MEMÒRIES-1ª part








Fer de mestre: un projecte de Memòries...

Fa temps que em balla pel cap escriure les meues memòries. I ara, jubilat, sembla que s’escau, si més no seguint el consell dels psicòlegs de la tercera edat, per tal de no deixar de fer funcionar el (poc) numen que ens resta, als qui ja estem “fora de joc”. I ja se sap, quan tota la vida no has fet una altra cosa que fer de mestre, arribats al punt que has de deixar-ho “per imperatius legals”,  trobes una mena de succedani en escriure-ho, rememorant-ho: la infantesa viscuda, el temps d’estudiant, quan u feia de mestre a l’escola, l’accés a la funció inspectora educativa, els anys de docència universitària...I les últimes experiències, encara a la Universitat –integrant el col·lectiu de “sèniors”: l’APRJUV- i “empentant” l’ANUARI de la SPV –Societat Valenciana de Psicologia-.
De tot això -benvolgudes lectores i lectors pacients- trobareu descripcions i vivències en les presents “memòries” i, al blog on us trobeu, altres experiències i testimonis, si us bé de gust endinsar-vos-hi.
          Que us siga agradosa la visita !

                                                           Marc



---------------




                  

                    FER DE MESTRE









                                                        Marc Antoni Adell






------------------








      ÍNDEX

0-    A tall de pròleg.
1-    Temps d'infantesa.
2-    Adolescència adulta.
3-    L'estiu.
4-    Estudiar per a mestre.
5-    L'escola a poble i a ciutat.
6-    Seguir estudiant.
7-    La Inspecció, un altre magisteri.
8-    La universitat encara.
9-    I ara què.
10- Els dies trobats.






-----------------


  1ª PART                                                          



0.              A TALL DE PRÒLEG

No hi ha llibre sense pròleg. I és que l’autor mateix, si no ha trobat algú prestigiat que li ho faça, es crea l’obligació d’explicar-se, de dir alguna cosa, de cobrir l’expedient, vaja. És el cas.
          És el cas, perquè açò vol ser un relat –de llibre en parlarem més avant- de records, de rememorança de coses que li han passat a u, encara que no es pot parlar “de memòries”, perquè un llibre “de memòries” –o un relat, tan s’hi val-, no pensa en escriure’l sinó és algú important. I jo no he estat algú important, crec. Encara que hi ha excepcions, com en tot, i a les llibreries et pots trobar les memòries d’algú, a qui li ho han fet creure i la gent –fora dels addictes i per compromís- ningú no adquireix i, si ho fa, no té cap intenció de llegir-les. Més encara en el cas de trobar-te un llibre que no saps qui l’ha escrit, millor dit que el qui l’ha escrit no és ningú. Al menys ningú conegut, prestigiat, famós. Aleshores què es pot esperar del seu contingut?
          Tan s’hi val, ni que siga per fer cas dels psicòlegs evolutius de l’edat adulta, que aconsellen –a partir de certa edat- d’ordenar els records i esforçar-se en perfilar-los en el temps i l’espai. Doncs això. A partir de certa edat –la de la jubilació?- a u li venen al cap tot de records, en remirar una foto, en trobar algú conegut, en passar per un indret que et resulta familiar, en fullejar un llibre llegit fa temps …Així que em dic a mi mateix que sí, que cal començar a recuperar el passat i mirar de reviure’l per fer-lo present i encarar el futur.
          El títol? Ah! pot ser no és molt atractiu i gens comercial, això de Fer de mestre. Si de cas, fer –o haver fet- d’estrella del cinema o d’heroi de guerra o d’espia, o de monarca ni que siga d’un país petit, té més “morbo”. Amb seguretat. Però no és qüestió –a aquestes alçades- de fer-se passar per actor famós, heroi de pel·lícula, espia de la KGB –la CIA  i els Serveis Secrets Britànics, arran de les errades d’Iraq, han quedat desacreditats- o reietó d’un país inexistent. De seguida la gent, en llegir el nom de l’autor, es malfiarien: “Qui és? No em sona aquest actor/heroi/espia/rei…” I els pocs als qui els puga “sonar”, esclatarien a riure: “Si a aquest el conec jo! Si ha fet de mestre tota la vida” –justament!- Quin avorriment! –encara que està per veure...-
          Així que millor no enganyar a ningú: mestre, sí què passa? I a fe que, des de l’escola, es viu la vida de manera diferent que des d’un banc –banc de diners, encara que també diferent que des d’un banc d’un jardí públic-. O diferent que des d’un ministeri –ni que  siga d’educació i pot ser d’educació encara més-. O diferent que des d’un comerç. O que des d’una ONG –pot ser no tant, perquè l’escola ho és en certa manera i quedarà palès a qui tinga la paciència de seguir llegint-. Per tant, definitivament, “fer de mestre”. I ja es veurà què dóna de sí la cosa…
          I en això que m’ha caigut a les mans la “Historia de una maestra” de Josefina Aldecoa, un petit gran llibre que cobra dimensions gegantines a mida que el vas llegint: no debades estem front a una gran dona, sabuda –doctora en filosofia i lletres per la Complutense-, compromesa –fidel als plantejaments dels intel·lectuals republicans, com el seu espòs, Ignacio Aldecoa, i ella mateixa- i sensible a l’escola, com a mestra i filla de mestra, a qui dedica el seu relat. Ja la introducció copsa fortament al lector i el deixa perplex, en afirmar l’autora, que el què té a les mans és una història fictícia, basada en fets reals (!)... I així tot, amarat de poesia i sentiment...i de testimoni perquè, en endinsar-te en el text, si has fet de mestre o ho has viscut ni que siga d’ “oïdes”, aquell relat de l’itinerari pedagògic i vital d’aquella “mestra de la república” –com l’anomena la seua filla i autora- interpel·la i emociona, alhora i intensament.
No és la meua pretensió suscitar, en els hipotètics lectors, tals sentiments. Ja m’acontentaria en distraure’ls mínimament i interessar-los –mínimament també- en una dedicació tan apassionant –la de mestre- com poc reconeguda –i menys compensada econòmicament, ja sabeu allò de “passa més fam que un mestre d’escola”-.
En tot cas i si us aventureu a compartir-ne l’experiència –ni que siga virtual i itinerant-, benvinguts i bon camí... més atractiu, des que el bon amic i company Enric Arenós –Quique- s’ha avingut a “decorar-me” la introducció a cada capítol, amb un “acudit” seu que reflecteix resumidament i magistral, el contingut i que li agraesc molt sincerament. Bona lectura doncs i, si més no, bona visualització dels “monos” de Quique.

                                                                              
                                                                L’autor




-----------------------







      1. TEMPS D’INFANTESA






        La postguerra d’Espanya fou l’ambient en què naixerem i vàrem viure la nostra infantesa, una generació –o més d’una generació?- de xiquets i xiquetes del Castelló encara rural...Així que, a la tendresa que els psicòlegs evolutius atribueixen als primers anys de la vida de les persones, s’afegia la sobrietat de la supervivència que imposaven els anys d’estretors i misèries. Les carències, però, no limitaren –pot ser estimulaven- la nostra imaginació i les vivències a què estiguérem sotmesos ens marcaren definitivament, a alguns no necessàriament per a mal, perquè els adults que ens estimaven, carregaren sobre les seues espatlles –i sobre els seus cors-, el gruix dels tràngols als que la societat de misèria –material i moral- del moment, ens sotmetia: així els meus pares –com la majoria de pares, segurament- feren mans i mànigues perquè no ens faltara res –de menjar, de vestir o d’atenció mèdica-, al meu germà i a mi. I no només això. De bon començament se n’ocuparen de la nostra formació i ens portaren a l’escola i a la parròquia. Això fou als anys quaranta, els de la meua primera infantesa, fins a la primera comunió, al parvulari de l’ hermana Araceli, a les monges carmelites dels quatre cantons. Desprès, els anys cinquanta, foren els de l’escola pia, amb el pas de la infantesa a l’adolescència...

Anar a l’escola...i perdre’s.
L’escola, la primera escola de la que tinc algun record era a la vora de casa, a l’aleshores camí de Lledó. Era un edifici destartalat –al menys a mi m’ho semblava- i no vaig arribar a anar més que uns pocs dies, ai! El cas és que, bé en eixir i no trobar a la meua iaia o ja dins l’escola, en algun moment de l’esbarjo, vaig escapolir-me. Així que començàvem bé!: qui havia de dedicar tota la seua vida a l’escola, se’n desentengué a la primera ocasió!...I on vaig anar a parar? Doncs a casa d’una família amiga de la meua, no massa allunyada de la nostra, en els paràmetres de l’adult, però tota una aventura des dels paràmetres infantils: vaig haver d’arribar a la plaça de Maria Agustina, travessar-la i enfilar cap al carrer Sant Lluís, vorejar la plaça de les Aules i creuar algun carreró fins arribar a casa la Sra. Tonica la del Vall, amiga de ma mare. Allà que em vaig presentar i em vaig posar a jugar amb les tres filles de la casa.
No tinc record de què va passar desprès, segurament s’estranyarien de la meua presència, sense haver estat acompanyat d’algú de ma casa i em tornarien a la meua...com efectivament passà –m’ho recorda mon pare-, en la companyia de Tonica la major i Fina. El cas és que em vaig guanyar una bona “surra” que, amb seguretat, m’administraria la meua mare, acompanyada d’expressions d’angoixa i retrets. L’episodi se saldà, a més, amb el canvi d’escola: calia que estiguera més vigilat i així vaig anar a parar al parvulari de l’hermana Araceli, del col·legi de les Carmelites dels quatre cantons –carrer Colon, carrer d’Enmig-, per obra i gràcia de la influència del padre Estanislao, dels caputxins, amb qui la meua família havia intimat.
          No fou, però, la primera vegada que em vaig prendre la llibertat de desaparèixer –temporalment, clar-. Així que, al poc de temps, estant per la vorera de casa jugant, em passà pel cap d’anar-me’n a la fàbrica on treballava mon pare: allò era més lluny que no el carrer Sant Lluís, estava al carrer Marqués de l’Ensenada i vaig haver de recórrer –a més del tros de camí de Lledó fins a la plaça de Maria Agustina-, bona part del carrer Governador i trencar per algun carreró lateral fins arribar a l’edifici de la fàbrica, de la que ja se sentia el soroll dels telers –patim, patam, patim patam-... Però no vaig arribar ben bé, perquè em vaig trobar amb un pastor que portava una rabera d’ovelles, per aquells voltants, aleshores amb alguns “descampats” encara, on pasturaven els animalets. Atret per l’espectacle no massa freqüent a ciutat, em vaig atansar i el pastor que menava les ovelles, pot ser em preguntaria on anava o on vivia, però no en féu molt de cas, perquè les cases eren a la vora i pensaria que sabria tornar-hi. Mentrestant els meus pares i la meua iaia estarien desesperats, preguntant als altres xiquets i a les persones del veïnat. Però res. Es presentà ma mare –angoixada no cal dir-ho- a la fàbrica, per dir-li-ho a mon pare –pensant que podria haver-se´m ocorregut fer cap allà- i ella retornà a casa per seguir mirant pels voltants. Així que mon pare agafà la bicicleta, per mirar de buscar-me no sabia ben bé per on i en donar la primera pedalada i alçar la vista, veié el pastor amb les seues ovelles i al seu costat distingí –a la vora d’una sèquia- un cabet que a prou penes sobresortia de les herbes de l’indret i que reconegué com el meu: en quatre pedalades s’hi arribà i em trobà jugant amb l’aigua que passava...! Tampoc tinc record de com acabaria la cosa, en emportar-se’m mon pare cap a casa, ni les expressions de ma mare i de la meua iaia, que segurament esclatarien en crits d’alegria mesclats en plors i en les recomanacions pròpies de no allunyar-me més de casa...

Als “Quatre cantons”. 
Fora d’això, en la nova escola em trobava bé i la meua parvulista era una monja guai com diríem ara, encara que també tenia el seu caràcter, quan fèiem alguna malifeta. Estàvem asseguts en taules rectangulars, que compartíem tres o quatre xiquets –les xiquetes anaven a l’altra classe- i aviat a més de dibuixar, cantar o resar, vaig començar a aprendre a llegir en aquelles cartilles de tipografia i il·lustracions molt precàries –“Rayas”- i a gastar les llibretes pautades...El dibuix, però, no era el meu fort i jo –i altres xiquets- acudíem sol·lícits a que un company –Dols- ens “il·lustrara” el quadern: tenia una especial habilitat per dibuixar cavalls i, en concret, els dels reis mags que ell no els feia viatjar en camell, sinó en cavalls...Ah i el pati! Es tractava d’una mena d’espai interior al cel ras, on donaven diferents parts de l’edifici: la capella, la classe de música des d’on s’escoltava el piano, el hall de l’entrada del col·legi i un passadís que menava a la nostra aula i a altres. Allà corríem amunt i avall i jugàvem a pilota...De tant en tant jo em distreia mirant les figures del mosaic, que envoltaven les parets del pati i una d’elles era, justament, un pastor guardant les seues ovelles. Sembla que tenia jo una certa fixació o sensibilitat, atès que mon pare havia fet de pastoret en la seua infantesa i, amb seguretat, m’hauria contat alguna experiència, passada amb la rabera.
          En això que un dels nostres companys deixà de vindre a classe –Escura, crec recordar que li deien-: era un poc major que jo i tinc el record de la seua figura afable amb ulleres i el “babero” que portàvem tots. No el vàrem tornar a veure: ens digueren que s’havia mort i segurament li vàrem resar algunes pregàries, dirigides per l’hermana Araceli...Així anàvem creixent i quan venien les vacances, algun alumne –jo mateix- encara s’atansava al col·legi –afecte, voluntat d’ajudar, agraïment per haver estat acceptat en un centre de prestigi?- i s’estava per allà col·laborant en ordenar la classe i netejant a fons les taules. Perquè la superfície s’havia ennegrit, per la brutícia acumulada –ratlles, gargots, taques de tinta etc.- de tot el curs i calia deixar-ho ben polit per a l’any següent: així que l’hermana Araceli es posava un davantal per protegir-se l’hàbit –jo no recorde, ara mateix, si me’n feia posar un altre- i a rascar de valent les taules amb esparts sabonosos, fins que quedaven ben netes. L’operació es feia al pati, clar, i jo de tant en tant alçava el cap i em fixava en les rajoles amb aquelles figures fosques del pastor assegut i les ovelles al seu voltant...
          Tornàvem a l’altre curs i a la mateixa classe i, pot ser en algun moment, no estaríem prou atents a les explicacions de la nostra mestra –l’hermana Araceli, novament-, a la lectura incipient que practicàvem o al treball al quadern. I és que la nostra classe, a la planta baixa del col·legi, donava al carrer d’Enmig i s’escoltava el soroll, no del trànsit que a prou penes n’hi havia al Castelló dels anys quaranta, però sí de la gent que passava, als que se’ls veia un poc el cap, si eren adults, perquè les finestres eren altes... I en això que venia Sant Lluc, patró dels mestres i que a Castelló tenia molta anomenada. El dia era mig festa, vull dir que s’anava a l’escola però no hi havia escola: s’anava a obsequiar a les monges –com a mestres que eren- amb presents, cadascú segons la seua capacitat econòmica i alguns, fins i tot, més enllà de les seues possibilitats...
Perquè un parell de quilos d’arròs –cadascun en un paquet- no és molt, però per a la nostra economia suposava estretir-se el cinturó, encara més. Amb seguretat la meua iaia m’acompanyaria, també, aquell dia i m’ajudaria a dur l’arròs i, una vegada al col·legi, l’hermana Araceli decidí ufanosa que la superiora –aleshores la madre Emília- tenia que ser coneixedora dels obsequis que hi portàvem i allà que ens féu pujar escales amunt amb els presents, en filera i a poc a poc. En això que un altre infant –pot ser d’economia més precària encara- anava amb les mans buides, al meu costat i no sabria dir si fou ell qui em demanà un dels paquets, per poder-lo presentar a la madre o vaig ser jo qui li’l vaig “deixar”. Així fou com se salvà la delicada situació i, lliurats els regals, passàrem la resta del matí en jocs i entreteniments, de l’aula al pati i del pati a l’aula. Anys més tard, fent de mestre jo a Castelló, em vaig beneficiar d’una tal tradició que, atesa la precarietat econòmica del magisteri, esdevenia una bona oportunitat de fer rebost, encara que els presents eren uns altres –llibres, begudes, estilogràfiques i coses així-.
Tornant al col·legi Sagrado Corazón –que era el nom de les Vedrunes a Castelló-, anàvem passant de cartilla en cartilla, per la paciència de la nostra mestra que ens feia llegir, cada dia, al seu costat i, més tard, en veu alta des del nostre banc, fins arribar al llibre que ja tenia lliçons que anàvem aprenent. Paral·lelament –com cal- anàvem escrivint al nostre quadern, textos que copiàvem de l’encerat i millorant la nostra cal·ligrafia, a partir de frases que la mateixa hermana ens escrivia a la llibreta i anàvem repetint. Hi havia, també, les matemàtiques incipients en forma de cuentas i algun problema senzill. Ah! i aviat el catecisme: mentre apreníem a llegir la hermana ens feia resar i cantar, però quan ja en sabíem -de llegir- començàvem amb el primer grado de la doctrina, dels tres que n’hi havia, cada vegada més gruixuts. Em cridava l’atenció que allò estava aprovat i manat per un tal excelentísimo y reverendísimo Dr. Don Manuel Moll y Salord, obispo de Tortosa –la foto del qual, a més de la del papa Pïus XII, estava a la sala de visites del col·legi- i no entenia molt bé per què a Castelló no hi havia obispo, sent que sí hi havia un palacio del obispo al carrer Governador...

Els escolapis de Castelló.
En això que, feta la primera comunió, ja no poguérem -els xics- continuar al col·legi de les monges carmelites, que era de xiques i haguérem de canviar d’escola. Alguns –Blasco, Alloza, Dols...i jo mateix- passàrem als escolapis. L’Escola Pia de Castelló estava -i està- a la plaça de Cardona Vives, al costat -paret amb paret- amb la parròquia de la Trinitat i allà em varem matricular els meus pares i m’ubicaren al “tercer grau” de Primària, que regentava l’hermano José Maria. Aquest bon home era un frare singular: amb ulleretes i cara afable, solia aparèixer pel cobert del pati, tocat amb un barret negre amb borla i canturregant, camí de l’aula que es trobava a la planta baixa. De les seues classes no tinc un record especial: era més bé rutinari i de tant en tant s’enfadava i, en una ocasió, vaig haver d’eixir a “cantar” les components de les Canàries –La Paaalma, Hierro, Gomeeera, Gran Canària, Teneriiife, Fuerteventuuura i Lanzarooote- sobre un mapa penjat de la paret. Com que veníem ben preparats de les monges –l’hermana Araceli ens havia fet treballar de valent- no vaig tindre cap problema en passar el curs i a l’any següent anava al quart grau, que regentava el pare Riera.
Ara, però, en fer memòria –afavorida pel film d’Almodóvar i per tantes notícies que es destapen- sí que vaig detectar –alguns companys més espavilats que jo ja ho murmuraven- alguns comportaments, si més no sospitosos, del tal hermano. Efectivament a l’hora de l’esbarjo i, sistemàticament, s’asseia en una cadira contra la paret i mirant al pati –suposadament ens vigilava els jocs-, i cridava a algun xicon que se l’asseia als genolls. I allà el tenia força estona, mentre li magrejava les cames amunt i avall –tots anàvem en pantaló curt-: ho feia discretament, però no és possible que algun adult –els mateixos frares, per exemple- no se n’adonaren. Com en tot, hi havia algun company que es malfiava i no se li atansava, fins i tot algú feia notar com el tal hermano, passava la mà per sota el camal del xicon, que tenia assegut sota els genolls...Jo no tinc consciència de què mai em cridara, però fins i tot havien circulat unes fotos –en blanc i negre i de no molt bona qualitat, atès que estàvem a començaments dels cinquanta- d’un dels nostres companys, que es deia havia estat convidat a sa casa, en ocasió d’algunes vacances, i les havia passades amb la mare de l’hermano José Maria i amb ell mateix, clar: les fotos mostraven al company amb el tors nu, encara que res més. Ara, però, es fa difícil no malpensar, desprès de tants episodis airejats, d’abusos de menors, per part de religiosos.
Com dic, vaig passar a la classe del pare Riera, que estava ja al primer pis: el pare Riera era un frare prim i nerviós i portava la classe bé, amb activitat i interès, encara que no vaig romandre més que unes setmanes, perquè aviat em passaren a l’altre grau, que era el preparatori per a d’ingrés al batxillerat d’aleshores. Una classe, també nombrosa i en una aula enorme, situada més enllà del corredor del mateix primer pis, que jo recorde, i que portava el pare Manuel Sanceloni. Al pare Manuel l’he tornat a trobar quasi cinquanta anys després (!), amb motiu d’un encontre que alguns excompanys –Dols, Alloza, Baena...- varen preparar i que resultà molt emotiu. Aleshores, però, el pare Manuel –el “garxo” que li dèiem malèvolament- era exigent i disciplinat, doncs el curs era delicat i calia assegurar l’aprovat de l’examen d’ingrés de marres. Jo vaig defensar-me bé en els continguts del programa: geografia, història, llengua, matemàtiques, religió... tot i que era quasi un any més jove que la majoria –de fet no havia fet encara els deu anys- i tinc un bon record de la classe i de les activitats esportives i lúdiques –i místiques, doncs vaig apuntar-me a la Congregación de Maria, que fundà el pare Juan Bta. Ramón-...ah! i musicals, doncs aviat vaig formar part de la “Scola cantorum”.
Pot ser ara va bé per parlar de la formació que rebíem als escolapis de Castelló: no cal dir que de caire religiós, doncs no faltava la missa diària –a les 8 de cada matí!- i algunes pràctiques més, encara que no tinc el record d’haver estat catequitzat de forma dogmàtica ni manipuladora. Els frares –amb la cautela de l’hermano José Maria, esmentat- eren gent sana i vocacionada, molt treballadors a l’aula i molt interessats en la nostra instrucció escolar. També excel·lien en l’afició esportiva i el pati del col·legi aviat es convertí en la primera pista de basquet de Castelló: ells jugaven amb nosaltres al pati i algun, com el pare Riera, se’n passaven en aquells fortíssims puntapeus al baló, que si t’agafava de pas et tirava a terra, segur. Probablement era una manera sana de desbravar la seua biologia, especialment els més joves...
La missa diària no faltava i jo tinc el record de mon pare que en duia en bicicleta a aquella hora del matí –abans de les vuit!- amb un fred que pelava, a l’hivern i quasi de nit, per aquells carrers de Castelló, camí dels escolapis: En alguna ocasió jo –com altres companys- havia ajudat a missa i el més difícil dels frares era el pare Panach, que feia mala cara i remugava si t’equivocaves en alguna cosa i, a més ho feia molt llarg, no com altres –els més joves, el pare Riera, el pare Furió...- que ho enllestien de seguida. Hi havia també el tema de les confessions i comunions amb ocasió d’alguna festivitat, però no tinc present cap plantejament tètric ni antipàticament imposat. Simpàtica també era la “Scola Cantorum”, encara que obligada, perquè a cada punt el professor Aguilella –que era el qui sabia tocar l’orgue- passava a recollir-nos per assajar i allà que anàvem al “coro” –on hi havia l’orgue- i ens posàvem al seu voltant: les mans del professor –blanques i llargarudes- es posaven sobre les tecles i, de tant en tant, manipulava uns èmbols que hi havia al front buscant la sonoritat adient. Tot això sense deixar de pedalar: nyic, nyac, nyic, nyac...i donant-los l’entrada: “Gloria in excelsis Deo...”, perquè un plat fort dels assajos era el gregorià pur i calia tindre-ho treballat...
Fet –i superat- l’examen d’ingrés passàrem al primer de batxillerat i, encara que manteníem el context i l’horari, teníem un professor per a cada assignatura –majoritàriament frares- i uns espais d’estudi, on ens ajuntàvem alguns grups, en unes sales immenses: eren les “veles”. Allà, també acabades les classes, fèiem els deures, doncs solíem acabar tard i tornar a casa, pràcticament de nit. I ho fèiem acompanyats d’un frare, segons el costum instaurat pel fundador, Sant Josep de Calasanç, de voler assegurar el retorn a casa dels alumnes dels seus col·legis, cada dia. A Castelló es feien tres “rutes” a diferents punts de la ciutat: jo anava a la de “Vera”, pel nom del carrer on acabava i, des d’allà, cadascú feia cap a sa casa, jo pel carrer cavallers, la plaça de les Aules, la de Maria Cristina i ja estava al camí Lledó, on vivíem aleshores.
Així anàvem deixant la infantesa i convertint-nos en adolescents...però això serà a l’altre capítol...

Celebracions religioses.
Siga com siga ja havíem fet la primera comunió que, en aquella època –i per expressa recomanació de Pius XII-, calia situar-la abans que perdérem la “innocència”, és a dir als set anyets. L’ensenyament, però, de la doctrina no acabava al col·legi, no: calia anar també a la parròquia –en el meu cas els “frares” carmelites-, on unes catequistes esforçades ens repetien i repassaven el que la hermana Araceli ens ensenyava. Així que alguns gaudíem d’una doble preparació: la de l’hermana Araceli i la de les catequistes dels Carmelos. Apreníem les oracions i les respostes del catecisme: ¿Quién es Dios? Dios es un ser infinitament perfecto, bueno, sabio y poderoso...¿Cuántos dioses hay? Hay un solo Dios. ¿Qué es el misterio de la Santísima Trinidad? Tres personas distintas y un solo Dios verdadero...Etcètera. La catequesi la fèiem al temple dels carmelites, als laterals i en diferents grups i, a poc a poc, anàvem aprenent tot el catecisme. Jo tenia una catequista que em semblava major, molt bona persona i que si no tenia el llibret davant, pobra, no podia seguir les respostes...senzillament perquè no se les sabria bé...Aquella era la nostra parròquia i es trobava als afores de les “Palmeretes”: d’enllà ja era el camí del molí, que portava a Sant Roc de Canet, quan anàvem a la Madalena. Avui, no cal dir-ho, està tot desconegut perquè l’urbanisme ho ha envaït.
Finalment arribà el dia i combregàrem els de la nostra classe: Blasco, Alloza, Peris, Dols...Fou a la capella del col·legi, a la què nosaltres accedíem des de dins l’edifici, però que tenia l’entrada principal pel carrer d’Enmig. Ja havíem fet algun assaig amb l’hermana Araceli, situant-nos al primer banc, entrant ordenadament i eixint del nostre lloc...Fou una missa solemne i la cosa s’organitzà perquè cada xiquet combregara amb els seus pares, que apareixien des dels bancs següents i cadascú tornava al seu lloc. Més cap arrere hi havia més gent: familiars, amics o els qui tenien costum d’anar ordinàriament a la capella. Acabada la cerimònia ens férem una foto al pati del col·legi -que alguns encara conservem- i hi hagué el corresponent convit, del què tinc el record sobre tot de les gasoses de taronja i llima –novetat aleshores- i de les ampolles de litre de la famosa “sarsa mora”, antecedent de les coca-coles i pepsi-coles, de les que fruíem amb deler els meus amiguets i jo.
La “religiositat” del règim de Franco, es manifestava en celebracions, com ara les processons, que es convertiren en actes socials als que la gent hi assistia, de manera molt especial, a la del Niño Jesús de Praga. Aquella processó era una passada de devoció popular i totes les famílies del barri i de fora del barri hi portaven els seus fills, però calia espavilar-se per arribar a aconseguir un “guió” o estendard amb la imatge del Niño. I allò era una bogeria, perquè al jardí adjunt a l’església es repartien els “guions”, amb cridòries i empentes, sense que ningú posara ordre –almenys ningú aconseguia posar-ne-. Finalment i, amb el preuat “guió”, entraves a la processó...En finalitzar i per tornar els guions es muntava un altre ciri, perquè els encarregats de rebre’ls no donaven l’abast i acabaven bona part d’ells –dels guions no dels encarregats- per terra...
          I és que el Castelló de la postguerra –com qualsevol altre indret- estava amarat de religiositat, que uns vivien amb resignació, altres amb devoció sincera i altres amb la passió de la victòria bèl·lica recent –cruzada per a uns, guerra civil i fratricida per a molts d’altres o sublevació feixista, simplement, per als que pensaven que s’havia trencat la legalitat republicana- segons el pensament de cadascú, en el ben entès que només els primers ho podien expressar. Així, en aquell mateix ambient enfervorit, els infants de l’època assistíem a altres manifestacions religioses, com les processons de Setmana Santa i cantàvem allò de Perdona a tu pueblo Señor...sense saber de què havia de ser perdonat el poble. De totes les processons, però, la més emblemàtica era la del “Sant Sepulcre” que vull recordar es feia en divendres sant i a la que no només la meua família assistia emocionada, sinó que s’esdevenia cada any una operació delicada: passar per sota el cadafal immens de la imatge del Crist jaient, encara exposat a l’església major –ara concatedral de Santa Maria-. I així mon pare abordava a un senyor molt entrajat que estava organitzant la processó i li deia alguna cosa i tot seguit i amb presses em feia passar per sota la imatge, amb alguna cabotada de propina contra els cabirons de l’estructura del cadafal: això fou el primer any, desprès ja vaig espavilar-me per passar indemne sota el Sant Sepulcre...
          Una celebració religiosa, però de connotacions afectives...i lúdiques molt especials era la dels reis mags –els “reixos”, en el vocable local-: d’una banda la imaginació infantil –pot ser encara més desbordada en temps de misèria- afavoria l’ “episodi” reial i, d’altra, els pares –tot i les limitacions econòmiques- aconseguien crear el clima propici per a l’espera, primer, i el gaudi, desprès, dels “presents” dels mags. I com, en tot, funcionava la pedagogia social del règim: calia dur al carrer i fer present allò que distrauria el personal, d’altres cuites, ara mitjançant la cavalcada dels reis...Si més no la infantesa de Castelló –com la de qualsevol altre indret- ens trobàvem bocabadats i corpresos perquè els “reixos” eren “de veritat”, tal era el realisme que percebíem en les disfresses que portaven. Mentrestant els nostres pares se les agenciaven per comprar i amagar els regals que, prèviament, havíem demanat a la carta i dipositat en la gran bústia reial. I, a la vespra, envaïts per l’emoció d’haver-los vist a la cavalcada, preparàvem al balcó de casa –al camí Lledó- un grapat de garrofes i de palla, per als cavalls reials –o els “rossins”, com resava la cançó-.
A l’endemà, despertats amb l’ “ai” al cor, el meu germà i jo ens precipitàvem a l’habitació dels nostres pares, directes al balcó, on trobàvem uns”emvoltoris” que amagaven els regals: una trompa marina, un cavall de cartró, uns contes, uns estoigs de llàpissos de colors, caramels i peladilles... i, clar, les garrofes i la palla havien desaparegut, doncs els rossins dels reis s’ho havien cruspit, mentrestant els mags descarregaven els joguets. Així que, a mig vestir, començàvem pel corredor de casa a jugar amb els obsequis...i durant tot el dia i al carrer, tan bon punt ens vestíem i desdejunàvem. Clar que no tardà massa a aparèixer el “graciós”, d’entre els amiguets, que ho espatllava dient amb sorna allò de que “els “reixos” són els pares” i  ja teníem la discussió muntada: que sí, que no, que és mentida, que t’ho has inventat, que tot t’ho creus...Al final els més crèduls ens havíem de rendir a l’evidència i els pobres pares s’havien de disculpar amb arguments d’allò més raonables: que si els mags no podien estar per tot, al mateix temps, que si els pares ho feien en el seu nom, que si els de veritat ja s’havien mort feia molt...Arguments que nosaltres contestàvem: però no eren mags i ho poden fer tot –estar al mateix temps a molts de llocs i seguir vivint desprès de dos mil anys...-? Així que ja teníem la primera decepció –i gran- que ens depararia la vida...
          Anys més tard, estudiant magisteri, alguns isquérem a la famosa cavalcada, en el meu cas de patge del rei Baltassar –i, per tant, empastifada la cara de negre- al damunt d’una carrossa, com explicaré en un altre lloc.

Malalt.
El primer episodi de malaltia de què tinc record fou la intervenció d’amígdales, per part del metge Antolí Candela. Semblava que, pels hiverns, se’m congestionava molt la gola i de segur que no parava de tossir, a més de pujar-me molt la febre. Probablement, el metge de casa, Dn. Arturo Fabregat –i “Tusón”, que afegeix mon pare, en esmentar a aquella institució mèdica del Castelló dels anys quaranta...- em visitaria i aconsellaria als meus pares anar a l’otorrino. Es tractava del metge Antolí Candela, que més tard sembla fou reconegut com una eminència en el seu camp i el record que tinc és la pujada de les escales d’una casa del carrer Major, on el metge tenia la consulta i on probablement m’operaria. Jo no volia, de cap manera tirar cap amunt, pel mal que em feia cada vegada que m’explorava la gola, ja intervingut, fent-me obrir la boca i traure la llengua... A prou penes podia tragar, de resultes d’una intervenció, molt probablement amb mitjans precaris –cloroform d’ anestèsic etc.- Així que em resistia a ser visitat, desprès de l’escarment de l’operació i les cures subsegüents...i cridava, ploriquejant: “Paco no! Paco nooooo!”   
Siga com siga la professió de mestre –mestre a l’escola, inspector amb intervenció en tantes reunions, docent a la universitat, més tard i conferenciant en més d’una ocasió...- no fou la més adient per a una gola delicada i intervinguda i, així, cada dos per tres afònic...fins a jubilat, quan sembla ha millorat aquella situació. Bé, he dit abans que Antolí Candela esdevingué un otorrino famós i la primera mostra vaig detectar-la ja a València, els anys vuitanta, en llegir una notícia relativa a ell: se’l nomenava fill adoptiu de Vinalessa –segurament el seu poble- i se li dedicava un carrer: la notícia anava acompanyada d’una foto seua, de rostre afable i cabells blancs. No vaig estar prou al cas –són d’eixes coses que més tard te’n penedeixes- perquè hauria d’haver esbrinat el tema, encara que participar-hi no hauria pogut, doncs la informació donava el fet per succeït: una altra cosa és que l’haguera anunciat.
El cas és que, una vintena d’anys més tard, al País em vaig trobar casualment –perquè no faig seguiment de les esqueles, natrualment...- d’una que comunicava el decés de “Don Francisco Antolí Candela y Cebrián” –ja em vaig posar en guàrdia-, “médico otorrinolaringólogo” –ara ja vaig tindre evidències- “que falleció en Madrid a los 94 años...” –hauria de ser ell, que en tindria prop de 40, com mon pare, quan m’operà-. I la resta del contingut convencional en una esquela: familiars que se’n dolen de la mort, celebració del funeral etc. Lògicament em faltà temps per fer-li la consulta a mon pare que ho certificà: això de “Francisco” evidenciava els meus plors i crits de “Paco no! Paco nooooo!”  I em sonava que havia anat a parar a Madrid, on obriria consulta i rebria el reconeixement de la professió mèdica de l’especialitat. El cas és que l’otorrino que em visita ara a València, que ja fa temps em diagnosticà “faringitis crònica”, em donà referències d’algun Antolí Candela –fill o net- que ha heretat nom i prestigi en aquell camp de la medicina.
El segon episodi seriós que vaig patir fou les conegudes, aleshores, com “febres de Malta”, que m’obligaren a baixar d’Ares a tota pressa, desprès que un nou Dn. Arturo, un jove metge veí nostre al carrer de la Nevera, en visitar-me, ens aconsellà de tornar a Castelló i ser examinat i tractat allà. Crec recordar que el trajecte vàrem fer-lo en el cotxe del “tio” Joanet, el de la fàbrica, que passava alguns dies al poble i a casa. En arribar a Castelló, em posarien en mans de l’altre Dn. Arturo –Fabregat- que, en no veure clara la cosa, demanaria “consulta” a altres metges: és el record que tinc, jo al llit dels meus pares i dos –o tres- hómens alts parlant entre ells. Sembla que l’origen de la meua malaltia es trobava, amb seguretat –encara que, aleshores, no hi havia antecedents coneguts ací-, en el contacte directe amb les cabres i ovelles de les raberes del poble –o del formatge o la llet que prenia- i delicat com estava jo que, justament, pujava a Ares a la recerca de l’aire sa de la muntanya, em vaig contaminar de la malaltia. La febre era molt alta i, a més dels banys d’aigua amb vinagre al front, es podia fer poca cosa més. I calia fer-ho perquè el pronòstic no era bo: en això que Dn. Arturo Fabregat explicà als meus pares l’existència d’una nova medicina –aureomicina cristalina, en ampolles menudes de vidre clar, primer i fosc desprès-. El medicament en qüestió, però, no estava a la venda en farmàcies, encara, i calia adquirir-lo “d’estraperlo” o d’amagat i vaig captar, a més, que costava un ou: quasi mil pessetes dels anys quaranta! A casa a prou penes teníem per menjar, però l’aureomicina –primer antibiòtic en circulació, bé que clandestinament- me l’administraren: venia en càpsules groguissones que em costava d’empassar i els meus pares provaven de donar-me el pols de l’interior, en una cullerada de llet condensada...Aleshores calia obrir la càpsula, separant acuradament les dues parts que encaixaven i deixar caure el contingut sobre la llet...
          Siga com siga, vaig anar millorant: la febre anà baixant i amb una alimentació lleugera, però consistent –brou de gallina i coses així- vaig anar superant aquella malaltia, el nom de la qual fa pensar que venia de l’illa de Malta i del bestiar d’aquelles aleshores llunyanes terres. Em vaig empassar, però, una bona col·lecció de flascons d’aureomicina: primer eren de vidre transparent amb una etiqueta groga i blanca i tap que anava a pressió, desprès de vidre fosc i tap de rosca. I, en qualsevol cas, tenia “bemols” que una cosa tan necessària, una medicina, no es podia adquirir més que d’amagat i a preu d’or... en l’Espanya “alliberada”! A Ares, però, aquell any ja no vàrem tornar.

Tot un espectacle.
Així que la resta de l’estiu, el vaig passar convalescent, baixant a la vorera de casa, jugant amb els xiquets veïns i veient passar, cada dia, la gent  que venia del camp i que era tot un espectacle: al tardet ja es veia el primer moviment, eren els que venien a peu, hómens i dones amb algun “fardo” a la mà i ferramenta al coll. Tot seguit se sentia el soroll dels carros i els lladrucs dels gossos, nugats a la part posterior que els obligava –pobres animals!- a anar al ritme de l’haca. Amb gent a dalt, clar: hi havia l’home que portava les regnes, pendent de l’animal, encara amb el barret el cap i fent moviments calculats amb les regnes, per governar-ne les reaccions. I altres persones: dones i algun xiquet que anaven asseguts en cadires i satisfets allà dalt i saludant a qui coneixien...I els “bultos” que portaven: atifells i productes del camp del dia. Enfront de casa hi vivia una d’aquelles famílies llauradores benestants i, en arribar el carro, es procedia -com en una litúrgia solemne- a descarregar la gent i el “fato”. Desprès es deslligava el gosset i tots anaven entrant cap a dins de casa. Ara venia la part més delicada: separar l’animal del carro, traient-li les corretges de subjecció i alçant el carro perquè l’haca poguera moure’s amb llibertat. Aleshores el carro es deixava recolzat a les barres i l’haca cap a dins de casa, dret al corral, on se l’alliberava de la resta del guarniment i amb la rudesa de l’acaronament de l’amo, que li feia quatre colps de mà i alguna paraula amable, era ben servida de pinso, herba i palla...i aigua en un poal metàl·lic. Tot seguit i a força de braços s’alçaven les barres del carro i cap a dins també.
De carros en passaven per davant de casa, de totes les mides i estils, alguns més lleugers fins i tot arribaven al trot que disminuïen en entrar al poble. I les bicicletes, també de totes les mides i estils, dins la modèstia de l’època, amb el “portamaletes” carregat amb algun cabàs amb el producte del dia, les ferramentes i, de vegades, el gosset damunt de tot, que a prou penes es mantenia en equilibri. Quan el gos era més gran, anava al costat de l’amo, ara sense lligar. S’anava fent de nit i encara passava gent...era, a més, l’hora que mon pare venia de la fàbrica, dalt de la seua bicicleta marca “Morales”, de la que jo estava molt orgullós: bona diferència de les bicicletes dels llauradors, destartalades i lletges, plenes de pols i fins i tot de fang. La de mon pare estava neta, es veien la marca i els dibuixos de la pintura i jo li demanava de “donar una volta”, abans de pujar-la a casa. Perquè la bicicleta anava cap amunt les escales, a la porta del terrat, una vegada jo –que encara no sabia anar- havia donat la “volta”... portant-la del manillar per la vorera.
          I fou en aquell context de jocs i d’ambient de carrer, que ocorregué un episodi, aparentment innocent però que sobresaltà els meus pares: estàvem jugant a “bandos”, els amiguets del barri, i jo vaig aguaitar al balcó de casa, portant un tros de roba enganxat a una canya de granera, a tall de bandera, com a ensenya del nostre “bando”. Només veure’l mon pare, que arribava justament de la fàbrica en bicicleta, començà a escridassar-me, sense que jo endevinara el motiu: “Marquitos, amaga això de seguida!” I quan jo reculava del balcó, cap a dins de casa i ell pujava a tota pressa per l’escala, encara em deia nerviós: “això no ho faces més, que podrien pensar-se que féu senyals...” Jo em vaig quedar del tot sorprès i vaig voler explicar a mon pare –i a ma mare, que acudí des de la cuina de casa, en sentir soroll- que estàvem jugant els amiguets i els del meu “bando” volíem traure aquella “bandera” pel balcó perquè els de l’altre “bando”...No em deixà acabar i tornà a dir-me allò de: “no ho féu que es podrien pensar...” Desprès ho vaig entendre i és que la gent vivia en un ai al cor, amb el record de la guerra i la repressió posterior de possibles desafectes al règim i a mon pare se li representaria algun episodi bèl·lic de senyals, des de les trinxeres i no volia, ara, que ningú –algun guàrdia que ho veiera- no malpensara de nosaltres...Heus ací el “clima” que es respirava aleshores.

Els amiguets.   
Els veïnets apareixien sovint pel carrer, sobre tot quan feia bon temps i la gent es retirava tard i, fins i tot desprès de sopar, eixien a la fresca. Nosaltres ja havíem tingut la nostra ració de jocs, encara que a la nit asseguts als brancals de les cases, seguíem en les nostres coses. Estava Tico el vaqueret, Manolito, Pepe el del carrer la curva, Julito i Tonín, els fills del guàrdia de trànsit i la seua germaneta. Unes altres dues xiquetes, una d’elles de la pell de Barrabàs que, jugant jugant, em clavà una canya i es muntà el ciri a casa, perquè la ferida podia endenyar-se...els fills del cambrer, el de la botiga del xamfrà i Manel, pobret que morí atropellat per un cotxe mentre anava –ell sí que n’havia après, però per a mal!- en bicicleta pel barri... i els seus germans. I més enllà, a l’altre costat de carrer, Ramiro i Pepín, a més dels de la colla de les “Palmeretes”, entre ells Horaci Garcia –que pels anys me’l vaig trobar a València, a la Inspecció i que ha faltat abans de jubiliar-se-, la seua germana, els de Carrasquer, la de toldos Tàrrega, el fill del metge Sanahuja, el fills del matrimoni Musseros, que morí d’accident de cotxe –els dos, pare i mare-  i els fills de l’arquitecte Rallo...Amb tots ells i en diferents moments i circumstàncies vaig viure la meua infantesa, al camí Lledó.
          Tico, el vaqueret, vivia just al costat de casa i els seus pares tenien una vaqueria, clar, a la que s’entrava per carrer Miguel Servet: una portalada gran donava accés a les quadres i, sovint, amb Tico, alguns amiguets entràvem al moment de munyir. Son pare, sa mare i les dues germanes –Tica i Teresa?-, un poc majors que nosaltres, amb sengles poals metàl·lics iniciaven la sessió: nyiiiiic, nyaaaaac, nyiiiiic, nyaaaaac... al principi i amb els recipients buits, desprès el so es transformava en nyoooooc nyoooooc, quan s’anava omplint. En alguna ocasió havia jo provat de munyir, sense èxit: una perquè em feia respecte l’animal que no sempre s’estava quiet i l’altra perquè, tot i que la mamella semblava plena, no aconseguia treure ni un raig de llet. Tot seguit els poals anaven cap a dins de casa i la mare de Tico i les seues germanes la prepararien per a la venda, posant-la en les lleteres, d’on la mesuraven a la gent que anava a comprar-la, mentre son pare es quedava al corral donant de menjar i netejant els animals. La venda de llet es feia per l’accés del camí Lledó i, al poc, aquell espai es transformà, a més, en una carnisseria que atenien els dones, mentre el pare de Tico tenia cura de les vaques.
          Ja al carrer Miguel Servet, enfront mateix de la vaqueria, hi vivia Julito i la seua família: Tonín, la seua germaneta i els seus pares. Eren gent molt normal, simpàtics, fora del seu pare -policia de trànsit- que parlava poc i apareixia, de tant en tant, sobre una moto que ens semblava impressionant o se n’anava a la caserna de la Ronda. Anava guarnit amb un casc, una casaca i unes botes negres...i la pistola. Això de la pistola als xiquets del barri ens feia molt de respecte, clar. I unes ulleres fosques com les d’un pilot d’avió. Dalt mateix vivia Manolito amb els seus pares i alguna vegada havia jo estat a casa d’uns i d’altres. A la mateixa ma de Miguel Servet vivien les dos xicones, el nom de les quals no el puc recordat: una més normal, un pèl coqueta, a la que temps més tard vaig tornar a trobar no sé si a la Normal, encara que no era del meu curs. L’altra, un xicot, saltant i trincant a tothora, amb la faldilla a l’aire i fent malifetes contínuament.
No sé quina de les dues tenia un pare guàrdia, també, però era d’aquells anomenats d’asalto i anava igualment molt guarnit amb un abric immens, unes corretges, el cinturó, les botes i la pistola, a més d’una porra a l’altra banda de la cintura. Enfront hi vivien uns germans, tots rossos, el pare dels quals era cambrer i, a més que ells ens ho havien dit als amiguets, apareixia per anar-se’n o venia del treball amb camisa blanca, pardaleta i una xaqueta blanca al braç, plegada. I, al costat, els de la botiga del xamfrà del camí Lledó amb les Palmeretes: eren dos germans, un de major ja i l’altre de la nostra edat més o menys. Nosaltres anàvem, de tant en tant, a comprar aigua de “cels” que dèiem –selz- i ens encantàvem mirant aquell dipòsit penjat a la paret, que semblava era el que fabricava l’aigua aquella que picava, amb un soroll especial. També allà anàvem a buscar “sarsa”, és a dir aigua de zarza-mora, antecedent de la coca-cola: ummmm! que bona estava i fresca, també picava, però a més tenia un sabor a mores tan bo...Son pare –i el germà major-, amb sengles “guardapols” grisos, atenien al públic i, quan no hi havia gent, parlaven amb el veïns allà al carrer. Em ve a la memòria una conversa que mantenia el pare amb un altre home: era en castellà, òbviament, llengua franca i franquista d’ús públic. Però com el pobre home era de poble –Borriol- feia esforços per expressar-se: explicava com s’havia anat formant la costa de Castelló, pels dipòsits de les aigües fluvials que arrossegaven les terres de les muntanyes interiors i ho feia, insistint, que això havia passat a pur de miles de años...
          I al costat mateix Manel. Manel era de la meua edat encara que tenia germans més majors i algun de més menut. Era molt bon xiquet i encara ara tinc present la seua carona de bondat. El cas és que –i ja és mala sort en el Castelló de la postguerra, on els autos es podien comptar amb els dits d’una mà-, que sabia anar en bicicleta i això fou la seua desgràcia: un dia fatídic, al camí Lledó, un cotxe l’atropellà i el matà. Pobret. Altres amiguets de la meua infantesa vivien també a la vora: Pepe, el del carrer la curva, era fill únic i els seus pares eren ja majors: son pare treballava el camp i anava amb pantalons de pana, una brusa i gorra. Sa mare, flaca com una granera, anava sempre de dol. A sa casa s’entrava pel pati, on hi havia el carro i les eines del camp allà situades contra la paret i algunes penjades. Més a dins la quadra de l’animal i la casa, a la que jo no havia entrat mai, encara que al pati moltes vegades.
L’única vegada fou amb ocasió de la mort del pare de Pepe: érem menuts i desconeixíem com anaven les coses: de sobte una persona es moria i punt. Anàrem, doncs, alguns amiguets a sa casa quan ens vàrem assabentar i sa mare ens féu passar...on el seu marit estava de cos present...fou l’única vegada que el vàrem veure sense la gorra, calb i estirat al llit...i amb els ulls oberts! Que semblava ens mirava com si estiguera viu! Allò ens impressionà molt i encara em dura la imatge...També amiguets eren Ramiro, que vivia al camí Lledó, prop de la botiga dels de Borriol i Pepín que vivia allà mateix en un edifici “de pisos”, dels poc que hi havia al Castelló d’aleshores. A Pepín l’he tornat a veure desprès, però a Ramiro no. Així que no li he pogut pagar el tap de goma de la pistoleta d’aigua que li vaig quedar a deure: el cas és que li’l vaig perdre i -amb raó- m’exigia que li’n comprara un de nou. Jo, però, no tenia un “xavo” i anava donant-li llargues...fins que s’oblidaria o ens distanciaríem quan jo me’n vaig anar a viure al grup Cardona Vives, de l’Avinguda de València.
          Amiguets, però no del barri sinó de l’escola, també en tenia, lògicament, encara que ens anomenàvem pel cognom. A les Carmelites hi havia Dols, Peris, Alloza, Blasco...que apareixeran al llarg d’aquestes memòries i Escura, un poc major que nosaltres i del què no tinc més record que es morí, pobret, i resàvem per ell. I dels escolapis hi havia Baena, Matutano, Blasco novament, Andreu, Garcia...que també aniran apareixent al llarg d’aquest relat. Especial rellevància –per insòlita- fou la meua –i no només meua- amistat amb els fills del governador civil: els Julve, dels què curiosament no recorde més que els noms  “familiars” Tato –el major- i Nino –el de la meua edat- i dels què també parlaré sovint, fins i tot ben entrats el anys. Dic “insòlita” l’amistat amb el fills de la primera autoritat de Castelló, perquè –i aleshores a prou penes ho percebíem i desprès ho palesàvem- no només jugàvem a l’escola, sinó que alguns tornàvem a casa –no tots els dies s’ha de dir- en el cotxe –n’eren dos i no sempre el mateix- oficial del governador, que venia a recollir-los i “manaven” al xofer –Ortega un d’ells- que ens portara amb ells i aterràvem al xalet del final de les “Palmeretes” on residia la família de Dn. Luís Julve Ceperuelo i on la mare –una dona més bé prima i molt amable per cert- només arribar ens convidava a berenar...i, de vegades, el pare apareixia, besava els fills i ens deia alguna cosa a nosaltres i encara se n’anava a peu a l’oficina del govern civil.
Aquelles atencions amb xiquets de famílies modestíssimes, algunes no gens del “Movimiento” –com la meua, que si bé la mamà era molt devota de les seues pràctiques religioses i les encomanà a mon pare, el papà havia servit al bàndol republicà, encara que perquè el mobilitzà el govern, en esclatar la guerra- vistes, des de l’actualitat, no deixen de fer pensar. Justament el tracte planer d’aquella família –que podria haver-se comportat amb molts més humos- evidencia com en cada situació o adscripció política, pots trobar-te persones bones. Òbviament no tinc elements de judici per valorar si aquell que semblava un bon home –de poques paraules, però educat- era un feixista a l’ús, però la gent no en parlava malament ni li tenia por, molt lluny de figures i comportaments posteriors –encara amb el franquisme i d’ara mateix, en democràcia- que deixa’ls anar, com són de sectaris, perillosos i venjatius.

Ai! els jocs.
Un pèl més distanciats –perquè ens ajuntàvem només per fer malifetes- eren els de les “Palmeretes”: Horaci Garcia, la seua germana, els Carrasquer, la de toldos Tàrrega, el fill del metge Sanahuja, el fills del matrimoni Musseros i els fills de l’arquitecte Rallo...Solíem asseure, plegats, -a la vorera- en un xamfrà de l’avinguda on hi havia una planta baixa, amb unes finestres prou assequibles com per poder pujar i asseure’s-hi també –alguns, perquè la resta ho feia al terra-. D’allà anàvem a “l’era” -un descampat al final del carrer- a jugar a pilota o a caçar pitxavins...o a “tocar” timbres. Ja veus tu quines diversions. L’última tenia un doble perill: primer calia trencar una punxa de palmera -cosa gens còmoda- i, desprès, ens exposàvem a que algun veí malhumorat i amb més raó que un sant, ens fera una cara nova. La gràcia estava en prémer fort un timbre i, aprofitant l’espai que deixava en tota la circumferència, clavar-hi fort la punxa de palmera. Aleshores els de la casa aguaitaven al balcó, a la finestra o al “mirador” i en no veure a ningú –ja ens havíem escapolit- i seguir sonant el timbre es veien obligats a baixar a la porta del carrer a “traure’s l’espina”. Una bretolada, vaja.
Fora d’això també ens dedicàvem –asseguts a terra en cercle- a parlar de les “nostres coses” i bescanviar cromos –la guerra de Corea, auto al dia etc.- o per jugar a “cartonets”, al bòlit o a la trompa. Als “cartonets” –de les capses de mixtos- jugàvem amb “xavos” negres, unes monedes de coure de començament de segle XX, amb l’efígie d’Alfons XII o d’Alfons XIII, que fèiem lluents a base de aixafar-les amb la sola de la sabata amb força i circularment. També calia fer roma la vora perquè així asseguraves que podies traure amb més facilitat algun “cartonet” fora del rotgle. Alguns havien esdevingut autèntics experts i portaven, orgullosos, feixos grossos dels “cartonets” que ens havien guanyat. El bòlit se’m donava més bé: havies de fabricar-te una paleta amb una fusta plana i el bòlit d’un tros de branca, amb una navalla que tallara bé, per fer-li les dues puntes. Si tenies la “mà”, des del semicercle de l’eixida preguntaves fort: “Bòlit?” I l’altre et contestava: “Bòlit, que es pugue”, que volia dir que si llançaves el bòlit en diagonal, l’altre podia acurtar la distància en línia recta.
Així se situava més prop d’on havies deixat la paleta –en aquell semicercle de l’eixida- plantada i recolzada en una pedra o en la vorera i era més fàcil que amb el bòlit recollit, en llançar-te’l, tocara la paleta –cloc!-. Si ho aconseguia recuperava la “mà” i aleshores tirava ell. Tot això si l’altre no havia entomat el bòlit a l’aire...que aleshores també et guanyava...En això que es posà de moda fer “cagalló” i aquells jocs, només de xics i un pèl bruscos, es canviaven per un de pacífic i tranquil: amb un fil de llana de color –o la successió de fils de diferents colors que nugàvem-, fèiem primer el tal “cagalló”, amb la pretensió d’acabar confeccionant un gorret o alguna altra cosa semblant. El cas, però, és que ningú arribava al final i ens ho deixàvem a mig fer, perquè entretingut i laboriós sí que era: primer calia fer-se amb una canya grossa, d’uns deu o quinze centímetres de llarga i, en un extrem, modelar amb cura unes “dents”. Aleshores passaves el fil de llana per dins i, aguantant-lo per baix, començaves a passar-lo per les dents: una per dins i una per fora. I així anaves rodant i passant per damunt i cap a dins de cada dent, el fil de la volta anterior. Desprès de moltes voltes, fent aquella operació, apareixia per la part de baix de la canya l’incipient “cagalló” de llana de colors que, amb algun suau estironet anava creixent...A les mares les teníem fartes de tant de demanar-los llana per fer “cagalló”, perquè sovint desapareixien cabdells sencers... de les cistelles de cosir de casa. Ah i les trompes!
          Això de la trompa també anava per estacions i es repetia periòdicament: jo vaig arribar a ser-ne expert i encara adult i de visita a alguna escola, on al pati es recuperava aquella tradició i mentre acudia el director, desprès de l’avís que deixava en consergeria, em posava a participar amb els xicons que, molt estranyats, em deixaven fer: primer embolicant fort el cordó des del clau, desprès llançant amb força –i gràcia, vigilant, però- la trompa a terra i, tot seguit i ajupint-me, posant-me la trompa a la palma de la mà, que no deixava de rodar...Quan apareixia el director se sorprenia de trobar-me capficat en aquella activitat i envoltat de xicons que miraven encuriosits...Així havia començat, aquell matí, la meua visita “d’inspecció” a aquella escola...De trompes –a part de la trompa “marina”, regal de reis i que anava amb corda- n’hi havia de dues classes i de moltes mides: unes constaven de la bola i el clau i prou. Altres, més sofisticades, tenien un pitorret roig dalt -que molts el serraven només comprar la trompa- i el clau era més redó. Les més “combatives” eren les primeres: de fusta de carrasca i amb un clau que cruixia el terra quan la tiraves amb força, donant alguns salts –crac, crac...- abans d’estabilitzar-se i brunyir: nyiuuuuuuuuuu.
A més, si aquella trompa respectable envestia a alguna altra de dins del rotgle podia partir-la en dos. Perquè hi havia més d’una modalitat de joc i es podia jugar amb un nombre considerable de participants...No hi faltava, però, a aquell joc un pèl perillós –si nugaves la corda malament o llançaves la trompa desviada, podies agredir als dels voltant molt greument-, la dimensió estètica: una per les evolucions de les trompes a terra, entrant i sortint del rotgle, el seus diferents brunyirs –segons la grandària, la velocitat i el sol on rodaven-, els redolins que feien a la palma de la mà de cadascú...i el cromatisme que lluïa el llom de la trompa quan, a gran velocitat, els gargots i les taques que afegíem, prenien la forma d’un arc de Sant Martí en moviment...Més innocent era el costum i la moda de “fabricar” “pipes”, amb el fruit del magnoli gegant de la plaça Maria Agustina: la cosa no tenia més secret que tallar el rabet a aquella mena d’oliva i buidar-la per dins. Aleshores es clavava per fora un palet i pipa feta. Es tractava d’una pipa molt ecològica i saludable, doncs no servia per fumar...
Ah! i anar a picar portes...perquè allò de trucar els timbres de “les Palmeretes” amb la martingala de la punxa al botó perquè seguira sonant fins que els veïns cabrejats baixaven, era tot l’any, però anar a picar les portes de fusta del veïnat, el dia de resurrecció, això era una volta a l’any. Alguns recordareu -o ho haureu sentit a dir- que els dies assenyalats de setmana santa –dijous, divendres, dissabte- eren de silenci rigorós: l’església tenia una forta presència social i els esdeveniments religiosos assolien un caràcter generalitzat: les processons, les celebracions i els actes religiosos eren compartits –al menys en aparença- per la pràctica totalitat de la població. Així que, acabats els actes de la setmana santa i amb el “Nostre Senyor al monument”, no es podia fer cap soroll –ni cantar ni res- ni a casa ni al carrer: “schssssst” senties a cada punt. I això durava fins al diumenge de glòria que, no sé per quina raó, en aquells anys s’avançava al dissabte, quan ja es donava “permís” per tornar a fer soroll. I com ho celebràvem els xiquets de tot Castelló? Doncs fent sonar a tothora unes “carraques” que ja ens havíem agenciat i teníem a punt: el mecanisme era senzill i sorollós, fèiem rodar aquella traca amb una roda dentada de fusta i una llengüeta fina, també de fusta que, en anar passant per les dents de la rodeta, feia aquell soroll característic “carrac, carrac, carrac...” Així ensordíem les orelles de tothom, a casa i al carrer, fins que ens emportàvem alguna escridassada i canviàvem de lloc...
No era tot, però, hi havia les masses, també de fusta, que gastàvem per trencar caixes i calaixos de fusta vells –prèviament amuntegats a l’efecte- a un descampat, que hi havia a la vora de casa, amb intenció de seguir fent soroll...Hi havia, però, una altra activitat que practicàvem amb les masses, prou menys innocent: consistia en picar –i fort!- a les portes el dia de resurrecció... allà que anàvem el grup d’amiguets, liderats per algú més entremaliat, a fer enfadar a les dones dels carrers dels voltants. I és que no hi havia per a menys, perquè en arribar a la primera porta començàvem a picar fort amb les masses i pegàvem a fugir fins al cantó, on ens amagàvem i guaitàvem: al moment apareixia l’ama de casa escridassant-nos “malcriats!” “Ai si vos agarre!”...Mentrestant nosaltres campàvem cap a un altre carrer i no era estrany que ens trobàrem alguna dona a la porta de sa casa, amb una granera a la mà amenaçant-nos si ens acostàvem...Escaldades com estàvem de l’any anterior muntaven la guàrdia perquè no picarem a la porta amb els masses i els férem algun desperfecte.
I quan jugàvem a “bandos” –una mena de lladres i serenos, segurament- que acabà quan mon pare em veié eixint al balcó, amb aquell tros de llençol enganxat a una canya, tal com he explicat abans...


Una mica de tot.
          El meu barri es trobava als afores de Castelló, camí de Lledó, i això el feia singular: últimes cases del carrer i primeres alqueries i terres de cultiu –tarongers sobre tot- i algun descampat a la vora. A més hi havia un entorn emblemàtic –o que ens ho semblava als xiquets d’aquell temps-: els patis, les eres, la casa dels guàrdies de camp, la sèquia major del camí fondo, algunes cases en runes, un xalet abandonat, l’edifici en obres del govern civil, el xalet del governador, el convent dels frares carmelites, l’església dels caputxins...Només eixir de casa ja et trobaves amb alguna distracció...com una rabera d’ovelles i cabres pasturant a la vora de les cases. Era la del pare de Vicent, un jove treballador de la fàbrica on mon pare era l’encarregat: en baixar d’Ares el fill, a fer de mecànic, es portà els pares també a Castelló. Vivien un poc més apartats, a mig camí de Lledó, on avui hi ha l’escultura de Perot llaurant, fins i tot crec recordar haver estat a casa d’ells, segurament només arribats del poble: era una construcció molt modesta, una mena d’alqueria, amb arreus del camp i quatre mobles senzills. Tinc el record de la mare -vestida de negre- i que parlava amb aquell posar de capteniment, propi de les dones rurals. I del pare: la imatge que em ve al cap és de la trobar-lo assegut en algun indret, amb un barret de palla al cap, mentre vigilava la rabera: jo m’atansava i el saludava i ell em contestava i em preguntaria alguna cosa, que ara no soc capaç de recordar. Altres vegades el trobava caminant darrere les ovelles, en companyia del gos que les vigilava.
          També d’animalets, tinc el record dels conills i gallines d’un pati del costat de casa –justament on ara hi ha l’edifici on viu Pepe Ramos, a la cantonada de Miguel Servet- que tenia llogat –o n’era el propietari- un manescal, que vivia a les “Palmeretes” –l’actual Avgda. Caputxins-: cada dia venia, al tardet, al pati i nosaltres hi estàvem alerta i ens presentàvem allà. Ell també hi comptava i ens distribuïa el treball: un anava a comprar uns manollets d’alfals a canvi d’unes “perres” i altres es quedaven netejant les gàbies dels animalets, agranant el sol dels tancats on hi havien conills –en uns- i gallines –en altres- i canviàvem l’aigua. I com que aquell treball –el de netejar- era més pesat que no el d’anar a buscar l’alfals, es pagava millor, així que ens hi tornàvem...
Malgrat que el bon home era qui ens “finançava” alguna llepolia -atès que dels pares rebíem poca “paga”- entremaliats –“dimonis” més bé- com érem, li varem traure de seguida un mal nom al manescal: “moneta”. Certament no era molt alt i amb aquella fesomia arrugada, en una careta arrodonida, ulls menudius i amb pocs cabells al cap, feien tot l’efecte...però no hi havia dret! Acabada la feina, el bon home se n’anava cap a casa, posant-se novament al cap el barret de senyor que portava. I encara el trobàvem pel carrer, alguna vegada, amb la seua dona que era més alta que no ell...i a alguns ens feia pensar en aquell matrimoni del Pulgarcito: don Benito i senyora, ell baixet i grassonet i la senyora alta i corpulenta...Per cert, per aquells misteris en la formació dels primers conceptes en la infantesa, com que aquell matrimoni del Pulgarcito es féu superfamós, jo pensava que això era justament un “matrimoni”: una parella on ell fora menut i ella grandota (!?) i així ho deia sovint, quan passejant amb els meus pares detectava una parella d’aquell tenor: “mira, un matrimoni.” Al prompte, els meus pares se n’adonaren i em tragueren de l’error...
Però on començava i acabava el nostre barri? El “camí” Lledó, les “palmeretes”, el carrer Miguel Servet i, com a molt, la plaça Maria Agustina eren els límits propers que l’encerclaven. Sovint, però, fèiem escapades a “fora”: la sèquia major, el camí fondo, les cases en runes, el xalet abandonat, l’edifici del  govern civil, el convent dels frares carmelites, el dels caputxins on hi havia el padre Estanislao i el padre José, la casa de “Socorro”, el forn de la “Monja”, el taller de Teresa Alegre...i, més lluny, ca la tia Rosita, ca la tia Anita a l’Estadium que, després, es posaren a viure al camí Lledó, prop de l’ermita... Fruit de la nostra inexperiència –quan no temeritat-, de tant en tant, fèiem una escapada al camí fondo i ens endinsàvem a la sèquia major, per un lateral més elevat que el nivell de l’aigua que passava. Quan la llum que entrava per la bocana s’apaigavava reculàvem i prou i sovint trobàvem algun codony flotant o, directament, el collíem dels codonyers de les vores i tot i el seu mos aspre, la dolçor ens el feia mengívol. De tant en tant passava algun carro “enfonsat” al camí, de manera que des de la superfície no es veia, per això li deien el camí “fondo” i no sé si la fondària venia d’haver aprofitat la vora del camí que feia la sèquia, en algun temps una riera descoberta del tot.
A l’anar o al tornar passàvem per darrere de l’actual delegació del govern, on sembla que hi havia hagut una tintoreria, però ara estava tot de runes i per allà triscàvem...De runes n’hi havien més pel barri: camí de Lledó trobàrem un xalet amb el sostre caigut i del tot abandonat i no se’ns ocorregué una altra cosa, als amiguets, que pujar al capdamunt i per un forat, abaixar a dins: encara em pregunte ara com no ens férem mal, de veritat i és que, fins i tot els agnòstics, hauran d’admetre l’existència dels “àngels de la guarda”, quan els menuts ens posem contínuament en perill i, sortosament, la majoria de vegades eixim il·lesos –clar que ma mare ens resava i ensenyava, cada nit allò de “Angel de la guarda, dulce companyia no me desampares ni de noche ni de dia...no me dejes solo que me perderia...” I el cas és que funcionava. Encara ens passejàvem per les obres del nou govern civil, a la plaça Maria Agustina –actual delegació del govern-. Aquella dependència funcionava, precàriament, al convent de Sant Agustí, al carrer major, però el governador d’aleshores, Dn. Luis Julve –els fills del qual anaven a l’Escola Pia com jo i ens férem amics- promogué la construcció del nou edifici, encara que la manca de diners el paralitzà un temps.
I fou en aquell intermedi, quan els amiguets i jo el recorríem de dalt a baix, pels espais a mig construir, amb evident perill que ens férem mal...però no, allà estava l’àngel de la guarda de cadascú que, malgrat la nostra temeritat, ens feia tornar a casa indemnes. I encara ens aventuràrem a “construir-nos” un refugi en una era, on teníem una mena de quarter general: tot i que els meus pares –i en general la gent adulta en parlava poc, per mor d’oblidar-ho-  havíem sentit a dir allò dels refugios de durant la guerra, per protegir-se dels bombardejos. Així que nosaltres n’emprenguérem la construcció d’un, fent un forat a terra i, una vegada que ens semblà prou fondo, iniciàrem la construcció d’una galeria: una temeritat, vaja. Primer perquè no sé d’on varem traure les eines per foradar i que ens costaria prou l’esforç d’anar cavant i desprès perquè podria haver-se produït un enfonsament i quedar-nos atrapats...Una vegada més els àngels de la guarda estaven pendents de nosaltres...
          Llocs especialment emblemàtics del nostre entorn d’aleshores foren el convent dels frares carmelites i el dels caputxins: al primer –on anàvem sovint- feien catecisme, acudíem a missa els diumenges i se celebraven aquelles solemníssimes i tumultuoses processons del Niño Jesús de Praga, que he esmentat. Al segon –un poc més lluny de casa, ja a la Ronda- ens unia l’amistat amb el padre Estanislao, primer, i amb el padre José, desprès i s’havien casat els meus pares, a la capella de “la Mare de Déu de les Tres Avemaries”, devoció que mantingueren tota la vida, amb la pregària d’una noveneta singular, de la què participàvem el meu germà i jo i acabàrem aprenent-la de memòria: “Oh Maria Virgen poderosa, para la cual nada hay imposible, os suplico...” Lògicament, encomanar-se al favor de la Verge era cosa habitual, encara que amb ocasió dels exàmens i les malalties es feia més intensa. Els actes, però, més solemnes i participats dels caputxins eren les processons de setmana santa on fervorosament participava la família i acompanyàvem els càntics típics d’una culpabilitat religiosa tenyida de la foscor de la postguerra: “Perdona a tu pueblo, Senyooooorrrrr, perdona a tu pueeblo, perdónale Senyoooorrrr...” Per la seua part la meua iaia Antònia, era devota de “Sant Espiritu” i a ella s’encomanava en tota ocasió, especialment en temes d’estudi dels seus nets...i allà que anava a l’església de la Trinitat –prou lluny de la casa del camí Lledó, per cert- a pregar-li.
Un lloc emblemàtic, encara que no religiós era la casa de “Socorro”, en una placeta, passat el carrer Sant Fèlix, on podies trobar-te a Dn. Arturo Fabregat, el nostre metge que feia “guàrdies” i alguna cura. Allà mateix ens va vacunar contra la verola, amb aquella “plumilla” que, pressionant la pell del braç, feia aparèixer la sang, amb gran esglai meu. I a la vora hi havia el taller de Teresa Alegre, la cosidora de ma mare, amb la que l’unia una bona amistat i jo mateix hi havia anat més d’una vegada. Per cert que molts anys –més de cinquanta!- més tard, encara vaig visitar-la, ja molt major i impedida, perquè era la tieta de la mare de Dolors, la dona d’Avel·lí Flors...la vida!
Encara que el lloc emblemàtic d’aquell barri -i per damunt dels altres- era el forn de “ca la Monja” situat al mateix carrer de Sant Fèlix, per més que no vaig saber mai el per què del nom...atès que no en vaig conèixer cap, de monja, vinculada al forn de la tia “Senteta”. A més, el carrer -per a ma mare- tenia ressonàncies i records d’infantesa, doncs hi havia nascut i viscut fins que es va casar i, a mon pare, li recordava el temps de festeigs amb la “Tonica”...Per cert que de “Tonicos” n’hi havia més, just en front del forn, amb gent també de la família i la farmàcia de Rodrigo, de tota la vida, a tocar ja al descarregador...I l’escola “Bisbe Climent”, a l’altra banda, a plaça que porta al carrer Sant Roc: a peu hi anàvem des del camí Lledó cap el forn i més enllà –els caputxins etc.- i es passava just pel costat de l’escola, aleshores un edifici singular, com un “xalet”, amb un jardí a l’entrada i uns pavellons on hi havia les aules, ja que se sentia “soroll escolar”. Qui m’havia de dir que, en el decurs dels anys, aquell nom significaria per a mi una de les dedicacions més entranyables i que el bisbe Climent seria objecte dels meus estudis –tesina de Pedagogia, articles, conferències i celebracions com la del III centenari del seu naixement (1706/2006)-.
Anant cap al centre hi havia ca la tia Rosita i el tio Domingo –germà de ma mare- just a tocar del monestir i església de Sant Agustí. També allà les visites foren freqüents fins a molts anys desprès: estàvem amb els tios i cosinets i unes dones grans de la família de la tia Rosita. I en una altra direcció hi havia ca la tia Anita –l’altra germana de ma mare- a tocar de l’Estadium... –com he dit- i del riu “Sec” que, per una vegada, no féu cap honor al seu nom i, amb ocasió d’unes fortes pluges, es desbordà i féu una malesa en aquell barri, amb destrosses a les plantes baixes i cobrant-se alguna vida. De resultes d’això, la família de la tia Anita, passà a viure al camí de Lledó,  prop ja de l’ermita, on també hi anàvem sovint.
Família –tios directes, cosins, tios i tietes i cosins segons...- més els veïns, amics i coneguts formaven el teixit humà i de relacions del nostre temps i, com és natural, et relacionaves més amb la gent dels costats que amb la pròpia família: per exemple hi havia la “tia” Manolita que no era tia, sinó la veïna de baix de casa, a la planta baixa, molt bona persona i casada amb el fill de la senyora Quiqueta, “la dels ous”, Leònidas, que també vivia allí, a més de l’altre fill, també casat i els seus fills, xic i xica...érem a la postguerra i calia “apretar-se”. Just al costat del nostre edifici n’hi havia un d’igual, també amb planta baixa i pis: a baix vivia un matrimoni ja major, el Sr. Gabriel –que anava coix i s’ajudava d’un bastó- i la seua senyora, amb un fill –Gabrielito- casat i embolicat, alhora, amb una altra dona...A dalt vivia, primer una família un pèl bohèmia, on el pare es dedicava al teatre “popular” i, més tard un matrimoni jove, que es trobàvem en obrir les nostres finestres que donaven enfront. Amb tots ens dúiem bé, especialment amb el fills del sr. Pedro –l’ “actor”- i concretament amb Pedrito, amb ulleres com son pare i gent amable i sempre de la broma.
A l’altre costat -fent cantonada amb Miguel Servet- hi havia la vaqueria, de la què ja he parlat i al mateix Miguel Servet els altres amiguets i amiguetes a què he fet esment abans, a més de Pepe el del carrer la Curva, Pepín, Ramirín, el què molts anys desprès seria company a la Inspecció de València –Horaci-...,a més d’algunes xicones d’enfront de casa i les filles del xalet d’uns funcionaris d’hisenda, que vivien un poc més a fora ja camí de Lledó...Ah! i els gitanos de la sèquia de Miguel Servet: justament, al final del carrer, hi havia una sèquia que el creuava i just a l’altre costat, hi havia una alqueria mig abandonada dels amos i ocupada per una família d’ètnia gitana...Curiosament no tinc cap record dels gitanets –que segurament n’hi haurien-, sinó d’un matrimoni ja major, vestits de negre i ells dos de pell molt fosca: la dona es passava el temps netejant atifells de cuina a la sèquia i l’home, com a bon “patriarca”, no feia res, només anar amunt i avall amb parsimònia i fumant-se un puret...Bona gent, però, cap conflicte amb els veïns paios.
Heus ací el meu recorregut per la memòria d’aquells anys d’infantesa, al Castelló de la postguerra: uns anys que, tot i la seua tristor i misèria, foren per a nosaltres –innocents- d’allò més feliços.


---------------------

     
                                    2. ADOLESCÈNCIA ADULTA.



Temps difícils.
Els infants de la postguerra pot ser no arribàrem a conèixer l’adolescència…passàrem directament de la infantesa a l’edat adulta…D’una banda hi havia un ambient dur, de privacions i de pors, per una guerra que no havíem viscut, però les conseqüències de la qual es feien presents contínuament i ens arribàvem. D’altra –en bona mesura relacionat amb aquella situació-, hi havia una dinàmica de creixement cap a l’adultesa més ràpida. Ja hem vist com els xiquets i xiquetes –de famílies creients i no tant creients per la pressió social del nacionalcatolicismo- preníem la comunió molt jovenets –als set anys!- I això ja suposava un pas important en fer-se majors. Molt aviat, també –als deu anys!-, els qui no seguien a l’escola cursant els estudis primaris, passàvem a estudiar el batxiller d’aleshores –previ l’examen d’ingrés corresponent-. I també això ens feia créixer més de pressa. I si afegiu que, per més que la família delerava i s’esforçava per donar estudis al fills, els recursos de molts –com en el meu cas- eren escassos, l’alternativa no era una altra –en una ciutat menuda com Castelló- que la de fer-se mestre, cursant uns estudis de només tres anys de durada. I encara això –estudiar magisteri- afegia un tret més de maduresa precoç, perquè se suposava que, arribat a aquella condició encara que a edat molt jove, u o una calia que es comportara com una persona formal...i adulta.
      Així que, sense haver gaudit –o patit- els anys de descoberta i desassossec, propis de l’adolescència, una gran majoria de nosaltres –i no només els mestres, sinó la gernació dels que havien acabat l’escola i es posaven a treballar- havíem entrat, directament, a l’edat adulta. Altres que tenien més posibles encara estaven estudiant a la universitat i preparant-se -a consciència-, per ocupar càrrecs i oficis de més nivell i retribució.

Adolescència, a la fi.
       Pot ser per això –per no haver viscut l’adolescència quan tocava-, a alguns de nosaltres ens ha aparegut la vena contestatària ja d’adults granats, és a dir quan pot ser tampoc tocava i així ens hem apuntat a causes –justes i nobles això sí- un pèl forassenyades per a la nostra edat, com ara el nacionalisme, l’ecologisme, el republicanisme, el cristianisme de base i alguns “ismes” més.
       Malgrat tot passàrem per les situacions i moments propis dels adolescents i així tinguérem somnis de poeta i esperances utòpiques d’arreglar el món. Llegíem amb fruïció tot allò que ens arribava a les mans i gaudíem de la natura –mar o muntanya segons el cas- i de petits plaers com anar en bici. Una bici, però, que no era una mountain bicycle, precisament, sinó la bici de mon pare d’anar al treball i que em deixava els diumenges...Ja veus tu, quins plaers més innocents. Excepcionalment de la bici es passava al motoret i així i, des del maset del meu amic Ximo Dols –fill del famós i estimat otorrino de Castelló, Dr. Dols-, fèiem alguna que altra excursió pels voltants de la Gran Via d’aleshores. El cas és que jo vivia al grup de vivendes “Cardona Vives”, a l’avinguda de València i, per un indret de darrere les edificacions, es podia passar al maset de l’amic. Només calia pegar un bon crit “Maria!!!” en arribar a una porta tancada enmig de la senda que menava cap al maset. Aleshores una dona major –o que a mi m’ho semblava aleshores-, vestida de negre i amb un davantal apareixia i jo li demanava per poder passar. M’obria, li donava les gràcies i enfilava cap a casa Ximo Dols. Normalment hi havia algú, però també em passà de no trobar el meu amic: clar, ni telèfons ni res teníem alguns i, per tant, t’exposaves a fer el viatge en va.
        Quan el trobava al maset, una activitat de les més interessants aleshores per a mi, era fer una “excursió” pels voltants, en una bicicleta que tenia el meu amic i que portava un motoret afegit: “mosquito” li deien. Ximo me’l deixava...i ell pujava a una moteta de veritat, vull dir que ja havia estat fabricada com a motocicleta. Així que ell davant –més potència de motor, més prestigi i més de tot- i jo darrere, fèiem una volta per la Gran Via d’aleshores i ens endinsàvem per alguns camins  rurals, fins que tornàvem al maset. El tal “mosquito” tenia mala picada, vull dir que em feia patir de valent per arrancar: calia pedalejar amb força i, quan ja estaves llançat, aleshores desembragaves i, amb sort, es posava en marxa. Era, però, una experiència bonica.
          Altres vegades o el mateix dia si encara era d’hora, jugàvem al frontó: era una paret al costat del casalici i allà que li pegàvem a la pilota una vegada i una altra. Hi havia, però, un risc i era que, a la base de la paret i en tota la seua amplària, el paleta afegí un reforç de material i, si per una d’aquelles, la pilota s’estampava allà, desviava el seu curs i era difícil de recuperar. Aquell incident era conegut per “tamborí” i sembla haver inventat el vocable un oncle de Ximo, ja major, molt afeccionat a la pilota. Efectivament, veure’l jugar amb el pare de Ximo o amb qualsevol persona, era una passada: s’emocionava, suava a mars i sufocat i roig de cara, de tant en tant cridava: no val!, no val!, tamborí!, tamborí!...A aquell maset, típic entre els masets dels que hi havia a la Gran Via, vaig deixar d’anar quan, havent fet els estudis de mestre em vaig endinsar en la vida docent, preparant oposicions i començant aviat a fer de mestre...
      Mentrestant i al grup Cardona Vives on vivíem –a l’avinguda de València-, havíem fet amistat uns quants joves del veïnat: hi havia Paco al cantó del bloc, que tenia dos germans –Alberto i Vicentín- i els seus pares eren gent amable. Estaven els Cruceta: un de la meua edat i l’altre –mestre- un poc major, fills d’un brigada de la Guàrdia Civil i la casa dels quals donava a la mateixa avinguda. Al costat estaven Pepe i una seua germana, de la família Serna, de Màlaga, fills d’un militar, bona persona i molt educat i la seua senyora, Dª Carmen, amb els qui els meus pares varen fer bona amistat. Quan tornaren a Màlaga, la mala sort féu que el pare patira un accident mortal de trànsit i, algun temps més tard, la filla fou víctima d’una carcassa d’un castell de foc, que caigué sobre el públic i també faltà. Durant molts anys encara ens cartejàrem amb Pepe i sa mare. I al mateix cantó, una família amb una filla única –Pilarín-, que vivia amb els seus pares i una àvia. De xiques n`hi havia alguna més, però dins ja del grup, com la filla d’aquell militar –estàvem envoltats!- que tenia dos germans, un d’ells mestre, i que em deixà prestats alguns “arreus” -el sabre, el cinturó i la pistola- per fer les pràctiques de milícies i que sempre li havíem dit “el teniente Vallejo”, fins que em corregí discretament: “capitán, capitán...” –probablement l’ascendirien en jubilar-se-. I encara estaven els Codina –també oficial de la Guàrdia Civil- que eren germà i germana i que, tot i no haver-los vist més, he sabut d’ells –de la xica- perquè sembla que tenien un familiar a la residència de la tercera edat i mon pare se’ls havia trobat.
        Així que a la “pergoleta” -avui desapareguda- de l’entrada al grup de cases, ens solíem reunir al tardet i parlàvem de tot un poc, però la xicona que a mi em feia gràcia no hi participava: eren dues germanes i vivien amb els seus pares a la plaça interior del barri, una major més grassoneta i l’altra més jove, de mirada lànguida i cabells solts. Vaig parlar alguna vegada amb elles, però tímid com era mai no vaig donar el pas de dir-li res. Amb el temps, acabats els estudis de magisteri i en anar-me’n a viure fora per fer de mestre, vaig perdre el contacte i no n’he sabut mai res. La “candidata”, però, de ma mare –ai les mares!- era una xiqueta del pany de cases dels Cruceta, el pare de la qual tenia un taller de carrosseries -en sigles GOCUMA-, just al davant a l’altra banda de l’avinguda. Així la coneixíem com Tonica la de GOCUMA –sense que recorde què volien dir aquelles sigles-. Tampoc arribaria a bon port aquella pretesa relació...segurament perquè el destí em tenia preparada una altra alternativa: fou amb ocasió d’apuntar-me a l’acadèmia de Dn. Antonio Armelles, per preparar oposicions. Allà fou on vaig conèixer a Tere, que  també estava preparant-se i qua havia de ser la meua promesa, primer i parella de per vida.

Temps de llegir.
          Encara tinc, però, de la meua adolescència lectora, algun altre record de l’amic Ximo Dols: ell tenia a casa del carrer d’Enmig, una bona col·lecció de llibres d’aventures, de l’estil d’Emilio Salgari. Els tenia en un pis de dalt de l’edifici on hi havia, a la planta baixa, la consulta de son pare i al primer pis la vivenda familiar. Així que, de tant en tant, anava jo a proveir-me de lectures a sa casa i sa mare, una dona molt plana i carinyosa de la que tinc molt bon record, fins i tot ens preparava de berenar algun dia. Son pare també ho era de bona persona –a més de metge prestigiat i volgut- i, al respecte de llibres, em ve al cap que per reis d’un any li varen “portar” a Ximo un magnífic i molt ben il·lustrat exemplar d’història de l’art, crec. Pot ser un pèl “seriós” per als anys d’adolescència que vivíem i Ximo sembla que no es mostrà entusiasmat. Així que son pare, que el recorde assegut llegint a una saleta de la vivenda, l’ “autoritzà” a anar a la llibreria Armengot –on sembla que els reis s’hi proveïren- a canviar aquell “volum” per un altre, o uns altres, més del gust del seu fill. Foren “uns altres”, perquè tornàrem de la llibreria carregats de novel·letes tipus “Salgari” ...
        Ximo, però, no era l’únic proveïdor meu de llibres: hi havia els mateixos escolapis, especialment el pare Manuel o el pare Riera i fins i tot el pare Furió. Passava que aquelles bones persones, mestres nostres i educadors totals no es contentaven en atendre’ns en les classes i participaven activament –i organitzaven tornejos i campionats- en els nostres jocs i esports.  I tot i que jo no em vaig significar, precisament, en l’activitat esportiva, alguna aproximació hi feia al futbol i al bàsquet. Més, però, em tirava la lectura i vaig llegir-me una bona pila de llibres d’aventures de la col·lecció Molino, que aquells frares tenien no sé si com a record de la seua joventut.
        En això que començaren a aparèixer col·leccions com la enciclopedia pulga, que aplegava obres universals –La Divina Comedia i altres-, però en format mínim, de butxaca petita, vaja. Vaig anar-me’ls comprant i, pot ser encara en queda alguna per casa dels meus pares, perquè no fa molt vaig veure al nostre fill Marc Vicent que és filòleg i addiccionat a la lectura –i a l’escriptura-, amb un número de la col·lecció. Justament fou l’època en què vaig fer un intent frustrat d’escriure una aventura a l’estil d’Ivan Hoe...que no passà del primer capítol, on es descrivia la gentada que cavalcava seguint a l’heroi, per una planura immensa...
       També aparegué per aquell temps una altra col·lecció, de format normal, amb les obres literàries espanyoles més significatives: una de les que més m’agradà fou Peñas arriba del muntanyès José Maria de Pereda i l’episodi que em quedà gravat fou el de la discussió de la protagonista amb sa mare, sobre Muergo: la xicona li tenia afecte i el defensava dient: !Muergo lo merece! Mentre la seua mare li replicava: ¿Merecerlo ese  mostrenco de satanàs?...Un poc més tard, quan els estudis de literatura a la normal ens obria les portes –per ma de Dn. Isidoro- a l’extensa producció literària en castellà –lamentablement el tema de la llengua pròpia romangué proscrit, molts anys encara-, em vaig afeccionar a comprar exemplars de la col·lecció Austral dels que, aqueixos sí, en conserve uns quants, bé que a més de literatura convencional –El conde Lucanor de Don Juan Manuel, Avinareta de Baroja, Los cruzados de la causa d’Inclán, Artículos de Larra...- hi havia assaigs i textos clàssics –Diálogos de Plató, Tratado del alma de Vives, Discurso del método de Décart, El intelectual y su mundo de Marías, El hombre y la gente d’Ortega...- I algun d’altres cultures com el Macbeth de Shakespeare...
        Desprès, amb ocasió de seguir estudis de Filosofia i Lletres, vaig anar adquirint, també, alguns exemplars de clásicos EbroPoema del Cid, El Libro de Buen Amor d’Hita, Poesías de San Juan de la Cruz...- i, més tard, de N.C. –Novelas y Cuentos-: La Vida del Buscón de Quevedo, Bodas de Sangre de García Lorca etc. que els llegia amb fruïció, en les llargues passejades que feia pels camins d’Albocàsser, els caps de setmana que no podia viatjar a Castelló...Encara que tota aquesta “aventura” ja m’agafà amb l’adolescència biològica superada...
      Abans, però i en temps d’estudiants –ara sí- adolescents, havíem practicat -Ramos i jo- la febre de col·leccionar-nos els suplements de l’ABC dels diumenges. D’una banda alguns professors -com ara Dn. César- ens posava treballs de geografia i història, per als que anaven molt bé articles amb fotos i tot que publicava aquell diari –també el YA-. Especialment interessants i documentats eren els d’art i paisatge del marqués de Santa Maria del Villar, encara que no els únics. Justament, per un article de l’ABC dedicat al gran guitarrista Narciso Yepes, vàrem saber que el nostre professor de física i química, Dn. Rafael Balaguer, no era només un afeccionat a la guitarra, sinó tota una figura, atès que Yepes el qualificava de mi maestro...

Temps d’estudiar i...
       Òbviament –i tornant a la preadolescència i als escolapis- una activitat pròpia del col·legi de l’Escola Pia on anàvem, era la religiosa i, a més d’acudir cada dia a les 8 del matí per “oir” missa abans de començar les classes, els més “devots” participàvem encara a l’escola cantorum o ens apuntàvem a una congregació “Mariana” que creà el pare Juan Bautista Ramón, per participar en algun retir i algun altre acte de devoció. Perquè anar a missa al col·legi ho trobàvem normal, no només els dies de cada dia, sinó algunes celebracions –com ara a la festa de Sant Josep de Calasanç, el patró i fundador dels escolapis-.
       Hi havia, però diferents “estils” de celebrar: així els frares joves –el pare Manuel o Furió o Riera...- ho feien en “un bufit” i més amè, mentre que els més grans li donaven més solemnitat. Segurament el que ho feia més seriós era el pare Panach, un frare singular ja major i “cascarrabies”, sempre malcarat, encara que no sempre perquè ara em ve al cap un seu somriure entre maliciós i innocent, arran de no sé ben bé què. Ens donava classe de l’assignatura de religió, en aquells textos E.P. de la pròpia editorial escolàpia i, tot i això, ell es permetia corregir-los: ens feia subratllar una part del text i “censurava” alguns paràgrafs que considerava massa “lliures”. Per exemple, en relatar l’episodi del ball de la filla d’Herodies en presència del rei, que desembocà en la decapitació de Joan el Baptista, l’autor relatava que la xicona “...gustó tanto a Herodes...” Res d’això, el pare Panach ens deia que ho tatxarem i escriguerem al seu lloc “... i bailó tan bien...” I coses d’aquest estil.   
     Òbviament si et tocava ajudar a missa al pare Panach ja podies assegurar-te en fer sonar la campaneta a punt, portar-li les vinagreres al moment i secundar-lo en tota la celebració...o et podies guanyar un calbot dels seus, coneguts com a “panacades”, més espectacular que perillós.
L’escola cantorun era més divertida i la governava un mestre seglar, el professor Aguilella que ens donava també classe de llengua. Ens feren algunes proves de veu i alguns fórem escollits per formar part de l’escola i solemnitzar les celebracions més assenyalades, com ara la festa del patró, Sant Josep de Calasanç. Els assaigs els teníem al cor de la capella de baix –n’hi havia una altra al segon pis del col·legi- i allà que acudíem, quan el professor Aguilella ens convocava. Una part substancial dels assaigs la dedicàvem als cants de la missa gregoriana:
                    Kiriiie...eeeee...eeeee...eeeeeeleeison...                                                            Cristeeeee...eeeee...eeeee...eeeeeeleison...
       I el  Gloria in excelsis Deo...I el Credo in unun Deo etc. etc. Hi havia, també, altres càntics, com el del Sant Patró, encara que aquest se’l sabia i el cantava tot el món: Al Santo de los niños, al Padre de la infancia, al que naciendo grande, para crecer se humilla... El sr. Aguilella es posava a l’orgue i, amb tota la paciència del món, reiniciava una vegada i una altra els càntics, fins que els interpretàvem bé. Ens cridava l’atenció que, a més de teclejar l’instrument i fer anar els pedals, anava manipulant una mena de ventoses que hi havia en una filera al front i al costat de les tecles, per modular –això ho hem sabut desprès- els sons. A més, des de dalt del cor, es contemplava tota la capella i això ens donava una certa categoria respecte als que es trobaven baix.
        Pel que fa a congregació “Mariana” -invent del pare Juan Bautista Ramón com he dit-, donava satisfacció a la devoció d’alguns preadolescents que, per temperament, per tradició familiar o, ves a saber perquè, ens mostràvem més “místics” que no la majoria. Jo era un d’ells i de seguida em vaig integrar: teníem unes estones d’oració i es publicava un full amb notícies de la congregació, textos i càntics “marians”. El pare Juan Bautista. arribà a ser rector del col·legi i, anys més tard, el vaig tornar a trobar a València, quan jo estudiava Filosofia i Lletres. No fou el primer rector que vàrem conèixer: hi havia hagut un tal pare Puig, que tenia un germà seglar, que estava “col·locat” al col·legi fent no se sap ben bé què. Crec recordar que fou aleshores quan ens visità el pare General, vingut de Roma: ens feren formar fileres al pati i es muntà un cadafal on el pare General, presentat pel pare Rector, s’adreçà a nosaltres en un castellà estrany. Desprès ens explicaren que era hongarès, crec. El que més ens impressionà, però, és que els frares del col·legi, un a un, anaven besant-li la mà i ho feien agenollant-se davant d’ell...
      Bé, en aquella component “mística” de l’adolescència primera que vivíem, també es presentà allò de la “vocació” i alguns estiguérem a punt d’anar-nos-en al seminari dels escolapis: algun company ho féu i arribà fins i tot a “cantar missa”. No fou el meu cas. I tinc present l’entrevista que em feu l’aleshores pare Rector –que no era el pare Puig ni el pare Juan Bautista- i que m’ajudà a entendre que allò meu no arribava a ser “vocació”...
En el capítol dedicat a la infantesa, ja he fet referència a alguns professors –frares- que havíem tingut els primers anys de l’Escola Pia, ara s’escauria parlar dels dels cursos següents –alguns frares, però n’hi havia alguns de seglars-. D’entre els més recordats i emblemàtics dels segons hi havia Dn. Ramón de dibuix, per exemple, sembla que carregat de fills, la qual cosa l’obligava a pluriemplear-se. Jo mateix me’l vaig trobar, al professor Catalán, a les classes de pintura que s’impartien en un espai de l’institut Ribalta, a l’ala de l’escola de formació professional. Perdia els nervis amb facilitat i, en alguna ocasió, llançà el “borrador”, des de la pissarra on es trobava explicant alguna cosa de perspectiva, amb força, contra algun alumne díscol o distret. Ningú no prengué mal de miracle, perquè l’objecte –de fusta- podia haver ocasionat una desgràcia.
       Val a dir que Dn. Ramón era un bon pintor i alguns dels seus quadres de temes castellonencs –del Desert i les agulles de Santa Àgueda- es reproduïen als calendaris de l’època. El professor Aguilella era de més bona pasta, ens donava llengua i els rumors deien que -en absentar-se algun dia- era per anar a examinar-se a la universitat de València, on sembla s’estava llicenciant. Cosa bastant corrent aleshores, doncs no tots els professors eren titulats, especialment els frares que si bé comptaven amb la formació pròpia dels seus estudis religiosos, rarament tenien la titulació universitària corresponent, sense que això els privara de fer un bon paper com a tals gràcies a la seua dedicació i autodidactisme. El professor Aguilella era, a més, el què ens dirigia als de la Scola Cantorum, com ja he explicat i la seua bonhomia em fa pensar que, pot ser, havia passat pel seminari on aprendria, també, música.
       Hi havia el professor Amiguet, d’Història, un personatge del tot singular i del què hauria valgut la pena esbrinar alguna cosa de la seua vida: per començar arribava a classe en una motoreta d’aleshores, amb la cartera penjant al manillar, perquè sembla que venia pot ser d’Almassora o Vila-real. Altrament les seues classes eren del tot serioses i, malgrat que nosaltres érem uns adolescents, ell ens tractava de vostè i no s’acontentava en seguir el llibre, encara ens feia prendre apunts! Ara mateix em ve al cap quan ens feia copiar algunes notes de l’art romànic i de l’ “arco de medio punto i la bòveda de cañón”...També feia algun incís en les seues explicacions d’història, detenint-se en la correcta entonació de les frases, com quan –i el veig tal qual ho feia- amb veu modulada i suau deia allò de “montecillos de piedras grisesssss... se extienden sobre los anchurosos bancaaaaales...” acompanyant-ho del gest de la seua mà que pujava, s’establilitzava o abaixava, segons el decurs de la frase. I, per conformar-ho, dibuixava a la pissarra la línia de l’entonació. El seu posar, a més, amb ulleres i bigoti ja un pèl canós el feia del tot respectable i senyor.
Com un home del seu nivell estava impartint classes de to universitari a uns marrecs com nosaltres? Probablement un dels molts misteris aleshores per a nosaltres, però que ara em fa pensar en un intel·lectual represaliat de la guerra –que estava a tocar, els anys cinquanta, encara- i que es guanyava la vida, a l’aixopluc dels escolapis. Em fa pensar en Dn. Tomàs, l’oncle de Tere, marit de Dª Conxita, la mestra i pianista, que s’hagué de guanyar la vida fent classes particulars –de nivell per cert, preparació d’oposicions incloses-,per haver estat separat del magisteri per “roig”. I encara com no es revenjaren més, els feixistes del moment: Dn. Tomàs era un mestre de la República, dels del pla professional, amb una magnífica preparació acadèmica i de l’escola d’Ortega: sabia de filosofia, de geografia, d’història, de física, de matemàtiques superiors...una passada de persona sabuda...i es mantingué marginat, havent-se de buscar la vida en tasques administratives, en una empresa a Benicarló i en les classes paricular que donava a sa casa, mentre que Dª Conxita ensenyava música i a tocar el piano –a Tere, entre altres-.
      Una persona singular, amb molt de caràcter, era la señorita Fabra, de Física i Química. Ens estranyava que una dona impartira classes en una escola d’homes...de frares vull dir i amb algun professor, si de cas, seglar, però home. Ella, però, no tenia cap problema: apareixia pel corredor amb pas ferm i taconejant: tac, toc, tac, toc...amb la cartera gran i negra al braç, recolzada al muscle, mai la duia penjant de l’ansa: entrava a l’aula com un huracà i de seguida ens posava feina, fent primer ella alguna explicació a la pissarra i omplint-se de pols de guix, les mans i el vestit –negre també, que duia. Tot seguit pujava a la tarima s’asseia i començava la cursa de dictar problemes de reaccions químiques: “cloruro de potasio... másss hipoclorito de cinc...igual a...”  -i coses així- I tots capficats a solucionar-ho. Jo mai he tingut facilitat per la cosa científica i m’endarreria, per si algú altre ho resolia i, finalment, la professora ho posava a la pissarra.
La imatge que encara tinc és que algun company més despert, corria amb el quadern cap a la tarima a ensenyar-li-ho a la Fabra i ella, per damunt de les ulleres que duia, ho mirava i al moment deia “muy bien” o “muy mal, borrico”. Això últim ho tenia per norma i quan s’enfadava perquè no responíem com ella esperava, s’esverava tot cridant: “...en los deciocho –deia deciocho- años que llevo en esta escola –deia escola- pía no he visto chicos tan borricos como vosotros”...quan li passava el rampell, però, resultava fins i tot simpàtica. La tal srta. Fabra era germana de l’aleshores president de la Diputació Dn. Carlos Fabra que, tot i la seua adhesió al règim de Franco, era prou més persona, tractable i honest que no el seu fill, del mateix nom i càrrec...La mateixa Dª Lola –religiosa i políticament addicta, clar- era una dona gens dòcil ni conformada. Així que un bon dia, sense que la cosa vinguera a compte –ella sabria perquè ho diguè- s’exclamava contra els que es vantaven de ser addictes al règim, però eren senzillament uns aprofitats i uns ganduls: clamava, amb aquella veu timbrada amb acompanyament gestual típic seu d’indignació, que els tals individus –no els esmentà- s’estaven amb el braços plegats mentre Franco s’esforçava –això deia ella- per alçar el país i deien –els tals subjectes-: !Viva Franco y arriba Espanya...que la levante Franco, que yo ya aplaudiré cuando esté bien alta!.. Fins i tot ara seria una feminista consumada i contestatària.
        I una igualitària convençuda: el moment –inici dels cinquanta- era del tot masclista sociològicament i per això, segurament, gastà la paraula hombre escrita dues vegades a la pissarra –una la costat de l’altra i separades per una ratlla horitzontal- i assenyalant amb el guix exclamà: “!de hombre a hombre cero!, i l’escrigué ben gran a continuació, aclarint que totes les persones eren iguals, fora quina fora la seua rasa, origen, situació econòmica, estudis...o –això no ho digué però li esqueia- sexe. I ella era conscient que no hi havia professor –home- que li passara al davant en prestigi i consideració. La Srta. Fabra, doncs, era alguna cosa més que professora –bona, per cert- de Física i Química. No la vaig tornar a trobar fins molts anys desprès, ja major i prou més apaivagada. Una foto seua –amb la resta de professors de l’escola de mestres- apareix al llibre commemoratiu del centenari de la Normal, perquè degué substituir temporalment a Dn. Rafael Balaguer, en l’assignatura de Física i Química, mentre es cobria la vacant que, finalment, ocupà Dn. Luís Miralles.
       Com que estudiàvem també –of course!- la Formación del Espíritu Nacional, hi havia el corresponent professor de l’assignatura, persona no especialment titulada ni preparada acadèmicament, sinó simplement addicta...Tal fou el cas d’un tal Rodrigo, bé que abans em varem tindre un altre més discret i preparat –Signes-. El tal Rodrigo es limitava a anar llegint el què deia el llibre, en relació a la doctrina del Movimiento i ho feia en un castellà penós, resultat de la diglòssia excloent d’aleshores: ell era de Castellfort –mon pare m’ho digué i s’estranyà, perquè no li constava que haguera estudiat-, poble dels Ports, on es parla un valencià preciós i que ell amagava, clar. I adoptava un to de superioritat, que mantingué anys desprès quan, comissionat pel Frente de Juventudes, anava per les escoles a mirar què fèiem els mestres, en relació al quadern de rotació de “política”, les consignes i les activitats físiques ordenades i es presentava com l’ “inspector”, cosa que molestava als autèntics “inspectors”, els professionals del ministeri, perquè ell era un simple “manat” del règim,per controlar la component política del curriculum.
       Lògicament teníem professors escolapis i a fe que alguns ho fèiem molt bé i tenien mot d’interès: ara em ve a la memòria un venerable pare Manuel Mayor, que ens donava un any llengua i literatura –castellana, clar-: tenia una figura típica, amb la sotana curta que deixava a l’aire la part baixa de les cames i les sabates i una capa menuda, que duia als muscles. El cap més bé gran i sense cabells, la careta infantil i picardiosa i la veu suau i un pel cascada. Certament que s’esforçava molt en explicar-nos l’assignatura i quan de vegades es feia alguna excursió i ell no participava, s’excusava en què tenia que preparar les classes...Això a nosaltres ens xocava, perquè donàvem per suposat que un professor havia de saber-ho tot i sempre: després, en patir el “mal de mestre”, alguns hem tastat com és de veritat el què deia el pare Manuel.
      Fora d’això tinc un record puntual –anecdòtic, però molt significatiu- d’una opinió que donà un dia, discretament –com ell era- però contundent: no sé ben bé a sant de què –a la classe de Rodrigo podria semblar més normal, però a la de gramàtica del pare Manuel?- aparegué alguna referència a l’alzamiento i ell es posà, sense dubtar-ho, al costat de la República: encara el recorde amb el cap baix i mirant-nos per dalt de les ulleres, fent un signe amb el dit i dient: “la razón y la legalidad la tenían los otros...” Nosaltres, clar, no vam caure, perquè el règim polític vigent el trobàvem natural: havíem nascut en aquella situació i la pròpia església –el mateix col·legi n’era- el beneïa contínuament. Així que el fet que un frare gosara, davant de tota una classe, manifestar aquella opinió fou ben bé una temeritat, perquè o em falla la memòria o hi havia el fill major –Luís- del president de la Diputació, Dn. Carlos Fabra i no sé si havíen marxat a Terol, o si no fins i tot algun fill del Governador, Sr. Julve Ceperuelo. I en qualsevol cas, el bo del pare Manuel s’exposava –en el millor dels casos- que qualsevol fera algun comentari i arribara a oïts del pare rector –pressionat o no per les autoritats- i li costara un bon disgust. Finalment la Providència sembla que intervingué i no sembla que la cosa passara a “majors”.
       De matemàtiques hi havia un professor seglar –el Sr. Cabanes- molt entrajat, fumador i malparlat, però a nosaltres ens les donava el pare Furió, un altre frare jove de l’estil del Riera i bon futbolista com ell. No ho manifestava clarament, però també es preparava les classes de valent. I no s’acontentava amb l’horari habitual: a la menor oportunitat ens convocava al que ell anomenava “reenganche”. Estàvem a final de curs i l’amenaça de la revàlida de quart hi planava, així que tocava fer problemes i més problemes i com que l’horari no donava per a molt més, ell ens treia de la “vela” –el temps i espai d’estudi vigilat- quasi cada dia, obrint la porta i cridant: “los que cuarto A...a reenganche!” El pare Furió era un pèl presumit i s’ho tenia cregut: anava en sotana, clar, però no deixada com la dels frares grans, sinó ben cenyida amb la faixa negra i amb sabates “manoletines” negres. Portava ulleres, que se les resituava contínuament i explicava amb suficiència i constància, sobre tot els problemes que ens posava i havíem de resoldre. I a fé que ens anà bé, perquè quan aquell catedràtic de la Universitat de València –això ens deien, al menys- que presidia el tribunal de la revàlida elemental, a l’institut Ribalta on ens examinàvem, llegia el problema d’àlgebra: “equis, más y, más zeda –deia “zeda” no “zeta”- igual a...” i completava les dades, ho sabérem resoldre, amb gran satisfacció del nostre mestre de  matemàtiques.
        De la classe religió ja n’he parlat, al menys de la què ens donava el pare Panach. Pot ser el pare Juan Bautista Ramón també ens en donà algun any. Però aquest últim el recordem, sobre tot, pel llatí: tenia, també, molt d’interès i arribà a confeccionar un quadre sinòptic de les declinacions i les conjugacions, amb totes les combinacions possibles, les desinències i les excepcions. L’imprimí i el gastàvem a classe. També treballàrem molt les traduccions, sobre tot de Cèsar –la guerra de les Galies- i Ciceró...Lamentablement, però, no hi entravem i segurament perquè érem massa joves i tampoc li veiem cap utilitat, en aquell moment. Temps desprès, quan vaig haver de tornar al llatí, per fer l’accés a la universitat, primer, i als cursos comuns de Filosofia i Lletres, desprès, ja li vaig treure més trellat. Aleshores li veies el què, com a llengua mare de les romàniques i ens ajudà –al grup dels qui començàrem: Escoí, Pelegrín, Zacarías Ramo i jo- a Castelló, l’home d’Emilieta, de Benicarló –de les “Beltranetes”, diria Tere- i a Ares a mí, Dn. Vicent Pasqual, l’antic professor de religió a la Normal, que feia de rector substitut aquell estiu, com més avant contaré.
     Siga com siga l’ “ensenya” de la pedagogia del col·legi era allò de “Piedad y Letras”, com semblava havia instaurat el sant fundador, Sant Josep de Calasanç –sempre castellanitzat, però catalanoparlant del poble aragonès de Peralta de la Sal, a la diòcesi de Barbastre-. Per tant hi havia estudi –i molt- i pràctica religiosa –habitual-. L’un i l’altra, però, no es feien antipàtics. De l’estudi val a dir que hi havia l’acadèmic –les classes- i el vigilat –les “veles”-. La característica de l’últim era la de fer els “deures” al propi col·legi, mentre un frare ens vigilava i atenia els nostres dubtes: no era mala cosa, atès que hi passàvem tot el dia i retornàvem a casa –en la “ruta” corresponent- quasi de nit o de nit del tot a l’hivern. No al dir que les classes –en general- eren molt convencionals i guiades pel llibre de text, en bona mesura memorístiques i estàvem molt controlats, en assistència i la “toma” de les lliçons: fèiem, però, els mestres i nosaltres, un ús sovint de la pissarra i no tinc el record de què se’ns feren especialment feixugues.
     A més, la part esportiva i lúdica, que comportava la projecció de pel·lícules la vesprada dels diumenges –voluntària i pagada, clar-, més la lectora, quan més d’un “padre” posava a la nostra disposició, una bona col·lecció de llibres –de l’editorial “Molino” en bona part- presentava un “paquet educatiu” coherent. I encara això es completava amb alguna excursió escolar periòdica: Sagunt, València...El tema disciplinar, però, tenia la “taca” de la violència física, que aleshores era considerada d’allò més normal: jo no en vaig ser mai objecte, que recorde, però vaig ser –vam, tota la classe- testimonis d’algunes “tundes” a algun company, per alguna malifeta –sens dubte malifeta, però mai justificació de la pallissa-: formava part d’una certa pedagogia híbrida dels clàssics –l’enfortiment espartà- i de la religió –el càstig físic per reprimir el cos-. Fins a quin punt estava arrelat el tema aleshores i ara es reconeixia impropi que, quan celebrarem el nostre reencontre fa uns anys, als escolapis, el rector del moment es veié obligat a fer present que ja no es castigava a ningú físicament, com es feia en el nostre temps...
       Una situació que ens cridava l’atenció –i que obligà als frares a buscar una pretesa justificació- fou l’existència d’unes aules a l’altra banda de l’edifici: eren tres i encara que tenien entrada pel carrer de darrere, just a tocar de l’accés a les dependències de l’església de la Trinitat –no al temple, que s’accedia per davant, al costat de la nostra façana-, de vegades els veiem desfilar pels “nostres” patis: eren els “gratuitos”...Efectivament hi havia tres “graus”: menuts, mitjans i grans, cadascun amb un mestre que els acompanyava en la filera i s’hi estava al pati quan hi jugaven. No sé si vaig entrar, realment, a alguna d’aquelles aules o són imaginacions meues, però tinc la imatge d’una classe espaiosa i d’un mestre –Don Leví- que, amb paciència i saber fer, explicava alguna cosa.
      Després resultà que el tal Dn. Leví, participà en el nostre campament d’Alcossebre i ensenyava manualitats. Encara ara deu quedar, per algun racó de casa dels meus pares, alguna d’aquelles cigonyes, fetes amb una pinya i fixada a una plataforma de tronc, amb un fil d’aram. Ens xocava que un professor tant seriós i amb bigoti –el recordàvem amb abric i cartera i pot ser barret- ara campava, amb pantaló curt, campament amunt i avall...Encara, molts anys desprès, em vaig trobar a un fill seu –Fernando?- professor d’anglès d’institut, com a inspector d’educació a València: fou dels què duraren poc, per la tendenciosa interpretació que féu el PP –tot just arribat a la Generalitat- d’una sentència judicial, que anul·lava un concurs de trasllat i les successives actuacions posteriors, en la Inspecció educativa. Encara un altre fill seu, psicòleg, és membre de l’SVP –Societat Valenciana de Psicologia- de la què parlaré en un altre lloc. Un altre mestre dels “gratuítos”, era el pare Calasanç, justament. Un escolapi major amb ulleres de montura metàl·lica i que parlava castellà amb accent estranger: era el dels grans i tots li teníem un gran respecte, per la seua bonhomia i dedicació. Sembla que aquelles aules, funcionaven pel sistema -que més tard vaig conèixer de prop- de patronat: la institució proposava els mestres i dotava de locals i l’administració eductiva els nomenava i pagava.
     Doncs bé, els frares –els que ens atenien a nosaltres, els alumnes pròpiament del col·legi- intuïen que ens preguntàvem el per què d’aquella “separació”, tota vegada que ells mateixos ens havien explicat –per activa i per passiva- que, justament, la intenció del Sant Patró fou la de fundar col·legis per als que no podien pagar i es quedaven per places i carrers, “perdent-se” –ara en la terminologia del bisbe Climent...- Com s’explicava que ara els col·legis dels escolapis eren “de pago” i no es mantenia més que una mínima mostra del sentir de Sant Josep de Calasanç? Doncs bé ells deien que nosaltres érem “encomanats” –en castellà, encomendados- i que les nostres respectives famílies ens deixaven a cura d’ells...a canvi del pagament d’una quota...El cas i que, tot i la nostra immaduresa de preadolescents, no ens ho empassàvem i enteníem que aquella “segregació”  -la dels gratuitos- no es justificava. Com a mínim podrien haver-los integrat a les classes ordinàries “gratuïtament” i punt.
     Perquè bé n’hi havia algun company nostre, d’aula, que rebia l’ensenyament de forma gratuïta...encara que el pobre xic –el que jo recorde del meu curs- estava intern i se’n cuidava de tasques domèstiques –el veiem agranant o recollint les escombraries o les deixalles del menjador, ajudant els empleats- i tampoc enteníem molt bé com se li manaven aquelles coses, que li restaven temps a l’estudi, o al simple descans i esbarjo. El cas és que, tot i això, superava bé els cursos, perquè era de natural intel·ligent...i un tros de pa: encara el veig amb aquella cara de bona persona, enfundat en aquell “babero” típic dels interns. Amb seguretat vindria d’una família amb problemes -o qui sap si seria orfe!- i es trobà en aquell aixopluc una forma de tirar endavant...al nostre parer d’aleshores i d’ara no del tot justa. Què haurà segut d’ell? Perquè en la trobada que férem fa alguns anys, on ens reencontràrem bona part dels antics companys no hi era. Pot ser era de fora i desaparegué de Castelló tan bon punt acabà els estudis? Qui sap?

Mal d’amors.
     Un altre capítol de la nostra adolescència frustrada fou l’afectiu: quin xicon o xicona no s’enamorava i desenamorava d’un dia per a l’altre? En això que començàvem a sentir-nos atrets per alguna xicona en particular, quan ens trobàvem fent rotgle al carrer i parlant de marques de motos –sanglas, derbi, guzzi...- per exemple. Hi havia algunes candidates: aquella morena filla d’un militar...o aquella altra, també morena i filla d’un empleat de la LUTE –Luz y fuerza de Levante, crec, antecedent local de Hidroelèctrica-, de qui érem veïns, porta per porta i que, finalment, se la “quedà” un altre amic meu i jo per consolar-me recordava que, tot i reconèixer que era bonica, tenia un nas massa gros...
      O aquelles dues germanes que vivien, també, al barri i que veia quasi cada dia... O aquella companya d’estudis de l’escola Normal i que, a distància, “acompanyava” perquè sa casa estava en el camí de la meua...O aquella altra d’un estiu a Ares, que no vaig tornar a trobar més...I encara n’hi havia una altra, Tonica la de “Gocuma”, veïna també, la casa de la qual donava a l’avinguda de València, del mateix grup Cardona Vives: aquesta la patrocinava ma mare, perquè era de bona família –els pares bones persones i tenien un taller de carrosseries, enfront mateix de l’avinguda-, ella bona xiqueta també. A mi, però, no m’acabava d’agradar: massa convencional i antiquadeta i així es quedà la cosa, és a dir en res.
      Sembla, però, que el destí tenia els seus projectes per a mi que jo, aleshores, ignorava. Fou, una vegada acabats els estudis de mestre i amb ocasió de preparar les oposicions, a l’acadèmia de “Don Antonio”. Ja se sap: el grup d’estudiants –xics, perquè encara hi havia “separació de sexes”- a la porta de l’edifici, parlant d’açò i allò i en això que venien algunes xicones. Es feia el silenci, contestàvem algun “hola” desminjat i se’ns anaven els ulls darrere alguna en particular. Jo sentia un cert atractiu per una d’aquelles companyes, però de seguida i abans que tinguera temps d’iniciar alguna maniobra d’aproximació, una altra –morena, també- ocupà tot l’escenari: portava unes faldilles amples en vuelo, cenyides estretament a la cintura i unes sabates altes.
      Això li donava una “aire” molt atractiu: a més el color azabache com diria el poeta, dels seus cabells foscos i el seu rostre dibuixat en feren perdre els papers. Allà va!, que en aquell temps no volia dir res més que començar una estratègia d’aproximació. I, entre estudiants, la millor estratègia és deixar-se algun llibre, com fou en el cas de Platero y yo... Una altra estratègia, atès que la meua estimada -ja- era també “devota”, com jo ho havia estat i ho era encara, fou indagar i esbrinar que, acabades les classes, solia anar a fer la visita al Santíssim. 
      Així que un bon dia –una bona nit, més bé- vaig decidir seguir-la, discretament, fins a l’església de la Trinitat, on feu cap –i jo també-. Entrà ella primer i jo tot seguit, se situà a la vora del sagrari i jo al seu costat... Sense dir res –tot i que ella se n’havia adonat de la meua proximitat-, ens mantinguérem una bona estona l’un al costat de l’altre i fetes –ella- les pregàries de la seua devoció i jo –de moment- només havent deixat passar el temps, pendent de quan ella acabava i feia l’acció de posar-se dreta, enfilàrem cap a fora del temple. No sabria dir, ara, què vaig farfullar com a excusa d’aquell seguiment, però crec recordar que encara no em vaig declarar formalment i vam anar parlant de coses de l’acadèmia i les oposicions i vaig acompanyar-la un bon tros, camí d’on ella s’estava: la residència de la cantonada del carrer Campoamor, carrer Major.
      Des d’aleshores Tere es deixava acompanyar per mi, eixamplàrem el nostre radi de passeigs i “visites” fins a l’església dels caputxins a la Ronda, on adreçàvem les nostres pregàries a l’altar de la Mare de Déu de les tres Avemaries –que, casualment, fou on els meus pares s’havien casat-, intercanviàrem algun llibre més i, acabada l’oposició, començàrem a escriure’ns cartes. Fou l’inici d’una llarga correspondència epistolar i fou per carta que em vaig declarar formalment...
     A partir d’aleshores i una vegada presentada als meus pares, vaig començar a fer viatges a Benicarló, algun cap de setmana. Agafàvem –fèiem el viatge junts Manolo, que festejava una amiga, Mari, de Tere, mestra també- el “Franquet”, un tren que feia el trajecte València-Tortosa i ens hostatjàvem a la fonda del mateix que ens baixava de l’estació, a començament del camí Alcalà. Això era el dissabte al tardet –fins a migdia teníem classe- i ens trobàvem -Tere i jo- el diumenge al matí. Passàvem el dia junts i, a la nit, tornàvem -Manolo i jo- a Castelló, també en tren. Algun viatge havia provat d’anar en l’autobús de Mediterráneo, que parava al carrer Ulldecona i, aleshores, Tere venia a esperar-me a la parada...Poc a poc vaig anar prenent confiança a la seua família –el pare Vicent i la tia Maria Teresa- i passava estones senceres a casa de Tere, a més de desdejunar, dinar i sopar. I foren el seus pares els qui –per tal d’estalviar, ai!- em suggeriren que deixara la fonda i em quedara a casa d’Enriqueta, neboda del pare i que tenia la botiga a dos passos, a la plaça Sant Bartomeu.
      Això, a mesura que s’anava consolidant la nostra relació, em permetia allargar les estones de festeig, per les nits, havent sopat. I, en acomiadar-me, Tere baixava amb mi per tal de tancar la porta i encara s’allargava un poc més l’estona d’estar junts, amb algun furtiu bes...al front, però, si més no al principi. Fou més tard i segurament quan el mal temps de l’hivern, que els seus pares suggeriren –o acceptaren a proposta de Tere-que em quedara a casa seua i evitar-me la molèstia d’eixir al carrer a la nit. La tia Maria Teresa, pobra, que patia per la “reputació” de la família argumentava que, al cap i a la fi, dormint jo a l’alcova del carrer Sant Joaquim i Tere a l’altra banda de casa, en habitacions tan allunyades, era tant com passar la nit a cases diferents...Això em permetia aprofitar més els curts caps de setmana i, desprès de rentar-me –amb sabó Heno de Pravia, que em preparava Tere- en un gibrell d’aquells d’abans, desdejunàvem junts, solíem anar a missa i, desprès, caminàvem pel passeig de l’estació amunt i avall fent plans per al futur...



Més...
      Per entendre millor aquella etapa de la nostra vida i de la vida del Castelló d’aleshores, és imprescindible fer memòria d’un costum gregari i inicialment sense massa substància, com eren els passeigs interminables pel carrer d’Enmig, dels diumenges al tardet. Jo solia afegir-me a aquella “processó”, amb companyia de Pepe Ramos i seguíem la riuada de gent, parlant –bons estudiants com érem- de les assignatures que cursàvem, dels treballs, dels exàmens i de les dèries dels nostres profes-. De xicones parlàvem poc, perquè al menys a les nostres companyes, a prou penes les coneixíem, atesa la “separació de sexes” radical que es gastava a la normal, fruit del conservadorisme oficial de postguerra, del nacional catolicismo i de l’especial configuració mental i moral del nostre director d’aleshores que, a més tenia un germà capellà i dels preconciliars.
      Amb tot, aquella riuada d’adolescents i joves tampoc era, ben bé, una desfilada de parelles de nuvis que, segurament, ocupaven un altre espai i un altre ambient: allò era gregarisme pur i dur, amb fileres de xicons i xicones, separats, encara que amb creuament de mirades còmplices quan es trobaven. Perquè una “cohort” anava per una banda del carrer i l’altra per l’altra banda: uns anàvem i els altres venien...fins arribar a la Puerta del Sol, on tornàvem a començar. Fou l’inici de la moda peatonal i espontània a més: al tard dels diumenges, els poc cotxes que hi havia al Castelló dels anys seixanta, deixaven de circular pel carrer d’Enmig, que era envaït per una gentada. Sembla que el costum no era exclusiu de la capital(eta) de la Plana: Tere també recorda el passeig per “la volta”, en el seu temps d’adolescent, a Benicarló.
      Una altra característica del moment evolutiu i de l’època que la varem viure, fou la forma de vestir: de sobte passàvem de portar –els xics- pantaló curt a pantaló llarg i les xiques de dur faldilles “innocents” de col·legiala, a aquelles cenyides de cintura d’avispa. I encara elles –algunes, no totes- seguiren la moda de la “minifaldilla”, que féu furor en un context de censura global, on estàvem reprimits des de tots els punts de l’horitzó: moral, religiós, social, polític, cultural...Així que vestíem d’adults abans de ser-ho, encara que alguns passaven per l’estadi intermedi i -en el cas dels xics- es generalitzà l’ús de pantalons bombachos o de golf, a mig camí del pantaló curt i del llarg. Consistia en una moda d’importació anglesa, segurament, i els que podien ho combinaven amb els calcetins o mitjons de rombos, estil gal·les.
Calia, però, orientar el futur i jo em vaig decidir –amb la complicitat dels meus pares, que en ser una carrera curta, es veien en cor de “finançar-la”- pel magisteri: a Castelló hi havia només l’escola de Comerç i la Normal. La primera, per acabar en un banc o portant la comptabilitat d’una empresa, pot ser tenia millor futur econòmic, però no m’atreia especialment. La docència, però, sí. Així que començarem, mon pare i jo, a fer gestions –inclosa la visita a casa del director, molt anys, Dn. Isidoro- per encarrilar la meua matriculació i ingrés a la Normal...
En aquell procés hi hagué una anècdota que ara, en el record, ens fa oblidar –si més no parcialment- com era de raca en Panticosa –el tío Joanet el de la fàbrica-, que mantenia a mon pare amb un sou mínim i un horari màxim –total més bé, diumenges i  tot- i altres gestos interessats a favor del “negoci”, que ara no venen al cas: fou a sa casa, on anàvem de menuts i no tan menuts, a les vesprades dels diumenges a “sostovar-los” –damunt això!-. Ara ens trobàvem al menjador, asseguts a una taula-camilla, al mirador que donava al carrer. Estàvem Panticosa, “el de Xert” –un altre germà del meu avi, com Panticosa-, mon pare i jo. Anàvem a dir-li al tío que jo em posava a estudiar per a mestre, pot ser amb la secreta esperança que tindria un gest –aleshores o en el futur- d’ajudar-nos econòmicament en els estudis...
       I en això que “el de Xert” –que era més animal que un pont i que no ens tenia ni gota de simpatia- que diguè: “Marquitos mestre? Bah! A guardar ovelles t’ensenyaran els teus alumnes, quan vages destinat a una escola de poble...” Aleshores Panticosa -que no ens adorava, precisament- i ves a saber per quina estranya raó, se sentí ofès –pot ser perquè jo el tenia assabentat dels meus estudis, ensenyant-li les notes, quan era estudiant de l’Escola Pia i ell voldria per al seus fills un camí semblant, com ocorregué, perquè els portà també als escolapis- i li replicà solemnement i amb to de reprotxe: “Marquitos serà mestre...però dels mestres!” amb aquesta segona frase pronunciada a poc a poc i amb contundència. Ves per on Panticosa demostrà que no era tot “negoci”, ni cor de pedra envers el seu nebot fidel –mon pare- i la seua família –i jo en concret-.
      I en bona mesura la seua predicció s’acomplí, perquè desprès d’alguns anys de fer de mestre, vaig accedir a la Inspecció Educativa –que és un altre magisteri- i em vaig dedicar durant 33 anys (!) a fer de mestre...dels mestres. A banda la participació, des de bon començament, com a professor dels cursos –primer als Ices i desprès als Ceps i Cefires- de formació del professorat –directors i nous inspectors inclosos-. A més, de la condició de professor associat de Psicologia a la Universitat de València i del CAP, els últims anys. Però d’això ja en parlarem al seu moment.


Espiritualitat, també.
      Aquella “mística” viscuda als escolapis de Castelló, en forma de devoció mariana i un cert emmirallament vocacional, es repetí –bé que de manera diferent-, en aquella adultesa precoç, carregada de bones intencions i projectes. Aleshores aparegué allò dels “cursets de cristiandat” que començà –en els nostres entorns- a la diòcesi de Tortosa i de la mà del pare Martínez.     
      Així que, mitjançant un capellà de Benicarló –on tenia jo la meua promesa i anava tan sovint com podia-, Mn. Cardona, em vaig apuntar i vaig passar per Mont Caro, a la casa d’espiritualitat de la diòcesi. Fou una experiència forta, encara que vista en perspectiva des del temps transcorregut i els principis de la psicologia, caldria parlar més bé d’impacte afectiu. Al respecte, el pare Escrig dels escolapis –una altra vegada l’Escola Pia- que ja feia de psicòleg, als anys seixanta, quan l’experiència es traslladà a Castelló i ell hi participà, ja ens advertia de la feble consistència d’un “impacte afectiu”, sense el concurs del raonament i l’esforç, com a fonaments d’una conducta estable i assumida.
       Siga com siga vaig quedar “tocat” durant un temps, en una fe que ja portava dins, ara des de la perspectiva de la pràctica desacomplexada cap al proselitisme, fins i tot. El cas és que em vaig vincular i aviat intervenia en els successius cursets, que s’estengueren a la diòcesi de Castelló, amb seu a la casa d’espiritualitat de Betxi, que aviat rebé el sobrenom de “el transformador” pel símil hidroelèctric, atès que “transformava” els qui per allà passaven. El primer curset a Betxí el dirigí el mateix pare Martínez, que es congratulava d’haver transferit l’experiència de Tortosa a Castelló, ara acompanyat d’algun prevere local, dels que esdevingué el més emblemàtic, Mn. Cabedo, que acabà secularitzant-se i a qui em vaig trobar, quasi quaranta anys més tard, en una de les meues freqüents visites a la UJI, per preparar el III centenari del bisbe Climent...encara que d’això ja en parlaré al seu moment.
      Amb tot, alguna cosa quedà dels famosos “cursets” i jo mantenia contacte epistolar i personal amb alguns mossens –Martínez i Cabedo, especialment- i em dedicava, els diumenges, a escriure cartes a bon nombre dels què hi havien passat l’experiència, per mirar de –com diríem ara- donar-los feed-back. Fins i tot alguns varem fer una segona experiència en un curset de “responsabilització”, com li deia el pare Martínez, novament a Tortosa, i al què em vaig trobar anys desprès...a Tírig!, essent jo mestre d’Albocàsser. Sembla que la “progressia” del mossèn -certament era un home obert  i conciliar- que el feia simpàtic entre els joves, no li agradava al bisbe Moll –tancat i preconciliar, per no dir directament franquista- i el foragità al poble més llunyà de la diòcesi de Tortosa: Tírig, just a tocar del primer poble de la diòcesi de Sogorb-Castelló: Albocàsser. I així vaig tornar a connectar amb Mn. Martínez que, desficiós com era, ja estava tornant a organitzar “mogudes” entre els joves, a la seua nova parròquia.
       Nosaltres teníem més sort, perquè el nostre bisbe era el Dr. Pont i Gol, més jove i més obert que no el bisbe Moll i Salord, a punt de jubilar-se i d’enyorances nacionalcatòliques. Dn. Manuel havia acompanyat Franco en la seua “baixada” cap a la Mediterrània republicana, primer com a bisbe de Lleida i desprès de Tortosa, que abastia la pràctica totalitat de les terres de Castelló: de fet a les parròquies i al col·legis –de les Carmelites de Castelló tinc tot el record- hi havia el seu retrat amb la llegenda “Excmo. y Rvdmo. Dr. Dn. Manuel Moll i Salord, obispo de Tortosa”...I fou el bisbe que ens confirmà a tots els infants de Castelló i que presidia algunes processons significatives, com la de la festa de Lledó, amb tota la pompa i la companyia de les autoritats civils, militars i jerarquías del Movimiento. Encara a les acaballes del franquisme i amb ocasió de la inauguració del monument (!) a la batalla de l’Ebre, al seu pas per Tortosa, que presidí el ministre Solís Ruiz, el Dr. Moll es desféu en elogis al règim encara vigent i s’esgargamellava, el bon home, excusant-se que no ho feia per servilisme a Franco, sinó per gratitud (?)...
Bé, malgrat tot, aquella fou una experiència interessant que, si no “transformà” la joventut de la diòcesi, mal no en va fer cap i encara ara la recordem alguns amb una certa nostàlgia, en girar la vista cap arrere, retrocedint fins a la nostra adolescència...adulta, per cert, ateses les circumstàncies. I no tant per la descreença general actual –que l’església institucional s’entesta en lamentar, quan és ella la principal inductora- quan perquè –aquella experiència- fou una escola de valors –sinceritat, coratge, il·lusió, empenta, esperança, optimisme...- que ara aniria bé de recuperar...




-------------------




                                                 3. L’ESTIU






L’estiu no és ben bé la continuació o el desenllaç natural de l’hivern, encara que climatològicament ho siga, bé que suavitzat per la primavera. És un temps que es viu per sí mateix i enllaça, amb naturalitat, amb l’estiu següent, de manera que es podria viure la seqüència dels estius com una biografia independent…Al menys així m’ho sembla a mi.

Els primers records.
          Els primers records que tinc de l’estiu –dels estius, millor- dels anys quaranta, es relacionen amb els “masets” dels voltants de Castelló. Així i molt vagament, tinc la imatge d’una terrassa ombrívola, a la que s’accedia per unes escales i unes dependències a banda i banda d’un ample entrant o corredor...Era un lloc agradable amb alguns arbres que li donaven frescor. Seria, a bon segur, el “maset” de la tia “Senteta”, una matriarca de la família de ma mare, que tenia un forn de pa al carrer Sant Fèlix i aixoplugava a tot el món. Amb freqüència, des del camí Lledó on vivíem, hi anàvem a pel pa i portàvem, a coure, pastes que feia ma mare i que el senyor Lluís introduïa al forn, amb cura i remugant alhora, perquè l’obligava a modificar l’estratègia de distribució de les fogasses a dins del forn i calia una vigilància estricta per no coure-les massa o massa poc –les fogasses- o cremar-les –les pastes-. Finalment, amb mestria, el senyor Lluís movia la gran pala de fusta i treia les pastes daurades i oloroses. Més freqüentment hi portàvem arròs a la cassola, que la meua iaia preparava amb gràcia i val a dir que resultava –a la vista i al paladar- un plat exquisit, una vegada fornejat pel senyor Lluís...
          El forn de la tia “Senteta” –la casa a la que s’accedia per la botiga- era, a més, un lloc de reunió de les amistats del seu marit, l’oncle Joaquim, molts anys president del gremi de “panaders” de Castelló i guitarrista afeccionat del cercle dels Tàrrega –Francesc el virtuós de la guitarra i el seu germà, bon concertista de piano-. A bon segur, en aquelles tertúlies, es parlaria de tot i es llegia la premsa –la Vanguardia, crec-, però la component artística hi era present de forma habitual, atès que hi havia també el tio Pepe, germà de la meua iaia que hi treballava, també, al forn i era gran afeccionat al teatre i a la sarsuela. Seria un pèl comediant, perquè sembla que escenificava moments de les peces que havia vist i cantava trossos de les obres que havia vist, especialment quan treballava...El cercle artístic familiar el completava la tia Anitín, neboda de la tia Senteta i de l’oncle Joaquim, que feia anar el piano de casa a tota velocitat...fora que algú estiguera escoltant, aleshores parava en sec: la seua timidesa malaltissa li impedia interpretar en presència d’algú. I a fe que ho feia molt bé i podria haver estat una pianista consagrada.
Aquella era una família d’una bondat extrema i d’un tracte encantador, a més de ben situada econòmicament. La qual cosa, en una postguerra miserable, era d’agrair pels que ho passàvem un pèl magre... A més, aquell carrer havia estat el de la meua mare de joveneta i no té res d’estrany la familiaritat i afecte que ella professava –i ens encomanava a tots- a aquell indret i a les famílies que encara quedaven, del temps en què ella hi vivia. També mon pare li tenia afecte al barri de Sant Fèlix, pels records que li portava de les estones de festeig amb “Antonieta”, diminutiu afectuós amb que tothom se li adreçava...
          Un altre record d’estiu em porta a un altre maset, no tan senyorívol com el de la tia “Senteta”: era més bé una alqueria i la seua propietària era la sra. Rosa, amiga de casa i abastava tot un espai cultivat de verdures. I és que tenien un lloc de venda al mercat central. Ací tinc algun record més: mon pare arribava en bicicleta de la fàbrica on treballava, cada dia al tardet i el marit de la sra. Rosa, el sr. Batiste, trafegava per allà treballant la propietat i preparant la mercaderia per a l’endemà. També hi havia un fill seu que li ajudava i dues germanes bessones que, finalment, vaig arribar a diferenciar una de l’altra. Jo tindria algun any més que quan anàrem al maset de la tia “Senteta”, perquè començava a llegir alguna cosa –efecte de la constància de la hermana Araceli, la meua primera mestra-, com ara els còmics de l’hombre emmascarado, Roberto Alcàzar, el guerrero del antifaz i Purk, el hombre de piedra...
          També hi havia la “nostra” alqueria, camí del Pinar i una mica abans d’arribar a l’aeroport esportiu del Grau. Allà ben bé no hi havia condicions per “quedar-s’hi”., encara que no només anàvem a l’estiu, sinó de tant en tant. Havia estat la propietat –l’única- de la família i encara que els records no m’arriben a l’avi Minguet –morí sent jo de pocs anys- sí que li vaig sentir a la iaia Antonia i a ma mare contar alguna cosa relativa a l’alqueria i els afanys que mon iaio li dedicava, quan la treballava. Sabia, per exemple, que ell hi anava a peu, a punta de dia i fins i tot abans de clarejar, amb el “fato” de la ferramenta i una “fiambrera” de provisions per passar el dia i no tornava fins a la nit. I que ho tenia tot que feia goig, de ben cultivat: les millors magranes, les millors peres, les millors pomes... Ara, però, no era igual i quan anàvem era un lament continu de la iaia i de ma mare: no sé ben bé quina era la situació ni qui se n’ocupava, però allò no era “igual”.
El cas és que, a mi, el que més em cridava l’atenció eren les amples sèquies que la voltaven per tots els costats i aquells caixons allargassats –tahones en deien- que es podien manejar des de terra: abaixaves la tahona que s’omplia d’aigua i, tot seguit i amb força, la feies pujar cap amunt i cap a tu, portant l’aigua a la sequieta de l’alqueria que la distribuïa cap els solcs. Bé, es el que faria aquell aparell en els seus bons temps, perquè aleshores estava molt atrotinada i es vessava més aigua que no en portava cap a la sèquia. L’altre record que tinc de l’alqueria fou un sac de portlant petrificat, que hi havia a la porta de la caseta, amb totes les marques de la tela del sac: segurament s’hi feu alguna reparació a l’edifici, es quedaria per allà el sac i la pluja i el pas del temps s’encarregaren de la resta. El cas és que funcionava com a seient...a l’ombra del magraner.

Anem a la mar!
          L’estiu, però, tenia també la versió local de la platja i, en concret, de la platja del Pinar, on acudia tota la família. Un dia de platja era tota una aventura, quan fèiem cap a l’alqueria del tio Carrasco. El tio Carrasco -el nom del qual era Vicent i mai no he sabut el perquè de l’afegit- tenia una caseta ben bé enmig de l’arrossar i a tocar del Pinar. Tampoc hi havia massa condicions per “quedar-se”, però la gent ho feia. I és que coincidien algunes circumstàncies. A saber: la tia Maria –la dona del tio Carrasco- era una santa i aixoplugava a tot el món, la seua germana –la tia Anita- era més malcarada, però bona com el pa també i, sobre tot, el seu marit l’oncle Tomàs, era la simpatia en persona: sempre rient i sempre fent broma: “Veniu tots a l’hotel goma! Encara cap més gent!” I a l’hora de dinar exclamava: “Mengeu i bebeu a gust, que està tot pagat!...” “Qui vol més cafè de “calcetí”?”.
I, certament, que era un lloc que s’estirava com una goma, perquè era minúscul i podien trobar-se allà més de trenta persones, totes trafegant amunt i avall: uns mirant encuriosits com el Carrasco –així a seques li deien els grans-, s’arromangava els camals del pantaló i s’endinsava per les sèquies del voltant a caçar –que no pescar- anguiles. Ho feia amb una gràcia inimitable i, en un punt, ja veies que tirava ma a l’aigua i la treia amb una anguila a la mà, que posava al poal que portava amb una mica d’aigua. I així fins que l’omplia. De tant en tant es “desenquetava” i pegava quatre crits amb aquella veu de canya trencada que tenia, perquè si fèiem soroll les anguiles se li espantaven. I tot això sempre amb una punta de puret a la boca, el barret al cap i aquell posar seriós com “un titot”.
          I de la sèquia a la cassola: la tia Maria ja ho tenia tot preparat i feia estona que trafegava per aquella cuina minúscula, plena de fum, a la que s’accedia per l’emparrat i també per un lateral que donava a la sèquia. I, en un punt, cridaven a dinar: “ a la taula i al llit al primer crit” i tothom s’acomodava a l’emparrat: el soroll de les veus, el riure constant, la “música” de forquilles i culleres contra els plats, les begudes gasoses –especialment  els sifons: fshhhhh-, les contalles i els acudits amb la boca plena... i el “tio” Tomás que es posava dret i cridava: “mengeu i beveu que està tot pagat!” i tornava la salutació: “gràcies, gràcies” amb un gest de la mà, a algú que passava i ens deia “Ei! Bon profit!”
Els menuts teníem un deler especial per la “sarsa mora”, una mena d’antecedent de la coca-cola que es venia en ampolles grans i que desapareixia en un no res. Havíem anat a comprar-la –amb la resta de begudes: gasoses, vi, sifó...- un poc abans de dinar, a la “venta” de les tres banderes d’allà prop, plena de gent que es feia el vermut. Abans, però, havíem anat a prendre el bany, els cosins -Tomàs, Manolo i Paco- i alguns altres xiquets que venien a l’alqueria amb els seus pares o iaios. Allà vaig començar a “treure favetes de l’olla” en aprendre a nedar o, millor, a aguantar-me sense enfonsar-me.
Els dinars, finalment, tenien el seu moment culminant en el “cafè”: un cafè, naturalment, de perol i “calcetí”...i miraculós, perquè no s’acabava mai. La gent major –els menuts ja ens desassossegàvem i començaven a “desfilar”- repetia i repetia i la tia Maria encara anava dient: “algú vol més cafè?” i tot el que deia que sí, estava servit al moment. Al poc de temps, el soroll s’anava apaivagant i els humors de les begudes i la digestió dels arrossos i les anguiles, feien el seu efecte. A poc a poc, la gent es buscava un lloguet i feia la migdiada: uns a l’aire lliure, escampats per l’emparrat i altres dins la caseta, en l’única peça que tenia, amb una finestra menuda que donava a la sèquia i amb el terra de terra...Només uns pocs s’havien mantingut ferms i no havien abandonat la taula -aquell tauló sobre cavallets- i, asseguts, seguien parlant d’açò i d’allò...
Passada una bona estona, els menuts –feta ja la digestió i ben descansats- creuàvem la carretera –és un dir: un camí de carro polsegós i pedregós- i anàvem a l’era del davant a jugar al futbol. Efectivament, junt a l’edifici o magatzem hi havia una “era” on batien l’arròs i com els diumenges estava lliure i neta, ens servia de camp de futbol. I allà es feien els amos els “Calvario”, és a dir Tomàs, Manolo i Paco –“Paquito”, aleshores, perquè era menut com un samaruc-, els cosinets, per davant d’altres xiquets i, per descomptat, per davant de mi que vaig ser un negat, tota la vida, per jugar al futbol. En canvi, Paquito era un cas: es passava a tots per “baix cama” –o millor passava ell entre les cames de tots-, sense deixar la pilota i portant-la a la porteria contrària i fent gol sense remissió...
          Es feia de nit i calia tornar a casa i el cas és que no puc recordar com ho fèiem: pot ser havíem vingut en tren, en la “Panderola” i, aleshores, enfilaríem la “carretera” en direcció al Grau, a l’estacioneta del trenet. Altres haurien vingut en bicicleta, el tio Carrasco segur. I, pot ser, fins i tot alguns en carro. Els retorns eren tot un espectacle: si pujaves al trenet veies tota classe de gent, molts pescadors, amb els arreus i el producte del dia, famílies senceres amb els “bultos” corresponents, banyistes que encara portaven els cabells humits...i, fins i tot, algú amb bicicleta que feia una part del trajecte en tren. No era el cas del “Carrasco” que, amb la punta de puret a la boca, el barret al cap i els arreus al porta-maletes, estirat com un “titot”, donava pedalejades solemnes, amb les mans agafades a aquell manillar en alt... No mirava ningú i anava fent camí cap a casa, per aquells vials infames, compartint el retorn amb altres biciclistes, amb els carros plens de gent –i el gosset al darrere-. La cosa, però, semblava complicar-se en arribar a Castelló, doncs al “trànsit” dels camins s’afegia el del poble i la gent que anava a peu i creuava els carrers.
En una d’aquelles que una dona gran –sense mirar ni encomanar-se a ningú, clar- es posa a creuar el carrer, quan el “Carrasco”, “entronitzat” en la seua bicicleta aparegué: “Ei! Ei! Uela!, Uela! Aparte’s! Aparte’s! Que la xafaré!” Cridava el ciclista tot esverat. Ni cas. Siga que aquella dona estava sorda o siga que es pensava que el carrer era seu... Catacroc! La “uela” i el “Carrasco” rodant per terra: “Ai! Ai! Morral! Què no m’has vist?” Clar que sí, per això l’avisava: “Aparte’s! Aparte’s! I vosté no m’ha fet ni cas! I ara què?” “Ai! Ai! Que no m’hauré trencat una cama?” s’exclamava la dona. La cosa fou més aparatosa que greu i la gent que acudí, els ajudà a posar-se drets. La dona se n’anà remugant i el “Carrasco” muntà, novament, a la bicicleta i seguí cap a casa, on arribava primer que la tia Maria i la resta de la gent que vivia per allí prop i que havien fet el viatge en carro.
          No era, però, l’alqueria del “Carrasco”, l’únic referent de la platja de Castelló: de vegades anàvem per les nostres quan ens fèiem no dic grans, però sí adolescents. Acudíem a les “casetes de bany” on, et podies canviar de roba pagant un tant i gaudíem del sol, l’aire i l’aigua. També hi havia merenderos, on es podia prendre begudes, gelats i fins i tot menjar. Tot allò, però, acabaria aviat, amb motiu de la instal·lació petroliera Esso, que desplaçà la gent i els chiringuitos cap a la part de Benicàssim. Com també s’acabà amb l’ús públic del Pinar on per, l’estiu, la gent hi anava, s’instal·lava i ho passava la mar de bé a l’ombra dels pins i a un pas de la platja: interessos econòmics i empresarials, amb la complicitat de les autoritats franquistes d’aleshores, permeteren la seua privatització i es construí un hotel –l’hotel del golf!- amb el camp corresponent de la pilota i el bastó. Curiós que, ja als anys cinquanta, la dreta –governant i econòmica- ja potinejava amb el tema –corrupcions i golf-. Algunes veus, però, s’alçaren i ara em ve al cap que el nostre benvolgut mestre de l’acadèmia d’oposicions, Dn. Antonio Armelles, ens explicava que alguns regidors díscols –ell entre uns pocs- varen haver de suportar les invectives del governador civil d’aleshores –Sr. Carlos Torres Cruz- quan, a l’ajuntament de Castelló, demanaren la paraula i posaren en qüestió la instal·lació de la refineria. Enterat el governador per l’alcalde del moment, s’apressà a qualificar d’ “asturianos” a aquells regidors -Dn. Antonio entre ells-. Sembla que hi havia hagut alguna “moguda” reivindicativa a Astúries, contra la política empresarial i econòmica de Franco.
          Al Grau anàvem també a pescar: un veí del camí Lledó -Emilio-, que vivia just a la casa del costat i al primer pis també, em féu –quina paciència pobre!- una canya de pescar...desmuntable. Era un matrimoni jove –ella grassoneta i simpàtica- que ens tenia afecte i molt bona relació amb els meus pares. No tenien fills i pot ser això els decantava cap a mi i el meu germà. El cas és que, amb la meua canya flamant, vaig començar a anar al Grau, pot ser alguna vegada amb l’Emilio i altres amb amics i mon pare mateix: primer –una vegada que baixàvem de la “Panderola” i allà a la vora, anàvem a per “gambeta”. Era una botiga-magatzem on, a més, podies llogar canyes i, fins i tot, els que no volien tornar carregats cap a casa, se la podien deixar allà, en uns prestatges que hi havia.
Desprès cap als molls del port, que estava allà mateix i a preparar-se, pacientment, a què algun “llobarro” s’empassara l’amet, cosa quasi insòlita: la majoria de vegades fèiem “porra” o, com a molt, alguna “medalleta” i prou. Ens ho passàvem bé, però. Aquella afició d’infantesa, com quasi tot a la vida, anà minvant fins que la canya restà en un racó de la casa o, més exactament, a les golfes que teníem a dalt del pis, pujant al terrat.

El poble d’Ares.
Un indret i un temps inoblidable –sempre a l’estiu- fou el poble del meu pare: Ares del Maestre o del Maestrat. De menut jo em criava delicat i pot ser fora Dn. Agustín Rallo, aquell pediatra de cabells blancs i que caminava coixet, qui ens recomanà anar a la muntanya a passar l’estiu. Així que la família hagué d’organitzar-se: ma mare el meu germà i jo cap al poble, mon pare i la meua iaia es quedarien a Castelló.
Per començar el viatge ja era una aventura: hi havia que encomanar els bitllets amb antelació i el dia assenyalat –per la vesprada havent dinat- acudíem, carregats de “bultos”, al garatge de la “Hispano” que es trobava al parc de Ribalta: allà hi havia uns quants autobusos, cadascú amb una destinació i nosaltres buscàvem el de Vilafranca. Ens acomodàvem als seients, mentre el xofer i el cobrador pujaven les maletes al sostre del vehicle, on les deixaven ordenades segons la destinació. Arribat el moment, amb solemnitat i en maniobra feixuga, el nostre cotxe anava eixint del garatge i enfilava cap a la carretera de Borriol i ja teníem viatge per a estona: carreteres precàries i costerudes i parades a discreció, quan no obligatòries per alguna punxada de roda. Si tot anava bé arribàvem a Borriol, passàvem pel mig del poble –de desviacions aleshores ni parlar-ne-  i continuavem cap a la Pobla Tornessa on, també pel mig del poble i amb més dificultat, seguíem ruta: anava d’un pèl que el costat de l’autobús no tocara el cantó de l’església del poble i passava arran de la porta.
Ara hi havia un trencant: tot recte cap a Sant Mateu i nosaltres, a l’esquerra, cap a Albocàsser. Encara caldria, però, passar per Vilafamés i La Vall d’Alba i vindria una primera parada “tècnica”: Els Ibarsos. Tots a baix i a beure aigua fresca del pou del què semblava un hostal...i a “desbeure”, si calia, en algun indret pròxim a camp obert. Encara era de dia, però aviat, camí d’Albocàsser, s’anava enfosquint: allà hi havia “moguda”. Efectivament, a la plaça on estava la font i els abeuralls dels animals, es trobaven tres o quatre cotxes que no sé com cabien i es feien “transbordos”: el més complicat era el que venia de Sant Mateu i Vinaròs, per mor dels horaris i les combinacions de trens, ja que a Tortosa s’esperava l’arribada del tren de Barcelona i que no vinguera el tren, l’autobús no movia i era justament el què nosaltres esperàvem a Albocàsser. En més d’una ocasió allà se’ns feia de nit fosc i els empleats, per damunt els sostres, traginant maletes...I encara ens faltava estona: arribats a l’Hostalet de Benassal nova parada, per beure i “desbeure” i pot ser algun nou canvi de passatgers, ja que el nostre “cotxe-correu” no entrava al poble de Benassal. Ara arribava el tros més feixuc, només passar la Montalbana, en enfilar la costa d’Ares: encara ara amb bon asfaltat, corbes eixamplades i bons vehicles la costa fa respecte, així que a finals dels quaranta...cada dia que el “cotxe-correu” arribava al poble d’Ares era un miracle: el xofer canviava la marxa -“croc-croc”- i agarrat fortament al volant, anava portant aquella “guagua” cap amunt, amb gemecs de la carrosseria –nyoc... nyoc...nyoc- i uns moviments de balancí que semblava que “allò” es desmuntaria en qualsevol moment...
I en això, Ares! A la primera corba, passades les Solanes, ja es veia el poble allà dalt, si era de dia encara i unes llumenetes de no res, si era de nit. Des del poble també es veia el “cotxe-correu” i es perdia de vista a la propera corba i així una bona estona: “estem a la casilla” ens informava el cobrador... “ara a la revolteta de La Llacua”... “ja arribem al Coll”. El Coll és un barri d’Ares a la cruïlla de la carretera que mena a Vilafranca i alguna vegada parava perquè baixava algú. Finalment arribàvem a la plaça del poble amb una munió de gent que esperava. I és que en aquells anys de poques distraccions, l’arribada de l’autobús era un espectacle: la gent eixia a passejar a l’espera de divisar el “cotxe-correu”, tan bon punt enfilava la costa d’Ares i durant la mitja hora bona que tardava en arribar, anaven seguint l’itinerari, per totes les corbes del camí...
Salutacions i crits ja des de les finestres i l’operació de descarregar les maletes dels viatgers i alguns “fardos” de comandes de particulars o de les botigues del poble...i el sac de correus que l’ “empomava” el Sr. Ricardo, el carter, i se l’emportava cap a sa casa –i casa de correus alhora- amb un seguici de gent que esperava carta...I nosaltres ens havíem d’instal·lar, encara. Al llarg dels anys que pujàrem a Ares, varem anar canviant de casa, a l’espera infructuosa –si no impossible- de poder adquirir-ne una i estabilitzar-nos: algun any férem cap a la casa dels meus avis, on vivia el germà menut de mon pare, el “tio Julio”. Aviat, però, varem haver de buscar una nova alternativa, perquè ni ell –fadrí impenitent- s’acostumava a la nostra presència ni nosaltres –amb la Tonica, la meua mare, tan polida- a les seues singularitats. A més –i pot ser el “tio Julio” tenia raó, però jo vaig quedar molt afectat- en tornar un dia per la nit i entrar amb el matxo a casa, es va trobar amb algunes figuretes d’argila, que estaven assecant-se a les escales que pujaven a dalt i en veure-ho cridà: “què fa açò ací?”. I d’una manotada ho desfeu tot i anà per terra, a trossos, el meu treball de tot el dia i la meua il·lusió...
Així que anàrem buscant allotjament per als anys successius...un any fou al carrer de l’Abadia, un altre a la que havia estat casa de l’àvia de mon pare, la iaia Matilde, un altre al carrer de la Nevera, on uns masovers de Morella s’havien fet dues vivendes noves: una –més espaiosa i senzilla- la nostra i l’altra –més reduïda, però amb mirador i tot- l’ocupava Dn. Arturo, un metge jove de València i la seua dona. Allà fou on s’escaigué l’episodi de les febres de Malta...: jo tenia poc més de set anys i acabava de fer la comunió i en això vaig trobar-me malament amb molta febre. Vam acudir  al metge, que em visità i ens aconsellà tornar a Castelló, perquè “allò” –una malaltia greu i prou desconeguda aleshores- depassava de les possibilitats de tractament, al poble. Encara com el “tío” Joanet, el de la fàbrica, es trobava a Ares, passant uns dies a la nostra casa, precisament i amb el seu cotxe –un citröen negre de l’època- vam baixar a Castelló, conduint el Sr. Pepe, xofer de “Panticosa” que és com se li quedà al “tío”, arran de la seua estada al Pirineu, del què en parlava meravelles: “allà a Panticosa tot són pins i roques, pins i roques...” i que motivaria la seua dèria de plantar pins per tot el terme d’Ares...
Així que tornàvem a ser a Castelló, a les poques setmanes d’haver pujat aquell any i de seguida, els meus pares, em feren visitar per l’altre Dn. Arturo, Fabregat, metge de casa, tal com ja he avançat en el capítol de la meua infantesa. Pel que vaig anar sabent desprès, la tal malaltia semblava tenir el seu origen en la llet de les cabres –o ovelles- que tractada amb precarietat higiènica, com passaria segurament a Ares, m’encomanà la malaltia, malgrat la cura extrema que tenia la meua mare en el tema de la neteja i higiene. Més probablement el contagi es produiria pel contacte permanent que hi teníem amb els animals: al carrers del poble quan les raberes anaven amunt i avall, al camp quan pasturaven, als corrals quan tancaven i munyien ovelles i cabres i volíem estar davant...nosaltres sempre hi érem pel mig. L’anomenaren “de Malta” per haver-se originat en aquella illa de pastors, avui membre de la UE i que molts anys més tard visitaríem la meua dona i jo, en un creuer per la Mediterrània...
Siga com siga, Dn. Arturo Fabregat sembla que tampoc ho veia del tot clar i cridà a consulta a un altre metge, perquè em visitara: jo estava al llit dels meus pares, segurament perquè era l’habitació de la casa més ampla i en millor condicions i els dos metges estaven allà drets i parlant-se una bona estona. Finalment parlarien amb els meus pares i el consell fou mirar de fer-se amb una nova medicina –les primeres penicilines que circulaven-, d’ “estraperlo”, però. I a un preu prohibitiu: crec recordar que sobre les mil pessetes d’aleshores. Com s’ho feren els meus pares –perquè a casa arribàvem justets a final de setmana!, que és quan mon pare cobrava- no ho sé, però jo vaig prendre la medicina i vaig repetir-la durant uns quants dies. Fins i tot recorde el canvi de format de les primeres ampolles a les següents d’aquella “aureomicina cristalina”, que vaig provar de prendre en les càpsules tal qual i en la pols de dins, amb llet de pot –La lechera- quan no me les podia empassar...
El cas és que vaig anar millorant a poc a poc, encara que aquell estiu ja no varem tornar a pujar a Ares, clar. No cal dir com ma mare a l’any següent, no només extremà les precaucions –la llet vinga a bullir i bullir-, sinó que ens alliçonà per no atansar-nos a les cabres i ovelles de les raberes, cosa bastant difícil per cert. També canviarem de producte: llet de vaca. Sí, de l’única vaca del poble. De la vaca de la Sra. Rosa, veïna nostra de la nevera, precisament. Aquella santa dona es féu de seguida amiga de ma mare i no només ens subministrava llet, sinó que ens aixoplugava a sa casa, on anava ma mare a cosir algunes vesprades i nosaltres –el meu germà i jo- amb ella: des d’aquella sala –el menjador típic amb la xemeneia, però en bones condicions i ceràmica a les parets- es veia el barri del què havia estat l’hospital d’Ares, aleshores enderrocat per les bombes dels “nacionals” i una bona part del terme mirant cap a la masia de la “Masà” i Cantallops. Alguna vegada havíem berenat i tot, que ens preparava la Sra. Rosa o la criadeta que tenia i que, justament és la que pasturava la vaca i la portava a beure a la bassa. I la veritat, una vaca pel carrer –encara que fora de llet- feia respecte, però Carmeta –la criada de la Sra. Rosa- se la traginava bé, només amb alguns crits suaus que li dedicava i uns tocs de vara que sempre portava. La veritat és que ens admirava també la bondat d’aquella xica, de mirada un pèl trista i fesomia rústica...i el llavi inferior partit, pot ser del dur treball, el fred intents a l’hivern... i la manca de cremes restauradores, en aquella postguerra miserable...
I justament de casa la Sra. Rosa estant, ja ens anàvem amb la llet cap a casa, que pujava Carmeta del corral, per dins de casa, a l’estança on ens trobàvem, desprès d’haver tancat l’animal i haver-lo munyit. La pobra Sra. Rosa, tot i el seguit de desgràcies que havia passat, no perdia mai l’humor i sempre tenia alguna cosa que contar, amb aquell somriure maliciós, mirant per damunt de les ulleres que duia i sense deixar de fer ganchillo i amb estil indirecte, com els bons narradors: “la Roseta açò i la Roseta allò” deia d’ella mateixa. La bona de la Sra. Rosa havia perdut al fill únic que havia tingut, mentre feia la mili i la seua foto estava per tot...a més d’una corona mortuòria a dalt del seu llit,a la seua habitació,que donava, precisament, a l’estança on ens trobàvem i que ja ens havia mostrat alguna vegada. Sembla, també, que havia patit algun desengany amb el seu marit i contava que, en una ocasió, en denunciar neguitosa la seua desaparició de casa, la guàrdia civil el localitzà i la informà què es trobava en un altre indret i amb una altra dona. En trobar-la sorpresa i afectada, els guàrdies li digueren si volia que el feren tornar a casa. Ella digué que no...No sabem com acabaria la cosa, però la “Roseta” hagué de patir de valent...
I a tot això, la sra. Rosa estava viva de miracle: passà estant nosaltres allà. Eren festes i hi havia bous i no era estrany que, de tant en tant, algun d’ells s’escapara: solia passar a l’entrada a la plaça, quan venien en rabera des del barranc de Lozano, de Catí i entraven al poble desprès de passar pel Regatxols. Tot i l’ajuda dels “mansos” i l’esforç dels pastors, algun animal en lloc d’entrar a la plaça on hi havia les barreres posades, se n’anava per un altre indret. És el què passà aquell any: una vaca brava enfilà per carrer de la Nevera avall i la Sra. Rosa acabava de girar el cantó de la nostra casa i anava a la seua i en anar a obrir la porta es trobà amb un gentiu, darrere d’ella que baixava de la plaça cridant “la vaca, la vaca, s’ha escapat la vaca!”. Per segons no embornà la pobra dona. El cas és que ella ni se n’adonà, però en reconstruir l’episodi estava clar que la vaca podia fins i tot haver-la vist, però com girà al moment, l’animal seguí Nevera avall i continuà pel camí que baixava cap als Molins i la gent darrere cridant i espantada.
Anys més tard, quan la Sra. Rosa s’havia fet més major, baixà a viure amb ella la que pensàvem era la seua neboda, la Sra. Rosalia, la del pa i la seua família: el Sr. Juanito i els fills –pot ser la sral Joaquima ja hauria faltat-, Carmencita i Abelardet. Ara he sabut pel propi Abelard, alcalde d’Ares, que el parentiu venia del segon matrimoni de la Sra. Rosa amb l’avi d’ell i pare de sa mare, Rosalia. Finalment, allò de la vaca de llet s’acabaria i segurament la criadeta s’acomiadaria. Desprès hem sabut que baixà a Castelló, es casà, tingué fills i nets, encara que no l’hem tornada a trobar.
Tornant als bous allò era tot un espectacle i és cert que, malgrat la raó que assisteix als contraris a la “festa” –jo entre ells- es fa difícil concebre unes celebracions de poble sense bous. Una altra cosa és -o són- les “corregudes” de plaça, on pel lluïment dels toreros i la vena sanguinària de molts dels assistents, allò esdevé en una carnisseria...A Ares –i en els bous de carrer de per tot-, però, els bous –o millor les vaquetes braves- eren un espectacle entre innocent i temerari: l’animal anava amunt i avall de la Raval i per la plaça del poble, enmig de les corredisses dels joves i els crits de la gent que s’ho mirava des dels balcons...La cosa, però, començava molt abans, quan hi havia que anar en comitiva eqüestre a comprar el bou: algú de l’ajuntament, els de la comissió de festes i altres acompanyants –Daniel, el practicant, no fallava mai al damunt del seu cavall- enfilaven pel camí del Regatxols, cap al barranc de Lozano, de Catí, passant per la “Masà”. Allà farien el tracte amb els ramaders i tornaven cap al poble amb la comanda feta. Més tard, ja a les festes, amb presència i acompanyament, també, d’algú del poble s’esdevenia l’espectacle de l’arribada de la rabera de bous. Ja, des de lluny, es podia fer el seguiment i els que tenien bona vista anaven donat detalls: “Ara arriben a la ‘Masà‘ ”... “Ara passen pel bosc de carrasques...” “Ara estan bevent a la bassa de la ‘Masà‘...” I aviat els veies camí del Regatxols i del Regatxols cap al poble, apareixent i desapareixent contínuament a les revoltes. Així arribava el moment més emocionant quan la rabera, esperonada pels pastors i amb els mansos al capdavant, fent sonar aquelles esquellotes – tolonc! tolonc! tolonc!...-que feien feredat, enfilaven al trot la pujada de la bassa del poble: els més porucs ja havien desfilat cap a llocs segurs i els valents s’enfilaven a la reixa del Calvari cridant –eh! eh! eh!...- I encara els temeraris emprenien una cursa frenètica davant els bous cap a la plaça, on entraven els primers i, d’un salt, es posaven a cobert a dalt de les barreres o del cadafal muntat  a l’efecte.
L’ “operació”, però, no sempre resultava reeixida i, en més d’una ocasió, algun animal es despistava i s’enfilava cap al Monjuich –amb la cridòria i corredisses pròpies de la gent que, des d’allà, s’ho mirava- o, com en l’episodi de la Sra. Rosa, s’escapolia per la Nevera i anava a parar ves a saber on. Això donava a la festa un nou caire –un pèl angoixant-, en saber que hi havia un bou “despendolat” pel terme i obligava els pastor a un esforç supletori de recerca de l’animal fugit, amb l’ajuda d’algun manso, mentre la resta romania ja a dins del recinte. Finalment, la normalitat tornava i s’aïllava la vaqueta que s’hauria de torejar, mentre la resta de la rabera tornaven per on havien vingut, camí de la devesa de Catí. Ara calia esperar a la vesprada, per a la “moguda” torera: només un any, crec recordar, l’ajuntament i la comissió pujaren un torero que féu uns “passes” a l’animalet i ací acabà tot. La festa dels bous, que es perllongava uns quant dies, consistia en “soltar” la vaca –si volia eixir del corral on es trobava tancada- i fer-la córrer amunt i avall per la Raval de dalt i la mateixa plaça. Això es feia, solemnement, amb les autoritats al balcó de l’ajuntament, per la vesprada: de bon de matí, però, ja havia estat “temptejada” pels mossos del poble, amb crits de ea!, ea!, ea! i alguna escaramussa des de les barreres, balcons i portes de les cases, protegides amb barrots, amb corredisses, entropessons, caigudes i alguna enganxada més o menys seriosa, com la de Moieta un any i la d’Emilio, el fill de la sra. Tereseta, el mateix any o, pot ser, un altre: ambdues tingueren lloc a la plaça, on hi havia instal·lat el cadafal.
I és que les pilastres de fusta que l’aguantaven servien d’amagatall d’urgència, quan tenies la vaca al damunt. Però l’animal hi podia entrar a dins amb facilitat al darrere del “espontani”, què és el que li va passar a Moieta –al que son pare intentà ajudar, amb resultat d’enganxada també- i a Emilio, al què sembla que li va fer encara més mal, sense arribar a ser greu. Al primer encara el veiem al dinar de germanor dels jubilats d’Ares, de cada 15 d’agost i li faig memòria de l’episodi, que ell acull amb un somriure. Al segon –tot i haver-se afincat a Benicarló, en una sènia del terme- li vaig perdre la pista i hem sabut que faltà, ja fa anys: la vídua, però, filla del sr. Antonio, el pastor, també acut al dinar dels jubilats.
En un segon pla dels més agosarats, hi havia algun valent que pujava i baixava de les cordes que penjaven d’unes anelles grans, enganxades a la paret de l’edifici de l’ajuntament, a baix del balcó aleshores, perquè de balcó no n’hi havia hagut sempre i les anelles ja hi eren: hi havia un parell de finestres grans i allargades. El cas és que, des de la fusta travessera que servia de suport als peus, alguns es feien el valent, intentant tocar el tos de la vaca amb el peu i no sempre encertaven, amb la pèrdua d’equilibri subsegüent i perill de ser embornats per l’animal. Hi havia, també, els afeccionats a les reixes i, fins i tot, als balcons baixets: desprès d’una corredissa davant la vaca, donaven un salt a la reixa i d’allà amunt al balcó si la vaca els empaitava. I els que, des de darrere els cabirons creuats a la porta de les cases, s’atrevien a treure mig cos i la mà fent l’enze a l’animalet. Entre aquests últims hi havia el meu germà, que les passà magres a ca la sra. Dominga la sabatera, quan la vaca fent cas de l’enze dels de la porta, es llençà contra els barrots i els trencà! Sort que l’animalet hagué de fer algun moviment per acabar de sortejar-los -els barrots ja trencats- i entrar-hi. I aquells segons foren providencials perquè el meu germà i Juan Ignacio –el “valencià” menut- pogueren apartar-se de la trajectòria de la vaca.
No els donà temps, però, d’enfilar escales amunt i s’hagueren d’entaforar els dos a la comuna!, amb l’única “protecció” d’una cortina de tela que hi penjava bambolejant: primer per l’acció dels seus cossos que s’hi precipitaren i desprès pels moviments de la vaca que hi rondava...Ells dos, muts –i pot ser “cagats”, doncs a l’excusat estaven- ni gosaven respirar agarrats l’un a l’altre, fins que l’animalet cansat de donar voltes per la planta baixa tornà a eixir a la Raval i emprendre les corregudes amunt i avall. No cal dir que la gent dels balcons, que havia vist com la vaca entrava a la casa, estava en un ai al cor fins que la veieren aparèixer novament. Els “valents” també aparegueren, més blancs que la cera, però fent-se els “pinxos” i amb crits de “ea! vaca, ea!”, ara que se n’anava cap a la plaça...
Hi havia, també, la dimensió artística dels bous i a la barberia de Daniel –practicant i barber alhora- es trobaven alguns quadres dels bous més valents d’aquella ramaderia, pintats per un personatge curiós: brusa negra, barret també negre i tort d’un ull. Es deixava veure pel poble, segurament quan prenia algun apunt dels animals a la plaça o per vendre els seus quadres. I la culinària, ja que, una vegada l’animalet passejat amunt i avall i esgotat, se’l sacrificava i se subhasta per lots: jo no vaig participar mai dels “menjars” que, per grups, els joves –amb presència d’algun xiquet- i dels grans organitzaven, com a part de la festa.
Tot això s’emmarcava a les festes del poble –a la segona quinzena d’agost-, en honor dels seus patrons “majors”: Santa Elena i Sant Bartomeu. Perquè hi havia els patrons “menors” –Sant Marc i Santa Bàrbara- i tots quatre hi són al capdavant del temple parroquial. Lògicament hi havia la missa solemne, el dia dels patrons i la corresponent processó, que sortia per la porta principal, travessava la plaça de l’església i pels porxos –els “perxes”- gòtics de l’antiga llotja accedia a la plaça del poble, per seguir per la Raval de dalt. Donava la volta i tornava per la Raval de baix i la pujada que ens duia, novament, a la plaça de l’església i a dins del temple: el més complicat era mantindre l’equilibri amb les peanyes dels sants amb aquells desnivells tan pronunciats. I al bell mig Dn. Rafael, el capellà que més temps estigué a Ares i del què tinc un record simpàtic, doncs era molt “pla” i, a més, jugava al futbol -sotana posada, of course!- amb entusiasme amb la “canalla”: “mucho!, mucho!, mucho!!!!” se’l sentia cridar, quan algú feia una bona jugada o marcava un gol. El meu germà participava amb deler i era dels més experts amb la pilota. Jo no. Ara -Dn. Rafael- anava seriós i revestit de la capa “pluvial” acompanyat dels “coterets” i precedint a les autoritats. De tant en tant iniciava algun càntic religiós que –sobre tot- les dones el seguien, amb aquella entonació tan típica, amb algunes notes afegides i arrossegades dels finals: “en estaaa vidaaa (in)mortaaal”, perquè deien inmortal, segur.
I lògicament, també, hi havia músiques i ball de plaça: la “banda” eren “quatre gats”. Bé quatre no, sis: l’agutzil que tocava la trompeta i feia de cap de colla, l’oncle Joanet –el de la tia Carme- que tocava el tabal, Antonio el fill del pastor que tocava el clarinet, algú que ho feia amb la trompa, el dels platerets i el del bombo: total sis. I feien soroll. Quan el pare dels “valencians”, Dn.Virgilio, es trobava al poble, “reforçava” la banda i es notava, doncs no debades era professor i membre de la municipal de València i director de la de Guadassuar: justament haver fet la “mili” junts a Catalunya, l’agutzil i ell, i haver tocat a la banda militar, els féu la mar d’amics i, des d’aleshores, la família Beltrán no ha parat de pujar a Ares, als estius.
Hi havia els pasacalles, els acompanyaments de les processons i, sobre tot, el “concert” a les nits al bell mig de la plaça del poble i tot de gent al voltant ballant el ball pla: “tat tararà ta tà, tat tararà ta tà, tarararà ta tà, tarararà ta tà, tat tararà ta tààààà...” En això jo treia “favetes de l’olla” i no em perdia cap, de ball. Un any, fins i tot em vam vestir amb “farol”, saragüells i brusa i vaig ballar –també vestida a l’efecte- amb Teresa, la filla de l’alcalde, “el sastre” –que ho era-. Encara ara li faig memòria a la què és dona de Juliet, el fill gran de la Sra. Rosalia la de la carnisseria i Julio Bayot, l’amic de mon pare. Fou perquè hi havia un secretari de l’ajuntament, interessat en donar-li entitat al poble i a les festes: era un homenet menut i vestit de negre i amb boina, parlava poc, però donà impuls a la festa i aquell any fins i tot eixiren carrosses ben guarnides i el ball es féu amb els vestits típics, grans i menuts.
Hi havia, també, ball convencional: “pasdobles” quasi sempre, però de tant en tant, l’agutzil es “marcava” alguna altra peça com ara –tocada eh!- amb la música de “Cuandoooo salí de la Habana válgame Dioooos...” i allò de “Si a tu ventana llega una palooomaaaa, trátala con cariño que es mi persooonaaa...” i a fe que, per ser tan precària la dotació musical, feia molt d’efecte -i de soroll-. L’agutzil, que era un negociant de mena, tenia el bar del cantó de la plaça on oferia, com a manjar exquisit, cecina, que era cuixa de bou curada. A més, els diumenges a la seua casa de “les eres”, muntava una gramola i feia ball per als joves del poble. A més de trafegar amunt i avall amb animals i presumir d’un cavall preciós, com no hi havia un altre al poble i que es passava temporades a la Mola, cosa que el tornava feréstec i calia anar amb compte. Músic, també, era el “tío Sarrionet”, germà de la sogra –la tia Soledat- de la tia Júlia, la germana menuda de mon pare: era un home ja d’edat que es passava estones assegut a una cadira, a la porta de la casa familiar, a la Raval de dalt i, de tant en tant, feia sonar la dolçaina i reforçava la “banda” del poble. Clar que músic era també Dn. Rafael, el capellà que cantava i feia anar l’orgue, del que se sentia més el “nyic-nyac, nyic-nyac, nyic-nyac” del pedals, que no les notes, que a prou penes li arrancava...amb una veu de tenor forta i potent que retronava a tot el recinte del temple.
Clar que, com tot, arribava el final de les festes i es tornava a la vida normal, a l’espera de la Mare de Déu de setembre, que se celebrava al santuari de la Mare de Déu de la Font. Aquell santuari, tot i ser de terme de Castellfort, acomboiava molt a la gent d’Ares i tinc el record d’haver anat, també, fora de la celebració pròpia, en moltes altres ocasions i haver gaudit de magnífiques paelles, fetes –quina imprudència!- al bosc de pins, extramurs del temple. Per sort, no passà mai res: solíem anar a peu camí del Coll i baixant pel barranc cap al pla de la “Canà”, una bona passejada fins que teníem a la vista el pinar i, tot seguit, el santuari. Visitàvem el temple, en estat de deteriorament notable, per les humitats del brollador i les pintures descolorides, que representaven el moment de l’aparició de la mare de Déu als castellfortins. També solíem entrar a la cova on es trobà la imatge i d’on brollava aigua per tot. Posàvem un ciri a la Mare de Déu i li resàvem alguna oració. Fora, hi havia la casa de l’ermitana, uns apartaments i, a dalt, la sala de pintures, amb escenes de la bíblia, que algú havia fet creure que les pintà un pelegrí en una sola nit, com a agraïment a l’aixopluc que li donaren, en arribar a la Font. Als voltants hi havia bancals treballats –un d’ells, amb casa inclosa, era del germà gran de mon pare, el tío José  i boscos de carrasques. També hi passava una riera que, en temps de pluja, portava aigua: recorde la temeritat d’haver anat saltant, per les pedres de la superfície i haver-nos “instal·lat” en una roca del mig, fins que ens cansarem o ens “remoraria”, la nostra mare i la gent de la família, en notar la nostra absència i veure’ns al bell mig de la riera i passant aigua...
El dia de la Mare de Déu de setembre hi havia “fira”: unes paradetes a la replaceta del Santuari, amb joguines, dolços i tarrons i allà que anàvem a gastar-nos “la paga”. Alguns fins i tot es compraven alguna “piuleta” que la feien esclatar al mig de la gent, amb el consegüent ensurt del personal. Jo no tinc present cap conflicte amb els castellfortins, però alguns contaven que n’hi havia hagut i que els joves d’Ares i de Castellfort havien anat a cantalades i com que els “propietaris” del lloc eren els castellfortins, els arencs hagueren de recular...fins a la ratlla del terme: just abans del bosc de pins, al badén que feia el camí, en passar per la riera...Fins i tot ens havien explicat que, amb ocasió d’haver-se posat la llum, hi hagué conflicte: sembla que a Ares la instal·laren primer, segurament perquè la portarien de baix cap amunt, des de Castelló cap a la muntanya. I això als castellfortins no els semblà gens bé, així que l’emprengueren, també, a cantalades i ara contra les autoritats presents: “han corregut a pedra al marqués...” havia jo sentit a dir, de menut, sense que haja pogut esbrinar qui fou aquell marquès, que els de Castellfort feren objecte de les seues ires...    Mon pare, també té records del Santuari a la seua infantesa, en termes molt semblants: caminada des del poble, festa, fira, alguna baralla i retorn a Ares, desprès d’haver begut aigua de la Font, en quantitat.

Més records...
D’Ares encara tinc molts més records, com ara la litúrgia d’anar a per aigua, l’estada als bassots del Regatxols, per fer la bugada, les excursions a la Mola, les pujades al castell, la construcció de l’altar del cor de Jesús i el vi de la “dona del capellà”... els racons dels nostres jocs i la recerca de claus i altres metalls...
L’aigua, a Ares, sempre ha anat escassa i en aquella postguerra d’estretors, quan les cases del poble no tenien aquest servei, calia anar a buscar-la a les fonts: n’hi havia una a la vora de la bassa, però la gent no li tenia massa fe, al menys per a beure. Així que, amb un cànter mitjanet, calia anar costera amunt camí de la Mola i arribar a la font del Molí. Solia anar a soles, encara que de vegades anàvem el meu germà i jo: la font rajava poc i t’havies d’armar de paciència per omplir el canteret, encara que teníem un truc i era posar un pal de mesura ajustada fent pressió sobre l’aixeta des de la paredeta del forat. Així no tenies que estar tot el temps, pressionant el botó de l’aixeta amb la mà: finalment el cànter s’omplia, no sense haver avisat amb el canvi de soroll de l’aigua, a mesura que anava pujant el nivell.
Ara, fet el trajecte pla del camí que menava fins a la vora de la portalada de la Mola, calia anar amb compte a la baixada cap al poble, passant per barri de Montjuich –“Monjuí”, pronuncia la gent-, perquè el camí estava empedrat, justament per evitar l’erosió de les pluges i garantir l’accés –i el descents- d’animals –matxos, però també ovelles i cabres- cap a la Mola: les pedres esmolades de tants anys per l’ús, esvaraven quantitat i, al mínim descuit, et trobaves a terra amb el cànter trencat i l’aigua vessada. Normalment, però, canviant de mà o mig penjat al coll, el canteret arribava a casa i encara calia fer el trasbals al cànter gran. La Tonica, ma mare, hi trafegava per la casa i ens donava les gràcies per l’ajuda. Excepcionalment, si feia mal temps o encara rajava menys la font, anàvem a comprar l’aigua per uns perrets, a casa d’unes dones que vivien costera avall, camí de casa l’àvia –de mon pare- Clotilde, que li tocà, per herència a la meua cosina Obdúlia, filla de la tia Cornèlia, germana de mon pare. Aquelles dones tenien un pou dins de casa i ens omplien el canteret d’una aigua fresquíssima, val a dir-ho, poant amb un poalet de metall.
Quan s’esqueia –és a dir quan anàvem de bugada al Regatxols- també portàvem aigua per beure, d’aquella font. Això suposava tot un amaniment i passar el dia fora de casa, berena inclosa. I com que nosaltres no teníem matxo hi havia que combinar-ho amb altres famílies, que bé anaven exprofessament a fer la bugada o aprofitaven el viatge d’algun conegut que al matí passava pel Regatxols i tornava, al tard, cap al poble: el cas és que, de bon matí, amb els “fardos” de roba bruta damunt del matxo i els cànters buits, aleshores, empreníem el camí, ben equipats amb espardenyes caminadores i gorra al cap. El trajecte estava ple de pedres i de pols, però allà que anàvem feliços, ma mare el meu germà i jo, amb la companyia d’alguna altra família i darrere del matxo, tots –excepte el que el duia pel ramal, que anava davant, clar-. En arribar allà els menuts començàvem a córrer i recórrer l’indret, mentre les dones preparaven la bugada al “bassot”, amb aquella fortor d’aigua bruta de sabó barat, que a prou penes anava desaiguant i renovant-se amb la nova –poca- que entrava de les escorrialles de la font, que estava un poc més amunt. Les pobres mares es passaven, tot el matí, rebregant la roba damunt d’aquelles lloses decantades cap a la bassa i lluentes de tan gastar-les i de tant en tant ens cridaven –“Marquitos, “Juanín” i cada mare als seus fill, clar- perquè ajudàrem a estendre la roba neta i escorreguda, damunt de les sarses –que aviat donarien mores-. Els llençols, però, necessitaven un tractament especial i calia posar-los en “blavet”, que venia en unes bossetes de roba blanca, estendre’ls un temps i repassar-los tot seguit, per eixugar-los desprès.
De seguida, però, tornàvem als nostres jocs, si no ens distraiem en alguna rabera que passava i que, lògicament, abeurava al bassi de la font: el so de les esquelles i el deler amb què els animalets hi bevien ens fascinava. El pastor també bevia...i el gos, que era el primer en llançar-se amb les potes recolzades a la paret del bassi: amb la llengua fora i esquitxant algunes gotes d’aigua, el gos,  eixugant-se els llavis amb la mànega, el pastor, i satisfeta la set ovelles i cabres, reemprenien el camí. De vegades eren matxos o cavalls, amb les sàrries carregades, els que s’aturaven a beure i els seus amos. I encara era un altre espectacle mirar els matxos de la Mola, que baixaven fent  soroll pels espetecs que feien bufant i el so sec de les potes ferrades contra les pedres soltes del camí... Els vèiem des de l’altre costat de la tanca, que separava  el bassi de dins dels de fora, però també ens havíem trobat –i fou molt més emocionant- veure’ls passar, a tocar nostre, des de dalt de la roca foradada. Bé, la roca era compacta, en forma de prisma decantat, que ens permetia –el meu germà i jo ens l’havíem apropiada...- de pujar, amb un impuls i agafant-nos a l’arista superior. I des d’allà contemplàvem l’espectacle de la baixada dels matxos, les fileres d’animals bevent i en retorn cap amunt, a mida que anaven apaivagant la set. Això de “foradada” és perquè ens entreteníem, el meu germà i jo, en anar picant al bell mig de la superfície de dalt, amb una pedra fins que aconseguirem fer senyal: no res, una “basseta” que s’omplia d’aigua quan plovia. Encara ara, desprès de més de mig segle d’allò –i amb dificultat notable- vaig aconseguir enfilar-me –que no pujar del tot!- a la nostra roca...per comprovar si el nostre forat encara hi era i sí, però no tan pronunciat: es veu que l’erosió havia anat esborrant el clot.
Això era a la part de dins on –segons els deien- l’aigua era més bona i a fe que més fresca sí, que no de la de la font de fora: només omplir el got “s’empanyava” tot la superfície, com si la prengueres del frigorífic. Ara, allà, l’ajuntament ha fet obres d’acondicionament i està tot en un mateix espai de fàcil accés i ben conservat. I és que tot l’entorn ha estat considerat microreserva, s’han replantat algunes espècies autòctones i reconstruïda la “Nevera” de la Mola i la casa del nevater: de tot això s’informa al peu de la font del Regatxols, en uns plafons didàctics molt ben presentats, que encara afegeixen l’existència d’una antiga “casa del tiny”, de la què encara resten algunes runes i que aprofitava l’aigua que baixava pel cingle de la Mola, en unes basses “ad hoc” per tenyir teles per fer roba diversa. Mon pare encara ho recorda això i dóna detalls de la família -el pare i la mare i alguna filla- que ho portava...
Altres fonts del terme eren: les Piquetes, la font de Garcia, el Freginal, els Molins, la font de les Guitarres, la de Pere Sancho... A les Piquetes anàvem sovint, camí del coll i passejant, ben bé cada dia i, al meu temps, sempre rajava poca o molta aigua, ara no, com ha passat en quasi totes les fonts d’arreu: la sequera i la sobre explotació les han deixades eixutes a la majoria. A la font de Garcia no sé si varem anar mai, però es veia des del poble allà baix, al fons del barranc: també la gent havia anat a rentar la roba i es divisava un bassiot cobert, on la meua iaia Josepa hi anava –pobra!- carregada amb un “castró” ple amb la bugada, primer de baixada i desprès costa amunt –quins sacrificis feien els nostres majors, en un temps de penúries i estretors-. El Freginal era una font privada de la família del sr. Micalet, el jutge de pau, en una propietat que tenien anant al Regatxols i, efectivament, hi havia un freginal, al bancal. I al fons d’aquell barranc hi eren els Molins, limitats entre la vessant del poble i el barranc de Cantallops. Sembla que, des de sempre –i alimentats pel salt de Cantallops hi havia uns ullals cabalosos que, ja des del segle XVII, s’explotaven en moure les moles dels molins, que es construïren allà baix: sembla que fou una autèntica obra d’enginyeria, que alimentava els diversos molins que es construïren en altàries successives, aprofitant el curs de l’aigua, que passava per unes canalitzacions i es dipositava en unes basses. No havíem estat mai fins que, últimament, acompanyats de Vicent el d’Obdúlia hi varem anar, per un camí rural difícil: valgué la pena per visitar l’indret i part de les construccions recuperades; a més la perspectiva des de baix amb el poble allà penjat de la Mola esdevé impressionant. I, en reconstruir els treballs de la gent d’aquell temps, t’esgarrifa pensar com baixaven d’Ares el gra en sacs, a cavall dels matxos...i com el pujaven costeres amunt, una vegada molt el blat...
Finalment –entre altres més, segurament- hi havia -i hi ha- la font de les Guitarres, passat el Regatxols i vorejant la Mola, en direcció, per aquells viaranys, cap a Morella: jo no he fet mai aquest camí, ja que no he passat de la pujada per darrere, a la Mola, quan anàrem a visitar la Nevera, Juanjo, el meu germà, sí quan un any a l’hivern, els agafà a ell i a uns amics seus, la volada de fer una excursió...enmig d’una forta ventisca de neu! Algú portà els cotxes a Morella i retornaren a Ares, des d’allà, motoritzats. La de Pere Sancho –de “Presansio” com diu la gent, per deformació fonètica, a pur de pronunciar-ho de pressa- es troba, justament, a l’altre costat de la Mola, en direcció al Bovalar i més enllà. Tinc el record d’haver anat i d’haver-nos trobat a un pastoret i la seua rabera –del què tenim una foto-, la família del quan el papà coneixia, doncs eren parents dels Bayot. Anys més tard vam saber que baixà a Castelló, aprengué l’ofici de rellotger i s’establí pel seu compte a la plaça del Rei, en una botiga molt vistosa.
I el forn –o els forns, que n’hi havia dos-. Efectivament, ma mare tenia molta afició a fer pastes: coques, pastissets i altres. Així que sovintejàvem el forn de la Sra. Joaquima, al carrer de la tia Carme i enfront del ferrer i el meu germà i jo ajudàvem a portar el “fato”. Per allà que romaníem mentre ma mare s’esmerçava en acabar de preparar –ben treballada- la “coca malfeta” –que no cal dir que estava boníssima- o d’untar en rovell d’ou aquells pastissets amb els què ens xuclàvem els dits. Mentrestant la fornera Sra. Joaquima trafegava amb la pala de fusta i llarg mànec –com la del Sr.Lluís del forn de “ca la Senteta” de Castelló-. Era una dona amable i assossegada i també havia de combinar coure el pa de moltes famílies que se’ls feien de casa, amb les pastes com les que feia ma mare. Encara tenia una altra gràcia i era que, entre formada i fornada de pala, agafava un pessic de pasta, l’aplanava i amb un atifell de tallar la pasta feia una figureta –pollastre o altres- que el coïa tot seguit i els l’obsequiava.
Una altra cosa eren les dones que venien carregades amb les fogasses, fetes de casa i calia coure-les al forn, com havia fet la tia Carme, del mateix carrer, germana de mon pare i a la casa de la qual solíem anar-hi sovint. A dalt de tot, a la “falsa”, hi havia la pastera: un gran caixó de fusta. de forma trapezoïdal que servia per a pastar el pa i per guardar-lo una vegada cuit al forn...de la Sra. Joaquima. El cas és que aquell habitacle, on hi havia la pastera, feia sempre una flaire de pa saborós, de què gaudíem amb un bon raig de vi i un polsim de sucre. Val a dir que la tia Carme –i el seu home el tio Joanet- ens volia molt i com que no tenien fills, a l’estiu ens dedicaven temps i atenció, mentre nosaltres –el meu germà i jo- també gaudíem i els fèiem companyia, dinant més d’una vegada amb ells, en aquelles escudelles tant típiques, on l’olla tenia tant bon sabor. També ens obsequiava amb llesques mullades amb vi i sucre, l’ “agüela Copeta”, mare del tio Joanet, que vivia just al costat d’ells, al mateix carrer del forn. En realitat era “Josepa”, però jo seria prou menut com per pronunciar-li el nom a la meua manera: “Copeta”. I encara molts anys desprès, amb ocasió de les meues anades a Barcelona, per examinar-me de les matèries de Filosofia i Lletres, la vaig retrobar, amb goig –i també emoció per la seua banda-. Passava que, tot i quedar-me a casa dels tíos Júlia i Hermini, que em convenia per la proximitat i bona combinació en metro des d’Hostafrancs a l’Hospitalet, no deixava de visitar a la família de Sant Feliu de Llobregat, justament la tia Carme i el tio Joanet i l’altra germana de mon pare la tia Cornèlia, el tio Toni i els cosins Obdúlia, Bibiana, Juanito i Eleutèrio. I fou aleshores quan vaig tornar a trobar-me amb l’ “agüela Copeta”, que ja era d’edat avançada, clar.
El forn, però, de la Sra. Joaquima no era l’únic del poble: hi havia el “forn de la Bassa”, regentada també per una altra dona, Pilarín, aleshores una xica jove i que ara amb Juanito, el seu home viuen a Castelló i visiten sovint a mon pare, doncs baixaren d’Ares al prompte i es col·locaren a les instal·lacions –horts i granja- dels frares del Desert que tenien a Benicàssim. Al forn de la Bassa no anàvem habitualment, per això no puc donar-ne detalls com de l’altre, però crec recordar haver entrat alguna vegada i vist a Pilarín trafegar també amb la pala. A un i a l’altre forn –com he recordat que passava a Castelló- hi portaven herbes del camp i secalls per fer foc que descarregaven del matxo que les duia. No cal dir que ja fa molt anys que un forn i l’altre han desaparegut: primer, en obrir-se la panaderia de la Sra. Rosaria, la gent ja no es prenia la gran feinada de pastar i de pastes i dolços aviat en venien a les botigues i, per tant, ja no calia ocupar-se’n com ho feia ma mare i altres. Més tard fins i tot s’inventaren uns cassoles per poder fer coques a casa i els fornets domèstics permetien prescindir-ne dels forns convencionals, que quedaren només per als establiments de venda de pa.



Tornar a l’escola
          Curiosament, tot i el deler d’Ares o de la platja de Castelló, jo sentia les ganes de tornar a casa i gaudir de la tranquil·litat de llegir estès damunt algun silló o sovint a terra, on s’estava ben fresquet. Això passava mentre vivíem al camí Lledó i, especialment, al grup Cardona Vives de l’avinguda de València. Les lectures eren unes pròpies i les altres prestades: de les prestades hi havia la font de Dolç –que tenia una magnífica col·lecció de Salgari i altres autors, a les engolfes de sa casa del carrer d’Enmig- i Peris, un seu cosí, company també als escolapis i des de les monges, que em deixava –a part de llegir-ne també a sa casa del carrer Major, tebeos de Roberto Alcázar, del guerrero del antifaz i altres herois del moment, magníficament enquadernats! Allò era una delícia: llegir i llegir i no acabaves mai...
De les lectures pròpies em vaig fer amb la col·lecció de l’ enciclopedia pulga, que publicà tota classe d’obres, des de Robin Hood a la Divina Comedia i un poc més tard –coincidint ja amb els estudis de magisteri- un bon grapat de la col·lecció austral, que vaig anar augmentant, en seguir estudis de filosofia i lletres. Els tebeos, però, em perdien i em vaig far amb la col·lecció completa de pantera negra...Fins i tot vaig començar a escriure un relat –inspirat, segurament, en els cavallers de la taula redona o similars- que no passà del primer capítol...
A més de les lectures, però, hi havia el carrer que recuperava el seu protagonisme i ens retrobàvem els amiguets del barri, els primers temps els del camí Lledó i, des dels 13 anys, els de Cardona Vives i tornàvem als jocs de sempre: al bòlit, al “marro”, a pilota...al camí Lledó i a anar en bicicleta i fer rogles amb xics i xiques, a Cardona Vives. Aviat, però, començaria l’escola primer encara a les monges i, desprès, als escolapis i calia preparar les “bosses” i els llibres i tot l’aparell complementari –llibretes, colors, regles, gomes etc.- Pot ser feia alguna escapada a l’escola, encara buida, per “guaitar” i als escolapis per matricular-me i vigilar el tema dels textos E.P. –que, finalment, vaig descobrir que volia dir “Escola Pia”-. I és que sembla que hi havia una editorial exclusiva per als llibres d’estudi, als escolapis. En comprar-los nous, tenia jo una sensació agradable i els fullejava “olorant-los”: feien olor de paper acabat de tallar i de tinta. Aviat, però, envellien pel tracte diari de tant obrir-los i tancar-los, entaforar-los a les bosses, subratllar-los i fins i tot quan patien alguna caiguda del pupitre a terra...Llastimosament, pels diferents canvis de casa –del camí Lledó a Cardona Vives, de Cardona Vives a Blasco Vichares, d’allà a Girona, de Girona a València, passant per Montornés...- a prou penes en tinc algun  i bé que em sap greu, perquè em portaria més d’un record i em re-situaria en el món dels saber escolar d’aquell temps...

Parèntesi i retorn...
A Ares deixàrem de pujar amb normalitat, quan em vaig dedicar a preparar les oposicions de magisteri, al 60-61 i, des d’aleshores, les estades es feren més curtes i irregulars, encara que els meus pares intentaven passar uns dies tots els estius, en casa llogada o a la “Fonda” de la plaça -en alguna ocasió, acompanyats d’algun dels nostres fills-. També provaren d’anar a L’Avellà, de Catí, els últims anys, amb les “annes” i nosaltres els visitàvem. Desprès la mamà començà a donar símptomes d’ “alzheimer” i ja deixaren de pujar i fins i tot de viure a Montornés: fou quan ingressaren en la residència de la Caixa.
Últimament, però, en faltar la mamà i quedar-se el papà molt “tocat”, vaig pujar-lo uns dies a Ares, aquell mateix estiu, per mirar d’ajudar-lo a superar el sotrac que havíem patit –ell molt especialment- i ens hostatjàrem a l’ “Hotel” –l’antiga casa Favio, el manescal-. El papà se’n recordava de menut, quan la construïen i fou una gran novetat, per les tres plantes que té i l’estil modern, sense desentonar amb la resta d’edificis. I com que estiguérem bé, hem anat repetint els últims anys: ara l’edifici conserva la façana intacta i per dins s’ha adequat a la seua funció actual. Resulta còmode i funcional: a la planta baixa hi ha el bar, el menjador i la cuina, a la segona hi ha un altre menjador i algunes habitacions, a la segona més habitacions i encara hi ha alguna planta intermèdia. Bé casa Favio i casa l’apotecaria, perquè –per dins- s’han unit ambdós edificis: el del manescal i el de la sra. Pilar, molt amiga de la mamà, per cert. La sra. Pilar era una bona dona, però molt garrepa i nosaltres la varem conèixer ja major i vídua: s’ajudava d’un bastó per caminar i hauria d’haver sofert algun traumatisme o alguna intervenció quirúrgica, perquè li mancava la barbeta. Així que la seua figura era objecte de burles dels sagals i ningú li deia la sra. Pilar, per a tothom fou l’apotecaria, la filla de l’apotecari...i al seu panteó familiar –dels escassos que hi ha al cementeri d’Ares- reposen vàries generacions de la família.  
Així que hostatjar-nos a l’hotel, uns dies a l’estiu, ens ha permès retrobar-nos amb Ares, els seus paisatges i la seua gent i cada any ens arribem al “Regatxols” –ara netejat i recuperat-, a les “Piquetes”, al “Coll”, a la pujada de la “Mola”, a la font del “Molí”, al Castell...fins i tot hem estat –pel pla de la Canà- a tocar del mas de la Mariana i altres indrets, com l’ermita de Santa Elena i, naturalment, a la Mare de Déu de la Font, fins a Castellfort i Sant Pere, un any que pujarem els nostres fills d’excursió. També hem visitat la nevera de la Mola reconstruïda, en companyia de Vicent, el d’Obdúlia i, com he esmentat abans, els Molins...
El poble també ha millorat molt: els carrers es troben ben empedrats, amb baranes per agafar-se i les cases s’han mantingut i millorat i alguna reconstruïda o construïda de cap nou, amb les comoditats d’ara –aigua corrent, bany, calefacció etc.- Així que dóna gust passejar-hi i ho fem, perquè el papà és molt amic de visitar la gent que coneix –que és molta- encara que es queixa que no queda ningú de la seua edat...que sí que els troba al cementeri, quan el visitem. Al respecte volgué millorar els nínxols del seus pares –els meus avis Marc i Josepa- i encomanà una gran làpida negra, amb la imatge de Sta.Elena i els noms dels difunts i això ens obliga a fer alguna visita a l’estiu, expressament o camí del Bovalar...
Una novetat agradable –del nostre retorn- fou trobar-nos un monument modern, amb làmines de ferro, dedicat al rei en Jaume i una llegenda que ho explica, amb motiu d’haver estat el castell d’Ares, el primer reconquerit, del territori que seria l’antic regne de València: es troba just a la porta de “la Sala” o edifici de l’ajuntament i queda molt digne. Precisament, mentre jo estava de cap de servei de Programes d’Alumnes a la Conselleria i, amb ocasió de l’efemèride, vaig convèncer al director general d’aleshores, Pere Vilches, perquè convidàrem al mestre –Pasqual Troncho aleshores- i els alumnes de l’escola, acompanyats del seus pares, a visitar València, com així fou, finalment: els rebérem i el mestre i alcalde obsequià al director amb una caixa...de fòssils –caragols, trilobits petxines- dels què encara –tot i la recerca que se n’ha fet- se’n troba algú per aquells indrets, senyal evident que tota la vall de l’Ebre i fins a altàries considerables, es trobava negat com un mar, en èpoques paleozoiques. Encara ens férem una foto en una sala on hi havia, curiosament, un quadre del castell d’Ares i tot seguit iniciaren la visita a València que incloïa, entre altres indrets, el palau de la Generalitat, on l’aleshores president Lerma baixava les escales del pati gòtic. Temps li faltà a Pasqual Troncho mestre, però també alcalde d’Ares en avançar-se, per saludar al president, presentar la comitiva i explicar el motiu del viatge: Lerma l’escoltava complagut, féu algunes preguntes i s’acomiadà. L’altra visita emblemàtica fou la de l’escola de Natura del Saler, primera i única en aquell moment...Anys desprès encara hem recordat la visita amb algun dels participants, com ara amb Pepito el del cafè, alhora que ens informava que aquell infant que vingué a València, amb l’ocasió, havia ja acabat els seus estudis a la universitat...Passa el temps!
Justament, en aguaitar a l’edifici de l’ajuntament ens vaig trobar amb una saleta dedicada a biblioteca i a espai informàtic i vaig tafanejar una i altre: com que vaig trobar el meu llibre “Rodant, rodant” on apareix Ares –amb algunes pàgines dedicades-, en uns moments del decurs dels itineraris dels protagonistes, vaig obsequiar-lo signat i entregat al jove alcalde de la vila i fill de Rosita la de “masblanquí”, companya de jocs i amiga de la infància. Quico què és metge a Vilafranca, ho agraí i em regalà els dos llibres de Barreda “Crònica documentada d’Ares”. Pere Enric Barreda, fill de Benassal i professor d’història a Barcelona, és el cronista d’Ares i té molt de material publicat sobre tota la comarca, incloent-hi aportacions envers Carles Salvador. Per cert que estant a la Font –on acompanyem a mon pare en la seua primera estada d’estiu- aparegué, amb sengles garrafes, Benjamí Barberà, amb qui havíem estat setmanes abans, a Almassora, en la trobada anual de companys i companyes de magisteri. I Barberà ens deia a mon pare i a mi, en saber que ell és d’Ares, que amb Pere Enric Barreda està intentant esbrinar l’existència d’un molí –d’aigua, com els dels Molins que ell ha investigat i publicat, en un llibre sobre molins fariners de terres de Castelló- a la vessant de la Mola, segurament el més primitiu de tots, recent conquerit el castell d’Ares per les tropes de Jaume I. L’argument és, precisament, el toponímic “la font del Molí”, que ha perdurat, tot i no haver-se’n trobat vetigis. 
Aquestes pujades a Ares dels últims anys, també m’han permès el retrobament amb amics de la infantesa. Alguns els he anat contactant de tant en tant, com ara Juliet i Artemio Baiot, fills d’un molt amic de mon pare –que faltà fa any- i la sra. Rosalia que encara viu. Tenien rabera i carnisseria i ara ells han continuat el negoci del bestiar, amb més medis i recursos. Precisament Juliet és casat amb Teresa , la filla del “sastre”, alcalde del poble molts anys i amb la que tinc una foto ballant el ball pla, a les festes d’Ares de l’any...uf! Juliet i Teresa tenen un fill manescal i afeccionat al gossos d’atura, que participa a les trobades al Pirineu i altres indrets. Menys sovint he vist a Manolito, el de Pinella, que acabà fent de mestre a l’Escola Pia, precisament. I al “Serenet” que vivia baix de la casa que ocupàvem un temps a la nevera, es féu policia –com el seu cunyat, Ramiro, el de la Masà-, quedà vidu amb fills, es tornà a casar i ja està jubilat, com la majoria de nosaltres...M’he trobat, també amb Àngel, de la “Safonta”, que s’havia casat amb Carmencita, la de l’Hostal i encara vaig saludar-la l’últim any, però lamentablement al següent estiu, ja no pujà: havia faltat –jo sí que la vaig trobar molt desmillorada, però vaig pensar que els anys no perdonen, però sembla que estava delicada de salut, realment-.
Hi ha també “els valencians” –Lluís Vicent, Virgilio, Juan Ignacio...- amb els què no hem perdut el contacte, especialment amb el primer, on a València ens trobem sovint, en pertànyer al col·lectiu de CCPs –Comunitats Cristianes, Populars-. A altres els he perdut la pista del tot o quasi, com a José Luis, el fill de Dn. León i Dª Carmen, al que no vaig veure més que al soterrar de son pare, residint nosaltres ja a València. O a Rosa Mari, la de l’estanc que Ia vaig trobar molt semillorada. O a una altra Carmencita -la de la panaderia- acompanyant a sa mare, molt delicada de salut i desmemoriada total. O a Araceli, la filla de Francisco i Lidón, els fills de la qual administraren l’hotel d’Ares alguna temporada. Alguns –i algunes-, però, ja no hi són –cas de Valeriano- perquè han faltat. Faltà també Cèlia, la germana de Carmencita, en un lamentable accident de trànsit quan venien de recollir les notes del fill, que també morí a l’accident: restava el pare i espòs –que era forestal- que també ha faltat i l’altre fill, que sembla patir alguna minusvalidesa.
Ens hem trobat, també, amb els de “la bonica”: Juanito, el major, del meu temps i Ramiro del de Juanjo: al primer els veus sovint passejant amb un gos que fa respecte i amb un puret a la boca –de Juanito, clar, no del gos-. I Ramiro també puja i sembla que s’ha quedat amb la casa dels pares, situada justament a la costereta que porta a la casa de la iaia del meu pare, Matilde, i ara és casa d’Obdúlia i Vicent: jo encara els recorde al sr. Sixto i a la sra. Pilar, que devia ser atractiva de jove i d’ací el sobrenom de “bonica”. Juanito viu més amunt al mateix carrer. També m’he trobat amb alguna xica d’aleshores –a més de la Carmencita del pa, l’Araceli, la Teresa, la “Sereneta” o la Rosita, com la Consuelito, filla de la sra. Consuelo o la “Cantalera” -ai!- valenta com era –eren, doncs hi havia una altra germana- que feien xiular els cantals per aquells indrets, amb una mestria i perillositat, parelles.

Els estius encara.
En haver-nos jubilat –Tere i jo- sovintegem els viatges a Benicarló i allarguem l’estiu –de juliol a setembre- i és que la sènia té molt d’atractiu, perquè estem més al damunt i en tenim més cura, clar. Des de sempre, el trosset heretat dels pares ha estat una referència important, per a nosaltres i per als nostres fills: començà el mateix any setanta –del segle passat of course!- quan, en fer jo les vacances d’estiu de la Inspecció –tal com ho recorde al capítol dedicat a la funció inspectora-, “tastàrem” com s’estava de bé...al xalet d’Elvira, enfront de “La Caracola” i això ens esperonà a recuperar la senieta, llogada aleshores al tio Vicent de Càlig que a més ja s’havia jubilat, tal com ho expliquem allà. El cas és que a l’any següent ja ens instal·làrem –bé que precàriament- i férem les primeres obres, a càrrec de l’ habanero, un bon mestre d’obres de Benicarló, amic de casa que ens l’habilità mínimament –cuina, bany, porxos...-
Aquells primers estius a la senieta fóren inoblidables: Marc Vicent i Mª Rosa s’ho passaven “bomba” jugant a gespa que hi havíem plantat i nedant a la basseta menuda que els havíem construït expressament. La qual cosa no impedia que cada dia anàvem a la mar...amb tota la parafernàlia típica d’uns estiuejants convencionals –flotadors, barqueta inflable, cadiretes i ombrel·la i tota classe d’estris platgers...Solíem anar a prop del parador de Peníscola i –ara que ho recordem- ens “pegàvem” unes suades impressionants, doncs a més anàvem prop del mig dia, perquè al matí a la fresqueta fèiem “repàs” a l’ombra del magraner, Marc Vicent, Mª Rosa...i Manolo, el nostre veí, un poc major que els nostres fills. Pau encara no havia nascut, però ja el mateix any 74 , s’integrà d’allò més bé a l’ambient “senier”, quan a prou penes tenia mesos –nasqué al maig i al juliol ja hi fruïa de les ombres i la brisa de la sènia. No cal dir que a l’any següent, tot i que a prou penes tenia un any, ja corria amb un “taca-taca” per l’emporlanat i aviat participaria dels jocs dels seus germans, especialment de Mª Rosa que el feia “trotar” per la gespa...
Els anys passaren i varem optar per anar al bany a la Parreta i així ens estalviàvem un bon trajecte: aquella era una platgeta familiar i, a més d’alguna gent del poble, hi havia ple de saragossans, alguns i algunes singulars, com aquella dona que no parava de xerrar i de fer rogle al seu costat i que la batejàrem com “la gaseta d’Aragó”...Al cap, però, dels anys aquell indret anà degenerant i estava cada vegada més abandonat i brut. Encara varem haver de fer denúncies escrites a l’ajuntament, que es feien els “ronsos” i aviat ens n’adonàrem de la complicitat municipal amb Orero –que algú qualificà d’ “amo del poble”- i al prompte s’iniciaren les obres de les drassanes de la seua propietat –d’Orero, no del poble, clar-. Així que ens n’haguérem d’anar d’allà, els últims que encara resistiem, per acabar en el Morrongo, on ens hem estabilitzat, anant d’hora –a les nou del matí- i al racó proper a les roques de l’entrada.
A l’inici, ens varem fer “addictes” de les celebracions d’El Sant Crist: d’una banda els nostres fills hi trobaven un bon ambient i amics i nosaltres una missa en valencià que no era –i és poc- en aquest país nostre i en aquesta església que voldríem nostra. Veien, però, que Mn. Canyelles gastava uns textos estrambòtics, que varem identificar com els d’edició blavera, així que li ho varem  fer notar i tragué els de Pere Riutort –que els tenia amagats, però els tenia-, no sense “argumentar” la retafila de sempre: que la gent no està preparada, que cal anar “traduint” les paraules més “catalanes” etc. Estranyament, al cap d’un temps introduí el missal català, directament -coses de Canyelles-. Mentre que, en l’homilia, no s’estava de gastar, amb insistència, el llenguatge més col·loquial: “entonces”, “discípuls” etc. I fent sonores, fins i tot les sordes -“vesar” per “vessar” etc. I encara, en una ocasió, com que hauria tingut alguna queixa per fer “una” missa en valencià, estigué molt tallant –coses de Canyelles-  i, des de la trona, “informà” que de misses en castellà n’hi havia un fum, a les parròquies de Benicarló –el Sant Crist inclòs- i que aquella era en valencià, la llengua del poble i punt. Així que anàvem a gust i donava glòria els càntics i la participació, fins i tot nostra, en alguna lectura dels textos de la missa. Poc a poc, però, la cosa anà decaient: els joves es varen anar fent grans, es casaven i desapareixien i així els càntics s’acabaren. Altrament el valencià també decaigué: a la mínima que hi havia bateigs, a la missa del diumenge, es passava al castellà en part o en tot. I, finalment, la mateixa missa –sense raó aparent- la feia mixta (!) Així que, això unit al trist espectacle de la Setmana Santa “forastera”, amb la pujada i baixada del Crist i totes les pregàries –rosari inclòs- en castellà per la megafonia, ens ha fet distanciar-nos-hi. Fins i tot vaig fer-li una carta al bisbe –que presidí la processó, en alguna ocasió al menys-, lamentant l’ambient tètric de postguerra d’aquelles manifestacions litúrgiques.
Benicarló, però, manté el seu atractiu –durant tot l’any, però especialment a l’estiu- i, tot i que no som amics de les concentracions humanes i dels sorolls –coets inclosos- no ens perdem el concert de Sant Bartomeu, a la plaça del mateix nom, i alguna altra oferta com ara el mercat medieval –per cert, en una ocasió varem comprar unes racions d’ “arrop i talladetes” que ens feren recordar els temps d’infantesa, a Benicarló i a Castelló i a tants indrets del territori-. I amb Benicarló, Peníscola tot i que ara no anem com abans: hi hagué anys que ens “marcàvem” uns quants balls, als hotels i “xiringuitos” de la carretera de Peníscola, mentre ens preníem alguna cosa de refresc ...
I fem vida de parella i, de tant, en tant de família quan acudeixen els fills –difícil de coincidir els tres- i quan portem al iaio Marc, a passar uns dies a la senieta, abans de pujar a Benassal...Malgrat tot ells –Marc Vicent, Mª Rosa i Pau- conserven les seues respectives habitacions, encara que ens anem distribuint segons la comoditat i el moment: Marc Vicent, més lector –i “ordinador”- encara que també gaudeix de l’aigua de la bassa i de la gespa, a més d’ajudar a la casa. Mª Rosa que no perdona la platja i les excursions en bici pel terme i més enllà –La “Badum” etc.- i col·labora, també, en la neteja i organització de casa. I Pau, amb es seus amics, sempre fent itineraris, que gasta la senieta com a quarter general per als seus desplaçaments, a més d’ajudar al jardí i en el maneig de la “maquinària” –la bombeta del pou etc.-
Una visita que ens honora, encara que no tots els anys, és la gent del grup de Mar, incloent-hi als Flors, que també han vingut en alguna ocasió, ells a soles. Com són gent, suposa una “moguda” important, especialment per a Tere que és la que “organitza” i els trossos de coc i altres “delícies” fan contents als visitants, en l’ambient ombrívol de què fruïm, alhora que aprofitem per preparar el curs de les CCPs i altres incidències...
També rebem al dia –el divendres- a l’estiu, les revistes: “El Dissabte” i “La Veu”, que a València ens arriba prou més tard. A l’estiu, però, les meues col·laboracions baixen de ritme, en no disposar d’internet per remetre-les a l’editorial. No obstant no em resigne i encara els hi faig arribar un disquet amb alguna cosa, mitjançant els veïns –Carles i Anna- que treballen allí. A la Veu, però, no tinc ocasió.

Estius viatgers.
          Ara i abans –abans més que no ara- l’estiu és temps de viatjar: abans circumscrit a les vacances i ara amb una certa flexibilitat...per motiu de la jubilació. Val a dir que no hem fet grans viatges, ni quan els fills eren menuts, ni ara que tornem a gaudir d’una certa llibertat. Vull dir que no hem anat a Thailàndia, ni hem creuat l’oceà cap a l’altre costat –les amèriques-, per exemple: no ens hem mogut del continent i encara –França, Bèlgica Itàlia, Suïssa, Alemanya, Hongria, República txeca, Anglaterra, Irlanda, Noruega, Portugal...i prou-. Lògicament hem fet alguna escapada “interior”, com ara des de Benicarló o des de València, amb els fills quan eren menuts i ara a soles: Galícia, Astúries, Santander, País basc, Aragó, Madrid, Salamanca, Extremadura, Huelva, Sevilla, Jaén, Almeria, Mallorca...I per conèixer els nostres indrets de país, a Catalunya i València...
Bé, el primer viatge junts fou el de noces i anàrem a Galícia, fent un periple per Tortosa, el monestir de Pedra, Calatayud, Sòria, Madrid i A Coruña. A Tortosa arribàrem al tardet en tren, des de Castelló, el mateix dia del casament, que tingué lloc a Lledó. D’allà férem cap al monestir de Pedra que ens impactà aleshores i que tenia molta anomenada. Cap amunt arribàrem a Sòria, que Tere desitjava retrobar, desprès de l’estada a Nafría de Ucero com a mestra uns anys abans i que jo volia conèixer. No hi arribàrem però, perquè des del Burgo de Osma no passàrem: Tere es trobà indisposta i haguérem de renunciar-hi. Havíem visitat,  però, la capital amb els indrets més emblemàtics –la plaça amb el templet de la música, les esglésies romàniques, l’audiència amb el rellotge de Machado, la catedral de San Pedro i les ruïnes del claustre a vora riu...i San Saturio i San Polo, fent la ruta del poeta pel Duero...on “la curva de Ballesta”...També al Burgo poguérem visitar la catedral, que és impressionant en comparança a la petitesa del lloc i des d’allà, per la indisposició de Tere seguirem camí de Madrid en autobús, sense poder visitar Nafría. De Madrid ja recuperada ella, agafàrem el tren cap a Galícia, on ens estiguérem d’estada a Vigo a l’hostal “La chata” i des d’allà visitàrem diversos indrets, en excursions organitzades: Santiago, Lugo, Pontevedra, La Toja...i Valença do Miño, ben bé a la frontera amb Portugal. Les platges desertes –tot i ser juliol i immenses-, fora de la de Coruña a la vora del far d’Hèrcules, on hi havia molta gent i l’aigua freda, malgrat l’estiu. Santiago –la plaça de l’Obradoiro, la catedral i l’Hostal de San Marcos- una passada i els carrers i placetes recollits i entranyables. On no veiérem res fou a La Toja: pel camí començà a boirar-se i a prou penes distingírem els “castros” o primitives fortificacions ibèriques, que el guia ens descrivia des del autobús. En arribar, però, a l’illa de La Toja una espessa boira ho cobria tot. Els altres dies, malgrat la pluja fina que apareixia de tant en tant, tinguérem més bon oratge, però els monuments que visitàvem estàvem ben coberts de verdor i humitat. Acabada l’estada a Galícia retornàrem via Madrid i passàrem la nit més calorosa de la nostra vida, fins a l’extrem de bescanviar la banyera pel llit! A l’endemà retornàvem a Castelló, per començar una nova vida i instal·lar-nos al pis del carrer Herrero que ens aixoplugaria fins a la nostra anada a Girona, quatre anys més tard.
Amb els fills menuts –i encara en vida del pare Vicent, perquè la tia Maria Teresa faltà abans- varem fer algunes escapades. Així, des de Girona estant, havíem fet algun viatge, com ara a Puigcerdà i Llívia. Al viatge al Puigcerdà, a més, ens acompanyaren els meus pares. Fou amb ocasió d’una visita que ens feren i seria segurament ja pel bon temps, cap a la primavera. Jo havia parlat amb Narcís Salvador, el mestre de Llívia, perquè ens buscara allotjament, però ens sorprengué convidant-nos a la seua casa: una de les vivendes dels mestres d’allà –hi havia escola de pàrvuls, de nens i de nenes- i la seua dona es desvivia per atendre’ns. Salvador –val a dir-ho- era un molt bon mestre i encara que tenia les “seues coses” –més o menys com tothom- em tenia afecte i respecte –i jo a ell, clar- i no consentí, de cap manera, portar-nos a l’hotel. A més, ens féu de guia i ens portà per tots els indrets del poble i del voltant, inclosa l’església –encara que ell no era massa religiós i mantenia distàncies amb el rector- i, lògicament, la farmàcia famosa.
Des de València ja, encara hem fet alguna escapada amb ells, com quan varem anar a Sort o a Santander. Ambdós viatges foren bonics, el de Sort de muntanya i el de Santander de platja, lògicament. Amb el primer tinguérem oportunitat de conèixer la ruta de Lleida i de visitar la ciutat amb la Seu vella i altres indrets. Una vegada al Pirineu i, des de Sort, férem diverses rutes –cap al parc de Sant Maurici o cap a Andorra- i coneguérem llocs i llogarets molt interessants com Esterri d’Àneu o València –curiós- d’Àneu, també, i trobàrem esglésies romàniques i cementeris de temps antic. Aleshores li havíem llegit a Badia i Margarit la seua teoria dels contactes del català amb l’èuscar i amb alguns noms d’aquelles contrades es confirmava...A l’hotel de Sort, a més, estiguérem molt bé i fruirem dels camps d’esport i de la piscina i fèiem algun passejonet pel poble, per l’avinguda principal, en algun temps riera cabalosa que l’havia negat sovint, doncs les cases hi eren a les vores. Allà ens varem trobar un monument al general Moragues i ple de noguers als voltants amb els rius del seu nom –Noguera Pallaresa i Noguera Ribagorçana-...El que no compraren ni encomanaren...fou loteria. I clar no ens toca mai!
          L’altre viatge –a Santander- fou també  il·lustratiu, doncs férem la ruta per Sòria i aquesta vegada sí que passaríem per Nafría de Ucero. Efectivament i desprès de tornar a visitar el Burgo i trobar a la catedral el mateix guia –una mena de canonge o beneficiat- que ens l’ensenyà vint anys enrere, ens endinsàrem en carreteres secundàries camí de Nafría: en això que, mig perduts, un cotxe ens ve de cara i el parem per preguntar i encara afegíem el motiu pel qual hi anàvem. Ja és coincidència que un dels ocupants del vehicle féu memòria i digué “¿Era una maestra de Castellón? Resulta que ell se’n recordava i també del pare Vicent, que es féu de voler amb la gent d’allà, perquè els ajudava a les tasques del camp i s’havia dut l’escopeta per caçar. Així que, acabada la conversa i amb les seues indicacions arribàrem a Nafria. Tere encara conservava algunes referències i trobàrem una família que ella recordava: hi passàrem una bona estona i ens indicaren el camí cap a Burgos, passant per uns indrets feréstecs –amb grups d’ “avantos” volant pel damunt nostre i del tot impressionants per la vora del riu Ucero. Encara arribàrem al monestir de Silos i el visitàrem, contemplant el “ciprès, de fresca sombra lleno”, de Gerardo Diego i, d’allà, a Burgos on, lògicament, no deixàrem de visitar la impressionant catedral –que, per cert, trobàrem un pèl abandonada i deteriorada- i on ens costà abastar la façana amb nosaltres a l’escala d’accès, en la foto que ens férem, per les reduïdes dimensions de la plaça.
Finalment arribàvem a les platges de Cantàbria. L’hotel era vora mar i ens passàvem quasi tot el dia a la platja: especialment ens cridava l’atenció –acostumats a la Mediterrània- el desnivell de les marees que, en pocs minuts, negaven centenars de metres o es retiràvem uns altres tants, cobrint –o deixant al descobert- tota una extensió de platja i roques...Justament, ara que estan donant la sèrie de La senyora, per tev1, els paisatges de la costa ens recorden molt els de Santander...o Astùries.
          Encara férem algun viatge més amb els fills –amb Mª Rosa i Pau-, ara a Canàries, a Tenerife: l’experiència de l’avió sempre fa respecte i ens instal·làrem en un macrohotel, des d’on fèiem algunes escapades: unes compartides –com quan visitàrem el Teide- i altres diferents –com quan nosaltres seguírem ruta a la capital i els nostres fills llogaren unes bicis i s’enfilaren per indrets rurals i ecològics-. Lògicament, la vista al Teide fou impactant en descobrir espais immensos al seu entorn, de roca volcànica o lava petrificada, així com algunes “estàtues” naturals de diverses formes i altàries. També ens impactà el trajecte a la capital, doncs la climatologia de la costa i de l’interior no tenen res a veure: mentre el sol lluïa a vora mar, en tornar pel bell mig de l’illa els núvols, l’humitat, la pluja i el mal temps es feren presents, als pocs quilòmetres, quan travessàvem boscos de pins canaris,per tornar a trobar el sol i el bon oratge en arribar a l’altra part de l’illa i baixar cap a la costa, novament. Fora d’això el “menú” era abundant i abellidor i el “bufet lliure” la carta de cada dia: tots ho aprofitàvem, però Pau fou el campió...i encara li dura l’afecció al “bufet lliure”, quan fa algun viatge i ens explica amb detall els menús que es “col·loca”.
          Clar que sempre no hem viatjat a l’estiu. A Londres ens escapàrem un pont –estàvem en actiu i calia ajustar-se al calendari- de la Puríssima/Constitució, quan la nostra filla estava a Londres –exactament a Wimbledon, on les famoses competicions de tennis...- Mª Rosa –que havia acabat magisteri aleshores- anà a practicar l’anglès i es pagava l’estada –“au pair”-tenint cura de les  dues criatures d’una família d’origen –pensem- iraquià. Així que ens animàrem a visitar-la i partírem de l’aeroport de Manises destinació Londres, on ens esperava la nostra filla, gràcies a la qual no ens despistàrem en aquell món de terminals, accessos, vials i trens de rodalies... Ens hostatjàrem a la casa dels Marogui –cognom de la família on hi era Mª Rosa-, que es portaren magníficament amb nosaltres i convisquérem amb ells, el poc de temps que el seu treball –ambdós eren enginyers de ferrocarrils- els permetia romandre a casa. Fou la manera de conèixer –bé que mínimament- una ciutat com Londres. Férem les visites típiques: el Big Ben i el Parlament, la catedral de St. Paul, el palau –per fora- de Backinham, la City amb Trafalgar Square, el British Museum, els grans magatzems “Harrots”, alguna taverna per provar la cervesa d’allà i alguna cosa per a picar, els mercadets típics i encara férem una volta en bus turístic descapotable, on ens pelàrem de fred, doncs estava nevant i apretava de valent. 
Ens agradà especialment el Parlament que ens mostraren per dins fins a la sala dels diputats, on ens cridà l’atenció la sobrietat i estretor: la tapisseria dels bancs –que no butaques- estava desgastada, especialment la del govern –verda- i les intervencions tenien l’únic suport físic d’una arqueta ben desgastada també, sobre una taula i prou...Algú ens digué que els seients estaven escassos i quan algun diputat es retardava... es quedava dret: Una cosa com ací, on tot i la comoditat –i “propietat” -dels butacons, romanen massa vegades buits, encara que la butxaca de l’absent no ho note, perquè la disciplina parlamentària és inexistent. Quan posteriorment varem visionar, per la tele, alguna intervenció al Parlament anglès, ens féu gràcia recordar que allà mateix havíem estat nosaltres de visita.
          El palau –per fora- de Backinham, el varem contemplar desprès d’haver estat en un mercadet de roba de segona mà, molt corrent allà, on sembla que aprofiten més els vestits que no ací. Crec recordar que ens acompanyava el sr. Marogui –seria festiu- i al voltant de l’edifici es veié un gran desplegament, del què el nostre amfitrió ens explicà es tractava de l’Army. No era l’hora del relleu de la guàrdia, però ens atansàrem a contemplar el hieratisme del vigilant de la porta encasquetat en el seu gran barret pelut. I no sé si des d’allà tornàrem a casa o fou quan anàrem al British Museum, una passada d’espoli, com ja és habitual en les potències colonitzadores, especialment de mòmies i sarcòfags en quantitat i portades directament d’Egipte per dret de conquesta.
          Un altre dia férem la ruta de la City i passàrem per Trafalgar Square i el centre de Londres, inclòs el tast de cervesa: hi havia més gent a fora al carrer, que no a dins de les tavernes i sovintejaven els “bobbies”, perquè es feia tard i semblava que la del carrer era l’ultima “ronda”, per a alguns un pèl carregats ja. Pot ser fou el mateix dia que ens atansàrem a S. Paul, perquè es feia de nit i hi entràrem: no ens causà massa impressió i, desprès d’una estona, tornàrem al carrer. Continuava el fred intens i varem trobar una mena de branca pintada de blanc, com preparada per a les properes festivitats nadalenques, amb un envoltori de celofà, així que l’agafàrem...i ens l’enduguérem a València, de retorn, on la posàrem uns quants anys entre els objectes i estris del Nadal. Els “Harrots” no ens varen impressionar i els van trobar ordinaris, menys vistosos i atractius que els grans magatzems d’ací...i prou més cars. Així –desprès de la tournée en bus descapotable- tornàrem a casa, deixant a Mª Rosa acabar la seua estada –que li anà bé, doncs aprovà les oposicions d’anglès poc de temps més tard- i agraírem als Marogui el seu acolliment. Justament nosaltres els varem acollir, un temps desprès, en el seu viatge a Espanya i fins i tot els duguérem a la sènia a Benicarló i a la platja del “Morrongo”, aleshores a l’estiu, clar.
          Tampoc fou a l’estiu i des de Girona, que participàrem en una peregrinació a Lourdes. Els fills eren menuts i la cosa anà segons els paràmetres típics d’un tal viatge: la visita a la cova, les pregàries, les multituds enfervorides, la processó diària amb espelmes, que aquell dia presidia el bisbe de la diòcesi...i la venda de records i aigua envasada. Varem anar amunt i avall, a un costat i a l’altre del riu i a prou penes poguérem entrar a la cova, per la multitud de gent i ens haguérem de quedar als accessos. Finalment regressarem a Girona en el mateix autobús i de camí férem amistat –els xicons hi congeniaren ja a l’anada- amb una família que vivia aleshores a l’anomenada avinguda de França, als afores, camí de Figueres i a prop de l’hospital general que encara no es deia “Dr.Trueta”. Durant anys, fins i tot des de València, mantinguérem el contacte fins que, com sol passar, els hem perdut la pista: ells anaven amb la seua àvia, una dona molt assenyada i nosaltres amb el pare Vicent, que encara visqué prou per acabar la nostra estada a Girona i retornar, també, a València, on encara ens acompanyà uns quants anys més.
          I encara que no eren, pròpiament, viatges familiars, varem participar en alguns dels campaments que el grup scout “Pau” –amb l’emblema de Picasso- de la nostra parròquia –Sant Prudenci-, organitzava cada estiu. Els tres –Marc Vicent, Mª Rosa i Pau- anaren passant pel grup i els pares –lògicament- hi participàvem, perquè, a més, hi havia el rector –Fernando- molt actiu i engrescador. Així visitàrem el campament de Titaguas –on es tragué una cançó del grup “Campament en Titaguaaaas...”-, el del Riu Cuervo, a Cuenca i  participàrem –com a intendents i cuiners- en el de Torrijas –Teruel-. No cal dir que foren experiències molt instructives, per la sobrietat a què ens vèiem sotmesos –quan no incomoditat, perquè ja ens venia “costa amunt” dormir a terra i en tenda de campanya- i enriquidores –el contacte amb els joves, la presència de Fernando i els altres monitors, les excursions, les cançons i les pregàries...- i ho recordem amb afecte. Tota la vida del grup –amb les reunions a València, a la parròquia i les activitats al “cau”- foren enriquidores i, encara no fa molt de temps, ho varem reviure, en presentar-se Fernando, en una de les seues escapades de Llatinoamèrica i reunir-nos a tots a la parròquia, fent una festa de recordatori a la placeta que dóna a la seu del grup.
          Fora d’això hi havia els estiueigs a Montanejos que varem repetir algunes temporades: recalàvem a “La Valenciana” que tenia, també, un restaurant a València, prop de la clínica “El Consuelo”. Al poble feien un bon menú i nosaltres llogàvem una caseta, propietat del mateix hostal i això ens donava més llibertat i teníem més lloc: el “programa” era senzill i al matí, desprès de desdejunar, ens posàvem camí del riu, on no arribàvem en cotxe, que l’havíem de deixar abans. Anàvem remuntant el riu i on ens semblava ens aturàvem i preníem el bany: l’aigua no era fonda i baixava clareta i les grans pedres del mig del curs, ens servien de lloc de descans i gaudi. Algun dia havíem pujat un poc més amunt on hi havia “la platja”: s’eixamplava el riu i es formava una bassa on la gent nedava més bé, per això hi estava sempre més concorreguda. Tornàvem quasi a hora de dinar i desprès de l’àpat fèiem la migdiada a l’apartament, per dedicar la vesprada a donar un vol pel poble o pels pobles del voltant.
Justament un dia ens varem encaminar cap al Tormo, on jo havia estat de mestre un any i em feia il·lusió que Tere i els nostres fills el conegueren: el poble estava tal qual feia vint anys i varem provar de trobar la casa de la neboda de la sra. Leonor, la meua hostesa, com així fou efectivament: la neboda era fadrina i molt catòlica, encara que no li tenia gens de simpatia al capellà amb que jo també vaig coincidir –Dn. Rosendo- i amb qui tampoc vaig congeniar massa, per les raons que he explicat en un altre lloc. El cas és que Luisa –la neboda-, que tenia una economia més que suficient, ens explicà que havia fet un donatiu –una mena de beca per a estudiants- al seminari de la diòcesi –de Segorb/Castelló aleshores-, encara que no amagava l’enyor per l’arxidiòcesi de València, a la què en algun temps havia pertangut aquella comarca...i la “raó” que donava és que els capellans valencians tenien un parlar més dolç –en castellà, clar-. Encara vam donar un vol pel poble i els vaig acostar a la que fou escola –de xics al costat de la de les xiques- i a la placeta davant l’església on hi ha la font, ens varem trobar un exalumne, al que vaig reconèixer i ell també a mi: havia canviat poc, encara que s’havia fet home, clar, perquè ja era dels més grans aleshores i entre que ja li apuntava la barba i aquells vestits rurals, amb avarques i pantalons de pana encara ho semblava més, de major, quan encara venia a l’escola. S’havia quedat al poble i seguia fent el que feia, treballar al camp, feina dura i desagraïda, però imprescindible i ell allà estava. Ens varem acomiadar i retornàrem a Montanejos pel mateix camí, passant per Cirat, cap del municipi –El Tormo era “El Tormo de Cirat”- Encara varem fer alguna altra excursió en direcció a Terol i, conclosa l’estada a “La Valenciana” tornàrem a València.
          Aviat, però, els xicons deixaren d’acompanyar-nos i férem la nostra: òbviament a l’estiu, a les vacances. Així hem tornat a Cantàbria, anat a Astúries, tot travessant un Aragó desèrtic i calorós –inclosa Saragossa on suàvem de valent-, la Rioja i vorejant el País basc. Ho fem, habitualment, amb “parada i fonda” als paradors: no és que som addictes ni “amigos” com alguns, però ens agrada hostatjar-nos en llocs emblemàtics amb càrrega històrica i decorats amb bon gust. Pot ser dels primers fou el de Mèrida, amb ocasió del viatge que férem a Extremadura i Portugal, passant per Toledo. A Toledo i Talavera ja havíem estat en ocasió d’una trobada de CCPs i ara tornàvem per fer una breu estada a Oropesa de Toledo, poble nadiu d’un company d’Inspecció -Manuel Àvila-. Com que el parador d’Oropesa estava ple, varem recórrer a ell i ens facilità un contacte, per pernoctar en uns apartaments nous, construïts a l’estil tradicional rústic de la zona. Estiguérem uns pocs dies, precisament visitàrem el parador-castell, assistint a uns actes musicals i poètics que se celebraven al pati del recinte i visitàrem  els voltants admirant els nius de cigonyes, que ja feien estada permanent al capdamunt de les talaies i fins i tot dels postes de la llum i de les catenàries del ferrocarril: a la torre de l’església del poble hi havia un niu enorme, que feia companyia als que ens preníem un refresc a la terrassa del bar d’enfront. De les sortides, una fou cap a la Vall del Jerte, encara amb alguns cirerers amb fruit, tot i ser l’estiu, recorrent bona part del nord-oest de la província i arribant a Còria, on ens sorprengué el conjunt monumental de la plaça de las catedrales i retornant, des d’allà, cap a Oropesa. 
D’Oropesa  seguírem ruta cap a Mèrida i, efectivament, a cada poste del ferrocarril hi havia un niu de cigonyes. Passarem per diversos indrets de ressonància conquistadora, les pàtries de Pizarro, Hernan Cortés i altres, amb carrers i places farcides de palaus de l’època de la conquesta d’Amèrica i ens hostatjàrem, finalment, al parador de Mèrida, un casalici del segle XVIII de l’estil dels nostres d’ací, com la casa del marquès de Benicarló i altres...i, al capdamunt de la façana, donant-nos la benvinguda, unes grans cigonyes instal·lades al seu niu. De Mèrida férem les eixides habituals, per conèixer els voltants encara amb l’emprenta romana, bé que sense moure’t de la ciutat quedaves amarat de l’estada dels romans: el pont sobre el Guadiana –al costat d’un de Calatrava!-, les restes de temples i monuments...i a cada espai en obres per construir algun habitatge nou, apareixien noves restes.
Encara férem una escapada a Càceres i visitàrem els voltants i la murada i seguírem ruta cap a Portugal. Anàvem cap al sud i volíem arribar a Huelva, on ens hostatjaríem –també- al parador, ara un edifici nou molt original, amb espais independents, al capdamunt de la ciutat. Aprofitarem per conèixer Huelva i de Portugal visitàrem San António –en vaixell-, a l’altra riba del Guadiana, on en un mercadet comprarem uns llençols la mar de complits i de qualitat i és que Portugal –pel què sabem- fou un gran exportador tèxtil, amb l’aixopluc d’Anglaterra. I allà ens trobàrem amb l’estàtua de Pombal, a la plaça del poble, d’on sembla que el marquès il·lustrat i primer ministre n’era nadiu. Acabada l’estada a Huelva, enfilàrem el retorn cap a casa i a fe que fou un viatge feixuc, travessar tota Andalusia: a estones tenies autopista, però des de Cordovà cap a Múrcia fou un no arribar mai...i fins a l’any següent que encara no sabíem per on tiraríem a viatjar.
Bé, a Portugal varem fer estada en visitar Salamanca on, lògicament ens hostatjarem al parador, a la vora del riu Tormes i a l’altra riba de la monumental ciutat. Abans, però, passarem per Segòvia, on jo no havia estat des del temps del campament de Cercedilla, allà pel 60 i que era obligat, per accedir al títol de mestre: així com per presentar-se a la revàlida de quart ens exigien haver fet el campament d’Alcossebre, per al títol de magisteri calia haver cursat i aprovat el d’instructor elemental i això s’obtenia en campaments com el de referència. Segòvia, no cal dir-ho, desprès de més de quaranta anys es trobava diferent...excepte en l’aqüeducte, clar: la mateixa solemnitat, el mateix caràcter monumental i la lliçó històrica d’aquells romans –i hispans- que, per una necessitat tant elemental, com la de portar aigua construïen monuments d’aquella categoria. També visitàrem la catedral, d’un gòtic esplendorós i plena de cigonyes pels teulats...Les cigonyes també ara –com quan férem la ruta de Toledo a Extremadura i Portugal- ens acompanyaven per tot.
De Segòvia passàrem a Àvila –visitada també, amb ocasió de les jornades de les CCPs –“Conversaciones”- i típica ara per les seues murades, la casa de Santa Teresa i el lloc als afores, on sembla que els varen eixampar a ella i al seu germà, quan se n’anaven “a tierras de moros, para que los descabezasen...”, cosa d’infants amb el cervell begut per tantes “catequesis” tremebundes...La ronda de les murades és impressionant i tot l’entorn històric i monumental d’Àvila...i el fred, a l’estiu molt bé, però en ple hivern no tant, perquè en fa amb ganes, de fred.
D’allà aquell estiu, seguirem ruta cap a Salamanca, a la vora del Tormes que tot i ser un afluent del Duero, es veu un riu molt cabalós des dels ponts que hi creua. Perquè nosaltres, efectivament, hi érem a l’altre costat, al parador de turisme, d’edifici modern, però de decoració –inclosos els jardins- antiga i per visitar la ciutat teníem que creuar el Tormes. La ciutat, no cal recordar-ho, és del tot monumental i plena de monestirs i esglésies, les principals de les quals són les catedrals, doncs n’hi ha dues, una front a l’altra en la plaça que porta el seu nom. I tot i la solemnitat –i grandària- de la nova o gòtica, ens agradà més encara l’antiga i romànica, també recuperada i visitable. Per cert de Salamanca fou bisbe, Bertran, l’amic i company de claustre –a la catedral i a la universitat- de Climent i ara que estic recuperant la figura del magistral, estic llegint i coneguent també coses del castellonenc de la Serra d’Engarceran, què és d’on era Bertran.
Enfront mateix de les catedrals hi ha els edificis de les universitats –també en plural-: la famosa “pontificia”i la no menys famosa salmantina. La primera té una façana barroca impressionant i la segona tot d’edificis dispersos –inclosa la casa del bidell (!)- i el claustre famosíssim del gòtic que apareix en tots els llibres i que també varem visitar. On no poguérem entrar fou a la casa del què fou rector, Dn. Miguel de Unamuno, que es trobava tancada al moment de la nostra estada, just al costat de l’edifici del rectorat que sí romania obert amb un nuvis –antics estudiants?- que es feien unes fotos. La universitat de Salamanca, no cal recordar-ho, fou durant molts anys –segles- el referent dels estudis de tota la península: allò de que “...si vols saber ves a Salamanca” era emblemàtic o -ara en llatí, no sé si me’n recordaré: “...quod natura non dat, Salamanca non praestat...” per explicar que d’on no n’hi ha no es pot treure...” Fins i tot Sansón Carrasco, el del Quixot, s’havia fet batxiller allà.
A Salamanca romanguérem dos o tres dies, temps insuficient per visitar-ho tot amb calma, però ens passejàrem bastant, trobant vaques de tamany natural, en forma d’estàtues, per les voreres i ens detinguérem en la plaça reial, de porxos i galeries grans i solemnes, de l’estil de la plaça major de Madrid i encara recorreguérem el passeig de més amunt, on trobàrem una església romànica dedicada a San Marcos...A la gent, però, la trobàvem provinciana –sense pretendre que nosaltres érem capitalins- vestida amb afectació passada de moda –que reflectien, també, els aparadors de les botigues- i les dones –amb perdó- incloses les xicones joves...tenien una retirada a les vaques, en la fesomia, o millor encara als bous. Bona diferència de les de Segòvia que, segons jo recordava del temps de Cercedilla i vaig comprovar-ho dies abans quan hi érem, les trobava molt boniques. –Ara em ve al cap que, de Castelló estant, els anys seixanta, acompanyàrem a un grup d’estudiantes de magisteri de Segòvia, per conèixer la nostra ciutat i a fe que eren guapes, especialment una d’elles...però el destí el tenia jo marcat amb l’altra estudianta, la definitiva, la meua, Tere, que vaig conèixer a l’acadèmia de Dn. Antonio Armelles i havia de ser i és la dona de la meua vida...-
Encara vam poder visitar el museu d’art-deco, en un palauet lluminós i assolellat, amb unes galeries que li donaven vida i ple de records i objectes de l’època ...I no ho férem aposta però arribarem a la façana de l’ “Archivo”, el famós, on es guarda la rapinya del dictador que, per allà on passaven, no contents amb deixar vídues i òrfens, arramblaven amb els documents d’institucions i particulars,  amb l’objectiu de trobar-hi referències comprometedores per als demòcrates republicans i gastar-les en la seua contra, en la mascarada de judicis sumaríssims que muntaren en els anys de la repressió, posteriors a la “cruzada” –l’església novament a favor dels dictadors!-. Eren –justament- els mesos on es debatia la reclamació de la devolució dels documents als seus propietaris, a iniciativa dels partits catalans –com sempre- i vaig prendre algunes “tomes” exteriors de tan sinistre indret. Finalment, qual les Corts aprovaren la devolució d’una part de l’espoli i s’hagué de procedir, calgué fer-ho de nit i amb protecció policial: l’ajuntament franquista –del PP, clar- de Salamanca engegà una campanya desesperada i cridanera per oposar-s’hi, al·legant la indissolubilitat d’Espanya, vull dir de l’arxiu i volent retindre uns materials que romanien encara en caixes i feixos, sense cap classificació, arraconats i plens de pols. Fou gràcies a investigadors i recursos de la Generalitat de Catalunya, que es rescatà de l’oblit i la desídia aquells valuosos documents. L’ocurrència de l’alcalde, impotent per oposar-s’hi, fou la de canviar el nom del carrer de l’ “Archivo” i anomenar-lo... Del expolio...Ja sol passar que la mala consciència gasta aquestes bromes.
Finalment enfilàrem cap a Portugal, passant per Ciudad Rodrigo, seu episcopal i ciutat històrica d’interès i circulant per una carretera tercermundista, estreta, amb un firme infame, plena de corbes i de baixada. A poc a poc anàvem endinsant-nos per terres portugueses i férem una primera estada a Coimbra, la famosa ciutat universitària, comparable a Salamanca. Jo tenia interès en conèixer aquell campus, doncs havia llegit –de jove estudiant- el llibre “Pedagogia Contemporánea” d’un professor d’aquella universitat –Emile Planchard- que havia traduït, Víctor Garcia Hoz, en aquell temps tota una “vaca sagrada”, al que tots veneràvem. La traducció, però, del francès –com el nom de l’autor denota- em feia pensar en què el tal Planchard podia haver estat professor visitant o alguna cosa semblant. Siga com siga arribàrem a una relativament populosa ciutat a la vora del Douro i enfilàrem cap a un tossal on hi havia la Universitat, per carrers estrets i costeruts, fins que entràrem al campus: des d’allà es divisava una panoràmica del riu i la ciutat, excepcional i vaig prendre algunes vistes del conjunt, que incloïa una esglesieta, un espai com un museu a l’aire lliure i una terrassa, des d’on es veia tot un panorama al fons,on haguérem de baixar per seguir la ruta.
Arribàrem, finalment a Batalha i com es feia de nit ens hostatjàrem a un hotel, al bell mig d’un bosc, on encara recorde el primer plat que ens serviren: una espècie de puré de carlota...A l’endemà ens dedicàrem a visitar l’indret, que consisteix en una supèrbia catedral inacabada, amb alguns edificis al voltant que ni tan sols formen un poble, són més bé recintes turístics i comercials, on compràrem algunes ceràmiques de record: l’església, però sense sostre i oberta en els laterals de l’altar major ens recordava la catedral de Colònia (!) per la grandària, majestuositat i qualitat de la pedra emprada. Els portuguesos, amb aquella obra gegantina -que no aconseguiren acabar-, donaven gràcies a Déu, per haver-los donat la victòria sobre els castellans en Aljubarrota, que els féu independents. Episodi sobre el què -des d’aquesta banda- es passa de puntetes, quan no se silencia vergonyosament, com en un programa recent de tv, que esmentava justament aquell imponent temple i es limitava a referir-lo com a commemoratiu de la victòria d’Aljubarrota...i punt. Cap esment que suposà la independència de Portugal i que foren les tropes castellanes les derrotades. No siga cosa que la dignitat nacional –espanyola, of course!- resultara ofesa (!?).
Desprès de filmar l’indret i adquirir alguns records dels venedors a peu de temple, seguirem viatge cap a Lisboa, on recercàvem l’hotel que havíem concertat i de nom “Barcelona” precisament: estava en un recinte enjardinat i a tocar de la plaça de bous i romanguérem uns pocs dies, per visitar la ciutat. Lisboa ens va semblar una ciutat activa i amb el trànsit intens com qualsevol altra, així que aparcàrem el nostre cotxe i fèiem la ruta a peu o en taxi –uns “mercedes” imponents-. A peu es podia quasi bé creuar la ciutat, rumb al port, per una impressionant avinguda que presidia l’estàtua del marquès de Pombal, el poble nadiu del qual –San Antonio, on hi havia un monument que ho recordava- l’havíem visitat creuant el Guadiana, des de Huelva, quan férem la ruta d’Extremadura. Ara el camí es feia interminable i, en va, ens dedicàrem a buscar un cafè on prendre alguna cosa i descansar: trobàrem de tot, inclús l’edifici del ministeri d’educació portuguès (!) i, només al final, topàrem amb una cafeteria, on prenguérem un cafè italià de la casa. En reprendre la marxa, com que volíem pujar al castell, llogàrem un taxi d’aquells que ens pujà a tota velocitat per uns carrers estrets i costeruts, esquivant el tramvia que també hi pujava i baixava, passant per enfront mateix de la Sé –la catedral, seu, de Lisboa-. Arribats a dalt de tot, la vista sobre la ciutat, el port i la desembocadura del Tejo a l’atlàntic, resultà compensadora i única: el sol estava a punt de pondre’s i l’espectacle era impressionant. Romanguérem una bona estona per allà, escorcollant els racons dels espais i places del castell, les restes de muralles i els canons que apuntaven cap a l’horitzó...I de retorn ho férem a peu –de baixada!-, la qual cosa ens permeté gaudir dels carrerons típics i de les cases  algun temps senyorials i ara un pèl abandonades. Tornàrem a passar per davant de la seu, que varem trobar tancada i ens creuàvem amb els tramvies que ranquejant pujaven la costera o baixaven amb els frens posats per no estavellar-se.
I encara, a poqueta nit, visitàvem la ciutat històrica a la vora del port i els edificis emblemàtics –convents i restes de palaus i muralles- en un pujol en front del castell, a l’altra banda, on es podia accedir, també, ens uns elevadors públics, per acabar en una zona ben concorreguda de públic, on ens fotografiàrem al costat d’una estàtua de Pesoa, al bell mig del carrer –també costerut- i prenent un refresc. Finalment abaixàrem del tot i ens passejàrem –ja de nit- pel recinte del port, on una avinguda era plena de restaurants i, desprès de fer un passejonet exploratori –de preus i menús- ens asseguérem i soparem, com uns senyors, a la fresqueta de la vora de l’aigua que pujava des del moll. Encara varem fer un altre  passejonet, per rebaixar el sopar, ara ja camí del centre i, amb el primer taxi –també “mercedes” elegant- que se’ns aturà, tornàrem a l’hotel.
La ciutat continuàrem visitant-la a l’endemà i arribàrem a una gran plaça porticada on s’havia celebrat, la setmana anterior, el dia de Catalunya i estava tota plena de senyeres: sembla que fou la diada anual que cada any se celebra en un indret, amb músiques i comparses i desfilada de gegants i cabuts. Precisament en la nostra estada a l’Alguer hi varem coincidir de ple i gaudir de l’espectacle, que poguérem filmar. Ara en cridar-nos l’atenció les restes encara de la festa, un guàrdia ens explicava amb tota naturalitat el simbolisme de les senyeres i la diada viscuda: així es promociona Catalunya, amb normalitat, allà on no hi ha prejudicis que prous n’ha de suportar ací. L’espectacle, però, impagable és el de la torre de Betlem al bell mig del port: es tracta del famós edifici de pedra blanca, que denota el poder i l’afició marinera del rei Don Enrique “el navegante”, en una època de descobriments i aventures per l’oceà, compartida –i competida- amb la corona de Castella –la d’Aragó s’endinsà en el Mediterrani, la seua eixida natural-. Visitàrem el castell de Betlem, amb unes vistes a l’estuari del Tejo, entrant a l’Atlàntic, impressionants i passejàrem després per tot l’indret, visitant el gran monestir dels Jerònimos que, ara sí –tinguérem sort- romania obert i, tot seguit, dinàvem en un restaurant de la vora i amb vistes al port i als jardins del monestir. Encara passejàrem una estona més i ens trobàrem amb un perfil de Pesoa, en una concessionària d’automòbils...
A l’endemà agafàvem el cotxe, per visitar els voltants de Lisboa, per les autovies que conduïen cap al nord: ens feia gràcia arribar a Estoril, per tota la llegenda que envoltava l’exili de l’hereu de la corona espanyola, Don Juan de Borbón, comte de Barcelona, precisament. Quedarem, però, decebuts perquè no trobàrem gran cosa: només una plaça –“rotonda” més bé, en una cruïlla de carrers- anomenada dels comtes, amb uns bustos enmig. Seguirem, tot seguit, la ruta per aquells indrets fins tornar a la costa, esquerpa i rocosa en aquell punt i ens endinsàrem per una carretera cap a un castell de contes que es veia allà, però desistírem de visitar-lo, doncs hi havia una gran cua esperant.
Així que deixàrem aquell indret de “Walt Disney” però en trobàrem un altre més agradable: fou l’esglesieta de San Pedro, al bell mig d’un poblet amb jardins. De moment semblava no haver-hi ningú, així que ens endinsàrem per un corredor ample que ens dugué a la sagristia, on trobàrem el rector: un home major i corpulent amb la sotana de dalt a baix a qui, desprès de saludar-lo, demanàrem per visitar el temple, cosa a la què accedí gustós i ens mostrà les parets al voltant de l’edifici cobertes d’una ceràmica blava preciosa. Mai no havíem vist una tal abundància d’emmanisat ceràmic, del què prenguérem algunes tomes amb la filmadora. Donàrem les gràcies al mossèn i retornàrem cap a casa –cap a l’hotel, clar- i encara poguérem visitar, en Lisboa, un museu d’art contemporani ubicat en un edifici també modern i encristallat, legat d’un opulent ciutadà portuguès que s’havia fet d’or en el negoci del petroli. Ens quedàrem amb les ganes de visitar l’Algarve, d’on ens havien parlat bé, pel paisatge i les restes romanes, però haguérem de deixar-ho per una altra ocasió, perquè l’estada a Portugal tocava a la seua fi.
A l’Alguer ens animàrem a anar, aprofitant una oferta que apareixia a l’Avui –quan el podíem llegir a València!- Així que arribàrem a Barcelona pel nostre compte i al Prat embarcàrem cap a l’ “Alguero”, que és el nom italianitzat que li ha quedat: l’avió –mitjanet- no trigà massa en arribar-hi i aviat es veié la ciutat i el port des de l’aire. En desembarcar un taxi ens portà a l’hotel, situat a la vora del port i a la Passejata –justament- de València, on es podia llegir una placa commemorativa de la celebració patrocinada  pels de “lo Rat Penat” -uns quants anys abans!- i les entitats locals alguereses. Llàstima que la burrera de la dreta local valencianera, atiada pels polítics tardofranquistes, han portat a la ruïna una convivència exemplar i un respecte i afecte mutu, entre València i la resta de territoris de parla catalana.
L’hotel semblava un xalet, per l’entrada enjardinada i els patis interiors i varem estar molt bé. Passava, però, que emmirallats com estàvem per la propaganda ens entestàvem –Tere i jo- en parlar-los català als empleats de l’hotel i ay! la italianització era quasi total. Encara fèiem més, però, que alguns altres visitants –un grup de barcelonins- que ni es molestaven en intentar-ho: directament en castellano què carai! I és que el català només i a prou penes es conserva al casc antic de la ciutat, on hi ha la vida comercial i econòmica. Sembla, però, que hi ha la revifada cultural i reivindicativa –amb Barcelona al darrere, clar- i renaixen col·lectius i associacions prollengua –“alguerès” of course!- Passejant hi trobàrem una referència a la Universitat Oberta de Catalunya i al Omnium Cultural. També a les universitats sardes –Calliari i Sassari- es recuperava el català –i el sard, és clar-, fins i tot un que fou promotor d’UNITS –Joan Armangué-, és professor a una d’elles. Justament arran del contacte i en editar el monogràfic de l’ANUARI sobre Psicologia, Llengua i Societat ens preparà una col·laboració, on incorporava textos algueresos primitius i, per a sorpresa agradosa meua, apareixien alguns valencianismes –“lo”    , el passat de l’Horta en “í” etc.-, la qual cosa evidencia que una part dels “expedicionaris” catalanoaragonesos de l’expansió per la Mediterrània...foren valencians. Això explicaria la inicial simpatia despertada entre l’Alguer i València... en temps civilitzats. També ens col·laborà amb...un altre alguerès –aquest pròpiament, perquè l’Armangué és barceloní-, al què fins i tot vaig facilitar-li la publicació d’uns articles sobre Gransci a l’Avanç.
El cas és que ens varem dedicar a repassar tots els racons de la ciutat, fent passejades pel casc antic i acabant al port i les muralles que encara envolten la ciutat històrica. A peu...i en tren. Bé, més bé un trennino...catalano, que és com es publicitava aquell mitjà de transport turístic. Efectivament, hi pujàrem i férem el recorregut pels carrers estrets del recinte urbà, passant per davant mateix de la portalada gòtica de la catedral que, tot i que modesta, tenia una certa semblança a la de Barcelona, bé que d’una sola torre, crec recordar: per la megafonia s’anava explicant per on anàvem passant, primer en català i desprès en italià, acabant el recorregut a l’esplanada del port, plena de vaixells esportius i d’esbarjo. Justament del port salparem, un matí, per fer un recorregut per la costa, arribant a la cova del diable, que visitàvem en un bot i a pau, convenientment guiats perquè és immensa i de difícil trajecte. No cal dir que les meravelles que veiérem s’ho valgué: estalactites i estalagmites, llacs soterranis, coves i llocs curiosos i tot ben enllumenat de colorins. També férem un trajecte per la mateixa costa, en un cotxet llogat i ens banyàrem a les platges dels voltants.
Un altre dia enfilàrem cap a Càller –Calliari, italianitzat- i recorreguérem mitja illa de Sardenya i Tere recordava aquell llibret encantador del “tamborcillo sardo”, versió evident del “tabaler del Bruc”. Pel camí varem comprar un meló d’Alger –que no d’Alguer, però que evidencia la homologació dels territoris- i Tere fins i tot un vestit lleuger, en un mercadet que trobàrem i que portà per la sènia molts anys. A Càller varem arribar, però ens quedàrem als afores i, desprès de descansar en un jardí dels voltants, emprenguérem el retorn a l’Alguer, per una autovia de molt de trànsit i anàrem a parar a un llogaret que visitàrem, trobant-nos  un monument dedicat a una escriptora nobel italiana –Grazia Deletza?- en una placeta recòndita i ajardinada i, en un bar d’allà mateix prenguérem un refresc, mentre un carabinieri tot equipat, estava prenent un cafè amb alguns parroquians.
La resta de la setmana la dedicàrem a prendre el bany a les platges de davant de l’hotel. Això de “platges” és un dir: roques i prou i a més amb meduses a l’aigua, de manera que calia vigilar i no tinguérem més remei que comprar-nos unes sandàlies...que encara les gastem a la sènia, quan reguem...Pot ser fou a la sabateria del centre que ens interessàrem per la llengua i ens digueren que a prou penes sobrevivia, per la pressió de l’italià. A més quan algú d’allà es casava, si ho feia en algú de parla italiana, l’alguerès passava a segon terme, si no desapareixia de l’àmbit familiar. Catalunya, però ja sabem com és d’insistent i amant de llengua i tradicions i, justament un dels dies d’estada, ens trobàrem amb la desfilada típica que roda pel món i va cada any a un indret: gegants i cabuts, músiques, rondalles, acrobàtics, grups varis amb els vestits típics... Animadíssim i a prou penes varem poder gaudir-ne, per la gran gentada que es concentrà. Jo vaig gravar-ho en la filmadora i encara ho conservem. Encara un altre dia i a la plaça de l’ajuntament, hi hagué una demostració de castellers i músiques, amb parlaments des del balcó del consistori, per part de les autoritats locals i els organitzadors procedents de Catalunya. Per cert que enmig de la gentada, mentre seguíem l’espectacle varem encetar conversa amb un grup de “catalans”... que resultaren ser de Salt, cosa que ens alegrà i els referírem la nostra estada a Girona...
Encara varem assistir a un concert de piano, en el claustre d’un monestir, molt ben decorat amb cossis amb plantes i, en un altre moment, aguaitàrem al teatre, on hi havia una orquestra oferint unes peces musicals. Justament la tal plaça –com altres indrets del casc antic- tenien la retolació en alguerès i el italià. I curiosament no era traducció una de l’altra: en concret en alguerès era la “Plaça del bisbe” i en italià la”Piazza di teatro”. I és que, a la mateixa plaça hi és el palau del bisbe i el teatre i, segons en quin moment, rebé un nom o un altre.  També visitàrem un museu a la vora de la catedral, amb peces religioses sobre tot i les retolacions en italià –des del rètol de l’entrada a cada peça exhibida-. No ens varem poder estar de deixar una nota de desgrat: l’església havia de ser –com ací i com per tot arreu- maridada amb el poder i depredadora de la llengua pròpia, allà on ha evangelitzat. En això que se’ns atansà un senyor gran que s’interessà: resultà ser un jesuïta fill de l’Alguer, que, de menut, ja se n’anà a estudiar a fora i passà tota la vida a llatinoamèrica, així que parlava castellà, en accent d’allà. Ara vivia a Roma i feia d’assistent d’un cardenal jubilat. Ens obsequià amb una estampeta i acabava la dedicatòria amb un “Con tanto afecto”. Curiòs.
Bé, els dies s’acabaven, però no abandonàrem l’Alguer sense que Tere es “mercara” unes arracades de coral. I és que allà el coral  ha esdevingut un producte típic i turístic, així que en un dels nombrosos establiments del passeig marítim, ens detinguérem i estiguérem mirant, fins que triàrem el que a ella li agradà. Quan estiguérem a Taormina –a l’illa de Sicília-, en el creuer fins a Grècia, també trobàrem coral en abundància i també molt ben treballat, en les botigues per als turistes, a. Carrer que pujava –i baixava- del teatre grec, allà dalt de tot. Ara ja fèiem les maletes i un taxi ens portà –com a la vinguda- fins a l’aeroport de l’Alguer i retornàrem a Barcelona i d’allà a València. Havíem fet –com d’altres viatges- filmacions dels indrets més emblemàtics i caldrà passar aquells cassets a dvd, pel perill de què es perden o simplement no puguem visionar-los per la caducitat dels aparells.
          De França coneixem París –és un dir!-, on varem anar estant encara a Girona, amb el amics Castro –Rosa i Juliàn-: ells tenien uns parents a Versalles i, amb motiu de les colònies escolars, que intercanviàvem amb els belgues, programàrem una visita un estiu. Anàvem en el seu vehicle, un R-12 furgoneta, que ens féu molt de “paper” per a l’equipatge i, fins i tot, de “barbacoa” improvisada, en les àrees de descans de les autopistes i ens alternàvem Juliàn i jo en la conducció. Així que travessàrem bona part de França rumb a París, amb estada a Versalles a casa dels seus parents, que es dedicaven al cultiu de flors en uns grans vivers. Bé, la parenta era ella –cosina de Juliàn-, perquè ell era francès i tenien un parell de fills, xics. Estiguérem bé i coneguérem el París dels anys setanta amb una glamour i un aperturisme encara vedat a nosaltres, fins i tot ens varem permetre anar, una nit, al Lido! a una obra un pèl picant, per al nostre costum. Lògicament la visita estrella de París fou el Louvre i la de Versalles, el palau dels borbons i també férem algun recorregut en cotxe per les vies de circumval·lació del París d’aleshores.
          D’allà varem seguir ruta cap a Bèlgica, on visitàrem les colònies escolars i prenguérem contacte amb uns frares molt conciliars i moderns –a més de què vivien de la seua factoria de cervesa- i férem algunes visites típiques, com a la plaça major de Brussel·les, amb les estàtues que (mal)recorden l’estada de les tropes espanyoles als països baixos, així com varem passar per Flandes, on ja ens adonàrem de la situació lingüística: Rosa, que era la que millor parlava francès, era l’encarregada de fer preguntes i en adreçar-se a un vianant i, abans de deixar-la parlar, ja la inquirí francés o flemanc?...Encara tinguérem a la vista Bonn, però hi arribàrem, això sí un dirigible ens passava pel damunt del cap. El retorn fou més ràpid, però no per la mateixa ruta de l’anada i encara ens deturàrem a un santuari marià del camí, fins que varem tornar a ser a Girona.
          A l’estat francès hem tornat en un parell d’ocasions, per participar a la universitat catalana d’estiu de Prada –afrancesada també en el nom Prades, naturallement!-: una per presentar el llibre de reculls –autoestima i països catalans- amb les conferències que s’havien impartit mesos abans, per iniciativa de Quim Gibert i a diversos indrets del territori –Fraga, Sueca etc.- L’altra per participar, Tere i jo, com a ponents d’un seminari organitzat pels de Cristianisme i segle XXI i la iniciativa de la Sefa Amell. Amb ocasió de la primera estada arribàrem desprès d’haver donat algunes voltes pel poble, perquè el liceu que aixoplugava la UCE és als afores i ens costà de trobar. Curiosament mig perduts pels voltants varem preguntar a una persona ja major i ho férem en català per provar...I sí, ens indicà el camí i ho féu en un català que a nosaltres ens semblava familiar...fins i tot amb accent “valencià”. Ves a saber si la gent que poblava Prada en algun temps té origen lleidatà o de la Franja...
A tot això, en arribar al recinte, la gent hi era pel pati, relaxada i visitant les paradetes de llibres i records del lloc i vaig detectar al Quim allà assegut amb gent, així que ens varem atansar i, en saludar-lo, es quedà mirant-me: “Qui t’havia de conèixer, Marc, així camuflat....? I és que anava amb ulleres de sol i barret. Bé, ens instal·làrem i anàrem a la presentació del llibre, a una de les aules del recinte: érem Bernat Joan, Quim i jo. La cosa anà bé i, en acabar, ens trobàrem al passadís amb una taula parada de llibres i en atansar-nos resulta que hi havia el fill de Caselles, de Girona. Pot ser Quim ens el presentà i de seguida entràrem en conversa, doncs havíem estat amics dels seus pares: Fèlix Caselles i sra., ell antic professor de llengua i director de la Normal i de la mateixa promoció que Isidoro Andrés i lògicament havíem tingut molta relació durant la nostra estada de deu anys a Girona. A més, el matrimoni -com nosaltres- érem dels equips de la Mare de Déu: Félix havia faltat feia temps i, últimament, morí sa mare, segons ens explicà el fill. El cas és que li compràrem un diccionari de mots gironins que li obsequiàrem a Marc Vicent.
          En aquella ocasió i de retorn a València, varem fer estada a Perpinyà: ens instal·làrem en un hotelet del centre i des d’allà ens organitzàrem per visitar la ciutat, molt afrancesada ja, encara que amb les petjades inconfusibles de l’antiga pertinença a la Corona d’Aragó: per començar la Llotja és molt semblant a la de València i a la de Mallorca i es troba al bell mig de la ciutat, en una placeta peatonal molt agradable. Encara que la referència més viva de catalanisme es troba al “castellet”, a la vora del riu i al costat de la préfecture... Xocava la senyera al punt més alt de les torres i la bandera francesa de la gendarmerie. Visitàrem detingudament el recinte, amb sales de records catalans –vestits, estris del camp i altres mostres del passat de Perpinyà- i coincidírem amb un aplec de sardanes en acabar la visita: gent gran, però, la que ballava i ho feia amb entusiasme: varem felicitar a una parella que ens ho agraí. La gent jove ha deixat la llengua de banda, encara que es consideren catalans i així ho fan figurar a les pancartes que trauen a les manifestacions de qualsevol tipus: “Je suis catalan”. El castellet sembla fou porta d’entrada a la ciutat fortificada i encara es veuen uns desperfectes a les parets laterals, producte del pas de la carrossa reial de Lluís XIV, que semblava no hi cabia al pas i no ho pensaren gaire: fer-li lloc a colp de martell...borbons a la fi.
          Visitàrem un parc magnífic amb inscripcions patriòtiques de l’alcalde Aldanuy, a més député i altres càrrecs que sembla ostentava aleshores i férem una detinguda visita al castell dels reis de Mallorca que conserva tota la seua solemnitat i dimensions: un patí d’armes gran i l’accés als recintes reials i espais fortificats. La llengua, però, foragitada, també dels rètols i fullets informatius. Encara a l’hotel intentàvem parlar-lo inútilment, però nosaltres tossuts. La recuperació lingüística, doncs, molt minsa perquè fins i tot la “Bressola” –a la què ajudem en la mesura que podem- no acaba de –lamentablement- de consolidar-se.
          La segona vegada que visitàrem la UCE, a Prada, fou per invitació dels de Cristianisme segle XXI i, en concret, ens acomboià la Sefa Amell: havien muntat un encontre per parlar de com es troba la pràctica cristiana als països catalans...i el plat fort fou Jordi Pujol, amb l’excusa que és creient que despertà la natural expectació. Una xicona de Mallorca i un religiós de la Catalunya nord, mentre la Sefa i els de Cristianisme segle XXI ho feien des del Principat. Tere i jo férem un poc d’història recent des de la transició ençà i l’aventura de la traducció dels textos bíblics a càrrec de Pere Riutort –“El llibre del Poble de Déu”-, precedida de la de Micó que havia fet un primer intent que reeixí també. Varem informar dels moviments de cristians de base i de la “moguda” que organitzàrem, arran de la celebració del 9 d’octubre i que durà vora a vint anys.
          Ara ens hostatjàrem no en el propi liceu, sinó uns apartaments al bell mig del bosc, muntanya amunt, on estiguérem molt bé i, en acabar la trobada, emprenguérem camí cap a Arles. En això, però, que veiérem un poblet allà dalt, ben bé al cim d’una muntanya i ens féu gràcia visitar-lo: era al matí i teníem tot el dia per arribar a Arles així que ens desviàrem i allà que pujàrem. El poblet era acollidor i de seguida es veia que havia estat escollit per artistes plàstics, que instal·laren els seus tallers als baixos de les cases. Donàrem un vol per allà i anàvem pujant per carrers estrets fins arribar a dalt del tot, on hi havia l’església que ben bé semblava un castell –ja passava això, en l’època medieval, que les esglésies feien funcions de fortaleses-. I en això que aguaitàrem per allà i ens trobàrem el rètol en manisetes del nom del carreró costerut: “carrer del sol ixent” (!) Un tal nom, en català i l’expressió “ixent” –no “sortint”- a més de cinc-cents kilòmetres de València i en un territori pertanyent a un altre estat –França- no deixa de ser alliçonador, especialment per als qui –portats de la seua burrera lingüística, o més encara ideològica- s’encaboten en establir fronteres, en el que fou un gran regne –el d’Aragó- i en el territori de parla catalana –la Catalunya tota, l’antic regne de València i les Balears-. Encara ens entretinguérem pels voltants i, tot seguit, emprenguérem viatge, ara camí de Perpinyà, encara que no hi entraríem, desviant-nos a la rotonda que ens indicava direcció Montpeller.
          Efectivament, era la ruta cap a la Camarga i ens féu gràcia entrar a Montpeller, doncs era el lloc de naixença del nostre Jaume  el conqueridor, així que ens desviàrem a la primera rotonda que trobàrem amb poca fortuna, doncs la ciutat és populosa i l’intens trànsit ens esgotà: a prou penes poguérem passar per uns jardins als afores, seu del campus de la Universitat de Montpeller. Per cert que, de Girona estant, ens parlava sovint de la seua facultat de Medicina, Campistol, el pediatra dels nostres fills, que semblava que mantenia un contacte estret amb algun grup de metges d’allà, doncs una vegada a la setmana no visitava, perquè es desplaçava a Montpeller. També li tenia devoció el metge Reiner, de l’aparell respiratori, que ens confessà un dia que estava dubtós en enviar al seu fill a estudiar medicina a Barcelona o a Montpeller. I és que des de l’edat mitjana aquesta Universitat es féu famosa pels estudis de medicina i val a dir que la gent de nivell de Girona –metges, mestres, arquitectes, historiadors...- mantenia una relació estreta –cultural, acadèmica, científica...- amb l’altra banda dels Pirineus, com una nota de distinció, cosa que ja varem detectar només arribar-hi. Així, doncs seguírem ruta cap a Arles on arribàrem finalment i buscàrem allotjament: un hotelet al centre i molt a la vora del coliseu romà, actual plaça de bous i a tocar de la casa de Van Gog.
          Des d’allà ens desplaçàvem còmodament per tot, atès que Arles és una ciutat petita: visitàrem els jardins que formaven part del conjunt de restes romanes, en alguns llocs encara ben conservades, com l’escena del teatre on es projectava un vídeo de promoció turística d’episodis romans o l’amfiteatre. També visitàrem el coliseu, amb la música de fons del “toreador” de Bizet, l’òpera del qual músic –“Carmen”- s’ha fet universalment famosa: llàstima que el recinte, per dins, en habilitar-se per a plaça de bous amb tarimes i altres afegits, perd el seu encant de monument històric. Enfront mateix hi ha la casa on visqué Van Gog –petitona i incòmoda- i on el quadre famós del llit de fusta groc, en una habitació de colors blaus, es reproduïa en una estança del primer pis. Estàvem ben bé al bell mig d’Arles on hi havia els restaurants i cafès, algun dels qual visitàrem, doncs a l’hotel teníem només mitja pensió.
          En això que, als voltants dels jardins, veiérem indicacions de carretera cap a la costa enmig de la Camarga i ens animàrem a fer la ruta de les “Santes Maríes”: fou un excursió bonica pel mig d’aquella zona humida, on ens trobàrem mansions senyorials imponents i, fins i tot, un museu antropològic amb estris del camp i altres objectes, ubicat en una construcció típica amb sostre de feixos de senillar i baladre. Finalment divisàvem la costa, on hi ha un poblat turístic important, amb les dificultats pròpies d’aparcament, perquè a més hi havia una gentada...de gitanos. Sembla que l’ètnia gitana de mitja Europa té devoció per les “Santes Maríes” i ho celebraven aquell dia, vinguts de diferents indrets en uns cotxes –i caravanes- de luxe. Donàrem un vol per allà i férem cap a la capella de les Santes, plena de “devots”: al fons es veia com una cripta i ens atansàrem per accedir-hi.
A prou penes es distingia res, per la foscor i l’intens fum que hi havia, producte de les nombroses espelmes enceses, així que haguérem de recular. L’indret ens portà a la memòria al premi novell Frederic Mistral, que en la nostra joventut havíem llegit en la descripció que feia de la Camarga, amb tints realistes, quan no tràgics, com a lloc inhòspit i misteriós i, justament, el santuari de les “Santes Maries” –aleshores segurament aïllat enmig d’aquell immens espai despoblat- apareixia en la narració. Finalment varem acabar la visita i retornàrem, per un altre camí, cap a Arles.
          Per les tardes ens atansàvem al Roine, que allà ajuntava els seus dos braços i formava un riu immens –ja el “petit Roine” feia respecte, en ser tan cabalós com l’Ebre al seu pas per Amposta- i als laterals hi havia més d’un vaixell de luxe atracat: de fet eren creuers de dimensions mitjanes que feien la ruta riu amunt. Nosaltres, però,ni hi prevèiem cap “creuer” de moment i preparàvem, per a l’endemà, l’anada a Avinyó i a Aix en Provence, la capital del territori. Efectivament, férem aquella ruta: primer Avinyò i entràrem per un pont que ens féu recordar la cançó –“sur le point d’Avignon...”-, aparcàrem al recinte exterior de les muralles –l’accés en cotxe estava prohibit- i ens endinsàrem cap al castell, que es veia al fons i en alt, transitant per una gran avinguda, en un dels laterals de la qual hi havia un monument en record de Mistral –no seria l’únic,perquè a Aix en trobàrem un altre-. El castell dels papes és més bé un conjunt de fortaleses articulades, en una autèntica ciutat murallada i una gran esplanada exterior. Visitàrem el lloc, concorregut de gent: les entrades, els accessos, les grans escalinates, els salons, els patis d’armes...fins i tot el lloc on es guardava el tresor dels papes, en cofres de vàries claus que custodiaven diferents servents de la confiança dels pontífexs. I el retrats dels papes “cismàtics”.
Això fou al matí i encara per la vesprada ja a Aix en Provence visitàrem la catedral i el centre històric: el temple era impressionant per a una ciutat no tan gran i el retrat de l’arquebisbe Grimaldi –parent, pot ser, dels de la dinastia monegasca?- presidia l’accés, amb cara de pocs amics. Férem el recorregut per aquells carrers, carregats d’història i amb nombrosos edificis nobles, però no poguérem, finalment, visitar una exposició antològica de pintura impressionista –els Cezans, Van Gogs etc.- i retornàrem cap a Arles, per d’un passeig de plàtans –com els nostres d’ací-, on teníem aparcat el cotxe, que ens portà als afores a buscar el camí de retorn. L’estada a Arles tocava a la seua fi i, a l’endemà, desprès de comprar alguns records de l’indret –amb l’espígol/lavanda com a símbol per tot: sabons, perfums, quadres, teles...- retornàvem cap a València, en una llarga ruta per l’Occitània i la Catalunya francesa, direcció “Barcelone” –curiós que, des de molt abans de la frontera, s’anuncia Barcelona i no Espagne , visionant el monument allà en alt a Catalunya. Seguírem camí de València ja per la A-7 i arribàrem en salut gràcies a Déu, desprès d’uns quants dies fora casa.
          A Itàlia hem estat en un parell d’ocasions: una també des de Girona, doncs em comissionaren des del MEC, a un congrés d’educació d’adults a Siena i Tere m’acompanyà. L’altra en el creuer que férem per la Mediterrània fins a Roma i Sicília i seguírem cap a Malta i Tunícia. Ara féiem la ruta de la costa blava i, fins arribar a Siena, patírem la pèssima conducció dels italians, a tota velocitat pels nombrosos túnels que foraden els Alps cap al sud i ens trobàrem amb més d’un accident i tota la parafernàlia que l’acompanyava: els carabinieri, les ambulàncies, les retencions...De camí, però, ens trobàrem amb Florència –Firenze- i amb Pisa i no resistírem d’entrar-hi: la primera la trobàrem semblant a València, fins i tot amb algun indret que et donava la sensació d’estar al carrer la Pau i a un establiment de coberteria i vaixelles que entràrem, ens agradaren tant les estovalles sobre les què s’exposaven coberts i plats que hi preguntàrem, però ens diguérem que “no vendiamo” les tovalles, que hi eren només per exposar. Bé, a Florència visitàrem la famosíssima galeria dels Ufizzi, on crec recordar que entre la meravella pictòrica exposada hi havia un goya desconegut per a nosaltres, amb una dama de negre i un brocat “brodat”, en un replà de l’escalinata.
També estiguérem a la piaza on un seguit d’escultures gegantines presidien l’indret i on haguérem de bescanviar moneda, perquè ens havíem quedat sense lires. Tinc al cap l’anècdota d’haver entregat al mostrador un bitllet de cinc mil pessetes, acabat d’imprimir, d’algun altre més que en portàvem i l’empleat l’agafà i es posà al telèfon...Feia tan poc que estava al carrer que el desconeixien i hagué de consultar si era de curs legal... Certament aquells bitllets amb l’efígie de Carles III tingueren poc d’èxit i, poc a poc, varen desaparèixer de la circulació, no sé ben bé per què.
Pisa fou l’altre indret visitat de camí cap a Siena i, lògicament, anàrem directes cap al Duomo i la torre inclinada i és que si per alguna cosa s’ha fet famosa aquella ciutat és per la torre decantada, per cert separada de la catedral, com ho està el “Fadrí” de Castelló, cosa no gens freqüent. I val a dir que la façana de l’església és preciosa, amb les columnates adossades, però tothom està pendent de la inclinació del campanar i de la informació que recull l’origen de la fallida del sol que ha anat decantant-la, així com de la vigilància permanent i la mesura de la inclinació, així com de les previsions de futur. Feia molt bon dia i encara gaudírem d’uns rajos de sol de la vesprada, tombats a la gespa de l’indret. Haguérem, però, de seguir ruta cap a Siena, on arribàvem ja fosc i encara havíem de trobar el lloc on ens allotjàvem.
De Siena quedarem encantats, per l’art i el paisatge i comparàvem l’estil de ciutat petita, antiga i ben conservada a Girona. Jo anava als matins a les sessions del congrés, on participaven la major part de països europeus, fins a Grècia i per les vesprades aprofitàvem per passejar i conèixer Siena. No varem coincidir amb les cèlebres curses de cavalls, que ja havíem vist per la tele alguna vegada, però visitàrem la famosa plaça còncava on se celebraven. No tinc clar el record de si localitzàrem l’església de Santa Caterina, “oponent” de Sant Vicent Ferrer, atès que aquella recolzava a un papa –en el famós cisma d’occident-, mentre que el valencià –al menys al principi del conflicte- recolzava a l’altre –Pere de Luna-. Això ens era plantejat, al nostre temps d’estudiants, com un greu dilema, en trobar-se cada pontífex “assistit” per sengles sants –o que en serien amb el temps-.  Acabat el congrés encara aprofitàrem per acabar de visitar Siena i fer algunes compres, com ara unes arracades d’or i esmalt que Tere lluí durant molts anys i que eren una filigrana.
Havíem pensat, inicialment, arribar-nos a Roma, però renunciàrem perquè hi havien eleccions generals i preferírem evitar-la, ja que s’havia produït algun atemptat terrorista aquells dies. Així que, tot seguit i aprofitant el cap de setmana, emprenguérem camí de Venècia, on pagàrem la “novatada” de voler entrar-hi en cotxe, fins que desprès de moltes voltes, desistírem. Buscàrem allotjament en un indret recollit i, des d’allà, ens planificàrem per conèixer la ciutat “flotant” que és Venècia. No cal dir que el focus principal fou la catedral de Sant Marc i la magnífica plaça d’enfront, que sembla que fou Napoleó qui la qualificà del més elegant saló d’Europa. I a fe que aquells porxos que l’envolten i tota l’extensió del gran rectangle que la conforma és esplèndid...quan està eixut, perquè sovint la crescuda de les aigües ho inunda. Nosaltres varem tindre sort en això i varem poder visitar la ciutat “a pie enjuto” com deia Don Quijote. Això sí, amb una flaire d’humitat permanent i l’aigua arribant-nos als peus. La basílica en qüestió, a més de la seua fàbrica oriental amb cúpules daurades típicament bizantines ja, té l’encant afegit del record del papa “bo i amable” que fou aquell sant de Joan XXIII, abans patriarca de Venècia. I enfront el contrast de l’escenari dels carnavals, celebrats cada any en aquella plaça emblemàtica que ens han mostrat multitud de pel·lícules i reportatges de les carnestoltes més famoses d’Europa només superades en vistositat i masses –que no pel nivell artístic-  pot ser per les de Rio Janeiro.
          Com cal suposar haguérem de pujar al bus aquàtic –barques grans de transport de persones-, perquè altrament no et pots moure a prou penes, fora de l’espai d’algunes “mansanes” de cases i creuant pels ponts típics. Els “condotieros” feien les seues rondes pels nombrosos canals portant gent –particularment parelles d’enamorats- i nosaltres pujàrem a una canoa per arribar-nos a Murano, l’illa famosa per les seues fàbriques de vidre artístic, una de les quals visitàrem per visionar el procés de fabricació, amb l’habilitat dels artesans en manipular el vidre posant-lo i traient-lo del forn i motllejant-lo amb rapidesa i estil, aguantat des d’un pal llarg. Com era d’esperar adquirírem algunes figures, una de les quals –un cavallet- ha anat per casa durant molts anys. Fora d’això Venècia es féu famosa per la cinta cinematogràfica “Muerte en Venècia” amb la magnífica interpretació de Mastroiani fent d’un artista envellit i arruïnat, que s’enamora d’un jove adonis i que acaba en tragèdia.
L’estada a Venècia, però, tocà al seu final i seguírem ruta cap a l’interior per visitar Milà, els afores de la qual i a mida que ens atansàvem ens feia pensar en la industriosa Barcelona. No sé com aparcàrem, però accedírem finalment a la piaza impressionant que donava a la més impressionant encara catedral. El Duomo de Milà té una façana única i la gaudírem per fora, mentre els coloms ens assetjaven picotejant el terra, on havien quedat algunes molles de pa. Es feia tard i entràrem a dins, d’on no tinc jo massa records: el què si que sabíem era que el papa d’aleshores, Pau VIè, havia estat arquebisbe i cardenal de Milà. Així que emprenguérem novament el nostre viatge de retorn, el retorn per França, on patírem avaria en el nostre cotxe –un R12- i la feina fou nostra, en no trobar cap taller pel camí...i quan semblava que el trobàvem...era migdia i ja se sap que el midi és sagrat per als francesos. En inquirir nosaltres als vianants pel nostre problema i trobar-nos els tallers tancats exclamaven “C’est midi, monsieur! C’est midi!”... Així que haguérem d’esperar fins que, havent dinat –i feta la migdiada...- els operaris dels tallers tornaren a obrir i poguérem solucionar la cosa i seguir ruta cap a Girona, on segurament arribaríem de nit fosc.
          A començaments d’un altre estiu –això ja fou des de València- ens embarcàrem cap a Grècia, on visitàrem els diferents indrets de l’Egeu i ens arribàrem a la costa de Turquia, a Efes. Fou sense haver-ho previst i perquè Brisa, un comissari amb el què compartíem el programa “Policia i escola”, ens notificà que quedaven algunes places vacants, del viatge que havien organitzat per als seus funcionaris...Finalment ens acompanyà també Narciso i Maruja, la seua dona, perquè Josep Lluís em portava el programa al servei territorial de València. Així que ens enlairàrem de Manises en un xàrter ple de policies...incloent-hi al secretari general de la Prefectura Superior i la dona.
Aterrats a Atenes, ens instal·làrem en un cèntric hotel d’una sorollosa i densa ciutat, que sembla acull a quasi la meitat de la població del país i ens informaren de les sortides previstes. Per començar, el patriotisme del funcionariat policial havia programat una visita de cortesia a l’ambaixador espanyol i allà que anàrem tots en bus...total per no poder entrar més que una reduïda representació, donada la petitesa de l’edifici –un xalet ordinari i prou-. Més interessant fou la visita al Partenó i als recintes dels voltants –com ara el temple de les cariàtides- i l’espai que es troba al seu abast, amb abundoses restes i un paisatge que ens feu imaginar-nos els ramats de cabres, que guardaven els primitius habitants de l’indret –cosa que ens recordava la dona del secretari de la Prefectura que era historiadora-. Les columnates i els frisos del temple, tot i el deteriorament del pas dels segles i de les desídies humanes, feia impressió i es completà la visita amb l’entrada al museu que és allà mateix a la vora.
          No calia, però, pujar expressament al Partenò, per contemplar restes històriques, perquè al bell mig de la ciutat et trobaves amb meravelles com el temple de Júpiter al costat d’una gran avinguda i altres monuments i museus. Especialment atractiu fou un indret tranquil i enjardinat ple d’esglesietes ortodoxes que visitàrem, lluny de la sorollositat del trànsit rodat i sengles visites abans d’embarcar-nos en un creuer per l’Adriàtic: l’Olimp i el pas de les Termòpiles. Al primer trobàrem l’oracle de Delfos i un estadi allà dalt de la muntanya, a més d’un museu amb estàtues famoses i relleus històrics. Fora d’això el famós mont dels déus grecs no feia molta impressió i era d’altària mitjana. Més ens impactà la visita a la porta dels lleons de Tebas i al sepulcre d’Agamenó, en un indret calcat dels nostre territori ple d’oliveres: no era difícil imaginar-se aquell espai molts segles abans, amb gent trafegant per allà, sobre un “empedrat” de grossos i redons còdols, polits per les petjades.
          L’altre indret recordava l’episodi del combat dels grecs contra els perses, comandats els primers per Leònides i els segons per Xerxes: un grapat d’espartans posaren en dificultats a un exèrcit amb dos milions de guerrers ben armats, encara que finalment no pogueren impedir-los el pas cap a la península. També visitàrem l’indret on els vaixells passaven arrossegats, sobre troncs, per bèsties i humans d’un braç de mar a l’altre, sense necessitat de vorejar la retallada costa grega.
          El “plat fort”, però, del viatge fou el creuer per l’Adriàtic amb algunes escales memorables com a Creta o Samos: la quantitat d’illes és impressionant i per tot trobàvem esglesietes i ermites que visitàvem. En una d’elles Tere anà a besar la mà amb naturalitat –per què no?, deia ella- a un pope que hi era a l’entrada, que ens contestà amb un somriure. De popes en trobàrem també molts a Atenes, fins i tot encapçalant una manifestació que no aconseguírem ben bé esbrinar de què anava, però semblava referir-se a alguna mesura del govern de control de la identitat dels ciutadans, que podria atemptar contra la intimitat personal. La visita, però, més emblemàtica del creuer fou a les costes de Turquia i en concret a la ciutat d’Efes –de record paulí, com Samos-: la ciutat –ara molt allunyada de la costa però en temps amb port allà mateix- es troba miraculosament ben conservada, amb carrers ben marcats i cases a la vora, amb les parets encara dretes. La façana de la famosa biblioteca d’Efes és impressionant i es manté quasi intacta.
Allà mateix el negoci turístic i la venda de tota classe de productes: jo encara tinc una casaca de pell...Turquia, aleshores però, tenia moltes carències –pot ser ara encara- i mentrestant nosaltres viatjàvem en un còmode autobús ens creuàvem, sovint, per unes carreteres infames, amb camions que duien operaris drets, a l’espai de la mercaderia. Tornats al vaixell seguíem el creuer i aquella nit s’esdevenia el sopar de gala, al que tradicionalment assistia el capità, ben guarnit amb el seu uniforme i la seua barba canosa...Compartírem taula amb dos matrimonis també de València que aprofitarien alguna plaça vacant del “xarter policial”: un d’ells era Joan Àngel Blasco, al què no havia vist des del temps de l’ice, on treballava amb Iborra i Sanchis Guarner i ens alegràrem els dos. A València ben bé vint anys més tard, ens tronàrem a trobar al centre octubre on, per recaptar fons, es feia una presentació de cartells i ell en donava l’explicació “tècnica” i és que tot i ser pedagog de formació, Blasco Carrascosa, aviat es decantà per la cosa artística, publicava crítiques a la cartellera Túria i, finalment, accedí a la condició de professor de Belles Arts a la facultat integrada a la Universitat Politècnica.  
          Encara i de retorn a Atenes, celebràvem l’ultima nit d’estada a Grècia amb un sopar de peix al port del Pireo, amb els amics Narciso i Maruja: la novetat fou que als restaurants hi havia el “gènero” exposat i podies escollir el tipus de peix i la resta del menú que fou substanciós. També recordàvem en recórrer els molls vora l’aigua la cançó “los niños del Pireo” que es féu famosa als anys setanta...i encara veiérem una barca amarrada amb el nom de “Marcos” en caràcters grecs: “my”, “alfa” “ro” “capa” “omicron” “sigma” que vaig fotografiar de record... I així finalitzà la nostra estada a Grècia, amb un retorn turmentós amb llamps a dojo pel vol que sort que Tere s’havia endormiscat i no se n’adonà...
          Una segona estada, a Itàlia, fou més recent, amb un creuer que estrenà la nostra jubilació: la sortida fou des del port de València i férem algunes escales pel camí –Montecarlo, Roma, Sicília, Malta, Tunícia...La de Roma quedà curta, clar, per la quantitat de coses a visitar i el poc de temps disponible, en l’excursió organitzada pels del creuer: la visita des del bus ens donà una panoràmica prou completa i molt documentada, doncs tenien de guia a un antic professor universitari llatinoamericà resident a Roma, des de molt de temps i les seues explicacions foren magnífiques. Férem una passejada per diversos indrets històrics, que ens portà a la font de Trevi en una minúscula plaça i els edificis –les restes- d’alguns monuments d’interès. També férem parada al Coliseu i els voltants amb tot de testimonis històrics –fòrum etc.- i a l’hora de dinar ho férem en un local a la vora del Tíber amb unes magnífiques vistes de la ciutat i per la vesprada encara estiguérem al Vaticà, on visitàvem la basílica –amb la Pietat del Miquel Àngel, protegida amb un vidre resistent, doncs acabava de ser objecte d’una agressió d’un brètol- i la plaça emblemàtica amb la columnata de Bernini, de les audiències públiques del papa. També, des d’allà mateix, gaudirem de la panoràmica del castell de Santàngelo enmig d’una sorollositat motoritzada impressionant.
          Encara, en el mateix viatge, visitàvem Sicília amb una capella dedicada als catalans, de l’època de la conquesta mediterrània, al port mateix de l’arribada del vaixell, amb una catedral dedicada a Sant Marc i el campanar típic amb figures –el lleó, l’àliga...- que apareixien en donar les hores...El què més ens impressionà, però, de Sicília fou la visita a Taormina, un indret penjat literalment de la muntanya –l’autobús no hi pogué accedir i haguérem de passar a uns microbusos que s’enfilaven costa amunt- amb un teatre grec, magníficament conservat i d’enormes dimensions, que estava habilitat per a representacions dramàtiques i musicals: una passada! Per poc, des d’allà dalt, no varem poder veure l’Etna, per la boirina que hi havia, però la passejada pel poble fou distreta i encara ens firàrem amb alguns objectes de coral, típics d’allà.

Uns estius “originals”.
          Efectivament ho foren...els dels anys 63 i 64, quan allò del campament de Montejaque...i el del 65, en fer les pràctiques d’alferes...Aquells records, que tenia jo present en bona part, s’han recuperat i eixamplat en retrobar-me al que fou company de mili, Àngel Pérez, fill de Dn. Àngel Pérez Rodrigo, inspector en cap de Castelló. Efectivament em féu arribar unes notes del seu manuscrit de l’època, que ha revisat últimament i això em suggerí les següents “Notes”, a partir de la lectura de “Noventa dias hacen historia”...i “Seis puntas tiene una estrella
En començar a llegir la primera part...recordava d’una banda un bon grapat de records  i em venien al cap alguns altres que pensava del tot oblidats. Records no sempre els mateixos que els de l’autor d’aquell text, però complementaris, com ara l' embarque a l’estació de València i l’acompanyament familiar que, en el meu cas, ocorregué a Castelló i en solitud, perquè no recorde jo l’existència de companys castellonencs que ingressaren, aquell any, en la IPS –Instrucción Premilitar Superior-.
El què veig que no apareix en el relat de Salvador de Pedro Buendia –l’alter ego d’Àngel Pèrez Bonmatí- són les "pràctiques d’instrucció" que varem fer al Mestalla. Ens convocaren allà i un capità jove i amb posar d’intel·lectual -amb ulleres- i bones maneres, ens anava marcant el pas, per les graderies del camp: "uno dos, uno dos..."
Fora d’això he anat rememorant l’arribada al campament i les persones que ens "guiaven" allà: el capità Sànchez, al que jo el tenia com a un poc cascarrabies i el tinent, de cabells canosos i ja major. Sembla que l’estada al nostre campament els donava mèrits per ascendir i crec recordar que, ho féu estant nosaltres allà i al campament següent, el nostre tinent ja comandava una companyia. També l'alferes Notario. un de corpulent i nerviós, que manava amb ritme ràpid i crec que era extremeny i mestre. Hi havia un altre alferes –Duran?-, amb ulleres i un pel enclenque, del cos jurídic, crec... Per cert, la data de desembre del 63 que apareix a la pàg. 11, no serà del 62? Perquè el primer campament ja fou l’estiu del 63...
De l’arribada a l’estació de Ronda tinc el record d’un comentari que li vaig sentir a algú que deia “...a las chicas decentes, los padres ja se las habrán llevado de aquí...” Al·ludia a la (mala) fama que tenien els “milicios”, capaços de qualsevol barrabassada -en època d’abstinència sexual forçada- amb la primera xicona que trobaven “a tir” i que es resumia amb aquella frase d’uns germans bessons, quasi albins, que hi havia a la nostra companyia: “...sábado, sabadete...camisa nueva y polvete...”
Pel que fa a les “instal·lacions” no cal dir com eren de sòbries: les tendes on ens ubicàvem amb les “colxonetes” que havíem de plegar cada dia i dormint damunt de terra –el “puto suelo” en l’argot del cas-. I si el primer dia no paràvem de moure’ns per la incomoditat i durícia, al segon ja dormíem com els angelets. Ens passava també, quan a les migdiades –majorment dedicades a estudiar el “memento” de marres: el text de teoria, del què ens examinàvem cada dissabte- ens podíem estirar uns moments: ens quedàvem “roquis” total, damunt la manta i sobre la dura terra.
L’autor del relat (Ángel Pérez Bonmatí, “escaquejat” com a Salvador de Pedro Buendia) recull una bona quantitat de noms de companys –especialment de la seua tenda-, però no sé si recordarà, a alguns col·legues seus de carrera i de València, com ara dos que estaven a la meua: Alonso i Albert. A Bernardo Alonso, advocat i fill d’advocat –amb el bufet a l’inici del carrer de Sant Vicent-, l’he tornat a trobar a València temps desprès i, fins i tot, he estat a sa casa: ens felicitàvem tots els Nadals, però ara li he perdut la pista. De l’Albert no he sabut res més, des del campament i era l’antítesi d’Alonso: aquest gran i corpulent i aquell baixet i esquifit, Alonso cridaner i de la broma i Albert callat i seriós. I malgrat ser “poca cosa” físicament, aguantava bé la instrucció i les marxes i era molt presumit, amb un bigotet que es retallava. Encara hi havia un altre estudiant de dret –Antonio Alba Mendaro- de Sevilla i un perill públic, per la gràcia que traspuava sempre: a la mínima es posava a cantar i batre palmes amb allò de “pastillas de jabón a real...pastillas de jabón...” Un cas. Hi havia un parell de pèrits industrials, de Cartagena un i l’altre de Granada i un estudiant de medicina de Càdiz un pèl bèstia, perquè en ensenyar-li jo un dit torçut del peu esquerre, m’amollà: “eso se corta i ja està...” Sí que apareix al relat, el malaguanyat Mayer, estudiant de Filosofia i Lletres, al que crec recordar que el tinent l’escridassava amb un “Meyer!!!”. A José Manuel me’l vaig trobar anys més tard, quan el nomenaren director territorial d’Educació i ens reconeguérem i ens alegràrem: ell era catedràtic d’institut –pot ser de Manises- i jo estava a la Inspecció Educativa de València. No tingué sort i prompte emmalaltí greument i faltà.
Fora de les tendes hi havia algunes altres “instal·lacions”, com la infermeria, els espais dels oficials –dutxes incloses- les oficines...i el menjador: unes naus immenses on se suposava que donaven de menjar, encara que la majoria s’agenciava algun “complement” per poder sobreviure, perquè ja el desdejuni era “copiós” –un bon got de bromuro –per apaivagar l’impuls sexuals del milicios- embrutat en cafè (?) i un “bollo”..., com explica el relator.
I a patir les agressions verbals –aspirante aspirantillo, rosa de pitiminí, maldito...- i altres no verbals, dels companys que havien fet el campament anterior i ja eren sargentos, com conta l’autor. I a “curtir-nos” amb la instrucció, la gimnàstica, les marxes que prompte començarien i les pràctiques de tir al “mure” –de murex, pot ser?- al peu, efectivament, de la serra de Grazalema. Això en la vessant física, perquè en la intel·lectual ja començàvem amb els exàmens dels dissabtes, que escoltàvem pels altaveus, quan ens feien preguntes “teòriques” o ens posaven problemes de càlcul de tir i altres.
L’autor dedica espai i temps a explicar les eixides del campament i és que suposaven un respir, desprès de la pressió a què estàvem sotmesos allà dins: la destinació podia ser Ronda –impressionant el “tajo”-, un poc més lluny Màlaga, capital –on sembla que les xicones no havien desaparegut com a Ronda i a fe que eren boniques. I Ceuta, on era obligat anar a comprar una màquina de fotos o d’afaitar... fins i tot una gravadora que -pobre de mi!- vaig gastar desprès per enregistrar-me temes de l’oposició a la Inspecció Educativa i entrenar-me en l’examen oral...Cadascú podrà contar anècdotes mil: que jo recorde vaig anar al cine a Ceuta a la pel·lícula “siete novias para siete hermanos” o quan acudíem a dinar a aquell hostal barat, amb la llegenda a la porta: “Hoy no se fia, mañana sí” i hi havia aquell senyor major, amb barret, a la caixa cobrant i amb la conversa típica i graciosa del sud... Encara un altre dia el meu company de tenda i jo no varem ser capaços de “quedar” amb un parell de xicones que semblava que es “deixaven”: una era de la casa on ens varem hostatjar aquell cap de setmana i l’altra una amiga seua. Jo ja tenia novia formal i em vaig controlar i l’altre company sembla que també...I quan tornàvem -a la duana- fèiem mans i mànigues per passar el contrabando amb estratègies tan puerils com ensenyar la màquina d’afaitar amb les restes de pels dins, per “argumentar” que era la nostra que ja portàvem(!). Lògicament els guàrdies ens miraven amb sorna i ens posaven aquella creu amb guix al macuto per deixar-nos passar.
De vegades també fèiem alguna eixida a altres indrets més rurals per passar el dia...L’episodi, però, més feixuc dels desplaçaments era aquell en què els qui érem de més lluny –els valencians, especialment- ens aventuràvem a visitar a les nostres famílies i, en el meu cas a Castelló -i amb la núvia a Benicarló!- Per unes hores només fèiem centenars i centenars de kilòmetres, “instal·lats” en uns autobusos de l’època i per unes carreteres –les autopistes sabíem que existien a Europa, però ai!, ací encara no- res de l’altre món: a “tota pastilla” el conductor enfilava cap a Màlaga i d’allà, travessant mitja Andalusia, arribàvem a Múrcia –que jo la recorde de nit i per vora riu- i d’allà cap a València. Encara a alguns –els dels pobles de l’Horta Nord o del Camp de Morvedre i els de Castelló- ens quedava un tros més de viatge, per estar amb la família unes curtes hores i –en el meu cas- “pitant” cap a Benicarló. Segurament hi arribaria el diumenge de matí, per acabar de passar el dia amb la meua promesa i, per la vesprada, retorn per pujar a l’autobús que ens duria cap al campament, durant tota la nit..teníem que arribar abans de diana, si no ens posarien un “paquet”. No cal dir que, a les poques hores quan ens cridaven a formació, estàvem “fets pols”, però reconfortats per haver estat amb la família i amb la núvia.
De les pràctiques de tir no tinc records especials, fora de la “caminata”, en formació, fins al Mure(x) –i el retorn al campament- i la tensió del moment de disparar amb el mosquetó, encara que també hi havia el “cetme”, que l’havíem estudiat a la classe teòrica i amb el que –crec recrodar- finalment férem alguna prova. El què si que tinc present és que un oficial ens explicava que, entre els propietaris dels camps de cultiu veïns –cereals- s’havia produït alguna queixa, perquè es trobaven sovint els filferros de les tanques de les seues finques, “tallats” pels trets –desviats segurament de la seua trajectòria prevista- així com “cascotes” pels bancals...
Els dies anaven passant, efectivament i ja teníem la jura prop: tinc el record del desplegament de les companyies, en cada batalló, a la plaça del campament i els preparatius que acabarien en la solemnitat del dia, amb fotos incloses del moment de besar la bandera. I, clar, el permís subsegüent que ens permetria trencar la rutina i viure uns pocs dies a casa...a faltava menys per acabar el campament. Efectivament, el nostre capità ens contava que algú havia inventat un sufix a bescanviar al nom de cada mes, perquè el què millor sonava era setiembre i així resultava: juniembre en lloc de “junio”, juliembre, en lloc de “julio” i agostiembre, en lloc de “agosto”...Tota una estratagema lingüística per fer més suportable l’estada al campament...
Ha tardat però ha aparegut, finalment, el pater. Pot ser n‘hi havia més d’un, però jo tinc el record d’aquell de cabells rapats i rossos –crec que amb el grau de capità- que s’esforçava en caure simpàtic i, fins i tot, contava algun acudit –amb no massa gràcia, tot s’ha de dir- i un dia un poc avergonyit el llançà a contar-nos un de “verd”: ens venia a dir que, a l’infern, el pitjor turment seria trobar-se amb ampolles de licor i amb dones, sí...però unes i altres... “sin agujero”.
I marxes i més marxes: orden abierto i orden cerrado per donar i vendre i els últims dies del primer campament i noms que ja no hi són com el cas de Mayer –Meyer!, com el cridava el recentment ascendit a capità, l’extinent Guillén. I el simpàtic i despistat total d’Antonio Alva, que perdia les ulleres cada dos per tres i que en ser dels de la “a” era –clar- dels primers de la llista que es passava cada dia: Abaurrea Losada, Adell Cueva, Alva Mendaro... Encara Antonio Alva, temps desprès d’acabada la mili, passava per Castelló, de viatge i em localitzà i estigué a casa, al carrer Herrero amb la seua dona –s’acabaven de casar- i un altre matrimoni amic, de Sevilla també. Alva ja advocat, però tan simpàtic com sempre, s’arrancà amb allò de “pastillas de jabón a real, pastillas de jabón...a real!
Però calia tornar al temps passat i ara ens acomiadàvem del primer campament...encara que com a malditos tornaríem a l’any següent, encara que de suboficials... Ja s’encarregaven bé de recordar-nos-ho els sargentos, ara que ells passarien a alferes, amb la cançoneta de marres: Volveréis malditos!, volveréis!; volveréis a formar i a pringar!...mentre ells se n’anaven per sempre: No volveremos más, no no!, no volveremos más no no. Noooooooooo no volveremos mààààààaààààs... I nosaltres intentàvem passar del tema amb allò de:  A la Madelon le gusta mucho el vino, a la Madelon le gusta mucho el ron... a la Madelon le gusta mucho el vino, Madelon!, Madelon! Madelon!...Efectivament, ens quedava un altres estiu de campament...De moment, però, tornàvem a casa, més prims i arguellats, sí, però amb l’alegria de trobar-te amb els teus i amb la dedicació civil de cadascú, la meua era de mestre. I ara anava destinat a Albocàsser i deixava el Tormo de Cirat, on havia estat el curs anterior i d’on tenia tan bons records... Alhora seguia els estudis de Filosofia i Lletres, encara a Barcelona i em pelava de fred a la meua habitació de la fonda de Fèlix –acabades les classes de la vesprada-, fent traduccions del llatí, llegint llibres de la col·lecció “Austral” per a Lengua espanyola i fent treballs per a la resta de matèries...
I així tot el curs. Clar que, de tant en tant, feia una escapada a Castelló, a casa dels meus pares, gràcies al metge Don José Sanjuán, que baixava tots els dissabtes a la farmàcia de la seua filla, a tocar de ma casa i en duia a mi també. Més de tard en tard m’escapava a Benicarló, per vacacions, per estar amb la meua promesa, Tere, i també aprofitava la “combinació”, ara de l’oficial del jutjat comarcal, el sr. Peiró, que pujava des d’allà, feia el treball que tenia acumulat i se n’entornava a Benicarló. No sé com tornaria a Albocàsser, segurament per Castelló. El viatge, però, més complicat fou per Pasqua del 64 al poble on Tere estava de Mestra: la Serra d’Almos a Tarragona, perquè vaig haver de fer “transbordos” en quantitat: en vespa de “paquet” amb Félix el de la fonda, des d’Albocàsser a Sant Mateu. Nit a Sant Mateu i eixida de matinada cap a Tortosa via Vinaròs. De Tortosa a Tarragona en tren i, des de Tarragona en el “caspolino” a la Serra on arribava de nit del dia següent...
Bé, abans de tornar al campament, vaig haver de passar exàmens a Barcelona, tema feixuc pels viatges, també i perla condició d’estudiant “lliure”, sempre exposat a què el què havies “empollat” no fora ben bé el què demanaren a l’examen. Anava fent, però i arribà l’hora de tornar-se a embarcar cap a Ronda...on, finalment, arribàrem i on prompte recuperàrem el ritme de l’estiu passat. El cas és que no tinc records especials a destacar o pot ser és que se’m sobreposen unes vivències damunt de les altres i no sé ben bé si foren del primer o del segon campament. És possible. Certament ens trobàrem els mateixos a la tenda i a la unitat, amb el mateix capità i alguns canvis en els oficials. A mi em tocà –un mínim d’una vegada- de fer de “furriel” i tinc el record d’algun conflicte que se suscità, per motiu de la coincidència de serveis que calia evitar i que solucionà l’alferes Notario, precisament.
Fora d’això la rutina diària amb les formacions –Abaurrea Losada!, presente!!; Adell Cueva, presente!!; Alonso Contreras!, presente!!; Albert Muntaner!, presente!!; Alva Mendaro, presente!!; Alviz Ridruejo, presente!!...-, l’anada i tornada als menjadors, la neteja de la tenda i les revistes passades pels oficials. De tant en tant, marxes i els exercicis de tir al Mure(x), ara amb més pràctiques de “cetme”, el fusell automàtic que semblava imposar-se, encara que la “novia” era la mateixa: el fusell prehistòric amb el què fèiem la instrucció. I els caps de setmana permís: repetíem Ronda, Màlaga, Ceuta...i aquell estiu les coves de Nerja. En arribar el tren a l’estació, tot eren corregudes dels milicios per trobar lloc a les poques fondes o cases particulars que hi havien al poble i, val a dir, que les condicions de comoditat i higiene no se’n passaven. Això sí, l’espectacle de les coves s’ho valia, encara que també oferien una certa deixadesa. El cas de les ciutats era diferent i trobaves llocs amb més condicions, precisament a Màlaga vaig tornar uns anys més tard, des de Girona, amb uns amics, un dels quals era militar i tenia el seu oncle de governador militar a Màlaga. Férem el viatge alguns matrimonis per Andalusia, començant per Múrcia  i seguirem fins a Cadis passant per Còrdova i Sevilla,Granada i –de retorn- Jaén. Vaig recordar la meua estada uns estius abans, encara que en un context completament diferent.
El comandant de la nostra agrupació crec recordar que era el mateix: grassonet i simpàtic, encara que de poques paraules, però a tots ens cridava l’atenció un altre comandant, jovenot per al grau, que vestia de manera singular: botes altes i roba de regular, perquè sembla que hi havia estat a l’Àfrica, en un destacament d’aquells. El cas és que, quan te’l trobaves i els saludaves –lògicament- sempre et tornava el gest i l’acompanyava d’un “muchas gracias” i això era continu perquè no parava de passar gent. I és que a l’exèrcit, tot i la rudesa del tracte, hi havien oficials amb una molt bona formació no només tècnica sinó cívica. Tinc el record també que, en una de les “parades” que fèiem a l’esplanada, el tinent coronel insistia pels altaveus en què, en el futur, recordaríem del campament i de l’experiència de la “mili” més les coses agradables que no les desagradables i no anava desencaminat aquell bon home, amb perspicàcia de psicòleg...
Mentrestant la vida diària continuava, en aquell segon estiu i alguns consolidaven la seua ben merescuda fama: d’extravertits, com Mayer i d’introvertits com Colmenero. José Manuel –o, millor, Jpunto Mpunto- amb les seues ocurrències i acudits, sempre de bon humor i “filosofant” - com a bon estudiant de Filosofia i Lletres- i Colmenero amb la seua discreció. El primer alt i d’ulls clars i el segon baixet i d’uns foscos –a més de llavis molsuts i fesomia de “moret”, Mayer amb la gorra sempre mal encaixada, mentre Colmenero la portava encasquetada fins als ulls...I els germans albins tan cridaners i simpàtics com l’any passat...i els companys de tenda: Abaurrea, tan callat com l’any passat, Alva distret i simpàtic, Alviz discret, Paco el de Cartagena un pèl –més- cregut, Alonso sempre de la broma, Albert introvertit...
I...en fi, els companys de tenda, que ja ens coneixíem prou ens ho fèiem més suportable, mentre les setmanes anaven passant entre marxes, exercicis de tir al Mure(x), guàrdies i imaginàries, un “ranxo” tant precari com el de l’any passat i alguna “excursió” de cap de setmana: una altra vegada a Màlaga, alguna més a Ronda i l’obligada segona a Ceuta. Aleshores no ho vaig poder comprovar, però uns anys més tard, a Girona, el delegat d’educació ens contava –ell havia fet la “mili” a Ceuta- que els regulars que eren ceutins, companys seus de caserna, als “espanyols” els retreien que encara no els havien donat la “dependència” –per independència, clar-. Aixó contava Artur Calsina, company d’Inspecció –en funcions de delegat del MEC- un poc major que jo.
Per la seua banda, al capità, se’l veia –i se’l sentia perquè, de tant en tant, amb una veu aguda i penetrant ens escridassava i ens mirava ferament als ulls- un pèl desficiós. Alguns pensaven que li costaria deixar, cada setmana, a la família a Cadis i incorporar-se al campament, jo creia, més bé, que podia estar esperant l’ascens a comandant que no acabava d’arribar. I és que –segurament pels meus vint anys d’aleshores- al capità Sánchez Gey jo el veia major i, tot i l’esforç de marcialitat que feia, en les marxes llargues se li notava. Altrament als comandants se’ls veia de la seua edat o més joves. Per alguna raó iniciaria la carrera militar tard –o procedent del grau de suboficial- i arribà a capità un pèl madur i, pot ser això, explicaria la seua incorporació a la IPS on sembla que es feien mèrits per ascendir. Fora d’això era un home cultivat i en feia exhibició davant dels universitaris als que manava: justament alguns militars, acomplexats front als estudiants no amagaven una certa enveja, perquè la seua formació era molt estricta i professionalitzada, però poc “culta”. A més, Sánchez Gey se les donava de catòlic amb arrestos, és a dir dur i malparlat, però bon cristià. Ara, als seus noranta anys, haurà perdut aquelles “qualitats” que l’endurien i restarà la persona íntegra i amable que ja aleshores volia ser, però que l’estereotip de militar estricte li ho impedia.
El que, tot i la seua panxa, es mantenia àgil era el comandant Patero: al front de l’agrupació encapçalava les marxes i, en un punt, el veies enfilar cap avant i posar “la directa” i, com un vaixell, amb la proa per davant no resultava fàcil seguir-lo. L’altre comandant, amb el qui teníem tracte, era Santa Pau que ens donava alguna classe i es mostrava com un home discret i reservat i semblava bona persona....Siga com siga, aquell segon campament acabà, finalment i tornàrem a casa, alguns prims i arguellats, poc acostumats a una vida tan dura i en unes condicions tan precàries –l’alimentació fou molt fluixeta-. Malgrat tot fou una experiència impagable, que ens enfortí i ens féu créixer com a persones i una llàstima que, amb les presses d’acabar i desaparèixer, no ens varem quedar amb la referència de tants companys que ara ens venen a la memòria i que tant ens agradaria tornar a saber d’ells...
Un altre moment d’aquella “aventura”, foren les pràctiques d’alferes que, en el meu cas, s’esdevingueren al Regimiento de Infanteria Tetuán 14, de Castelló. Fou a l’any següent d’acabat el segon campament i també a l’estiu, per la mateixa raó: jo ja treballava de mestre i em convenia molt no trencar el ritme laboral recentment iniciat. Així que vaig demanar la “baixa” per a  juny i setembre –juliol i agost eren vacances escolars- i em vaig incorporar al meu cuartel, ubicat als peus de la muntanya de Castelló, amb una vista fantàstica –que els meus superiors la criticaven, doncs deien que, des del port, un vaixell de guerra amb artilleria de llarg abast podria perfectament i còmodament, fer-nos desaparèixer-.  Heus ací una mostra de com la vida civil i la militar, entren sovint en conflicte: per a la ciutadania corrent una magnífica situació, per als estrategs un blanc fàcil...
Abans, però, vaig haver de fer algunes gestions i presentar-me al govern militar, prèviament a la incorporació al regiment: allà dalt hi pujava tots els dies, en el bus militar i ja de bon matí s’iniciava la vida jeràrquica, en deixar-li el teu seient a algun superior que pujava pel camí: tinent, capità, comandant...Fins i tot –educat que era u- vaig fer el gest, en accedir el comandant que portava la “Caixa de Reclutes” –i que ni arribava a la caserna, perquè abaixava abans, en front de l’Hospital General- i un capità que seia al meu costat em féu asseure, mentre em deia: “se tienen que levantar unos cuantos antes que tú...” i és que, efectivament, hi havia alguns sergents i pot ser un o dos subtinents, als que els “tocava” cedir el seient abans que ho fera un alferes...
Al poc de temps, però, se’m va presentar una ocasió de pujar al cuartel més còmodament: fou perquè fent les pràctiques amb mi –i altres companys- hi havia un arquitecte –Pesset Ninot li deien- de Borriana, de més edat, perquè havia demanat pròrroga, per acabar els estudis i, fins i tot, “col·locar-se” professionalment. I el tal Pesset passava, cada dia –venint de Borriana-, justament per davant de ma casa, a l’avinguda de València i m’oferí portar-me i tornar-me. Pesset, que ja havia tastat la vida civil i amb una professió elegant i ben retribuïda, no es prenia les coses militars molt a pit: justet i prou. Fins i tot l’uniforme –botes incloses- era de més qualitat que el nostre...i el cotxe!: tenia un seat 1400, que aleshores era propi dels rics...com ell que sembla que ho era, perquè si no era prou amb la carrera d’arquitecte, temps desprès veia jo passar uns camions enormes amb la llegenda “Transportes Ninot” que els vaig atribuir a la seua família, encara que no vaig tindre ocasió de confirmar-ho. El què si que vaig saber, uns quants anys més tard, és que el tal Pesset Ninot faltà: una esquela ho evidenciava –nom i cognoms, arquitecte i de Borriana i d’una edat, jove encara, que es podia perfectament atribuir a ell-.
Una vegada allà dalt, la vida seguia el seu ritme: formacions, marxes, revistes...Cada matí apareixia la “orden del dia”, amb els serveis, les guàrdies etc. La confeccionaven en la impremta del cuartel i un subtinent ja major de cabells canosos, n’era el responsable: bona persona ens mirava amb afecte als jóvens oficials, fins i tot vull recordar que em deixà a mi la seua arma, per fer la guàrdia i visites oficials a la ciutat. Semblava que el seu –subtinent- era el màxim grau a què podien aspirar els militars que no eren de carrera i els homologaven a oficials –per davall de nosaltres els alferes- fent també guàrdies amb sable, bé que platejat no daurat...
I també allà –com no podia ser d’una altra manera- la picaresca feia de les seues i, amb ocasió d’estudiar uns mapes -1/50.000, que eren els oficials de l’exèrcit- per a les maniobres dels voltants, algun company de pràctiques suggeria investigar –i assenyalar sobre els plànols- les cases habitades...on hi havia alguna xicona jove i ben pareguda. Perquè, francament, algunes de les mosses dels voltants s’ho “treballaven” bé: en una ocasió, que feia jo guàrdia a la porta del cuartel, una d’elles no feia més que passejar-se per l’esplanada que hi havia enfront. Res a dir, de moment, fins que, cansada de què no li fèiem cas, augmentà la velocitat dels seus pedalejos...fins aconseguir que l’aire li alçara la faldilla...Mala sort que tingué la mossa, en haver trobat de guàrdia un alferes que tenia núvia formal. Encara, en una altra ocasió -que manava jo una secció i fèiem una expedició pels voltants-, apujàvem de la part de baix del cuartel i passàvem per un barri en construcció, quan a una altra mossa que carregava uns poals d’aigua, li vaig oferir ajuda, dient-li que un de nosaltres l’acompanyaria i li portaria la càrrega: em digué que un altre no, que jo...l’alferes. Vaig excusar-me perquè jo manava la secció i no em podia quedar, que un soldat ho faria i ja ens alcançaria abans d’arribar al cuartel. Decididament alguna complicitat hi havia entre els milicios espavilats i algunes mosses dels voltants...
Menys lúdic fou l’episodi del què vaig tindre notícia, al poc de llicenciar-me, quan hi hagué un desgraciat “accident”: es feien unes maniobres amb foc real i un obús de morter caigué a les línies pròpies, en lloc d’impactar –com és el seu objectiu- a les línies enemigues amb resultat del comandant que manava les tropes, mort. Vaig saber-ho de boca d’un altre comandant, a l’estació de Castelló, on anava a pujar al tren en direcció València, en motiu d’estudis –algun examen pendent de Pedagogia, segurament- i, en distingir un militar uniformat, em vaig atansar i vaig reconèixer un comandant dels del regiment Tetuàn 14 i ell m’ho explicà. No li ho vaig dir, però no vaig poder evitar portar a la memòria al capità Fuster, que era el de la companyia de morters, un home que es volia fer el simpàtic, perquè portava un negoci d’assegurances privat i ens convidava contínuament “un segurito, no quereis un segurito?...” i que tenia més el cap al seu negoci privat que no al militar i ves a saber com duia la companyia i la instrucció dels seus homes, fins que passà la tragèdia. Justament –com sol passar- el comandant mort era el més bona persona, el més tractable i el més competent de tots els oficials, fins al punt... de no semblar militar.
I passa que episodis adormits a la memòria, durant anys, van apareixent quan en recordes altres. Així ocorria que, de tant en tant, et tocava vigilància pels carrers de Castelló i t’havies de posar l’uniforme i tot el guarniment. El vestit me l’havia fet expressament, a “Uniformes Collado”, un sastre militar del carrer d’Enmig, però el sabre i l’arma me’ls deixà un veí del nostre barri –el grup de Cardona Vives a l’avinguda de València- el capità Vallejo –s’havia jubilat de tinent, però l’ascendiren al retirar-se-. El sr. Vallejo –bona persona- tenia dos fills, un d’ells mestre que se n’anà a Alemanya i una filla del meu temps: ella i altres xics i xiques feien “rotgle” al tardet, enmig del carrer i parlàvem de coses pròpies de l’edat. El cas és que, en estar de vigilància, havies de dur l’arma i deixar-te veure pel carrer, per si ocorria algun incident amb els soldats de permís que hi havia per la ciutat. Per sort no fou el cas, però si que havies de fer una visita obligada al pavelló militar de l’Hospital Provincial, signar al llibre de visites i interessar-te pels soldats malalts.
Una altra presència pública –ara solemne, en atenció a la festivitat- esdevingué amb ocasió del Corpus i de la processó subsegüent aquell juny de 1965, quan em tocà desfilar al front d’una secció que rendia honors al Santíssim i del què tinc record gràfic, doncs algun fotògraf “oficial” em féu la foto: vaig amb posar solemne, el sabre desembeinat i sobre el muscle...I és que el context social i polític encara no era favorable com per a qüestionar el militarisme i la superposició de religió i política, en un estat confessionalíssim catòlic, tot i que jo –amb motiu dels cursets de cristiandat i el meu exercici professional de mestre- començava a plantejar-me certes coses. Altres eixides –ara en roba de feina- foren pels voltats, com he contat i en les marxes: en férem algunes, com quan enfilarem cap a “Montaña Negra” o cap al “Desert de les Palmes” o cap al Grau...La primera era obligada, doncs hi allà hi havia un camp d’instrucció i un campament del Tetuàn 14, així que isquérem de la caserna en formació i, camp a través, enfilàrem cap allà, accedint a la carretera general en alguns trams. En això que ens endinsàrem muntanya a munt i el capità Ansuàtegui ens féu advertir a la tropa que calia marxar ben compactats i alerta, perquè la bandera era hissada al xalet del capità general, pel costat del qual hi passaríem i bé poguera ser que si un tal comandament feia acte de presència, les tropes haurien de rendir-li honors i l’oficial que les manava, donar-li la corresponent novetat. Finalment el capità general –si hi era- fou més prudent que nosaltres previsors i no es deixà veure i seguirem la marxa amb normalitat.
En una altra ocasió enfilarem cap al Grau i l’anada la férem de dia encara, però el retorn de nit fosc. Tinc el record, un pèl problemàtic, dels vehicles amb les llums enceses que hi passaven i que ens feien poc de cas, a les nostres indicacions de disminuir la velocitat, no sé si anaven en presses cap a casa o, en veure una columna de militars ens volien perdre de vista ràpidament: el camí era l’anomenat de “La Plana” i és el que va de l’aeroport del Grau cap a Castelló passant per Lledó. Aleshores era una carretera estreta, amb un asfaltat precari i amb una sèquia a la vora, durant tot el camí. Anàvem, a més, a les fosques –només amb la poca claror de la lluna- així que hi havia el perill evident de fer “peixet” o de ser arrossegat per algun d’aquells vehicles que hi passaven “a tota pastilla”. Finalment i per la desviació on hi havia el grup escultòric de Perot de Granyana –el què, segons la tradició, trobà llaurant amb els seus bous, l’estatueta de la Mare de Déu de Lledó, una deesa ibèrica, en realitat- enfilarem cap a l’Estadium i, d’allà, cap al cuartel, on arribàvem a les tantes de la nit i encara ens quedaven les formacions i recomptes subsegüents.
La del Desert en fou una altra de les marxes què fèiem i seriem molta tropa, perquè la carretera en contínues corbes hi anava ben plena: allà dalt ja es veia el cap de l’expedició, mentre et giraves d’esquena i trobaves una immensa llonganissa, encara, que ens seguia. A més la pujada resultava feixuga, costa amunt sempre i anàvem passant pel costat dels primers xalets que s’havien construït allà dalt, per la gent benestant de Castelló: un d’ells era del metge Albiach –“Don Visente”, com li deia la gent-, que nosaltres l’havíem tingut de pediatra dels nostres fills, Marc Vicent i Maria Rosa, desprès del primer període, que els havia tractat el metge Sancho. El cas és que una roca, que pesaria algunes tones, hi era a la part alta del mateix xalet, la qual cosa feia respecte i no donava seguretat als habitants de la casa. I, a mesura que anàvem carretera amunt, percebíem un efecte òptic cromàtic i és que ens vèiem com a vestits de color verd fosc, enlloc del caqui que portàvem, per efecte d’estar envoltats de vegetació –pins, especialment-, fins al punt que algú deia que semblàvem més columnes de guàrdies civils que no de soldats...
Tot això ho compaginàvem amb activitats a dins el recinte i, en el meu cas, en saber que era mestre m’encomanaren l’atenció als soldats mestres de la campanya d’alfabetització. Així que a aquella activitat hi vaig dedicar algun temps, treballant amb el mestres i jo mateix participant en les classes. També freqüentàvem –els alferes- la biblioteca del cuartel i calgué demanar permís per accedir-hi, al tinent que en tenia cura, encara que això –de tenir-ne cura- era un dir, perquè allà no hi anava mai ningú dels militars professionals i estava tot ple de pols i en un estat d’abandó lamentable, la qual cosa –també lamentablement- donava idea de les inquietuds no ja intel·lectuals, sinó senzillament culturals dels oficials. En canvi t’atansaves al bar i no podies entrar de ple que es trobava sempre...
I van venint els records, com la semblança física del tinent coronel major amb el director de l’escola normal, que pareixien bessons, o la visita del general subinspector d’educació física, o l’anècdota del casc per anar en moto que havia de ser “presisamente” blanco, o...Efectivament a més del coronel  primer jefe del regiment –Dn. Pedro... li deien, crec recordar- hi havia sengles tinents coronels: el mayor o responsable dels temes administratius i de gestió i el segundo jefe. El sr. coronel era un home baixet i grassonet, al què de tant en tant se li retien honors i passava revista a la guàrdia, perquè vivia, justament, al mateix cuartel i, lògicament, hi havia contacte amb la tropa: semblava bona persona i era molt discret i callat. El segundo jefe era alt i prim, amb un bigoti espès i ja canós i pocs cabells al cap, quasi calb: el seu nom –o millor els seus cognoms- fou inoblidable per original i estranger –Scott Glendowyn-, segurament d’ascendència anglesa –o escocesa-. De fet era el què manava el regiment i estava, quasi en tot moment, a la vista. L’altre semblava més un funcionari tal qual, amb el qui no teníem massa tracte, però en una ocasió no hem vaig poder aguantar i li ho vaig dir: que tenia una semblança extraordinària amb el què aleshores era del director de l’escola de mestres i professor de llengua i literatura, Dn. Isidoro Andrès. Eren ben bé idèntics i no només per la fesomia, sinó pel gest: ambdós tenien un mig somriure ben igual. Li féu gràcia: “así que me parezco a un profesor suyo...” i ahí quedà la cosa.
De tant en tant ens anunciaven alguna visita que trencava la rutina del dia a dia. Tal fou quan ens digueren que des de València –de la capitania general- ens visitaria el general subinspector –sembla que l’inspector pròpiament podria ser el capità general o algun alt càrrec del ministeri- d’educació física. Ens xocava, però, que tot un general no passava de “subinspector”, quan jo, en la meua professió de mestre, ja havia conegut a inspectors “sencers”: Dn. Àngel Pèrez o Dª Encarna Pallarés o Dn. José Roig o Dn. Arturo Rodríguez...Siga com siga arribà el dia de la visita i formàvem al pati en roba d’esport , tot el regiment en ple: es presentà el general, ja major, de cabells canosos i un pèl coixejant, poc, però se li notava i es desfeia en elogis: “muy bien, muy bien...” amb un somriure atent.
No fou l’única vegada que formàvem solemnement, clar, i amb roba de vegades de feina i alguna de “bonito”, a més d’exercicis d’instrucció que practicàvem amb la tropa. El capità de la nostra unitat manava amb una certa timidesa, tot i ser fill de militar: se’l veia molt humà i no s’ho tenia cregut com altres, que en feien ostentació –com ara Fuster- fins i tot confessava que –tot i ser jovenot- donada la “congestió” de promocions del moment deia “nosotros no pasaremos de teniente coronel...” En aquell moment, a més, el príncep acabava els seus estudis a l’acadèmia militar i tenia al grau de tinent i els militars tenien clar que l’anirien ascendint “por decreto” i, per tant, no seguiria el ritme de l’escalafó...Estava molt lluny –era l’any 1965- tot el tema de la successió.
I anècdotes com la del caso “presisamente” blanco...: cada dia es publicava –impresa- l’ordre del dia i el responsable era un subtinent: una mena de sergent ascendit que no arribava a alferes, ja un pèl major. Sembla que era una manera de reconèixer determinades condicions o dedicacions dels què s’havien reenganxat a l’exèrcit, sense passar per l’acadèmia. El subtinent era molt bona persona i a mi m’arribà a deixar la seua arma, per fer el servei de vigilància pels carrers de la ciutat i les visites subsegüents –com la de l’hospital de la què ja he dit alguna cosa-. El cas és que, en l’ús de les motos que ja començaven a abundar, l’exèrcit determinà que els militars que en gastaren haurien de portar casc, com estava manat per a tots, però blanc. I, en posar-ho a l’ordre del dia, com una decisió del coronel, aquell “precisamente” aparegué com a “presisamente” i fou objecte de comentari general, amb vergonya del pobre subtinent, que era l’encarregat de la impremta del cuartel. Això em recordava una anècdota que contava Dn. Manuel Ros, el nostre professor de Pràctiques a la Normal, en referir-se a un mestre andalús que maldava per corregir el “seseo” dels seus alumnes que, clar, deien “dise” per “dice”. El pobre mestre –andalús pot ser com el subtinent- els reptava: “Niños: no se ‘dise’ –per dice- dise, se ‘dise’ –per dice- ‘dise’ –per dice, novament-...”
Aquells mesos de pràctiques passaren també i jo em vaig anar desconnectant, encara que no del tot, perquè per Castelló et trobaves amb algun oficial dels què havia conegut i, sobre tot, perquè havia de passar la corresponent revista –a Castelló, primer, i a Girona, desprès-, que durà una tira d’anys, fins i tot a València, quan ja havia anat destinat a la Inspecció Educativa, encara vaig haver d’anar a passar-la, fins que per l’edat em van declarar ja exempt...
Doncs bé, ara en retrobar-me amb Àngel Pérez, fill, el company de campament i anar seguint-li el seu revival campamental i literari, que ha acabat –de moment- en la reedició de les memòries de Montejaque i en una visita que ha fet ell i la seua dona a Càdis, per retrobar-se amb el que fou el nostre capità –Sànchez Gey-, m’ha informat amb detall de l’encontre –fotos incloses- i m’he vist obligat a complimentar a aquell militar nonagenari. Ho he fet amb discreció, no absent  d’afecte tot i que tenia –i tinc- a aquell bon home, com autoritari i un pèl amargat, per portar la carrera militar endarrerida, respecte als companys de la seua edat, ja comanants. I no sé si no una certa antipatia per nosaltres els universitaris, pot ser massa “consentits” i necessitas de més “disciplina”, segons crec que pensava. Així, doncs, vaig escriure-li una carta, sentida i afectuosa malgrat tot, i amb el respecte degut a una persona ja de la seua edat i vaig posar-la al correu, enviant-li-la a l’adreça facilitada per Àngel[1], que contestà tot seguit ...per telèfon.
Efectivament, amb les maletes a l’ascensor, pel viatge de Pasqua sonà el telèfon i es posà Tere. De moment en no caure –una veu de persona gran i amb accent andalús preguntava si era el despatx o la casa de...- no sabé què contestar, encara que de seguida –com que recordà la meua “aventura” recuperada de la mili- en cridà i vaig posar-me jo: cert Sánchez Gey a l’aparell. Estava molt emocionat, encara amb el record de pocs dies de la visita de l’Àngel i, en rebre la meua carta, no resistí en cridar-me –a Àngel ja ho fa sovint-. Segurament té dificultats per escriure i el telèfon és més senzill i immediat: així em tingué vint minuts: “...no lo habré cogio en un mal momento...” “...de ninguna manera mi  capitan...” –i les maletes a l’ascensor!- i vinga a contar-me coses. Bé, fou una obra de caritat i no me’n penedesc.
Dies més tard vaig quedar amb Àngel, que feia temps m’anava al darrere i varem dinar junts i comentar extensament l’aventura del campament i les novetats del tinent coronel jubilat i professor de literatura d’un col·legi privat de Cadis. Efectivament el què –sense entendre massa del tema- jo ja considerava aleshores prou major per ser capità –altres oficials més joves eren ja comandants al campament- provenia de la condició d’alferes provisionals de la guerra, “reenganxat” a l’exèrcit i promocionat a ritme més lent que els tinents d’acadèmia, la qual cosa no li permeté més que arribar a tinent coronel. Es movia, però, en un cert ambient cultural –la dona era mestra i una filla també- i es dedicà, sembla que ja en actiu, doncs l’horari militar ho permet,  a donar classes de literatura que continuà uns quants anys més, ja jubilat Per Àngel he sabut que té un fill coronel –segrestat pels marroquins en l’episodi de la marcha verde sobre el Sàhara i un parell de fills més professors d’universitat, la filla a Madrid i el fill a Sevilla.
Àngel, per la seua part, podria haver escrit alguna novel·la més amb la seua vida: tres dones, set fills –més dos de la tercera dona-, vincles professionals i afectius amb Ucraïna, d’on és Tamara la dona actual. La primera dona –que encara viu- alcohòlica i amb demència senil i mare dels seus set fills...separada per l’església. La segona patí un accident i va morir –Àngel creu que es suïcidà-. I la tercera era dona del cap de policia –soviètica: una mena de KGB- a Ucraïna i es casà –o s’ajuntà encara en vida del marit, que acabà amb cirrosis pel wotka...
En fi parlàrem dels nostres companys i sembla que té localitzat a Bernardo Alonso,a qui jo tindria gust en retrobar, doncs era molt afectuós i simpàtic. El que sembla que ha faltat era l’Albert –el segon cognom del qual se m’havia esborrat i ell me l’ha recordat “Montaner” I tant”. Hem quedat que ens mantindrem en contacte, encara que em caldrà molta paciència, perquè ell m’ha resultat –com no podia ser d’una altra manera- un pel dretà, que jo ja intuïa en haver accedit al seu bloc i haver-li llegit “pestes” de Zapatero i enlairat a Rajoy, ara amb ocasió del procés a Garzón (!?) Ja veurem com queda la cosa...
La cosa ha quedat –de moment- en què, com què em convidà a dinar a la vora del seu despatx, al restaurant del Corte Inglés –i m’obsequià amb una edició enquadernada de la seua “novel·la” campamental- , vaig voler tornar-li del “detall” i, al curs següent, vaig invitar-lo jo a la cafeteria del “Lluís Vives” on, aleshores, teníem la seu els “sèniors” de l UVEG. Volia jo també contactar amb Bernardo Alonso i li vaig insistir en què el localitzara per dinar tots junts. Arribat el dia acordat, es presentà també un altre company –Jesús Bataller-, que jo recordava vagament i que ell sembla m’havia seguit un poc la pista, doncs havia estat treballant en la docència. Així que al “Vives” ens retrobàrem i compartírem el menú: amb Bernardo Alonso havia també jo tingut algun contacte telefònic i també jubilat havia desconnectat de la feina i semblava poc procliu a recordar els temps de Montejaque, ara més dedicat a la família, doncs tenia alguns nets, ja. Bataller –que havia fer de carter a la nostra companyia-, en canvi, es trobava més motivat i ja havia fet un viatge a Cadis amb l’Àngel, per visitar al nostre antic capità. I això que es trobava en tractament de diàlisi –per això hagué de seleccionar el menú-. Acabat el dinar i la sobretaula, quedàrem en què ens mantindríem en contacte  i no sé si en aquell moment vaig suggerir que, pròxims ja al 2013 –el cinquanta aniversari del primer campament!- pot ser ho hauríem de celebrar, si més no els de València i voltants...Àngel recollí la proposta i es posà a treballar-la tot seguit... encara que això ho contaré en un altre lloc...
Així que als estius, tot i assemblar-se, ocorren coses ben diferents...


--------------------------




4. ESTUDIAR MAGISTERI.





Quants anys!
Molts anys. Segons com es mire, però, no són res perquè han passat com un bufit. Alguns de nosaltres no ens havíem vist des d’aleshores i ens hem trobat canviats fins a l’extrem de reconèixer-nos abans per la veu que per la fesomia. Altres, en canvi, mantenen una envejable forma física i mental i no ha passat el temps per a ells...També en tenim alguns en el record perquè ens han deixat, uns ja fa més temps –Aledón, Marín-, o més recentment –Monfort-.
Així que com hem tardat tant a retrobar-nos, no passarà res si en lloc d’esperar als cinquanta anys, per celebrar-ho solemnement, ho fem als quaranta quatre, xifra gens menyspreable i alhora simpàtica –cap i cúa- i que ens permet incorporar al alguns profes nostres encara vius, com Dn. Isidoro Andrés, Dn. José Sánchez i Dn. Paco Rangel...I seria bo que férem memòria, entre tots, del nostre pas per l’Escola, no només del contingut acadèmic dels nostres estudis, sinó d’altres aspectes i vivències que ens ocorregueren i del segurament llarg anecdotari del que encara tenim el record...Per començar caldrà recordar que, com que érem els de l’últim curs, quan s’esdevingué el trasllat de la nostra Escola, des dels locals de Ribalta al nou edifici del carrer Herrero i teníem a la vista el viatge de final de carrera, negociarem amb el nostre director, Dn. Isidoro, ajudar als de la colla i així arreplegar alguns diners per al viatge.
Siga com siga un bon dia, pels carrers de Castelló, es muntà un safari estrany: una trentena d’estudiants –nosaltres- carregats de voluminosos llibres, enfilàvem cap al carrer Herrero. El responsable de l’operació havia estat Dn. Rafael Balaguer, que ens facilità quantitats industrials de diaris per empaquetar els llibres de la biblioteca de l’Escola i començar a fer viatges des del Ribalta al nou edifici...També col·laboràrem en la ubicació dels mobles i passàrem dificultats perquè alguns butacons i taules de la sala de Professors i dels despatxos no entraven per les portes...Encara com no haguérem d’arrossegar un enorme piano fins a la capella de l’última planta que funcionaria, també, com a aula de música: això ja ho féu una empresa contractada pel Ministeri.
Això era l’any 60 –del segle i mil·lenni passats!-, han passat una colla d’anys i sembla que fou ahir...

Fer de mestre...
          Heus ací el que no hem deixat de fer, d’ençà que l’any seixanta –del proppassat segle i mil·lenni!- una trentena de joves, alguns encara adolescents, acabàvem els nostres estudis de Magisteri. Ara hi ha la universitat Jaume I i un bon paquet d’alternatives en les diferents carreres i estudis que aixopluga. Aleshores, però, a Castelló no hi havia més alternativa que l’Escola de Comerç i la de Mestres i això explica que alguns estudiaven magisteri i desprès es dedicaven a altres coses. Malgrat tot, els que passarem per la Normal –incloent-hi els que no s’han dedicat, finalment, a la docència- no hem perdut la sensibilitat envers la tasca d’ensenyar, fent pedagogia des d’activitats com el periodisme –Más- el món editorial –Inglada- o el funcionariat administratiu o tècnic –Rosell-...La qual cosa evidencia que la formació que rebérem, tot i estar orientada a l’ensenyança, abastava un ampli ventall cultural d’humanitats i de sabers científics –encara que modestos- que ens permeté, als que ens dedicàrem a la docència i en general al món de l’educació, fer-ho amb un grau de dignitat gens menyspreable i als que es dedicaren a altres tasques professionals, exercir-les fins i tot de manera singularment exitosa. D’això, però –de la formació que rebíem a les escoles Normals- ens ocuparem més endavant.
          Així que no teníem universitat a Castelló. O, millor dit, la nostra universitat era la de València, encara que els nostres estudis –i els de l’escola de Comerç-, prefiguraven i constituïen l’embrió de la futura Jaume I. Ara l’edifici del carrer Herrero, desprès d’haver passat a ser la seu de la nova escola universitària, arran de la reforma de Villar Palasí, aixopluga un centre d’ensenyament secundari i els estudis de magisteri s’ubiquen al campus de la Jaume I, com a diplomatura universitària.

La vida acadèmica.
          Els estudis que conformaven de la carrera de mestre, aleshores –modesta, pero carrera: no lo olvidéis... que deia Dn. César Díez el nostre primer professor de Geografia i Història-, s’emmarcava en els pressupòsits de la Llei d’Enseñanza Primaria de 1947 i es regulà al pla d’estudis de 1950. Aquell fou un pla d’estudis que podríem anomenar eclèctic, perquè incloïa continguts metodològics al costat dels de matèria i perquè abastava un ample ventall d’assignatures: humanístiques –Llengua i Literatura, Geografia, Història, Filosofia, Música...-, científiques –Física i Química, Ciències Naturals, Agricultura, Matemàtiques...- i específiques –Teoria i Història de l’Educació, Psicologia i les metodologies de cada matèria, a més de les Pràctiques...- Així que, com no s’havien implantat les especialitats, la nostra fou una formació general: sabíem un poc de tot, per poder ensenyar els continguts curriculars de l’ensenyança elemental, que aleshores abastava des dels 6 als 12 anys, amb l’ampliació dels cursos anomenats d’iniciació professional. Successivament, el pla d’estudis de Magisteri fou modificat: primer en 1967 i desprès arran de la publicació de la llei de 1970, coneguda com a Llei Villar que, alhora que unificava els estudis de l’ensenyament bàsic, substituint les dues alternatives –els qui feien quatre anys de Primària i continuaven al Batxillerat i els que seguien a l’escola fins als 12 o més-, per una única de 6 anys a 14 anys, en vuit cursos de l’anomenada Educació Bàsica.
          En no haver especialitats, doncs, al nostre pla d’estudis no érem experts en res, però res no en era aliè perquè cursàvem una mica de tot. Així que vàrem viure ja l’etern dilema: tenir una formació general que no aprofundeix en cap camp, o tenir-la específica per conèixer en profunditat una matèria, ignorant la resta. En el nostre cas no ens hem de penedir, perquè aquella base cultural i científica ampla, encara que modesta, ens permeté adaptar-nos bé a les diferents circumstàncies i nivells de l’alumnat que se’ns confià –incloent-hi el dels repassos, acadèmies o classes particulars!-, ens equipà amb una bona base per seguir estudis als que s’ho proposaren i funcionà com a cultura general per als que optaren per dedicar-se a altres menesters o professions.
          Siga com siga aquella fou la trilogia –humanística, científica i específica- on s’inclogué la nostra formació i si bé en unes matèries més que no en unes altres, la diferència i el to amb els estudis de batxillerat anteriors eren evidents. Per exemple en Llengua –castellana és clar- ja els textos feien respecte, tan el de Gramàtica com el de Literatura: grossos, amb molt de contingut, semblaven talment manuals universitaris, sense que el nostre pla d’estudis tinguera aquella consideració. I les classes de Dn. Isidoro Andrés que ens impartia aquella assignatura eren solemnes, de nivell, serioses...Hi havia també la Geografia i la Història que ens ensenyava Dn. César Díaz, en textos també voluminosos i un pèl foscos, especialment el d’Història d’España, amb la sèrie inacabable de dinasties dels regnes de la reconquesta, les dates de les batalles, els noms...
La Geografia era més digerible, encara que els treballs sobre mapes que ens posava el professor esdevenien obres d’artesania, amb infinitat de noms d’accidents geogràfics i topogràfics...Dn. César, però, se n’anà a Salamanca –d’on sembla que era- i a l’altre curs vingué destinat Dn. José Sánchez que tenia un altre estil –pot ser més flexible, no tan sistemàtic- i que introduí la participació de l’alumnat en la classe, en forma de conferències o xarrades que, òbviament, calia preparar-se bé i per a les que es podia fer servir els incipients MAVES –Medios Audiovisuales Escolares-, en forma de projector de cuerpos opacos, que no era altra cosa que la possibilitat de posar en pantalla fotos o esquemes de llibres...
          Les Matemàtiques les impartia Dn. Felipe Sàiz, un home molt metòdic i de formes molt educades que et tornava la salutació que li feies pel carrer, elevant el braç i traient-se el barret. Estava obsessionat per la metodologia i de cada contingut que explicava feia ocasió per portar-lo a l’escola –llévenlo a la escuela..., deia ell-. Ens cridava l’atenció que, cada vegada que tenia que consultar alguna taula o gràfic del llibre –quan calculàvem dades de trigonometria, per exemple- es llevava les ulleres i s’atansava al llibre. Feta la consulta se les tornava a posar i seguia...Però no sempre continuava amb el tema, perquè a més de les matemàtiques incorporava reflexions sobre urbanitat i bones maneres, sobre moral i altres qüestions que se suposava que un futur mestre  tenia que conèixer i practicar...
          La Física i la Química ens la impartia Dn. Rafael Balaguer, home absolutament liberal i sabut que es deia podria haver estat represaliat pel règim polític d’aleshores. Algú li deia l’Espasa andante, perquè sabia de tot i s’esforçava en explicar-nos la tirallonga de conceptes de la mecànica, l’electricitat, el calor...El seu perfil –d’una certa semblança al de Ramón y Cajal- amb aquelles ulleres que també es treia amb facilitat, féu que algun estudiant irreverent li fera alguna caricatura. Clar que en això no fou l’únic, perquè també Dn. Felipe, Dn. César, Dn. Manuel Ros i algun altre professor també foren models involuntaris...però d’això ja en parlarem en un altre lloc.
          Les Ciències Naturals, la Fisiologia i l’Agricultura les donava Dª Aurora, que s’esforçava –sense massa èxit, tot s’ha de dir- en explicar-nos coses com la cristalografia, en aquells llibres de pastes verdes i de títols solemnes: Agricultura e Industrias Rurales, per exemple o Fisiologia e Higiene...Dª Aurora, pobra, explica que t’explicaràs, però nosaltres estàvem poc interessats en com es cristal·litzaven els diferent elements, com es fabricava el sabó domèstic o amb els noms dels músculs del cos humà.
          A cavall de les humanitats i la formació específica hi havia la Filosofia que es concretava en Psicologia, Lògica i Ètica: el text era senzill i poc voluminós, encara que aleshores ens semblava complicat, sobre tot la qüestió dels sil·logismes. Ens ho impartia mossén Royo, un clergue singular que deien si havia estat cartoixà i que feia gala d’un humor molt fi que no sempre captàvem.
          La Pedagogia, en forma de dos assignatures i dos voluminosos llibres –Teoria de la Educación i Historia de la Educación-, entrava de ple en el que hem anomenat la formació específica i ens les impartia Dª Gloria Campuig, molt exigent en fer-nos aprendre el contingut fosc i dens d’aquells textos i que en uns casos més que no en uns altres, es malfiava de què podíem haver copiat en els exàmens. Parlava Dª Gloria un castellà amb pronúncia un pèl singular, resultat de ser filla de mare anglesa i pare català i era molt directa i assertiva, sense deixar que ningú li portara la contrària. Era la directora, per això, de l’escola Normal femenina, com Dn. Isidoro era de la masculina i esposa de Dn. Rafael: sovint –tenien vivenda al mateix edifici- se’ls veia entrar o eixir agafats del bracet, Dn. Rafael encara ert i més àgil i Dª Glòria més voluminosa i amb algunes dificultats per caminar, feien una parella singular i simpàtica...
          No estava el nostre pla d’estudis lliure de les anomenades aleshores maries –Religió, Política i Educació Física-, encara que de maries tenien poc, especialment les dues primeres. El cas de la Religió perquè Dn. Vicent Pasqual, el prevere que ens la impartia, era un home de forta personalitat, seriós, molt complidor i exigent. I pel que fa a la Formación del Espíritu Nacional perquè, atès el règim polític imperant aleshores, infonia un cert respecte, encara que quan ens la impartí Dn. Paco Rangel –persona simpàtica i propera als alumnes i fill de Dª Aurora, precisament- l’assignatura tenia un altre to, més relaxat. Religió i Política, però, esdevenien les conditio sine qua non per poder aprovar les oposicions i arribar a la condició de funcionaris: sengles exercicis eliminatoris se situaven a l’inici de l’oposició, sense l’aprovat dels quals era impossible seguir examinant-se.
Així que Dn. Vicent o mossèn Vicent, que havia estat de professor al seminari de Tortosa i es quedà a Castelló quan la partició d’aquella diòcesi i l’ampliació de la de Sogorb, fou el nostre professor de Religió: apareixia, solemnement, per la plaça del rei en Jaume camí del Ribalta i nosaltres ens posàvem ràpidament en guàrdia per entrar a classe. La moral catòlica, els dogmes, la Sagrada Escriptura...eren l’objecte de les seues explicacions i el seu estil docent incloïa nombrosos casos pràctics que calia resoldre no sense dificultats, així com unes famoses làmines murals que penjava de la paret, com a suport metodològic per explicar l’assignatura als alumnes de les escoles. De les tals làmines, també hi havia edició de butxaca, que adquiríem per preparar les nostres intervencions en classe.
          En Política vàrem arribar a tindre un professor absolutament hermètic, que no somreia mai i es mostrava amb un posar transcendent, quan ens llegia el contingut del tema, en unes notes que portava. Prompte, però, Dn. Paco Rangel que ja ens havia impartit l’assignatura, es tornà a fer càrrec i la cosa es normalitzà. Ell mateix ens donava l’Educació Física, que constava d’unes classes teòriques on Dn. Paco repetia el que ja li havíem sentit a Dª Aurora, sobre el funcionament de la motricitat amb els noms d’ossos i músculs i les classes pràctiques de gimnàstica, que s’impartien a Castàlia. Dn. Paco s’esforçava per fer-nos atractiva l’assignatura, però la dificultat de desplaçar-se a l’estadi, atès que la combinació de bus no era fàcil i les alternatives eren la bicicleta, la motocicleta –qui en tenia!- o simplement a peu, feia que alguns que ja de natural no érem molt esportistes, ens pelàvem alguna classe...
          Dues maries més –així al menys les consideràvem-, encara que fonamentals per a fer de mestres –i fins i tot per tenir una formació integral- com ens adonàrem aviat, eren la música i els treballs manuals. Ai la Música! Dª Maria Cristina, la nostra professora, s’esforçava en ensenyar-nos a solfejar i allà que llegíem primer i interpretaven després al toc de piano, les partitures que alguns acabàrem per aprendren’s de memòria, perquè érem incapaços d’assimilar, adequadament, el missatge de les redones, les blanques, les negres, les corxees, els silencis, els bemols, els bequadres o els puntillos...O si es tractava de la clau de sol o de fa...O d’un compàs de tres per quatre, de compasillo o...
Així que alguns encara recordem la partitura que ens vàrem haver d’aprendre de memòria, per aprovar l’examen –sol, mi, la, sol – fa, mi re – sol, fa, mi...- La Professora, a més, ens feia aprendre la vida i obra dels músics més celebrats i enteníem que Motzart o Betowen calia estudiar-los, però no enteníem com havíem de conèixer tots els detalls de les obres d’un tal Palestrina! Una mica tard ens adonàrem com era d’important la música en l’exercici de la professió de mestre. L’única emoció que li veiem a l’assignatura, era que el piano i l’aula es trobaven a la part de les xiques i allò era un atractiu per a nosaltres adolescents, que teníem prohibit l’accés a aquella part de l’edifici, com les nostres companyes tenien prohibit el pas al nostre sector...Però d’això també en parlarem més avant.
          L’última de les maries era l’assignatura de Trabajos manuales, que resultà ser interessant, perquè estàvem ocupats i distrets. La professora era una personeta insignificant i callada –Dª Maria?- que ens facilitava uns patrons sobre els quals calia fer treballs en cartolina, en ràfia o en xapa de fusta. Així que haguérem d’equipar-nos amb algunes eines: tisores, la serreta i l’arc etc. I així ens passàrem el curs fent cossos geomètrics i altres objectes de paper i cartró, cistelles i altres atifells amb ràfia i objectes varis –mapes per peces, figures etc.- amb la xapa de fusta. De segur que algú encara conserva alguna cosa...
          Totes les assignatures, em més o menys extensió i fortuna, incorporaven el tractament metodològic, és a dir les estratègies i materials per explicar, allò mateix, als nostres alumnes de les escoles que serviríem en el futur. Com a mínim el títol de cada matèria afegia ...y su metodología, encara que això de vegades, com  Dn. Rafael ironitzava, era una broma del autor...Però no, de metodologia en donàvem i pot ser el pioner fou Dn. Vicent Pasqual, amb les seues làmines que anàrem treballant al llarg del curs: calia que et preparares bé, si no volies que el mossén t’estirara les orelles –metafòricament, es clar-, en mig de l’explicació que feies amb un solemne i socarró usted no està explotando la làmina...o simplement a usted le falta metodología... que et deixava fet pols. I pitjor era el silenci de Dn. Vicent, quan es passava el dors de la mà, una vegada i una altra per la sotabarba i et mirava amb ulls inquisidors...aleshores eres home mort... L’altra estratègia metodològica a Religió eren els casos, absolutament complicats, que et posava amb aquella pregunta final fatídica Peca o no peca?, perquè calia aclarir si don Tibúrcio, hombre de negocios, sale de Teruel... –així començava un del famosos casos de Dn. Vicent- havia comès pecat, en no anar a missa un dia de precepte quan anava de viatge i no haver trobat cap església prop del trajecte!
L’altre enamorat de la metodologia, pot ser encara més que Dn. Vicent, era Dn. Felipe, el de Matemàtiques. Dn. Felipe no esperava a abordar el tema en acabar l’assignatura, com altres professors. Per a ell la metodologia era inseparable de la matèria en sí i així, com ja hem dit, no perdia ocasió d’animar-nos a traslladar a la nostra futura activitat de mestres allò que estaven fent en aquell moment: llévenlo a la escuela, era la seua frase habitual. A part d’això, ens feia portar un quadern amb exercicis i problemes preparats i una mena de models per explicar l’assignatura de forma pràctica i útil, com ara les matemàtiques comercials amb unes fitxes ad hoc...Dn. Felipe, a més, tenia una fixació amb l’ordre, la disciplina i el mètode i –sense cap altra intenció, segur- ens recordava allò de que un mestre havia de tenir espíritu castrense... Altres metodologies es trobaven més difuses en mig de l’assignatura. Per exemple en Llengua Dn. Isidoro, que havia estat de mestre abans, ens insistia en no explicar la gramàtica a l’escola, fins als últims cursos, perquè no compartia aquella definició de que la Gramática es el arte de hablar y escribir correctamente i defensava que abans hi havia que practicar i imitar la llengua i més tard entrar a l’estudi de la gramàtica. A més, els seus esquemes –en classificar les oracions gramaticals o en resumir els estils literaris i les èpoques-, eren estratègies metodològiques molt útils.
Per la seua part Dn. José introduí, com hem dit ja, les sessions pràctiques amb maves sobre els temes més variats de geografia i història i això generà tota una correspondència amb ambaixades i consolats, per obtenir informació del país, del que hi havia que fer l’exposició. A més, el professor Sánchez Adell havia tingut experiència en el funcionament d’una emissora de ràdio i tenia nocions de periodisme...i tot això ens ho explicava a classe, com a aportacions a la metodologia de la seua assignatura. Dn. Rafael, com hem vist, ja es malfiava de la intenció de l’autor, en incloure unes nocions de metodologia al final del tractat de Física i Química i es conformà en explicar-nos els conceptes bàsics de la seua assignatura, de la manera més clara possible i amb exemples afegits.
          La qüestió metodològica, però, tenia el seu centre d’actuacions en l’assignatura anomenada Prácticas de Enseñanza, de la que era professor Dn. Manuel Ros, com a director o regente de l’escola anomenada Aneja a la Normal. Dn. Manuel ens impartia la classe de Pràctiques, amb una paciència i exquisidesa encomiables i afegia al contingut del llibre, les seues experiències de mestre i els seus viatges a l’estranger visitant escoles models: Cuando yo estuve en Bruselas...ens contava, davant de les nostres mirades incrèdules...Ens ensenyà, també, a programar i treballàvem amb la seua guia unes fitxes de preparación de lecciones, que comprenien allò de: título de la lección, materia, contenidos, desarrollo, ejercicios de aplicación... etc. Hi havia, també, a més dels temes ordinaris, les anomenades lecciones de cosas –una mena d’unitats didàctiques a l’entorn d’un centre d’interès- i les lecciones ocasionales –afavorides pel calendari o per algun esdeveniment-.
Tot allò tenia una dimensió pràctica, òbviament i així, durant el curs, ens les havien de veure amb un grup d’alumnes –xiques- de l’escola Aneja davant de les quals havíem d’explicar alguna lliçò i era tot un cerimonial: com pujaven les xicones amb la seua mestra, com s’asseien en les primeres files i com procedia a explicar qui li havia tocat fer-ho, en presència dels companys, també. L’altra experiència més seguida i consistent fou la setmana de pràctiques que fèiem a l’aleshores grupo Ejército, del que era director Dn.Emilio Miralles: les classes ordinàries se suspenien durant uns dies i allà que anàvem a l’escola en questió. Ens rebia el director, home entès, sabut i de gran facilitat de paraula que ens explicava el funcionament de la seua escola, ens parlava dels mestres a les aules dels quals ens incorporaríem i ens donava consells de com observar i participar...I, de tant en tant, es passava per les classes per comprovar com ho fèiem.
          Els mestres d’aquella escola ens semblaven persones dedicades i dignes d’admiració, amb un alumnat no massa distingit en un barri modest: alguns com Dn. Leví Lahera –que tenia un fill que arribà a professor de Física i Química a la Normal de Madrid-, ens feia patir d’esperit perquè era molt major i tenia un alumnat mogut que el feien enquetar i ens preguntàvem com era que no es jubilava ja i és que encara no havia complert el 70 anys...Estava, també Dn. Manuel Pastor, molt enfeinat en les seues altres dedicacions: Jefe provincial del SEM –Servicio Español del Magisterio- i delegat de la Mutualitat dels Mestres. I Dn. Vicent Mor, el més jove de tots, que havia aprovat, recentment, les oposicions de director escolar i el Sr. Igualada, el més metodològic de tots: emprava el mètode Montessori per ensenyar la lectoescriptura i ho feia amb uns cartrons amb dibuixos i lletres, que ell mateix es fabricava...al final es quedà amb el sobrenom de Montessori...Més tard la seua habilitat el portà a ser contractat, per dirigir l’alfabetització dels soldats de la caserna de Castelló.
          I encara ens queda la Cal·ligrafia...Com que un mestre havia de tenir bona lletra, hi havia l’assignatura corresponent que ens la impartia, també, Dn. Manuel Ros. Havíem de completar uns quaderns amb diferents tipus de lletra i a plumilla: això a alguns ens suposava certa dificultat, perquè sovint s’escampava la tinta per tot i es llançava a perdre tota la plana del quadern...Al poc Dn. Manuel es jubilà i sembla que se n’anà a viure a València, on les seues filles eren mestres també de l’escola Aneja. Aleshores el substituí Dn. Juan Palacios, amb un interval del què es féu càrrec una mestra amb molt de caràcter i molt competent, germana de Dn.Isidoro: Dª Piedad. Estàvem ja al nou edifici i això permeté obrir l’escola Aneja de xics inexistent fins aleshores i, en aquell primer any de funcionament –el següent a la nostra graduació-, alguns dels que havíem acabat ens estrenàrem de mestre, amb pocs alumnes i sota l’orientació de Dª Isabel, esposa del nostre Director, que impartia provisionalment l’assignatura de Pràctiques, fins que s’incorporà Dn. Juan com a regente de l’Aneja masculina i Dª Remedios Gómez de la femenina.
          Ah! el francès...Perquè aleshores l’anglès no s’havia introduït encara als plans d’estudis, fora dels que cursaven idiomes, expressament. El professor i l’autor del llibre –La Littérature francaise par les textes- eren la mateixa persona: Dn. Fernando Bravo que, alhora, era professor –i en algun temps director- del institut Ribalta i, tot i la seua seriositat, resultava simpàtic i agradable en classe, doncs ens havia ensenyat fins i tot alguna cançó en francès...on algun poisson anava a l’école, naturalment dans la mer...Calgué, però, estructurar les classes, perquè D. Fernando era també professor titular de Lengua y Literatura Española de la Normal femenina i passà a donar-nos el francés, Dn. Isidoro que, sobre el llibre de Dn. Fernando, anava seguint els textos que anàvem traduïnt.. com ara Le ruban volée que ens costà uns quant dies per poder-ne traure l’entrellat. Una activitat derivada de la classe de francès, fou la correspondència amb estudiants francesos que foren estudiantes, atesa la vigilància a què estàvem sotmesos, en relació a les nostres companyes d’estudis, separats sempre per les parets que conformaven dues escoles normals diferents: la masculina i la femenina i per la constant vigilància del personal adult. Així que aprofitàrem l’ocasió per cartejar-nos amb corresponsals femenines...Algú, pot ser, encara recorda el nom de la corresponsal francesa –Nicôle Laverdure...?- i la localitat –Pins Justarêt. Haut Garonne. France...-
          I el dibuix? Efectivament, també en teníem de dibuix: dibuix linial i dibuix artístic. Ens l’impartia Dn. Juan Calvo, que de calb no tenia res: més bé ostentava una abundosa cabellera, blanca ja i molt espessa i rulla. Dn. Juan era, també, professor de dibuix al institut veï Ribalta i tenia un caminar ferm i ràpid, com d’esportista, com desprès algú esbrinà que ho era. Quan li presentaves una làmina corries el perill que te l’adornara tot seguit, perquè encara que et deia que estava bé, no s’estava de completar-la amb perfils i perspectives i, el resultat final era una nova làmina que no se semblava en res a la teua!...encara que això seria més bé una reflexió de l’anecdotari... I la veritat és que, també el dibuix –com tot el que cursàvem aleshores-, esdevingué una ferramenta valuossíssima  en l’exercici de la nostra professió.
          Així és que els anys de la nostra formació no en foren més que tres, però intensos, amb classes de matí i de vesprada i comprenien, a més de les matèries curriculars i les pràctiques que hem vist, altres activitats que analitzarem tot seguit. Si a això s’afegeix la revàlida que havíem de passar en finalitzar el tercer curs i l’any més –o dos, per preparar adequadament i traure, les oposicions els qui ens dedicaríem, finalment a la docència pública-, arribàvem a computar un total de cinc anys d’estudis reals. Tot això s’inseria fortament en el moment evolutiu en què ens trobàvem: una adolescència ja granada i una jovenesa il·lusionada, la qual cosa colpiria fortament la nostra personalitat naixent. Per això volem desmentir aquell adagi poc amable amb la professió docent que diu qui sàpiga fer que faça i qui no sàpiga fer que ensenye. Per a nosaltres fer de mestre –en les diferents alternatives que cadascú ha portat endavant- ha estat i ho està encara un orgull.

La vida cultural.
El primer dels actes culturals de cada curs fou, òbviament, la inauguració de l’activitat acadèmica que, mentrestant compartíem l’edifici del Ribalta amb els de l’institut, la celebràvem junts. L’acte tenia lloc al paranimf, un saló d’actes elegant amb decoració clàssica de murals, que representaven les diferents ciències i sabers i al que s’accedia per una gran escalinata de marbre situada al bell mig del cos central de l’edifici. El curs era formalment inaugurat pel rector de la universitat de València, que estava representat oficialment pel Director de l’institut, amb tractament d’il·lustríssim. Els estudiants, però, assistíem sense captar massa bé el sentit i la transcendència de l’acte acadèmic i amb ganes de que s’acabara prompte.
La festa, però, més celebrada era la del patró dels estudiants:  Sant Tomàs d’Aquino i com que no hi havia classe, ho aprofitàvem per donar un vol per la ciutat i sempre anàvem a parar al Ribalta, però al parc o passeig de Ribalta per on bambàvem, preníem alguna cosa i fumàvem algun cigarret, fins i tot els que no fumàvem habitualment. Un altre sant al que se li tenia devoció era San Josep de Calasanç que l’havien fet patró dels mestres i, per festejar-lo, es feia una missa solemne a l’església de la Trinitat, annexa a l’Escola Pia amb presència, òbviament, dels escolapis que retien homenatge al seu fundador...
Però on ens ho passàvem més bé, segurament, era als viatges que s’organitzaven de tant en tant, acompanyats d’alguns professors: Dn. Isidoro no podia faltar com a Director, Dn. Vicent Pasqual també era habitual i Dn. José Sánchez... En alguna ocasió estiguérem a València, que tot i la proximitat ens feia un cert respecte, per la condició de capital gran i per ser la seu de la universitat: Dn. Rafael era nascut a València i presumia d’haver estat batejat a l’església de Sant Joan...Anàrem, en una altra ocasió, a visitar Peníscola: pujàrem al castell i estiguérem a l’església de la Mare de Déu de l’Ermitana, on ens ensenyaren diversos objectes religiosos relacionats amb el papa Pere de Luna. La vista que s’albirava mar endins des del castell ens féu impressió i anàrem passant per les dependències de la fortalesa: la sala capitular, les corralisses, els calabossos, les habitacions del Papa...i l’escaleta, treballada sobre la roca, en un indret amagat i que donava a la mar, per on –segons la llegenda- Benet XIII s’escapolí dels seus enemics que assetjaven el castell...
Mossèn Pasqual ens explicava com Sant Vicent Ferrer, que havia estat addicte al Papa Luna, feia llargs passejos acompanyant-lo per la platja, tot intentant convèncer-lo de renunciar al papat, pel bé de l’església. Benet XIII, però, es mantenia ferm –en sus trece, com diria algú- i Sant Vicent, esgotat i decebut, l’abandonà no sense abans pronosticar-li que aquell cap tan dur que tenia serviria de pilota...com sembla que ocorregué –segons la llegenda, també- en algun dels nombrosos episodis bèl·lics posteriors, quan uns soldats descobriren la tomba del Papa Luna i li donaren un cop de peu al seu crani... De retorn del castell no ens perdérem la visita al bufador que aquell dia estava valent i del que brollava un bon xorro d’aigua, que pujava pel mig de les parets de la cova que es veia des de dalt...Passàrem per la veïna població de Benicarló, on Dn. Isidoro tenia un germà –Andrès- que treballava de químic en una indústria local i aprofitàrem per visitar l’institut i el col·legi: el primer era un d’aquells centres de secundària anomenats laborals i s’ubicava en un edifici recent, d’estètica moderna, però despersonalitzada. L’escola, en canvi, era un d’aquells edificis impressionants, de temps de Primo de Rivera, fet amb gust i ferma construcció per al seu temps. Encara ara, restaurat, fa goig i acull el centre d’Educació Primària més important de la localitat, amb el nom de col·legi públic Marquès de Benicarló. El seu Director, Dn. Vicent Far, ens acollí molt amablement i ens explicava el funcionament del centre. Tot seguit donàrem una volta pel poble: la impressionant façana barroca de l’església parroquial de Sant Bartomeu, el palau del Marquès de Benicarló, la casa de la Baronessa, avui ajuntament...aleshores poc es pensava algú dels visitants que, més tard, preparant les oposicions de magisteri, coneixeria i s’enamoraria d’una estudiant benicarlanda i es convertiria, ell mateix, en benicarlando d’adopció, de per vida...
Clar que el viatge més significat fou el que férem a Barcelona i altres indrets de Catalunya, amb motiu de l’acabament d’estudis: era el viatge que solemnement s’epigrafiava com de final de carrera i per al que, durant tot el curs, havíem estat fent aportacions econòmiques periòdiques. Justament, com que havíem col·laborat en el trasllat de mobles i llibres, de l’edifici de Ribalta al nou edifici del carrer Herrero, el nostre Director ens féu, també, una aportació per ajudar a les despeses del viatge. Un dels indrets visitats fou Poblet, on Dn. José Sánchez, féu gala de la seua erudició d’historiador i ens explicava els fets del rei en Jaume, del que deia que deien que era “un pam més alt que l’home més alt del seu temps...” El monestir ens impressionà per la càrrega històrica que significava, per als habitants de l’antiga corona d’Aragó –nosaltres valencians inclosos-.
Arribàrem a Barcelona i ens instal·làrem en una residència juvenil, des d’on férem diverses eixides per la ciutat. Això sí i sempre acompanyats dels nostres profes, visitàrem el barri gòtic, la plaça de Catalunya, les rambles i el port amb parada a les reials drassanes...Pot ser ens donaren solta algun moment, però amb l’advertiment de tornar d’hora a la residència i com que sembla que algú es desmadrava, el nostre Director ens recordà, amb solemnitat, que les notes del curs no estaven tancades i que podríem tindre algun disgust, si no ens comportàvem...També estiguérem a Montserrat, on adquirírem el record típic de la marededeueta morena, que, pot ser, algú encara conserva. I finalment Girona i la Costa Brava: sembla que Dn. Isidoro, de primera destinació com a professor de Llengua, estigué a Girona i el comboiava molt anar a saludar els seus companys i antics alumnes. Així que férem cap a la Normal d’allà, situada al carrer Jaume I –ja es coincidència que al mateix onomàstic on estava el Ribalta, a Castelló i, per tant, la primitiva Normal, també- i saludàvem a professors i alumnes: el Sr. Agulló, procedent de l’antiga Escola Superior del Magisteri i aleshores director, el Sr. Caselles company d’oposició i matèria del nostre director, Dª Rosaura, companya de Dn. José Sánchez i que l’havia precedit a Castelló, durant uns mesos...
Els nostres profes mostraven satisfets, als de Girona, les fotos del nou edifici de Castelló, recién construït. Els gironins encara ocupaven un casalot antic i destartalat i s’els veia amb ganes de tenir-ne un igual de nou com el nostre. Mentrestant nosaltres, amb els col·legues gironins, passejàvem amunt i avall per l’ampla vorera enfront de l’escola...A més de Girona, però, estiguérem a la Costa Brava i allà, entre altres indrets, pujàrem al far de Sant Sebastià de Sant Feliu de Guíxols, des d’on s’albirava una panoràmica excepcional...Sembla que tornàrem en salut d’aquell viatge, el més llarg que férem, gràcies a la perícia d’un conductor jove i simpàtic, que sintonitzà prompte amb la jovenalla i que tenia una bona marxa, no només en la conducció de l’autobús. Els profes, però, que ens acompanyaven estaven amatents perquè ningú no es passara de la ratlla...
          Tornant al tema del nou edifici de la nostra Escola... vàrem viure l’experiència de tenir un ministre ben a prop nostre...Efectivament, un bon dia rebérem la visita del ministre d’Educació d’aleshores, Dn. Mariano Navarro Rubio (?), quan encara estàvem al Ribalta. Havíem estat advertits, perquè ens comportàrem adequadament i no es produira cap episodi que poguera deslluir la visita de tan alta autoritat. El cas és que el nostre grup ocupava i gastava com a classe, el que hauria estat segurament un saló d’actes, relativament ample amb tarima i tot i en axò que féu acte de presència el Sr. Ministre, acompanyat de tot el seu seguici. Segurament ens posaríem drets en mostra de respecte i escoltàvem com Dn. Isidoro, acompanyat d’altres professors, explicaven a Dn. Mariano la precarietat amb què estàvem instal·lats ocupant aquelles dependències, de prestat. En realitat en aquella planta estàvem els tres cursos: un, el nostre que érem els de primer aleshores i ocupàvem aquella mena de saló d’actes, una altra aula molt menuda al costat i una tercera que era la biblioteca. Les xiques, a l’altre costat, no estaven millor instal·lades. Sembla que el ministre quedà convençut i s’iniciaren els tràmits per construir la nova escola, al solar del que havia sigut el camp de futbol d’El Sequiol als afores de Castelló. El cas és que, quan feiem tercer i amb l’edifici acabat, ocorregué el trasllat del què hem fet esment anteriorment.
Un altre episodi cultural a recordar, fou l’estrena del saló d’actes de la nova escola, amb ocasió d’ocupar l’edifici i de donar nom, oficialment, a les dues escoles Normals: per a la de xics –la nostra- s’havia escollit la de Francisco Tàrrega, atés el renom universal del virtuós de la guitarra i pedagog de l’instrument, que fou aquell insigne músic de Vila-real. Per a la de xiques es trià el nom d’Isabel Ferrer, que fou una il·lustre mecenas castellonenca de finals del segle XVIII, preocupada per l’educació de les xiquetes de Castelló i que fundà l’anomenada Casa de l’Ensenyança, al carrer del mateix nom, prop de les Aules. Aleshores hi hagueren els parlaments de rigor, glossant ambdues figures senyeres i s’edità un fullet commemoratiu, amb la seua biografia i sengles fotos dels personatges.
En aquell context d’activitats culturals, en què participàvem els estudiants de Magisteri, no es pot de deixar de fer esment de la vinguda del poeta de la generació del 27, Gerardo Diego, a Castelló. No sabíem ben bé a què obeïa la tal visita a la nostra ciutat, però el cas fou que el nostre professor de Llengua –Dn. Isidoro- ens anuncià un bon dia el tal esdeveniment i ens digué que estàvem convidats a assistir a una conferència, que pronunciaria el poeta a les dependències de la Diputació, en una sala que tenia l’aspecte de ser la de sessions dels diputats provincials. No cal dir que poder escoltar i veure de prop, a un dels autors que apareixia al llibre de Literatura que estudiàvem, tenia un gran atractiu per a nosaltres i a Dn. Isidoro se’l veia molt il·lussionat. Efectivament hi anàrem i escoltàrem la conferència de Gerardo Diego que, com a poeta, parlava un llenguatge exquisit que no acabàvem de captar en tota la seua riquesa i a més ens trobàvem un poc decebuts...perquè estava més envellit que no a la foto del llibre. I és que encara que no havíem arribat al final del text i, pot ser, estàvem encara en Garcilaso, ens preocupàrem de llegir el que deia el llibre de Literatura, sobre Gerardo Diego i allí apareixia una foto seua de quan era jove...Ara el poeta ja era una persona major i això ens decebé un tant.
          La guitarra de Dn. Rafael fou una altra experiència cultural que ens impactà. Intuïem que el nostre professor de Física i Química era una persona excepcional i, pot ser per això, fou repressaliat pel règim –encara que això no ho arribàvem a pensar aleshores-. Tenía aire de professor d’Universitat i s’el veia molt desinvolt i liberal...el que no sabíem, però, és que era un magnífic intèrpret de la guitarra –pot ser seria ell qui tingué la iniciativa de posar el nom de Tárrega a la Normal de xics[2]-. El cas és que un dia tinguérem l’oportunitat d’escoltar-li unes peces que les brodà i ens deixà a tots perplexos. Ah! ara ens explicàvem aquelles ungles llargues de la mà dreta de Dn. Rafael: eren les ungles del guitarrista. Més tard, algú de nosaltres llegia amb perplexitat –que ja no amb sorpresa- en una entrevista al magnífic instrumentista de la guitarra, Narciso Yepes, apareguda al diari ABC en què l’entrevistat en recordar la seua trajectòria d’estudiant de guitarra, reconeixia la vàlua dels seus mestres i feia esment explícit de Dn. Rafael Balaguer com a professor seu. A ell, entre altres, li devia en bona part la seua condició de primera figura de la guitarra espanyola del moment.
En una altre àmbit de referència, però perfectament ubicable en el context cultural que ara glossem, hi havia el curset d’apicultura que, tots els anys, organitzava Dn. Manuel Ros. La cosa tenia, en sí mateix, un grau d’interès considerable per l’originalitat d’un món –el de les abelles- que, a molts, ens era del tot desconegut. A més, però, el curset tenia lloc al Reformatori, a la carretera de València, on hi havia xicons internats que, segurament, haurien estat protagonistes de comportaments antisocials que convenia redreçar. Dn. Manuel ens corregia quan dèiem Reformatori i ens deia Casa Observación, perquè –explicava- allò era un lloc on els xics que, efectivament havien comès alguna falta –robatori, agressions etc.- estaven sotmesos a observació i tractament. Segurament Dn. Manuel, com a bon pedagog i magnífica persona, estaria vinculat d’alguna manera a l’establiment. El cas és que allà anàvem expectants, per saber què era allò de l’apicultura i ens trobàrem amb unes instal·lacions modestes però ben muntades, on hi havia panals d’abelles en quantitat: lògicament ens varen donar algunes explicacions teòriques i tot seguit passarem a comprovar el treball de les obreres...Ben protegits, però.
I encara ara se’ns veu, en les fotos que férem, amb aquella màscara protectora de tela mosquitera, per evitar que les abelles ens picaren...Era altament interessat comprovar, de tant prop, el treball de les abelles i el brunzir del seu vol...i encara més tastar allà mateix la mel que anaven fabricant, en mossegar algun tros de cel·la de cera, xuclant la mel que ens regalimava de la boca. Uuummm! Mai havíem provat una mel tan saborosa...I qui tenia cura de tot allò? Hi havia un monitor que es veia que era un entès. Però els que es manejaven amb facilitat i se’ls veia implicats en la feina...eren els xicons residents...Així es confirma una llarga tradició regeneradora de conductes antisocials, per mitjà de l’activitat, del treball, de l’ocupació...A més, pel que ens explicaven els responsables de la casa, allà els acollits seguien els estudis ordinaris, segons l’edat i nivell i es portava un programa de progressiva reinserció. De vegades vèiem com, acompanyats del seu educador, els xicons feien alguna exida al centre de la ciutat o tornaven d’alguna visita o activitat fora del centre...La veritat és que no semblaven persones conflictives, més bé els trobàvem introvertits i un pèl tristos: amb seguretat procedien d’ambients desestructurats i marginats i la necessitat o la mala sort els havia portat a fer alguna malifeta. El tracte, alhora natural i disciplinat –en horari, obligacions etc.- de què eren objecte, semblava estar donant bons resultats, per recuperar-los i tornar-los a la societat com a persones integrades.
Amb alguna relació amb l’activitat anterior podia estar, segurament, l’existència de les anomenades mutualidades y cotos escolares. Es tractava d’una institució formativa i alhora econòmica, la implantació de la qual s’estenia a totes les escoles i, des de la Normal, se’ns volgué donar l’oportuna informació. Així que el segurament Director Provincial de les tals mutualidades y cotos escolares, ens féu una xarrada sobre el tema, que tingué lloc a la biblioteca de l’antiga Normal a l’edifici del Ribalta. Dit així sembla molt solemne, però la veritat és que la biblioteca era la nostra classe perquè, com ja hem dit, la manca d’espais era notòria. Ens explicaren el sentit de la institució: el foment de l’esperit estalviador i la previsió de futures desgràcies amb la cobertura corresponent –en les mutualitats- que es concretava en l’existència d’una llibreta d’estalvi, on cada escolar anava posant periòdicament quantitats modestes...Els cotos consistien en el muntatge d’alguna activitat, normalment relacionada amb l’economia local –hort escolar, coto apícola o artesanies vàries...- i que, alhora que funcionava com una mena de preparació professional per a l’alumnat, suposava també alguna classe d’ingrés que reforçava la Mutualidad... Del record d’aquelles sessions en dóna fe alguna foto que encara conserva algú...
Fora d’això hem de referir l’experiència que suposà, per a tots nosaltres, el curs d’Instructor elemental que haguérem de seguir...a Cercedilla! Efectivament, el règim obligava els futurs mestres, per poder exercir la professió, a seguir un curs de continguts ideològics i activitats, que garantiren l’addicció dels docents als seus Principios Fundamentales. Les xiques havien de fer l’anomenat Servicio Social i els xics el curs d’Instructor. Així que, per mitjà de Dn. Paco Rangel, que ens féu el tràmit corresponent, preparàrem el viatge i ens equipàrem convenientment per fer aquell curs que prenia la forma de campament. El viatge en tren, en aquell temps, no fou ni curt ni còmode, però com érem joves i teníem il·lusió tot ho resistíem. El cas és que els elements no ens acompanyaren i el primer dia que ens trobàvem finalment allà, amb el Navacerrada al fons, caigué una aigua immisericorde i quasi nadàrem tots. El jefe del campament, però, amb humor ja ens havia advertit que si plovia... la dejaríamos caer... quin remei!
El campament resultà una experiència interessant i si ens adoctrinaren molt o poc, no ho recordem massa: recordem millor la convivència dels companys de la mateixa tenda i l’amistat amb la resta d’acampats, les activitats a l’aire lliure i, sobre tot, les excursions que férem a llocs que, d’una altra manera, no haguera estat fàcil visitar. Així pujàrem en telefèric cap a Navacerrada i gaudirem d’unes vistes d’una natura impressionant, estiguérem a l’Escorial, la visita del qual monument o meravella arquitectònica és una experiència impactant ja des de fora. I una vegada dins, el temple, la biblioteca, els patis, les estances reials i les tombes dels reis et deixen bocabadat. Especialment impressionats ens quedàrem en visitar les habitacions de Felip II, absolutament senzilles i sòbries com fou la vida d’aquell monarca. Una altra excursió bonica fou la de Segòvia, on visitàrem els llocs emblemàtic de la ciutat, especialment l’aqüeducte i l’alcàsser...i, fora de la ciutat, la Granja de San Ildefonso, lloc reial, ara dels borbons, de factura ben diferent de l’Escorial, amb grans extensions de parcs i jardins, fonts, palaus i palauets. sobrecarregats de decoració i de barroquisme. També estiguérem a l’aeroport de Barajas que, a nosaltres castellonencs acostumats a l’aeròdrom de la platja, ens semblava una cosa immensa: des d’una terrassa contemplàvem, impressionats, com arribaven uns avions i com s’enlairaven uns altres...
Dels adults amb qui ens relacionàvem, alguns guardem un inesborrable record del médico del campament: una personeta menuda, un pèl calb i amb bigotet, al que no li sentava massa bé l’uniforme amb aquell pantaló curt i ample, les botes i la boina...Era de poques paraules, però se’l veia de bon fons i resultava amable...finalment ens confessà que no era metge, sinó practicante –això d’ATS encara no s’estilava- i a pesar que es notava que estava allà un poc forçat –no vàrem saber perquè: ell no ens ho digué i nosaltres no gosàrem preguntar-li-ho-, en cap moment es mostrà desagradable, tot el contrari: tan callat, però, com atent i servicial. Així obtinguérem el diploma d’Instructor, sense el qual no se’ns haguera expedit el títol de mestre...

Anecdotari.
Tres anys de convivència continuada, amb classes de matí i de vesprada i les activitats i experiències extraescolars que vàrem viure junts, donen per a molt. Així que ens ocorregué de tot, incloent-hi situacions equívoques, més o menys simpàtiques i episodis que ens feien la vida acadèmica més suportable o ens la complicaven...El cas és que vivíem en un moment evolutiu de canvis significatius en la nostra personalitat i, joves com érem, no atorgàvem més transcendència a les malifetes que tramàvem que, amb seguretat, no perseguien una altra cosa que divertir-nos, sense cap altra intencionalitat malèvola. En tot cas, la “mala intenció” que poguera acompanyar els nostres acudits, era una mala intenció del tot innocent. Per exemple, ningú no pretenia mortificar al bo de Fenollosa, quan se li atribuí el sobrenom o mot de “Silver”. Com ningú no pensava fer burla d’aquell company de Traiguera, menut i inquiet, que es feia l’amo al camp de futbol quan jugàvem a la pilota: el “tigre del Maestrat”, li dèiem.  O quan a Melià ens donà per dir-li “Mir”.
Fins i tot –i això ja seria per posar-se en guàrdia-, quan a Barberà Miralles se’l començà a cridar per “l’Hereje”… arran, segurament, d’algun retret que li faria Dn. Vicent Pasqual, quan el bo de Benjamí trabucaria algun dogma o atribuiria a alguna entitat divina, una condició o valor que no eren correctes... I a aquell company (?) de cabells rogencs, a algú li faltà temps per rebatejar-lo com el “Roig...de la Matilda...”  També, al principi, ens fèiem un embolic amb el nom i primer cognom de Segundo Vicente, perquè això de “Segundo” ens feia gràcia com a nom, mentre que “Vicente” era més normal com a nom que no com a cognom...
D’aquesta estranya dicotomia i perplexitat participaven també alguns professors, com ara Dª Gloria, fins que el nostre company, un pèl molest, s’adreçà a la nostra professora i li digué: “Dª Gloria, Segundo que es lo primero és el nombre i Vicente que és lo segundo es el apellido...” I quedà clar el tema definitivament... Aquella professora que, en tindre alguna diferència amb algun alumne –com ara en el cas de Vicente, o quan sospitava que algú havia copiat a l’examen, de tan bé que l’havia fet- exclamava allò de... “este shico, este shico…” perquè pronunciava un castellà un pèl original, fruit segurament de ser filla de pare català i mare anglesa. Justament, la sang anglesa que portava es traduïa, també, en aquella cabellera rosa que, tot i ser d’alguna edat ja, encara conservava abundosa i arreplegada en un pirri. D’ací el sobrenom que algú li atribuí de “La rubia”...
Perquè els professors –alguns al menys- també eren objecte d’aquella tendència a posar sobrenoms. El mateix Dn. Rafael, el seu marit, era conegut com ja hem dit com “l’Espasa andante”, de tan sabut com era. Sabut i distret, com a bon savi, que el féu exclamar, de visita a València, en albirar l’església de Sant Joan i l’àliga que coronava la cúpula del temple:  “Mirad allà arriba, el pardal de Sant Joan!...” No cal dir que allò suscità alguns somriures maliciosos de part nostra que, en ser notats i interpretats per Dn. Rafael, intentà dissimular, tot seguit, afegint: “...esta iglesia es una de las más importantes de València...porque en ella me bautizaron a mí...”
          Una altra persona -que es passava de bona i pacient-, fou la nostra professora de Ciències, Dª Aurora. I com que dedicà unes quantes sessions a explicar-nos “la cèl·lula” i no parava d’insistir en la seua composició i característiques, com a l’organisme més simple amb vida, algú acabà anomenant-la “Dª Cèl·lula”. Tampoc Dn. Manuel Ros que era un sant, però que tenia la debilitat de fer esment habitualment als seus viatges a l’estranger –“Cuando yo estuve en Brusselas...”-, no es deslliurà del sobrenom “d’ El bola”...Algú devia pensar que, tot allò que ens contava, era una altra “bola” de Dn. Manuel, quan el cert és que, en els anys de principis de segle XX, s’havien estès per tota Europa, les teories -i les pràctiques- de l’anomenada “escola nova” que encarnava a Bèlgica Decroly, a Itàlia Montessori i a França Freinet, entre altres autors significatius. I que al nostre país tingué com a referents importants a Costa, Ferrer i Guàrdia, Almendros i al jove aleshores Enric Soler i Godes. Dn. Manuel, amb tota seguretat, participava d’aquelles inquietuds i això el feia desplaçar-se amb altres col·legues de viatge a les europes, per visitar les escoles “noves” més avançades del continent. Però la nostra malfiança i ignorància alhora –ai!- ens feia sospitar que tot allò s’ho inventava. Precisament i amb el sobrenom de “Montessori” rebatejàrem, també, a una altra excel·lent persona, Dn. José Antonio Igualada, magnífic mestre del “grupo Ejército”, on fèiem les pràctiques, per la seua devoció al mètode Montessori –que ens explicava i practicava-, en l’aprenentatge de la lectoescriptura...
També el nostre professor de dibuix, Dn. Juan Calvo era conegut per un sobrenom: “el caballero andaluz.” Dn. Juan parlava, efectivament, amb un fort accent del sud i així com Dª Aurora s’eternitzava explicant-nos la cèl·lula, el de dibuix explicava, una vegada i una altra, allò de la perspectiva caballera, com la percepció que tenia el subjecte, d’un objecte qualsevol, des de dalt d’un cavall... A més, Dn. Juan era un home de formes exquisides, mol educat, tot un cavaller, vaja. Així que dit i fet: el “caballero...andaluz” se li quedà. Algú de nosaltres –Adell- retrobà més tard a Dn. Juan, en un ambient més relaxat i familiar, atès que estava casat amb una senyora de Benicarló, de les famílies més conegudes i benestants i es confirmà la seua condició d’esportista: a més de ser un amant de la bicicleta i de la pesca amb canya, feia natació i submarinisme. Així que Dn. Juan es mantenia en una forma magnífica per a la seua edat. I, efectivament, era un artista cotitzat: pintava a l’oli amb un estil molt personal i les seues obres eren un esclat de llums i colors.
          Els profes encara protagonitzaven alguna anècdota més, com ara Dn. César, quan es rebé del Ministeri una dotació de figures d’escaiola per “adornar” les dependències de l’escola: es destaparen les caixes a la biblioteca, que aleshores era la nostra classe i al nostre professor de Gª i Hª no se li ocorregué res més que anar-les traient i les posava, sense més, damunt dels armaris dels llibres, per “decorar”. Així que al costat d’una “Venus” hi anava un cérvol i tot seguit una fulla d’acant, unes figures eren més grans que no unes altres i sobre un armari en podien haver dos i sobre l’altre, nou...Tot això suscità l’alarma de Dn. Isidoro, tan ordenat i seriós com era i li féu notar a D. César la falta d’estètica d’aquella manera de col·locar-les. Dn. César, sense deixar de pujar per les nostres cadires i taules (!), seguia dipositant figures i més figures sobre els armaris i li contestà: “Pero, Isidoro, si hoy en día la estética no existe!” Aquella resposta no li sentà gens bé al nostre Director -més encara en presència nostra- que li replicà: “La estética no, pero los amontonamientos sí...”
          Un altre episodi que guardem alguns en la memòria –alguns perquè Dn. Paco Rangel ho diguè molt baixet i al grupet que tenia més prop, així que la resta no ho captà-  fou que, amb ocasió d’una de les visites de Franco a Castelló, -visita que, òbviament, no ens perdíem en part per curiositat i en part perquè se’ns recomanava assistir-hi i aplaudir...- i trobant-nos situats a la vorera del carrer Sant Roc, enfront del l’escola Bisbe Climent, enmig de la cridòria general perquè Franco s’atansava, des d’el Castàlia cap al centre, Dn. Paco, amb un somriure còmplice i maliciós alhora, ens preguntava: “¿Què? Ya tenéis la bombita preparada...?” La qual cosa ens deixà tan sorpresos, que ni gosarem ni sabérem contestar-li. Òbviament, el nostre professor –de Formació Política i Educació Física- que, vinculat al règim d’aleshores, era una magnífica persona i prou més presentable que alguns polítics actuals, que es vanten de demòcrates i, sobre tot, de constitucionalistes, ens volgué gastar una broma innocent, enmig d’aquelles mesures de seguretat amb policies “d’assalto” per tot –més tard els anomenaríem grisos-, per la por a què algú volguera atemptar contra el Caudillo. I per fer més suportable l’espera, a Dn. Paco no se li ocorregué una altra cosa que fer-nos la pregunteta de marres!
I encara un altre episodi que visquérem, essent alumnes de la Normal, però ja a l’edifici nou, fou la visita del Director General D’Enseñanza Primaria, Dn. Joaquín Tena Artigas, desconegut aleshores per nosaltres, encara que desprès el reconeixeríem en la seua signatura, al nostre títol de mestres que s’encapçalava així: S.E. El Jefe del Estado y en su nombre el Ministro de Educación...i, al final, en les signatures, es llegia: Por el Sr. Ministro, el Director General de Enseñanza Primaria, que signava i apareixia el seu nom tot seguit, Joaquín Tena Artigas. Ens l’havien presentat com el “tercer” en mando, en el camp de l’educació: primer Franco, desprès el Ministre i a continuació ell. Però el que més ens cridà l’atenció no foren ni els seus discursos si en pronuncià, ni el cotxe oficial amb xofer que duia, ni les corredisses per atendre´l i que tot estiguera en ordre, sinó... la seua semblanza amb Dn. Emilio Miralles, el director de l’Ejército. Eren ben bé iguals: de la mateixa estatura, cabells agrissats i un pèl rullets i un perfil de fesomia, amb el nas prominent i corbat en l’un i en l’altre. A favor de Dn. Emilio, però, hi havia algú que deia que parlava més bé. I és que l’antic director de l’Ejército –i desprès de l’Herrero-, tenia una gran facilitat de paraula, que acompanyava amb una mímica solemne de mans i gest. Ja major i jubilat, retirat a la Residència de la tercera edat del mateix carrer Herrero, era sol·licitat en els actes que s’organitzaven en lamateixa residència –festes, aniversaris, celebracions-, per fer el discurs de rigor...
Amb Dn.Vicent Pasqual, tan solemne com era, vàrem viure una anècdota simpàtica quan, no sé si algú recorda amb motiu de què, anàrem a sa casa. Vivia en la vivenda anexa que hi havia a l’església de Sant Miquel (?), -que ara, restaurada acull el museu...-, perquè sembla que, a més de clergue docent –per això portava una capeta curta sobre la sotana-, tenia cura d’aquell temple del carrer d’Enmig. Allà que cridàrem a la porta i aparegué una persona major i corpulenta amb boina, vestit amb brusa i pantalons de pana, com els homes de camp o de la ruralia –faixa inclosa-: “Buenos dias, buenos días...” –parlàvem en castellà, clar- i ens contestà “Bon dia...” Seguiem nosaltres: “Venimos a hablar con Don Vicente, porque...” i el que resultà ser son pare, desprès de fer un gest per fer-nos passar, se n’anà cap a dins dient: “Vicent!...Vicent!...ací hi han uns xics que et busquen...”
En això aparegué Dn. Vicent i ens atengué amablement...i no “a caixes destemplades i a so de tabal” com sembla que li ocorregué a no sabem ben bé quin personatge de la Història Sagrada, segons ens explicà un dia Dn. Vicent, precisament, a classe. La diglòssia imperant aleshores donava aquell resultat tan kafquià, quan els valencianoparlants gastàvem el castellà com a llengua de relació i no ens podíem estar d’introduir frases en la nostra llengua. O quan, per més que algú intentara amagar-ho, en parlar castellà ho feiem amb accent valencià. Les persones majors –abans i ara-, com el pare de Dn. Vicent, s’han mantingut més fidels a la llengua pròpia que no els joves que, amb el pretext de moure’ns en el món oficial i acadèmic, abandonàrem l’ús de la llengua, fora d’alguna situació familiar i domèstica. D’això els experts en diuen diglòssia i ara ja ha quedat suficientment demostrat, que la nostra llengua és perfectament apta, flexible, rica i adient per a la vida pública i la vehiculació de qualsevol ciència i art, a més d’extraordinàriament fecunda en el camp de la literatura i de la creació.
De situacions anecdòtiques en vivíem cada dia, fins i tot als corredors i galeries de l’Escola, on hi havia alguns bancs per descansar entre classe i classe: així ocorregué que uns quants de nosaltres estàvem asseguts allà, quan aparegué per l’altra banda de la galeria, el professor Sánchez Adell i nosaltres, quan ja passava pel nostre indret ens posàrem drets. Era el costum, un costum d’atenció als professors que el practicàvem instintivament i la cosa no tenia res de particular. Sembla, però, que ho férem d’una manera un pèl ostentosa i marcial i Dn. José es quedà enfront nostre i ens preguntà una mica mosquejat: “Es que ustedes han hecho la mili?” Segurament ens quedaríem tallats i murmuraríem alguna excusa inconsistent per eixir de la situació.
Els que sembla que no s’excusaren gens ni miqueta foren els nostres col·legues de Girona que, mentre estiguérem amb ells passejant per la ciutat, ens contaren l’episodi que li muntaren al seu professor i Director d‘aquella Escola, Sr. Agulló: el cas és que Dn. Lluís sembla que havia estat oficial de complement i, en alguna ocasió, hagué de participar en algun acte, convocat per l’autoritat militar. Però el dia de referència no li donà temps de desvestir-se i com que tenia classe a l’Escola i sembla que anava just de temps, allà que se n’anà  vestit de militar... Mai no ho haguera fet: en veure de lluny, els alumnes, que s’atansava d’uniforme per l’ampla vorera del carrer Jaume I, formaren ràpidament a la porta de l’Escola una llarga filera, tots en posició marcial i un d’ells, el més agosarat, se li atansà per donar-li la novedad tot saludant-lo militarment. La resta de xicons contenien la respiració en posició de firmes, per retre-li homenatge, mentre Dn Lluís passava per davant d’ells, movent el cap i marmolant...
En el nostre anecdotari no pot faltar alguna referència a la situació, absolutament kafquiana –vista des de l’òptica actual-, de la separació de sexes que vivíem a l’Escola. O millor a les escoles, perquè d’Escola Normal no n’hi havia una sinó dues, com ja hem tingut ocasió de comprovar: la femenina i la masculina. Aquesta situació, fruït del context polític i religiós que es vivia aleshores, tenia com a conseqüència immediata, la quasi absoluta desconeixença que teníem de les nostres companyes i elles de nosaltres: així que una rememorança, com la que ens hem proposat, dels nostres temps d’estudiants apareix lamentablement incompleta, perquè no sabíem res, o quasi res, de les xicones del nostre mateix curs, de la seua vida acadèmica i de les seues inquietuds com a futures mestres, que podíem haver compartit, com a col·legues que érem. Res, fora d’algun episodi anecdòtic, com quan –ja ho hem dit- nosaltres, els xicons, havíem de passar a la part de les xicones a la classe de música, perquè era allà on hi havia l’únic piano.
Aleshores es formava un petit sarao, perquè hi havia que passar per un corredor estret i les xiques –de la mateixa edat però un pèl més malicioses que no nosaltres, com expliquen els psicòlegs evolutius- ens esperaven al final, a peu de la seua escala i, abans d’entrar nosaltres a la classe de música, ens llançaven alguna indirecta o, simplement, es deien coses entre elles i reien a gust. Tot molt ràpid, qüestió de segons, perquè sempre hi havia algun adult –professor o bidells- a l’aguait, que controlava la situació. A l’inrevés, quan les xiques havien d’entrar al nostre recinte, les esperàvem per dir-los alguna cosa o simplement veure-les passar: elles, aleshores, es feien les vergonyoses i també algun professor ordenava rapidesa i ordre en aquell episodi de canvi de local...Una llàstima, perquè una relació que podia haver esdevingut absolutament normal i asèptica, entre companys/es de curs, es convertia en un seguit de picardies sense trellat.
Al nou edifici la situació no millorà: els centres continuaren separats i amb noms diferents, com sabem –Francisco Tàrrega per a la de xics i  Isabel Ferrer per a la de xiques- i estava severament prohibit i penat passar d’un recinte a l’altre. Això no fou obstacle però, perquè algú –Rosell- es posara a festejar amb una companya i se’ls veiera passejant junts, per la vorera del Ribalta, davant les nostre mirades de sana enveja...El que no sabem és si ja es coneixien abans o es feren nuvis allà: això pertany a la intimitat dels protagonistes i no ho vàrem voler esbrinar. El que sí que conta el company, és que això li meresqué alguna reflexió, de part de Dn. Vicent Pasqual, ocupat no només en ensenyar-nos l’assignatura de Religió, sinó en vetlar per la nostra moralitat...
I no valia que ja érem un pèl granats i suposadament teníem prou coneixement per comportar-nos. Érem quasi adults i anàvem entrant en el món de les persones majors, com ho demostrà que així ens considerara un veí de Dn. José Sànchez...El cas és que algú de nosaltres – Ramos i Adell- anà a casa del nostre professor, quan vivia en l’aleshores anomenada plaça de l’Alférez Provisional i quan baixàvem amb ell per l’ascensor, pujà també un veí de la finca i  Dn. José ens presentà: “Son unos alumnos míos...”  Ah!” -contestà el veï- “...Pues ja son mayores...” “Sí que lo son...” -respongué el nostre profe-. I l’altre afegia: “...I usted también debe ser mayor, con unos alumnos tan crecidos...” Don José replicà ràpid: “Jo no, qué va!, los mayores son ellos...” I és que la seua teoria era que els que es fan vells són els joves...clar, els vells ja ho són!...
Joves érem, joves i alguns feien gala de tenir una envejable forma física que, per cert, encara els dura, quan venien cada dia a l’Escola en bicicleta –García i Messeguer- des de Vila-real. Així que, carregats amb els llibres, fera sol o mal temps allà que arribaven mentre els altres veníem, amb més comoditat, des de la nostra casa de Castelló: uns més prop i uns altres més lluny. Això els suposava un esforç addicional, que no desmereixia dels bons resultats obtinguts en les notes del curs...Clar que Vila-real està a una distància prudent, mentre que altres que tenien la residència familiar en llocs més distanciats – el de Vinaròs, Momplet, Farnós...- havien de buscar-se allotjament a Castelló i un dels llocs adients era l’anomenat aleshores Colegio Menor...que, a més, organitzava alguna activitat cultural per a joves estudiants, encara que no foren residents, com el cas de l’Àgora juvenil... 
A més dels professors, altres persones tenien relació amb nosaltres i nosaltres amb elles, com ara els subalterns de l’escola o el personal administratiu. Respecte als primers, recordem la figura de la Sta. Nati que, cada dia i en bicicleta, arribava a l’edifici de Ribalta i la deixava arran de l’escala que pujava a la primera planta. I és que allà tenia una petita dependència o despatxet...on acudíem a preguntar-li qualsevol cosa o a recollir les notes...doncs ella era l’encarregada de repartir-les. Aviat, però, vingué un funcionari que atendria als xics, mentre que la Srta. Nati es quedaria per a les xiques: aquell personatge, menut, de cara redona i amb bigotet era d’allò més simpàtic i sintonitzà prompte amb l’alumnat. Tenia un quartet a la planta primera on hi havia les aules i no parava de fumar; això sí, amb boquilla de filtre...i com que havia estat militar, sembla que en regulars –ell sí que havia fet la mili, com inquiria Dn. José d’algun de nosaltres...- saludava els professors amb un toc de talons i una reverència...També hi havia una persona molt volguda per la seua amabilitat: era la funcionària de Secretaria, coneguda com Dª Basilisa que sempre t’atenia bé i mirava de solucionar-te els problemes que li plantejaves o les preguntes i gestions administratives que calia fer. Un fill seu, Miguel, s’incorporà aviat a les tasques de la Secretaria i tenia, amb tots, una relació excel·lent: era mestre, però no es dedicà, finalment, a la docència.
Per fi acabàrem els estudis i alguns ens preparàvem per a les oposicions, a l’acadèmia de Dn. Antonio Armelles. Bé, eren Dn. Antonio i Dn. José Polanco, ambdós mestres prestigiats de Castelló, que complementaven el sou no massa generòs –algú havia encunyat la dita cruel de... “passa més fam que un mestre d’escola..”.- que es cobrava de l’Estat, amb la preparació d’oposicions. Tenien l’acadèmia a un carrer estret...que donava al carrer d’Enmig i Dn. Antonio ens explicava la part de les lletres –amb ell acabàrem de dominar la classificació de les oracions gramaticals- del qüestionari d’oposicions i Dn. José les ciències i matemàtiques –especialment els problemes d’aritmètica, àlgebra, física i química-.
Allà la relació entre xics i xiques era més natural que no a la Normal...i començaren a nàixer algunes amistats que, més tard acabaren en allò que es deia matrimonio pedagógico... El cas és que algú –Escoí- explica burleta que, bé en aquella època o més tard quan alguns seguiren estudis a la Universitat, un dels companys –Adell- que sembla que es passava un pèl d’estudiós, se n’anava els caps de setmana a Benicarló, a veure la seua núvia –la que havia conegut a l’acadèmia de Dn. Antonio, precisament-,  carregat de llibres! I la veritat és que el propi interessat reconeix que, les millors notes, les obtenia en aquelles assignatures, en les que havia presentat treballs preparats amb l’ajut la seua promesa. Es veu que aquells cap de setmana donaven per a molt...

Retrobament.

Desprès de més de quaranta anys –quants anys!- en què les nostres vides han anat per camins diferents i hem estat sense notícies els uns dels altres –fora de comptades excepcions-, alguns companys tingueren la feliç idea de preparar un encontre i començaren a resseguir informacions antigues i noves, per reunir-nos. Finalment i no sense dificultats, un grup d’ells comandat per Manel Arnal, aconseguí el miracle de localitzar-nos a quasi tots i de convocar-nos a Castelló, un dissabte de juny de 2002. No cal dir les expectatives emocionades que ens corprenien i les preguntes que ens fèiem abans de retrobar-nos: Qui vindrà? Ens coneixerem, desprès de tants anys? Què haurà estat de les nostres vides personals, familiars, professionals...?     Finalment anàvem acudint al lloc de l’encontre: havíem quedat en trobar-nos als peus del monument-estàtua que el geni un pèl destarifat del nostre compatriota Ripollés té a la plaça dels antics cordellers, on es menava el cànem. Jo havia deixat el cotxe al soterrani de la plaça i anava pujant per l’escala pensatiu i expectant alhora...
I en això que veig un grupet que s’anava formant allà...Abans que poguera saber qui eren, ja vaig sentir els crits d’algú que vaig reconèixer com les veus dels germans Arnal i de Messeguer: ei! Adell! Mira’l! Estem ací!...Així que vaig atansar-me i ens vàrem abraçar, acompanyant el gest d’expressions d’afecte: Quan de temps! Què és de la vostra vida! Collons estàs igual, perdut!...I és que alguns com Messeguer -i altres que ens veiérem més tard- havien canviat ben poc la seua fesomia d’adolescents picardiosos...I feia la broma de quaranta dos anys que no ens veiem! A poc a poc anaren apareixent per la plaça: Barberà, Conill, Garcia Voltes, Rosell, Ramos, Inglada...Val a dir que alguns ens vàrem reconèixer abans per la veu que pel “caràcter”. Un pèl emocionats i comunicant-nos les incidències de les vides respectives, anàvem a un restaurant allà prop on teníem aparaulat el dinar...Dinàvem i parlàvem sense parar i començaren a aparèixer fotos que ens anàvem intercanviant, amb el goig –i la tristor alhora- de reconèixer-nos tan joves: retrats de grups a la porta de la Normal del Ribalta, viatges i excursions fetes durant els estudis, amb les abelles de la setmana d’apicultura de Dn. Manuel Ros, al campament de Cercedilla on férem el curset d’instructor elemental, alguna foto de classe, al viatge de fi de carrera a Barcelona...I Manel Arnal que intentava explicar com havia anat localitzant la gent i com, finalment, d’alguns no es tenia cap notícia –Momplet, Ripollés, Esteller...-.
Seguíem parlant i interessant-nos per les nostres vides: bona part de nosaltres ens havíem dedicat a la docència, però uns quants havien fet i feien altres coses –periodisme, funcionariat administratiu, editorials...- I arribà la sobretaula i Manel Arnal i els seus “ajudants” ens obsequià amb un cendrer commemoratiu de la nostra promoció, acompanyat del fullet “Tabernacula tua” que ens portà els records de la nostra condició d’estudiants...de la classe de Religió de Don Vicent Pasqual... I Adell ens regalà un llibre d’aventures –RODANT, RODANT-, per a adolescents –els adolescents que ja no érem!- que havia escrit en un rampell hamletià: allò “d’un somni d’una nit d’estiu”... I les anècdotes viscudes i ara reviscudes...I l’actuació de Fenollosa –“Silver” per als amics- cantant allò de Bella enamorada que en la sombra vives... que tots corejàvem. I les “jotes” amb què ens obsequià Farnós que, a més, ens proposà fer la trobada de l’any següent a Calaciet, un poble de la Franja de Ponent a terres de Terol on ell resideix. I la foto a la plaça, una vegada acabat el dinar i la sobretaula, a càrrec de l’altre Arnal, Josep Pasqual. Encara estiguérem una estona més parlant uns i altres i, finalment, ens anàvem acomiadant, amb el desig de trobar-nos l’any vinent...
Desprès d’alguns dies Manel Arnal ens envià per correu el llistat actualitzat dels companys i el seu germà la foto del grup, un pèl fosca per això i és que Josep Pasqual Arnal li havia emprat la màquina al seu fill, una màquina d’última generació que son pare no acabà de fer funcionar com tocava. El cas és que la foto anava acompanyada dels nostres perfils amb la identificació corresponent i no perquè no ens vèiem bé a causa de la foscor del revelat, sinó perquè ens reconeguérem –ai els més de quaranta anys que havien passat des que no ens havíem tornat a fer cap foto junts!-...Manteníem algun contacte de cara a la trobada de Calaceit, quan ens arribà la mala notícia de la mort de Monfort, sobtadament, d’un atac de cor. Malgrat tot, mantinguérem l’encontre a Calaceit i Domingo Farnós ens informava de les seues gestions per reunir-nos: el menú, l’hostalatge als qui pensàvem passar la nit etc. I com que som tardons i alguns massa tranquils, Farnós estava un pèl neguitós perquè la gent no confirmava el viatge...
Finalment arribà la data –també l’últim dissabte de juny, ara del 2003- i allà que acudírem una bona colla: els Adell el dia anterior i a l’endemà un microbús des de Castelló i els Inglada des de Barcelona. Justament haver arribat la nit abans, ens permeté a la meua dona i a mi –acompanyats de Farnós i esposa- de visitar el poble per la nit i, al matí de l’endemà, recórrer el terme. Finalment, a mig matí, arribà el bus dels castellonencs i ens saludàrem afectuosament, fent temps pel carrer mentre Farnós ultimava els detalls amb els de la fonda...Així que anàrem a visitar el poble: un poble amb una forta càrrega històrica, amb un església que sembla una catedral, de l’estil de moltes altres de la diòcesi de Tortosa a la havia pertangut des de sempre –com Castelló-. I un Ajuntament monumental que Farnós coneixia bé, perquè havia estat alcalde –com també director de les escoles i jutge de pau...- I uns casalicis de pedra elegants i nobiliaris...i unes panoràmiques des de dalt... i unes pujades més costerudes! Finalment, desprès de la tourné turística, passarem a dinar i val a dir que el company havia buscat un lloc on ens tractaren molt bé i menjàrem a gust...I parlàvem com l’any anterior i ens acabàvem de contar els episodis de les nostres vides, no tots alegres per cert. I demanàvem més beguda –en valencià of course, perquè estàvem a l’Aragó que parla la nostra llengua-, atès que aquelles saboroses viandes hi havia que “regar-les” bé...
I Farnós que no content en fer d’amfitrió, ens obsequià unes “jotes” del seu repertori...Acabada la sobretaula i amb el record de la trobada de Calaceit –una botella d’oli verge del país- anàrem a donar un vol pel terme: l’ermita de Sant Cristòbol –com diuen allà-, el poblat ibèric...I les compres típiques, al final de la jornada: vi, olives, pastes...Així ens acomiadàvem fins a l’any vinent, que mig acordàrem que es faria a Vila-real i, atès que celebraríem el 44 aniversari de la nostra promoció –cap i cúa- l’homologaríem a les noces d’or, perquè als 50 anys qui sap qui viuria... a més, encara ara, vivien alguns profes vius, com Dn. Paco Rangel, d’Educació Física. O Dn. José Sánchez, de Geografia i Història. O Dn. Isidoro Andrés de Llengua i Literatura...
I l’any 2004 –44 anys de la nostra promoció!- la celebració anticipada de les nostres noces d’or...Abans, però, de tornar-nos a trobar, s’esdevingué la cloenda de la celebració del centenari de la Normal de Castelló, que organitzava la universitat Jaume I. Feia temps que el professor Manel Rosas, degà de la Facultat de Ciències Humanes i Socials –on s’ubiquen ara els estudis de mestre- i un equip de gent, treballava el tema del centenari recollint informació, fotos, testimonis i material divers. Així que li vàrem fer arribar uns textos de records de la nostra promoció, que el company Adell havia anat escrivint i que, finalment, aparegueren publicats amb el títol FER DE MESTRE, en el llibre de la commemoració dels cents anys de la Normal a Castelló. Justament en la presentació a la Fira del Llibre d’aquella publicació, tinguérem el goig de trobar-nos alguns companys i aprofitàrem per ultimar detalls de la trobada del 2004. També ens alegrà poder saludar als tres profes als que pensàvem homenatjar, que hi assistiren a l’acte i a altres professors i professores coneguts, així com amics i altra gent que acudí.
          Finalment s’esdevingué la trobada al paratge de la Mare de Déu de Gràcia, a Vila-real, un altre dissabte de juny. La sorpresa fou que fórem molta més gent de la prevista, perquè les nostres companyes  de promoció –desconegudes companyes la majoria-, s’uniren a la celebració: així que fou un encontre inesperat i molt agradable, tot i la desconeixença obligada, per la separació de sexes imposada en aquells temps llunyans... Els companys Messeguer, Puchol, els germans Arnal i algú més de la “intendència”, feren les gestions i allà que anàvem arribant a l’esplanada del Santuari: noves salutacions, noves coneixences en les persones de les companyes i baixada al restaurant, a la vora del riu. Ens instal·làrem a l’ample menjador i s’anaren succeint els plats i les converses, les visites d’una taula a l’altra, les intervencions dels organitzadors que havien organitzat una “rifa”, amb regals per a tots i la successió de fotos per taules, per grups i la general de tots els assistents –incloure’n algunes-. La nota lúdica la donà Dn. Paco, simpàtic i ocurrent, que amb la complicitat d’alguns companys “orquestrà” una cançó a dues veus, d’aquelles típiques dels campaments que fèiem quan érem adolescents –Tira el barret i xumba-li, xumba-li, xumba-li. Tira el barret i xumba-li, xumba-li fum a la llum!...Fum, fum, fum...- No faltà la cantada de jotes de Farnòs, el company aragonès de Calaceit i els acudits d’uns i altres...Per unes hores ens vàrem convertir en els infants als que, al llarg de tants anys, hem ensenyat com a mestres.
Intervingué el degà de la Facultat de Ciències Humanes i Socials, professor Rosas Artola, que ens adreçà un parlament als assistents i, tot seguit, desprès d’unes paraules del company Marc Adell -en nom de tots els de la promoció-, s’obsequià amb un petit objecte de record –una estilogràfica amb el nom gravat-, als professors benemèrits homenatjats: als dos professors presents –Dn. Paco Rangel i Dn. José Sánchez-, se’ls entregà directament i al tercer que no pogué assistir –Dn. Isidoro Andrés- se li féu arribar l’obsequi.. El Dr. Sánchez Adell pronuncià unes paraules d’agraïment  i es conclogué la trobada. I l’any 2005... a Deltebre! Fou idea de Balada que passa els estius allà, en convidar-nos. Mentrestant esperàvem l’encontre un company nostre –Paco Gil- faltà. De Gil tenim tots el record que venia a classe en bicicleta, tots els dies des de Vila-real. Fou un alumne avantatjat i aviat, en acabar els estudis de Magisteri, seguí els de pedagogia i alemany, estigué pel que sabem a Alemanya i acabà de professor a la Universitat de València, en la facultat de Filologia. Jo - Adell- me’l trobava de tard en tard, atès que vivíem a barris propers. Desprès de la seua intervenció, havíem parlat per telèfon en alguna ocasió i jo -de tant en tant- passava per la Facultat per  interessar-me...Finalment Manel Arnal, també de Vila-real, em donà la mala notícia: Paco Gil s’ha mort.
També aquell any faltà Dn. José Sànchez Adell. Elena, la seua filla, em confirmà que els metges ja ho preveien, però molts ens varem estranyar, perquè a la trobada de Vila-real es veia molt bé...En fi, així és la vida que fa camí –a poc a poc- cap a la mort. Finalment, arribà la data de l’últim dissabte de juny i un autobús –Puchol i els organitzadors saben com varen patir a última hora, perquè els fallà l’empresa contractada!- portà la gent des de Castelló a la ribera de l’Ebre. Els Adell -que estan a Benicarló a l’estiu- varen acudir pel seu compte...i risc! Perquè varen fer tard al lloc de l’encontre: el cas és que abans d’arribar a Deltebre hi ha una indicació al “transbordador” a mà dreta. Fatal perquè, efectivament, on arribes és a una plataforma flotant que passa els cotxes d’un lloc a l’altre del riu, no a cap port fluvial, des d’on embarcar-se per fer la ruta de la illa de Buda. En recular i perdre temps, tot i les explicacions dels Balada amb qui comunicarem pel mòbil- i les seues indicacions arribarem tard, quan la gent, lògicament, havia embarcat. Bé, férem temps mentre la gent feia el viatge turístic per l’Ebre, els saludàrem al retorn i seguirem ruta cap el restaurant que Francesc ens havia buscat, al bell mig del parc natural. Allà mentrestant dinàvem anàvem xerrant, ens férem algunes fotos per taules i la miqueta de festa de sobretaula, amb les ocurrències d’alguns, les anècdotes d’altres...i les jotes de Farnós que, justament perquè ho tenia més prop –des de Calaceit-, rondava per aquells indrets des de les 10 del matí. I fins a l’any vinent: el 2006. Les companyes s’encarregarien d’organitzar la trobada, a Castelló.
També, durant el curs, sabérem de la mort d’una persona entranyable: Dn. Isidoro Andrés. Tots els coneixíem massa, de tants anys com ens ensenyà llengua i literatura i fou, alhora, director de l’escola de xics. Alguns –lamentablement- ens assabentàrem tard i no arribàrem més que a escriure unes sentides ratlles per a la premsa i donar el condol a Dª Isabel, la seua vídua. Mentrestant s’acostava la data de la trobada i manteníem algun contacte amb els organitzadors –organitzadores, més bé-, perquè enguany avançàrem alguns dies la data: el cas és que faltaren alguns, per compromisos de comunions i altres events familiars: una llàstima perquè, al menys dels xics, tinguérem el goig de retrobar-nos amb Momplet que, ja jubilat –en queda algú dels nostres en actiu?- es traslladà de Santander a viure ací. També ens acompanyà “l’ocupat” de Pons, que porta un supermercat i no té dies, però algú el va convèncer i vingué. A la sobretaula no tinguérem les jotes de Farnós perquè, finalment, no es presentà, però la companya Martin Navarro, féu una rememorança de les classes de Dª Cristina -la nostra professora de Música- amb les anècdotes subsegüents i les cançons que cantàvem aleshores. Així ens acomiadàvem fins al 2007, conformant una comissió mixta –oh anatema: xics i xiques junts!- per preparar la trobada propera i recollir materials –escrits i gràfics- per confeccionar un àlbum de records.
I arribà, finalment, la trobada del 2007...Ens citàrem a la plaça de Maria Agustina, a la vorera mateix de l’antic “govern civil”, on hi havia aparcat l’autobús que ocuparíem i aviat començà a acudir gent. Quan estiguérem tots els qui havíem confirmat el viatge i, desprès de les salutacions de rigor, pujàrem al bus camí de Cabanes, millor dit de l’arc romà de Cabanes. Allà que varem arribar pels vials de circumval·lació del nou Castelló i els que, lamentablement, no havíem estat mai –quina vergonya essent de Castelló- ens sorprenguérem favorablement perquè l’indret es troba molt ben condicionat i l’arc, dins la seua modèstia -perquè no és comparable als de “triomf” com el de Tarragona, per exemple- no deixa d’impressionar pel seu estil elegant i senzill alhora. Varem estar visionant-lo una bona estona i ens férem algunes fotos de record, per seguir ruta cap a la Vilanova d’Alcolea, on tornaríem a dinar. Ara, però, recollíem a Benjamín Barberà que ens esperava i enfilàvem cap el seu poble, Les Coves de Vinromà, on férem algunes visites d’interès, la primera de les quals fou al Museu del morter. El guia que ens explicà el contingut del recinte féu una documentada exposició de la història de l’objecte –el morter-, tot explicant-nos l’evolució d’aquell utensili, aparentment tan simple, però fonamental per a la supervivència de la nostra espècie, doncs fou capital en l’alimentació, garantint la trituració del gra i facilitant la digestió i assimilació d’un component vital, com la ingesta dels hidrats de carbó. Ens trobàrem amb reproduccions d’ambients prehistòrics, on ja hi estava present alguna forma de morter i tot un seguit de models diversos de morters, des dels més primitius fins a les trituradores tipus “moulinex”...El museu també acull una part d’antropologia i materials típics de la comarca i alguns objectes curiosos de la farmacopea antiga, doncs els apotecaris eren usuaris habituals de morters “ad hoc”, en la preparació de receptes mèdiques.
A continuació visitàrem un magnífic exemplar d’església gòtica inacabada, de la mà del company Benjamín. Ell ens documentà sobre els referents històrics, que avalarien la importància del poble en època medieval, per la presència de les ordes militars del Temple i de Montesa, que ocuparen i governaren el nostre territori, encara conegut com a “Maestrat” –domini del Maestre-. Ara aquell magnífic monument, relativament en bon estat malgrat el pas del temps i les incúries que ha hagut de suportar, fa funcions culturals i lúdiques i pot ser no caldria que es pensara en “acabar-lo”, més bé en garantir un bon estat de conservació. Benjamín ens explicà també l’estructura poblacional del poble per barris, un dels qual perifèric i per tant “raval” fou l’anomenat “de València”, al sud de la població i que ara s’ha convertit en el modern centre urbà. També ens atansàrem –no podia ser d’una altra manera- als afores del poble, on teníem a la vista les famoses “coves”, on s’escenificà aquell episodi dels anys quaranta, conegut com “el miracle de les Coves”.
El company rememorà aquelles vivències de les què molts de nosaltres –infants aleshores- varem ser, també, protagonistes doncs ens traslladàrem en mitjans precaris, des de diversos indrets, seguint la crida del “miracle”: eren els temps obscurs de la postguerra, amb moltes necessitats, mancances i fins i tot misèries i la “notícia” de l’aparició de la Mare de Déu, en una cova, a una xiqueta del poble de les Coves, mobilitzà molta gent. S’havia anunciat una nova “aparició” per al dia en qüestió, però no es produí, finalment. La gent havia anat acudint al llarg del dia i es produïren escenes emotives de fe popular, demanant curacions que no ocorregueren...Pot ser, l’autèntic miracle fou que no ocorregué cap desgràcia, malgrat que el trasllat de la gent es féu sense cap seguretat, en camions destartalats i plens de persones dretes –xiquets inclosos: jo mateix en tinc un record llunyà-, per unes carreteres tercermundistes i, una vegada arribats, la massificació d’una tal gentada, amb malalts rentant-se les ferides i els membres afectats, alhora que uns altres bevien de la mateixa aigua uns metres més enllà, amb l’esperança de guarir-se...Benjamín encara ens explicà com l’episodi tenia punts molt foscos i com, finalment, l’església no reconegué cap miracle.
Tot seguit l’autobús enfilà cap a la Vilanova, per dinar, a un restaurant administrat pel company Joaquín Puchol i, en els prolegòmens, encara ens varem saludar amb algú que s’incorporava aleshores, cas de l’altre Barberà, Fernando i la seua esposa, que tenen una propietat a la vora d’allà...El dinar, magnífic –també per la companyia-, en una sala independent, amb algunes intervencions a la sobretaula, com ara la de la companya Martín Navarro i jo mateix: una llàstima que no trobem la manera de recollir les fotos i els records de les companyes, afegir-los als nostres i preparar un àlbum compartit, del què gaudir tots i totes els de la promoció del 60...
Acabat el dinar i de retorn a Castelló passàvem pel famós i polèmic aerotuerto -com algun company mordaç el qualificà segons ”vox populi” i en honor a Fabra...- El cas és que la tal obra ha estat qüestionada per les autoritats estatals corresponents i ha acabat als jutjats, per haver arrasat, les màquines, algun indret i edificacions rurals de valor. La tossuderia –i el seu poder polític, clar- de Fabra, però, ha pogut més i les obres van endavant, per tal d’assegurar-se un accés proper i fàcil a l’altre gran projecte del mateix polític: Mundo ilusión, un parc temàtic que volia ser la segona edició de la Terra mítica de l’inici...i que esperem que no acabe com la Terra mítica del final: en fallida. Així arribàvem a Castelló al tardet i quedàvem fins a l’any vinent, el 2008, quan les companyes de La Vall d’Uixò prepararien la propera trobada...
Com així fou efectivament i allà ens trobàvem per compartir jornada completa: visita al Palau de Vivel, amb l’exposició pictòrica titulada “El paisatge: imatge i símbol”, de Biel, on hem descobert una altra manera de contemplar la vida vegetal, suport del nostre planeta, amb la mirada dels troncs dels arbres, de les escorces –aparentment mortes- que recobreixen i amaguen la saba viva, que els recorre i els paisatges de les muntanyes pelades, plenes de vida i color. I l’exposició de vestits de festa, de noces, dels magribins: una passada de bon gust, de detalls d’agulla i ornament dels joves nuvis nord-africans...I amb el propòsit d’ajudar els col·lectius i associacions que afavoreixen la integració dels immigrants.
I d’allà a l’ermita de la Sagrada Família, a visitar el museu antropològic del Centre Cultural, ubicat a l’antiga Hostaleria i visionar el vídeo, que ofereix tota una panoràmica de La Vall d’Uixó: la seua història, des dels ibers, passant per les civilitzacions –grecs i romans- que mantingueren relacions amb els habitants locals o s’assentaren en un lloc tan abellidor, pel clima i la producció agrícola primer i industrial desprès i ara turística, també. Una urbs populosa –La Vall- que ha sabut mantindre l’equilibri del seu passat històric i el seu present de laboriositat. I, a continuació, el poblat ibèric, contemplat des de la passarel·la instal·lada a l’efecte i que permet, a més, contemplar tot el paisatge urbà i la planícia fins a la mar. Per acabar amb la visita a un indret únic i característic de La Vall: Les Coves de Sant Josep, en un entorn encantador i unes magnífiques instal·lacions hostaleres i d’esbarjo.
El passeig en barca resultà inoblidable, per un riu de “noves sensacions”, com anuncia la publicitat de l’indret. Certament els 535 metres de recorregut fluvial i els 255 del recorregut a peu, enmig de la meravella geològica de les grutes, ens ha impressionat tant als que ja el tenien conegut i trepitjat, com als que no. L’enllumenat destacava els racons i les formes capricioses de les roques de calç humides i els sostres “catedralicis” solemnes i brillants de la humitat permanent, així com les estalactites i les estalagmites, que ens trobàvem pel camí... Una experiència “espectacular, fascinant i exòtica” com resa el fullet informatiu de l’indret. Cert.
I per acabar, el dinar de germanor de tots els anys, ambientat encara en el marc de les “grutes” de la muntanya de Sant Josep, amb un menú de luxe –tot s’ha de dir- i l’intercanvi dels records de la nostra jovenesa de fa quaranta anys –cosa de res!-. Hem rememorat les nostres “aventures” d’estudiants de magisteri dels anys seixanta, les anècdotes i els episodis més rellevants, els nostres recordats professors, les seues classes i les assignatures que cursàvem, tal com apareix explicat al llibre del centenari de l’Escola Normal de Castelló, publicat per la UJI –Universitat Jaume I-. Perquè la nostra fou una promoció emblemàtica, quan es produí el trasllat dels antics locals del “Ribalta” al nou centre del carrer Herrero i es posà el nom de “Francisco Tàrrega” a l’Escola Masculina i el d’ “Isabel Ferrer” a la Femenina.
I, a la sobretaula encara, hem conegut la publicació del llibre de cançons de la companya Martín Navarro i s’han repartit  uns fulls amb les cròniques curtes de les nostres trobades, des del rencontre de 2002...mentre preparem el nostre àlbum de records compartit, amb les vivències i les fotos corresponents als nostres anys d’estudiants...tan llunyans i alhora tan propers. Així ens hem acomiadat –els de la promoció de magisteri del 60- fins a l’any següent...
El 2009 la trobada fou a Almassora, on les companyes d’allà amb Anna Martínavarro al capdavant, varen portar el pes de l’organització i, passades les 10 del dia 13 de juny, férem cap a la plaça de l’ajuntament, on ens havíem citat. Tot seguit i en bus ens arribàrem a Santa Quitèria, lloc entranyable per als almassorins -i els dels pobles del voltant- on hem visitat el complex del Sindicat d’Aigües del riu de Millars i l’ermita de la Santa. Primer ha estat la visita al complex hidràulic del Millars, on i al saló d’actes ens han explicat, amb tot detall, la història de l’assut i l’organització del sistema de reg.
El projecte d’assut fou aprovat per reial ordre del 4.02.1861 i les obres s’iniciaren el 5 d’abril, del mateix any, que no finalitzarien fins a primeries de 1895. Es troba localitzat al llit de riu, entre els termes de Vila-real i Almassora i administra les aigües que es deriven cap a les diferents comunitats de regants del Sindicat. Per tal de regular diàriament la distribució del reg hi ha el “Pantanet” que, tot i la modèstia del nom, abasta una capacitat de 350.000 mts3 d’aigua.
També se’ns informà de la història del Sindicat, de més recent constitució -12 de maig de 1972- que està format per les deu comunitats de regants que s’integren i que afecten als municipis d’Almassora, Vila-real, Castelló, Benicàssim, Les Alqueries, Borriana, Betxí, Onda, Nules i la Vilavella, amb un total de 25.000 associats i més de 23.000 hectàrees de regadiu. El Sindicat té cura de garantir l’abastiment als diferents assuts i sèquies, així com de dirimir les diferències que es puguen presentar i de vigilar el compliment de les lleis al respecte. Tot seguit férem un recés a la terrassa de l’edifici, amb unes magnífiques vistes al riu, que permeté departir als assistents i gaudir del paisatge.
I nova informació –també amb diapositives i esquemes explicatius- ara a càrrec dels autors del magnífic quadern que es distribuí: els professors Guardiola i Bernat de l’IES d’Almassora. Ens il·lustraren envers el no sempre ben conegut i reconegut patrimoni històric de l’aigua, les restes de conduccions i altres referents per garantir la millor distribució del preciat element, la història dels seus neguits i esforços i la situació actual.  Els autors anaven glossant el contingut del quadern i remarcant aspectes i il·lustracions destacats: la sèquia d’Almassora i la Casa de les “reixes”, els partidors del reg, la divisió de les aigües, els plànols antics i moderns, làmines i documentació gràfica, els conflictes per raó d’aigua entre pobles veïns, vocabulari i toponímia i una magnífica “galeria” de fotos dels diversos indrets.
Encara ens faltava abaixar a l’assut, per la casa de l’encarregat, mitjançant una escala estreta i empinada i admirar les estructures d’enginyeria, per retindre i distribuir l’aigua del Millars: com el dia acompanyava i feia bon sol, el paisatge s’oferia deliciós i lluminós, la qual cosa permetia l’ús de les càmeres de fotos ambla panoràmica al fons.
I d’allà a dinar, als locals de la Càmara Agrícola d’Almassora, que aglutinava els antics sindicats “catòlics” dels llauradors locals: magnífic edifici i magnífic saló on dinàrem els quasi cinquanta companys i companyes que ens reunirem, en els 49 anys –quasi res!- de la nostra promoció. Bon menú i millor companyia i, a l’hora del cafè, Ana Martinavarro, en nom de la comissió, llegia unes notes de la convocatòria d’enguany i glossava la trobada. Marc Adell repartia la crònica de la trobada de La Vall -del 2008- i emplaçava els assistents per a la celebració dels 50 anys (!): mig segle Déu meu! Acordàrem conformar una comissió a l’efecte i posar-nos a treballar només passat l’estiu i una vegada actualitzades les dades de la gent, per programar les nostres noces d’or com a mestres. I així ens anàvem acomiadant, amb l’esperança d’arribar en salut a la celebració cinquantenària de l’any 2010...com així ocorregué, gràcies a Deu i celebràrem a Castelló... amb la crònica de rigor que vaig glossar, com de costum:
Cosa de res, arribar al mig segle de vida acadèmica, que és exactament el què s’ha esdevingut enguany, per als mestres de la promoció del 60 –del segle i mil·lenni passats!- de l’escola de Magisteri de Castelló. Els qui hem arribat –ni que siga amb la salut precària- a una tal fita, ens hem acomboiat per trobar-nos al nostre Castelló i sota els porxos de l’Ajuntament, a la Plaça Major, de bon matí. Alguns encara amb la pàtina d’autoritat escolar -com Joaquin Conill, recentment jubilat d’inspector d’Educació- entrajats i amb corbata...
          Salutacions –emotives: alguns feia anys que no ens vèiem- i intercanvi de converses, fins que algú ens digué que cap amunt...Així que, solemnement i com pertocava a l’ocasió, hem anat pujant per l’escalinata gran de l’entrada principal de l’emblemàtic edifici de Ca la Vila –com deia la meua iaia Antònia- i jo no he pogut deixar d’emocionar-me amb la vista del mural gegant on, entre altres, hi ha l’efígie simbòlica del bisbe Climent, en actitud protectora de la infantesa desvalguda. Finalment  hem accedit al saló de sessions del Consistori, on ens hem anat acomodant la seixantena de companys i companyes que ens hem aplegat, per celebrar-ho.
El representant de l’Ajuntament i els tècnics encarregats de la visita ens han saludat i desitjat bona festa, tot explicant-nos l’itinerari previst de les “ermites del Caminàs”, que fou el què es programà per al matí de la trobada: les d’origen medieval –Sant Jaume de Fadrell, La Madalena, Lledó i Sant Nicolau- i les “noves” –Sant Isidre i Sant Pere, Sant Roc del Pla, Sant Roc de Canet, Sant Joan, Sant Josep del Censal, Sant Francesc de la Font...- Tot seguit a la presentació, la companya Pilar Boronat ha donat les gràcies en nom de tots i ens hem encaminat a la seu de la Universitat Jaume I –UJI-, a la ciutat, la Llotja del Cànem, encara que a mi m’ha donat temps per esbrinar la ubicació – i accedir-hi- del retrat a l’oli que el pintor –també il·lustrat- Vergara, féu al bisbe Climent. Així m’ha complagut contemplar breument al fill més il·lustre i il·lustrat de Castelló, Josep Climent i Avinent, que penja als salons de la Casa Consistorial i, fins i tot, he pogut fotografiar-me al seu costat –una passada!-
I ja a la Llotja, ens esperava el president de l’Associació d’Antics Alumnes de la UJI –nosaltres, com a estudiants de l’Escola de Magisteri, antecedent de la Universitat de Castelló, som “antics alumnes”-. Allà l’amic Arquimbau, un joveníssim periodista quan la nostra època d’estudiants i ara respectable i canós company, ens ha obsequiat amb un sentit parlament improvisat a peu dret i al hall de la planta baixa de l’edifici i hem estat obsequiats, tot seguit, amb un aperitiu per reposar forces per fer l’itinerari de les ermites del Caminàs, previst. I les fotos de rigor a la porta de l’emblemàtic edifici i a la façana de l’església major i concatedral de Santa Maria, bé que ja ens n’havia fet una primera –i “oficial”- el conegut fotògraf Wamba –fill del famós i familiar Wamba de la postguerra, que havia fotografiat a mig Castelló –sinó a tot Castelló-
D’allà al bus, per fer el camí del “Caminàs”[3] i rememorar la història dels diferents emplaçaments dels primers pobladors del terme de Castelló, una vegada que el rei en Jaume autoritzà el trasllat des de l’antic solar i castell de la Madalena –també inclosa en la visita- a les terres baixes de la Plana. Nosaltres –Tere i jo- que ja havíem fet l’itinerari en ocasió anterior, ens hem desplaçat a l’ermitori de Lledó, per “saludar” a la Mare de Déu –devots que som- i resar-li una salve –la seua-: “Salve Verge de Lledó, del mortal corredemptora...Nostra Patrona i Senyora, Regina de Castelló...” Clar que l’estatueta incrustada al cor de l’imatge venerada és una minúscula deessa ibèrica, trobada per Perot de Granyana, mentre llaurava el seu camp de llavor amb una parella de bous emblemàtica...justament on s’ha edificat el temple o basílica. Total que la història, la llegenda, la fe i la fantasia van, ara, com en tantes ocasions, de la mà.
I tot seguit a preparar la crònica del dia, per fer-la arribar als diaris de Castelló i amb la foto de Wamba, perquè apareguera a l’endemà. Mentrestant els companys i companyes acabaven de fer el recorregut previst. Una crònica que, si fa no fa, ve a ser la present narració dels actes del dia. Encara faltava el dinar i la sobretaula, clar: finalment aparegueren els del bus que contaven i no acabaven de la visita i directes a l’aperitiu –perquè un tal costum que, com a mínim, et lleva les ganes de dinar?- i després de l’aperitiu –el segon del dia- a dinar, en una sala expressament per a nosaltres, on hem pogut gaudir d’un bon menú i –millor encara- de la companyonia i afecte compartit dels antics companys i companyes d’estudis.
I a la sobretaula el repartiment d’obsequis que les companyes de la comissió –elles són més eficients que nosaltres- havien aconseguit d’alguna firma comercial o financera. També i de manera singular l’àlbum de records amb què ens hem obsequiat enguany i que hem recollit i redactat Anna Martinavarro i jo mateix, amb profusió de fotografies d’aquell temps –a les aules, al pati i voltants de la Normal, a les celebracions, a les excursions, al viatge de fi de carrera... En algun moment de les presents memòries ja faig alguna reflexió, al respecte, de com ens han marcat a alguns aquells –pocs, només tres- anys d’estudis de la carrera de mestre i ens complau recordar-ho cada any, mentre la salut ens ho permeta. I la primera foto de les nostres trobades, en què ens encontràrem xics i xiques, en la trobada de Vila-real al paratge de la Mare de Déu de Gràcia... Desprès hi hagueren les cançons que Martinavarro intentà dirigir, encara que estàvem un pèl desentonats. Farnós i la dona, que vingueren expressament de Calaceit, en Terol, on viuen, es “marcaren” unes jotes. Hi hagueren les “ocurrències” típiques de l ‘Arnal –Pasqual- i jo vaig dir unes paraules glossant la jornada, recordant els absents i donant gràcies a Déu per haver-nos pogut retrobar. I això fou tot, convocant-nos per a l’any vinent si tenim salut.... En fi, un dia complet que ens rejovení a tots mig segle. 
I, a l’any següent, la nostra trobada de magisteri, s’ha esdevingut a Borriana (2011) i tot ha transcorregut amb normalitat, encara que els xics anem afluixant. Ja n’érem menys que no les xiques, alguns han faltat –Marín, Aledón, Gil, Vicente, Monfort...- altres han perdut la parella –Inglada-, d’altres tenen dificultat en moure’s –Fernando Barberà...- I enguany, a més, s’ha esdevingut la coincidència amb les comunions dels nets –Puchol, Barberà...-
Tot i això ens hem trobat a la “capitaleta” de la Plana –per allò de “Borriana, París i Londres”...- acomboiats per les companyes d’allà, per celebrar el nostre 51 (!) aniversari. Això m’ha fet pensar que els nostres són els “primers” cinquanta anys, tot recordant al bo del nostre professor de Física i Química, Dn. Rafael Balaguer que, amb ocasió de la seua jubilació –als 70 anys!-, rebé el merescut homenatge d’autoritats, professors i alumnes. I algú de nosaltres, en atansar-se per felicitar-lo, lamentàvem que s’havia fet tan major i li ho diguérem... Ell, amb aquella finor humorística que el caracteritzava ens contestà: “No se preocupen ustedes... son los primeros setenta años...” Doncs això mateix: nosaltres hem fet els nostres “primers” cinquanta anys de carrera... I Déu dirà, que tampoc és qüestió de posar dates de caducitat. De moment i si tenim salut ja ens hem acomboiat per al 2012, a Alcalà...
Bé. Borriana és molt Borriana -per allò de “Borriana, París i Londres”-. I a fe que té trellat, perquè els borrianencs se’n recorden d’aquell ciutadà il·lustre que fou Dn. Vicent Cañada Blanch, que portà el nom del seu poble per tot arreu a l’Europa del moment i encara ara hi ha el centre londinenc de la seua fundació, que dirigeix un historiador i hispanista anglès reconegut i prestigiat, com és Paul Preston. Així que sí. Altrament, el guia que ens explicava la història medieval de la plaça fortificada de Borriana, quan ens acollí a l’església del Salvador, també emfatitzà la importància de la “plaça” de Borriana: fou en 1231 i a Alcanyís, quan Jaume I estava reunit amb els seus consellers, preparant la campanya de València.
Aleshores Blasco d’Alagó li aconsellava aplanar el camí cap a la ciutat del Túria, conquerint Borriana. Perquè Borriana era, aleshores, el lloc fortificat més important de la Plana i que abastia a tots els altres. I el guia ens posà com a exemple, el què el nostre professor d’Història, Dn. José Sánchez Adell ja ens havia explicat i documentat, mostrant-nos un mapa de l’època, on apareixia Castelló...com “Castelló de Borriana”, senyal evident de què el lloc més important dels voltants, era Borriana. Així que, també en això, els borrianencs poden presumir...
El cas és que hem escoltat atentament les explicacions del nostre guia, en qualificar el temple primitiu d’El Salvador, com la primera i principal església gòtica de terres de la Plana, encara que desconeguda fins fa poc de temps, per estar amagada la fàbrica original, davall de l’estructura barroca que la cobria. I a fe que els arcs, les voltes i les bòvedes de l’altar major són una preciositat i es troben en un magnífic estat de conservació, en haver estat descoberts, en les successives intervencions dels experts, tal com se’ns ha mostrat en fotos de diferents moments. Impressionant des de sempre es presenta l’absis principal, amb els contraforts i les finestres geminades gòtiques i la torre campanar, del segle XIV, enderrocada durant la guerra (in)civil i que fou reconstruïda posteriorment. La base gòtica,però, resta intacta i l’hem visitada en acabar el recorregut per l’interior d’El Salvador.
Però encara hem fet el recorregut interior detenint-nos a la capella de la Verge, on hem contemplat la majestuosa estructura, les pintures de Josep Vergara –el pintor il·lustrat que retratà al bisbe Climent i altres personatges històrics de rellevància- i les escultures del seu germà Ignasi.
Acabada la visita al temple i a l’exterior de la torre campanar, ens hem dirigit cap a una casa modernista del centre històric de Borriana, on la família propietària –que hi viu- ens l’ha mostrada amb gust. Certament començant per la façana i acabant pel pati interior, és una meravella de construcció i de com es troba restaurada, amb tots els detalls: les portes, les vidrieres, el mosaic de les parets –rajoletes valencianes-, els desllunats, la cuina típica amb tots els atifells i estructura modernista original i la façana posterior, més modesta –que donaria accés al carro, a l’haca i al personal de servei en una casa de llauradors rics-. Acabada la visita, el matrimoni amfitrió ens ha obsequiat amb unes dolços i unes copes de cava. Complet!
I d’allà a dinar als locals de la Caixa Rural: un edifici antic també i ben restaurat, on ens hem instal·lat en dues sales contigües i hem conviscut per grups, segons la taula i ha transcorregut el temps de dinar agradablement, amb la sobretaula inclosa, el cafè i la conversa. Justament hem compartit taula amb el matrimoni Melià i amb dues companyes, que han explicat la seua vida a Alemanya i el seu “retir” estiuenc a Benicàssim, des d’on acudeixen a la trobada anual. I això és d’agrair, perquè referen la seua vida allà –trencant fins i tot amb els nuvis respectius-, una vegada que accediren a la condició de funcionàries de l’ambaixada a Brussel·les, primer i a les escoles espanyoles d’Alemanya, desprès. De manera que la família respectiva la formaren allà, on passen l’any i només retornen a l’estiu cap ací. Certament que les seus vides donarien per a unes memòries “mogudes” i les he animat a escriure-les. Amb Toni Melià també he parlat extensament, mentre la seua dona –mestra també encara que d’una altra promoció- parlava amb Tere.
M’ha comptat els seus últims anys d’exercici, com a director del col·legi “Isabel Ferrer” de Castelló, on s’incorporà desprès d’una llarga estada –també de director- a Benadressa, partida extraradi de Castelló i amb els problemes típics de les poblacions de la perifèria. S’ha remuntat, però, als seus primers anys de magisteri i m’ha sorprès, dient-me que estigué de mestre a Tírig, a tocar d’Albocàsser, cosa que jo desconeixia. I encara m’ha parlat d’un mestre ja major a punt de jubilar-se –Don Avelino-, que sembla ser el mateix del què jo tenia notícia per Don Urbano, a Albocàsser i fins i tot per Fèlix el de la Fonda. I es confirma la coincidència, per algunes anècdotes de com sembla era de bona pasta –massa- el tal mestre, que els seus alumnes li solien fer alguna malifeta, perquè semblava controlar poc la classe. El cas és que m’ha explicat –i m’ha deixat sorprès i gratificat alhora- que, en parlar d’altres companys, Toni n’esmentà alguns i a mi entre ells: “Marcos Adell?” –li contestà Don Avelino- “m’han parlat molt bé d’ell a Albocàsser, on jo vaig estar de mestre i mantinc el contacte...Marcos Adell és or en barra...i n’estan molt contents...”   La veritat que la tal expressió “or en barra” no sé si l’havia sentida mai i el company Melià ho repetia amb èmfasi, perquè també a ell li cridà l’atenció una tal “metàfora”.
En fi, més de quaranta anys desprès, he conegut l’episodi i m’ha complagut saber que el meu pas per Albocàsser -ni que fora fugisser, doncs només dos anys- no fou mal valorat. Si més no en la versió de Don Avelino, segons la confidència de Melià i com el propi alcalde “Moleta”, el sr. Miralles, ho pronosticà, dolent-se: “Don Marcos estarà ací un any, dos com a màxim...No tindrem eixa sort de tindre’l més...”- És una satisfacció, sobre tot perquè allà on he estat de mestre, he fet el què he pogut i més, tal com alguns encara diem, com Déu mana...
I tal com anunciàvem des de Borriana, l’any anterior, ens hem acomboiat per al 2012, a Alcalà...i a la Font de la Salut de Traiguera, les companyes i companys de magisteri de la promoció de 1960 –del segle i mil·lenni passats, que ja dóna vertigen només de dir-ho...-
Bé, passades les 10 del matí hem anat acudint alguns i al poc ha comparegut l’autobús amb el “gros” de la gent, que venia de Castelló. Certament Alcalà de Xibert s’ha fet un poble gran i la majoria de nosaltres ja el coneixia, encara que l’hem trobat desconegut, especialment en el meu cas que, tot i passar-hi habitualment per la vora, camí –i retorn- de Benicarló i visionar el típic i esvelt campanar, feia molt de temps que no hi entrava pel poble...I ara em ve el record d’aquells autobusos de la companyia “Mediterráneo”, que feien el trajecte de Castelló a Vinaròs i que passaven, lògicament, per l’interior de tots els pobles del camí i, en arribar a Alcalà, s’aturà en la que jo recorde com una replaça, on abaixà algun passatger i en pujaven d’altres. Era un dissabte i jo anava a visitar a la meua promesa, benicarlanda ella i el cas és que feia estona que sentia parlar a algú, uns seients més arrere del meu. Ara amb l’autobús aturat, vaig poder descobrir que es tractava del mestre i poeta Miquel Peris, que li estava contant al seu veí de seient alguna cosa de quan –deia- “...érem exploradors...” És a dir “scouts”. El cas és que no em vaig atrevir a interrompre’l, perquè tot i que ell era ja una persona coneguda i valorada, per les seues poesies, jo no li havia parlat mai i em sabé mal trencar la conversa. No cal dir que d’això en fa un grapat d’anys, segurament acabada d’aprovar l’oposició de magisteri i a punt de casar-nos l’aleshores la meua promesa i actual esposa, Tere. Clar no debades Alcalà el vaig trobar desconegut.
L’autobús –no el de “Mediterráneo” dels anys seixanta, sinó el què portava a les companyes i companys- venia ple i començaren a baixar i saludar-nos i de seguida la companya Consol, l’anfitriona, ja ens donava instruccions –perquè serà que les mestres són tan “manantes”?- per anar cap a l’antic Ajuntament i ara Casa de la Cultura, on la jove regidora ens estava esperant i ens donà la benvinguda, ens feren unes fotos i ens obsequià amb el llibre de Damià Bautista “Notes per a la Història de l’Art d’Alcalà de Xibert”: ens digué que els “gaspatxers” (?) estaven contents d’acollir-nos, en la nostra trobada. Algú s’interessà pel toponímic equivalent a “xibertins” i que sembla que deriva d’una planta típica local coneguda com “gaspatxa”...
En això que ens trobàvem ja en front de la magnífica façana barroca –atribuïda al mestre d’obres, Joan Barceló i al pedrapiquer Antoni Grangel- de la parròquia de Sant Joan Baptista, en l’escalinata de la qual ens férem una foto de grup i admiràvem novament les seues dimensions i estructura, on apareixia la data d’inici (1736) i acabament (1766).
Alguns, abans d’entrar, comentàvem la semblança amb altres temples del XVIII de diverses poblacions del territori –Benicarló, Vila-real, Vinaròs, Calaceit...- totes pertanyents a l’antiga diòcesi de Tortosa que abastava terres de Catalunya, l’Aragó i l’antic regne de València, en un moment d’una certa bonança econòmica, afavorida per la llana obtinguda d’esquilar les ovelles de les abundoses i nombroses raberes i comercialitzada des dels ports del cantàbric, especialment cap a la Gran Bretanya. Una vegada dins del temple ens impressionà l’amplària i lluminositat, així com el bon estat general i la restauració de les pintures murals que omplen parets, pilastres i petxines de les cúpules. La guia ens donava detalls de la configuració arquitectònica i de l’estil de les pintures murals, atribuïdes al mestre Zaera i als ajudants del seu taller: Sant Joan Evangelista, Sant Pere, Sant Pau, Sant Andrès, Sant Mateu, Sant Bartomeu i Santa Maria, regina dels apòstols. I a les petxines de les cúpules: Sant Lluc, Sant Jeroni, Sant Agustí, Sant Gregori, Sant Francesc, Sant Antoni Abad...És a dir, tot –o quasi- el santoral del calendari. El titular del temple, però –Sant Joan Baptista- que presideix l’altar major, és obra recent i té la característica que els botxins del sant apareixen vestits de mig cos avall amb l’uniforme militar kaki, actual i les botes típiques –que algú afegí “de Segarra”-, la qual cosa ens sorprengué, perquè podria interpretar-se com una crítica directa a l’exèrcit com a cos repressiu i torturador i ens estranyava que haguera passat la “censura”... Però allà estava a la vista de tothom.
L’indret, però, més impressionant del temple és el “transsagrari”, amb tot un seguit de làmines murals i al sostre –també atribuïdes a Zaera-, representant diversos moments i composicions religioses –el sacrifici d’Isaac, el rei David dansant davant l’arca, el somni de Jacob, Jesús servit pels àngels al desert, el lavatori dels peus, els deixebles d’Emaús...que a alguns ens recordaven els llenços de Juan de Juanes...ara magníficament restaurats per la Facultat de Belles Arts de València, segons ens explicava la guia.
I així acabàvem la visita al temple d’Alcalà, per passar al campanar que alguns s’atreviren a “coronar” per l’escalinata interior, mentre els més pacífics ens preníem un cafè pels voltants i ens fèiem l’última foto de grup. No sense admirar una olivera centenària que lluïa a un costat de la plaça.
I camí cap a la Font de la La visita a la Font de la Salut de Traiguera[4], ha resultat, també agradable i il·lustrativa i mentre fèiem gana de dinar, el guia de l’indret ens il·lustrava de la història i episodis viscuts en aquell santuari, ocupat i governat en temps històric pels maestres de Montesa i dels Hospitalaris. Amb fàbrica originària del segle XIV, sobre el gòtic inicial es bastiren els edificis renaixentistes i barrocs, sota la protecció reial, primer dels àustries: Carles Vè en 1542 li atorgava la condició de “Reial Santuari” i sembla que el propi Felip II el visitava, amb ocasió de la seua estada a Tortosa –seu del bisbat, abans i encara ara- i li renovà la protecció reial, que es confirmava per butlla papal de 1555.
L’edifici més emblemàtic és l’església-santuari, ample, ben conservat i decorat amb pintures murals al·lusives als miracles de la Mare de Déu de la Font de la Salut, datades de 1736, però amb una façana fortificada d’estil renaixement i un atri monumental, amb els escuts reials. L’interior es troba presidit per l’altar major, separat de la nau dels fidels per una reixa artística de ferro i fusta. La sagristia és impressionant per les pintures al temple dels laterals, els armaris i una pedra angular gòtica foradada, que fa de rentamans i procedent de la primitiva fàbrica gòtica. I per allà s’accedeix al cambril de la Verge.
Adossada hi ha també l’hostatgeria, edifici civil enlairat sota la protecció del bisbe de Sogorb, Jofré de Borja, entre 1531 i 1536 i curosament restaurat, amb portes, finestrons i murals, on destaca l’ampla sala que mena cap als diferents indrets i habitacions del recinte, la més espaiosa i primitivament anomenada –i reservada- del “bisbe”, es troba restaurada i amb els additaments –armariades, lleixes, seients...- propis. Ara es coneix com la sala consistorial i és el lloc de trobada de les autoritats civils no només de Traiguera, sinó dels municipis veïns –incloent-hi Benicarló- i dels romers que tenen devoció a la Verge de la Salut i la visiten en romeria, cada any.
També hi ha la “Casa dels capellans”, que data de 1570 i semblava aixoplugar els religiosos que governaven tot el conjunt: avui les golfes del pavelló estan ocupades pel restaurant i les dependencies de restauració i cafeteria. Finalment hi ha les restes del palau del duc Alfons d’Aragó iniciat en 1523 i mai acabat, on destaca el claustre incomplet part de les parets laterals.
Acabada la visita, el dinar de germanor i l’agradable convivència de tots els anys, amb un menú exquisit, algunes intervencions de la sobretaula i del cafè. També s’ha distribuït entre les companyes i els companys, la crònica de la passada trobada i ens hem acomiadat fins a l’any que bé -si la Mare de Déu del santuari que ens acollia ens dóna salut- a València, que ha estat proposada com a lloc de l’encontre del 2013...
Com així fou, finalment, encara que amb el temps just, doncs coincidia la data del primer dissabte del mes de juny, amb l’anada a Montejaque i la celebració dels meus cinquanta anys de campament de milícies universitàries -1963/2013-. Gràcies a Déu poguérem abastir, successivament, una cosa i l’altra i el primer dissabte del mes anàrem a Ronda –i aprofitàrem per fer una curta estada a Còrdova- i, al següent, estàvem a València per afrontar l’encontre dels companys d’estudis, que val a dir veníem preparant des de feia dies.
Efectivament, el 15 de juny dissabte, els companys i companyes de Castelló foren rebuts pels amfitrions d’enguany –Tere i Marc- a la rotonda d’accés a l’emblemàtic recinte de la Ciutat de les Arts i les Ciències, per iniciar tot seguit la visita panoràmica preparada. Consistí en recórrer l’edifici i les terrasses del museu de les Ciències "Príncep Felip" i des d’allà la guia anava explicant la història de la construcció dels diferents pavellons de la Ciutat i la funció de cadascun d'ells -Hemisfèric, Àgora, Oceanogràfic, Palau de les Arts “Reina Sofia”...- per acabar en l'Umbracle, on poder descansar i gaudir una estona, de la gran varietat vegetal que inclou i les magnífiques vistes panoràmiques que s’hi ofereixen.

El recinte de la Ciutat de les Arts i les Ciències ocupa un eix de més de 2 kms. i una superfície total de 350.000 m2 –que és diu prompte-, a l’antic llit del Túria, ocupat per aquells edificis emblemàtics, obra de l’arquitecte Santiago Calatrava amb les singulars cobertes de l’Oceanogràfic de Fèlix Candela. Es tracta d’un conjunt únic dedicat a la divulgació científica i cultural, on el museu de Ciències "Príncep Felip" es destaca com a centre innovador de ciència interactiva. L’Hemisfèric presenta diverses projeccions de cinema i digitals en una gegantina -900 m2!- pantalla, capaç de convertir els visitants en astronautes i viatjar a les estacions espacials més llunyanes. Un estany de 24.000 ms2 envolta tota l’estructura. L’Oceanogràfic és el major aquari d’Europa i ofereix exhibicions bioeducatives d’interès únic, amb una extensió de 110.000 ms2 i un volum de 42 milions de litres, comprèn: lAuditori, l’espai de l’Àrtic, el de l’Antàrtic, el del Mediterrani, els Oceans, el Delfinari, els Tròpics, les Illes, les zones Humides i l’arca del Mar.
El Palau de les Arts “Reina Sofia” és un singular coliseu dedicat a la programació operística, amb 37.000 ms2 edificats i una altària de 70 ms, que compta amb quatre grans sales: la Principal –amb capacitat de 1.400 llocs, per a òpera i altres arts escèniques-, la Magistral –amb capacitat per a 400 assistents i espectacles musicals mitjans-, l’Auditori –per a més de 1.400 espectadors- i el Teatre Martín i Soler –amb 400 butaques i on s’ubicarà l’acadèmia de Perfeccionament-. L’Àgora és un centre multifuncional, dedicat a variades i originals activitats, que presenta una estructura metàl·lica de planta semblant a una el·lipsi apuntada de 88 ms. de llarg per 66 d’ample i 70 d’altària. La coberta és de plaques de vidre i un immens llenç de trencadís.
Finalment, l’Umbracle apareix com un mirador enjardinat excepcional i lloc de passeig i descans, on l’art i la natura s’integren creant un espai tranquil i acollidor: 99 palmeres gegants; 78 de menudes; 62 tarongers, diversos arbusts mediterranis com estepes, llentiscles, budleies, plomalls etc.; quasi 500 plantes trepadores entre mare-selves i buguenvíl·lies, a més de lotus i plantes aromàtiques, com el romer i l’espígol . I encara hi ha hagut temps per recórrer el recinte de les piscines obertes i l’espectacle de les “boles”, que oferien els primers turistes d’enguany.
Conclosa la visita ens hem traslladat –en el mateix bus- a vora Mar, al restaurant "Netpú", on ha fet les nostres delícies gastronòmiques, uns entrants abellidors –boqueronets, “esgarraet” i “puntilles” de sèpia-, per passar tot seguit a gaudir d’una pella marinera, ben “arremullada” amb les begudes de rigor i culminada amb unes postres delicioses i la copeta de cava subsegüent. Moment que ha estat aprofitat per dedicar un breu parlament a l’acte i el seu significat –més emotiu que acadèmic-, brindar per l’encontre d’enguany i acomboiar-nos per a la trobada del 2014, que es preveu a la bonica i emblemàtica població de Vila-real...
Com que la temperatura era del tot agradable i les vistes a la mar de la platja de la Malva-rosa precioses –amb tramvies moderns que evoquen el de Manuel Vicent, l’afamat periodista, autor de “El tranvía a la Malva-rosa”, ha abellit prou com per a passejar amunt i avall, abans i desprès de dinar, fer-se fotos i contemplar l’horitzò, tot comentant el decurs del dia, no sense lamentar el petit accident a les escales metàl·liques del museu de les Ciències "Príncep Felip", que ha patit la companya Burguete i amb la que ens hem mantingut en contacte.
Per acabar, la foto del grup al peu de bus, a punt de marxa...i fins a l’any que ve si Déu vol –que esperem que vulga, per nosaltres no quedarà-.


-----------------------




          5. L’ESCOLA A POBLE I A CIUTAT.






Les oposicions...
          Aleshores les coses anaven succeint-se amb naturalitat: havies fet uns estudis –magisteri-, calia preparar les oposicions i, si les aprovaves, te n’anaves de mestre pel món…Així que, com altres companys i companyes, aquell estiu de 1960 –com he dit en un altre lloc-, vaig “apuntar-me” a l’acadèmia de Dn. Antonio Armelles i Dn. José Maria Polanco, dos mestres sabuts que, com tots els mestres –aleshores més que no ara- necessitaven completar el sou escàs que rebien de l’administració. Dn. Antonio ens donava les “lletres” i Dn. José Maria les “ciències”, atès que com el nostre pla d’estudis era generalista, les places es convocaven sense distinció d’especialitats. Això vindria anys més tard. El “plat fort”, però, de cada component era, de les “lletres” l’anàlisi –gramatical i sintàctic- i de les “ciències”, els problemes de matemàtiques i física. De manera que, al costat dels temes del qüestionari que anàvem treballant, no passava dia que no férem anàlisis i problemes, la qual cosa arribà a donar-nos un domini raonable d’una cosa i de l’altra. Dn. Antonio ens dictava frases llargues i complexes que calia analitzar, segons els paràmetres a l’ús –oració simple o composta i si composta coordinada o subordinada i si subordinada, substantiva, adjectiva o adverbial i si substantiva, de subjecte, de complement directe etc. etc. – Mentre que Dn. José Maria portava una col·lecció de problemes preparats, en unes fitxes i ens els anava dictant, també.
          Així vàrem estar anant tot l’estiu del 60 a aquella escaleta del carrer Pasqual Tirado (?), travessera del carrer d’Emmig al de Vera, encara que els profes em donaren permís per fer una escapada a Ares, l’última de les que faria sistemàticament, tot i que desprès vaig seguir pujant, però de forma més espaiada i curta. El cas és que, a més de preparar-nos per la imminent oposició, alguns ens trobàrem amb la persona que capgiraria la nostra vida, com em passà a mi: una companya d’acadèmia em cridà l’atenció per la seua figura, el seu gest simpàtic i el seu posat estudiós. I encara que hi havia algunes altres, també simpàtiques, ella s’anà consolidant amb el seu atractiu: quan arribava a l’acadèmia, quan pujava o baixava les escales, quan coincidíem al moment d’entrar o eixir de classe, quan caminava amb el seu estil i damunt aquelles sabates de tacó alt...camí de... on anirà? Perquè a la residència d’estudiantes del carrer major, no.
Anava en direcció contrària i em vaig decidir a seguir-la, fins que arribà a l’església de la Trinitat i vaig entrar darrere d’ella: anava a recollir-se uns moments davant el sagrari i allà que em vaig posar discretament al seu costat. Segurament fou un gest definitiu perquè ella intuí dues coses: una que m’agradava –en haver-la seguit per aquells carrers, des de l’acadèmia- i l’altra que jo, segurament, no seria una mala persona doncs semblava sensible a la pràctica religiosa i, especialment al costum de fer “la visita” al santíssim, cosa aleshores prou en vigor entre els creients. El cas és que aquell primer gest féu que ens tractàrem més i fins i tot ens intercanviàvem algun llibre: aquella relació confirmà que jo m’havia enamorat i sembla que ella també. Així que vaig començar a anar a esperar-la a l’estació, quan retornava a Castelló, des de Benicarló d’on era i on passava els caps de setmana i, en les absències més llargues, començàrem a escriure’ns... En això que arribà la tardor i es convocaren les esperades –i temudes- oposicions i es renovà l’esforç de profes i estudiants per preparar-les adequadament: aparegueren els tribunals i començaren els exercicis. Òbviament, de tribunals, hi havia el de xics i el de xiques: el de xics el presidia Dn. Rafael Balaguer, molt conegut nostre, atès que ens havia donat Física i Química a la Normal; el de xiques el presidia Dn. Àngel Pèrez, del què teníem una molt vaga coneixença, però que sabíem era el inspector-jefe i persona molt exigent. Al nostre tribunal també hi havia Dª Encarna Pallarès, una inspectora amb fama també de persona exigent, però més assequible que Dn. Àngel. El cas és que, aleshores, en cada tribunal hi havia un inspector o inspectora d’Ensenyança, un professor o professora de Normal i tres mestres. I, precisament, aquella composició li permetia a Dn. Antonio Armelles passar-nos informació puntual del llistat de notes i altres incidències, atès que treballava a la Inspecció i tenia contacte diari amb els inspectors, en concret amb Dª Encarna Pallarés, del nostre tribunal.
          La preparació, però, de l’acadèmia tenia una primera part absolutament imprescindible: la formació política i la religió. De tal manera que qui no superava una i altra, no podia continuar amb els exercicis de l’oposició: era el tribut a un règim polític de dictadura nacionalcatòlica. Aleshores no ens adonàvem massa i ho trobàvem fins i tot normal. Aviat, però, anàvem obrint els ulls i alguns ens posicionàrem, críticament, oposant-nos a ser del S.E.M. –Servicio Español del Magisterio-, sindicat vertical –i únic legalitzat, clar- dels mestres.
          Superats ambdós exercicis eliminatoris –de religió en sabíem un carro per Dn. Vicent Pasqual, el profe que havíem tingut els anys de magisteri i de política no tant, però alguna cosa havíem après-, es passava a l’anàlisi gramatical i als problemes i, tot seguit, a un tema del qüestionari extret a (mala)sort, doncs ens tocà les biofitas y ptedirofitas, una cosa que no havíem vist en la vida! Siga com siga ho faríem tots igual de malament, perquè en vàrem aprovar uns quants i passàrem a l’últim exercici: el pràctic, que consistia en explicar un tema a un grup d’alumnes en presència del tribunal...Per fi havíem acabat alguns i aprovàrem les oposicions: les del 61. Una volta que aparegueren les llistes, vingué allò d’escollir plaça i allà que ens convocaren, mentre que el de la llibreria Ballester aprofità per “obsequiar-nos” amb una carpeta, una llibreta de notes i un boli, promocionant el seu establiment de la cantonada carrer Major, plaça de la Pau. Jo, que havia fet de mestre interí a l’escola annexa, em vaig quedar un any més com a propietari provisional, mentre que Tere, la companya dels meus somnis, anà destinada a Santa Madalena de Pulpis, a la unitat de pàrvuls, desprès d’haver patit la duresa del seu tribunal, presidit pel que ella anomenava “Rubén Darío” i és que Dn. Àngel Pérez tenia una retirada al poeta nicaragüenc. Ens separàrem temporalment i vingueren les llargues cartes, que jo rebia a l’escola, perquè encara no havíem formalitzat les nostres relacions...

L’Annexa.
          El col·legi de Pràctiques –conegut per l’Annexa- s’havia obert a l’any següent d’inaugurar-se l’escola Normal del carrer Herrero, ampliant-se a l’alumnat masculí, perquè com a escola de xiques ja funcionava, ubicada a la planta baixa de l’ala de l’edifici Ribalta, que ocupava la Normal abans. Així que s’obrí la matrícula de xics i alguns mestres de les últimes promocions –la nostra i l’anterior- fórem nomenats com a interins: Arenós, Rosell, Mata, Ramos, Barberà...Teníem poc alumnat en aquell primer any i la dona de Dn. Isidoro, mestra de l’annexa femenina que impartia també l’assignatura de Pràctiques, perquè Dn. Manuel Ros s’havia jubilat, ens supervisava i quan ella no hi era present, Enric Arenós feia de “director” i ja destacava per la seua bona “mà” en dibuixar, tal com apareixia a la pissarra de la seua classe. Més tard es convertí en el famós “Quique”, habitual col·laborador de reconegudes publicacions diàries i periòdiques i de més d’un llibre d’enginyosos acudits.
Els primers dies, però, quan ni tan sols ens havíem organitzat i mentre els joves i encara inexperts mestres maldàvem per  “governar” aquell conglomerat d’alumnes que se’ns havien matriculat, com a excedents dels centres de la ciutat –obrírem ja avançat el curs- o de nova arribada, algú picà a la porta –de la meua classe precisament- i demanà per passar: em vaig trobar un senyor de mitjana edat, amb bona presència i amb un posat d’autoritat, bé que acompanyat de simpatia –de què el conec? pensava-. L’home preguntà per la marxa de les classes –guaita, igual és l’inspector i ens fa una visita sorpresa!- i s’interessà per la direcció del centre. Varem haver d’explicar-li –“varem” perquè de seguida aguaitaren els companys de les altres aules- que no hi havia director nomenat, perquè tot just havíem obert feia uns dies...I la visita s’estranyà molt i digué: “Però...”?  “Bé –afegírem- el director de la Normal, Dn. Isidoro Andrès, és qui porta la direcció de l’escola “Annexa”. “Ah!” exclamà el visitant. I tot seguit s’excusà per no haver-se presentat: “Soc Vicente Far, el director de Benicarló...” –ara sí! Clar el mateix que, en l’excursió que férem a Peníscola, l’any anterior els de tercer, ens rebé a la seua escola, quan tornàvem per Benicarló, degut a l’interès de Dn. Isidoro en saludar a la seua família- Quan vaig explicar-li l’ “aventura” a la meua promesa, em recordà que Dn. Vicent havia estat professor seu, a l’acadèmia que muntà amb altres docents i gent de carrera.
Aquell fou el nostre primer any de professió i començàrem a prendre contacte amb la resta de mestres de Castelló i a assistir a les trobades formatives, que es deien aleshores centros de colaboración pedagógica, presidides per la Inspecció. No sé ben bé com em vaig trobar implicat en una d’aquelles sessions, a la que assistí el famós Dn. Àngel Pèrez – que era l’inspector-jefe aleshores-, i vaig haver de preparar una ponència titulada La astronomia en la escuela: posibilidades y límites. Dn. Àngel estigué comprensiu amb la meua inexperiència i poc domini del tema, segurament, front a algunes crítiques que vaig rebre dels assistents i que, amb raó, argumentaven que abans de l’astronomia, calia explicar als alumnes coses més senzilles, com el temps atmosfèric etc. A mi, però, em serví per anar adquirint alguna habilitat per parlar en públic i front a un públic adult, que als alumnes de classe ja els tenia coneguts. Mentrestant Tere i jo vàrem anar consolidant el nostre festeig i vaig començar a fer algun viatge a Benicarló i ella vingué també a la nostra casa de l’avinguda de València. A Benicarló solia anar el dissabte a la nit, amb companyia d’un altre enamorat –Manolo- que tenia la seua estimada –Mari- també a Benicarló: pujàvem al tren que venia de València amb destinació a Tortosa –el “Franquet”-, ens hostatjàvem en una fonda de principis del segle XVII –l’edifici vull dir, de 1610, exactament- al començament del carrer Alcalà, del mateix propietari que el microbús que ens baixava –i portava a l’endemà- de l’estació. A poc a poc vàrem provar altres mitjans, com l’autobús de la companyia “Mediterráneo” i quan les relacions es formalitzaren, ja no em quedava a la fonda, sinó a casa d’uns familiars de Tere que tenien botiga a la plaça de Sant Bartomeu: Pedro i Enriqueta...
          Així que, entre l’any d’interinitat i el següent a l’oposició, passàrem dos cursos: el segon amb més alumnat que ens permeté organitzar els grups de manera més homogènia i treballar més sistemàticament. Ja aleshores vaig prendre contacte amb la revista Vida Escolar, que dirigia el prestigiós Adolfo Maïllo amb un equip de col·laboradors molt competent: Arturo de la Orden, Navarro Higuera, Eliseo Lavara, Ambrosio Pulpillo...Hi havia els articles de fons i les propostes didàctiques, en forma de fitxes, a la part central de la revista i per matèries: matemàtiques, geografia, història, literatura...Al poc començaren a publicar-se unes monografies sobre els MAVES –Medios Audiovisuales Escolares-, a càrrec de Navarro, que s’estaven implantant per tot arreu. També des del CEDODEP –Centro de Documentación y Orientación Didáctica de Enseñanza Primaria- s’anaren publicant obres de la densitat i amplitud de La Educación en la sociedad de nuestro tiempo, del mateix Maíllo. Tots aquells materials em foren de molta utilitat, no només per estar al dia en la funció de mestre, sinó per anar-me documentant, de cara als estudis de Pedagogia i, desprès, en les oposicions d’Inspecció.
          Pel que fa a les classes les donàvem de la millor manera que sabíem: normalment pel matí les matèries més consistents –matemàtiques i llengua, sobre tot- i per la vesprada la resta: socials, dibuix etc. Els primers moments -per tal de posar en marxa els mecanismes de l’atenció- els dedicava jo al càlcul mental, que vaig anomenar aleshores puesta a punto de la clase –ai el castellanisme inconscient!- I val a dir que alguna cosa queda del que u fa amb convenciment, perquè molts anys més tard sent jo cap de servei a la Conselleria i portant el tema de la reforma educativa prèvia a la LOGSE i els programes transversals, en una sessió sobre educació per a la salut per a professors, un dels assistents –director aleshores del col·legi “Sant Sebastià”, de Vinaròs- se m’atansà i em recordà allò de la puesta a punto de la clase, que ell ho practicava d’ençà que havia passat per la meua classe, com a alumne de pràctiques!...No cal dir que em complagué molt tot i que jo no aconseguia recordar-lo com a alumne, desprès de tants anys. Un altre alumne de pràctiques –aquest de fàcil recordança, per veí primer i company desprès- fou Alejandro Bañares. Efectivament Alejandro anava a festejar a Sari -la que desprès fou la seua esposa- al meu barri, enfront de casa i jo el veia quasi cada dia anar a buscar-la. Desprès ens trobàrem a Barcelona, a les sessions que ens convocava la Inspecció Central: ell venint de Tarragona i jo de Girona. Finalment coincidirem a la Inspecció de València i ell, desprès ocupà diversos càrrecs de rellevància i responsabilitat – secretari territorial, director general- a la nostra Conselleria i a altres.
          Així que, durant la setmana anàvem seguint l’activitat normal –inclosa l’educació física que fèiem al pati de l’Annexa- i els dissabtes, al matí, els dedicaven a l’explicació de l’evangeli –dibuix a la pissarra i text adient- i a repassar alguna cosa. Encara passaria algun temps fins que els dissabtes deixaren de ser lectius. Finalment, un record agredolç del moment, fou la celebració de Sant Lluc, patró dels mestres a Castelló: no s’impartia classe, però s’obria l’escola i els xicons –seguint una tradició de la què jo mateix havia estat protagonista, de menut- portaven algun obsequi al seu mestre. Era agradable que et feren algun obsequi, però no deixava de ser un compromís i una pressió a les famílies, per això dic “agredolç”: majoritàriament et portaven alguna ampolla de beguda, però encara tinc el record de la cafetera exprés de la família Andrés –tenia jo, aleshores, a “Isidorín” i desprès a Santiago - i del llibre Dioses, tumbas y sabios de la família Sánchez Adell –quan el seu fill Manuel era alumne meu-. Era un dia de pati i desori general i, al final, te n’anaves a casa carregat amb els presents...Aquell costum, però, anà amainant i, finalment i per a tranquil·litat de les famílies i superació de la mala consciència dels mestres, desaparegué del tot.

El Tormo de Cirat.
          Aquella situació, però, de gaudir d’una plaça a Castelló no podia durar i, efectivament, passat un segon curs aviat ens donaven destinació definitiva: jo anava a una petita població del Millars: El Tormo de Cirat i Tere, pobreta, a Sòria, a un racó de món anomenat Nafría de Ucero. Aquesta situació ens dificultà enormement trobar-nos i, de fet, estiguérem llargues temporades –un trimestre i de vegades més- sense veure’ns, amb l’únic consol de les cartes, amb alguna foto –de l’escola, d’alguna excursió...- afegida. Jo ho vaig tindre més fàcil per proximitat, per clima i per comoditat: en el bus de Furió arribava de Castelló a Onda i d’allà al Tormo i la l’inrevés; feia fred, però a l’escola hi havia l’estufa de llenya i a casa de la Sra. Leonor –la meua hostessa- un braser agradable que ella amb mestria anava activant –vamos a poner-le una firmita, Dn. Marcos, deia i amb la paleta comprimia les brases-.
L’estada a casa d’aquella bona dona –valenta, però- fou agradable i còmoda, mentre que Tere a Nafría ho passà més magre i encara com tenia la companyia de son pare –Vicent- i la seua tia –Maria Teresa-: per començar el viatge era una llarga aventura plena d’incomoditats –en tren via Saragossa i direcció a Sòria capital i desprès en autobús cap al Burgo i a peu o en mula fins a Nafría-; desprès la instal·lació molt precària –cases sense condicions etc.- i la forma de vida –pel clima i la carència de comoditats- molt dura. Ella allà i jo ací, però, ens estimàvem i això és el que comptava.
          Al Tormo –com Tere a Sòria- no vaig estar més que un curs: a l’any següent ella anà a Serra d’Almos i jo a Albocàsser. Un curs, però, que fou inoblidable: per començar vaig haver d’afrontar la responsabilitat de portar l’escola de xics, des de pàrvuls fins als més grans, alguns tan alts i corpulents com jo mateix, amb una trentena llarga d’alumnes. A més vaig impartir també classes a la nit, per a adults. La mestra, Dª Delfina, a punt de jubilar-se, portava l’escola de les xiques i li ajudava el seu marit –Dn. José- ja jubilat de no sé  ben bé quina activitat.
Una escoleta i l’altra ocupaven edificis molt modestos i d’una sola planta, un al costat de l’altre i, en front, teníem un minúscul espai on s’eixamplava el carrer i la gent llançava deixalles, cosa que entenia inacceptable. Així que vaig parlar amb l’alcalde pedani –depeníem de Cirat- que feia de barber, per demanar-li que intervinguera i que em facilitara un pot de pintura i un marc de fusta on vaig escriure en lletres grans: ESCUELA per penjar-lo a la paret. Així que, una vegada netejat l’indret i avisada la gent, els alumnes més grans i jo vàrem instal·lar-hi com un hortet enfront de l’escola. Encara quedava la pintura de l’aula i la renovació de la bandera del balcó, que estava feta un drap –mai millor dit, pels penjols!- Pintar l’escola ho gestionà l’alcalde pedani que, pobre, per a tot tenia que demanar permís a Cirat, el cap del municipi i la bandera nova la vaig aconseguir de les dotacions del MEC que remetia a les escoles...
Clar que el tema de la pintura obligà a tancar l’escola uns dies, bé l’escola no, l’edifici de l’escola, perquè mentrestant com encara feia bo, vaig endur-me als xicons al camp, on parava el bus de Furió i, a cel obert, feia jo les classes com si res. Fins i tot aprofitava la ubicació d’unes runes d’allà a la vora, per explicar en moviment, com anaven arribant els primers pobladors de la Península: pel sud els ibers...pel nord-est els celtes...La veritat és que els xicons –i les xicones de Dª Delfina encara més- eren dòcils, fins i tot els més grandots, alguns dels quals ja començaven a treballar al camp i se’ls veia amb el posat madur -i de rudesa alhora- de qui ja no era un infant i patia els efectes d’una vida dura. I malament ho teníem els mestres d’aleshores, de no comptar amb aquella docilitat, atesa la nombrosa concurrència i la diferència d’edats: de  6 a 14 anys i més. Més perquè algun es reenganxava i estaven els de les classes de la nit. I menys, perquè les mares dels de menys de 6 anys es plantaven a l’escola, el primer dia, per suplicar l’admissió dels més menuts, atès que no hi havia escola de pàrvuls i elles, pobres, estaven massa ocupades amb la casa i el camp. Així que en tenies des dels que venien amb les “candeles” posades, als que ja s’afaitaven. Tot, però, ho arribàvem a superar aquells mestres joves amb coratge i la classe miraculosament funcionava, amb grups i grupets més o menys homogenis, el treball personal, la lectura individual a la taula del mestre, la correcció dels exercicis, les explicacions més o menys generalitzades, en un no parar un pèl estressant...fins que sonava la campana de les hores del campanar i  venia l’hora del descans...
          Aleshores com no hi havia pati –o, més ben dit, el pati era el carrer- els xicons es dispersaven, ràpidament, camí de les seues cases a esmorzar. Jo feia el mateix, perquè tot era molt a la vora, fins i tot amb la bata posada i la Sra. Leonor ja em tenia preparada alguna cosa: una truita calenteta o formatge o pernil...amb unes llesques de pa. De seguida retornava a l’escola, on ja anaven acudint els xicons –i les xicones i Dª Delfina- per continuar fins a migdia...I així un dia i un altre. Fins i tot els diumenges feia de mestre, perquè acompanyava els alumnes a missa: se situaven als banquets de les primeres fileres i jo al seu costat, mentre que Dn. Rosendo, el capellà celebrava.
Dn. Rosendo era un rector jove, però molt malcarat i amb algunes singularitats: òbviament, en arribar al poble, em vaig preocupar de presentar-me, com també a l’alcalde etc., però aviat i malgrat la meua condició de creient practicant, vaig mantindre algunes diferències. I sembla que no era l’únic, perquè la gent del poble estava com atemorida pel seu caràcter i contaven coses estranyes de les que, naturalment, no en vaig fer cas. Amb referència a l’escola –i a mi mateix- em vaig trobar amb algun episodi desagradable, com per exemple que un xicon d’uns deu anys no hi assistia i fetes les gestions pertinents, Dn. Rosendo m’espetà que ja li donava classe ell (!) perquè s’estava preparant per ingressar al seminari i no volia quedar malament (?) Jo no hi vaig estar d’acord, naturalment, perquè entenia que si el volia preparar “millor”, ho podia fer desprès de l’assistència a l’escola. Així que li ho vaig dir i, a més, ho vaig comunicar a la meua inspectora, aleshores Dª Mª Teresa Làzaro que ho traslladà al cap Dn. Àngel Pérez i vaig saber que ho denunciaren al bisbat. Així que un bon dia el rector m’abordà i m’acusà d’haver-lo fet quedar malament davant del seu oncle, que era el vicari general de la diòcesi, sembla. Siga com siga l’afer es perllongava i, finalment, el xicon va desaparèixer del poble no sé si perquè, finalment, ingressà al seminari.
          Amb el seu “protegit” -o sense- a l’escola, Dn. Rosendo em dificultà, tan com podia, la impartició de les “permanències” –una hora més de classe que pagaven les famílies i que s’havia generalitzat per tot arreu-. I posava el rosari just a les 17 h. en punt, quan començava el repàs: així que com a mínim els coterets no es podien quedar i marxaven escapats a tocar la campana i a ajudar al mossèn, al rosari. Fora d’això les misses  de Dn. Rosendo tenien un aire “fellinià”: ell anava despentinat amb unes clenxes de cabell molt negre i guarnit amb uns ornaments ampul·losos i antiquats. Sempre amb cara d’enfadat, mai no mirava la gent en impartir les benediccions o predicar i deixava que un grupet de beates –que feien de cor- iniciaren els càntics de rigor. De seguida, però, en desafinar les pobres dones, intervenia ell amb veu potent per redreçar-les i callava tot seguit amb gest de mal humor.
Un altre record que tinc d’aleshores, fou l’arribada un diumenge, a missa, de la parella de la guàrdia civil: se situaren al davant i alguns xicons i jo mateix haguérem de cedir-los l’espai als primers bancs. Però en comprendre que jo era el mestre, em restituïren el lloc i em donaren conversa: “Es que el cabo quiere que vayamos a misa, cuando estamos de servicio...” Desprès la gent feia rotgles a la placeta de l’església i al voltant de la font que hi rajava, mentre parlava d’açò i allò...Encara em vinguérem a veure, els guàrdies, una nit que veieren la llum de l’escola, en passar pel carrer de baix –pel de dalt no hi havia més que la porta i cap finestra-: els estranyà que aquelles hores...vaig haver-los d’explicar que estava impartint classe, als adults que ho volien i se n’anaren tranquils.
          Així que distret i ocupat estava els dies feiners i encara s’afegia l’episodi de la llet en pols...inicialment de l’ajuda americana i desprès d’iniciativa del govern: calia portar una comptabilitat i passar uns partes periòdics de la distribució als alumnes...i als mestres, perquè Dª Delfina no perdonava i em demanava, tot sovint, que li fera una bona pesada. Jo passava del tema, perquè la Sra. Leonor, pobra, ja m’alimentava prou i bé. M’alimentava i em rentava la roba i feia de segona mare mirant per la meua comoditat: un bon llit en una cambra al pis de dalt, espai per a treballar al menjador –on sovint li ocupava tota la taula, amb treballs dels xicons per revisar i llibres meus dels estudis de filosofia i lletres- i un menú casolà i saborós amb verdures del seu hortet a la vora del riu i que ella visitava quasi cada dia: de vegades me la trobava arribant a casa bufant de cansament, perquè el poble era dalt i l’horta al fons, al costat del Millars i, a més dels atifells, portava alguna cosa al cabàs. I l’escalforeta de l’hivern per les firmitas que, de tant en tant, la Sra. Leonor “imprimia” al braser.
          Encara vaig usar la falsa –les golfes- de la casa, per preparar-me per a l’examen físic de les milícies universitàries: m’havien explicat que podies fer la “mili” a l’estiu i, d’aquesta manera, no interrompies la vida professional. Així que em vaig “matricular” i vaig haver de passar l’examen mèdic a l’hospital militar de Quart de Poblet i les proves físiques subsegüents, la més difícil de les quals era enfilar-se a una corda sense nusos! Per això en vaig penjar una del cabiró més resistent i allà que pujava passant-me-la per damunt del peu esquerre i subjectant-la amb el dret i fent exercicis de gimnàstica, tot seguit: vaig haver d’explicar-li el tema a la pobra Sra. Leonor que es trobava un pèl perplexa. Finalment arribà el moment i a punta de dia –els llums de l’autobús eren enceses- vaig anar a València a sotmetre’m, primer, a les proves físiques per a les quals m’havia estat preparant durant tot l’any. Desprès les revisions mèdiques corresponents, una vegada passades aquelles proves, a l’hospital militar de Quart de Poblet. Aquell estiu me’n vaig anar a Ronda, al campament de la IPS –Instrucción Premilitar Superior- de Montejaque, prèvia concentració a València –al camp de futbol de Mestalla-, on per les graderies i espais oberts, fèiem instrucció de paisà, abans de pujar al tren en direcció a Màlaga.
          Al Tormo encara i com que les comunicacions no eren massa bones –i la meua estimada estava a Sòria-, la majoria de diumenges me’ls passava al poble i -desprès de la missa, clar- em posava a passejar o a llegir o ambdues coses a la vegada. Solia anar per la banda de darrere, muntanya amunt i contemplar el paisatge del riu al fons i el cap del municipi: Cirat, al que s’accedia a peu per aquell indret. Altres vegades cap a l’altra banda, a l’entrada del poble, albirant també el riu i, algun dia, arribant fins allà mateix per les corbes de la carretera cap a Torrechiva el poble veí. Aquella tranquil·litat m’anava bé pel meu posat discret i introvertit, i em permetia dedicar-me a l’estudi: havia fet l’ingrés a la universitat, a València, i vaig iniciar els cursos comuns de filosofia i lletres pensant en fer pedagogia. Això li feia augurar, a la Sra. Leonor, que “...algun dia lo veremos por aquí de inspector...” i m’esmentava a Dn. Juan Navarro al que coneixia de no sé què. Sembla que el Sr. Navarro Lahiguera havia estat a la Inspecció de Castelló i, abans, de mestre. I ara era a Madrid, al CEDODEP, comandat pel famós Dn. Adolfo Maíllo i que editava –com he dit en un altre lloc- una magnífica revista –Vida Escolar- que, als mestres de poble i aïllats com jo, ens venia molt bé per orientar, efectivament, la nostra tasca. Dn. Juan s’havia especialitzat en MAVES –Medios Audiovisuales Escolares- i jo mateix li vaig demanar informació per preparar algun tema de les oposicions a Inspecció, anys més tard i amb la complicitat de sa mare que estava a la residència de Bancaixa i que vaig conèixer mentre nosaltres vivíem –Tere i jo-, ja casats, al carrer Herrero i jo havia tornat a l’Annexa.
          La vida a El Tormo transcorria amb normalitat i jo tinc un magnífic record d’aquella gent i d’aquells alumnes, en una escola un pèl desangelada: la taula del mestre damunt una tarima, amb les enciclopèdies de l’època: Alvarez, Hijos e Santiago Rodríguez, quaderns, atles etc., la pissarra al darrere, el seguit de fileres d’aquells pupitres un pèl desballestats, un armari amb llibres i material, empotrat a la paret del final, un racó per al sac de llet en pols, l’estufa de llenya i els dos balcons que donaven al carrer de baix, com sol passar al pobles costeruts, que entres per la planta baixa i t’assomes, tot seguit, al carrer des de dalt. En un d’aquells balcons hi onejava la bandera que la Sra. Leonor em recosí, abans de substituir-la per una de nova. La classe era un no parar i a fe que, amb els alumnes majors, em vaig haver d’espavilar, per donar el nivell d’aquelles enciclopèdies del grau superior –Iniciación Professional- completíssimes, especialment amb els problemes de matemàtiques. Òbviament el castellà era la llengua de l’escola i del carrer, en tractar-se d’una localitat, que més tard, la llei d’Ús i Ensenyament reconeixeria com a castellanoparlant. Aleshores vivíem, a més, en una situació d’inòpia generalitzada i encara no ens havíem qüestionat certes coses. El cas és que els xicons empraven algunes expressions curioses, pròpies del parlar de transició, com ara “budillos” o “orage”, per referir-se a tripas o tiempo, manllevant-les del català budells i oratge.
          Així que, acabada l’escola i el repàs, quan no tenia que corregir treballs dels meus alumnes que m’emportava a casa, em dedicava a “empollar-me” aquells llibres gruixuts, dels cursos “comuns” de Barcelona. Tinc un especial record d’aquell temps, del llibre de Juliàn Marías, que teníem com a text en l’assignatura d’Història de la Filosofia: molt complet i que jo anava entenent, no sense esforç, perquè Husserl i la seua fenomenologia no eren fàcils d’abastar. I d’altres com la Geografia General d’André Allix etc. En algun moment vaig haver de demanar permís a la Inspecció, per absentar-me de l’escola el temps just per examinar-me, que mai em fou qüestionat: sentia jo a la meua inspectora, Maria Teresa Làzaro –Dª Maria Teresa, of course- que li deia a Dn. Àngel, al seu despatx: “...Tengo un maestro universitario que pide permiso para ir a examinarse...” Fins i tot, en una ocasió que no la vaig trobar a l’oficina, Dn. Antonio, el meu mestre d’oposicions em digué que li deixara la petició per escrit i que me n’anara, tranquil, a Barcelona. Òbviament jo els estava molt agraït i els anava informant dels meus “progressos”.
Fou aquell any, a més, que vaig fer un curset d’iniciat en el SEAN –Servicio Escolar de Alimentación y Nutrición- Em convidà la meua inspectora que portava aquella “ponència” i fou a Sogorb on es desenvolupà l’activitat, per espai d’uns vuit dies. Allà ens trobàrem una trentena de mestres de la província, que rebíem les classes en uns locals sindicals, als afores del poble. Dirigia el curset una companya –Consuelo López Nomdedéu- que havia estat a Madrid, rebent el títol de “diplomada” del SEAN i l’auxiliaven alguns altres professors del camp de la medicina i nutrició. Fou agradable, aprenguérem coses pràctiques, com ara la “roda dels aliments” i el “franelograma” per explicar-la i retornàrem a les nostres destinacions, il·lusionats en la tasca de promoure una alimentació saludable, a les nostres escoles.
A part de Maria Teresa, que sovint es deixava veure pel curset i que s’ho combinava amb les visites a les escoles del voltant, passà per allà Jaume de Juan que s’estigué tota una vesprada amb nosaltres i, fins i tot, ens contà algun acudit, allà a la sala on estàvem tots. Semblava que passava a recollir a Maria Teresa, camí de València, atès que ella encara no tenia cotxe i Jaume “gaudia” ja d’un “sis-cents”. Més solemne fou la presència de Dn. Àngel, l’inspector en cap, que acudí a la cloenda del curset: al mateix edifici sindical hi havia un saló d’actes, que ocupàrem nosaltres i mestres de Sogorb i altres persones convidades. A la taula de la tarima s’assegueren les autoritats i hi hagué un moment de rifi-rafe, perquè Dn. Àngel li cedia la presidència al vicari general que representava el bisbe. Aquell bon home, però, sabé estar i atès que l’acte era civil i acadèmic, declinà el gest de l’inspector en cap i es limità a seure al seu costat, com la resta d’autoritats –l’alcalde etc.- No vaig saber –no em vaig interessar especialment-, si es tractava de l’oncle de Dn. Rosendo, el capellà d’El Tormo...Algun temps més tard –pot ser jo ja era a Albocàsser o a Castelló a l’Annexa-, Maria Teresa em feu cridar per oferir-me el lloc de Consuelo López, que anava destinada a Madrid, al ministeri, als serveis centrals del SEAN i calia substituir-la a Castelló. La proposta era afalagadora i suposava un nou “estatus” per a mi, però vaig recordar-li a l’aleshores ja no inspectora meua, que estava embrancat en els estudis de pedagogia i fou, ella mateixa, la que m’aconsellà no deixar-los, doncs hi veia –a la llarga- en la carrera universitària més consistència, que no en un lloc atractiu, però de futur encara no consolidat.
          Altres vivències em venen al cap, de l’estada a l’escola d’El Tormo, tot i que no fou més que d’un curs: els d’Iberdrola que desembarcaren al poc de temps, la festa de Sant Antoni i les curses –“joies”- dels matxos per l’únic carrer del poble, l’episodi de la iaia Antonia que faltà aquell curs, la meua malaltia “gripal” i la visita de Tomàs el practicant, la barberia –única, clar- del poble i l’alcalde pedani que l’atenia...Efectivament, els d’Iberdrola es presentaren al poc de temps, comprant terrenys a bon preu per construir el “salto”, per a la producció d’energia elèctrica. Això suposà un daltabaix per al tranquil poble d’El Tormo i es féu present el desassossec en les transaccions: els primers en vendre lamentaven no haver demanat més diners i algun espavilat es féu d’or, amb l’especulació de la venda dels terrenys. I com que portaven una bona colla d’operaris i les escoles –de xiquets i xiquetes- del poble, ja eren plenes, contractaren a sengles mestres i instal·laren unes prefabricades, junt a les primeres cases de l’entrada del poble. Les famílies dels d’Hidrola i els mestres feien la seua vida i es relacionaven poc amb la gent d’allà.
          I en això que arribà la festa de Sant Antoni i, com a tots els pobles, es preparava la foguera. Però el que més m’impressionà foren les curses dels matxos pel carrer més llarg del poble –que tampoc era tan llarg!-. Allò era una temeritat: per la irregularitat del terra, perquè en alguns trams hi havia desnivells perillosos i perquè encara no havien agafat velocitat, els animals, tenien que aturar-se en sec, perquè el carrer s’acabava. Gràcies a Déu –i al sant del dia- no passà cap desgràcia. Per aquelles dates ocorregué l’episodi de la iaia Antonia que faltà aquell curs i m’impressionà perquè, com deia la Sra. Leonor, si era la primera persona de la família que moria, se sentia molt. I és que jo vaig créixer –també el meu germà Joan- molt unit a la meua iaia: des de sempre havia viscut amb nosaltres, al camí Lledó primer, i a l’avinguda de València desprès. La iaia Antonia era una persona –com la majoria del moment i més les dones- sense estudis, però amb la saviesa pròpia de la gent del camp. Estant jo encara a casa, vaig anar assistint al seu progressiu deteriorament i se li van accentuar les malfiances i manies pròpies de l’edat.
Per exemple, tot i que li calia portar un cert règim per l’altíssima pressió arterial, s’amagava a la tauleta de nit, porcions de xoriç i altres coses, del tot contraindicades al seu estat de salut. Això neguitejava ma mare, la seua filla, i era motiu de discussions contínues. Altrament jo notava que anava perdent facultats. De vegades te la trobaves obrint i tancant la nevera, sense més: era un d’aquells aparells primitius que anaven amb gel, amb un departament dalt i l’altre baix. Ja, al poc temps, vaig haver d’anar a buscar el capellà de la Trinitat, perquè es posà molt malalta i el metge no donava confiança: així que vaig portar a mossèn Freixas a casa i la reconfortà amb els últims sagraments. La cosa, però, no passà endavant, de moment. Aleshores, però, estan jo al Tormo, se’m presentà un company de mon pare, que treballava al despatx de la fàbrica –el Sr. Cano- per baixar-me a Castelló, perquè la iaia “estava molt malament”. Malament del tot perquè ja no vaig arribar a veure-la amb vida, pobreta. I pobreta ma mare que, tot i no ser filla única –hi havia la tia Anita i l’oncle Domingo-, la llarga convivència a casa féu que la trobà molt a faltar. Jo, també. Es feia un fart de resar quan nosaltres teníem examen, amb especial devoció a “Sant Esperitu”, fent llargues caminades a l’església de la Trinitat, precisament. I quan aprovàvem, pobra, deia que els seus nets “ho havien tret tot sobresalient”. A part d’això –o per això precisament- ens volia molt: a “Marquitos” i a “Juanin” que no li’ls tocara “engú”. I la Sra. Leonor, que se n’adonà de la meua pena, em feia reflexions per mirar de consolar-me, quan a l’endemà i desprès del soterrar, vaig tornar a pujar al Tormo...
          Encara van haver de portar-me en cotxe, una altra vegada –les combinacions amb el bus de Furió eren infames-, quan vaig emmalaltir d’una grip persistent, desprès de la visita de Tomàs el practicant –que no m’aclarí gran cosa-, cridat per la Sra. Leonor. I com que la nostra cobertura sanitària –malgrat tota la propaganda del règim- era molt precària, el mateix Tomàs s’oferí a baixar-me a Onda -en el seu renault- i d’allí, en l’auto de línia, cap a Castelló. Tan bon punt vaig arribar a casa i, desprès de l’ensurt que li vaig donar a ma mare en presentar-me d’improvís, me’n vaig anar a la consulta de Dn. Sixto Garcia, aleshores médico clasificador (!) de la Mutualidad...Això sí passaves davant de totes les visites: “...Este señor és de la mutualidad de maestros y sólo viene a por el volante...” deia la infermera avergonyint-te. Dn. Sixto, que estava coix, era un bon metge i una bona persona i davant de la meua estranyesa de què no em visitara, vaig haver de sentir-me: “Claro como ustedes no pagan médico de medicina general...” Damunt això. Així que m’enviaria no sé ben ve a quin especialista, perquè jo em trobava gripòs, amb alguna seqüela estranya –els turmells inflats i dolorits-. Finalment em vaig recuperar i vaig tornar, de seguida, al Tormo.
Mentrestant es resolgué el concurs de trasllats i vaig conèixer la meua destinació a Albocàsser i la de Tere a la Serra d’Almos, que és on hauríem d’haver anat de bon començament, perquè –habitualment- el segon concurs -el definitiu- es resolia també dins del mateix any i no calia anar a la primera destinació. Aquell any no es resolgué, però, a temps i Tere es veié obligada a anar a Nafria i jo al Tormo. I, òbviament, ella ho passà més malament que no jo. D’entrada –com he dit-, el viatge era feixuc: des de Benicarló i amb la companyia de son pare agafaven el tren cap a Saragossa, via Tarragona, passant una nit tirats en aquelles sales “d’espera” tercermundistes. I de Saragossa a Sòria. Calia, aleshores, agafar un autobús fins al Burgo, capital administrativa i seu del bisbat de Sòria. I d’allà, en taxi, fins a Ucero. I final de viatge rodat: des d’allà a peu o en mula. Un veí de Nafria, que feia jornal de vila, acudí a buscar-los a Ucero i cap al destí final. I si el viatge era incomodíssim, la instal·lació en una vivenda sense condicions, encara més: el fred que arribaren a passar aquell hivern! A això s’afegí la circumstància kafquiana –o “felliniana” – de què la plaça l’ocupava des de feia temps, una mestra interina -la dona del sastre del poble, coix i amb poca clientela-, als que caigué fatal la presència de la “titular” i feren el possible per desanimar-la –i que renunciara a la plaça- amb escrúpols morals del tenor de què els “furtava” el “modus vivendi” i els deixava poc menys que en la misèria. Tere i son pare ho passaren fatal, però no pogueren fer res, així que s’ “instal·laren” allà i el pare se’n tornà a Benicarló a buscar a la tia Maria Teresa...
          Mentrestant l’hivern anava avançant i jo em trobava còmode i ben calefaccionat amb el braser de la Sra. Leonor, al que de tant en tant ella li posava “una firmita”. I a l’escola l’estufa de llenya típica, enmig del local. No com Tere i els seus pares, que passaven molt de fred en una casa sense condicions i, per la nit, es posaven tota la roba que trobaven damunt de les flassades. Finalment, la tia Maria Teresa -sempre delicada de salut- no ho resistí i calgué tornar-la a Benicarló: el viatge fou llarg i feixuc, encara que sense les incomoditats del tren –llargues esperes, transbords, retards etc., amb un taxi que llogaren des d’allà a Benicarló. Tot un dia viatjant. El xofer sabia més o menys per on anava i Tere i el pare anaven intuint que passaven per indrets ara ja no del tot desconeguts: les corbes persistents i la baixada progressiva els deia que es trobaven fent la ruta de l’Ebre i, més tard, els llums allunyats, penjats de les muntanyes i les noves corbes, en una carretera estreta i difícil, els situava als indrets de Morella. Per fi i a les tantes de la nit arribaven a Benicarló. Tere hagué de justificar la seua absència, pel viatge, davant de l’inspector el Sr. Ortego Frías, al que ja coneixia perquè li havia fet una visita a l’escola i en tenia bon concepte.
          Finalment el curs acabà per als dos, encara que ens veiérem poc, perquè jo –aquell estiu- vaig fer el primer campament de la I.P.S. Aquella fou tota una experiència: des de l’anada en vagons especials per a nosaltres, en trens ordinaris, fins a la tornada pel mateix procediment i la llarga (!) estada –juny, juliol i agost- em aquell indret campamental inhòspit: teníem vint i pocs anys i això ens salvava. Però es passava magre: les instal·lacions precàries –tendes-, el menjar escàs i fluix –inclòs el desdejuni amb “bromuro”-, l’exercici físic bèstia –instrucció, més instrucció i marxes contínues-. A això s’afegien les classes diàries sobre temàtica militar i armamentística –portàvem el fusell típic, però manejàvem el cetme i les metralladores quan les pràctiques de tir-, amb especial maldecap per les matemàtiques i el càlcul. A més, teníem la sensació, que els militars –fora d’alguna excepció que es notava molt- ens la tenien jurada, per allò que érem estudiants i començava a haver molta moguda contra el règim polític –i militar-, a les universitats. Finalment i desprès d’alguna escapada a Ceuta, per fer contraban (!) amb una màquina d’afaitar phillips, acabàvem el primer campament amb la graduació de sergent. I fins a l’estiu següent...
          D’Albocàsser estant, encara vaig fer una visita ràpida al poble, perquè estava preparant les oposicions a les escoles de pràctiques i calia elaborar una memòria, les dades de la qual vaig anar a buscar-hi: estava de mestre l’amic Manel Sifre i el vaig trobar... jugant al frontó amb Don Rosendo, dalt de la casa de la Sra. Leonor. Sembla que el “protegit” del rector era ja al seminari i s’havia acabat el conflicte amb el mestre. També vam anar, Tere, els nostres fills i jo, expressament des de Montanejos, un estiu dels que vam pujar allà des de València: Montanejos era –i és- un poblet atractiu i turístic, a la vora del Millars, amb espais per banyar-s’hi. Llogàvem una caseta als de “La valenciana” i anàvem a la fonda a desdejunar, dinar i sopar. I val a dir que ho feien molt bo. Els matins els passàvem al riu, fent una petita passejada. De vegades ens quedàvem en un indret a mig camí, on gaudíem de la solitud, a més de l’aigua i el paisatge.
Altres ocasions arribàvem a la “platgeta”, més amunt del curs del riu, on la gent hi acudia en quantitat, perquè s’eixamplava l’espai i l’aigua era més abundosa. Per les vesprades, feta la migdiada i passats els moments forts del sol, fèiem excursions pels voltants i una d’elles al Tormo de Cirat, on anàrem a veure a Josefa, la neboda de la sra. Leonor, -que havia faltat feia temps- i ens obsequià amb unes pastes. També vam trobar a la placeta de la font, just davant de l’església, a un dels meus exalumnes –que es veu perfectament a la foto- que s’havia quedat allà...fent el què ja feia quan venia a l’escola: treballar el camp. Ens reconeguérem mútuament i varem estar parlant una bona estona, fins que ens vam acomiadar afectuosament.

Albocàsser
Finalment es resolgué el (segon) concurs de trasllats que tots estàvem esperant, especialment en el cas de Tere, que s’havia passat l’any a Sòria, a la destinació del primer concurs –Nafría de Ucero- com jo me l’havia passat al Tormo. Així que per al curs 63/64 ella estaria a La Serra d’Almos i jo a Albocàsser. Tere i els seus pares –encara vivien els dos: el pare Vicent i la tia Maria Teresa- feren els seus plans i contactaren amb els Redorat de Benicarló, atès que a aquell poble hi havia destinat de capellà Mn. Redorat: això els donava certa confiança a l’hora d’instal·lar-s’hi.
Per la meua part, ja a l’estiu i per “prendre possessió” de la plaça –requisit indispensable per a entrar en nòmina-  em vaig desplaçar, d’Ares estant i aprofitant que un viatjant baixava amb el seu “sis-cents”, em vaig presentar a Albocàsser: una vegada allà vaig preguntar per l’alcalde o pel secretari i algú em digué que pot ser serien fora del poble, aquell dia, i un altre contestà -amb to burleta i crític- que si aquells dos i algú més desaparegueren, el poble es quedaria molt tranquil (!). Finalment vaig trobar l’alcalde, el Sr. José Miralles, àlies “Moleta” i em vaig presentar: m’atengué molt bé i per sempre més com li vaig explicar que baixava d’Ares, on passava l‘estiu, em quedà allò de “Don Marcos és d’Ares”. M’explicà que hi havia altres dos mestres més, fijos –Dn. Urbano i Dn. Ismael...i les mestres, les germanes Porcar, una de les quals era la directora, Maria, més una altra mestra...total tres elles i tres nosaltres, més la de pàrvuls de les xiques.  Vaig aprofitar, també, una vegada a Albocàsser, per assegurar-me l’hostalatge: l’alcalde em digué que a l’Hostal –al costat mateix dels abeuradors- seria difícil trobar lloc, perquè ho tenien sempre ple. Hi havia també la Fonda, que és on vaig anar a parar, finalment, més cap a l’entrada del poble i enfront del jutjat comarcal.
Així que, fetes aquelles gestions, vaig tornar a Ares, ara en el cotxe-correu que tants records em portava de la meua infantesa, quan pujàvem a l’estiu al poble d’Ares i vam acabar de passar els dies que ens quedaven, per tornar a Castelló, novament i preparar el curs. Ara, però, acomiadat d’El Tormo vaig fer les maletes amb destinació a Albocàsser i vaig agafar, novament, l’emblemàtic cotxe-correu de la Hispano i em vaig trobar al mateix cobrador de tota la vida, quan pujàvem a Ares de menuts: en reconèixer-me em saludà ell i el vaig saludar jo, dient-li que anava a Albocàsser. “A Albocàsser? Què vas, de jués?” “No, vaig de mestre”, vaig contestar-li”. I és que Albocàsser, en aquella època, era cap de partit judicial i tenia jutjat d’instrucció i comarcal i funcionava com una petita capital de la comarca amb notari, registrador de la propietat, farmàcia, oficina de recaptació de contribucions, institut de Previsió, manescal, oficina de correus, tinent de la guàrdia civil...Per cert, al poble es mantenia el nom correcte de jutge i no s’havia degradat amb el castellà valencianitzat de “jués”, per juez. Fou Pepita, la de la Fonda, qui m’explicava que l’apotecari, Dn. Felipe, era el jutge de Pau...
De manera que vaig instal·lar-m’hi a la Fonda “Fèlix” –pel nom de l’home de Pepita, cosí de Dn. José Sánchez Adell- i, començat el curs, vaig conèixer els meus alumnes i la meua escola on, durant aquell any, ens mantindríem. Aviat, però, tinguérem notícia del projecte de construcció de les noves escoles a les afores del poble, que ocupà bona part de l’any i que estrenàvem al curs següent. Els xicons eren atents i treballadors i, entre altres, vaig tindre al fill del comandant de “puesto” de la Guàrdia civil: un sergent un pèl estirat, quan el seu superior, el tinent “de línia” era prou més assequible... I a un fill de l’alcalde, Enrique, i a altres el nom dels quals no puc recordar, però sí els rostres.
Com que venia d’El Tormo, on havia tingut la classe plena i amb alumnes de totes les edats, em vaig trobar prou alleugerit, amb poc més de vint alumnes i dels graus intermitjos –de nou a onze anys-, mentre Dn. Urbano tenia els més menuts i Dn. Ismael –“Xera”, per als del poble- els més grans. Les escoles, però, es trobaven molt independents no només els xics de les xiques, sinó les dels mestres entre elles, per la separació física: així, Dn. Urbano estava en una primera planta immensa i inhòspita, al carrer de l’església; jo mateix en una planta baixa més desarranjada encara i Dn. Ismael, dalt del meu local. Fou arran de la construcció del nou edifici, a l’eixida del poble, que s’organitzà la “graduada” –tres unitats de xics, tres de xiques i un parvulari- amb més coordinació i es quedà de directora del centre, la Maria Porcar, que ja feia de directora de la graduada femenina.
Mentrestant cadascun dels mestres fèiem el què podíem i només coincidíem a l’església quan hi havia alguna celebració i, per descomptat, amb motiu de la inauguració de les noves escoles al curs següent, on amb els alumnes acompanyàrem a les autoritats, famílies i gent del poble, amb un tal i solemne motiu. Amb el company Ismael coincidíem tots els dies, a l’entrada o a l’eixida: ell i el seus alumnes -“els majors”- pujaven –o baixaven- per una escala lateral, en part a l’aire lliure al seu local. De Dn. Ismael, vaig saber que era fill del poble i ja se sap que als pobles tots tenen un sobrenom: “Xera” era el seu, encara que no vaig esbrinar el sentit. A més, s’havia quedat vidu, pobre, amb una xiqueta menuda que la portava de la mà, vestideta molt modestament i és que, en faltar-li la dona, sembla que vivia molt precàriament. Ell mateix anava la major part del curs en sandàlies i uns pantalons als que faltava un pam per arribar-li baix. Portava, també, un saquet a la mà amb “la berena”, per fer un mos a mig matí. Quan s’implantà allò del servei “de alimentación y nutrición” li encomanaren l’activitat de l’hort escolar, atès que ell era pagès, mentre Dn. Urbano i jo ens fèiem càrrec administrar la distribució del got de llet a mig matí i d’alguna campanya informativa d’alimentació saludable.
A Dn. Urbano –que era de León i aterrà per ací quan al seu germà, guàrdia civil, el destinaren a Castelló- el veia quasi tots els dies, també, però perquè coincidíem a la “visita” al santíssim, a la parròquia, al tardet. I és que, en la meua “ardorosa” i testimonial joventut, com a assistent primer i partícip després als “cursets de cristiandat”, mantenia certs hàbits que el temps –i més d’un desengany de la institució eclesial- han anat apaivagant. Allà també ens trobàvem algunes altres persones del poble, entre elles Dn. Florencio, el de correus i Pedro el de telèfons. El primer era un funcionari foraster, que sembla havia vingut feia anys i s’havia arrelat, casant-se a Albocàsser: bona persona però un pèl legalista, que ens complicà la vida als mestres en el tema de la correspondència oficial. Efectivament, des de sempre, en els comunicats i estadets remesos a la Delegació i a la Inspecció, teníem franquícia de l’ajuntament i ell ho qüestionà això, demanant que habilitarem una partida específica del pressupost (!) de l’escola per a segells... No recordo bé com acabà la cosa, però no estiguérem els mestres gens d’acord: primer perquè la dotació econòmica, per a material escolar, era ínfima i a prou penes arribava per a res i segon perquè era una pràctica generalitzada, a tots els municipis i no enteníem perquè havíem de ser diferents a Albocàsser.
Amb Pedro, el de telèfons, tot i no tindre massa relació ens hi enteníem millor, perquè a més tenia l’oficina enfront de la fonda i ens veiem sovint. Hi havia també altres “funcionaris” hostatjats a l’Hostal –cas de Dn. Atanasio i algú més- o a la Fonda de Fèlix –cas del jutje i meu, que sentíem la “companyia” de Pepita, filla de la casa, repassant els seus llibres i ara mestra del “Joan de Brusca”-. Dn. Pasqual, el manescal, amunt i avall a la seua feina, com Dn. José el metge o Dn. Felipe l’apotecari,  o el Sr. Notari o el Registador, que s'hostatjava també a la fonda de Fèlix, quan acudia al seu despatx, des de València. O com Dn. Miguel, el metge forense dels jutjats, que també es quedava a la nostra fonda, quan era requerit, que venia en vespa des de Sagunt, on tenía consulta.
A Dn. Urbano, a més, tenia que trobar-lo i consultar-lo de tant en tant, perquè en arribar el temps dels exàmens i haver de viatjar a Barcelona –aleshores estudiava jo, per lliure, els cursos comuns de Filosofia i Lletres-, els dies de la convocatòria, havia de demanar el corresponent permís a l’alcalde –en la seua condició de president de la junta escolar- i ell, després d’autorizar-me, sempre en deia que parlara amb D. Urbano –que feia de secretari de la mateixa junta-, per no deixar desatesos els meus alumnes. Així vaig haver d’anar a trobar-lo, alguna vegada, a la seua escola instal·lada –com he dit- en una inhòspita i immensa sala, en la primera planta d’un edifici a prop de la rectoria i feia una certa impressió de solitud, doncs eren poc més de vint alumnes en una nau immensa, on es perdien en pupitres, ordenats a la manera clàssica i la seua taula al capdavant. En una ocasió, però, que vaig rebre l’avís, quan ja es feia fosc i no tenia on trobar a Dn. Urbano, vaig tindre dificultats en contactar-lo, perquè vaig haver d’anar a buscar-lo on vivia, a la sortida cap a Castelló i tot era trucar a la porta, sense resposta. Fins i tot vaig haver d’enfilar-me per unes pallisses d’enfront, a l’altra banda del carrer i des d’allà vaig començar a cridar-lo estrepitosament per si em sentia a través d’algun desllunat...atesa la seua notòria sordesa.
En això que l’alcalde em vingué a buscar a la fonda –jo freqüentava poc els bars i el seu n’era un, així que crec que no fou allà-, i m’ensenyava una carta de la universitat de Saragossa, alhora que m’explicava que era de “Dn. Antonio Beltrán”, catedràtic d’Història, que ja havia vingut en alguna ocasió anterior i li demanava que els buscara allotjament a ell i a un grup d’alumnes, que venien a visitar les coves de Tírig, a més del contacte amb aquell ajuntament i amb algú que els guiés. Expressament a mi em demanà si els podria acompanyar en la visita, a la que s’afegí també, mossèn Manuel. Òbviament vaig dir-li que sí, perquè a més jo no hi havia estat mai. Així que, als pocs dies, arribaven els visitants i marxàrem cap allà. No puc recordar com ens desplaçàrem al lloc, encara que algú ens acompanyà als abrics prehistòrics, on arribàrem amb dificultat, poc menys que “triscant” com les cabres, incloent-hi mossèn Manuel que s’arremangava la sotana per pujar enmig dels riscos. Ja a dins de la cova principal, el professor Beltrán anava explicant al seguici -els seus alumnes i nosaltres que l’escoltàvem, atentament- les escenes de caça dibuixades i els detalls de l’estil de la pintura levantina, a diferència de la de les coves del nord –Altamira, Lescaux etc-.
El professor, però, interrompé la seua explicació per amollar un improperi i és que havia detectat en un indret de la cova, que faltaven algunes pintures, extretes a la força amb el tros de pedra que la contenia, com a mostra dels robatoris que sovintejaven i que obligà a les autoritats, finament, a protegir l’indret. Jo tenia el record de la Remígia, al terme d’Ares, que havíem visitat un estiu amb els amics “valencians” i on també detectàrem trossos de pedra esgallada amb la pintura corresponent. Realment encara ha estat un miracle poder gaudir d’una part d’aquell tresor, ignorat durant segles i, una vegada descobert, sotmès a l’espoli d’uns i a la incúria  d’altres. Una vegada que el professor Beltrán es desbravà i s’enrecordà de tota la família dels brètols espoliadors, s’adreçà al bo de mossèn Manuel, dient-li en to de broma que pot ser hauria de tornar “con el hisopo” –el salpasset- a la mà, per “purificar” aquell indret de les brofegades que ell havia amollat... Tampoc tinc el record de la tornada, però el nostre alcalde, a part del disgust pel robatori i els contactes que faria amb el de Tírig, al respecte, es mostrà agraït per haver acompanyat als visitants, atenent-los tan bé com poguérem.
Tornant a la meua escola, val a dir, que vaig estar a gust amb els meus alumnes, tot i la precarietat de l’edifici i dels bancs: pupitres d’aquells que s’obrien per deixar a dins les carteres, de l’any de la “quica”, tots desgastats per l’ús i una estufa al mig. La taula del mestre al capdavant, tocant la pissarra i damunt de la tarima corresponent, amb uns calaixos on vaig trobar algunes publicacions del règim, exaltant el falangisme dels ideòlegs del “alzamiento”. Hi havia, també, un patiet que servia com a complement de l’aula i on teníem la llenya: segurament seguiria la rutina que havia adquirit en temps de l’Annexa, amb uns primers moments de “posada a punt de la classe”, alguns exercicis de càlcul i la corresponent revisió dels quaderns, lectura col·lectiva i individual i l’explicació del tema del dia. Amb tota probabilitat mantindria allò de la “consigna” a l’encerat, al començament de la classe del matí i el quadern de rotació. Per les vesprades hi havia activitats més lleugeres, com ara cal·ligrafia i dibuix i alguns deures que posaria per a casa. Pocs, però, perquè des del ministeri s’ordenà que només a partir de tercer nivell -8 anys- i encara... Això de dilluns a divendres, perquè el dissabte al matí es dedicava a l’explicació de l’evangeli del diumenge i a la tarda ja no hi havia classe.
I poca cosa més del dia a dia a l’escola vella, des d’on sentíem totes les hores, doncs estàvem a tocar de l’església, baix del campanar. A la parròquia d’Albocàsser –que era arxiprestal- hi havia destinats dos germans capellans i els atenia una seua germana. El rector era Mn. José i el vicari Mn. Manuel, bones persones els dos i amb ambdós tenia jo bona relació, havent estat a sa casa alguna vegada. Fins i tot em deixaren un diccionari de llatí gruixut, dels seus anys de seminari, que m’anà molt bé per a preparar les traduccions de l’assignatura de llatí, de Filosofia i Lletres. Així que el diccionari dels mosséns en féu favor, perquè el meu era el típic de sempre, més senzill i a dalt, a la meua habitació de la fonda, en una tauleta a un racó, em “pelava” de fred, estudiant, acabades les classes, per la vesprada i les nits, a més dels diumenges. Havíem començat un o dos anys abans els cursos comuns de Filosofia i Lletres –com he dit-, per lliure i a la Universitat de Barcelona, alguns companys: Zacarías Ramo (Traver, la deformació de mestre i, més tard, d’inspector de retenir els noms complets...) i Pelegrin Persiva (Lapica...) i Manel Escoí (Blanc...) -tots tres totrreblanquins- i jo, perquè a València no hi havia pedagogia encara i era el què volíem cursar. Vaig llegir, també, molt, per a l’assignatura de Literatura Espanyola, que impartia el professor Blecua –pare del que ha estat president de la Real Academia de la Lengua-, passejant el diumenges, fent el “triangle” que derivà de la nova desviació per Sant Pau: jo solia eixir pel centre del poble, direcció Vilafranca i tornar per Sant Pau cap a Albocàsser: un bon passejonet, per cert.
I és que, sense cotxe, es feia difícil anar a Castelló els caps de setmana, a casa dels meus pares, i havia de romandre per força al poble, quan a més fins i tot el dissabte al matí hi havia classe. En això, però, que la filla de Dn. José Maria Sanjuán el metge, Gabriela, obrí una farmàcia a Castelló, providencialment a un pas de la nostra casa, al grup de “Cardona Vives” a l’avinguda de València. Així que, a partir d’aleshores, bona part dels dissabtes de vesprada, Dn. José Maria em convidava a pujar al seu “sis-cents” i en duia a Castelló, tornant-me a la tarda del diumenge a Albocàsser. Pel camí parlàvem i em feia confiança de com un fill seu que estudiava medicina morí, sense poder fer res per ell. Dª Pepita, la seua esposa, ho contava també molt afectada. El cas és que els meus pares, fins a molts anys desprès, foren clients habituals de la farmàcia de Gabriela i jo mateix, a intermitències, feia per anar a saludar-los fins que successivament faltà, primer Dª Pepita i desprès Dn. José Maria. I ara mateix, la pròpia Gabriela sé que ha traspassat la farmàcia i s’ha jubilat.
Més “accidentat” que les anades a Castelló, algun cap de setmana, fou el viatge que vaig emprendre cap a la Serra d’Almos –Tarragona- per trobar-me amb la meua promesa, Tere, a les vacances de setmana santa. Fetes les primeres gestions, Fèlix, el de la fonda s’avingué a dur-me a Sant Mateu, per Tírig, en la seua vespa (!), des d’on jo seguiria cap a Tortosa, Tarragona i Serra d’Almos...Així que, tancada l’escola i amb una maleta de “paquet” al darrere, sortíem per aquella carretera d’infernal record –de pedra picada i plena de clots- fins a Tírig, seguint cap a Sant Mateu, on arribàrem miraculosament ja al tard. Fèlix retornà, mentre jo m’encaminava a la fonda que hi havia en la mateixa plaça i on vaig passar la nit, fins a l’endemà a punta de dia, quan vaig agafar un autobús camí de Vinaròs i Tortosa.
A Tortosa vaig pujar a un tren que em portà a l’estació de Tarragona, on vaig romandre fins al tard, que passava el “caspolino” procedent de Barcelona i que em portà a la Serra...ja de nit fosc! Més ben dit, a la Serra no, a Guiamets, el poble del costat, des d’on carregat amb la maleta i, a peu, vaig fer el trajecte cap a la casa de la meua promesa, que es trobava a l’entrada del poble. Encara com que feia lluna i vaig arribar sense majors problemes...quaranta vuit –o més- hores desprès d’haver sortit d’Albocàsser (!). Em compensà l’estada amb Tere i els seus pares durant la setmana següent, amb algunes eixides pel terme, el contacte amb les famílies del poble, conegudes seues i la participació en les processons de rigor, on no em vaig lliurar d’ajudar a portar el “palis” que, com a “promès de la senyoreta”, l’alcalde m’oferí amablement –a part que Redorat, el mossèn era de Benicarló i de família coneguda i amiga de la de Tere-. Acabades les vacances, tornaria de segur a Albocàsser, però no puc recordar cóm (?), perquè Félix no m’esperava enlloc... Segurament en tren fins a Castelló i en el “cotxe correu”, al poble.
Finalment –tornant a la vida d’Albocàsser- s’acabà de construir el nou grup escolar a les afores, a la vora de la carretera d’Alcalà i estàvem a punt d’ocupar-la, tot esperant el mobiliari nou, del què l’ajuntament tingué notícia tot seguit. També ara el sr. Miralles tingué el detall de convidar-me a acompanyar-los –a ell i al secretari, Xavier Caritg- a Alcalá, doncs a l’estació tenia anunciada l’arribada de les taules, cadires i armaris per a la nova escola. Així que vaig anar amb ells i, efectivament, el carregament arribà i es transbordà a un camió per portar-lo a Albocàsser.
L’anècdota fou que el ministeri d’Educació dotava de la meitat dels mobles, mentre que de l’altra meitat s’havia de fer càrrec l’ajuntament respectiu, cosa que no féu falta perquè de les quaranta places per aula previstes, com que la matrícula era de vint i escaig ja n’hi havia prou amb el lot de Madrid –més ben dit de Tavernes de la Valldigna, i de la fàbrica de Federico Giner, que és on es fabricava el mobiliari escolar per a tota Espanya-. Tornàrem a Albocàsser tot seguit i als pocs dies ja s’instal·laven els mobles, a punt per ocupar l’edifici, prèvia la inauguració per les autoritats provincials que ja s’anunciava pròxima.
Efectivament, l’acte fou molt  solemne i les autoritats estaven presidides pel governador civil d’aleshores –Dn. Carlos Torres Cruz, molt falangista ell i que féu que el propi alcalde, “Moleta”, també hi anés en camisa blava-. De la Inspecció pujà, Dn. Jaime de Juan, al qui jo ja coneixia i amb qui m’entenia bé, doncs era un home cordial, tot i que amb autoritat: es feren els discursos de rigor -des de dalt d’una tarima, amb megafonia de la parròquia, que manipulava Mn. Manuel, el vicari- mentre el seu germà, l’arxiprest, beneí el nou edifici. Parlà l’alcalde, que acabà saludant el governador amb el braç en alt (!), parlà l’inspector i féu el mateix. I parlà un tal Carlos Murria, del seguici oficial, amb un discurs barroc, en castellà –of course!, com tots-, del que recorde –i no sé a què venia la cosa- el dilema de com al papa d’aleshores hi havia que dir-li si Paulo VI o Pablo VI: segons ell calia dir-li Pau sisè (!?). Òbviament els anys seixanta i en aquell context polititzat, allò no deixà de ser sorprenent –sembla que el tal Murria, tot i addicte al Movimiento no havia acabat de perdre els seus orígens: era català de Tarragona...- Finalment féu el discurs el governador, segons el paràmetres del moment i conclogué l’acte.
Així estrenaven nou edifici, on vaig passar el segon curs de la meua estada a Albocàsser: les tres aules dels xics s’instal·laren a la planta baixa i les de les xiques a dalt i s’unificà la direcció, lògicament, que recaigué en Maria Porcar –com he dit- que ja ho era de les xiques. La novetat fou important, doncs de fer vides “separades” de les xiques i les seues mestres i, fins i tot, els mestres i els xics entre ells, es passà a trobar-nos tots els matins, en formar fileres, grans i menuts al pati de la nova escola. També a l’hora del pati i en acabar les classes. La rutina diària la trencà l’anunci de la visita d’inspecció de la nova inspectora Mª Socorro Mercé, a la que jo ja coneixia perquè fou professora de pedagogia, en jubilar-se Dª Gloria i abans que la plaça la ocupara la titular que fou desprès durant molts anys, Dª Júlia Beltrán. Tere, la meua promesa, també la coneixia doncs havia estat directora de la residència femenina d’acció catòlica a Castelló, situada al carrer Major, cantonada a Campoamor.
Efectivament ens visità la inspectora, acabada d’incorporar-se a la plantilla de Castelló, procedent d’Almeria on anà en primera destinació, desprès d’aprovar les oposicions corresponents. Passà per cada classe i s’interessà per la marxa dels escolars, fent-los preguntes i revisant els quaderns. Acabada la visita ens reuní als mestres, però no a l’escola i és que Maria Porcar, la directora, tingué el detall de convidar-la i convidar-nos a sa casa i obsequiar-nos amb pastes i cafè, la qual cosa féu molt més lleugera i agradable la sessió de treball que compartírem i on Mª Socorro ens féu alguns suggeriments per a seguir millorant el nostre treball, que ens reconegué i agraí.
Per a mi fou la primera visita d’inspecció, pròpiament, perquè si bé “Don Jaime de Juan” –més tard Jaume- ja havia passat per l’escola i, fins i tot, ens havia convocat a un centre de col·laboració pedagògica -que és com s’anomenaven aleshores les trobades de mestres- no ens havia visitat a l’aula, com ho feia ara la nova inspectora. En passar el temps, amb Mª Socorro mantindríem una molt cordial amistat i no només per arribar jo a ser company, en accedir a la Inspecció Educativa també, sinó per pertànyer ambdós al col·lectiu de “Josep Climent”[1], una associació castellonenca dedicada a honorar la figura d’aquell bisbe il·lustrat i dedicada a l’atenció catequística i humana d’infants i joves, amb seu a la Casa dels Òrfens, fundació que fou de Josep Climent. Així que ens acomiadàrem de la inspectora i la vida escolar tornà a la normalitat del dia a dia habitual.
Mentrestant les escoles velles –les de les xiques que estaven en millors condicions- s’habilitaren per a les classes d’adults, que es posaren en marxa el segon any de la meua estada a Albocàsser. Justament, perquè tots els efectius d’una oposició es dedicaren a cobrir places d’escoles d’adults -full time- i a Albocàsser se’n creà una. Així que un bon dia rebérem un ofici de l’inspector de Juan, anunciant-nos que ens destinaven com a mestre d’adults a Marín –un company de curs de magisteri- i en nomenaven a mi (!) “mestre tutor”, una nova figura per assessorar el nou professorat d’educació d’adults. Dn. Jaime m’encomanava presentar-lo a les autoritats i gestionar locals, horaris i programar amb el nou mestre les classes d’adults. Ben cregut com soc vaig parlar amb l’alcalde –“Moleta”- varem habilitar locals –tres: a les antigues escoles de xiques, al Santuari de Sant Pau i al mas de Brusca-, vaig passejar a Marín pel poble i van engegar la campanya de matriculació.
Val a dir que el nou company sempre havia estat un “cap volat”, en temps d’estudiant, amic de la gresca –per menys de no res palmes i palmes i a ballar..- i li costà treure l’oposició. Heus ací, però, que aquella nova responsabilitat, trobar-se enmig dels nous companys –el meu recolzament i amistat sincera que també comptava- i ben rebut per les autoritats, l’esperonà i “assentà” el cap: donava gust de veure’l amb la paciència i afecte que hi posava a les classes, l’atenció a cada alumne –majoritàriament dones- major i maldestre, per la inèrcia d’uns temps difícils i injustos... i Marín que hi tornava amb el somriure als llavis i sense defallir. És que jo, de tant en tant, anava a visitar-lo, li ajudava en el què podia i li donava ànims i ell se sentia recolzat, clar.
Així que vaig posar en antecedents de tot al nostre inspector –aleshores Dn. Jaime de Juan- i em vaig permetre convidar al jutge, José Maria Fernàndez –company meu de “fonda”- a visitar les aules d’adults i allà que ens anàrem a Sant Pau: Marín –que era prim com una ascla- estava que no cabia en sí de pagat. Només faltà rebre una carta, on Dn. Jaime ens felicitava als dos, pel (bon) funcionament de les aules d’adults i oficià a “sa senyoria”, agraint-li l’atenció de la visita. A José Maria li faltà temps per ensenyar-me la carta del nostre inspector, content també de l’atenció. I és que val a dir que el més tard company Jaume de Juan, sabé cuidar bé les relacions públiques: pot ser no arribava al detall d’analitzar el treball de l’aula –que, d’altra banda, amb pocs efectius i aviat amb el càrrec de jefe ho tenia difícil- però sabia “estar”, relacionar-se amb la gent –mestres i autoritats-, prestigiar la Inspecció i mostrar-se alhora amb autoritat i proper, fins i tot còmplice del teu treball. 
Així que arribà el moment i el propi inspector acomboià el mateix governador civil –que havia inaugurat el nou edifici de les escoles feia poc- a  visitar les aules d’adults i, en concret, la del poble: fou un autèntic “safari” de cotxes oficials, amb seguici i en presència també del jefe del SEMServicio Espanyol del Magisterio-, molt amic de fer-se notar, Dn. Manuel Pastor –oncle d’Antonio Beltán, el company de l’Annexa-, fins a l’extrem d’haver tingut algun conflicte –amb Pepe Roig, concretament-, atés que el sr. Pastor acurtava el nom del seu càrrec i deia només “Soy el jefe provincial del Magisterio” (?)...i això, lògicament creava confusió i, en segons quins estaments, malestar. Allà, però, eren tots uns i només arribar la comitiva, l’alcalde sr. Miralles els convidà a passar al (seu) bar i els obsequià amb cafè i refrescos i com que hi havíem els mestres i les autoritats locals –entre elles del jutge, José Maria Fernàndez- érem una colla de gent.
Tot seguit passàrem a l’escola, situada en un primer pis i a prou penes hi cabíem a l’aula, amb un Marín nerviós i jo mateix tens per si la cosa no anava bé, damunt l’inspector volgué quedar bé amb Dn. Carlos Torres –el governador- i a una dona –de negre, major i amb nervis- li diguè que escriguera alguna cosa –“hoy es martes”, por ejemplo- perquè el sr. Governador veiera com ho feia. Marín i jo varem intervindre ràpidament i, amb l’excusa que s’havia matriculat tard, varem aconseguir que escriguera el seu nom i a prou penes...La situació, però, estava salvada i Dn. Carlos i l’inspector es donaren per satisfets –encara com!- i la gent mirava com el mestre s’adreçava als alumnes i els revisava els quaderns. Així es donà per acabada la visita.
El curs transcorregué amb normalitat, fora de l’episodi de les oposicions a places d’annexes: se’n convocaren dues i entre altres aspirants contàvem Pepe Ramos i jo, que finalment les guanyàrem. Així que aquell segon any meu a Albocàsser seria l’últim i quan vaig haver de comunicar-li-ho a l’alcalde, a qui vaig anar a buscar al cafè on estava servint a alguns clients darrere el taulell, es girà cap als que hi havien per allà i els digué que ell ja ho sabia que “Don Marcos no duraria molt a Albocàsser: un curs o, com a molt, dos...”  Jo vaig voler disculpar-me, perquè tampoc es preveia que es convocarien aquelles oposicions tan aviat. I encara que la conversa s’acabà allà, val a dir que amb la meua promesa, Tere, ja ens havíem fet la idea de romandre a Albocàsser –ella demanaria trasllat des de la Serra- alguns anys, fins i tot fèiem plans per trobar casa i instal·lar-nos-hi... Ell, però, em desitjà sort i, acabat el curs, encara em quedava el segon campament de milícies, a Montejaque, ja de sergent i amb una perspectiva i experiència ben diferent de la de l’any anterior, bé que tan dura. Es féu, però, més suportable i els companys de tenda sobrevisquérem amb més si no comoditat, al menys no tanta precarietat ni estressament. Restava el prurito d’acabar d’oficial i això sí que ens tenia un pèl amoïnats, perquè acabar de sergent no ens feia cap gràcia, ni que la majoria no teníem intenció de quedar-nos a l’exèrcit. Finalment la cosa anà bé i tot i perdre alguns quilos vaig tornar a casa d’alferes, fins a l’any següent que faria les pràctiques, al mateix Castelló i al cuartel d’allà dalt, al regiment de Tetuán 14.
A Albocàsser encara he tornat en alguna ocasió: quan vaig llegir la tesina -a València- i atès que fou el professor Sànchez Adell el qui m’oferí consultar la biblioteca del bisbe Climent –que obrava i obra a l’arxiu municipal del què ell era l’encarregat- vaig voler ensenyar-li-la. El vaig visitar i li la vaig dur a l’antiga Normal del carrer Herrero, i vaig quedar en anar a recollir-la a Albocàsser, des de Benicarló, camí d’Ares. I així ho férem, encara que ens perdérem perquè no vaig entendre bé les indicacions d’on era el xalet que s’havia construït. Arribàrem, però, i xerrarem una estona, em torn a la tesina i qüestions pròpies de l’estiu tan sec que patíem i seguirem ruta.
Un altre dia anàrem a visitar a la filla de Pepita i Fèlix, que s’havia fet, també, una casa nova als afores i, finalment, un estiu, en baixar d’Ares, per anar a buscar a Tere i retornar al poble, on m’havia deixat a mon pare, vaig passar per Albocàsser i, desprès d’anar a la nova casa de Fèlix –on em vaig trobar a Pepita molt desmillorada, afectada d’una forta depressió-, vaig anar a buscar als “Moleta”, preguntant pels veïns on havien tingut el bar: em digueren que estaven al forn i m’indicaren i allà que me’n vaig anar. Pel camí veia vindre al sr. José i em vaig plantar al davant seu, saludant-lo: “Sr. Miralles, com està vostè?”. Se’m quedà mirant tot estranyat, jo em vaig traure les ulleres de sol que duia i ell exclamà: “don Marcos! Qui l’havia de conèixer amb ulleres fosques...” Vaig notar que s’alegrà i passarem a sa casa que era allà mateix i mentre esperàvem la sr. Carme, la seua dona, que venia del forn amb pastes, parlàrem una estona, tot recordant el temps que jo vaig estar-hi de mestre a Albocàsser i, fins i tot, donàrem un vol per allà presentant-me als qui trobàvem: “No vos en recordeu de Don Marcos...?”
Tornàrem cap a sa casa i, al moment, vingué la sra. Carme, que tingué també alegria de veure’m i em férem entrar, tot obsequiant-me fent-me tastar les pastes que duia del forn i em recordà com vaig fer treballar de valent al seu fill Enrique i com el portava de recte (!). cosa que ella encara ho agraïa ara, amb expressions de compartir-ho, per part del seu home. El cas és que no l’he tornat a veure a l’Enrique, però n’he sabut: per aquelles coses de la vida, un bon dia a la residència de la tercera edat -on estava mon pare- es posà a treballar una nova infermera i ell, com a “sorier”, que és volgué saber d’on era i en dir-li-ho, contestà: “Albocàsser? Allà estigué de mestre el meu fill major...” i estirant del fil...la Marian resultà ser filla d’Enrique! Quan vaig coincidir amb ella, vaig trobar-li una semblança notable de faccions amb son pare quan era menut -ella m’ho confirmà que tots ho deien...- i em vaig interessar: resulta que l’Enrique va haver d’operar-se del genoll, per  una criaturada –fer-se el valent davant dels bous de carrer al seu poble(!)-
En això que la sra. Carme entrà cap a dins de casa i aparegué amb una caixa de cartró, plena de fotos en blanc i negre...amb algunes del meu temps d’estada a Albocàsser i una en concret amb Fèlix, el de la fonda, José Maria el jutge i Atanasio el secretari: em vaig interessar per tenir-la i més tard, durant el curs, Josep Lluís em portà una còpia. Encara, amb el sr. Miralles, van donar un tomb pel poble i em presentava a la gent, però molts eren més joves i no els havia conegut. Vaig interessar-me per les germanes Porcar –les mestres del meu temps- i em portà a una urbanització de les afores, cap a l’escola, però no les varem trobar: semblava que passaven temporades a Vinaròs, on tenien un apartament. I em vaig acomiadar...de “Moleta” per sempre més, perquè temps després –jo per Josep Lluís i mon pare per Marian- sabíem que no es trobava gens bé, fins que faltà i s’acabà aquella persona activa, desficiosa, agradable, encara que “manó”, amb la què de mestre i més tard vaig mantindre una molt bona relació.
 Amb qui mantinc contacte des de fa anys, és amb el fill major dels “Moleta”, Josep Lluís, que quan jo estava de mestre a Albocàsser crec recordar que estudiava al seminari...i en eixir-se’n son pare em deia, tot pagat, que estava estudiant a València i era l’alumne predilecte de Don Ricardo Marín –primer catedràtic de Pedagogia-, en Filosofia i Lletres d’aleshores, desprès d’algunes convalidacions. Finalment, en acabar, fou ajudant del propi Dr. Marín i, tot seguit, cursà Psicologia, per incorporar-se a la nova facultat, treure la càtedra a Barcelona i tornar a València. El cas és que un bon dia, a les dependències de la Inspecció de València, encara al carrer Jaume Roig vaig rebre una telefonada i vaig reconèixer –i confirmar tot seguit- que es tractava del sr. Miralles: “Don Marcos, no s’enrecorda de mi? Soc Moleta l’alcalde d’Albocàsser quan vostè estava de mestre...” Em vaig alegrar molt i tot seguit m’explicà el motiu de la seua trucada; em demanà què podria fer perquè la seua neta, la filla de Josep Lluís, entrara al “Villar Palasí”, una escola de les més sol·licitades de València, ubicada justament al darrere de les nostres dependències i al recinte de Vivers. Per sort fou admesa, per la baremació ordinària, i el seu avi –i els pares- es mostraren molt satisfets. Aquella criatureta, pel que sé, avui és tota una metgessa, casada i amb fills que feren besavi al “Moleta” fundador de l’estirpe...i als que m’he trobat alguna vegada amb el seu avi Josep Lluís, tenint-ne cura, als voltants de la seu dels antics professors de la UVEG, que és on viuen ells, també, al carrer Alboraia, de València...
Així que Albocàsser i els seus records el duc amb mi molt a flor d’afecte.

Tornada a l’Annexa
          “Qui de casa se’n va a casa torna”...diu la dita. Així que, passat l’interinatge dels dos primers anys i aprovades les oposicions d’ingrés, vaig anar destinat al Tormo –un any- i a Albocàsser –dos-. I fou el segon any d’Albocàsser que s’anunciaren dues places a l’Annexa, vacants de la primera oposició que es convocà per a cobrir-ne i que aprovaren Florencio Prieto (Rueda), Antonio Beltrán (Miralles), Vicent Forcada (Martí) i Joaquín Gresa (Villach) –més deformació professional, en recordar el segon cognom dels companys...-: ens presentàvem ara Pepe Ramos i jo –i algú més segurament-...i arribàrem al final Ramos i jo...En una carta, en la què em donava notícia del tema, Pepe Ramos –bon amic des de temps d’estudiant- em deia que “tu has sacado el número uno...y yo el dos, que también es ‘bonito’...”
Així que a l’any següent tornava a Castelló, a casa dels pares de l’avinguda de València i s’acabava l’estada a Albocàsser. L’alcalde “Moleta”, home intuïtiu i franc, en donar-li jo la notícia, em contestà “ja m’ho esperava: Don Marcos era mestre per a un any a Albocàsser, dos màxim...” La qual cosa m’afalagà, encara que vaig traure-li importància, replicant-li que em trobava molt bé al poble i em sentia molt acompanyat i estimat, però la vida... –vaig mastegar una excusa, clar, per eixir del pas-. I és que, lògicament, ell coneixia la situació, perquè com a president de la Junta Municipal d’Educació –màxima autoritat local educativa, vaja, en la seua condició d’alcalde- vaig haver de demanar-li permís cada vegada que es convocava examen, encara que ell sempre em deia: “digueu-li-ho a Dn. Urbano”...que feia de director de les escoles de xics –sense nomenament, perquè funcionàvem com a unitàries i disperses-. Cosa que sempre feia, perquè els meus alumnes s’havien de repartir, el dia de la meua absència, entre ell i Dn. Ismael. Clar que una vegada em costà de fer-me amb Dn. Urbano, perquè era ja de vesprada, acabada la classe, que és quan vaig rebre l’avís de la convocatòria d’examen. Primer vaig acudir al bar de “Moleta” a buscar a l’alcalde: el sr. José estava darrere del taulell atenent a algú en castellà i, només veurem, en féu un somriure i m’amollà: “alguna pretensión Dn. Marcos?” i jo li vaig explicar el cas.
Tenia la seua lògica, perquè jo no anava mai al bar –fora d’alguna comptadíssima ocasió, amb José Maria o Atanasio- i clar aparèixer per allà, no era esperable que fora per fer una consumició... M’afegí allò de dir-li-ho a Dn. Urbano i allà que me’n vaig a buscar-lo a sa casa: vivia a l’eixida del poble cap a Castelló i, per més que trucava a la porta, no m’obria ningú –el bon home patia una sordesa aguda-. Així que vaig optar per situar-me en un altet d’un bancal que hi havia davant, a l’altra banda de la carretera i vaig emprendre a crits “Don Urbanoooo!” -encara com no hi havia veïnat, si no em prenen per boig- I jo tenia urgència de dir-li-ho, perquè a l’endemà a primera hora me n’havia d’anar a Castelló, en el cotxe correu...Finalment em vaig fer amb ell, no sé si em sentiria a pur de crits o, com que era tant devot, al tardet eixiria de casa per anar al rosari i el vaig “empomar”...
Efectivament a l’any següent, Ramos i jo, tornàrem a l’Annexa i el regent –que és com es deia el director de l’escola de pràctiques- ens adjudicà curs i aula –segon a Pepe i tercer a mi, crec recordar, perquè Forcada es trobava a gust en primer curs i ho “argumentava” de forma picardiosa, per la joventut de les mamàs –a més de ser més assídues amb els fills menuts, que quan es feien grans...- La resta de companys, també els varem conèixer aleshores: Antonio Beltrán,  Florencio Prieto i Joaquín Gresa. Antonio era nebot de Dn. Manuel Pastor, el del SEM i la Mutualitat, al què ja m`he referit en el recull de records de l’estada d’Albocàsser. Havia –Antonio- estat de mestre i director a Vilafranca i tot i ser molt del “règim” era molt pla i bona persona: un pèl presumit, això sí, perquè mentre que la resta ens col·locàvem la nostra bata grisa, per protegir-nos de la pols i del guix, ell anava entrajat tot el temps. Vivia a prop de l’escola al carrer Sarratella, a tocar de la parròquia de Sant Francesc, justament al mateix edifici que la inspectora Jacinta Garcia, a la què no sé si ell li havia tret “la minifaldera” i és que, aleshores, tot un signe d’autoritat -com el cas d’una inspectora- que fora jove i vestira falda curta, era tota una novetat...sobre tot amb contrast amb Dª Encarna Pallarés o Dª Mari Carmen Gisbert o Dª Paquita Alemany o Dª Leonor Vilar o Dª Mª Teresa Làzaro –que jo recorde- que vestien molt més clàssiques.
Antonio tenia un fill adolescent que estudiava magisteri i un de més menut que venia a l’escola i el vaig tindre jo algun temps: Juan Carlos. Al primer vaig retrobar-me’l a Girona de mestre, en una de les freqüents –jove que era u i amant de l’escola- visites que feia a la zona de Ripoll. Al segon, incidentalment, a Benicarló on anà de funcionari –crec que d’interventor- a l’ajuntament.
Aleshores –tornant a l’Annexa-  hi havia de director-regent, Dn. Juan Palacios (Clement) que venia de València, on havia guanyat les oposicions a director escolar, durant el temps que es professionalitzà aquella figura –el bo de Dn. Antonio Armelles també hi havia accedit-. I, en això, sembla que es convocà la plaça de Castelló, que era de nova creació, no com la de la femenina, que havia ocupat molt de temps, Dn. Manuel Ros i a la què accedí la nova directora Dª Remedios Gòmez, que durà poc de temps, perquè guanyà les oposicions a Inspecció i continuà -provisionalment- fent de directora, la dona de Dn. Isidoro, mestra de la secció. Dn. Juan Palacios era un home preparat i tenia dots de direcció i organització i sabia “vendre” l’escola: començà per instaurar un “uniforme” gris de pantaló i xaqueta, amb un escut de l’Annexa a la butxaqueta de dalt. També les llibretes i materials escolars –que ens abastia Ballester- portaven l’anagrama de l’escola i ell tenia un tracte senyor amb les famílies que ens donava prestigi. Amb nosaltres els mestres era familiar i directe, encara que amb autoritat i així la nova Annexa de xics es guanyà un bon nom al barri i a tot Castelló.
Les vivències d’aquell temps se’m sobreposen a les anteriors de la mateixa Annexa i hi ha episodis que no sabria destriar-los del tot... Com ara quan estàvem al menjador i per la tele allà instal·lada es retransmeté l’arribada a la lluna, amb gran expectació per part de tots. O l’assassinat dels Kennedy, primer del president J. K. i al poc de temps del seu germà Robert, que aspirava a la presidència: aquesta última notícia es la donà –sobresaltat- Antonio Beltran, venint també del menjador a mig matí i informada per tv. També s’esdevingué que posaren nom propi a les Escoles Normals: a la de xics, “Francisco Tárrega” i a la de xiques “Isabel Ferrer”. El nom de la segona s’entenia més, perquè la tal dama il·lustrada –contemporània de Climent...- havia fundat a Castelló escoles específiques per a les nenes, com el bisbe ho havia fet per als xics –tot i que el col·legi d’òrfens acollia a uns i altres-. De Tàrrega, però, no hi constava més que el seu virtuosisme amb l’instrument, que el feu famós, merescudament. Ara veig que Dn. Rafael Balaguer, de segur que promogué el nom, atès que ell n’era també –de virtuós de la guitarra-, tal com he explicat en referir els nostres temps d’estudiant.
Encara em ve al cap un altre episodi destacable: la visita del bisbe. Aleshores i creada la nova diòcesi de Sogorb-Castelló, el Dr. Pont i Gol, inicià tot un seguit de visites pastorals pels nous indrets, fins aleshores pertanyents a Tortosa i la ciutat de Castelló en fou també objecte. Sembla que el bisbe centrava la seua presència –com és lògic- a les parròquies –com la de Sant Francesc, la del nostre barri-, però no descurava altres llocs, com les clíniques del voltant, on visitaria els malalts i, segurament, la capella que hi hauria. I les escoles, entre elles la nostra. A la cosa se li donà solemnitat i el bo de Pont i Gol, simpàtic i planer anava passant per les aules, segurament acompanyat fins i tot per Dn. Isidoro. I en això que arribà a la meua, on jo havia dibuixat a l’encerat un mapa, on les ciutats de Sogorb i Castelló –amb una mitra cadascuna- apareixien enllaçades amb una cadena, volent significar la nova situació d’unió i germanor. Al bisbe li féu gràcia i s’adreçà als xicons, fent-los algunes preguntes que anaven contestant i jo completant...fins que passà a l’altra aula. Desprès he vist algunes fotos de la visita i acompanyant a Pont i Gol, he reconegut –molt jove aleshores- a Antoni Deig, el futur bisbe de Solsona i catalanista convençut, que semblava era el seu secretari.
I, lògicament, la nostra funció d’acollir alumnes de pràctiques es mantenia com sempre, ara amb una mica més de solemnitat, perquè Dn. Juan Palacios, ens féu imprimir unes targetes que ens repartí on deia: “profesor ayudante de clases pràcticas”, de la qual cosa –no cal dir-ho- ens sentíem molt satisfets, mestres com érem i prou. Al respecte un dels “alumnes” que més em ve al cap, perquè era ja major i el coneixíem molts de nosaltres, fou un agent de la policia armada (!) al què, justament, havíem vist a les desfilades i processons, uniformat i caminant per les voreres, de servei. No varem esbrinar la situació i si finalment es deixà la policia, acabats els estudis de magisteri, però el cas és que el tinguérem de pràctiques a l’Annexa. I val a dir que es comportà molt amablement i disciplinada, fins i tot amb un to simpàtic, alhora que amb una certa “deformació professional”, perquè en acompanyar les fileres d’alumnes –en formar al matí, al patí, en passar a les classes, en sortir al corredor etc.-, mentre els altres alumnes de pràctiques es limitaven a seguir la marxa, ell es posava al costat del mestre i se n’ocupava de què els xicons mantingueren les files, ordenadament.
Finalment, un episodi a destacar fou la celebració de Sant Lluc, que no sé ben bé per què ni des de quan venia, s’havia instituït com a festa dels mestres, a Castelló, i era costum obsequiar-nos, els alumnes, amb algun present. Val a dir que des de menut, a les monges primer i a l’escola pia, desprès jo ho havia viscut com a alumne i allà que portaves alguna cosa d’obsequi: a les monges més “de profit”, com alguna bomboneta d’oli, paquets d’arròs etc., i als escolapis tabac o alguna pluma. Ara jo –i la resta de companys- n’era destinatari i no cal dir que, en un moment d’economia modesta i amb nòmines molt ajustades, la consolidació de les “permanències” ens bastien d’un sobresou gens menyspreable, al què s’afegia –ni que fora una vegada a l’any- el dia de Sant Lluc, que suposava un bon grapat de regals que rebíem –llibres, begudes i altres obsequis-. El director, tot i que també n’era objecte, no compartia la situació i amb raó -encara que a nosaltres ens disgustava, clar-, perquè no deixava de ser un costum que coaccionava les famílies i no ens deixava en bon lloc, així que la cosa anà acabant-se.
Mentrestant jo anava seguint els estudis de pedagogia, iniciats anys enrere a Barcelona i continuats a València. Ara, però, prenia cos el meu nuviatge amb Tere, a la que vaig conèixer en temps d’oposicions, com he explicat ja i calia anar fent plans de futur. Altrament, el primer estiu de la tornada a l’Annexa, vaig fer les pràctiques d’oficial de complement a la caserna del mateix Castelló i al regiment històric de “Tetuán 14” –com trobareu en un altre lloc- i aviat pensàvem en casar-nos, com efectivament s’escaigué a l’estiu –per no demanar permís ni faltar a classe!- de 1966. Fou a Lledó i ens “casà” el rector de la nostra parròquia de Sant Francesc, en una cerimònia bonica –clar!- apadrinats, Tere per son pare i jo per ma mare. No cal dir que resultà emocionant, prometre’ns amor de per vida, als peus de la “Lledonera”, a la què en tantes ocasions, els castellonencs ens aclamàvem. El cas és que, acabat l’estiu, tornàrem a l’escola, jo a l’Annexa, però Tere no pogué ser nomenada per consort a Castelló i hagué d’incorporar-se a la seua plaça de la Vall d’Alba, on anava a veure-la tot sovint i d’on –per fi- es pogué incorporar a Castelló a l’escola de Cardona Vives, el barri on havia jo viscut els últims anys i estrenar el pis de casats, enfront mateix de l’Annexa.
En això que, acabats els estudis de pedagogia, vaig començar a preparar oposicions...primer a places de Llengua i Literatura d’institut, però aviat es convocaren les d’Inspecció i allà que ens matriculàrem un grupet d’amics: hi havia Àngel Pitarch –amic i mestre aleshores de Vila-real-, López Pla –que donava classes de pedagogia a la Normal-, un parell de xicones que varem conèixer aleshores i jo. El cas és que ens organitzàrem prou bé i els centenars –un temari llarguíssim!- de temes ens els distribuírem i a mi em tocaren els d’organització i legislació escolar: primer ho fèiem in extenso i tantes còpies –carbonet i paper de ceba!- com n’érem al grup, per tal d’assegurar l’examen escrit de tres hores. Desprès –i per a l’oral- en resum. Jo encara tinc els resums de tot el temari i m’agrada, de tant en tant, donar-li una ullada. Seguia jo treballant a l’escola, amb normalitat i estudiant a costa del descans i la convivència matrimonial i familiar, encara que els dies immediats als exàmens vaig haver de demanar permís a Dn. Juan Palacios, que ho comprengué de seguida. Però com que la cosa anava superant-se, vaig optar per demanar oficialment llicència sense sou, durant una temporada, fins que s’acabaren les oposicions amb bona sort per a mi. Tot seguit em vaig incorporar a la classe a l’espera de notícies del ministeri, però ja els companys em prepararen un homenatge de comiat: fou molt bonic i gratificant, perquè no només hi havia tots els mestres dels xics i les mestres de la femenina, sinó alguns professors de la Normal, amb Dn. Isidoro al capdavant –Júlia Beltrán, Luís Miralles, Sánchez Adell...-, a més de Dn. Emilio Miralles, director del grup “Ejèrcito”, on férem les pràctiques i amb qui m’unia bona amistat, a més de ser el marit d’una mestra reconeguda de l’Annexa femenina. Férem un dinar al “mesón del Cordero”, famós en aquell temps i encara tinc la foto de grup amb tota la gentada, Tere i jo.
No fou l’únic reconeixement, però, perquè els inspectors de la plantilla de Castelló també em volgueren homenatjar, cofois que un mestre “seu” accedira a la Inspecció. I és que val a dir –com explicaré més endavant, al detall-  havia jo mantingut una relació habitual i cordial –alhora que respectuosa, perquè aleshores els inspectors infonien respecte...- amb tots ells: Dn. Arturo Rodríguez, ja inspector en cap –Dn. Àngel Pérez havia passat a València-, Dª Mª Teresa Làzaro, inspectora meua al Tormo i en els cursets d’Alimentació, Dª Maricarmen Gisbert que havia estat al meu tribunal d’oposicions a l’Annexa. També hi havia Dª Leonor Vilar i Dª Paquita Alemany i ens trobàrem al motel Ticasa de Borriana, situat a peu de la carretera general. Encara ara, en passar per allà sovint –camí de Castelló per visitar a mon pare- i tot i que el local resta tancat, però en peu, en venen al cap aquells records ja llunyans, perquè aviat farà mig segle...
I així em vaig acomiadar de fer de mestre, amb la satisfacció –no cal dir-ho- d’accedir a una nova tasca, que em feia molta il·lusió...Amb l’enyor, però, de deixar la vivència diària d’obrir la classe i trobar-me, cada matí, amb el grup d’alumnes que m’esperaven. I això a l’Annexa –ara i els primers anys-, a Albocàsser i al Tormo de Cirat. Val a dir que, al llarg dels més de trenta anys següents, no vaig mai de deixar de fer –de fet- de mestre, en les visites a les escoles i en el treball de la Inspecció Educativa. Més encara quan vaig accedir a la condició de professor universitari, associat de Psicologia, ja a València. Això m’ha fet escollir el títol de les meues memòries –“Fer de mestre”- i no només simbòlicament, perquè m’he seguit sentint i practicant. Al respecte referiré –i, si no, ja ho faig ara- l’anècdota d’aquell director que, en demanar-li passar per les aules i que m’acompanyara, em deia un poc estranyat –segurament perquè la pràctica habitual era que l’inspector es quedava al despatx, revisant la burocràcia del centre i poca cosa més- de que com era això de voler visitar les classes. No cal dir que –amb perill de desautoritzar altres alternatives “visitadores”- vaig dir-li que era (part de) la meua obligació i que, en tot cas, volia compartir amb el professorat una estona del seu temps i en la seua tasca didàctica immediata, si més no per aprendre’n, participar-hi i reforçar-la davant l’alumnat. Això era especialment adient en visitar les aules de l’ESO o les dels instituts que m’encomanaren els últims temps, amb un alumnat un pèl –o molt- díscol i em semblava que amb la meua presència i autoritat (!) reforçava la del professorat.
I és que, de manera especial, enyorava el contacte amb els xicons del meu temps de mestre en actiu. Encara ara, en mirar alguna de les (poques) fotos d’aquell temps, tot i que els noms s’han anat esborrant, tinc molt present els rostres dels qui apareixen i encara els veig allà davant, al voltant de la meua taula –quan em presentaven treballs o llegíem- o asseguts a la seua, treballant –o enredant...- fent alguna activitat en rogle o fileres, o quan anàvem al pati, o formàvem abans de l’entrada o en l’esbarjo...I també algunes mares –més que no pares, per l’horari laboral-, quan s’interessaven o els havies de cridar per alguna malifeta menor dels fills o amb ocasió d’una simple convocatòria informativa. Ja del primer any a l’Annexa –i dels posteriors quan vaig tornar-hi-, em venen els records, alguns molt puntuals i altres més difosos i sense massa seguretat en situar-los, al primer temps de l’estada a l’Annexa o quan vaig guanyar les oposicions restringides, desprès de passar pel Tormo i Albocàsser... Així, recorrent la vista per les fotos d’aleshores, em venen al cap alguns noms –Pastor, Boira, Diego, Cubedo, Isidorín, Manuel, Gil, Benito, Batalla, Felices, Beltrán, Gonzàlez, Santiago, Traver...-, uns altres els tinc “a la punta de la llengua”, com es diu i hi ha noms que els he oblidat del tot, encara que les caretes de tots ells em porten més d’un record...
Per raons “jeràrquiques” esmentaré a sengles fills, del director de la Normal, Dn. Isidoro Andrès –Isidorín, primer i Santiago, un altre curs- i del professor Sánchez Adell –Manuel-. Tots, no cal dir-ho, alumnes avantatjats i estudiosos, perquè –lògicament- ho “mamaven” a casa, encara que diferents –també els dos germans Andrés Robres-: Isidoro jr., més callat i tímid, mentre que Santiago era més entremaliat, sense ser díscol. El segon portava ulleres de molt petit i el duien –com a la resta de germans- a Barraquer. Pot ser això influí perquè nosaltres férem el mateix amb el nostre fill, Marc-Vicent, afectat d’estigmatisme i estrabisme, alhora, encara que també perquè Tere, de menuda, havia estat pacient del Barraquer pare de Dn. Joaquín, per iniciativa del tio Remigio, metge de casa i parent estimat que els tenia molta atenció i afecte. El fill de Sánchez Adell, Manuel, era també discret i dòcil. El record que tinc, però, quan a son pare vaig arribar a comentar-li alguna cosa del fill, es què es féu un tant el desentès, perquè això –la marxa escolar del xiquet- “era cosa de sa mare” (?) En els Andrés, com que la mare era mestra de l’Annexa femenina i un temps la nostra mentora, hi havia més relació, lògicament. I una nota més: de quan sant Lluc, encara tinc els obsequis de sengles famílies “intel·lectuals”. Així dels Andrés “Y la bíblia tenía razón” i dels Sánchez Adell “Dioses, tumbas y sabios”...
Un altre fill de la casa fou Beltrán –Juan Carlos, li havien posat, arran del nomenament del príncep com a successor...- fill d’Antonio Beltrán, un molt bon company, que havia estat de director a Vilafranca i havien baixat a Castelló feia poc. El xicon portava ulleres i era estudiós i callat i a més de son pare que s’interessava, la mare –Sofia crec recordar- també es passava de tant en tant per l’escola, on hi tenia –a la femenina- la menuda –també Sofia com ella, i per això en ve el record- i un germà major, estudiant de magisteri, que féu les pràctiques amb nosaltres i me’l vaig trobar a Girona de mestre, quan jo vaig anar d’inspector –a Ripoll, crec recordar-. El cas és que al Juan Carlos, anys més tard, el vam trobar d’interventor a l’ajuntament de Benicarló i no cal dir com ens alegràrem mútuament de l’encontre.
També tinc, records nítids d’altres xicons d’aquell temps, dels qui recorde el nom, com ara Pastor, pobret, que era un infant amb clara disminució intel·lectual, tot i que en aquell moment jo no tenia prou criteri i formació per diagnosticar-ho i –als anys seixanta- els psicòlegs escolars eren inexistents –els Spes actuals o el departaments d’orientació-. A més de “curtet” –a prou penes vaig aconseguir ensenyar-li a llegir i parlava amb dificultat- portava unes ulleres d’augment, amb uns vidres gruixuts i les dents les tenia molt deteriorades. No recorde si vaig arribar a parlar amb la família, perquè alguns pares era difícil de fer-los passar per l’escola, ni tan sols a les reunions que fèiem de tant en tant... Boira era un poc més espavilat però se’t quedava mirant amb els seus ulls “saltons” i no sabies mai si t’havia entès bé o no. Una altra cosa era Diego (López Olivares), estudiós i callat i que vivia als “colorins” –el grup de cases al darrere del pati, on també vivia Sacedón-. I és que al tal Diego li he seguit la pista, des que el vaig retrobar d’ajudant de Sánchez Adell i ara catedràtic prestigiat de Geografia Humana a la UJI, amb un curriculum excepcional, doncs és consultor de diversos projectes internacionals del seu camp. Val a dir que em vingué a veure a la Conselleria, a València, quan jo era cap de servei d’ordenació acadèmica, per obsequiar-me –dedicat al “seu mestre”- del llibre que li publicaren, resultat de la seua tesina de llicenciatura. I en diverses ocasions posteriors –i amb la seua família i una filla que se li sembla del tot a ell, quan era menut, amb la mateixa careta-, perquè l’he convidat a algun acte en què he intervingut a Castelló o jo mateix he assistit a algun altre protagonitzat per ell, a la UJI, no cal dir que amb gran satisfacció –mútua, crec-.
El cas, però, que més m’impactà aleshores i que vaig haver de “patir” –encara que més la família i ell mateix- fou un tal Cubedo, un xicon un pèl major que la resta de la classe –producte d’alguna repetició anterior, pel problema que arrossegava-, afectat d’epilèpsia. De tant en tant li agafava l’episodi, sense previ avís i queia redó a terra, amb gran soroll i sobresalt dels seus companys i meu. Miraculosament no es féu mal, amb les nombrosos i quasi diàries caigudes, ni que fora de la cadira on seia. No cal dir que estava en contacte amb la família i la mare –ai les mares!- venia sovint, unes vegades perquè la cridava jo –sobre tot al principi- i altres perquè era ella la que es presentava per interessar-se. Això també en un moment, en què la malaltia no estava tant controlada com ara i feia patir, cada episodi que s’esdevenia. Per sort, una vegada passat, el bo de Cubedo tornava a la normalitat de la classe, encara que amb aquella carona d’estranyat en veure l’enrenou que havia originat, pobret.
Gil, en canvi, era “el meu millor alumne”, tal com li vaig escriure en un llibre de lectura dedicat, de resultes d’aquells “premis” o “sortejos” de petites coses escolars, que fèiem de tant en tant, per mantindre la classe “motivada”. Al punt, la família –la mare sempre!- es presentà per agrair-me-ho. La veritat és que Gil, tenia totes les qualitats del bon alumne: intel·ligent, estudiós, callat, atent, amb una lletra bonica i clara i un quadern impecable. Vull suposar que jo, en reconèixer-li-ho, no en faria una distinció ostentosa, que podria haver molestat a la resta de la classe i que em comportaria com a mestre, discretament, cosa que ara em ve al cap amb una certa preocupació.
El cas de Benito –carona redona i amb uns ulls vivíssims- era diferent: més que no intel·ligent era despert i molt simpàtic, amb un somriure entre entremaliat i innocent. Especialment hieràtic es posava -amb els braços creuats- a la taula, quan jo, en acabar d’explicar alguna cosa, solia fer preguntes per assegurar-me’n i ell volia ser preguntat. I com que eren alguns els “pretendents”, jo els advertia que no preguntaria més que als que se comportaren...i així Benito –i algun altre- es quedava literalment sense respirar i mirant-me fixament... Felices era un d’aquells també, molt atent a les explicacions i bon alumne: portava ulleres i tenia una careta d’espavilat, redona i amb els cabells en punxa...En canvi a Batalla li costava més seguir la classe: més callat i dubtós, es mostrava tímid i participava poc, havies d’anar “estirant-lo”.
Hi havia també Sacedón, fill del germà major d’un meu company de l’Escola Pia, que vivien també als “colorins”. Coneixia bé al pare i a la mare: el pare feia de lector a la capella de l’actual residència de la 3ª edat de mon pare i jo mateix hi col·laborava algun diumenge. El xicon també discret i estudiós, de “bona” família: els Sacedón tenien fama al barri, doncs el para havia estat guàrdia civil, encara que jo no el vaig conèixer d’uniforme, sinó jubilat i amb posat seriós, però bona persona. I el seu fill menut i germà d’Alejandro, pare delmeu alumne, és el què havia sigut company meu dels escolapis i el mateix es féu escolapi. Mols anys desprès, amb ocasió d’un terratrèmol a Costa Rica, crec, ens varem interessar per ell, doncs era allà i actualment sé d’ell pel president del nostre col·lectiu de jubilats-UVEG, Josep Vicent Díaz, antic escolapi, perquè viatja tot sovint a centroamèrica i ens enviem salutacions pel seu conducte.
Tornem, però, als meus alumnes d’aleshores. Traver n’era un altre, més mogut, fins arribar a comportar-se amb una certa inquietud, que ara anomenaríem hiperactiu...encara que de vegades es distreia, com afectat de TDAH, la síndrome d’atenció dispersa, amb hiperactivitat afegida...Res d’això, però, teníem ben assumit, aleshores, els joves mestres que ens enfrontàvem cada dia a nombrosos i variats episodis, que anàvem abordant amb notables dosis de lògica i bona voluntat. Traver, però, no suposava un problema major i anava fent, mentre jo li anava seguint la pista. Un altre xicon discret, de pares immigrants i que vivia a la vora, la mateix carrer Herrero, fou Gonzàlez que no destacà especialment ni en bé ni en mal i que mon pare me’l localitzà últimament. Passava que els meus pares vivien a un carrer paral·lel i darrere del pati de la Normal, així que coneixien el barri i les botigues del voltant, una d’elles de la família Gonzàlez. Així que fa un temps mon pare m’inquirí sobre un alumne meu que tenia un establiment modest al carrer Herrero...amb el pare del qual havia parlat i s’havia interessat per ell, alhora que el pare, per l’antic mestre del seu fill...Mon pare mateix coincidí amb el xicon que es féu càrrec de la botiga, es presentà i li parlà de “don Marcos” i jo mateix, en un dels habituals viatges a veure’l, vaig fer per trobar-lo, amb gran sorpresa de la dona del meu exalumne que veié que algú –jo- abraçava al seu home, només entrar a l’establiment, en lloc d’interessar-se per la mercancia...El cas és que el tal Gonzàlez conservava la mateixa carona de menut i, en trobar-me’l enfront, darrere el mostrador, de seguida el vaig reconèixer. Van recordar aquella època, alguns dels seus company i em digué que tenia un fill estudiant al mateix edifici on ell anava a l’escola de menut, doncs la Normal –Annexa inclosa- ara s’havia convertit en un institut de secundària –el “Vicent Castell”-.
D’altres xicons tinc el record encara que se m’ha desborrat el nom però em ve al cap la fesomia i els gestos, com dels dos germans que miràvem de no fer-los coincidir a la mateixa aula, o aquell que resultà fill d’una neboda –crec- de la meua “passejadora” –figura domèstica d’algu(na) xicona jove que tenia cura del menut, la mare del qual hi treballava, com sembla que ocorregué quan ma mare anava a la fàbrica...- El xicon en qüestió era la mar de bondadós i mai em creà cap maldecap. També vaig tindre a la classe, a un meu nebot –Pepe Cueva Almela-, fill de l’oncle Domingo –germà de ma mare- i de la tia Rosita. Pepe -José Antonio Marcos, de nom complet...- era un pèl retret i em mirava “de reüll”, pot ser perquè, tot i parent, el faria formar i complir, clar. Però molt bé: féu la seua marxa i acabà el curs amb tota normalitat i bones notes. Encara ara, parlem del tema de tant en tant, encara que amb qui més ens veiem és amb el seu germà Domingo –Domènec ja- i Loreto, que viuen a València, on són profes de secundària.
I finalment –o quasi- no voldria deixar d’afegir la conversa que vaig mantindre amb un dels pocs pares que ens visitaven. Tinc al xicon molt present i és a la foto de la segona estada a l’Annexa, encara que no puc recordar el motiu de la visita. Podria ser que s’incorporà amb el curs ja començat, per destinació del pare, militar de professió. Al fil de la conversa m’explicà que venien de l’Aiun –aleshores a l’inici del conflicte del Sàhara- i ell amb grau de comandant –crec- em referia de com havien estat allà de ben considerats, fins al punt de què si havien tornat recentment, la població indígena d’allà rebien als seu antic comandant –de legionaris crec recordar- amb una cerimònia que incloïa sacrificar un dromedari (!)...
També del Tormo...com Paquito, Felipe, Manolín...36 en total! Els veig a la foto que ens férem, quan caigué aquella nevada i, a la porta de l’escola, “esculpírem” –els xicons i jo- un ninot de neu, li posàrem una boina i vaig afegir-li la meua bufanda... Els més grans –alguns quasi de la meua alçària, que ja s’afaitaven- drets al darrere, els mitjans en segona fila, encara drets i al terra els més menuts, a alguns dels quals encara els queia alguna “candela” i que tot i no haver arribat a l’edat obligatòria, sis anys –no hi havia unitat de parvuls- vaig haver d’acceptar-los, per insistència de les mares –“por favor don Marcos...”-
Es veuen tots amb vestits precaris i algú es pela de fred, fins i tot un no du més que el “babero” per tot abrigall i encara hi ha qui tenen l’humor de portar una bola de neu a la mà...i un altre que fa l’acció de pegar-li un “calbot” al ninot. Eren els anys seixanta i el “desarrollisme” de l’opusdeísta López Rodó no afavorí més que als privilegiats, com sempre, però no a la població rural –alguns dels meus alumnes més grans, que havien arribat als 14 anys i seguien l’últim grau d’ “iniciación profesional”, alternaven l’escola i el treball al camp-. Un a un vaig recordant-los –fins i tot el què s’amaga –o el tapa el de davant- a la meua vora i m’envaeix una tristor difusa, en preguntar-me què haurà sigut d’ells i què els haurà deparat la vida...Només a un l’he tornat a veure, anys més tard, un estiu i venint de Montanejos, on passaven uns dies a la vora del riu i a la fonda “La valenciana”. Fou que vaig proposar a la família acostar-nos al Tormo i al bell mig de la placeta, front a l’església i a la vora de la font, ens el trobàrem. Ens reconeguérem i parlàrem una estona: ell seguia amb el treball del camp amb poques perspectives, però allà hi era...
Encara d’un altre vaig saber –Manolín- que era fill d’una neboda de la Sra. Leonor, la meua hostessa. Fou a València, al despatx de la Inspecció de Navarro Reverter, quan em visità aquella neboda –dona del representant de l’editorial Marfil, que ens havia publicat una col·lecció de l’àrea d’experiencies- i vivien a Manises, per consultar-me un tema del seu fill. Vaig aprofitar per recordar els vells temps i preguntar-li pel seu germà.
Així mateix d’Albocàsser...encara que, dissortadament, no tinc cap foto de l’escola i els xicons: foren dos anys com ja he dit i el primer el passàrem a les escoles velles –vetustes més bé-, on entre altres tenia al fill del cabo de la guàrdia civil, un funcionari estirat –com també he dit-, encara que la mare era més tractable. I és que –com passa quasi sempre- les mares són les que prenen contacte amb l’escola, encara que crec recordar que vaig convocar un dia a tots –pares i mares-, encara que no recorde ben bé el motiu i van haver de seure als bancs dels seus fill i el cabo, comentava el mal estat dels pupitres –desgastats a l’altura dels braços...- El cas és que se m’han esborrat els noms dels meus alumnes, també del segon any, encara que les caretes em van venint al cap, especialment la de l’Albert, un xicon que es feia uns quants quilòmetres al dia anant i venint: vivia al mas de Brusca –nom del fundador del poble, segons documenten els historiadors locals i del què es conservava el sepulcre de pedra, a un incipient museu existent aleshores-.
Es veia molt rural, l’Albert pobret, amb uns ulls blaus “saltons” que et miraven atents quan li parlaves i presentava els colors saludables de la gent del camp, amb les galtes enrogides. El record del nom em ve de què venia jo del campament de Montejaque –aleshores seria l’any 1963!-, on justament i a la mateixa tenda e campanya, hi tenia un company del mateix nom: Albert. De l’Albert d’Albocàsser –com de la resta d’alumnes d’aquell temps- no he sabut res i de l’Albert del campament –aleshores estudiant de dret a València- he sabut que ha faltat, en preparar la celebració dels cinquanta anys de l’inici de la mili universitària que acomplírem.
Sí que he sabut –encara que no l’he tornat a veure- d’Enrique, el penúltim fill –l’últim nasqué aquell any, Santiago, anava arrossegant-se pel terra del bar, estudià magisteri i el vaig conèixer a València, on em visità amb el seu germà, Josep Lluís- de l’alcalde, el Sr. José Miralles –alies “Moleta”, com he dit en un altre lloc-. Fou arran de la trobada –que també he relatat o relataré- amb una filla seua infermera, a Castelló, a la residència de la tercera edat on és mon pare. Ell –que tot ho esbrinava quan es trobava bé- sabé que hi havia una xicona d’Albocàsser i li faltà temps per dir-li que el seu fill –jo- havia estat de mestre a aquell poble feia molts anys...Total que a l’endemà tornà ella, dient-li que era filla d’un que fou alumne meu: Enrique i a ell li faltà temps per dir-me-ho a la primera visita que li férem i anar a buscar-la. Efectivament, la careta de la xicona era clavada al seu pare, tal com jo el recordava de feia més de quaranta anys i ella em confirmà que tots ho deien...Encara com.
En un altre moment –al juliol- i venint jo de Benassal, on estava amb mon pare, camí de Benicarló, vaig fer per passar per Albocàsser –també ho dic en un altre lloc-, localitzar a Pepita i Fèlix –els de la fonda del meu temps- i buscar al matrimoni “Moleta” –la Sra. Carme i el Sr. José-. Localitats quan venien del forn, em feren passar a la planta baixa on vivien –ja no al bar que regentaven aleshores- i enmig de la conversa i algunes fotos que m’ensenyaren, aparegué la meua “influència” vers l’Enrique, que la Sra. Carme m’agraí, perquè –deia- que el vaig portar “molt recte”. Bé, aleshores més que no ara, és veritat que jo tenia un posar seriós, però estimava als meus alumnes i mirava d’ensenyar-los bé, encara que mai se sap i en rebobinar en els records, em ve alguna actuació de segur millorable.
Una altra cosa –naturalment- fou el tracte fugisser amb l’alumnat de batxillerat de l’Acadèmia Akademos, del carrer de Cavallers. Fou que jo acabava els estudis de pedagogia i en això un antic company de l’Escola Pia –Tormo- em parlà del tema; que a aquella Acadèmia buscaven a algú per impartir ciències naturals a un grup de batxillerat. Jo era de “lletres”, naturalment, però per sort dels què cursàrem el meu pla d’estudis, havíem tingut matemàtiques –Dn. Felipe-, ciències naturals i fisiologia –Dª Aurora- i Física i Química –Dn. Rafael-. Així que teníem una bona base i com que em feia il·lusió, allà que em vaig presentar al director, per “ocupar” la plaça. El bon home –del què no puc recordar el nom, però el tinc present, doncs era persona coneguda a Castelló- m’acceptà, desprès d’informar-se’n, encara que afegí: “no le veo más que un defecto...que es usted demasiado joven”... Desprès vaig entendre el què volia dir: el meu grup –com tot l’alumnat de l’acadèmia- era un pèl “mogut”, doncs no era infreqüent que a aquell centre acudira més d’un element problemàtic, procedent d’altres centres de Castelló i ell hauria volgut algú amb més edat i fins i tot mà dura... Siga com siga vaig començar les classes i a la vesprada-nit, de cada dia allà que em presentava i, escales amunt cap a la meua aula, on ja m’estaven esperant aquells “elements”, en un edifici vetust, un casalici d’aquells “senyorials” del Castelló antic, però gens funcional per a escola. No tinc mal record, però, encara que governar a aquell grup d’adolescents amb poques ganes d’estudiar, no resultava fàcil. Fins que, ja finalitzat el curs, em vaig acomiadar i ja no vaig continuar al curs següent, perquè en octubre es convocaven oposicions d’Inspecció i, per tant, era prioritari per a mi, dedicar-m’hi a estudiar de valent.
Heus ací un breu repàs envers els meus records –cap d’ells problemàtic més enllà del què era normal, amb algun entremaliat- dels que foren els meus alumnes, els anys que vaig fer de mestre d’escola a peu d’obra. Eren altres temps i tot i la nombrosa concurrència que omplia les aules, per sort de malifetes importants o de problemes de disciplina seriosos no en vaig patir. Que no és poc.
I una nova experiència la constituí l’alumnat de la Universitat –Psicologia i CAP-, tot i que jo ja n’estava acostumat al tracte amb adults, en l’exercici de la funció inspectora, particularment en els anomenats centres de col·laboració i les tutories de la UNED, quan s’implantà el cicle superior de l’EGB i alguns inspectors –a Girona, primer i a València desprès- interveníem en les sessions de debat i orientació al professorat participant, juntament amb els catedràtics de la Normal que atenien la seua assignatura. Això, però, de l’alumnat de Psicologia i del C.A.P. ho explicaré en un altre lloc.

Canvi de “xip”.
          Fou aleshores quan, arran les meues anades a Benicarló, en anar a “festejar” amb la meua núvia,Tere, vaig prendre contacte amb Tortosa i els cursets de cristianitat. I allà que vaig anar i participar-hi: fou a la casa d’exercicis de la diòcesi i portava el moviment un tal mossèn Martínez: l’estratègia consistia en una intervenció de “shock” amb un seguit de xerrades “pujades de to” emotiu i testimonial, impartides majoritàriament per joves seglars que havien viscut l’experiència, amb la companyia i presència de capellans joves. Hi havia els interludis d’oració i meditació, així com de confessió i penediment i acabat el primer dia –el curset en solia durar dos- els responsables es reunien a la nit per valorar la cosa i fer el seguiment dels assistents que, amb l’excusa de fer-se la foto de bon matí, donava peu a conèixer i localitzar-los, per valorar les seues reaccions a les intervencions. La cosa acabava amb un compromís i un pla de “nova vida cristiana”, que incloïa lectura, meditació i testimoni.
          Així que aquella experiència no tardà en implantar-se a la veïna diòcesi de Sogorb-Castelló, importada des de Tortosa: Mn. Martínez en fou l’impulsor i alguns joves seglars, com jo mateix, els col·laboradors. El punt de trobada fou la casa d’espiritualitat de Betxí –que acabà batejant-se “el transformador”- i a mi se m’encomanà alguna de les primeres edicions: pot ser la meua condició de mestre, acostumat a parlar en públic i a organitzar trobades, jove aleshores i de tradició i fe cristiana des de menut, feu d’aval per a la funció. Altres s’anaren incorporant com el mateix Joaquim Conill.
          La mecànica era la establerta: acollida, bon “rotllo”, xerrades impactants, moments de silenci i oració, converses i complicitats per repescar els resistents, presència eucarística, promeses i projectes...Fou la meua tasca testimonial, paral·lela a la de mestre en aquell temps de l’Annexa, d’El Tormo i d’Albocàsser. Aviat Mn. Martínez anà deixant la cosa a les mans dels joves “consiliaris” de la nostra diòcesi, entre els què destacaren Mn. Salvador Cabedo i Mn. Castillo, als què podries trobar-los a la seu del moviment, a un carrer a la vora de la plaça de Sta. Clara. En anar-nos-en, però, a Girona vaig perdre el contacte i vaig saber, també, que ambdós rectors se secularitzaren: Cabedo se n’anà a Munich –crec- a seguir estudis de filosofia i molts anys desprès, de retorn a València, me’l vaig trobar de catedràtic a la UJI. I de Castillo que es féu periodista i estigué de corresponsal a París, encara que no he sabut res més.
          Val a dir que eren els temps del concili Vaticà II i una finestra d’esperança s’obria al món, en una església massa temps tancada en sí mateixa... Tant de bo que ara que es recorden –a contracor per alguns- els cinquanta anys d’aquella efemèride, l’Esperit bufe fort i arrosegue les pors i les inèrcies d’una estructura eclesial que fa fallida per tots costats. Tant de bo. 

----------------





6. SEGUIR ESTUDIANT







          I ara què?
          Pot ser perquè u havia acabat molt jove, els estudis de mestre, o pot ser que ho portàvem alguns “a la massa de la sang” que, tot just haver-te estabilitzat mínimament, ja pensaves en com continuar estudiant: en el fons hi havia la necessitat de respondre a tantes preguntes, en reconèixer la pròpia ignorància…Així que, aprovades les oposicions de mestres de la convocatòria de 1960 -que conclogueren el 1961- vaig anar a parlar amb Dn. Antonio Armelles, que em mereixia molta confiança a més de ser també “d’allà dalt” –Morella, crec-. Dn. Antonio tenia, a més, el prestigi afegit d’estar a la Inspecció i, per tant, en contacte diari amb els inspectors i es trobava molt ben informat. I, a més, havia estat –o pot ser encara ho estava- de regidor de l’ajuntament, en les eleccions –les úniques, atès que els altres terços eren “designats”- de caps de família. I algun disgust hagué de passar, en oposar-se des de l’ajuntament de Castelló –quasi en solitari- a la instal·lació de la indústria química Fertiberia, en plena platja d’El Pinar. Les directrius oficials eren de recolzar la instal·lació, malgrat les protestes públiques de la gent del Grau i del mateix Castelló. Dn. Antonio rebé pressions del governador civil d’aleshores, que els qualificà als qui s’oposaven d’asturianos(?),  segurament perquè els miners d’allà havien iniciat algunes accions, en demanda de millores laborals. El cas és que ell veié mol bé la idea de seguir estudiant i m’animà.
          Així que em vaig preparar per a la prova d’accés a la universitat, que hi havia dissenyada per als que havíem cursat magisteri. Vaig matricular-me a València, a la facultat de Filosofia i Lletres, doncs jo volia cursar Pedagogia: hi havia una prova de llatí, una de llengua castellana i una altra d’història. Em vaig preparar tot seguit i, finalment, vaig aprovar l’accés. En recollir els resultats i abans de emprendre el retorn a Castelló, vaig passar per casa dels “valencians” –Lluís Vicent Beltrán-, atès que vivien aleshores darrere mateix de l’estació de RENFE i érem molt amics de trobar-nos a Ares, els estius. Lluís Vicent havia començat els estudis de Dret i tot es cursava a l’edifici del carrer de la Nau, de manera que s’alegrà molt de la meua nova condició d’universitari.

Estudiant i treballant.
Els estudis de Pedagogia, però, encara no estaven establerts a València, així que vaig haver de matricular-me a Barcelona, juntament amb alguns altres companys, tots de Torreblanca: Escoí, Persiva i Zacarías Ramo. I junts començàrem a anar a classe de llatí, a casa d’un empleat de banca, que hauria estat al seminari amb seguretat i vivia al xamfrà de Berenguer, a l’avinguda de València. Desprès resultà ser marit d’una benicarlanda, a la que coneixia Tere i que heretà les propietats d’unes dones fadrines, ames també de la casa del carrer de Sant Joaquim, on vivia la meua promesa i on jo li enviava les primeres cartes...
A part d’això jo vaig haver de buscar-me professor de grec, mentre els companys escollien àrab. I fou un pelegrinatge: primer vaig demanar-li-ho al rector de la meua parròquia de Sant Francesc, Dn. Manuel, que declinà per no trobar-se prou preparat, tot i haver-lo estudiat. Desprès vaig anar a parar a casa d’un professor de l’institut, que li deien Dn. José Chillida, al que la maldat intrínseca dels estudiants l’havien rebatejat com Don Pepito pataxula, perquè tenia  una cama més curta que l’altra i tot i la pròtesi que duia en forma de suport a la sabata, anava un poc coix... Vivia a la Farola i allà que em vaig personar: una dona d’edat –sa mare segurament- en preguntar per “Don José” em féu passar, alhora que cridava: Pepín! te buscan... Tampoc vaig tindre sort, perquè el Sr. Chillida em digué que no donava classes particulars...Finalment –o quasi- em vaig assabentar que un funcionari d’estadística del carrer major, que havia estudiat filosofia i lletres a València pot ser...
I pogué ser però poc, perquè del verb lyo no vàrem passar. Una nova informació m’arribà: Dn. Julio, el cap dels policies municipals de Castelló (!), donava classes de llatí i grec a sa casa del carrer Cavallers. Efectivament, em vaig fer amb una gramàtica grega i un text de traduccions i Dn. Julio em donà classe de grec una bona temporada: anava a sa casa, on en un entresol tenia un localet on donava les classes. Baix a la porta hi havia un timbre d’aquells prehistòrics, redó i fosc amb el botó blanc i un nom escrit: D. Julio, per si anaves i et trobaves tancat. I a fe que en sabia molt, amb seguretat hauria estat al seminari o tenia estudis de filosofia i lletres. I és veritat que jo el recordava d’uniforme, saludant les autoritats o a la formació enfront de l’ajuntament, amb unes maneres més bé educades, gens castrenses. Un dia vaig ser més puntual que de costum –o ell s’entretingué un pèl- i em vaig trobar una xicona a la que alliçonava...En anar-se’n em confessà que era un compromís al què no havia pogut dir que no: la filla del governador civil, a la que havien suspès de llatí i mirava de recuperar-la...El cas és que les seues classes m’anaren bé i em vaig assabentar mínimament de grec, com per aprovar l’assignatura que impartia a Barcelona, el Dr. Cirac, aquell personatge singular – “canónigo arxivero de Cuenca y catedrático de griego de la Universidad de Barcelona”, resava el seu llibre de “Gramática histórica”, grega, clar-, que acudia a la universitat, guarnit amb el seu hàbit talar...
          El llatí vaig anar fent-lo com vaig poder pel meu compte i, justament aquell estiu, que seria dels últims que pujaria a Ares, regularment, em vaig trobar a Dn. Vicent Pascual, el què havia sigut professor nostre de religió a la Normal i m’ajudà en la traducció d’uns textos de Ciceró. Pel què vaig saber, el bisbe d’aleshores –el Dr. Pont i Gol- nomenà per a la docència a Magisteri a Mn. Gumbau –“Mossèn presència”- i a Dn. Vicent l’envià a Roma a seguir estudis. I en tornar d’allà i mentrestant se li assignà destinació –crec que el nomenaren, finalment, prior de Lledó-, anava “tapant algun forat”: heus ací que, en absència de rector a Ares, aquell estiu, l’enviaren allà i allà me’l vaig trobar, no sense satisfacció. Perquè si bé a no tots queia bé, pel seu posar seriós i la seua exigència acadèmica, jo no en tenia queixa i ja he explicat alguna anècdota simpàtica de les seues. Així que, amb el llibret de Ciceró a la mà, anàvem passejant i llegint-lo, a poc a poc: ara mateix tinc present que érem a “Les Piquetes” tots dos, asseguts a la vora de la font, damunt d’unes pedres i Dn. Vicent es posava bé els faldons de la sotana, per seguir llegint Ciceró...


Cap a Barcelona
          A més de llatí i grec, en aquells dos cursos comuns previs als tres d’especialitat, havíem de cursar: filosofia, història de la filosofia, història universal, història de l’art, història d’Espanya, geografia, llengua espanyola, literatura i les tres “maries”, religió, gimnàstica i política. Vaig anar fent, a poc a poc i examinant-me a Barcelona, per a la qual cosa calia demanar l’oportú permís: primer des de l’annexa i desprès des d’El Tormo i Albocàsser. El viatge a Barcelona el feia en tren i encara vaig tindre la sort de poder quedar-me a casa dels oncles Hermini i Júlia, a Collblanc...Tinc el record d’un pis menut, en un carrer costerut, al carrer Montseny, 23, bis 2n, 2ª...Els meus oncles tot el dia treballant a esclata cor en una peça mínima on, tot just, hi cabien les màquines de cosir i planxar. L’oncle era sastre i feia jaquetes a destall i la tia li ajudava a cosir botons, fins a les tantes de la nit...i des de bon matí. Els cosinets Pepita –de la meua edat o un poc menys- i Miquel –més jove-, anaven a l’escola i jo -els pocs dies que m’hi estava- cap a l’estació de metro de Collblanc, passant per un pont de ferro elevat. L’estació era al costat de la via del tren procedent de València, de manera que anant en metro veies els trens que entraven i eixien de Barcelona, perquè també aquell tram era a l’aire lliure. Aviat, però, ens posàvem sota terra i venien les successives estacions: Urquinaona, Universitat...la meua!
          I, de seguida, la perspectiva de la plaça Universitat i l’edifici solemne on hi havia els dos “patis” idèntics: de lletres i de ciències. I l’accés al primer pis, on hi havia les aules i els departaments...i la taula de Pascual. Dn. Pascual -més bé- era un bidell ja d’edat, que vestia uniforme d’aquells blaus foscos amb “manguitos “daurats. Portava ulleres i el seu cap calb, em féu pensar –després- en el perfil del personatge “Mortadelo”. Dn. Pascual era una institució i la seua taula més visitada que la de qualsevol professor de la facultat i no només per la gent de la casa, sinó pels estudiants de fora, com ara jo. Efectivament, aquell bon home tenia tota la informació que ens calia: programes, llibres, dates d’examen, notes...De manera que el que no obtenies amb ocasió dels exàmens, li ho podies demanar per correu. O ell mateix t’ho remetia. Val a dir que una part del mèrit del què vàrem arribar a fer alguns, li ho devem a ell...Uns anys més tard, de Girona estant, vaig llegir a la premsa de Barcelona –amb foto inclosa-, que es jubilava i que li feien un homenatge: em faltà temps per fer-li una carteta afectuosa de record i agraïment, adreçada encara a la facultat i vaja si em contestà amablement i agraït...
          Els companys –Escoi, Persiva, Ramo- ens dispersàrem, encara que amb més contacte vaig mantindre fou amb Zacarías Ramo, que se les sabia totes a l’hora d’examinar-se: havia esbrinat una martingala per a garantir l’èxit a l’examen d’història universal. Consistia en substraure una fitxa del departament del Dr. Palomeque i, al moment d’escollir-ne entre les que el professor t’oferia, feies el canvi i li feies veure que havies extret la que portaves tu...no cal dir que ben estudiada. Aleshores l’aprovat era segur i Zacarías mostrava la que tenia a punt per a l’immediat examen. No vaig poder saber –ni voler- amb quines complicitats l’havia aconseguida. Al cap i a la fi també vaig aprovar l’assignatura. I a fe que t’ho havies de treballar: Dn. Antonio Palomeque Torres, de posar solemne, perfil orondo i somriure ample, tenia el text editat en dos toms voluminosos i val a dir que un pèl “farragosos”, amb una informació immensa. Calia anar llegint i subratllant i tornant a llegir i mirar de retenir alguna cosa de les edats històriques, els moments decisius, els personatges més significatius, les etapes culturals...
Una altra història era la d’Espanya, per a la què m’anà bé el gruixut i dens llibre que estudiàvem amb Dn. César a la Normal i de la que no tinc tants records, fora del moment de l’examen, en el que el catedràtic solia anar acompanyat de l’ajudant, que se solia mostrar tan servil amb el titular com malcarat amb els alumnes. Hi havia també la llengua espanyola, per a la qual jo m’havia cansat d’estudiar el “Gil i Gaya”, el “Seco” i algun altre manual, com el que havíem donat amb Isidoro Andrès, que era molt complet i me’l coneixia bé. Estava, també, la literatura espanyola amb el professor Blecua al capdavant, alt i prim...i anomenat (!) –diables que som els alumnes encara que ja grandets- el “sord”, doncs aleshores ja portava un aparellet a l’oïda. Havíem tingut que llegir molta cosa de la col·lecció “Austral” i de “clásicos Ebro”.
A mi això em pillà a Albocàsser i tinc el record d’haver-me llegit, bona part d’aquells llibres, els diumenges, de passeig, fent el triangle des d’Albocàsser en direcció Benassal, retorn cap a Sant Pau i novament cap al poble, ara per la carretera de Castelló...Perquè, clar, ara s’explica aviat el que feies, però fou molt el temps dedicat, per anar aprovant, a poc a poc –i no sempre a la primera-, les assignatures de la carrera. Jo havia portat una marxa normal, mentrestant feia magisteri i no tenia altra cosa a fer. Aleshores, però, fer de mestre –i fer-ho bé- i seguir estudiant no resultava tan fàcil. Així que un juny aprovaves un parell d’assignatures, a setembre una o dues més i així...durant set anys que és el que em costà acabar una carrera de cinc.
          Hi havia també la filosofia, que preparàvem amb aquell llibre d’Alejandro Díez Blanco –La Filosofía y sus problemas-, senzill i atractiu, alhora que modern. I la història de la filosofia, que estudiàvem en el llibre de Julián Marías. I així com de la literatura –i del llatí i grec- tinc el record d’Albocàsser, en parlar de filosofia i història de la filosofia em ve a la memòria El Tormo i la saleta de casa la Sra. Leonor, on jo batallava amb la fenomenologia de Husserl i altres pensadors que, a fe, ens feien pensar i de valent, per entendre’ls. És curiós però, d’algunes assignatures, recorde millor el text que no el professor. I té la seua lògica: els llibres els anaves treballant tot l’any –i bona part d’ells encara els tinc!- mentre que la figura del professor –o professora, que també n’hi havia, encara que menys- es limitava al moment de l’examen. Em passa, per exemple, en la geografia universal: un volum enquadernat, de més de nou-centes pàgines i abundants il·lustracions, del què era autor –clar, cada vegada que obries el llibre, ho llegies inconscientment- André Allix, recteur de l’Université de Lyon... Era –i és- un manual magnífic, amb un plantejament modern i humanitzador de la geografia que encara pots llegir amb gust. Ah! i les llengües clàssiques, llatí i grec.
De llatí se’ns demanava traducció, traducció i traducció. I val a dir que el llatí mai no havia estat fàcil per a mi, tot i l’esforç del pare Juan Bautista Ramón que ens el donava a l’Escola Pia i havia elaborat un quadres sinòptics amb les declinacions i les conjugacions. Les traduccions, però, em podien: manca de maduresa, segurament, per encarar l’ordenació de les frases i la recerca dels components, a partir del verb... Més tard començaves a traure-li l’entrellat i em prestà una valuosa ajuda, l’antic professor de religió de la Normal, Dn. Vicent Pasqual, com he dit. Fou arran del nostre reencontre... a Ares! Dn. Vicent passava unes vacances al poble d’Ares, portant la “mitja parroquieta” –com ell deia- d’allà. Vaig aprofitar per demanar-li ajut i ho féu gustós, alhora que passejàvem pel terme: traduíem Ciceró i altres autors clàssics i fou aleshores que vaig començar a trobar-li gust al llatí.
A més –i ara tinc, una altra vegada, el record d’Albocàsser- vaig aconseguir un magnífic diccionari, per seguir fent traduccions, que em prestà mossèn Manuel, el vicari de la parròquia, germà de mossèn Josep, rector i arxiprest de la rodalia. Així que, finalment, Molina –com sembla s’anomenava l’adjunt- m’aprovà, malgrat la seua fama de suspendre tothom, que tenia. Més anecdòtic, encara, fou l’episodi del grec: Dn. Pascual, el bidell, m’havia facilitat els textos del Dr. Cirac, el catedràtic. Un parell de volums de Gramática Histórica indigeribles, del que era autor Dn. Sebastián Cirac Estopañán –com he dita abans i que desprès vaig saber que era nascut a Casp-. Una passada, vaja. Les classes, però, de Dn. Julio i la meua força de voluntat, feren el miracle: vaig anar entrant en el tema i avançant en els interiors dels manuals. I, en arribar el moment de l’examen, asseguts als bancs de la galeria del pis superior del claustre, es produí la visió: un capellà, guarnit de dalt a baix -barret inclòs- aparegué per l’altre extrem de la galeria, amb pas solemne i una voluminosa cartera negra a la mà: Cirac! exclamà algú. No era tot, però, al seu costat hi anaven dues xicones joves acompanyant-lo i parlant-li, també amb carteres, però del tipus “portafolis”. Tothom es posà dret i, deixant passar la comitiva, entrarem a la classe –situada front a la taula de Pascual- darrere d’ells...No puc recordar si haguérem de fer examen escrit, però tinc present que el Dr. Cirac donà instruccions a les professores ajudants i elles procediren a examinar-nos, oralment, un per un. Siga com siga, no haver-nos d’enfrontar amb aquell canonge malcarat, ens alleugerí i la cosa no anà del tot malament, al menys per a mi que vaig aconseguir aprovar.
          Encara quedaven les tres “maries”: religió, gimnàstica i política. Pel que fa a la primera, seguíem un text titulat Crítica de las religiones, d’un tal Juan Tusquets, que resultà ser el catedràtic de Pedagogia general i al que em trobaria en arribar al primer d’especialitat, que encara el vaig cursar a Barcelona. El llibre argumentava sobre com calia esbrinar la “vertadera” religió i distingir-la de “les altres”. Pel que fa a la gimnàstica, crec recordar que fórem convocats a una instal·lació esportiva i allà férem uns exercicis, a tall d’examen. Finalment, la política, la estudiàvem en un text insòlit per al moment, atès que parlava de democràcia i dels règims parlamentaris. Certament no era un llibre de Formación del espíritu nacional, sinó un autèntic text de ciència política: inaudit per als anys seixanta.
I així és com vaig anar passant els dos cursos comuns, de la carrera de Filosofia i Lletres i seguir amb el tercer o primer d’especialitat. Allà hi havia el Dr. Tusquets, molt decantat cap als pensadors i pedagogs alemanys, que ens feia treballar la Pedagogia sistemática de Göttler i la Pedagogia de Dante Morando. També era prevere i anava en sotana: semblava afable i volia ser simpàtic. Més tard el vaig seguir com a director de l’Instituto de Pedagogia Comparada i jo rebia la revista que es publicava. Hi havia, també, un altre prevere: el Dr. Roquer, que ens donava –a mi m’examinava, perquè tampoc vaig poder anar a classe- Filosofia de l’educació, que anàvem seguint per diversos llibres. Crec recordar que, en el moment de l’examen, es passejava per l’aula i en veure’m tot concentrant sobre el paper em digué: no escribas más que el Tostado...Remotament recordava jo que el Tostado fou un d’aquells humanistes espanyols, que es passaren la vida escrivint...Bé, tot no eren preveres: hi havia el Dr. Fernández Huerta del què tots els mestres en teníem notícia i que era el catedràtic de Didàctica general. Don José era una persona ben curiosa: de gest afable i bigoti poblat i ros, ens encomanava treballs de caire estadístic, com aquell recompte de paraules        que vaig aconseguir acabar gràcies a l’ajut de la meua promesa, Tere i a sa casa de Benicarló, al carrer Sant Joaquim. Encara tindrà raó el burleta d’Escoí, que m’ha posat en evidència davant els companys de promoció de magisteri, en “descobrir” que... “Marc se n’anava a Benicarló, a estar amb la seua núvia...carregat de llibres!”
Doncs és veritat, si no carregat, alguns m’emportava i Tere, pobreta, m’ajudava molt. Del Dr. Fernández Huerta es contava que volgué aconsellar els estudiants, en les primeres vagues a la universitat, “nedant i guardant la roba”: a l’endemà i amb guix, al terra del pati de lletres aparegué un dibuix d’algú nedant...i guardant la roba: era –o volia ser- Don José...Personatge també interessant era i és el Dr. Siguán: impartia Psicologia, clar i ens havíem d’examinar amb el text de Paul Guillaume: Manual de Psicologia, de Paidós, amb pròleg i supervisió del professor Marcos Victoria, de Buenos Aires. El text era molt complet: des de psicofisiologia fins a l’estudi de la consciència humana i, a bon segur, contribuí a despertar en mi la que seria la segona vocació: la de psicòleg.
          Clar que qui em posà les “peres a quart”, fou la professora de pedagogia experimental. Li deien –els estudiants, des de sempre, han estat uns entremaliats maliciosos- la coja. I, efectivament, ho era: aparegué amb una cartera a la mà, amb posat seriós i ulleres d’aquelles que semblaven muntades a l’aire i el bastó, de què s’acompanyava. Passàrem a l’aula, que era immensa i d’aquelles amb diferents altures -com una mena d’amfiteatre- i començàrem l’examen, que constava de dues proves: l’escrita i l’oral. Cap de les dues la vaig aprovar a la primera: en l’oral em preguntà alguna cosa de metodologia i, com em veia nerviós, em demanava que pensara amb lògica, cosa que sembla no vaig fer. La prova escrita tampoc vaig superar-la, perquè em vaig fer un embolic amb el concepte “curtosis” de les corbes estadístiques...
Així que l’assignatura en qüestió restà per a setembre, quan sembla que vaig aprovar-la sense dificultat. Ometent la referència al seu defecte físic – òbviament- li ho explicava anys desprès, a la pròpia Maria Teresa López del Castillo, que tal era la professora que m’examinà. Aleshores, algun mestre de Barcelona, que seguia estudis de Pedagogia, ens donà els detalls: es tractava d’una inspectora que estava molt preparada i era molt exigent i que havia estat nomenada recentment com a inspectora jefe... que vivia el seu defecte físic amb frustració, que es traduïa en un comportament acomplexat. El cas és que quan la vaig conèixer un poc més, anys més tard, em semblà una persona agradable, la preparació de la qual es confirmava per les comandes que anà rebent del MEC: acabà d’inspectora central i no parà publicar coses en l’època de Gonzalo Gómez Dacal, que fou un company d’oposició molt intel·ligent, que accedí directament a les restringides de Madrid i Barcelona i passà desprès al MEC, més tard estigué a Holanda i als EEUU d’agregat cultural i acabà en Salamanca, ensenyant a la Universitat.


Pedagogia a València.
          En això que ens assabentàrem que, a València, posaven finalment els estudis de Pedagogia, fins aleshores només a Madrid i Barcelona i jo vaig demanar el trasllat de matrícula. Paral·lelament la meua vida professional de mestre seguia el seu curs i, en haver aprovat unes oposicions restringides a annexes, que es convocaren aleshores, vaig tornar a Castelló. I, òbviament, ho vaig tindre més còmode a l’hora de seguir estudis: s’acabarem els desplaçaments a Barcelona, amb estada inclosa a casa dels oncles Júlia i Hermini i podia sovintejar les escapades a València, per lliurar treballs o entrevistar-me amb algun professor.
Ara vaig trobar un nou company -Miguel Pinilla-, que estava d’educador al Colegio Menor Santa Maria del Lidón, una residència d’estudiants del “règim” –l’administrava el Frente de Juventudes-, molt propera a la Normal i a casa. Es tractava d’un edifici que se salvà de la piqueta, juntament amb l’església de l’antic convent de Sant Francesc, que feia de caserna de l’exèrcit, arran de la desamortització de Mendizábal. El cas és que Pinilla i jo ens combinàvem les anades a València i, amb ocasió d’examen, compartíem viatge: acudíem a la part posterior del teatre principal, on amb una certa precarietat per l’estretor del carrer, se situava l’autobús de la hife que feia el trajecte. Arribats a València acudíem al carrer de la Nau i lliuràvem els treballs o ens examinàvem i tot seguit –habitualment corrent per aquells carrers- fèiem cap al pont de Serrans, per on havia de retornar l’autobús camí de Castelló. I com que érem coneguts del conductor –jo fins i tot parent, perquè estava casat amb una cosina meua: Obdúlia- i aprofitant que enfilava pel carrer Sagunt, Vicent s’acostava a la vorera i pujàvem d’un bot per la porta oberta pel cobrador, que també “col·laborava”.
          Jo anava cursant, a poc a poc, les assignatures que constituïen l’especialitat, com a continuïtat de les ja iniciades a Barcelona: Pedagogia diferencial, Psicologia del niño y del adolescente, Pedagogia Social, Pedagogia Experimental, Historia de la Educación, Historia de las instituciones educativas, Didàctica General, Organización escolar, Prácticas de Inspección...tot en castellà, òbviament i uns monogràfics de final de carrera, entre els quals hi havia una Psicologia de la función educadora i una Educación especial, que ens impartia –en el meu cas m’examinava, com sempre- la Dra. Pertejo. Com és habitual, algunes assignatures i alguns professors se signifiquen més que no uns altres: a la de Diferencial no acabàrem d’entendre-la i tinc el record fugaç del moment de l’examen i la seua foto a la orla. De la de Psicologia infantil -amb la que treballàrem algunes fitxes descriptives- ens digué algú –la majoria de nosaltres érem mestres- que era filla de l’inspector-jefe de Saragossa. En Social i Experimental tinguérem a Benavent –José Antonio Benavent Oltra-, que era aleshores molt jove i se significà per algunes singularitats: tenia a gala pronunciar molt bé l’anglès i ho mostrava, sovint, en citar autors i bibliografia. Ens carregava d’apunts complicats, especialment barrejats amb estadístiques els d’Experimental i algun company descobria d’on els “obtenia” i li feia el seguiment. Als exàmens escenificava les seues dèries: ¿Qué dia es hoy?: 17 –per exemple- ¿De qué mes? –juliol, per ex.-: 17 más 7: 24.  ¿Y qué hora? -les onze, per ex.-: 24 menos 11: 13. Tema 13!... I tenies que desenvolupar el tema 13! Encara ara te’l trobes per la facultat i t’assegura que podia ser catedràtic en una altra universitat, però no ha volgut moure’s de València...
          Un altre professor, també aleshores molt jove -com Benavent- fou Castillejo. Castillejo Brull era –i és- català, tot i que no exercia i ens donà Historia de las instituciones educativas i, entre els treballs que vaig haver de presentar, hi hagué una monografia sobre la Normal de Castelló. La vaig elaborar afegint una entrevista a Dn. Felipe Sáiz, que vivia al mateix carrer Herrero, el nostre carrer també de novençants. Dn. Felipe es mostrà molt atent -com sempre- i es prestà a ajudar-me de seguida. Fins i tot, en parlar-me de la seua formació a l’Escuela Superior del Magisterio de Madrid, recordava amb enyor el seu pas per allà i els magnífics professors que tingué. I en regalà  uns llibres del professor Hoyos...Temps desprès -a Girona- tornà a aparèixer la famosa Escuela, doncs el Sr. Mestres també n’havia estat alumne i ho palesava amb orgull.
També ens impartia –Castillejo- una Historia de la Educación, de la que tinc el record d’haver assistit a alguna classe seua, amb ocasió de la presentació de treballs, quan justament parlava del padre Sarmiento.... De Castillejo –José Luis- tinc alguns records més, com quan em vaig examinar oralment de l’assignatura, en uns locals del carrer la Nau, a les dependències del rectorat i, mentre esperava el meu torn, em distragué una arca vetusta amb una llegenda, que explicava que allà es guardaven els diners de la Universitat...fins que fou suprimida l’autonomia de la institució, segurament arran dels luctuosos successos d’Almansa de 1707...Més tard i acabada la carrera, vaig mantindre alguns contactes amb ell i el vaig visitar a un “gabinet” pedagògic que havia obert a l’Albereda, amb el que sembla es féu amb diners, atesa la novetat del tema aleshores. I fou president del tribunal de la meua tesina, que en dirigia León Esteban. Encara més tard, des de Girona estant, en participar en un curs d’avaluació a la Politècnica –d’on Castillejo era director de l’ICE- el vaig tornar a trobar i em proposà per incorporar-me al seu equip. La cosa, finalment, no es confirmà.
          La Didàctica General ens la donava una professora –Rosario de Pablo- que semblava una animeta i en les poques classes a les que vaig assistir se la veia allà dalt, asseguda a la taula, sobre la tarima, explicant el temari amb una veueta monòtona...No tinc més records i més tard vaig saber que –pobra- havia faltat, encara jove. Res a veure amb la Dra. Payà Ibars, una dona resolutiva i sabuda que ens donava Organización escolar i a la que jo ja coneixia –de nom-, perquè formava part de l’equip de Vida Escolar. Vida Escolar fou una revista mensual editada pel CEDODEP –Centro de Documentación y Orientación de Enseñanza Primaria-, del ministeri, amb molta documentació teòrica i propostes pràctiques per a l’escola i dels què –centre i revista- era director aleshores Adolfo Maíllo, un d’aquells personatges irrepetibles: autodidacta i publicador infatigable d’articles i llibres. També hi formava part del CEDODEP, Fernàndez Huerta, Navarro Higuera, Eliseo Lavara, Ambrosio Pulpillo i altres. Dª Raquel era tan sabuda i erudita com despistada i a mi em trabucà la nota en la papereta: sort que en les actes figurava com a aprovat! Desprès fou la meua tutora en el CAP d’aleshores, que es deia Escuela de Formación del Profesorado de Grado Medio, que dirigia el Dr. Marín i on ens matriculàrem alguns, una vegada acabada la llicenciatura. Al poc de temps, estant a Girona, vaig saber que un desgraciat accident de carretera, venint de donar una conferència a Vinaròs, acabà amb la seua vida. Una vida que, els últims anys, fou –segons explicaven- prou turbulenta, doncs s’enamorà d’un jovenet, amb el què es casà i que sembla li tragué la “cera de les orelles”.
          Aleshores hi havia també –desprès desaparegué del curriculum de Pedagogia-, una assignatura amb el nom de Prácticas de Inspección, que impartia Dª Consuelo Moreno, una inspectora que era l’esposa de Jaume de Juan. Vaig haver de fer, com en la resta, els corresponents treballs i examinar-me al final i, en els seus apunts, ens documentà sobre el procediment de creació, modificació i supressió d’unitats escolars: allò que s’anomenà “ajust escolar” o “arranjament”. Precisament, les oposicions a Inspecció era l’alternativa més comuna als que cursàvem Pedagogia –tot i que jo em decantava més per la docència en escoles Normals-. I un dia dels que fèiem una escapada Pinilla i jo, es personà a la classe el que havia estat inspector meu a Albocàsser -“Dn. Jaime”- i ocupà l’hora en explicar-nos la dinàmica de l’oposició, atès que ell acabava de formar part d’un tribunal...
          Finalment, també en els cursos de l’especialitat, vaig haver d’examinar-me de Religió i vaig triar fer un treball –ai!- sobre el concili Vaticà II, recentment celebrat. Aleshores estàvem subscrits a la revista Mensajero que havia editat els documents conciliars en un llibre. Així que vaig documentar-me a fons i, arribat el moment, vaig anar a presentar-lo i a la Universitat –al carrer la Nau- em digueren que al Dr. Espasa –a mi, aleshores, no em sonava de res- el podia trobar al col·legi major Santiago Apòstol –crec recordar-, molt a la vora d’allà. Així que vaig arribar-hi, vaig preguntar i, efectivament, m’atengué un clergue ja major, prim i de pell bruna, que semblava cansat. Vaig lliurar-li el treball, em feu algunes preguntes al respecte i em vaig acomiadar. Poc sabia jo que es tractava del canonge Josep Espasa, persona compromesa no només amb la seua fe sinó amb el seu país, fins a ser foragitat dels honors propis del càrrec per la jerarquia d’aleshores. El Dr. Espasa, com a intel·lectual de prestigi, mantenia –entre altres- bones relacions amb l’agnòstic de Fuster, la qual cosa encara el posà en una situació més difícil amb l’establishment -polític i eclesial-.
          Fora de les lectures de l’activitat acadèmica estricta –Austral, Ebro, N. y C. etc-, alguns havíem desenvolupat l’afecció a llegir, ja des del temps de la infantesa, inclosos els “tebeos” –TBO, Jaimito, el Guerrero del antifaz, Purk el hombre de piedra, Pantera negra, el capitán Trueno...- i les novel·les clàssiques del moment, especialment de l’editorial Molino -La isla del tesoro etc.-. Aleshores la TV incipient, tingué un gest i engegà una campanya amb allò de... apague i lea, insòlita i contrària als seus interessos d’augmentar l’audiència. I fórem molts els qui ens férem amb la col·lecció de la biblioteca bàsica SALVAT: hi havia tres lots, cadascun amb un color distintiu. El de color taronja –el més abundant- recollia relats d’aventures, com ara las Narraciones extraordinarias d’Allan Poe o el Robison Crusoe de Daniel Defoe. El color verd abastava la literatura clàssica com el Hamlet de Shakespeare o Los interesses creados de Benavente. I el sèpia, obres d’assaig i divulgació, com La mente humana de Pinillos o Historia de la pintura española de Lafuente Ferrari. Més tard s’imposà la moda dels “fascicles” –que encara dura- i a casa ens anàvem apuntant a alguns: Historia de la Medicina, Geografia de España, Historia de la Pintura...A més dels llançaments editorials d’algun diari, com l’Avui o Levante...
          Mentrestant impartia jo les meues classes a l’escola Annexa -de gratíssim record- i en això que vaig saber que, a l’acadèmia Akademos –reiteració evident perquè “Akademos” vol dir això precisament: “académia”-, del carrer Cavallers, buscaven a algú per a impartir les Ciències Naturals a un grup de l’antic batxillerat i em vaig presentar al despatx del director, persona coneguda a Castelló, que te la trobaves sovint pel carrer. Li vaig explicar que estava acabant els estudis de Pedagogia i exercint de mestre a l’Annexa, per tant no era -formalment- especialista en “ciències”, tot i que a més d’haver-les cursades al batxillerat, les havíem ampliat a la Normal, doncs el nostre pla d’estudis era generalista. El director m’escoltava i, en acabar la meua presentació, em digué que allò no seria inconvenient –no ser de “ciències”- i m’amollà:  el único defecto que le encuentro es que es usted demasiado joven” (!) I és que el grup que em “tocà” era més bé “mogut” i el bo del director buscava a algú, de més edat, que el fera respecte i els “posara en cintura”. Òbviament no em vaig acovardir i vaig començar les classes tot seguit -per la vesprada/nit-, una vegada acabades les de l’Annexa.
          Així vaig passar aquell curs, ensenyant “Ciències Naturals” a un grup de “garrulos”, especialment distrets i amb poques ganes d’estudiar. Estàvem en un aula petita –com totes-, resultat d’haver habilitat els espais antics d’aquell casalici i a on s’accedia des de la planta baixa –amb una gran entrada i les oficines i despatx del director- mitjançant una escala ampla i fosca, al primer pis. De manera que la filera del davant estava a tocar de la pissarra i a prou penes hi havia lloc per passar, mentre la taula del professor es trobava a un racó de la sala, encara que jo la feia servir poc. Mirava de controlar al personal, fent-los treballar i fent-los eixir a l’encerat, alhora que no els deixava temps per a distraure’s i xerrar entre ells. Així vaig passar aquell curs, adquirint una experiència docent interessant i complementant el meu sou de mestre, que em vingué molt bé, per a les despeses de llibres i viatges a la Universitat i per ajudar a uns estalvis que em venien molt bé, doncs Tere i jo començàvem a pensar en casar-nos...
          Siga com siga, vam acabar l’últim curs dels estudis de Pedagogia i –com és habitual- s’organitzà un viatge de final de carrera –al que jo, ja casat i fent de mestre, no vaig anar- i un dinar de final de carrera, en un restaurant de València, al que es convidà a la Dra. Payà que sembla era la més “marxosa” dels professors, al que sí que em vaig apuntar. Abans, però, vàrem passar per l’edifici del carrer la Nau i ens vàrem fer la foto als peus de Vives...Foto que, en celebrar els 25 anys, la vàrem recuperar i figura en un fullet que s’edità, gràcies a la iniciativa de Codina Bas, un company molt actiu –“Codineta”-...Aleshores aquell estiu vaig mirar d’iniciar la tesina i em vaig assessorar de Dn. José Sánchez, professor a la Normal de Geografia i Història i amb qui no havia perdut el contacte. Ell, que estava al front de l’arxiu municipal, m’oferí treballar la biblioteca de Climent –o el que restava de la que fou la seua personal, amb altres aportacions posteriors-. Aleshores ningú no l’havia estudiada. Més tard Gil Vicent i Llamazares, feren un estudi bibliomètric, a partir del testament del bisbe i León Esteban visità l’arxiu i abundà en el tema. En aquell moment, però, estava tot per fer.
Així que, em vaig dedicar a catalogar tot aquell material i a incloure’l com una part substancial de la meua tesina, doncs els llibres de Climent donaven, amb prou exactitud, les coordenades del seu pensament il·lustrat. Jo baixava alguns matins, d’Alcúdia de Veo, un poblet de la Serra Espadà, on havíem pujat a passar l’estiu a la casa de Valeriana, una assistenta de l’oncle “Joanet”, el de la fàbrica. I tornava a l’hora de dinar. El cas és que no tenim massa bon record de l’estada a aquell poble: la casa era molt menuda i calorosa i estava al costat d’un bar molt sorollós. A més, el pare un dia s’accidentà a la mà, no sé ben bé com i vaig haver de baixar-lo, urgentment, a Castelló. Férem punta a la clínica “Herrero Tejedor” de la Gran Via i allà ens vàrem trobar un metge peruà –Dn. Germán- que era conegut de la família, perquè havia viscut a Benicarló, on tenia clínica a “La Torre”, un xalet a la vora de la carretera, enfront de “mobles Palau”. Dn Germán havia estat un bon cirurgià, però ara ja major havia perdut molt i la sanitat pública d’aleshores feia pena: ni les tisores tallaven les gasses i l’esparadrap!. Així que, a prou penes, pogué posar-li una bena a la mà del pare, una volta curada...
          Aleshores, però, la tesina quedà interrompuda en iniciar-se el curs i, al poc, convocar-les oposicions a Inspecció, tal com he relatat en un altre lloc, la cosa s’ajornà sine die...Fou a Girona on vaig intentar recuperar-la, alhora que contactava amb Tort, per indicació de Moreu Rey, una vegada llegit el seu llibre sobre “El pensament il·lustrat a Catalunya”. Però tampoc reeixí el nou intent i vaig haver de reiniciar la cosa, en anar a València, destinat a la Inspecció i prendre contacte amb León Esteban. I és que ni Dn. Ricardo Marín estava ja a València – se n’havia anat a la UNED-, ni Castillejo es podia fer càrrec, perquè impartia pedagogia general, ni hi havia la Zuloaga –que havia tornat a Madrid-: aleshores el catedràtic d’història de l’educació era León, que s’avingué a dirigir-me la tesina sobre Climent.
          La cosa no resultà senzilla, perquè jo estava treballant i tenia una família  i poc de temps per dedicar-hi...M’havia agenciat un simple caixó de fusta, on anava guardant materials –articles, fotocòpies, etc.- sobre Climent, que “amagava” sota una tauleta, al menjador de casa i moment que tenia moment que hi dedicava. El cas és que coincidí amb l’aparició de l’afecció de queratitis que em tingué, des d’aleshores, neguitós i afectat. I encara recorde els esforços de visió que feia, per treballar-hi aquells materials i anar escrivint el guió, primer, i el text, desprès, del què seria la tesina. A poc a poc vaig culminar el propòsit i, en una de les visites a León, quan ja la cosa estava molt avançada, despenjà el telèfon feu alguna consulta a la Secretaria de la Facultat –de Filosofia i CCEE-, ubicada a l’actual de Psicologia i, tot seguit cridà a Castillejo, per dir-li que el proposava com a president del tribunal... Acceptà encantat, perquè recordava bé els inicis del meu treball que ell me’l orientà feia anys –abans d’anar a Girona-.
Així que vaig haver de buscar algú que em passara “a net” el mamotreto i vaig trobar una funcionària de Secretaria que s’hi dedicava. Jo ja havia passat el manuscrit –il·legible si no és per mi mateix i encara...- a màquina, en aquella pluma 22 d’Olivetti i, una vegada acabada la passada “a net”, vaig preparar les còpies corresponents i s’esdevingué la lectura de la tesina, que anà raonablement bé, obtenint un sobresaliente. Climent, però, tot i la meua il·lusió pel seu pensament i la seua obra -primun vivere- fou discretament apartat de la circulació, doncs hi havia altres urgències –familiars, professionals, vitals...- que atendre, fins que en jubilar-me vaig poder dedicar-m’hi, tot recuperant-lo amb motiu dels tres-cents anys del seu naixement que, com he donat notícia en altres llocs de les presents memòries, esdevingué una ocasió històrica per reivindicar-lo.

Doctor en Psicologia?
          Amb tot, el cuquet de seguir completant els estudis universitaris, amb la lectura de la tesi, no cessà del tot i vaig començar per proposar-li al mateix León Esteban, abordar l’anàlisi dels textos escolars de la Il·lustració, en el “model” de la Gramàtica de Salvador Puig, justament per enllaçar-ho amb la figura de Climent, promotor de la seua edició. Finalment la cosa no quallà i vaig haver d’esperar millor ocasió, que es presentà quan em vaig trobar amb Salvador Vivas –que ja coneixia del meu temps d’inspector dels col·legis d’Alaquàs- i Empar Blat, que vaig conèixer aleshores en fer-me càrrec del servei d’ordenació acadèmica, on em promogué Baltasar Vives. Així que varem començar a treballar una proposta d’investigació sobre rendiments escolars, al final de l’EGB, que aplicàrem a més d’un miler de xicons i altres tantes xicones i què ens portà molta feina, perquè una vegada recollits els qüestionaris aplicats i les dades de les qualificacions respectives que obtenien dels centres investigats, calia processar-ho tot i varem haver de demanar la col·laboració d’una empresa radicada a Gandia i del seu tècnic –Buffort- que unia la condició de psicòleg a la d’informàtic. Els successius viatges a Gandia i les entrevistes amb la directora de la tesi acabaren amb la resistència dels altres dos companys –Blat i Vivas- que a poc a poc ho deixaren córrer, mentre que jo –més tossut- vaig continuar en solitari anant a Gandia i valorant els resultats.
En això que la nostra directora de tesi accedí a una plaça de la universitat de Barcelona i, fetes algunes gestions, fou Josep Maria Peiró qui se’n féu càrrec i val a dir que amb algunes cauteles, doncs la seua relació amb l’anterior directora no era massa cordial i trobà alguns aspectes metodològics que no li encaixaven. Finalment, però, acceptà i vaig començar un llarg pelegrinatge a la Facultat i al seu despatx, doncs aleshores Peiró estava molt ocupat –ho ha deixat d’estar mai?- i encara accedí, al poc de temps, a la condició de degà, amb la qual cosa, les entrevistes de treball amb ell es feien feixugues i distanciades en el temps. Amb tot la meua tossuderia pogué més i, per fi, revisat exhaustivament el meu treball i els resultats i propostes que se’n derivaren, es constituí el tribunal i es posà data per a la defensa. Com que també en la llengua em vaig mostrar militant, temia que algun membre del tribunal poguera arrufar el nas en llegir un tal i llarg treball en valencià, però el professor Carpintero –que fou el president- no en féu problema i Oto Luque, secretari, estava content, mentre la resta ho acceptaren de bon grat.
Així esdevingué la data de lectura, al juliol, amb la família ja fora de València, a la què vaig fer patir de valent, doncs em trucaven la vespra, per interessar-se –el mòbil no s’havia generalitzat- i en no trobar-me al fix de casa, Tere estava a punt de llogar un taxi a les tantes de la nit i presentar-se a València, per veure què passava. El què passava era que jo estava a la Facultat amb Peiró “assajant” l’acte de l’endemà, amb el concurs de Pepe Ramos –aleshores un becari de Josep Maria- que preparava les corresponents transparència per a la presentació: l’anècdota fou que Pepe hagué d’accedir a l’ordenada del despatx del costat...saltant la paret. Una paret que, clar, no arribava al sostre i Peiró i jo, des del despatx contigu li anàvem passant els materials. Així que no fou fins a la matinada, quan vaig tornar a casa a descansar unes hores, que vaig contactar amb Tere, que estava feta un sac de nervis, per si m’havia passat alguna cosa.
A l’endemà, doncs, amb les transparències i el guió corresponent, vaig comparèixer a la sala da graus de la Facultat i, fetes les presentacions i les intervencions protocol·làries de rigor en una “litúrgia” acadèmica -que li fa “puntes” a l’altra- vaig presentar i defensar el meu treball, que el propi Peirò m’avalà també amb la seua intervenció. Així, acabada la defensa, els membres del tribunal tingueren a bé plantejar-me algunes qüestions i el president donà per acabat el debat, retirant-se a deliberar i jo fora esperant el veredicte... que fou “cum laude, clar que tot i que jo pensava haver fet un bon treball, a Peiró no se li podia fer un “desplante”, ni menys el seu mestre i tutor, el Dr. Carpintero, que havia estat degà a València i ara estava a la Complutense. Somriure’s, doncs, i el dinar de rigor allà a la vora al “Sta. Barbra”. I fi de trajecte.
Arran de la tesi, però, el cuquet de la docència em picà de valent i a la propera ocasió que es tragueren algunes places d’associat, prèvia consulta amb Josep Maria, em vaig presentar. Val a dir que ell també tingué interès i em féu cridar per la seua secretària, des de Madrid, avisant-me de la convocatòria i citant-me als pocs dies al seu despatx del deganat, per preparar la documentació subsegüent i allà que ens passàrem una bona estona remenant papers dels meus “mèrits” i reomplint la instància. Així vaig accedir a la meua primera plaça de professor universitari, on vaig romandre fins a la jubilació de la Inspecció Educativa, quan vaig haver de renunciar-hi i on, tot i la no sempre còmoda compatibilitat, vaig passar uns anys molt agradables i reconfortants, impartint diverses assignatures, compartint-les amb companyes i companys del departament i a diversos grups, cursos i plans d’estudis de la Facultat i del Campus Tarongers.
Ara, tot i jubilat, encara mantinc algun contacte amb el món acadèmic, a través de la Revista de Psicologia –l’Anuari- i de la meua condició de “sènior” i membre d’APRJUV, de què he parlat en algun altre lloc de les presents memòries, així com amb algunes col·laboracions a revistes científiques i consultes que fins i tot de les “amèriques” (!) em fan i de què també he fet esment al llarg del meu (llarg) relat.
I és que, com diu la dita, malgrat tot, “on hi ha hagut sempre queda”...





[1]  En altres llocs de les presents memòries he dedicat espai i atenció a la figura i obra d’un tal personatge històric rellevant, del Castelló del segle XVIII –i de la València, Barcelona, Madrid i fins i tot, amb ressonància europea- i que fou objecte de la meua tesina en pedagogia i de dedicació continuada des d’aleshores, per seguir esbrinant la seua dimensió pedagògica, il·lustrada i humana..


[1] 24 de marzo de 2010.
Dn. José Manuel Sánchez Gey
Avda. Duque de Nájera, 7, bloque E, piso 11, letra D
11002 CÁDIZ.
                 Estimado y recordado capitàn de entonces:
               El amigo y compañero Ángel Pérez –con el que me he reencontrado recientemente en Valencia, donde vivimos ambos- me ha venido informando de la recuperación de un documento mecanografiado por él, de los años 63 y 64 (!), en donde rememora la vivencia campamental en la IPS de Montejaque. Y, obviamente, de los contactos con vos, que han culminado en la visita de los pasados días, a un “nonagenario lúcido” como él os describe. Bien, dice más cosas de vos y de vuestra familia, todas inmejorables por supuesto y seguro que más que merecidas.
               Me alegro de corazón, Don José Manuel y os deseo larga vida –mi padre es del 1913 y no tiene prisa en “irse”- y un ambiente familiar gratificante. Es cierto que mi vocación no fue la milicia, aunque intenté cumplir mis obligaciones con dignidad –quizá por eso mi amigo Ángel me dice que me recordáis... “pero no demasiado”- Y es que no destaquè ni por la forma física, ni por la punteria en los ejercicios de tiro, ni por la brillantez en memorizar el “memento”...No obstante allí estaba –con vos y el resto de compañeros- en algunas fotos que, a buen seguro os ha mostrado Ángel Pérez y terminè, felizmente, aquel ciclo con mis pràcticas de alférez, en el Regimiento “Tetuán 14” de mi ciudad natal: Castellón de la Plana, en el verano siguiente de 1965. Y es que la profesión de maestro recién estrenada –yo ya conocia al padre de Ángel, que ejerció de prestigioso inspector en Castellón, primero y en València después, donde coincidí con él- se prestaba a compatibilizarla –en verano- con la “mili”.
               El caso es que yo también había empezado a escribir mis memòrias, ahora que me he jubilado de la Inspección y de la Universidad y, lógicamente, habia dedicado un epígrafe a rememorar aquellos tiempos que ahora, con el aliciente de los recuerdos de la “novela” de “Buendia” –traducción del segundo apellido de Ángel: “Bonmatí”-, se han visto estimulados y me ha permitido reconstruir, en buena parte, aquellas vivencias. Por cierto, ¿vive el que fue nuestro teniente Guillén? ¿Y el alférez Notario –maestro como yo en aquel entonces-? ¿Y nuestro comandante Patero? ¿Y Santa Pau? ¿Y tantos otros...? De mis compañeros de tienda –éramos los de la “a”: Abaurrea Losada, Adell Cueva, Albert Montaner, Alonso Contreras, Alva Mendaro, Alviz Ridruejo...- he mantenido contacto con Alonso –abogado como Ángel-, me vino a visitar Alva –también jurista- de viage de novios que passaba por Castellón, al poco de acabar. Y me encontré en Gerona con Alviz, que se habia hecho policia y trabajaba en la comisaria del Gobierno Civil, cuando nuestra oficina de la Inspección de Enseñanza estaba próxima a la suya.
               En fin, Don José Manuel, reitero mi satisfacción en saber de vos y hago votos para que, algun dia, algunos de los que compartimos aquellas vivencias –habia, precisamente, uno de Cádiz que estudiaba medicina allà i varios de la de Sevilla, otro de Granada...- nos podamos reunir y ofreceros nuestro respeto y afecto, porque dentro de nada se cumpliran los 50 años y no deberíamos dejar pasar la oportunidad.
               Recibid vos, ahora –y vuestra familia- mi más sincera consideración y afecto.

                                                                       Marc Ant.Adell

[2] Ara, amb la perspectiva que atorga el temps, alguns pensem que li hauria escaigut més “Escola de Mestres Josep Climent i Avinent”, doncs mèrits pedagògics al nostre il·lustrat no li’n mancaven –amb tots els respectes per al virtuós Tàrrega-. Pot ser, però, l’existència del col·legi públic amb el nom del bisbe –i d’on fou mestre en temps, el propi Dn.Isidoro Andrès- aconsellà no duplicar el nom.
[3] Vegeu el fullet  “Les ermites del Caminàs”. Ajuntament de Castelló. Museu municipal d’Etonologia. I la col·lecció de gravats “Ermitas del Término” de J. Tirado. Ajuntament de Castelló, 1983.

[4] Com bona part dels santuaris dels nostres indrets, el de la Font de la Salut té també l’aigua com a referent i el guariment de malalties.  La tradició parla de dos germanets –un d’ells mut- que tenien cura d’una rabera al bell mig del bosc  i, en trobar-se assedegats en plena canícula i recercar aigua per beure, el germà mut observà que a una cabra del ramat li gotejava la barba i, en seguir-la, arribà a un racó on brollava aigua abundosa. En això que el mut comença a cridar fort al germà per donar-li la notícia de la troballa, que acudí pressuròs –per la set que l’assetjava- i espantat –en sentir parlar al seu germà mut-. Elena Bel, la companya traiguerenca que ho explica, encara afegeix que en front del bassi trobaren una roca amb la imatge d’una Verge, que sembla es portà finalment al poble en processó. Passava, però, que tot seguit la imatge tornava a l’indret de la Font, la qual cosa fou interpretada com que la Verge hi volia romandre allà i fou allà on s’edificà el primer Santuari...de la Verge de la Salut.


1 comentari: