament, per localitzar i visitar –amb l’ajut de Marc Vicent- el carrer “bisbe Climent”, a Poblenou, a tocar de la necròpolis que fundà i beneí Josep Climent, abans de tornar dimitit a Castelló, en 1775. Ens hem fet algunes fotos i ens agradaria tornar, per fer una visita al recinte –aleshores estava tancat-, que s’ha convertir en un lloc singular, històric i artístic, de Barcelona.
A Dénia hem estat, amb ocasió d’ “estrenar” l’apartament de la nostra filla, que s’ha comprat als Poblets, el municipi del costat, a la carretera de les “Marines” que mena a Dénia des d’Oliva. És una planta baixa agradable, amb accés a un jardí central, per darrere, on hi han les piscines i s’arriba també a la platja. És una mena d’urbanització, però no massificada ni hortera –que n’hi ha-: resulta atractiva i relaxant i ens hem passat uns dies, abans de l’estiu. Això ens ha permès, a més visitar Dénia amb calma, passejar pel port i sopar a recer d’un dels molts restaurant del passeig. Prèviament amb Pau, Patrícia i la nostra filla, férem una passejada llarga per la costa, un dia plujós, però simpàtic. També hem fet alguna sortida pels voltants, com la de Xàbia, per la costa, en una carretera farcida de corbes i en plena muntanya, que ens portà, de retorn, a visitar el far i un monestir al pla del penyal. Ens hem promès tornar.
A Tortosa ja teníem ganes d’anar. Val a dir que aquell indret ens és familiar als castellonencs, per la pertinença de bona part de les nostres terres –encara ara hi ha el bocí dels Maestrats i els Ports- a la diòcesi tortosina: de fet aquell bisbe emblemàtic –i últimament polèmic- que fou el Dr. Moll i Salord i que governà la diòcesi durant molts anys, ens ha confirmat a generacions senceres d’infants castellonencs i la seua figura paternal i mofluda es feia present, cada any, a la processó de la Mare de Déu de Lledó. Tere tingué l’ocasió directa de tornar-se’l a trobar, en ser madrina de confirmació –el mestre en fou el padrí- al poble de la Serra d’Almos. Així que demanàrem estada al parador de la Suda, a Tortosa i allà que ens anàrem uns dies de setembre. Prèviament, però, i imprevistament haguérem d’acompanyar a la família del tío José –germà gran de mon pare-, per la mort de la tía Encarna, com he contat abans.

Així que, als poc dies, tornàvem a ser a Tortosa i allà que pujàrem a la Suda: tot un castell-palau de temps dels moros –el nom “Suda” vol dir dipòsit d’aigua, cisterna gran, que encara hi és al bell mig del pati d’armes-. Ens estiguérem no arribà a la setmana, però ben aprofitada: visitàrem la catedral i el museu diocesà, recentment instal·lat, ens passejàrem pels indrets històrics de la ciutat, amb excavacions de l’antiga Dertusa romana, vora riu i per la part peatonal, comercial i nocturna. Estiguérem a tocar de l’estació de renfe, per la què passàvem abans camí de Barcelona –ara la via va per Amposta i Tortosa ha perdut molt en tràfec de mercaderies i viatgers-. Des del tren es veia allà dalt un seminari enorme, de quan la diòcesi ho era també, d’enorme i ara ha quedat buit – a més, per la davallada de vocacions-. A aquella estació vaig arribar procedent d’Albocàsser-Sant Mateu-Vinaròs, en un itinerari complicat, per agafar un tren cap a Tarragona i de Tarragona en el “caspolino” cap a Serra d’Almos...per trobar-me amb la meua promesa, per les vacances de setmana santa, d’algun any dels seixanta...Però això ja ho he contat. No?

L’estada ens permeté visitar alguns altres indrets, com el museu a l’aire lliure de Santiago de Santiago, amb dotzenes de grups escultòrics, a tocar del parador. Així com el barri jueu –ara en restauració- i on hi havia hagut la sinagoga i altres llocs dels antic habitants de l’indret. A la vora del riu i en un espai extens i arbrat hi ha l’antic escorxador, edifici modernista -en obres per convertir-lo en lloc d’exposicions i ofertes culturals- molt atractiu i ben conservat. Encara al parc ens varem trobar –igual que al Ribalta de Castelló- una locomotora del “carrilet”...Pot ser seria la que feia anar el trenet quan –seria l’any 61!- anàrem Tere, el pare Vicent i jo, a Jesús i Maria, una pedania de Tortosa on un capellà benicarlando –mn. Doménech- s’estava a la parròquia de l’indret i tenia una escola de patronat: em proposà anar-hi de mestre i van haver d’anar a mirar-ho, encara que, finalment, no quallà la cosa. Encara visitàrem els col·legis imperials, obra de Carles I, construït per a la reeducació dels moriscos i on avui dia hi ha, en un, l’escola d’idiomes i, en l’altre, un museu interactiu on visionàrem un documental molt interessant de la Tortosa medieval.

Dels voltants de Tortosa, visitàvem una cooperativa vinícola d’estil modernista i, seguint enfilant riu amunt, arribàrem a Miravet, el castell del qual indret varem visitar: una passada, com tots els que havien pertangut a les ordres militars del templers, de Montessa etc. Ah! i ens varem refrescar a la piscina de l’hotel: en un angle de l’immens pati d’armes del castell de la Suda, descobrirem la piscina i aprofitant els últims raigs de sol d’una tarda de bonança, amb vistes al riu i amb Tortosa als peus, ens varem donar el gust d’una bona cabussada. Els dies, però, d’estada al parador, acabaren aviat i tornarem a Benicarló, per passar els últims dies de setembre, tancant el “negoci” –una autèntica ruïna, que ens costa quatre vegades més del que traiem de la collita- de les ametles, per tornar ja a València i començar el nou “curs”.

I noves estades a Barcelona: primer per participar en nom de la SVP, al congrés dels catalans i balears, a Sant Cugat del Vallès, a l’Hospital General i, al poc de temps, en una visita guiada per llocs que d’altra manera no hauríem conegut tant al detall. El congrés dels de la Societat Catalanobalear de Psicologia ja és el segon al què assistim: el primer fou a Tortosa i ara a Sant Cugat, a tocar de Barcelona on, a més de publicitar l’Anuari, hem presentat una comunicació envers la percepció del benestar laboral que tenen els docents i la seua relació amb el rendiment. Ha estat bé, primer perquè el lloc fou un marc excel·lent, on hi ha ubicada, a més, la seu de la Universitat Internacional de Catalunya i, segon, perquè la ubicació dels estants i la sala de conferències eren molt agradables i adients i fórem molt ben rebuts. Precisament ens trobàrem amb el professor Raül Espert, de València, conegut nostre: de Tere, perquè els impartí un curs a la Sènior de la Politècnica i meu, per la proximitat dels departaments –ell és de Psicobiologia- i la seua condició anterior de vicedegà. Féu una intervenció molt brillant i documentada, alhora que amb una presentació excepcional de power. I per la tarda del primer dia és quan abaixarem a Barcelona pels túnels del Tibidabo, cap a casa de Marc-Vicent: donàrem un vol pel barri, ens obsequiàrem amb una xocolata, sopàrem a sa casa en tranquil·litat, passàrem la nit i a l’endemà cap a Sant Cugat, per esgotar la jornada, dinar de congrés –ens obsequiaren amb la invitació a Tere- i retorn a València, passant per Benicarló.

 La segona vegada, en poc temps, fou en la visita guiada dels de “Fil per randa”...Ens passejàrem per les Rambles amunt i avall, visitàrem el Liceu, per dins, en itineraris preparats, accedint als llocs on difícilment es pot passar ordinàriament, com els apartaments de la burgesia barcelonina, amb sales i estances reservades i quadres de pintors afamats...I via Layetana endins, descobrírem –ens descobrí el guia, Enric Català- racons inèdits de la Barcelona històrica, amb monestirs com el de Santa Anna, del gòtic català i ben bé enmig de la ciutat, amb un claustre excepcional. També ens portà per indrets emblemàtics, com el de la plaça i església de Santa Maria del Pi, també a tocar de les Rambles. I tot i que estàvem hostatjats a hotel, compartirem alguns moments amb Marc-Vicent i, fins i tot, un dinar amb Joan, l’amic del nostre xicon, que ens invità a un restaurant de luxe del Passeig de Gràcia, a l’aire lliure, perquè feia bon temps. Ens acomboià, especialment, aquell viatge, però, un concert del “Requiem” i la “Missa” de Motzart...a l’església de Santa Maria del Mar, que no havíem pogut visitar per dins, ja que cada vegada que hi passàvem era tancada i, arran de la novel·la de Falcones –“La Catedral del Mar”-, cobrava nou atractiu.

A més, a mi m’interessava especialment per la referència al bisbe Climent, que predicà allà el sermó de confirmació dels joves barcelonins, el text del qual està publicat –en català- i és una passada. Així que, mentrestant el cor de la catedral de Praga interpretava les peces de Mozart, jo no parava de mirar-me l’arquitectura del temple –solemne i grandiosa- i em feia creus com en aquell lloc immens –i sense megafonia!- Climent es pogué fer escoltar de la concurrència que, només que fora d’una part de la capacitat de l’església, sumaria alguns centenars de persones: ara n’hi hauria més d’un miler, perquè estava ple de gom a gom, fins als laterals. Això fou la primera nit i a la segona anàrem al teatre, al “Romea”, a la vora de les Rambles, també, on gaudírem d’una peça de Goldoni –un desconegut per a mi aquell moment- i que resultà un autor excepcional del XVIII, també, com a crític mordaç de la societat del seu temps. Una nit i l’altra ens acompanyà el nostre fill, que es deixà convidar...  Una estada, doncs, d’allò més agradable que culminà en la visita –sense abaixar del bus- del palau de Montjuich i la panoràmica de la ciutat des d’allà dalt, mentre empreníem el viatge de retorn.

I, amb poques setmanes de diferència, Occitània, a fer la ruta dels càtars, dels què s’esdevenia un aniversari luctuós: la seua desaparició, massacrats per les croades enaltides des de Roma i que, durant dos segles, els van assetjar i, finalment aniquilar, amb la complicitat política del rei i els nobles de França, engelosits, per la vinculació ideològica i territorial amb la corona d’Aragó. Una vegada més  el sectarisme –religiós i polític- feu estralls. Això em donà peu per escriure un article d’opinió[4] que els d’EL PUNT varen penjar a la seua edició digital. I és que la nostra història és plena d’episodis esfereïdors, amb protagonisme no sempre exemplificant de la cort dels papes de Roma, és a dir del poder temporal de l’església catòlica. Un dels més tristos i lamentables fou el de la croada mal anomenada contra els albigesos, que exterminà a una població de milers de persones –nens i dones inclosos- a sang i foc: els coneguts com a càtars. Justament enguany, 2010, s’acompleixen 800 anys del setge i extermini dels què aconseguiren refugiar-se a la vila i castell de Minerva i un petit monument, consistent en un colom buidat a la roca, ho recorda: desprès de set setmanes de feroç assetjament, les tropes de Simó de Monfort rendiren la fortalesa i 140 càtars, que refusaren de renegar la seua fe, moriren cremats a la foguera. Fou un dels episodis més sagnants de la croada desfermada contra ells i Pere II d’Aragó, pare del rei en Jaume, que intentà aturar aquelles maldats, hi perdé la vida front als croats de Simó de Monfort, a Muret, tres anys després.

La població d’Occitània –a l’altra banda dels Pirineus- fou poc a poc abraçant una nova doctrina cristiana, vinguda de Bulgària i portada per frares, mercaders i cavallers d’aquelles terres, amb especial arrelament a Tolosa de Llenguadoc, Narbona, Carcassona, Besiers i Foix, d’on s’estengué cap a Andorra, la Tor de Querol, Berga, Barcelona, Lleida, Morella, Sant Mateu, València i Mallorca. No només, però, perquè el catarisme s’estengué per França, la Llombardia, Flandes i  la regió del Rin, on els integrants d’aquest moviment religiós reberen diferents noms: foren anomenats càtars pels catòlics estrictes, publicans pels francesos i flamencs, patarins pels italians, ketzers pels alemanys, o simplement búlgars, en funció de l’origen de la doctrina que practicaven. Ells, a sí mateixos, s’anomenaven senzillament cristians o homes bons i les seues creences es concretaven en el reconeixement de dos principis: el bé i el mal. Del bé n’era autor Déu i del mal, el Maligne i ambdós principis estaven en lluita permanent. Reconeixien la figura de Jesús, com un àngel enviat de Déu per ensenyar als humans el camí del cel i predicaven el menyspreu del cos, refusaven la pràctica del sexe i el consum d’alguns aliments, com la carn, per respecte a la vida dels animals. També dignificaren la presència i el paper de la dona i practicaven el ritu de la imposició de mans.

Aquella doctrina, però, fou considerada herètica pel papa Inocenci III i inicialment combatuda per mitjà de la predicació dels cistercencs i els dominicans i, en no aconseguir la seua abjuració, es promogué una croada contra ells, en la què es veié implicat el pare del rei en Jaume, que intentà mediar entre els croats i els càtars i els nobles que els donaven protecció. Ja en 1208 es presentà a Carcassona amb aquella intenció, però fracassà, mentre Simó de Monfort obtenia el nomenament de vescomte de la fortalesa. El de Monfort, que pretenia casar la seua filla amb el fill –el que seria Jaume I- del rei Pere, li reté homenatge al monarca d’Aragó, el 1211, però dos anys més tard -1213- el vescomte reinicià la croada contra els càtars i Pere II hagué d’acudir a Tolosa per tal d’aturar la guerra. Allà rebé el jurament de fidelitat del seu comte, Ramon VI, així com del de Foix i del de Bearn i posaren setge a Muret, on romania rebel el de Monfort: el 12 de setembre de 1213, els dos exèrcits toparen i el rei Pere fou mort a colps d’espasa, les seues tropes abandonaren i l’infant Jaume romangué en poder del croat, fins que el Papa, per intercessió de sa mare, Maria de Montpeller, entregà l’infant Jaume als templers que el custodiaren al castell de Monsó, fins a la seua proclamació com a monarca de la corona d’Aragó.

Mentrestant el de Monfort –un autèntic mercenari al servei del papat i del rei de França- seguia afegint trofeus a les seus malifetes sanguinàries, fins que va morir accidentalment per efecte d’un roc llançat per un dona que li afecta el cap. Havia, però, portat la desolació a tota l’Occitània i afavorit les pretensions dels nobles francesos sobre aquell territori de la corona d’Aragó, que caigué finalment sota el domini de la corona francesa. I encara no fou l’únic que hi contribuí a la desolació entre els pobladors càtars i la ruïna de la cultura i l’economia del territori: la figura d’Arnau d’Almaric –abat de Fontfreda- esdevé terrorífica. Al front d’un exèrcit acompanyat d’alguns bisbes i nobles francesos, el 22 de juliol de 1209, les seues tropes assaltaren la ciutat de Beziers, on es refugiaven també càtars: la matança fou brutal i indiscriminada, doncs a la pregunta dels soldats de com distingirien als càtars dels que no ho eren, Almaric els contestà “mateu-los a tots, Déu ja reconeixerà als seus...”

I el nom  de croada contra els albigesos? Albí, ciutat del Llenguadoc, a l’Occitània fou un dels focus més actius –encara que no el més important numèricament- de la nova doctrina i esdevingué el símbol de la victòria sobre l’heretgia, que es materialitzà en la construcció de la catedral de rajola més gran del món, a la vora del riu Tarn i que sembla més una fortalesa inexpugnable que un temple d’oració.

Uns tals episodis luctuosos d’assassinats per motius religiosos és clar que no haurien d’haver-se produït mai, doncs són la més gran contradicció entre la doctrina evangèlica –de pau, perdó i misericòrdia- i la pràctica de la violència i el poder sense escrúpols. Si més no, no haurien de repetir-se mai més.
Arribat el bon temps, hem tornat a pensar en fer una nova escapada: ens feia il·lusió atansar-nos a Doñana i visitar el parc natural i alguns llocs d’Andalusia, però finalment ens hem quedat a Cartagena, que també volíem visitar-la. Com que ens anem fent “moderns” m’he aventurat a explorar per internet llocs d’estada i, amb el concurs de la nostra filla Mª Rosa, hem reservat plaça a “Los Habaneros” que resultà ser un antic hostal que construïren uns “indians” que feren fortuna a les “amèriques” i retornaren a Cartagena, desprès. Així que ens embarcàrem finalment cap allà i tinguérem la sort de trobar l’hotel de seguida, només entrar a la ciutat. Ens instal·làrem –ja es feia fosc- i sopàrem al mateix restaurant de l’hotel, preparant tot seguit les visites de l’endemà. També en això tinguérem sort, perquè l’oficina de turisme estava enfront de l’hotel i allà mateix les restes de la muralla púnica, la construcció de la qual està atribuïda a Amilcar Barca i s’ha recuperat i protegit: la visitàrem en companyia de la guia del monument, que ens explicava les característiques i dimensions de la fortificació que protegia la ciutat de la seua entrada natural, que és la mateixa d’ara, per on accedeix el ferrocarril i la carretera. A més l’edifici que acull la muralla està concebut de manera mimètica a imitació de la fortificació i queda molt original.
D’allà emprenguérem la visita a la Cartagena monumental, començant per una “domus”, romana molt ben recuperada, a la què s’accedeix per una mena de soterrani i que mostra al detall les dependències d’un habitatge de família benestant: atri, cuina, menjador, habitacions, recinte de treball del ric comerciant i propietari de la casa, amb restes recuperades de pintures murals. Val a dir que fa només uns pocs anys que s’ha posat fil a l’agulla en la recerca del passat històric de Cartagena, delimitant el perímetre de la ciutat –cartaginesa, primer i romana desprès-, amb troballes impressionants de recintes –especialment de l’època d’August- urbans i de govern ciutadà –fòrums, àgores- i de culte –temples dedicats a diverses divinitats-.
Això al damunt de les edificacions que els cartaginesos havien alçat sobre les diferents colines de la ciutat, en un espai considerablement ample. Tot això es veu al detall, en les excavacions protegides de l’ Augustea a les què s’arriba per un accés exterior i que porta a tota una sèrie de corredors i sales, encara en procés de recuperació, que són una passada de restes arquitectòniques úniques –incloent-hi el temple dedicat a l’emperador divinitzat- i de materials originals escultòrics. Val a dir que aquesta últims anys, Cartagena s’ha convertit en una segona Mèrida, que desconeixíem dels nostres temps d’estudiants, quan encara bona part de les troballes estaven per fer. A més, a aquella descoberta del llarg període de la romanització de la Península, s’ha d’afegir el llegat cartaginès i la presència anterior de grecs i fenicis. Certament varem quedar encantats de l’abundosa mostra arqueològica visitada i també varem tindre sort amb els guies que ens atenguérem, que mostraren la seua competència i professionalitat.
I el mateix dia per la vesprada, novament al port, ara pel passeig arran de mar, ben enjardinat. Ens trobàrem amb el monument a Isaac Peral, en el seu submarí al bell mig. Francament dins d’aquella “caixa”, de proporcions molt modestes, faria respecte viatjar-hi i només unes finestres circulars en forma d’ull de bou permetria als temeraris tripulants ataüllar el fons marí. El tal batiscaf, però, en estar a l’aire lliure donava mostres de deteriorament, així que ens informaren que es tenia previst restaurar-lo i situar-lo en un museu, mentre al monument en romandria una còpia exacta. Just enfront i al replà d’unes escales monumentals, que comunicaven el passeig marítim amb el vial de la part alta, trobàvem una placa commemorativa del reforçament de les murades del port, de temps de Carles III, que em recordà la notòria gestió de govern que féu aquell borbó, tot i la seua condició d’absolutista convicte -com tots els de la seua “casa”- i que, de seguida, em féu pensar en el bisbe Climent i les seues conflictives relacions amb el poder polític d’aleshores. Finalment férem un recorregut còmode i relaxat amb vistes a la badia que conformava el port i retornàrem per la zona de l’ajuntament i el carrer major cap a l’hotel a sopar al restaurant, on ja ens havíem fixat de l’existència d’uns fotos antigues que representaven el primitiu hostal amb carros i animals a l’entrada. L’empleat de recepció ens confirmà que fou la primitiva “posada” de la família que, enriquida, tornà de Cuba.
La “joia”, però, dels monuments recuperats és, probablement, el teatre romà, durant molt de temps ensorrat per multitud d’habitatges i carrers estrets del nucli de la ciutat, de manera que no és visible des dels vials actuals i al què s’accedeix pel museu arqueològic. La idea resulta molt novedosa i didàctica, doncs a partir d’un audiovisual a l’entrada del recinte es va passant per successives sales d’exposició, fins arribar a un espai ample amb estàtues i altres restes exposades, que dóna accés al teatre per un costat i et porta directament a les grades. El monument es troba relativament ben conservat, una vegada enderrocats els habitatges i retirada tota la runa, presentant un aspecte impressionant tot el conjunt de l’escenari i la graderia. Curiosament el teatre ocupa una vessant del pujol que més s’enlaira sobre Cartagena i al cim del qual encara es conserva una torre-fortalesa -sembla que d’origen àrab- restaurada i reforçada per Alfons X el “savi” –gendre de Jaume I, precisament i de qui rebé ajut i concessió de territoris de l’actual regió de Múrcia-. Justament des de les grades del teatre es veu la part boscosa i alta de l’indret fortificat que visitàvem un altre dia.
Per sort, en haver-nos hostatjat a la part històrica de Cartagena  no haguérem d’agafar el cotxe per a res i les visites les anàvem fent tot passejant. Així un dels matins i pel mateix carrer de l’hotel anàvem a buscar l’accés al castell, on s’arribava per un ascensor exterior, encara que de camí ens varem trobar amb un edifici d’obra vista que, ja des de lluny, tenia tot l’aspecte de ser una escola del temps de la República o anterior, com efectivament fou, en atansar-nos i llegir Escuelas Graduadas, a la façana. Tot i les ganes d’entrar-hi i escorcollar-ho, seguírem cap a l’ascensor per pujar al castell, com així férem i visitàrem. De la fortificació crida l’atenció l’estructura simple i ben defensada –una torre de base quadrada d’amples dimensions-, que acull un recinte interior, ara museu i que ens explicà al detall la guia. Hi havia, també, uns plafons audiovisuals que recreaven l’activitat casernària de l’època. Especialment interessant, també, fou aguaitar a l’aljub gegant que hi havia als peus del castell, que abastia d’aigua el recinte fortificat –recurs imprescindible per resistir els setges dels enemics- i que, probablement, abastiria també a la població urbana del peu de la torre. A més i des d’allà es divisava i dominava, també, el recinte portuari i es distingia bé la presència d’embarcacions comercials i militars i el monument a Isaac Peral, amb el seu submarí exposat al bell mig del passeig marítim i que visitàvem, per la vesprada de l’endemà.
Acabada la visita fèiem el camí de retorn, ara baixant pel mateix ascensor i tornàvem a passar per davant de les antigues escoles, ara dependències administratives de l’ajuntament i com que no era massa tard ens aventuràrem a aguaitar, aprofitant que algú sortia per la porta i preguntant. En això que passàrem cap a dins i ens atengué el porter del recinte, a qui ens presentàrem com a visitants que veníem de València i que ens havíem dedicat a l’ensenyament. L’home ens presentà a algunes funcionàries i una d’elles, valenciana, ens mig explicà la vida anterior de l’edifici, que el propi conserge ens ensenyà parcialment, doncs estava ocupat per despatxos i espais administratius-. Veiérem, però, l’estructura arquitectònica i les restes al sostre i les parets del temps escolars, amb uns retrats murals dels reis catòlics (!) També ens féu pujar a la primera planta, on es conserven uns pupitres arrenglerats i un parell de retrats de mestres il·lustres i directors que foren de l’escola, un d’ells, precisament, estudiant de la Normal de València i mestre benemèrit. Encara ens obsequiarem amb una carpeta documental, amb reproducció dels plànols de l’edifici i unes notes històriques de la que sembla que fou la “primera” escola graduada d’Espanya. Justament aquells mestres pertanyien a la generació dels seguidors de les noves corrents europees del moment, de l’anomenada “escola nova” dels Decroly, Claparède, Montessori... I visitaren aquelles escoles a la recerca de models per implantar-los ací. Això em féu pensar en la figura benemèrita i bondadosa de Dn. Manuel Ros, un poc posterior pot ser, però també enamorat dels postulats de l’ “escola nova” i visitant també de les experiències europees del moment –“Cuando yo estuve en Brusselas...” ens contava Dn. Manuel-. Així que fou un dia complet que encara es completaria amb el passejonet de la vesprada pel port...
Efectivament, desprès d’una bona migdiada que seguí a un menú apetitós del restaurant de l’hotel, ens aprestàrem a fer cap al port, no sense abans prendre’ns un refresc a la terrassa de la cafeteria. Tot seguit i per darrere d’on érem férem el camí cap a la dàrsena de Cartagena, passant per tot un seguit d’edificis militars ara desallotjats, que incloïen una avioneta al bell mig d’una rotonda i amb vistes als voltants de la ciutat, amb restes de fortificacions. Ara arribàvem a l’esplanada del port, ben enjardinada i amb ficus gegants i amb dependències de l’antiga comandància de marina, que ara ocupava la universitat politècnica de Cartagena, a la què també pertanyia un gran edifici enfront mateix de l’hotel, amb aspecte d’antic hospital o col·legi-internat de monges. I com que érem a final de curs, es veia moviment d’estudiants a l’entrada de les dependències universitàries de la vora del port.
Férem camí passejant còmodament per la part alta del passeig, fins arribar a la zona administrativa i oficial de l’ajuntament, enmig d’una gran plaça enjardinada, per la què també s’accedia al museu arqueològic que havíem visitat al matí. En això que, del centre, venia una manifestació amb xarangues i pitos, a la què acompanyàrem una bona estona, enfront mateix de les escales de l’ajuntament: se solidaritzaven amb el miners del nord que aquells dies feien vaga contra el govern de Rajoy, que no atenia les seues reivindicacions i tot seguit continuàrem cap al centre de la ciutat, pel carrer major fins arribar a una nova plaça on havien les dependència de l’autoritat de Marina, que semblaven datar del segle XVIII, del temps dels borbons. Allà prenguérem un gelat i desprès d’una estona de relax tornàrem cap a l’hotel: férem el camí circular, des que havíem sortit, retornant ara pel carrer principal on ens hostatjàvem.
Encara tornàrem al port a l’endemà per la tarda i pel matí estiguérem al fòrum romà, d’una extensió considerable, en fase encara de recuperació: edificis públics, restes de temples, vies i places, carrers i cases particulars amb les dependències que, amb detall, havíem visitat el dia anterior a la “domus” romana. La impressió, però, que ens féu la part antiga de la ciutat, fou d’un cert abandó, tant en edificis com en establiments que encara recordaven el “comerç” que generava la condició de Cartagena com a capitania general marítima, amb notable presència de militars. Fora d’això l’estada fou agradable i ens superà l’expectativa de la recuperació històrico-cultural aconseguida.
I ara a esperar una propera escapada, si la salut i l’ànim ens acompanya...

Aniversari.
En anar complint anys, ja se sap que quan no una cosa l’altra: promoció de magisteri, estudis de pedagogia, ingrés a la Inspecció educativa, anada a Girona, tornada a València, anys de casats... I ara tocava el 50è aniversari del primer campament de milícies universitàries -1963/2013-.
Doncs bé, a la setzena “entrega” –XVI- dels “Dies trobats”, descrivia jo el rencontre amb alguns antics companys de mili –Àngel Pérez, Jesús Bataller, Bernardo Alonso, Pepe Lagarto i Garcia Candela, així com el projecte de celebrar el nostre aniversari, Amb l’Àngel Pérez parlàvem del tema i ell recuperà unes “memòries” que havia redactat en temps i ara refeu i completà, en dues parts, corresponents a cadascun dels dos campaments de Montejaque. Memòries a les que vaig anar fent “apuntacions”, a mida que me les anava enviant i que he incorporat al capítol que recull els esdeveniments estivals –doncs fou a l’estiu que s’esdevingué l’ “aventura” campamental-. El cas és que ell i Bataller, més comboiants i havent visitat al nostre antic capità a la seua casa de Cadis, començaren la preparació de la trobada del nostre aniversari –idea que l’Àngel m’atribueix a mi, tot i que no vaig fer més que una tímida suggerència-.
Així es programà un dinar al Puig, on se sabia de l’existència d’un restaurant amb el nom de “Ronda” (!) i on Garcia Candela –per “delegació” de l’ Àngel Pérez- havia fet les gestions corresponents. Es tractava de trobar-nos els antics companys de  València i voltants, per parlar del viatge a Montejaque i rebre les últimes informacions de l’Àngel. Lagarto, Garcia Candela i jo anàrem junts en el “mercedes” de Pepe, que ens vingué a buscar a la porta de la pastisseria “Honduras”. Fou aleshores que vaig saludar personalment –havíem ja parlat per telèfon- a Júlio que, efectivament, era el mateix de les fotos, encara que amb alguns kilos més i prou de cabells menys... Pepe, en canvi, -al què havia trobat feia uns dies al despatx de l’Àngel Pérez- estava “quasi” igual. En això que arribàvem al Puig, on ja ens esperaven Jesús i Àngel i, a poc a poc, anaren arribant la dotzena de companys convocats i encara un d’Alcoi es “passà” i hagué de recular, després de cridar-li “help” a l’Àngel. Val a dir que vaig tindre dificultats en reconèixer als companys i només desprès d’haver conversat una estona, amb algunes “consultes” a fotos del moment, em vaig situar i encara d’un d’ells no en teníem referència, perquè era d’una altra companyia i arma –cavalleria-, però amic i company d’estudis de l’Àngel i s’afegí.
El dinar discorregué agradable i ens férem algunes fotos, tot acabant de concretar l’anada a Ronda i rebre les últimes informacions de l’Àngel Pérez i Jesús Bataller, sobre horaris, accessos al campament i detalls de la re-jura. S’acordà preparar una placa commemorativa que li obsequiaríem al nostre antic capità i que fora l’Àngel el portantveu del grup, a l’hora dels parlaments. Així que ens acomiadàvem fins al dissabte següent i vaig retornar a València, amb Pepe Lagarto, perquè Garcia Candela s’acomboià amb no sé qui. Amb l’Àngel Pérez  vaig concretar la nostra anada, ja que desprès d’algunes consultes i gestions, vam optar –Tere i jo- per acceptar la seua invitació d’anar en el seu cotxe i, val a dir, que fou un encert, doncs la llargària i desconeixença per la meua part, de les vies més convenients, ens haguera dificultat el viatge, tant en el nostre cotxe, com en tren.
Abans, però, vam quedar els dos matrimonis en què ens trobaríem per prendre’ns un refresc i coneixeríem a Tamara, la dona de l’Àngel i ella a nosaltres, com així ocorregué, efectivament, als “Helados italianos” on ens citàrem. Arribaven en bus, mentre Tere i jo passejàvem per la vorera, ens saludàrem i passàrem una estona junts i parlant –Tamara i Àngel tenien coses que contar i ho feren amb confiança-, mentre ens preníem alguna cosa fresca. Finalment férem un passejonet de comiat i quedàrem per al divendres de bon matí, que passarien amablement a recollir-nos, com així fou, efectivament, segons quedàrem. Carregàrem la nostra maleta –i encara com fou mitjana, perquè ells duien, a més, els “paquets” de l’organització –placa, fullets, carpetes, obsequis...- i enfilàrem cap a l’autovia interior a bon ritme i cap al sud. L’Àngel és un viatger consumat –es fa, en poques jornades, el camí cap a Geòrgia, el país de Tamara- i anava accedint i canviant d’autovia, fent alguns descansonets per esmorzar, primer, i dinar ja prop de la nostra destinació, on arribàvem prou d’hora –sobre les cinc de la vesprada- desprès d’haver passat a una carretera ordinària, doncs Ronda queda un poc “fora mà” de les autovies convencionals i, pot ser fins i tot, hi havia desviacions per obres.
Accedírem a l’hotel –“Araunda”2- i ens instal·larem i descansarem fins a mitja tarda, que quedàrem en trobar-nos al mateix restaurant on a l’endemà seria el dinar de germanor, que també l’Àngel havia gestionat i on arribàvem, Tere i jo, desprès d’un passejonet pel centre, que ens portà a un magnífic parc, al costat de la plaça de bous –amb façana encalada i portes monumentals- així com alguna estàtua commemorativa de toreros famosos. El restaurant es trobava a l’altra banda d’un nou espai enjardinat i allà que accedírem, trobant-nos amb gent de València... i altres companys i familiars que –no cal dir-ho- passàrem les naturals dificultats per reconèixer-nos... fora dels de València que ens tronàvem a trobar o Fernando Abaurrea i Paco Baena. El primer perquè havíem estat companys de tenda i comunicat per e.mail, des que la cosa es començà a moure. El segon perquè també havíem connectat per correu electrònic i jo el recordava bé, de l’estada a Montejaque, on havia quedat el número 2 de la promoció –Garcia Candela ,l’1-. Justament fou arran d’una foto on estem els tres –Garcia Candela, Baena i jo- que sembla aportà el primer i l’Àngel em passà, que vaig “assabentar-me” que jo havia estat el número 3 de la companyia (!) i Àngel Pérez confirmà, repassant els butlletins de l’exèrcit, on apareixia la llarga llista d’oficials de complement de tota Espanya de la nostra promoció[5].
Bé ens varem anar “reconeixent” a prou penes, mentre ens preníem alguna cosa i presentant-nos a les respectives famílies –dones sobre tot, però hi ha qui es portà a fills, nores i nets...- Fou un encontre agradable i emocionant i quedàvem per a trobar-nos novament al tardet, atès que alguns companys no havien arribat encara, com el mateix Jesús Bataller, que tenia diàlisi aquell mateix matí i estava de camí. Efectivament, a la nit, acudíem a un lloc cèntric del passeig urbà convencional, com hi ha en totes les ciutats i que alguns d’ells recordaven del temps del campament, perquè eren més “eixidors”. No era el meu cas i a prou penes tinc records de la ciutat de Ronda, fora d’haver pujat al tren amb algun company de tenda per anar a Ceuta, via Algecires, algun dels pocs caps de setmana que vaig sortir del campament.
Així que cap al tard ens trobàvem a la cafeteria d’una cantonada, molt concorreguda per cert, en divendres i ja juny i, per tant, animada pel bon temps i la presència ja de “turistes” –com nosaltres-. Anàvem parlant i picant alguna coseta, mentre el mòbil de l’Àngel no parava de sonar i de recollir missatges, com els d’un dels bessons pèl-rojos, sembla que delicat de salut i que excusava la seua absència: feia algun temps que havia faltat el seu germà i, de segur, es trobava fortament afectat psíquicament. Ja se sap, la teoria convencional de les vivències compartides pels bessons i la “dependència” mútua, que tenen una indiscutible base científica i la realitat s’encarrega de confirmar. En això que Bataller diu –al mòbil de l’Àngel- que ja ha arribat i pregunta on estem. Àngel li explica i, al poc, nova trucada de Jesús i nova explicació de l’Àngel i en això que jo el veig passar, faig algunes “camallades” i els faig un crit des de fora –anava acompanyat d’una rosa, que sembla és la seua nova parella-, tot conduint-los on estàvem, no sense escoltar algun renec contra l’Àngel per no haver-li-ho explicat bé, a ell que presumia de conèixer bé el centre peatonal de Ronda...
Siga com siga, accedírem a la cafeteria on estàvem enmig de salutacions i en arribar a l’Àngel li retragué que no era on li havia dit etc. i l’altre defensant-se i dient-li que era ell qui ja no coneixia l’indret... Encara romanguérem una estona més allà, com anxoves en llauna, fons que anàrem desfilant i acomiadant-nos fins a l’endemà, que era el dia de l’acte, trobant-nos prèviament a l’estació d’autobusos. Tere i jo férem un “mosset” a la mateixa fonda on érem i encara donàrem una volta pel barri, abans d’anar-nos-en a descansar. I a l’endemà prenguérem el desdejuni al menjadoret de l’hotelet i ja algunes persones presents, sense reconèixer-les tenien pinta d’haver acudit al nostre acte, com així fou en retrobar-nos instant desprès al bus i parlar-nos-en.
Al bus hi havia gent “nova”, que no havia arribat a la trobada del restaurant al tard ni a la cafeteria i ara ens anàvem presentant i intentant recordar noms i cares... En això que el “coronel” Bonmatí –l’Àngel s’havia mig atribuït el sobrenom, que alguns li’l remarcàvem- ordenà asseure’s i atendre les indicacions per arribar al campament i situar-nos allà. Fou un viatge curt, ja que Montejaque és a la vora i no cal dir que varem trobar que l’espai estava desconegut, en baixar del bus: per començar hi havia algunes edificacions –llocs de comandament etc.- inexistents al nostre temps. La mateixa plaça d’armes semblava més menuda i es trobava condicionada, cosa que nosaltres no coneguérem –terra i vegetació: un descampat, vaja-, a més d’una tribuna inexistent aleshores. Així que seguírem les indicacions de l’Àngel, que ja s’havia trobat amb el coronel –ara sí- Sànchez Gey, fill del nostre capità i mentre els familiars eren conduits al lloc reservat en la tribuna, nosaltres ens situàvem a les cadires atribuïdes, per poder desfilar, al seu moment, en la nostra re-jura. Allà ens varem trobar amb les dues filles del nostre antic capità: a una d’elles –Juanita- la coneixíem, doncs era la filòsofa que saludàrem a València, en ocasió d’una intervenció seua sobre un filòsof de terres d’Alacant – Ismael Quiles[6]-, que aconseguí gran renom a la universitat de Buenos Aires. L’altre era Lola, la filla major de Sànchez Gey, que sembla en té cura de son pare, vidu i amb noranta anys llargs... i tot un caràcter. Per començar desqualificà a l’autoritat –civil!- que presidia l’acte: el secretari d’estat de defensa – el número dos de Morenés- i reivindicant la presidència del general de la legió, present a la cerimònia, amb paraules contundents, que em féu confidenciar-li a Juana que l’autèntic “coronel” de la família no era el fill militar, sinó Lola...
En això que pels megàfon es demanà atenció i s’explicà el decurs de l’acte amb la presència dels legionaris que, amb la ja tradicional marcialitat –i l’aplaudiment fervorós del públic, of course!-entrava en formació a l’esplanada. Val a dir que, per la megafonia, es féu expressa menció de la nostra presència –com la XXI promoció de milícies universitàries d’aquell mateix campament- i la celebració del nostre cinquantè aniversari. Tot seguit començaven els actes iniciats amb la cerimònia religiosocastrense (!) de la desfilada d’un esquadró de legionaris custodiant al Sant Crist de la buena muerte, que se situà al lloc on es retia homenatge als “caiguts” i on se celebrà un responso i la subsegüent presentació de corones. A continuació els diferents col·lectius presents –policia local, protecció civil etc.- i antics militars, anaren desfilant per renovar el jurament a la bandera, justament situada front a la presidència de l’acte, fins que ens tocà a nosaltres, tot seguint les instruccions dels organitzadors.
Val a dir que, a pesar de la condició protocol·lària de l’acte i l’exhibició que feu més d’una fèmina amb atributs ressaltants –núvia o familiar d’algun militar?- en “desfilar” cap a la bandera per retre-li jurament, que tenyia la cerimònia d’un to folklòric, jo no vaig poder evitar –mentre anava, també, desfilant- el record de feia cinquanta anys quan, uniformat i a bon pas, anàvem els companys un darrere l’altre a besar la bandera del regiment, en presència del nostre capità, el sabre sobre el muscle, com acrediten les fotos –en blanc i negre, clar-. Un calfred em recorregué l’espinàs i em féu ajustar el pas al ritme militar que marcava la banda. Així vaig tornar a besar l’ensenya, des de perspectives òbviament ben diferents de les d’aleshores, quan joves i inexperts fórem víctimes d’un patriotisme primitiu i acrític. Ara –pot ser alguns de nosaltres mantenien aquella òptica- des d’un plantejament gens bel·licista ni agressiu, sinó respectuós encara que amb bona dosi de crítica a l’espectacle de què fan exhibició tants espanyol(iste)s predemocràtics, quan no directament franquistes. Bé siga com siga, vaig tornar al meu lloc –com la resta de companys- i continuà el seguit d’actes amb demostracions del terci de la Legió, que no paraven de desfilar, en companyia –com no podia faltar- d’alguna cabra cornuda i típica...
En això que un petit aiguat ens caigué al damunt i ens deixà ben xopets, doncs la majoria anàvem sense paraigua. La cosa, però, anà millorant i acabà l’acte amb algun raig de sol, fins i tot. Així que ens reencontràrem, companys i famílies i anàvem comentant la celebració, quan aparegué el nostre capità, acompanyat del seu fill coronel i ens situàvem per a la foto de grup, a un costat de la plaça d’armes, no sense la nota d’humor del fill –coronel- “manant-li” al pare –capità en temps- que “posara ordre” entre nosaltres per a la foto del record. A Dn. José Manuel –amb la galleta distintiva del grau i l’anagrama de la IPS i cobert amb la gorra am borla- el situaren –lògicament- al mig del grup i la resta ens anàrem posant al voltant... Bé, un record entranyable per als qui tinguérem la sort de ser-hi presents, en l’enyorança dels companys que sabíem havien faltat i els qui no varen ser localitzats, finalment.
Tot seguit pujàrem novament al bus i retornàrem a Ronda cap al restaurant, on dinaríem. L’espai reservat era el mateix de la vespra, a la primera planta de l’establiment i amb una panoràmica magnífica del tajo. Hi hagueren les converses i salutacions de rigor, tot i què la majoria ja ens havíem vist i saludat al campament i, tot seguit, començaren a servir el dinar que resultà abundós i saborós, a més de ben “regat” de vi, xampany i licors i bones postres. Nosaltres compartíem taula amb el company Abaurrea i algú més –u de Múrcia, ara notari, a qui jo no recordava massa, acompanyat de fills i nets (!)-. Amb Fernando comentàvem el decurs dels anys transcorreguts i ens confidencialitzà la situació de la seua filla –vam entendre que única- amb encefalitis i que –lògicament- els afectava profundament, a la vida professional, familiar i social. Justament, ell aprofitava el desplaçament a la Península, per fer un seguit de consultes mèdiques –a Sevilla i Madrid, crec recordar-  que l’ocuparien algunes setmanes, abans de retornar a Canàries.
Acabat el dinar i a l’hora del cafè, s’esdevingué el seguit de parlaments i obsequis, de rigor, què jo vaig aprofitar uns minuts abans, en veure que el fill del nostre capità abandonava la cadira al seu costat i vaig atansar-m’hi: el coronel me la cedí i m’invità a acompanyar a son pare un moment. Lògicament com que el meu nom o la figura li diria poc, vaig saludar-lo amb l’esment de la seua filla “Juanita”, la filòsofa i l’encontre que tinguérem mesos abans a València, encara que ella el mateix matí al campament, em deia contenta que, en recordar-li a son pare que un dels assistents seria “Marcos Adell” de València, son pare li contestà de seguida “Cuevas”! Això el situà mínimament –crec- i tinguérem una curta conversa, reiterant-li jo –alguna conversa telefònica havíem mantingut l’any anterior- les meues limitacions “castrenses”, per la meua condició més bé d’intel·lectual...tot i que vaig guanyar-me el número tres de la promoció, segurament per haver-me esforçat de valent, tant en les activitats físiques, com en els estudis pròpiament –els famosos “mementos” o textos de matèria militar-. La nota simpàtica la donà una besnéta que s’atansà al seu besavi, per mostrar-li alguna cosa i jo vair fer-li una “carantonya” –a la besnéta clar- i els vaig deixar, just al moment que tornava el seu fill i l’Àngel Pèrez es posava dret i es disposava a prendre la paraula –com havíem acordat prèviament, què ell seria el portantveu-.
Àngel, amb la solemnitat i verb que el caracteritza, feu un repàs de la història de l’esdeveniment, des que se suggerí la celebració i les nombroses gestions i contactes per portar-lo a efecte, que culminà amb la localització d’una part important de companys, alguns dels quals excusaren l’assistència per raons de salut i quasi un terç de la companyia havien ja faltat[7]. L’Àngel al·ludia als contactes –i viatges a Cadis- amb la família del nostre capità i la visita expressa al campament per gestionar la nostra presència i “re-jura”. Així mateix anuncià l’entrega a Dn. José Manuel d’una placa commemorativa de l’acte, a la què ens convidà als primers números de la promoció, que ho férem emocionats i enmig de l’aplaudiment dels assistents. Tot amb el seguit de fotos que no paraven de fer-se i les paraules emotives del capità, donant les gràcies a tots. En això que l’Àngel Pérez anuncià que hi havia un “detall” per cadascú de nosaltres, consistent en la fotocòpia dels nostre “expedient” acadèmico-militar i la dedicatòria d’un llibret sobre l’educació dels fills, que el propi Dn. José Manuel –pare de família nombrosa, persona creient vinculada als salesians i mestre de professió quan el mobilitzaren a la guerra, com a alferes- tenia publicat. Així que, un a un –Fernando Abaurrea el primer-, anàrem atansant-nos a la taula i ell ens l’anà signant i fent comentaris del contingut dels fulls amb les “notes” d’ambdós campaments. Abaurrea tornà al seu seient un pèl cabrejat i amb un “jodío” dedicat al capità, entre afectuós i dolgut, perquè li havia posat un “parte” –una mala nota a la fi- per no sé quina “xorrada”.
I en això que em tocà a mi: “Marcos Adell”! –llegia l’Àngel del llistat on jo hi figurava així- i, en atansar-me, vaig agrair-li el detall i tot recordant-li la meua discreta “vocació” castrense -tal com havíem comentat feia un moment- superada amb escreix per la docent. Tot i això en ambdós campaments tenia un “10” –màxima nota, clar- en “dotes de mando”... Pot ser Dn. José Manuel intuïa que si no amb les “armes” sí en les “lletres” em significaria com a autoritat  -si la condició d’inspector d’ensenyament es pot considerar com a tal-. I de retorn i assegut podia haver-me expressat com Fernando... doncs jo també tenia un “parte”, a l’expedient, de resultes –al primer campament- del retorn de matinada del permís de la jura de bandera, quan l’ordre era d’arribar abans del toc de silenci de la nit[8]. Així varem anar passant i Àngel pronuncià les últimes paraules de comiat, congratulant-se i reiterant la felicitació als presents i a l’homenatjat i la seua família.
Encara un dels nostres companys, abans del final, prengué la paraula a invitació del propi Àngel, que si algú volia afegir alguna cosa més i relatà l’anècdota d’haver-se trobat ell de “cuartel” –amb tasques de neteja del recinte de la companyia- i aparèixer el capità per allà, que li féu notar que al recipient de les deixalles li mancava una ansa... Ell no sabé que contestar-li i s’excusà de no saber com arreglar-ho, a la qual cosa el capità –que tenia un geni fortet, tot s’ha de dir [9]- li respongué que la “pintara”, advertint-li que tornaria a comprovar-ho. Encara com el company havia començat la seua intervenció anunciant que li “agraïa” al capità... perquè, si no, el moment hauria esdevingut tens. La cosa se solucionà perquè amb colps de matxet féu un forat al recipient i amb un fil d’aram gruixut que trobà per allà, “fabricà” una ansa rústica –però consistent-, amb la qual cosa el capità, novament de vista d’inspecció, quedà satisfet. El company ho referia com a “lliçó” rebuda per afrontar situacions imprevistes, però delatà a la fi el “caràcter” un pèl geniüt del nostre antic capità.
Ara sí, Dn. José Manuel agraïa les mostres d’afecte rebudes i l’Àngel donava l’acte per acabat, mentre companys i familiars encara departíem amablement, durant una bona estona més. Finalment Tere i jo ens acomiadàvem, per mirar de reposar uns moments del matinó, el seguit d’actes del campament i del dinar i cloenda compartits, recorrent el centre peatonal de Ronda, fins arribar a l’hotel “Araunda[10]. Al tardet, Tere i jo, férem un vol pel nostre compte i arribàrem a l’església dels mercedaris, que trobàrem tancada[11]. Així que continuàrem, doncs, caminant pels voltants de la plaça de bous, pujàrem pel carrer principal, acotat per als vianants i ens prenguérem alguna cosa, fins a l’hora de sopar. A l’endemà al matí acomiadàvem als amics Àngel i Tamara, que retornaven a València, doncs el dilluns treballaven els dos i nosaltres ens atansàrem al tajo. Hi ha un jardí frondós, amb una estàtua dedicada a la dona rondeña, vestida de “maja”, a la vora del la plaça de bous, on també sovintegen les estàtues dedicades a toreros de nissaga. Des del parc s’ofereixen unes vistes impressionants, de tota la serralada de Grazalema, que anàrem recorrent per una mena de mirador, fins arribar a la plaça del restaurant on havíem estat i temptejar el lloc per dinar. La visita al tajo i el seu impressionant pont era obligada, tot passant per davant de l’ajuntament, un casalici majestuós, en una plaça no molt gran a vora carretera que travessava el pont.
En accedir a les vistes del pont i del propi tajo, als porxos de l’ajuntament, hi havia una violinista que oferia melodies clàssiques i ens varem detindre a escoltar-la. Tot seguit accedírem al “mirador” amb vistes impressionants al pont que unia ambdós barris de la ciutat, per superar la fondària del tall. Recorreguérem el “mirador” i, de retorn, ens deteníem per escoltar algunes peces de guitarra que jo –amb el meu mal oït i pitjor sensibilitat- vaig atribuir a Tàrrega[12]. Deixàrem acabar la “tocata” i saludàrem a l’intèrpret, tot felicitant-lo perquè havia brodat les peces i fou aleshores que em vaig atrevir a preguntar-li si no seria Tàrrega l’autor, cosa que em confirmà interessat. Bé li varem dir que eren de la terra del compositor i ens inquirí en un castellà forçat: “de Vila-real?” Evidenciava així que coneixia –lògicament- la biografia del músic i com que li adquirírem un cd amb algunes obres de Tàrrega, ens obsequià amb una nova peça, ara els jardins de l’Alhambra que –no al dir-ho- vam escoltar atents i un pèl emocionats...
Ens acomiadàrem d’aquell jove professor centre europeu i passàvem a l’altra banda del pont, on hi ha una part monumental i un convent renaixentista, ara centre cultural i d’exposicions de la Junta d’Andalusia i per on passejàrem una bona estona, amb noves vistes al tajo, abans de retornar per anar al restaurant que ens havia semblat més atractiu per dinar. Fou en el conjunt dels que donaven a la zona enjardinada de la plaça de bous i demanàrem el menú del dia, que degustàrem a satisfacció, en un ample menjador ben muntat i lluminós. Tot seguit fèiem el camí de retorn cap a l’hotel, per fer la migdiada de rigor, a peu pels carrers del centre, de cases de mitjana altària i amb enreixats i balconades plens de flors, fins arribar a l’hotel on descansàrem una bona estona.
Com què a l’endemà ja marxàvem cap a Còrdova, passejàrem en direcció a l’estació del ferrocarril, per assegurar-nos l’accés i ens trobàrem un edifici modern, gens semblant al què jo coneixia de feia cinquanta anys. Descansàrem una estoneta i retornàrem a l’hotel amb intenció de fer un últim passeig pels voltants i prendre’ns alguna cosa i regressar, finalment, per preparar les maletes per a l’endemà al matí, que sortíem cap a Còrdova. Així ens acomiadàvem d’aquella Ronda un pèl mítica –o mitificada-, on feia mig segle ens féu de “veïna” del campament de Montejaque, tot i que val a dir que jo la coneixia a prou penes, per la meua poca afecció de sortir del campament i no només per la limitació econòmica en què em movia, sinó més bé per la meua condició de persona “pacífica” i poc donada a les “distraccions” pròpies de l’edat –o millor, de la situació campamental que patíem-. Només de pas i per pujar al tren camí de Màlaga o Ceuta, en alguna de les poques “excursions” que vaig fer amb algun company de tenda.
Així que ens acomiadàvem del “Araunda2”, en el tren cap a Còrdova, on arribàvem al tard i preníem un taxi des de l’estació cap al parador, als afores de la ciutat. El parador –de nom Arruzafa, que ens explicaren que vol dir “palmera”[13]- era confortable, però modern, no com altres dels visitats anteriorment –La Suda de Tortosa o el de Mèrida- instal·lats en casalicis o construccions històriques. Però asseguràvem estar edificat sobre uns antics jardins àrabs d’algun dels Abd-al-Ramans i, en front, es trobava una antiga alqueria mora, que ambientava bé el conjunt. Allà –a l’hotel, of course, no a l’alqueria...- hi passàrem quatre dies, de dilluns a dijous, perquè aquell mateix dissabte teníem el compromís de la trobada amb els companys de magisteri i calia tornar amb temps.
De “La Sultana” –sobrenom amb què es coneixia la ciutat de Còrdova- varem haver de fer no totes les visites possibles, sinó una selecció i encara així se’ns retallà l’itinerari, perquè Tere es trobà refredada els últims dies, resultat de la refrigeració dels busos que ens portaven al centre de la ciutat. Així que prescindírem de visitar les runes de Medina Azahara, però sí que estiguérem a la Mezquita[14] en visita puntual, als voltants de la qual tornàrem els dies successius. La Mesquita, per descomptat, és una “passada”, començant per les façanes i el pati interior, amb autèntiques filigranes geomètriques sobre els arcs de ferradura i els cabirons de suport dels sostres.
Efectivament, el monument omeia, considerat com a emblemàtic de tota l’arquitectura àrab, data del segle VIII, arran de la conquesta musulmana i fou obra successiva dels Abd-al-Ramans, que anaren completant-la fins al 929, quan es proclamà Còrdova com a capital del califat independent de Damasc. Aquesta meravella arquitectònica fou reconeguda patrimoni de la humanitat, en 1984 i consta de dos espais ben diferenciats: un gran pati o shan porticat, amb el gran alminar, per cridar a la pregària i la gran sala interior o haram, autèntic bosc de columnes que sostenen els arcs de ferradura amb decoracions geomètriques cromàtiques. Tot i la regularitat i reiteració de les columnates i les arcades, les perspectives esdevenen úniques i originals, segons l’angle des del què es contemplen: certament és una obra única i excepcional.
La Mesquita, encara ara, se situa a la part vital de la ciutat i a vora riu, així que no deixes de perdre-la de vista, mentre visites el centre històric. Com quan travesses el Guadalquivir i et trobes a l’altre costat, una torre fortificada i contemples el curs de l’aigua, abundosa en aquell tram, sembla que ja navegable des de temps pretèrit des d’aquell punt fins a la mar. També crida l’atenció la nòria gegantina a la part de la Mesquita i la perspectiva, des del mateix pont, del palau fortificat o alcàsser dels reis cristians. La tal fortalesa sembla datar ja des del temps dels romans i, més tard, dels visigots i que fou baluard dels àrabs en la seua llarga ocupació de la ciutat. Conquerida, però, per Ferran III, anomenat “el sant” fou reconstruïda i reconvertida en palau dels reis cristians i acabà en seu del Sant Ofici –d’ingrata memòria- i en presó. La part, però, més atractiva són els jardins, d’inspiració evident dels àrabs: amples, verds i amb aigua abundosa. I si ja de dia són bonics de contemplar, a la nit encara més amb el joc de músiques i llums, com efectivament tinguérem ocasió de visionar la mateixa nit de la visita, doncs el tiquet hi donava dret. Així que, al tardet, tornàrem a fer la ruta cap al recinte històric i, desprès de fer un mos a la plaça enjardinada que dóna a l’alcàsser i fer la cua corresponent, passàrem al recinte a gaudir de la festa lluminosa i aquàtica, amb músiques de fons i sortidors que s’enlairaven i desapareixien, enmig de lluminàries de tots els colors.
Encara visitàrem, un altre dia i des de la plaça de Colon on ens portà el bus des del Parador, el barri de Santa Marina, on ens trobàrem amb una majestuosa torre, anomenada de la “Malmuerta” i des d’allà varem fer cap al palau –millor palaus- de Viana. L’edifici principal és molt semblant als nostres casalicis –a Benicarló, la casa del marqués, a Castelló la de la marquesa o a València, entre altres, el de les Corts o de Benicarló-, però el què crida l’atenció és el seguit –en varem comptar fins a tretze- de patis enjardinats que hi conté(n). I és que s’explica en la guia que el tal marquès i els seus descendents, anaren comprant i annexionant-se els edificis veïns –també casalicis com el de Viana- i els seus corresponents patis interiors, cadascun amb característiques, dimensions i vegetació pròpia. Així que els “patis” cordovesos famosos arreu, tenen dues versions: la popular o de les vivendes particulars –també en restaurants- i la senyorial del conjunt de Viana. També el mateix dia ens varem atansar a la casa-museu de Romero de Torres, on visitàvem la completa exposició de quadres del pintor de “la mujer morena” i ens atansàrem a la placeta on hi ha el monument a Manolete, matador cordovès famós, amb la vida del qual acabà un “miura” a la plaça de Linares, crec.
Pel corregut anàvem  trobant esglésies repartides, que sembla Ferran III manà construir, per tot i encara ara es coneixen com a “fernandines”. El rei “Sant” gaudeix a Còrdova encara de record i veneració i el carrer històric principal que mena cap a l’ajuntament –i al for romà- porta el seu nom. El recorreguérem ja un pèl fatigats i calorosos, fins arribar-hi i contemplar part dels murs del monument i algunes columnes gegantines i, desprès de fer algunes fotos, agafàrem un taxi en direcció al Parador, on dinàvem relaxats i reposàrem tot seguit, en una migdiada reconfortant, enmig del calor sufocant que feia, tot i què els d’allà ens deien que allò no era “nada” en comparació al ple estiu. Nosaltres, però, vam notar la diferència amb Ronda, on al matí de la re-jura teníem tretze graus i plovisquejava, mentre en arribar a Còrdova ens trobàrem amb més de trenta graus...
Certament que la ciutat tenia moltes altres coses a oferir –capelles i esglésies en quantitat, les cavallerisses reials, la sinagoga i jaciments arqueològics, però ens varem estimar més passejar pels carrers peatonals del centre, al tardet quan el sol amainava o pels recintes del Parador, gaudint de la frescoreta i prenent-nos alguna cosa refrescant. Així concloguérem la nostra estada cordovesa i, en l’ave, retornàvem a València on ens “esperava” la preparació de l’encontre d’enguany dels companys de magisteri i és que, de vegades, les coses s’ajunten totes... La visita a Granada –que inicialment havíem previst combinar-la amb la de Còrdova i fins i tot Sevilla- es quedà per a millor ocasió: pot ser a l’Alhambra i els seus conjunts arquitectònics i paisatgístics li dedicarem un viatge exprés en un proper estiu... Déu ens escolte.

---------------



10. ELS DIES TROBATS



 



Havíem sentit a dir, de menuts, a les persones “majors” -sovint ara nosaltres ja som més majors que ho eren ells o elles aquell temps...- que “dia que passa dia que te’l trobes” i és ben veritat. Així que, sense semblar catastrofista, cal acceptar aquella filosofia i ara i en aquest “capítol”, desè i últim de les presents memòries, aniré desgranant – a tall de comiat- alguns testimonis que, fora de l’estructura establerta en el decurs del què m’ha anat passant, recullen algunes vivències del dia a dia...


I)
A la mar, cada dia d’estiu, quasi bé per recomanació facultativa...Així que, cada matí, a les vuit en punt a l’aire ens desperta “Catalunya música”: sentim els titulars –anunciats amb gràcia pels jocs de paraules: “us despertem amb música i notes d’actualitat- i mentre van desgranant melodies ens vestim i preparem les coses del bany. Altres anys ens fèiem una bocada i portàvem iogurts en una nevereta mínima i, una vegada pres el bany ens desdejunàvem a la vista de tots... Això ens permetia, des de la platja, passar pel poble a fer les compres de rigor. Enguany, però, hem desistit i desdejunem a casa, de retorn i anem al poble, si cal, tot seguit.
L’anada al “Morrongo” ha esdevingut, ja, tot un ritual: primer passem pel diari i, tot seguit, baixem i aparquem a la vora del Parador: carreguem els bultos –la bossa de bany, les cadires, l’ombrel·la...- i ens instal·lem a un racó discret a prop de les roques. I a passejar: són tres viatges, d’anada i tornada per la vora, a cinc minuts, mitja hora justa. Mentre caminem fem plans per al dia, parlem de les nostres coses...i preguem –un misteriet i la salve, que ja hem après en català-. I clar ens trobem amb tota classe de gent, amb predominança ja major: els que fan gimnàstica en un gran rotgle que, primer, “ocupen” la vora de la mar passejant en grup i que, de vegades fan algun exercici a dins la mar. Majoritàriament són dones, encara que s’apunta algun baró, com ara Rolindes. Hi ha les parelles típiques –com nosaltres, segurament, que també ho devem semblar, amb els nostres barrets i agafats de la mà...- a qui hem anat traient noms, com ara els “estirats”, un matrimoni ja major –ell s’assembla a Alfredo Mayo-, que tot i els anys que ens trobem –també al poble- i algun intent de saludar que hem fet, no hi ha mans. Solen acompanyar-se d’una addicta, que tampoc diu res quan et passa pel costat, ni que vaja a soles.
Hi ha el grup de dones que fan colla al racó de les roques, algunes conegudes de Tere –Carme, Maria la biciclista...- i que tenen una constància admirable en prendre l’aigua –per les varius i altres històries?- i enceten converses interminables. Hi ha una dona grassa, amb dificultats de mobilitat, a la què varem haver d’ajudar un dia a sortir de l’aigua i, des d’aleshores, es mostra simpàtica. Hi ha els Rolindes, clar, que s’instal·len al mur: ell fa gimnàstica o s’uneix a uns passejants –Fernando, nedador ben bé olímpic que voreja el port cada dia i Pedro de més edat que, cada dia, també s’escabussa i entra cap a dins-, mentre elles –la dona i la cunyada- passegen com nosaltres, ens trobem i ens saludem i parlem: els seus fills i els nostres són amics, des del temps del Sant Crist, quan participaven de l’eucaristia en valencià i ell, en ser mestre, també és conegut nostre. Ara, jubilat, escriu alguna cosa als media locals, fa poesia en valencià i ha tingut un gran èxit en una obreta que titulà “L’estel del Collet” i que es representa tots els anys pels voltants de Nadal.
I encara ens trobem amb un matrimoni navarrès, ell amb una cama amputada que apareix carregat amb els arreus de la mar, a buscar lloc, mentre la seua dona va al mercat o atén els fills i nets que, periòdicament, els visiten quan fan vacances. O aquell altre de mañicos, baixets els dos i simpàtics que ens trobem també tots els estius. O els bascos, encara que últimament fan un altre horari i a prou penes els veiem: sembla que s’han tirat més a la “Mar xica”. Abans, però, ens instal·làvem a prop i férem bona amistat fins al punt de portar-los un dia a la sènia i ells ensenyar-nos també la casa que tenen a prop de la plaça dels Maestres del Temple. Un detall significatiu era que, amb els fill i amb els nets, els sentíem parlar en èuscar i els varem felicitar per conservar la seua llengua.
Hi ha, també, gent què ha anat desapareixent i no ens la trobem: tal és el cas de Pepito, conegut de Tere per ser del poble i també la seua dona, encara que no l’acompanyava mai perquè sembla estava delicada. Ell també tingué algun episodi de cor, l’intervingueren i deixà de nedar com un peix i només es passejava amunt i avall, per la vora. No hem pogut aclarir la seua absència, tot i que ho hem intentat. Havia estat mariner, Pepito –que era cosí de mossèn Tomàs, segons ens digué- i entenia això del temps: cada dia ens feia el pronòstic i fins i tot si estava núvol, anunciava que milloraria si, a l’horitzó, el sol treia “l’ull”. I això ens ha quedat de referent, quan al matí veiem núvol, Tere mira si el sol vol treure “l’ull”...  Com tampoc hem trobat enguany a aquella senyora geperudeta que, tot i la seua limitació, matinava per passejar amb bastó –i sovint acompanyada del marit o d’una filla o neta-. El marit estava també delicat i havia perdut un ull, però passejava i nedava i la filla que els solia acompanyar s’havia quedat vídua i patia també algun episodi cancerós. Vivien a Bilbao i tenien casa també ací, però no els hem tornat a trobar. Tampoc hem tornat a veure al “caragolí” –ja se sap, als pobles tot són malnoms si vols entendre’t-.  L’Agustí havia estat mariner i era un excel·lent nedador, tenia una conversa agradable i era, també, conegut de Tere, del poble: ell ens donà la pista per sortir de l’aigua, un dia que els corrents de la platgeta, dins del port ens dugueren al far i cap a fora. Jo em vaig espantar i en vista que no podia traure a Tere cap a la vora, vaig cridar socors i ell, que estava a les roques, ens digué que tranquils i que ens deixàrem portar pe la corrent, donar la volta al far i atansar-nos a les roques per l’altre costat...com efectivament férem i poguérem eixir amb alguns esgarranys a les cames.
En donar-li les gràcies, Tere el reconegué i ens explicà que és freqüent la presència de corrents a la platgeta, tot vorejant el port i que si et descuides te s’emporta, com ens passà a nosaltres...i a ell també, encara que la seua experiència de bon nedador ho superà fàcilment. Ens trobàvem sovint a l’Agustí, que ens explica`un dia el moment difícil pel què passaven, amb ocasió d’haver-se-li diagnosticat al seu net, una deficiència mental, tot i que lleu. També sabérem que la seua dona patia dels pulmons i que s’havien comprat una caseta a Càlig, al mig del camp. Encara el vèiem de tant en tant, fins que ha deixat de baixar a la mar, tot i el deler que com antic mariner, tenia. Justament per aquell temps i en col·laboració amb algú que li redactà les seues vivències compràrem un llibre sobre la gent de la mar, a Benicarló.


II)
Benassal s’ha convertit en un ritual, des que faltà la mamà, per a mon pare. Així amb Pepe i des de feia uns quants anys hi pujaven els dos i jo solia anar a portar-los i a tornar-los, habitualment passant per Benicarló a l’anada. Ara, en morir-se Pepe, vaig jo d’acompanyant: em resulta un pèl feixuc per la rutina i la limitació de moviments i pel fet de deixar a Tere ni que siga uns pocs dies, bé que ens ho combinem amb els fills i amb Rosita, l’amiga nostra.  Ja són uns quants anys i es va repetint l’esquema: des de mesos abans, el papà fa les primeres “gestions” amb els de la Caixa Rural, que són els qui patrocinen l’estada a un preu raonable. Desprès ve el contacte telefònic de mon pare amb els de l’hotel, recordant-los que ens deixen lliure l’habitació des de la què es veu el poble d’Ares...Finalment l’anada, precedida per uns dies d’estada a Benicarló i el “desfici” de no fer tard el dia de la marxa. L’itinerari habitual és Vinaròs, per la general cap a Morella, la desviació per Catí, l’accés de la de Vilafranca i, trencant per Benassal, la pujada a la Font. I el ritual de l’arribada, les salutacions als que ens hi trobem i als de la recepció i instal·lar-nos a l’habitació, amb la baixada subsegüent al menjador a sopar.
Val a dir que es menja bé a casa Roig, ja des del matí amb una oferta variada de dolç i salat i fruita en abundància, a més del cafè amb “lleit”, com encara ho diuen als pobles de l’interior: efectivament, des de menut a Ares és com ho sentia dir jo a les dones amigues de ma mare: “lleit” –o “lleyt”?-. I això em fa pensar en com la nostra llengua s’ha mantingut gràcies a la gent senzilla i encara et trobes paraules de ressonàncies jaumines –com en el cas de “lleit”, que recorda, un “feyt” emblemàtic: el “Llibre dels feyts” del rei en Jaume. El dinar, altrament, sobrepassa el esmorzar i esdevé quasi bé pantagruèlic: tres plats, encara que el primer ja siga prou complet, com quan hi ha paella. Doncs no, tot i els trossos de carn que acompanya l’arròs –molt gustós, per cert-, hi ha un segon, amb gambes per exemple i un tercer de formatge i pernil...I això es repeteix al sopar: bullit –boníssim-, peix i novament “fiambre”. I clar, amb una marxa semblant, cada dia, et “poses les botes”...Sort en tenim dels passejonets al Rivet –“Rivet” no “Riuet”, per cert i no és l’únic referent del català oriental que et trobes a les comarques del nord de Castelló- i de l’aigua que es beu amb generositat en accedir a la Font, cada dia, dues vegades: tres gotets, quatre...Sort i excusa perquè el papà –que la sap tota- s’escuda dient que l’aigua de Benassal “menja” molt... 
Bé i les passejades que no són tantes, doncs no hi ha més camí a fer que cap a Culla i per la pròpia font. Camí de Culla es troba el “Rivet”, un paratge natural protegit amb roures centenaris i una fauna d’aus i rèptils que es veuen poc o gens, però que el cartell anuncia la seua existència. Allà és parada obligada als brancals del fons i a l’ombra dels roures, la xarradeta amb qui et trobes i ja el segon dia anem un poc més enllà: a la font i mas de la Pinella –indret d’un antic pinar, segurament, i nom comú a altres indrets, com Ares-. Allà hi ha lloc, també, per a descansar a l’ombra, ara d’unes moreres i d’una figuera que, quan coincideix la nostra estada amb uns dies més tard, fins i tot en podem menjar algunes... de figues. Des d’allà ja es veu Culla i pot ser Benafigos, a més de les hèlices d’energia eòlica, del terme de Castellfort, a un pas de l’església romànica de Sant Pere, un dels pocs exemplars de què disposem a terres valencianes, ara en un paisatge “decorat” pel suposat progrés. I Ares que ja es veia des de la Font i es veu de per tot arreu i les dues moles: la d’Ares i la del Vilar.
Al tercer dia i si el papà es troba en ànims, encara fen un trajecte un poc més llarg –fins al km. 8- i fins i tot provem d’arribar a les roquetes, un lloc on es descansa bé al recer d’unes roques a la vora d’un camí, que es desvia de la carretera i pensem que deu menar cap a alguna granja o antic mas: allà hi arribaven habitualment Pepe i mon pare i on es preparaven unes pedres que feien de seient, que encara hi són i ell s’encarrega de recordar-ho. Encara un any passarem d’allà camí de Culla, però tant la carretera –estreta i amb poc d’arcén- com les costeres fan desistir de seguir. A Culla has d’anar en cotxe, com un férem un any...
I poc a poc –els anys no perdonen- l’anada a Benassal es fa més feixuga: els passejons es van fent més curts i la pujada a la font més problemàtica. Efectivament, hi ha dies que el papà no es mou del recinte de l’església, on per sort hi ha una placeta que permet estirar les cames... o, com a  molt, pugem la costera de Novella, fent un descansonet al pedrís de la tanca del restaurant i, ja com una quasi heroïcitat, arribem a la “mitja lluna”, on és obligat reposar una bona estona als bancs que hi ha. L’arribada al “Rivet” s’ha acabat i no diguem a la font de la Pinella, o a les “roquetes”, camí de Culla. També la pujada a la font s’ha restringit i no anem, com abans, de retorn de la passejada del matí. Ara i a tot estirar, quan per la vesprada visitem la mare de Déu, a la capelleta dels Desemparats, pugem a la font, ens prenem uns gotets d’aigua, descansem una bona estona i cap a l’hotel. I encara gràcies, perquè hi ha algunes persones d’edat, que les trobàvem els anys passats i ara ja no hi pugen –o han faltat, no ho sabem-, com el pare de l’amiga de Marc, Teresa Llabata. O Dn. Pasqual, el manescal d’Albocàsser o Dn. Isidoro Andrès...
Justament el primer any de pujar a la Font d’Ensegures, Enrique pare de les xicones de recepció i aleshores encarregat, m’informà d’ambdues persones que havien estat l’estiu anterior: de Dn. Pasqual em digué que anava en cadira de rodes i de Dn. Isidoro que havia passat uns dies a l’hotel amb la seua esposa Isabel. I em vingué a la memòria com caminava d’apressa el manescal, que jo recordava del temps d’Albocàsser –crec que era de Vila-real-, amunt i avall, anant als seus quefers i saludant tothom, perquè lògicament en un poble agrícola, tot eren clients seus, perquè a cada família hi havia algun animal i encara que la meua relació amb ell no fou com la de José Maria el jutge, amb qui compartia hostalatge a la fonda de Félix, em queia bé i en tinc molt bon record. De Dn. Isidoro ja n’he parlat a abastament i mantinc bona relació i contacte amb la seua vídua, Isabel, i ves per on, amb Fernando, fill segon –tercer comptant Mabel, la filla major-, de pura casualitat, en haver-li llegit una col·laboració a la revista d’Hª Moderna de la Universitat de València, on també apareixia alguna cosa de Mestre, que m’interessà en relació a Climent.
I a esperar un anys més, perquè si bé resulta fins i tot feixuga, l’estada a Benassal, esdevé un motiu de conversa i d’esperança per a mon pare, que encara a l’hivern, apareix allò de que “qualsevol dia haurem d’anar a preguntar si l’hotel Roig obre per l’estiu...” I encara que no òbriga sempre podem anar a “los Pinos”, l’altre hotel de la Font... Déu faça.



III)
El dia a dia d’un jubilat pot no assemblar-se gens –o sí- al d’una persona en actiu. Evidentment hi ha diferències, la major de les quals és la de no haver de “fitxar” i, subsegüentment, la de no restar sotmès a un determinat horari ni a una disciplina de calendari estricte. Així, un –o una- pot no llevar-se tan d’hora –encara que l’hàbit de tants anys de matinar i l’edat, fan que es dorma menys- i gaudir de llibertats com la d’emprendre viatge entre setmana o, en el nostre cas- de fer escapades més llargues a Benicarló –de divendres a dilluns, per exemple-. Fora d’això la “responsabilitat” que un –o una- s’imposa pot fer que la dedicació a una determinada tasca –en el meu cas l’ Anuari de Psicologia, o l’affaire Climent o l’atenció diària al blog...- esdevinguen més constants i denses de contingut, justament per disposar de més temps...Encara que això –disposar de més temps- és més teòric que real: efectivament quan mon pare es jubilà, acostumat com estava a dedicar tot el seu horari –de matinada encara de nit a vesprada de nit fosca, inclosos els matins dels diumenges!- es dedicà intensament al trosset de Montornés –hortet i jardí-, a les seues habilitats de “manetes” –es muntà un talleret als baixos de la casa- i a ajudar a la mamà en les tasques domèstiques. I em deia, en preguntar-li jo com li anava la jubilació: “no tinc temps de res, Marquitos”. “Com”? inquiria jo: “ara que no tens que anar a la fàbrica, no tens temps de res?”. I ell m’enumerava la quantitat de coses que feia i les que volia fer i no arribava.
Doncs ara l’entenc, perquè des que estic jubilat... tampoc jo tinc temps de res. I és comprensible perquè, en disposar de “tot” el temps, et proposes abastir aquells projectes als quals en la situació anterior d’actiu no podies sinó encetar-los –llegir, escriure, investigar...- I ho fas amb tanta il·lusió i amplitud –i candidesa- que acabes no arribant on t’havies proposat. Altrament, com que la “fama” dels jubilats és la què és, sempre et cau alguna comanda: “ara que estàs jubilat...” –et diuen- i et van atribuint tasques: la direcció de l’Anuari, la presidència del Fòrum Europeu al País Valencià, col·laboracions diverses als mitjans, revisió de materials i projectes...I com que, tot i la condició d’ “expert” en el tema de l’aprenentatge, encara no he “aprés” a dir que no, vaig acumulant encàrrecs...Si a això s’afegeix que un encara té alguna inquietud intel·lectual, va generant iniciatives –ni que siguen menors, com el cas d’UNITS- o fent-se còmplice d’altres –com la de la nova associació de professors jubilats de la UVEG-. I clar arriba un moment que “no tens temps de res...”
I per a mostra un botó: a les 8.30 –hora més que prudent- del matí, amunt i desprès d’esmorzar cap a la Facultat, si no haig de passar per la fotocopiadora o pels bancs...I allà a obrir l’ordenata, afegir del pendrive els materials que duc de casa –cartes als diaris, textos revisats i col·laboracions vàries-, donar-los eixida i obrir el correu, amb una trentena d’e-mails diaris –o centena o centenes, si fa dies que no ho faig, com després de vacances-. Això m’ocupa molt de temps, perquè tinc el costum de contestar-los tots, a més dels què, per pròpia iniciativa faig tramesa i dels què periòdicament he de preparar –com els de publicitació de l’Anuari, els relatius al blog i els que per alguna causa “perduda” –per més que justa, clar, com el cas de la conducta genocida i cínica d’Israel, que no passa dia que no se signifiquen-. A més cal anar revisant l’agenda o directori per porgar i actualitzar. L’ordenata, a més, té les seues coses i haig d’acudir al bo d’Hugo -el becari de Peirò- o a Miguel Àngel –l’administratiu- o a Imma –de tècnica d’Erasmus- per solucionar les “pegues” informàtiques i de tant en tant, les revisions adients per afegir memòria o atendre alguna incidència major. Altrament i tot i que no en soc afeccionat, l’accés a internet es fa indispensable i he hagut d’obrir una carpeta de “favorits” amb webs d’interès. I així em passa pràcticament el matí, amb algun intermedi per baixar a prendre alguna cosa al bar de la Facultat, passar per la secretaria del departament, fer una escapada a Publicacions o passar-me pel departament d’Hª moderna, pel tema Climent.
Això sense comptar amb les “visites” o les “salutacions”. De les primeres en tinc poques, clar, sobre tot en deixar la docència del CAP, però alguna en ve, com ara una companya d’estudis de Paco Gràcia, que s’ha quedat sense feina –en una mena de consultora d’organització de centres- i volia presentar-se a oposicions de secundària. La vaig atendre amb gust, donant-li la meua perspectiva del tema, li vaig oferir la meua documentació del CAP i la vaig adreçar a algú de la Inspecció –Vivas i Àvila- que feren aquella oposició i a Vicent Bueno, que coordina els serveis psicopedagògics i, un cert temps desprès, el propi Paco em deia que l’havia “convençuda” fins al punt d’estar estudiant de valent...Tant de bo. També he hagut d’atendre a una antiga alumna, que em buscava per la meua condició d’inspector d’educació, en demanar-me parer per a l’escolarització de la seua filla i em localitzà a la Facultat. Certament la Mònica ha madurat, perquè era una estudianta fluixeta i xerrava pels colzes, de manera que vaig haver de cridar-la a l’ordre, en més d’una ocasió. Ara m’han visitat ella i Amèlia, aquesta última del Pràcticum i les he animades a les dues, oferint-los materials i convidant-les a col·laborar en l’Anuari. Veurem en què queda la cosa, perquè Mònica volia fer la tesi, encara que no ho té gens clar i vaig fer un primer contacte amb Manel, de Bàsica, de qui m’he fet bon amic i col·laborem en Units i en algun projecte d’investigació subvencionat per l’AVL.
Més dinàmic és el contacte diari amb la gent del departament, encara que faig vida “retirada”, però Oto no deixa de fer-me comandes quasi diàries: que si localitzar a Isidre, el secretari de la SVP, que si parlar amb uns i altres pel tema de l’Anuari, que si ha arribat la subvenció, que si l’anada a tal o qual congrés...les despeses del qual, lògicament, faig trasllat a Ismael, el tresorer...I de tant en tant apareix Peirò, amb el què m’uneix bona química i que ens saludem amb afecte, tot i estar jo despenjat del tot –o quasi, perquè encara soc membre de la Unitat d’Investigació que ell comanda i ara és un institut universitari –IDOCAL-. Fora d’això i d’alguns contactes esporàdics amb l’administratiu, Miquel Àngel –que em demana assessorament en el tema del valencià- o la Imma de l’Erasmus o a secretària del departament –Lucia-. O MªÀngels o Mª Jesús o...També he acomboiat als becaris i doctorands de fora envers l’Anuari: ja tinc dues col·laboracions, una de Cristina, una eslovena que ja parla un castellà impecable i comença a dir alguna cosa en valencià, gràcies a la meua insistència. I l’altra de la meua companya de despatx, Gossia, la polonesa que Oto –com a cap del departament- em demanà compartir espai, donada la precarietat de lloc. També he convidat a Lucas, un argentí que fa la tesi i l’he obsequiat amb un número d’OGE –la revista del Fòrum d’administradors-, dedicada al liderat transaccional, que sembla l’està treballant. També estic prou damunt d’Hugo, el becari xilè de Josep Maria i doctorant, que em trau de compromís en l’ordenata dia sí i dia també i amb Violant pel tema de l’Anuari, doncs és gràcies a ella que portem un control estricte de la dinàmica de la publicació. Encara que, lògicament, passen dies que no veig a ningú, fora de la polonesa que Oto em posà al despatx i no cada dia, perquè també fa viatges i té ocupacions i cursos.
En general, però, estic relacionat encara que independent i això em dona llibertat alhora que em manté socialitzat, que per a un jubilat no és poc.


IV)
La lectura sempre ha estat una de les meues aficions -no sempre reeixida, pels horaris ajustats- i ara semblaria que la cosa pren una altra dimensió, per la condició de jubilat, encara que amb la vista més disminuïda. El cas és que he començat a rellegir materials de la carrera i un dels primers exemplars ha estat el llibre de Díez Blanco, La Filosofía y sus problemas. Ja al seu temps m’havia semblat un tractat interessant, perquè no era a l’ús, més bé i sense ser un llibre de divulgació, donava una panoràmica de la filosofia actual i alhora implicada en la resta de sabers, ciència inclosa, a més d’incorporar gràfics i esquemes originals i didàctics. I, tot i ser una edició de l’any 60, conserva tota la seua actualitat. Així que he rellegit amb gust el seu contingut: el concepte de la Filosofia, la Lògica, la teoria del Coneixement, la teoria de la Ciència, l’Ontologia, l’Antropologia, la Teodicea, l’Axiologia i els valors...I m’ha agradat trobar la “tècnica” empleada –aleshores i ara- de subratllar frases, ombrejar paraules, seleccionar marges sencers amb claus...I curós com sembla que era jo d’estudiant i jove mestre, els subratllats estan fets amb regla (!), costum que ha he oblidat ara, clar, per les presses, per no trobar-ne una –de regla- o per estar llegint en un lloc sense taula, per a tal menester. No cal dir que en fer la relectura, tot i respectar els subratllats antics, n’he afegit alguns de nous, ara encerclant els noms propis: Gorgias, William James, Descartes, Kant. Locke, Hume, Stuart Mill etc.
Un altre llibre “repassat” ha estat el Dante Morando, amb el títol estricte de Pedagogia, tot i tractar-se d’una història del pensament pedagògic des de l’educació preclàssica a la pedagogia contemporània. I resulta curiós que parle de “la crisi actual” un llibre editat en 1953 –el meu exemplar és de 1961-...És que sempre n’hi ha hagut de crisi? De pensament i d’ideologia al menys, pel que sembla. Hi tornaré, però, perquè no es tracta d’un llibre convencional d’història, sinó de reflexió i crítica de sistemes i teories i la seua contribució al progrés de la ciència pedagògica.
Fora dels manuals que vaig recuperant, hi ha també la lectura d’alguna monografia, com ara una de Claperède –La Escuela y la Psicologia Experimental- que, curiosament, no és meua ni de Tere, sinó de propietat de Dn. Tomás i Dª Conxita, els seus oncles. Sembla que, pot ser encara de nuvis, li vaig deixar a Dn. Tomás un llibre –no recorde ara quin- i en reclamar-li’l algun temps desprès i no trobar-lo, em tragué el Claparède que aleshores em vaig limitar a fullejar i ara he llegit amb cura. Per començar, l’edició és de 1930, com una monografia de la Revista de Pedagogía Contemporánea, prologat pel seu director, Lorenzo Luzuriaga. De segur que es tracta d’un dels nombrosos llibres de la biblioteca d’aquell mestre de la República que fou Dn. Tomás Gozalvo i que, per intel·lectual i esquerrà –de bona persona no en cabia més- fou depurat i s’hagué de dedicar a fer d’oficinista d’una empresa, a Benicarló. mentre a Dª Conxita –una santa-, l’esposa d’un represaliat, se la foragità a Sueras, un poble perdut a l’alt Millars, on els anys quaranta s’accedia amb molta dificultat. Així el matrimoni –els del règim tan catòlics- visqué separat una colla d’anys...Bé la cosa seria llarga i ja l’abordaré en un altre moment.
Ara m’interessa ressaltar algunes “sorpreses” de la monografia de referència o, millor, del seu context. Per començar en la contraportada es publicita la Revista i s’informa dels components del consell de redacció i dels col·laboradors, dels objectius de la publicació, de les seccions de què consta, de la periodicitat i del preu...Sobta que, tot i l’obscurantisme de la postguerra i la manipulació afegida de la dictadura, encara em sona algun dels noms més il·lustres: a més de Luzuriaga, hi ha Américo Castro, Martí Alpera, Emilio Mira, Zulueta i alguna dona, com Margarita Comas. Però és que entre els col·laboradors hi ha noms emblemàtics, com ara Adams, de Londres, Adler de Viena, Claparède de Ginebra, Cousinet de Sedán, Decroly de Brusseles, Dewey de Nova York, Kerschensteiner de Munic, Kilpatrick, també de Nova York, Lombardo-Radice i Montessori de Roma, Parkhurst també de Nova York, Piaget de Nuechâtel, Simó de París, Spranger de Berlín, Stern d’Hamburg, Washburne de Winetka, Watson de Gales, Vasconcelos de Mèxic, etc. Increïble. Hi ha hagut alguna època, en la història de l’educació, amb figures tan eminents? L’actual no, per més que hi ha tant d’expert pel món –o que es creu ser-ho- i el més important: als anys trenta –en la República clar- el nivell intel·lectual i aplicat de la ciència i la pràctica pedagògica fou extraordinari, de tal manera que crec que a hores d’ara, no l’hem arribat a aconseguir. Quin no seria, doncs, si no s’haguera interromput per l’assalt al poder democràtic, dels militars al 36?
La monografia de Claparède es troba prologada –com he dit- per Luzuriaga, que glossa la figura d’aquell eminent teòric i pràctic de l’educació, amb estudis de medicina i de família protestant francesa que hagué d’exiliar-se a Suïssa, per les guerres de religió –Senyor!- del seu país. Fa, a més, un resum del pensament –psicologista- del director de l’institut J.J. Rousseau de Ginebra i descriu el seu pragmatisme, en tres grans capítols: la concepció de l’escola activa –centrada en l’alumne i els seus interessos-, l’escola a la medida –individualment i social- i el paper del mestre. No cal dir que la seua lectura m’ha complagut i ensenyat, tot i no compartir algunes de les afirmacions del mestre, especialment en relació a una certa prevenció envers la igualtat de gènere, quan diu que “los niños y las niñas no tienen idèntico espíritu” (pàg. 83), encara que reconeix tot seguit que “...Ciertos processos psíquicos evolucionan... en el mismo sentido en los niños que en las niñas...” (Ib.) i palesa que resta molt a investigar i denota les aparents “contradiccions”, com quan es troba que els nens són més aficionats a la poesia que no les nenes...Segurament caldria esbrinar millor el seu pensament al respecte i, en tot cas, jo també soc de l’opinió –contrastada amb les dades d’investigacions personals i extretes de la bibliografia a l’ús- que elles –les estudiants- no és que siguen iguals a ells –els estudiants- és que són més. I fora d’alguna matisació de singularitats –pensament abstracte, dimensió lingüística...-, les xicones obtenen millors resultats escolars, més constància i millor capacitat de feeling comunicatiu i social.
Fora d’això Claparède en diu de l’alçada d’un campanar, quan denuncia que la pedagogia encara ha de fer –als anys vint!- la seua revolució, com l’han anada fent la medicina, la biologia, la filosofia, la física...I encara estem igual –o pitjor!- al cap de quasi cent anys, perquè els intents iconoclastes dels Reimer i els Illich han quedat en no res i els sistemes educatius es tornen, cada vegada, més convencionals, ni que s’apunten a les tecnologies punta i la clau –segons jo ho veig- està en el conservadorisme –majoritari, que no exclusiu, clar- del professorat, a la manca de líders o profetes que qüestionen el sistema i a la teorització excessiva o fugida d’estudi de les investigacions en educació. Tot això acompanyat d’un autèntic terror de les autoritats polítiques a atorgar la necessària –i constitucional, per a més inri- autonomia als centres, perquè els comunitats educatives funcionen amb projectes propis i implicació de tots els seus components. Sense menyscapte, clar, d’avaluar-ho amb perspectiva i responsabilitat compartides, no només amb proves estàndard, quasi exclusivament instruccionals...


V)
Quasi cada dia de l’estiu, en tornar de la platja, passem pel davant del xalet de Dª Conxita i Dn. Tomás, els oncles de Tere, i mirem per si hi ha algú. Només en comptades ocasions els d’Alacant hi venen uns dies i, aleshores, ens deixem veure i passem una estona junts...Aquells oncles –parents de la tia Maria Teresa- suposaren un recolzament inestimable per als estudis de la meua esposa, per les classes puntuals que li donaren, els llibres i materials que li facilitaren i l’ambient de saber que es respirava en aquella casa. Tot i això Tere li deu els estudis a la tossuderia de la seua tia Maria Teresa que, tot i necessitar-la molt a casa i a la botiga, s’entestà en que fera la carrera de mestra. De tal manera que en un moment determinat quan Tere es cansà de l’acadèmia, del treballs, de les lliçons i de les anades a Castelló amb el subsegüents ensurts i li digué: “tia, jo no vull estudiar!” Ella contestà amb un “Quèeeee?” contundent i li’n digué unes quantes, de manera que Tere no tingué altra alternativa que abandonar la idea i continuar els estudis...Els oncles, però, influïren aconsellant-la i orientant-la, de manera que Tere arribà a ser millor alumna que les mateixes filles de Don Tomàs i Dª Conxita: el cas és que sovintejava la seua casa, accedia a la nodrida biblioteca –amb Carmencita la major-, ja des de menudeta anava els diumenges a dinar i escoltava les converses dels majors, convidats amics de la casa que parlaven de tot, gent inquieta i sabuda. A més hi vivia de fadrí allà mateix Don Remigio, el germà de la tia Conxita, metge que visitava a la planta baixa i això també hi comptava. Perquè la pròpia tia Conxita, mestra, havia fet, a més, la carrera de piano a Barcelona, mentrestant el seu germà estudiava medicina i sembla que estigué becada a París...Així que a aquella casa se sentien peces de Chopin, Litz, Beethoven... a diari, interpretades per Dª Conxita. Això féu que Tere anara despertant a la vocació musical i la tia l’anava preparant durant el curs i l’acompanyava a València a examinar-se -lliure, també- a aquell Conservatori.
Això fou desprès del calvari que els del Movimiento els féu passar a aquell matrimoni, desterrant-la a ella a un poblet del Millars i a ell separant-lo de la docència per rojo. D’aquesta manera el bo de Don Tomàs hagué de buscar-se la vida i es col·locà d’ “escrivent” en una empresa de Benicarló, bé que per les nits obrí una acadèmia als baixos de casa i tenia ple de gent de tota edat i condició, fins i tot opositors de magisteri i d’altres. Dª Conxita també li ajudava. I encara que el treball a l’oficina i l’acadèmia li deixaven poc de temps per a la vida social, intentà –portat del seu esperit “republicà”- posar en marxa un casino, on la gent es poguera trobar i llegir, però en va: ja s’encarregaren els franquistes –amb “el barbes” al capdavant- de boicotejar la iniciativa i la cosa quedà en res. Com a Benicarló, poble beato confés, havia d’obrir-se un local social...com el de Vinaròs, poble liberal i de progrés? De cap manera, així que l’alcalde –que feia de manescal sense ser-ho, amb el títol del seu germà-, altrament conegut com “el barbes”, li barrà el pas. Tot i això aquell mestre de la República i del pla professional –el millor pla d’estudis de magisteri de tots els temps- gaudia del respecte dels benicarlandos i tots sense excepció el coneixien com  a “Don Tomás”.
Aleshores les filles es feien majors i, segurament, de resultes de l’estada de Carmencita a Saragossa on estudiava Ciències, conegué a un jove tinent de l’Acadèmia, es posaren a festejar i, finalment, es casaren. Així un republicà convençut –i vençut per la revolta militar- es trobà de sogre d’un militar –coses de la vida!- Sort que Adolfo és una bona persona i la relació amb Don Tomàs sembla que ha anat bé, fins i tot em ve al cap que, en una ocasió, el gendre ens ensenyava orgullós la col·lecció de les obres d’Ortega –el dimoni per als franquistes- que li havia comprat al sogre, amb motiu d’algun aniversari o onomàstica, per obsequiar-li-les. Justament són els qui es d’esperar que faran una escapada, com tots els anys, a la casa de Benicarló, pel davant de la qual passem sovint. Però la forta vinculació a Alacant, on s’ estabilitzaren, per la destinació d’Adolfo i la plaça de la dona que acabà fent magisteri -i els fills que s’han casat allà- fa, cada vegada, més problemàtica la seua estada a Benicarló.
Mentrestant Tere hi freqüentava la casa dels oncles, per la música i les consultes dels estudis i en una ocasió, estant Tere a Castelló, fou el pare Vicent el qui anà a Don Tomàs a demanar-li materials per a un treball sobre Oceania, que Don César, el professor de Geografia, havia manat. I, clar, trobar fotos i textos d’Oceania no era fàcil, però el pare sortia de casa dels oncles carregat de revistes i llibres, que li anaren la mar de bé a Tere, per fer el treball. I encara el bo de Don Tomàs, amb l’adveniment de la República, vull dir de la democràcia –senyor quins lapsus linguae per a un psicòleg!- s’aventurà a demanar el reingrés al cos de mestres i ho féu a València. La seua situació, però, era tan singular que la funcionària semblava no aclarir-se en la confecció de l’expedient i el propi Don Tomás hagué d’ “ajudar-la”. Així “recuperà” la seua carrera, tornant a fer de mestre a una escoleta unitària dels afores de València, a l’indret conegut com  a Marxalenes. Sortosament, al curs següent obtingué destinació al mateix Benicarló i pogué tornar a fer vida familiar i es convertí en company de Dª Conxita, mestra ja del “Marqués”[1], desprès de l’exili de Sueras i el pas per l’escola de Peníscola.
El cas és que Don Tomàs arribà a gaudir d’una vida pública intensa, doncs l’acomboiaren per presentar-se a les llistes del PSOE –com a històric militant socialista- i ocupà la regidoria de cultura, amb gran respecte i consideració de (quasi) tots, doncs era l’únic membre del consistori a qui tots s’adreçaven com a “Don Tomàs”. Altrament la seua imatge física era singular, sempre amb la pipa al llavis –sovint apagada- i els seus cabells abundosos i blancs, clar. Encara –i ja ben bé a prop dels vuitanta- tingué el coratge de “matricular-se” de sociologia a la delegació local de la UNED, amb notes brillants –matrícules- i val a dir que, segons li confessava a la filla, Carmencita –la dona d’Adolfo, el militar-, més enllà de les referències bibliogràfiques recomanades pel professorat, Don Tomás “tirà mà” de la seua històrica biblioteca i desempolsà els llibres que ja havia consultat en temps. Finalment i ja amb els vuitanta fets i amb problemes seriosos al ulls, s’ho hagué de deixar, amb l’amargor de perdre a Dª Conxita i, al poc de temps, ell mateix acabar la seua atzarosa existència, deixant una emprenta inesborrable com a persona, ciutadà i mestre reconegut.



VI)
Trobar-se la família ha arribat a ser com la conjunció a l’univers de determinats astres: ja és difícil coincidir i això que no som més que cinc -Tere i jo i els tres fills, Marc Vicent, Mª Rosa i Pau-. Finalment avui, en ple estiu, ens hem reunit a la senieta de Benicarló, abans que el major retorne a Barcelona, la xicona es reincorpore abans d’hora –les servituds de ser càrrec directiu- a l’escola i Pau aborde la preparació d’oposicions de secundària –cicles-, ara que sembla s’ha decidit. Convidava Marc Vicent, agraït perquè tots hem prestat alguna col·laboració en el tema de la casa que té llogada a València: Mª Rosa es desplaçà i quedà en la llogatera, nosaltres els pares ens ocupàrem de substituir el vell frigorífic per un de nou i Pau desallotjà el pis de mals endressos. Així que ens hem anat a dinar al port de Benicarló, a una pizzeria i hem estat la “mar” de bé, menjant pasta –pizza, lasanya, canalons...- amanida amb unes bones ensalades i tot “regat” amb vi blanc, gasosa cervesa “sense”...i aigua, perquè en la beguda tenim divisió d’opinions. Ho hem passat bé i ens ha complagut la conversa i la companyia, desprès de contactes esporàdics i no coincidents, perquè ells a Benicarló van venint, però espaiadament: Mª Rosa, per exemple, s’està amb sa mare mentre jo faig de fill portant, a mon pare a Benassal. A Benassal o a Ares, els xicons també s’allarguen i em relleven a mi alguns dies, a més d’acudir a la senieta: Marc Vicent en estades més llargues, bé que combinades en escapades a València, Xàtiva o Turballos. 
I Pau, en esporàdics caps de setmana o en alguna estada excepcionalment un poc més llarga, per ajudar-me en atendre el jardí o alguna feina més feixuga –traure el pou, netejar la bassa, reparar alguns desperfectes...- Perquè clar, cada fill té una “especialitat”: Marc Vicent i Mª Rosa tenen més tirada a ajudar a sa mare a la cuina i en temes domèstics i els moments d’esbarjo els dediquen, la xicona, a fer esport i anar en bici pel terme i Marc Vicent a llegir què és la seua dèria total, sempre carregat de llibres als viatges i amb una tona –o més- a casa seua a Barcelona, on ja no li’n caben més. Mentre Pau fa excursionisme o tecleja el piano mecànic...
Fora d’això el dia es completà amb la cantada d’havaneres en plenes festes de Sant Bartomeu, a la què portàrem també a Rosita, l’amiga de Tere i a la què, enguany ens acompanyà Pau, també: Mª Rosa ja s’havia posat en viatge cap a València i Marc Vicent preferí quedar-se a casa llegint... per variar. La cantada d’havaneres és –per al nostre gust- dels pocs espectacles populars, civilitzats i agradables, enmig dels sorollosos concerts que hem de suportar fins a la matinada, dons se senten de tot el terme, atesa la càrrega decibèlica bestial, sense la qual sembla que no hi ha festa...O els bous a la mar, on de tant en tant algú se n’ofega per la burrera dels brètols, que no assosseguen si no és fent-ne alguna de grossa, infringint patiments innecessaris i injusts a l’animal. Ara els bous de carrer que, amb l’excusa de la tradició, a Catalunya, s’han salvat de la prohibició que afecta a les corregudes de plaça, també es troben al punt de mira dels antitaurins, que han començat a qüestionar-los. No crec que se’n sortiran, perquè a més de l’espanyolisme tronat que abunda per tot arreu, a les terres de l’Ebre –com a bona part del País Valencià- el costum es troba del tot implantat. Com a mínim, però, s’haurà d’anar amb més compte en no martiritzar els animals.
Així que ens plantàrem a la platja del Morrongo, ja de nit fosc, amb les cadires d’anar a la mar i ens instal·làrem, com tots els anys, a la sorra enmig de la gent: un any més i en van... quants? I clar, la similitud d’esdeveniments els fa més propers en el temps: per exemple sembla que no ha passat un any –o dos o més- de l’anterior concert d’havaneres, en canvi el Nadal passat es veu molt més lluny...I com tots els anys les havaneres clàssiques que desperten “passions”: “l’Avi”, el “Vell pescador”, “Mariner de terra endins”, “La bella Lola”, “Cuando salí de Cuba”, “La paloma”, “Torrevieja”... i algunes de noves que el grup d’enguany –“Balandra” de Reus- ens ha obsequiat, amb èxit. Encara com la catalanitat dels intèrprets i el fet de fer tota la presentació en català –alguna cançó, lògicament en castellà- no genera cap problema artificialment promogut pels “populars” -que no paren d’atiar conflictes- entre els assistents, majoritàriament forasters –aragonesos en la major part-. I jo ho he passat bé canturrejant els trossos de les què em “sonen” poc o molt, perquè -per si algú no ho sap- tinc encara la frustració al damunt d’haver estat component de l’scola cantorum, del temps dels escolapis: el cas és que sembla que no tenia –i encara en tinc, ep!- mala veu.
Em passa com a Raimon (!) que els anys no ens han afectat el timbre de veu, altres coses sí, però la veu els de la nostra “quinta” encara la mantenim potent. Així que recordant el temps de la nostra estada a Girona –per la referència a Palafugell-, he corejat allò de...” El meu avi va anar a Cuba... a bord del català...el millor vaixell de guerra...de la flota d’ultramar...el timoner i el meu avi...i catorze mariners...eren nascuts a Calella...eren nascuts a Palafruguell...” Per acabar amb allò de “moriren al peu del canó...tingueren la culpa –com de tantes altres desgràcies planetàries- els americaaaaans”. I l’espectacle de “la bella Lola” amb tot de mocadors al vent i allò de “...en aquel abrazo creí morir...” També en la cançó de Torrevella m’he explanat, recordant els fragments que apareixen transcrits en el meu llibre “Rodant, rodant”, quan el xofer que duu a la colla d’adolescents pel país i els seus tutors, es destapa cantant: “Esssssssssss Torrevieja un espejoooooooo...” I encara un record d’infantesa amb les altres dues havaneres –“Cuando salí de Cuba...” i “La palona...”- Ambdues eren peces obligades a les festes d’Ares i tot i la precarietat de la “banda” de l’agutzil –Mestre- aconseguien emocionar els assistents –la gent del poble i les poques dotzenes d’estiuejants habituals, entre ells nosaltres-. Efectivament i excepcionalment amb el reforç del pare dels “valencians” –Dn,. Virgilio- que també tocava la trompeta, l’agutzil i els seus músics interpretaven allò de “Cuando salí de Cuba...” Era de nit fosc, al mig la plaça, tot animant el “cotarro” per encetar el ball pla de les festes: a l’agutzil se li inflaven els moflets i es posava roig, movent els dits sobre els botons d’aquella atrotinada flauta de llautó...
Hi havia el baix que donava el ritme de fons i el clarinet que repuntava les notes altes...i el tabal. El tabal el tocava el tio Joanet, germà de l’agutzil i l’home de la tia Carme, sempre amb una punta de cigarret a la boca, ni que estiguera apagat...i el bombo. I això era tota la banda. Bé, encara més excepcionalment, s’afegia el germà de la tia Soledat – “Sarionet” li deien de mal nom-, un venerable ancià –o això ens semblava a nosaltres- que tocava un flautí, una mena de dolçaina, amb la cunya als llavis per bufar...Doncs era prou per animar la festa i a la gent a ballar. De tant en tant paraven de tocar i feien un descansonet, pobres, i l’agutzil aprofitava per netejar de saliva la seua trompeta, amb uns colps que la feia caure –ecs!-. També la banda feia de passacarrer pel poble, amb les mateixes cançons i algun pasdoble afegit, en anunciar les festes o darrere la processó de Sant Bertomeu i Santa Elena, patrons del poble, encara que aleshores no tocaven “Cuando salí de Cuba...”, clar, sinó alguna sintonia pròpia de la cerimònia religiosa. I això em recordava –per haver-li-ho sentit a dir a mon pare- que ell arribà a tocar el clarinet, d’oïda i molt jovenet, doncs als quinze anys ja baixà a Castelló.
I així recorda la solfa que estudiava: “sol do(n) do(n), si la si do(n) do(n), si la si do(n) do(n), si la sol fa, sol si la, si la sol si la, si la sol si la, si la sol fa...” Sense instruments em ve a la memòria que, en alguna ocasió festiva, a la sobretaula algú entonava allò de “Si a tu ventana llega una palooooma...trátala con cariño que es mi persoooona... Ai chinita que si....ay chinita que nooooooo...Ven conmigo chinita...a donde vivo jooooo” i aplaudiment dels assistents, ben predisposats, a més, pel dinaret i els tragos de vi negre –i amarg!- de la bota que passava de mà en mà. També algú s’arrancava amb la jota dels carreters de Calanda: “Ya vienen los carreteros, carreteros calandianooooos”... que semblava enamoraven a les mosses del pobles per on passaven...
En això que han fet mitja part –no els músics de la banda de l’agutzil, sinó els de les havaneres- per la tradició ja consolidada del “cremadet” que s’estava preparant allà al costat, amb el rom en flama, afegit al cafè. I tots cap allà amb recel per si s’acabava...a fer cua i com que tenim dues mans, doncs amb un gotet a cada mà tornàvem al lloc, on ens esperaven la mamà i Rosita. Tere no en volia per si no dormia...però com es trobava un poc refredada feu una excepció i en prengué...mmmmmm...Sembla que aquell “calentet” li sentà bé. Tot seguit més havaneres en la segona part i el final triomfal de l’ “Avi” i com que la gent aplaudia amb ganes la propina d’ “El canó de Palamós” una antibel·licista molt corejada. I encara ens obsequiàrem amb un gelat abans de retirar-nos i acompanyar a Rosita a casa. Fou a la “Xixonenca” què és la què més fama té, des del temps dels pous de la neu i les collites d’ametles, d’aquell indret del País...
Dia complet i fins a l’any que ve si tenim salut.




[1] És com es coneix a l’escola pública principal i primera de Benicarló que duu el nom de Pérez Sanmillán, primer marqués de Benicarló: es tracta d’un edifici emblemàtic de temps de Primo de Rivera, de grans proporcions i arquitectura típica del moment, amb pavellons d’obra vista i patis espaiosos.

[1] Vegeu l’apartat dedicat al tema, en el capítol “La universitat encara”. I la web: www.bisbecliment.uji.es, així com la carpeta dedicada a Climent, al meu “blog”, com he apuntat abans.
[2]  La tesina de Beatriu Segarra i la tesi de Camil Vàzquez, ambdós alumnes del Dr. Mestre.
[3] Consideracions: Amb la vènia...
-Cal felicitar al doctorant, per l’ erudició “il·lustrada” de què fa gala...amb una documentació extensíssima i un aparell de cites impressionant...clar que amb un “mestre” com Dn. Antonio, de director, no podia resultar d’una altra manera.
-Especialment heu esgotat la temàtica religiosa i universitària de Climent. La primera amb l’anàlisi de la reforma de la predicació –citant exhaustivament les plàtiques de San Bartomeu, els sermons i altres referències-, la religiositat interior i el seu rigorisme moral. La segona amb la història acadèmica del catedràtic, la seua presència al Claustre major, la creació de la càtedra “de Locis” –magníficament historiada pel Dr. Albinyana-, la protecció d’estudiants pobres i professors benemèrits i la referència al prestigi que assolí el seu col·legi episcopal, com a centre únic d’ensenyament superior a Barcelona –suprimida la Universitat-.
-Heu dibuixat una figura de Climent com a defensor d’un escolasticisme moderat, que insistia en la utilitat de la dimensió metodològica per als estudiants, així com els seus plantejaments equilibrats en la dimensió teològica entre “el libre albedrio i la gracia”, en paraules del propi bisbe. I de personalitat gens revenjosa envers els seus detractors, singularitzada en les seues paraules de reconeixement i elogi referides a Mayans...perquè es fa difícil suposar que Climent no sospità mai res del contuberni: Mayans-Sales- Hermán- del Orbe...etc-
-No heu oblidat la dimensió més humana: cultural, social educativa...de Climent i, fins i tot, política amb el seu antirregalisme militant i el compromís amb les causes que considerava justes, com la intercessió en el motí de quintes de Barcelona de 1773, que li costà el càrrec i altres intervencions: la fundació de la primera biblioteca pública de la ciutat, de la primera necròpolis barcelonina, la iniciativa per a la publicació del primer diccionari llatí-castellà-llemosí, el recolzament a la creació de l’Hospici, la fundació d’escoles i el suport a les aules de gramàtica i llatinitat, etc.
-I no heu defugit l’anàlisi dels mots polivalents i contradictoris de “jansenisme” i “il·lustració” i la seua aplicació a Climent. En resum un treball magnífic –a l’altura de la biografia del Dr. Tort Mitjans-, pel què vull felicitar al seu autor i al director. Ara voldria formular algunes observacions...
Qüestions:
-En fer referència a la polèmica “De Auxilis”, s’apunten les seues conseqüències teològiques i s’afegeixen les filosòfiques, psicològiques i polítiques...(pàg. 73)